14
Catàstrofe a Coruscant
El
viatge a Coruscant va transcórrer sense incidents dignes d'esment. Fent honor a
la seva promesa, Han li va relatar la seva història sense ocultar-li cap detall
i sense embellir-la. Haver d'admetre moltes de les coses que havia fet en el
passat no li va resultar gens agradable, però es prenia molt de debò la promesa
que li havia fet a Bria i va ser tot l'honest que podia ser.
Al
principi li va preocupar que Bria pogués sentir-se fastiguejada per totes les
coses que havia arribat a fer durant el seu fosc passat, però la jove li va
tranquil·litzar dient-li que saber la veritat hi havia fet que l’estimés encara
més que abans.
Els
cinc dies del viatge a Coruscant es van fer bastant llargs. Quan el navili de
passatgers va atracar en una de les gegantesques estacions espacials que
canalitzaven el tràfic destinat a la colossal ciutat-món imperial, Han ja
començava a sentir-se bastant avorrit.
Els
passatgers van ser informats que un servei de petites llançadores els
traslladaria des de l'estació espacial fins a l’espaiport. Han es va sorprendre
en descobrir que no hi havia pràcticament cap lloc d'aquell enorme planeta en
el qual es pogués veure o tocar el terra natural.
–Això
només és possible a la Plaça del Monument –els va explicar el seu auxiliar de
vol del navili de passatgers Resplendor–.
Allà els ciutadans poden tocar el cim de l'única muntanya del planeta que encara
perdura. Uns vint metres del cim s'eleven sobre el sòl metàl·lic de Coruscant,
i tota la resta està amagat sota els edificis.
Pel
que sembla Coruscant era una gegantesca pasterada d'edificis, gratacels,
torres, teulades i més edificis, tots construïts uns a sobre dels altres fins a
formar una descomunal i laberíntica confusió. Han va aixecar la mà quan
l'auxiliar de vol va preguntar si algú volia fer alguna pregunta.
–Acaba
de dir que les teulades més altes es troben a un kilòmetre per sobre dels
carrers dels nivells inferiors, no? Què hi ha aquí a baix?
L'auxiliar
de vol de la Resplendor va bellugar
el cap en un gest d'advertiment.
–Li
asseguro que és millor que mai arribi a saber-ho, senyor. Els nivells inferiors
mai veuen el sol. Es troben tan per sota de l'atmosfera neta que estan saturats
d'humitat i olors fètides, i tenen els seus propis sistemes climatològics.
Pluges contaminades degoten per les parets dels edificis. Els carrerons estan
infestats d'erugues del granit, cucs del duracret, percebes de les ombres... i
a més, i aquestes són les pitjors criatures de la seva fauna, també serveixen
d'estatge a les restes degenerades dels qui en temps molt llunyans eren éssers
humans. Aquests troglodites de pell pàl·lida s'alimenten de carronya i
escombraries, i són repugnants en tots els aspectes.
–Vaja,
vaja... Sembla el lloc ideal per a mi –li va murmurar Han a Bria.
–Oh,
prou! –va xiuxiuar la jove, intentant reprimir un somriure–. Sempre has de
prendre-t'ho tot de broma.
–Oh,
sí. –Han es va recolzar en el seu seient i va deixar anar una rialleta–. Sóc
impossible. No sé com m'aguantes.
–Jo
tampoc –va dir Bria, somrient sarcàsticament.
Els
dos joves van anar fins a un dels miradors de l'estació per passar l'estona
mentre esperaven l'arribada de la llançadora «de superfície» que els portaria
al món-capital.
–És
com una bella gemma daurada –va murmurar Bria–. Tots aquests edificis
il·luminats...
–Sembla
una joia corusca –va dir Han, contemplant el planeta amb expressió pensativa–.
Suposo que el seu nom deriva d'elles[1].
S'havien
posat a la cua i estaven esperant el moment d'entrar en la llançadora quan un
funcionari de duanes va anar cap a ells i va assenyalar l'arma d’en Han.
–Ho
sento, senyor, però haurà de lliurar-me el seu desintegrador. Les armes no
estan permeses a Coruscant.
Han
va trigar un moment a reaccionar i després es va encongir d'espatlles, va
descordar la tira de subjecció que li envoltava la cuixa i va obrir l’aparatosa
sivella que subjectava el seu cinturó-pistolera. Enrotllant el cinturó al
voltant de la pistolera i l'arma, Han l'hi va lliurar al funcionari imperial i
va rebre una petita fitxa numerada a canvi.
–Lliuri-la-hi
a l'encarregat de duanes abans de pujar al seu transport de retorn i rebrà la
seva arma, senyor –va dir el funcionari.
Han i
Bria van tornar a la cua. Han va arrufar el nas en notar com de lleugera que
sentia la cama dreta sense el pes que estava acostumat a suportar damunt de la
seva cuixa.
–Em
sento nu –li va dir a Bria–. És com si estigués atrapat en un d'aquests malsons
en els quals has d'acudir a una cita molt important, i de sobte t'adones que
t'has oblidat de posar-te els pantalons.
La
idea va fer que Bria comencés a riure.
–No
sabia que els homes també tinguessin aquest tipus de somnis.
–No
els tinc molt sovint –va replicar Han amb expressió ombrívola.
–Bé,
si ningú va armat, llavors tothom està en igualtat de condicions –va observar
Bria, sempre raonable.
Han
la va mirar fixament mentre començaven a avançar pel passadís de la llançadora.
–No
siguis ingènua, amor. Aquest planeta té tot un submón amagat sota els nivells
de la legalitat, i pots apostar al fet que allà tots van armats.
Bria
li va mirar mentre es cordaven les tires dels arnesos de seguretat dels seus
seients.
– Com
ho saps?
–Els
vaig fer un cop d'ull als guàrdies imperials. Tots anaven armats. Vaig veure
guàrdies de seguretat a Alderaan, i ni un sol dels quals vaig veure anava
armat. Així doncs, estic disposat a apostar que, fossin quines fossin les
persones contra les quals haguessin d'enfrontar-se, elles tampoc anirien
armades. Però aquests imperials porten armes, i a més també porten cuirassa. Ha
d'haver-hi una raó per a això.
Bria
es va encongir d'espatlles.
–Haig
d'admetre que el teu raonament té sentit.
–Em
sentiré una mica rar quan entri en aquest banc demà sense portar un
desintegrador penjant del maluc –va dir Han, llançant una mirada plena de
tristesa a la seva cuixa buida.
–Vinga,
Han... –va murmurar Bria–. Si hi ha un lloc en el qual no et vagin a deixar
entrar armat, segurament ha de ser un banc!
–I
per quina raó? –va replicar Han–. Després de tot, ningú els va a robar els seus
crèdits. Als bancs amb prou feines hi ha discos de crèdit o monedes. Tot es
redueix a entrades de dades electròniques basades en identificacions personals.
És un bon sistema, per descomptat... –afegí amb veu pensativa–. Això els
estalvia molts diners en guàrdies.
–No
val la pena que seguim discutint aquest tema, ja que de totes maneres no podràs
emportar-te el teu desintegrador –va dir Bria, contemplant com la ciutat-món
anava creixent en el visor i veient que ja no trigarien a entrar en
l'atmosfera.
–Sí,
clar. Escolta, Bria... Suposo que aquest és un moment tan bo com qualsevol per
parlar de plans d'emergència –va dir Han.
– A
quines emergències et refereixes? –va preguntar ella, una mica alarmada–.
Esperes que hi hagi problemes?
–No aixequis
la veu –li va advertir Han–. No, no espero que hi hagi cap classe de problemes.
Va a ser molt senzill, i tot hauria d'anar sobre rodes. Jenos Idànian està net,
perquè només l’he usat per obrir el compte i ingressar els diners. Hauria de
ser una identitat a prova de làser. Però... Bé, petita, fa molt temps vaig
aprendre que sempre has de tenir preparat un pla de reserva per si sorgeixen
problemes.
–D'acord
–va dir Bria–. I per a quina classe de problemes vols fer plans?
–Una
ciutat tan gran, un món tan gran... –Han va assenyalar el visor en el mateix
instant en què la llançadora entrava en contacte amb les capes superiors de
l'atmosfera–. Si ocorre alguna cosa i acabem separant-nos, vull que tinguem un
punt de reunió preparat per endavant.
–D'acord,
Han. Això té bastant sentit... On podem reunir-nos?
–L'única
adreça que conec, perquè em vaig aprendre de memòria les coordenades fa molt
temps, és un bar anomenat L'Aranya Resplendent. Aquí és on establiré contacte
amb Nici l'Especialista.
Han
estava parlant en un to de veu molt baix, però no arribava a murmurar. Ja feia
anys que Han havia descobert que els murmuris atreien l'atenció, mentre que una
conversa en veu baixa passava desapercebuda.
–Et
refereixes a aquest tipus que és capaç de proporcionar-te identificacions tan
perfectes que ni tan sols els imperials poden descobrir que són falses?
–Sí.
Té contactes entre els funcionaris dels departaments imperials que emeten les
identificacions. Són perfectes, creu-me... Bé, així que aniré a veure a Nici
l'Especialista a aquest bar perquè Nici acostuma d’anar-hi. Ho has entès?
–Nici
l'Especialista. L'Aranya Resplendent –va repetir Bria–. On està?
–Nivell
132, megabloc 17, bloc 5, subbloc 12 –va recitar Han–. Aprèn-t'ho de memòria.
Aquest món és un autèntic laberint, Bria.
Bria
es va repetir en silenci les coordenades una vegada i una altra fins a estar
segura que no se li oblidarien.
–Ja
està.
–Perfecte.
Quan
van arribar a la «superfície» –la pista instal·lada en una teulada sobre la
qual es va posar la llançadora–, Han va deixar a Bria amb el seu escàs
equipatge per anar a un centre automatitzat d'atenció al turisme a fi
d'aconseguir informació i algunes dades sobre Coruscant. Necessitaven un lloc
que no fos molt car en el qual allotjar-se mentre Han es preparava per als
exàmens d'entrada a l'Acadèmia, i havia planejat llogar una habitació barata en
la qual viure durant aquest període de temps.
Quan
va tornar a reunir-se amb Bria, la jove va veure que Han sostenia a la mà un
ordinador-localitzador de la grandària del seu palmell.
–Quant
t'ha costat això? –va preguntar contemplant-lo amb una certa preocupació, ja
que els fons obtinguts mitjançant la venda del iot ylesià estaven començant a
esgotar-se.
–Només
vint crèdits –va dir Han–. Em sembla que en aquest món resulta massa fàcil
perdre's. L'única cosa que haig de fer és introduir la nostra destinació,
així... –Va començar a teclejar, el gest arrufat per la concentració–. Nivell
86, megabloc 4, bloc 2, subbloc 13...
–Quina
adreça és aquesta?
–La
del lloc en el qual ens espera una habitació per a aquesta nit –va respondre
Han sense aixecar la vista–. I... Ja està!
Les
instruccions que havien de seguir per arribar allà des de la seva situacin actual
van aparèixer en la pantalla.
–En
primer lloc, hem d'agafar el turboascensor per baixar fins al nivell 16... –va
murmurar Han, mirant al seu voltant–. Aquí està!
Van anar
cap al rètol en el qual estava escrit TURBOASCENSOR.
Una
vegada dins de la cabina, Bria no va poder reprimir un panteix de sorpresa
davant la rapidesa del descens. Van caure..., i van caure...
–És
com estar a l'espai –va dir Han, una mica inquiet–. Gairebé em recorda a la
caiguda lliure.
–Al
meu estómac no li està agradant gens –va dir Bria, empassant saliva.
Afortunadament,
el turboascensor va anar reduint la velocitat a mesura que s'aproximava a la
seva destinació, Bria va sortir de la cabina amb pas trontollant, la pell del
rostre lleugerament verdosa.
–I
ara a veure si trobem el megabloc 4... –va murmurar Han, que seguia concentrat
en el seu petit giny–. Després tornarem a baixar...
Bria
va començar a mirar al seu voltant tan aviat com van haver-hi sortit del
turboascensor, sentint una gran sorpresa i una creixent claustrofòbia. Els
edificis s'alçaven pertot arreu, aconseguint tals altures que va haver
d'estirar el coll per poder veure les seves teulades. La teulada de molts
d'ells sostenia una altra teulada, probablement idèntica a aquella en la qual
es trobaven.
La
pista de descens hi havia estat il·luminada per una brillant claredat diürna
(encara que malgrat això feia bastant fred), però tota aquella zona estava
fosca i bastant reescalfada. Ni una sola ràfega d'aire semblava moure's pels
congosts de duracret i transpariacer que s'estenien entre els edificis. Bria va
sentir el retrunyir distant del tro, però ni una gota de pluja va arribar fins allà,
i no tenia forma alguna de saber si la tempesta es trobava damunt o sota ella.
Conductes
i pous de ventilació mancats de baranes de protecció interrompien ocasionalment
el permacret de la teulada, i a uns cent metres de distància Bria va poder
veure la línia de demarcació que indicava el brusc final del paviment. Estava
clar que hi havia alguna classe de camí que travessava els nivells inferiors.
Va
anar fins a un dels conductes per fer un cop d'ull i retrocedí trontollant
després d'una breu ullada, sentint que li donava voltes el cap i notant la
coïssor del vertigen en els palmells de les mans. Mirà al seu voltant i no va
veure a ningú. Bria es va posar de quatre grapes i es va arrossegar lentament
fins al conducte per fer una nova ullada, pensant que el mareig no seria massa
seriós sempre que no estigués dempeus.
Va
arribar a la vora del conducte, es va agafar a ell amb les dues mans i va mirar
cap avall.
El
conducte seguia..., i seguia..., i seguia. Imaginar el seu cos caient per
aquell abisme aparentment sense fons, girant i retorçant-se impotentment en
l'aire, era un pensament tan fantàstic com esfereïdor.
Bria
va seguir mirant cap avall, tremolant i estremint-se. Si s'inclinava una
miqueta més cap endavant, només una mica, cauria per aquell conducte. L'acte no
requeriria cap esforç. No hauria de saltar, per descomptat. N’hi hauria prou
amb... inclinar-se... i si ho feia, ja mai més hauria de tornar a sentir les
doloroses punxades de la nostàlgia de l’Exultació. Quedaria lliure del dolor i
de l'anhel. Estaria lliure...
Atreta
i repel·lida alhora, Bria es va tentinejar, inclinant-se cada vegada més i més
prop de la vora..., aproximant-se més..., més...
–Què
estàs fent?
Una
mà la va agafar per l'espatlla i va tirar d'ella, obligant-la a retrocedir i
allunyant-la d'aquella gegantesca caiguda cap al no-res. Bria va alçar els
ulls, perplexa i atordida, per veure al Han mirant-la fixament amb els trets
aombrats per la preocupació.
–
Bria, amor! Què estaves fent?
Bria
es va portar la mà al cap i la va sacsejar, intentant desencaparrar-se.
–Jo...
No ho sé, Han. Em sentia tan... estranya.
Va
panteixar, veient puntets negres que ballotejaven davant dels ulls, i va
intentar no perdre el coneixement ni posar-se a vomitar.
Han
li va baixar el cap fins a deixar-lo entre els genolls i després es va
agenollar al costat d'ella, veient com començava a tremolar. Li va acariciar
els cabells i la va estrènyer entre els seus braços a mesura que els estremiments
s'intensificaven. Bria estava tremolant de cap a peus.
–Calma't...
Calma, amor... Tranquil·litza't...
Finalment
Bria va alçar la mirada cap a ell, sentint que les seves tremolors es tornaven
una mica menys violentes.
–No
sé què m'ha ocorregut, Han. Durant un moment em vaig sentir tan rara... Crec
que vaig estar a punt de caure...
–Així
és –va dir Han amb expressió ombrívola–. Es diu vertigen, amor. He vist com li
ocorria a altres persones abans, a l'espai, quan miraven «cap avall» i perdien
tot el sentit de l’orientació. Anem. Ja sé cap a on hem d'anar. Viatjarem en un
tub horitzontal durant una estona.
Una
vegada dins del tub, Bria es va enganxar al Han i ell la va abraçar afectuosament.
Les tremolors de la jove es van ser dissipant a poc a poc.
– No
et molesta, Han? –va preguntar Bria–. Em refereixo a aquest món... El trobo
opressiu. És fascinant, però també em sembla opressiu.
–No
oblidis que vaig créixer a l'espai –li va recordar Han–, i que allà no pots
permetre't el luxe de patir vertigen o claustrofòbia. Dec haver-me adaptat fa
ja molt temps, perquè aquest lloc no m'afecta. Però tu... Tu vas créixer a Corèllia,
amb un cel damunt del teu cap en tot moment. No m'estranya que perdessis el
control de tu mateixa.
–Tractaré
de no tornar a mirar cap avall –va dir Bria.
–Bona
idea.
Després
d'uns quants descensos en turboascensor més, van arribar al petit alberg en el
qual Han havia reservat una habitació que havia pagat amb diners en efectiu
dels seus cada vegada més reduïts fons.
–
Quan aniràs a treure els teus diners del Banc Imperial? –va preguntar Bria,
deixant-se caure sobre el llit i estirant-se amb un sospir de cansament.
–Serà
el primer que faci demà al matí –va dir Han–. Escolta, amor, sembles
esgotada... Aniré a buscar una mica de menjar i tornaré de seguida. Ens ficarem
al llit ben d’hora.
–Però
no vols fer una mica de turisme? –va preguntar Bria, pensant dintre seu que
aquell pla era la millor idea que havia escoltat en tot el dia.
–Ja
hi haurà temps de sobres per a això. Ara només vull menjar i després dormir.
Pot ser que vegi la trivisió durant una estona per fer-me una idea de quina
classe de propaganda està emetent la Ciutat Imperial actualment.
–D'acord
–va dir Bria, reprimint un badall d’esgotament–. M'agrada el teu pla.
Al
matí següent Han va deixar a Bria mastegant un pastisset a la seva habitació i
prenent xarrups de te estimulant.
–Tornaré
aproximadament dins d'una hora –li va dir–. Quan tingui els diners, anirem a la
recerca d'aquest bar del que et vaig parlar. Com es diu?
–L'Aranya
Resplendent –va repetir Bria obedientment.
–I on
està?
Bria
va recitar la seva situació.
–Fantàstic
–va dir aprovador Han–. Si em perdo, pots trobar-me allà.
Bria
va deixar anar una rialleta.
–Intentes
dir-me que orientar-se en aquest lloc és més difícil que navegar per l'espai?
–En
alguns aspectes sí –va replicar Han, besant-la entre els ulls–. Tornaré al més
aviat possible.
–Molt
bé, Han. Fins ara.
Han va
desaparèixer després de moure jovialment la mà per última vegada. Bria es va
recolzar en el llit amb un sospir. «Bé, potser m'aixequi tard», va pensar,
estirant-se plàcidament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada