2
Somnis ylesians
Quan
va despertar del somni d'esgotament, Han va experimentar per uns instants la
més absoluta desorientació. « On estic?», es va preguntar, atordit i confús.
Els records van tornar a ell en un torrent d'imatges tan veloces com violentes:
la seva mà empunyant un desintegrador..., el rostre de Botxí, retorçat per
l'odi i la ràbia..., Dewlanna, panteixant i morint en solitud...
Va
empassar saliva amb un considerable esforç, lluitant amb el nus de dolor en la
seva gola. Dewlanna havia format part de la vida d’en Han des que només era un
nen de vuit, potser nou anys. Es va recordar del dia en què havia pujat a bord
amb el seu company, Isshaddik. Isshaddik havia estat expulsat del món natal
dels wookiees per un crim del que Dewlanna mai li havia parlat. Dewlanna va
seguir al seu company a l'exili, deixant enrere la seva llar i els seus
cadells, ja crescuts, que eren quant havia conegut en la seva vida.
Un
any després Isshaddik havia mort durant una operació de contraban a Nar Hekka,
un dels mons del sector dels hutts. Botxí li havia anunciat a Dewlanna que
podia romandre a bord del Sort del
Comerciant en qualitat de cuinera, atès que havia acabat aficionant-se als
menjars que preparava. Dewlanna hagués pogut tornar a Kashyyyk –després de tot,
ella no havia comès cap crim–, però la wookiee havia preferit seguir a bord del
Sort.
«Ho
va fer per mi...», va pensar Han mentre localitzava el tubet dispensador
d'aigua de l'interior del casc i prenia un cautelós xarrup. Després va aspirar
un parell de càpsules alimentoses amb la llengua i les va fer baixar amb un
altre xarrup. No era el mateix que el menjar de debò, però li mantindrien amb
vida. «Dewlanna es va quedar a bord per mi. Volia protegir-me de Botxí.»
Va
sospirar, sabent que aquesta havia estat la veritable raó oculta darrere de la
decisió de la Dewlanna. Els wookiees es comptaven entre els companys més
lleials i fiables de la galàxia, o això havia sentit dir. Un wookiee mai
atorgava la seva lleialtat i la seva amistat a la lleugera, però quan ho havia
fet mai es tornaria enrere.
Es va
recolzar en la paret i va examinar els seus dipòsits d'aire: encara li quedaven
tres quartes parts del contingut. Han es va preguntar quina distància hauria
recorregut el Somni mentre dormia.
Dins d'una estona aniria a la sala de control per esbrinar si podia desxifrar
les lectures instrumentals del pilot automàtic.
La
seva ment va retrocedir en el temps. Es va recordar de la Dewlanna amb una
sobtada punxada de tristesa i després, a mesura que s'anava relaxant, els seus
records van tornar a dies encara més llunyans. El seu primer record «real» –tota
la resta es reduïa a fragments freturosos de significat, trossets d'imatges
massa velles i distorsionades perquè poguessin significar alguna cosa– era el
del dia en què Garris Botxí l’havia portat a «casa», al Sort del Comerciant...
El nen s'havia arraulit a l'entrada de
l'humit i pudent carreró, i estava fent el que podia per a no sucumbir al plor.
Ja era massa gran per plorar, veritat? Encara que tingués fred i gana i
estigués sol, era massa gran per plorar. Durant un fugaç moment es va preguntar
per què estava sol, però va ser com si la pregunta fes sorgir del no-res una
enorme porta metàl·lica que va semblar tancar-se sobre aquell pensament i engolir
quant hi havia darrere d'ell. Darrere de la porta aguaitava el perill, darrere
d'aquella porta hi havia... coses dolentes, coses terribles. Dolor i..., i...
El nen va bellugar el cap, i els bruts flocs
del seu laci cabell s’escamparen sobre la seva cara. Se’ls va tirar cap enrere
amb una mà tan recoberta de verrim sec que amb prou feines es podia distingir
el color de la seva pell. Com a única vestimenta portava uns pantalons espellifats
i una túnica sense mànigues que li quedava massa petita. Estava descalç. Havia
tingut sabates alguna vegada?
El nen va pensar que potser se'n recordava
d'haver tingut sabates. Eren unes sabates molt boniques i còmodes, unes sabates
que algú havia posat en els seus peus i li havia ajudat a tancar. Algú? Sí,
algú amable que somreia en comptes d’arrufar les celles i fer mala cara, algú
que feia bona olor i es rentava cada dia, que sempre portava robes precioses...
BLAM!
La porta va tornar a tancar-se, i el
petit Han (que sabia que es deia Han, però que no tenia cap cognom amb el qual
acompanyar en aquest nom) es va encongir sota la punxada de dolor que li va
travessar la ment. Sabia que no havia de permetre's aquella classe de
pensaments. Els records i els pensaments d'aquest tipus eren dolents perquè feien
mal..., i era millor no pensar en ells.
Va tornar a xarrupar aire pel nas i va
fer un fútil intent de netejar-se els mocs. Es va adonar que estava immòbil al
centre d'un toll d'un líquid pudent d'aspecte repugnant, i que tenia els peus
tan freds que amb prou feines si podia sentir-los. Ja havia enfosquit, i la nit
prometia ser bastant freda.
La gana es va retorçar dins de l'estómac
d’en Han com un ésser viu, un animal de salvatge i dolorosa mossegada. No se’n
recordava de quan havia menjat per última vegada. Havia estat aquell matí, quan
va trobar aquell fruit de kavasa entre un munt d'escombraries, aquell que
estava tan madur i ple de suc i del que només s'havien menjat la meitat abans
de tirar-lo, o va ser anit?
El nen va decidir que no podia quedar-se
allà. Havia de seguir en moviment. Han va sortir del carreró i va anar fins al
centre de la vorera. Sabia com pidolar... Qui li havia ensenyat a fer-ho?
BLAM!
Fos qui fos la persona que li hagués
ensenyat, no tenia cap dubte que li havia ensenyat bé. Han va adoptar
l'expressió més trista i adolorida que era capaç i es va posar a caminar cap al
transeünt més proper.
–Si us plau..., senyora... –va
ploriquejar–. Tinc gana, tinc molta gana...
Va estendre la mà amb el palmell tornat
cap amunt. La dona a la qual s'havia dirigit va afluixar el pas de manera
gairebé imperceptible, i després va baixar la mirada cap al suat palmell del nen i va retrocedir,
sostenint-se les faldilles perquè no entressin en contacte amb ell.
–Senyora... –va panteixar Han,
tornant-se cap a ella amb un interès una mica més que professional per veure
com s'allunyava.
La dama portava un vestit molt bonic,
delicat i lluminós, que gairebé semblava... relluir... sota l'aspra claredat
dels fanals d'aquella ciutat portuària de Corèllia.
Amb els seus grans ulls foscos, la seva
suau pell i els seus cabells, li recordava a algú que...
BLAM!
Va començar a sanglotar desesperadament,
el seu cosset tremolant de fred, gana, pena i solitud.
–Ei, noi! Han!
La veu, seca i potent però no hostil, es
va obrir pas a través del mur de dolor que embolicava al Han. Esbufegant i
empassant saliva, Han va alçar la mirada per veure una silueta molt alta que
s'inclinava sobre ell. Cabells negres, ulls blau clar... L'home feia olor de
cervesa alderaaniana i als vapors de mitja dotzena de drogues prohibides, però,
a diferència d'una gran part dels transeünts, es mantenia fermament plantat
sobre els seus peus i no trontollava.
Quan va veure que Han li estava mirant,
l'home es va posar a la gatzoneta davant d'ell, la qual cosa va deixar els seus
ulls una miqueta per sobre del nivell de la mirada d’en Han.
–Suposo que ja saps que ets massa gran
per plorar en ple carrer, no?
Han va assentir, encara xarrupant-se els
mocs però tractant de controlar-se.
–Z-Zí... Sí...
Al principi papissotejà una mica, de la
manera en què ho feia quan va aprendre a parlar. Han va pensar que ja portava
molt temps sense papissotejar. Havia estat capaç de parlar des de l'última
estació freda, i aquesta estació no trigaria a tornar a arribar. De fet,
recordava que ja podia parlar quan...
BLAM!
El nen va tornar a estremir-se mentre la
seva ment expulsava decididament tots els records d'aquell llunyà passat dels
seus pensaments. Una altra cosa va emergir a la superfície, quelcom que se li
havia passat per alt en el seu dolor. Han va mirar fixament al desconegut.
Aquell home li havia cridat pel seu nom! «Com sap que em dic Han?»
–Qui...? Qui és vostè? –va murmurar–.
Com ha sabut que em dic Han?
L'home va somriure, ensenyant moltes
dents. Han es va adonar que el somriure volia ser afable i tranquil·litzador,
però hi havia quelcom en ell que li va fer estremir. Aquell somriure li va
recordar a les ferotges gossades de cànids que buscaven a les seves preses en
els carrerons plens d'escombraries.
–Sé moltes coses, noi –va replicar l'home–.
Pots dir-me capità Botxí. Ets capaç de pronunciar el meu nom?
–S-sí, capità Botxí –va repetir Han amb
veu tremolosa, reprimint un somic mentre els sanglots s'anaven apagant a poc a
poc–. Però... Com sap que em dic Han? Digui-m'ho, si us plau...
L'home va estirar una mà com si fora a
regirar-li els cabells, però llavors va semblar veure la brutícia i les
diminutes feristeles que habitaven en el seu jove cuir cabellut i s’ho va
pensar millor.
–Et sorprendries de tot el que sé, Han.
El capità Botxí sempre s'assabenta de gairebé tot el que ocorre a Corèllia. Sé
qui es perd i qui és trobat, qui està en venda i qui és venut..., i també sé on
estan enterrats tots els cadàvers. De fet, t'he estat observant. Sembles un noi
llest. Ets llest?
Han es va apressar a alçar-se i li va
mirar als ulls.
–Sí, capità –va dir, obligant-se a
parlar amb veu ferma i calmada–. Sóc llest.
I Han sabia que n'era, per descomptat.
Si no eres llest no podies sobreviure durant mesos als carrers, tal com ell ho
havia fet.
–Bé! Aquest és el meu noi! Bé, no
m'aniria gens malament tenir a un jovenet realment llest treballant per a mi.
Per què no véns amb mi? Et donaré menjar i un lloc calent on dormir. –Va tornar
a somriure–. I aposto al fet que t'agradaria veure la meva nau –va afegir, assenyalant
amb un dit el cel que s'anava enfosquint.
Han es va apressar a assentir. Menjar?
Un llit? I sobretot...
–Una nau espacial? Sí, capità! Quan
sigui major vull ser pilot!
L'home es va posar a riure i li va
oferir la mà.
–Doncs llavors vine amb mi!
Han va permetre que la manassa de l'home
emboliqués els seus ditets, i els dos van posar-se a caminar cap a l’espaiport...
Han
es va remoure i va bellugar el cap. «Mai hauria d'haver anat amb ell aquell dia
–va pensar–. Si no hagués anat amb ell, Dewlanna encara estaria viva...»
Però
si no hagués seguit a Botxí, probablement hauria despertat alguna nit en el
carreró per descobrir que els vrelts havien devorat les seves orelles i el seu
nas, tal com van fer amb una nena que també formava part del grup de «mocosos
del carrer» que havien estat «rescatats» pel capità Botxí.
Els
llavis d’en Han es van corbar en un ombrívol somriure. El capità Botxí no sabia
el que era l'altruisme, per descomptat. Recollia nens i els usava per obtenir
un benefici. Pràcticament cada vegada que el Sort arribava a un planeta, Botxí seleccionava a un grup dels seus
«rescatats» i el baixava als carrers a bord d'una llançadora. Una vegada allà,
els deixava sota la supervisió d'un androide F8GN programat personalment per
ell. Geena els hi assignava els seus «territoris», i després no els perdia de
vista ni un sol instant mentre els nens recorrien els carrers, pidolant i
robant carteres o bosses.
El
capità sempre usava als més petits, prims i deformes per pidolar. Danalis, la
noia rosegada pels vrelts, sempre obtenia bones almoines. Botxí la va mantenir
treballant com a captaire durant llargs anys, prometent-li que quan li hagués
proporcionat els diners suficients faria que li arreglessin la cara perquè
tornés a semblar humana.
Però
mai ho havia fet. Danalis tindria catorze anys quan va comprendre que Botxí mai
compliria les seves promeses. Una «nit» va entrar en la comporta del Sort i va connectar el cicle
d'expulsió..., sense haver-se posat un vestit espacial abans.
Pobre
Danalis... Han encara podia veure-la amb els ulls de la seva ment, lliurant els
resultats de la mendicitat d'un dia a Geena[1].
L’androide era alt i desmanegat, i estava fet d'un metall vermellós que
recordava el color del coure. Havia estat reparat tantes vegades que tenia pegats
i pedaços pertot arreu, amb el que semblava portar un vestit ple de sargits. Hi
havia trossos de color coure, or i acer, i un de rodó i de color platejat en la
part superior del cap.
En Han
encara podia sentir la veu de l’androide dins de la seva ment. Geena tenia
algun problema amb els seus altaveus, i la seva «veu» alternava la sonoritat
greu i untuosa amb els més estridents gralls mecànics. Però fos com fos el
tipus de veu que emprava, tots prestaven molta atenció al que deia Geena.
–Bé, els meus benvolguts nens... Espero
que tots tingueu assignat un territori, ei?
L’androide color coure va fer girar el
cap amb un grinyol lleument oxidat sobre el seu coll prim com una canonada i va
contemplar als vuit nens del Sort del Comerciant alineats davant d'ell.
Tots els nens, inclòs Han –que aleshores
tenia cinc anys– van assentir per indicar que ja se'ls havia assignat un
territori.
–Molt bé, benvolguts nens –va seguir
dient l’androide, que tan aviat parlava amb la veu d'un tenor com clacava i brunzia–.
Ara vaig a explicar-vos els treballs que us han correspost durant aquest dia.
Padra... –L’androide va baixar la mirada cap a un nen que només tenia un any
més que en Han–. Avui t'anem a donar la teva primera ocasió de demostrar si
realment ets capaç de prestar un gran servei a tots aquests pobres ciutadans
que han de carregar amb el terrible pes dels seus crèdits, les seves joies i
els seus caríssims comunicadors privats.
Els ulls de l’androide brillaven amb una
resplendor fantasmagòrica. Eren de diferents colors: un s'havia fos feia ja
molt temps i Botxí l’havia substituït amb una lent extreta d'un androide
desmantellat, amb el que F8GN havia acabat tenint un «ull» vermell i l'altre
verd.
–Estàs disposat a ajudar en aquests
pobres i infortunats ciutadans, Padra? –va preguntar Geena, inclinant el seu
cap metàl·lic cap a un costat en un moviment d'interrogació mentre la seva veu traspuava
companyonia artificial.
–Per descomptat que sí! –va cridar el
nen, llançant una mirada de triomf a Han i als altres petits–. S’ha acabat
demanar almoina com si fos un nadó! –va murmurar amb gran excitació.
Han, que amb prou feines si estava
començant a aprendre les habilitats necessàries per buidar butxaques de pressa
i sense ser detectat, va sentir una punxada d'enveja. Quan havies après a
fer-ho bé, buidar butxaques resultava molt fàcil. Cobrir la quota per a un dia
de «treball» fixada per Geena buidant butxaques resultava molt més fàcil que
fer-ho pidolant. Pidolar exigia una mitjana de tres intents per cada donació
obtinguda.
Però buidar butxaques... Oh, sí, aquesta
era la millor forma d'aconseguir molts diners! Si sabies triar a la presa
adequada, amb un sol moviment de la teva mà podies tenir prou per lliurar la
teva quota a Geena abans del migdia, amb la qual cosa després quedaves lliure
per jugar. Han es va preguntar si Geena estaria disposat a practicar una estona
amb ell en el cas que es donés pressa i aconseguís obtenir la seva quota de
mendicitat diària abans que els altres haguessin acabat.
Practicar amb el malforjat androide
vermellós resultava molt divertit, perquè Geena estava realment molt graciós
vestit. L’androide es posava peces típiques del planeta en el qual es trobaven
en aquell moment, i després es quedava immòbil o passava al costat del seu
estudiant com si estigués fent una passejada. Han havia après a alleujar a
Geena del pes del cronòmetre i els crèdits amagats, i fins i tot era capaç de
fer-se amb certes classes de joies sense que Geena detectés el moviment dels
seus dits durant el procés.
Però encara no aconseguia que tots els
seus intents tinguessin èxit. Han va arrufar les celles mentre es posava a
caminar. Geena exigia la perfecció més absoluta a la seva petita banda, i
especialment als lladres. L’androide mai li permetria començar a buidar
butxaques fins que tingués la seguretat que Han seria capaç de fer-ho a la
perfecció en totes les ocasions.
Han va agafar distretament una mica de
terra, la va escampar per les seves mans i es va embrutar el ja suós rostre. I,
de tota manera, en quin planeta estaven? No recordava haver sentit el seu nom.
Els nadius tenien la pell verdosa, unes orelles molt petites capaces de girar
cap a un costat i cap a un altre, i enormes ulls porpra fosc. Han només havia
après unes quantes paraules del seu llenguatge, però quan el Sort
del Comerciant marxés ja seria capaç
d'entendre’l a la perfecció i podria parlar-lo –almenys l'argot dels carrers–
passablement.
Han no sabia on estava, però no tenia
cap dubte que feia molta calor i bastant humitat. Va alçar la mirada cap al cel
d'un pàl·lid blau verdós en el qual llampava un sol ataronjat. La perspectiva
de passar diverses hores al carrer que li havien adjudicat, ploriquejant, pidolant
i tractant d'arrencar una almoina als transeünts no tenia res d'atractiva.
«Odio pidolar –va pensar amb irritació–. Quan sigui una mica més gran,
aconseguiré que em deixin robar en comptes de pidolar. Estic segur que seré un
bon lladre, però per molt que ho intenti mai seré un bon captaire.»
Sabia que tenia l'aspecte adequat:
durant els últims dos anys havia crescut bastant, però encara li faltaven els
quilos suficients perquè se li pogués seguir dient prim. També sabia com
adoptar un to de veu servil i que havia de comportar-se de manera entre humil i
temorosa, com si la desesperació fos l'única cosa que li impulsés a demanar
almoina.
Han va pensar que tal vegada fossin els
seus ulls. El ressentiment i la vergonya secreta que sentia en haver de pidolar
sempre apareixien en ells, i els clients potencials eren capaços de veure'ls.
Ningú respectava a un captaire i, per sobre de gairebé qualsevol altra cosa,
Han albergava l'ocult desig de ser respectat.
I no només volia ser respectat, sinó que
també volia ser respectable. No recordava pràcticament res de la seva
existència anterior al moment en què Garris Botxí li va trobar pidolant a
Corèllia, però d'alguna manera, tan vaga com inexplicable, Han sabia que va
haver-hi un temps en el qual tot havia estat molt diferent.
En aquell passat tan llunyà li havien
ensenyat que pidolar era una activitat deshonrosa, i que robar... Bé, robar era
molt pitjor. Han es va mossegar el llavi, sentint-se cada vegada més irritat.
Sabia que algú, tal vegada aquests pares dels quals no es podia recordar, li
havien ensenyat totes aquelles coses. Aleshores, ja feia molt temps, li havien
inculcat una forma de viure i uns valors molt diferents.
Però quina altra cosa podia fer? A bord
del Sort
del Comerciant hi havia una regla bàsica:
si no treballaves, o pidolaves o robaves. Si et negaves a treballar, pidolar o
robar, no menjaves. Han no tenia cap altra habilitat que oferir. Era massa
petit per pilotar, i no era prou fort per carregar amb les mercaderies de
contraban.
«Però no sempre ho seré! –es va recordar
a si mateix–, creixo una mica més a cada dia que passa! Aviat seré gran i en
només cinc anys en tindré deu, i llavors tal vegada ja estigui prou alt per
pilotar!» Han havia descobert que quan es decidia a aconseguir alguna meta,
sempre era capaç de fer-ho. Estava segur que pilotar no seria cap excepció.
«I quan pugui pilotar, aquest serà el
meu bitllet per sortir del Sort del Comerciant», va pensar, i la seva ment es va submergir automàticament en un vell
somni, un del que mai li havia parlat a ningú. En una ocasió l'hi havia confiat
a un altre nen, i aquell petit vrelt fastigós l'hi va explicar a tothom. Botxí
i els altres es van estar rient d’en Han durant setmanes, dient-li «Capità Han
de l'Armada Imperial» fins que Han, desesperat, va desitjar allunyar-se a
ròssec amb les mans sobre les oïdes. Va necessitar tot el control de si mateix
que posseïa per limitar-se a encongir-se d'espatlles i fingir que no li
importava...
«Sí, i quan sigui el millor pilot del
sector i hagi guanyat munts de crèdits, sol·licitaré entrar a l'Acadèmia
Imperial. Arribaré a ser oficial de l'armada, i llavors tornaré i arrestaré a Botxí,
i l’enviaran a les mines d'espècia de Kèssel. Morirà allà...» Aquell pensament
va fer que els llavis d’en Han es corbessin en un temible somriure de
depredador.
I una vegada finalitzada la seva
fantasia, Han es veia a si mateix, triomfador i respectat, el millor pilot de
la galàxia, amb una nau pròpia, munts d'amics lleials i muntanyes de crèdits
i... una família. Sí, llavors tindria la seva pròpia família, amb una bella
esposa que li adoraria i que compartiria les seves aventures amb ell, i tal
vegada tindria fills. Seria un bon pare. Han mai abandonaria als seus fills de
la manera en què li havien abandonat a ell.
O almenys de la manera en què suposava
que li havien abandonat, ja que no conservava absolutament cap record de l'ocorregut.
Ni tan sols coneixia el seu cognom, per la qual cosa no podia tractar de
localitzar a la seva família. Encara que potser... Potser els seus pares no li
havien abandonat...
Potser els havien matat, o potser li
havien segrestat. Han va reflexionar durant uns moments i va acabar arribant a
la conclusió que preferia aquesta explicació. Si pensava que els seus pares
estaven morts, llavors ja no hi havia cap necessitat d'odiar-los perquè la mort
era una cosa irremeiable, i si estaves mort no podies fer res pels altres.
Han va decidir que a partir d'aquell
moment consideraria que el seu pare i la seva mare havien mort. D'aquesta
manera tot resultava molt més senzill...
Sabia que probablement mai arribaria a
descobrir la veritat. L'única persona que sabia alguna cosa sobre els orígens
d’en Han era Garris Botxí. El capità sempre li estava dient que si era bo,
treballava dur, pidolava amb el màxim entusiasme possible i guanyava els crèdits suficients, algun dia li
revelaria els secrets ocults darrere de la seva misteriosa aparició als carrers
de Corèllia aquell dia.
Han va estrènyer els llavis. «Segur,
capità –va pensar–. De la mateixa manera en què anava a fer que li arreglessin
la cara a Danalis algun dia, eh?»
Va alçar la mirada cap als cartells de
carrer. No podia llegir els que estaven escrits en el llenguatge natiu, però hi
havia una traducció en bàsic sota cadascun. Sí, no tenia cap dubte que ja havia
arribat al seu territori.
Han va respirar profund i va fer que els
seus trets adoptessin l'expressió adequada per pidolar. Una femella de pell
verdosa vestida amb una túnica curta venia cap a ell.
–Senyora... –va ploriquejar, avançant
temorós cap a ella amb la manota estesa en un gest de súplica–. Si us plau,
bella i generosa dama, li suplico que m'ajudi... Almoina, només un crèdit de res,
tinc taaaanta gana...
Les diminutes orelles verdes es van
tornar cap a ell, i després l'alienígena va desviar la mirada i es va anar a
tot córrer.
Han va remugar un terme bastant
insultant de l'argot dels contrabandistes, i després va girar sobre els seus
talons per esperar l'arribada d'una altra possible font d'ingressos...
Han
va bellugar el cap i es va obligar a tornar a la realitat. Ja anava sent hora
que comprovés quina part del trajecte havia recorregut el Somni d’Ylèsia.
Emergint
del seu diminut amagatall, el jove pilot va avançar pels estrets passadissos
fins arribar al pont. El droide astromecànic seguia allà, amb les seves llums centellejant
mentre «pensava» els seus propis pensaments mecànics. Era una unitat R2 relativament
nova, encara de lluents colors de plata i verd, amb una cúpula transparent per
cap. En Han va poder veure llums que parpellejaven dins de la cúpula mentre
complia amb les seves funcions. La unitat estava connectada als controls
robòtics de la nau mitjançant un cable.
El
droide R2 devia estar equipat amb un sensor de moviments, perquè va tornar el
seu cap en forma de cúpula cap a Han quan aquest va entrar agosarat en el pont,
avançant sorollosament dins del seu vestit espacial.
Les
llums van parpellejar frenèticament mentre la unitat «parlava», però
naturalment les ones de so no podien viatjar pel buit. Han va connectar la
unitat de comunicacions del seu vestit, i el seu casc va ser envaït per un
sobtat esclat de xiuletades, trinats i grinyols plens d'inquietud.
–Whiii...
Bliiiwhiiiiip... Whiiip-zzzzz-whiiip! –va anunciar el droide astromecànic amb
evident sorpresa.
Han
va mirar al seu voltant a la recerca de la unitat complementària i no en va
veure cap. Va sospirar. El comunicador del seu vestit transmetria el que li
digués al droide, però com se suposava que anava a parlar amb aquella
condemnada unitat R2 sense disposar d'un intèrpret? I com se les hi hauria
arreglat el seu programador, fos qui fos, per parlar amb ella?
Va
activar el comunicador del seu vestit.
–Ei,
tu!
–Blurpp...
Whiiiip, bliiip-zzzzzzzz! –es va apressar a replicar la unitat.
En Han
va arrufar les celles i va maleir a la unitat en rodià, argot dels comerciants
i, finalment, en bàsic.
–Què
vaig a fer ara? –grunyí–. Si tinguessis un mòdul de bàsic oral...
–I el
tinc, senyor –va anunciar el droide amb veu impassible.
Les
paraules tenien una curiosa qualitat mecànica i mancaven d'inflexions, però
així i tot podien ser compreses sense cap dificultat.
Han
es va quedar bocabadat i va contemplar a la màquina en silenci durant un
moment, i després va somriure.
–Vaja,
això sí que és tota una novetat! Com és que pots parlar?
–Perquè
aquesta nau no disposa d'espai suficient per a una unitat astromecànica i una
unitat complementària, i en conseqüència els meus amos m'han programat amb un
mòdul bàsic oral de transmissions perquè així pogués comunicar-me amb més
facilitat –va replicar el droide.
–Fantàstic!
–va exclamar Han, sentint un immens alleujament.
Els
droides no li queien massa bé, però almenys així tindria a algú amb qui parlar,
i en realitat tal vegada acabaria sent necessari que els dos es comuniquessin.
Normalment els viatges espacials eren pura rutina i mancaven de tot risc...,
però sempre hi havia excepcions.
–Lamento
haver d'informar-li que ha entrat en aquesta nau sense autorització, senyor –va
dir el droide–. Se suposa que vostè no hauria d'estar aquí.
–Ja
ho sé –va dir Han–. Estic viatjant de gorra en la teva nau.
–Li
prego que em disculpi, senyor, però aquesta unitat no ha comprès els termes que
acaba d'emprar.
Han
va respondre amb un epítet bastant insultant.
–Li
prego que em disculpi, senyor, però aquesta unitat no ha comprès...
–Oh,
calla! –udolà en Han.
La
unitat R2 va guardar silenci.
Han
va fer una inspiració d'aire molt profunda.
–D'acord,
R2 –va dir després–. Sóc un polissó. Està inclosa aquesta paraula als teus
bancs de memòria?
–Sí,
senyor.
–Excel·lent.
M'he introduït en aquesta nau perquè necessito arribar a Ylèsia. Penso ocupar
una vacant de pilot i treballaré per als sacerdots ylesians. Ho has entès?
–Sí,
senyor. No obstant això, haig d'informar-li que en qualitat de droide guardià
se m'ha encomanat la missió de protegir aquesta nau i tot allò que contingui,
hauré de segellar totes les sortides quan arribem a Ylèsia i després hauré
d'informar als meus amos de la seva presència a bord, la qual cosa donarà com
resultat la seva captura per part del personal de seguretat.
–Ei,
amiguet, et dono permís perquè facis tot el que hagis de fer tan aviat com
hàgim arribat a Ylèsia –va dir Han generosament–. Quan els sacerdots vegin que
reuneixo tots els requisits per a aquesta ocupació, el com hagi arribat fins a allà
els importarà el cul d'un vrelt.
–Li
prego que em disculpi, senyor, però aquesta unitat no...
–Tanca
el bec –li va interrompre Han, baixant la mirada cap a la lectura de contingut
dels seus dipòsits d'aire–. Bé, R2, m'agradaria fer un cop d'ull a la nostra
ruta de vol, velocitat i hora d'arribada estimada a Ylèsia. Tingues la bondat
de mostrar-me aquesta informació.
–Ho
lamento, senyor, però no estic autoritzat a proporcionar-li aquestes dades.
Han
estava començant a enfuriar-se, i va haver de fer un considerable esforç de
voluntat per no fotre-li una puntada de peu al recalcitrant droide amb la seva
gruixuda bota espacial.
–Haig
de comprovar la nostra ruta de vol, velocitat i hora d'arribada estimada perquè
haig de computar la durada del meu subministrament d'aire, R2 –va explicar amb
exagerada paciència.
–Li
prego que em disculpi, senyor, però aquesta unitat no...
–TANCA
EL BEC!
Han
estava començant a suar, i la unitat de refrigeració del vestit va accelerar
una mica el seu ritme de funcionament.
–Escolta'm
amb atenció, R2 –va dir, intentant no perdre la calma i parlar amb suavitat–.
No tens alguna classe de programa de sistemes operatius que t'ordena tractar de
preservar la vida dels éssers intel·ligents sempre que puguis?
–Sí,
senyor. Aquesta programació està inclosa en tots els droides astromecànics. Un
androide només pot danyar deliberadament a un ésser intel·ligent, o abstenir-se
de fer tot allò que pugui per evitar que un ésser intel·ligent sofreixi algun
dany, si el mòdul del seu sistema operatiu ha estat deliberadament alterat amb
vista en això.
–Perfecte
–va dir Han. Allò encaixava amb el que sabia sobre la programació dels droides
astromecànics–. I ara escolta'm bé, R2: si no em mostres la ruta de vol,
velocitat i hora d'arribada estimada, pots acabar sent responsable de la meva
mort per falta d'aire. M'has entès?
–Em
temo que haig de pregar-li que s'expliqui, senyor.
Han
li va descriure la seva situació amb un nou malbaratament de paciència. Quan va
haver acabat, el droide va guardar silenci durant uns moments, òbviament sumit
en les seves reflexions mecàniques, i va acabar emetent un suau brunzit.
–Satisfaré
la seva petició, senyor –va dir per fi–, i li mostraré la informació que m'ha
sol·licitat en la pantalla connectora de diagnòstics.
Les
dades van desfilar per la pantalla a tal velocitat que cap ésser humà hauria
estat capaç de llegir-los. Han es va tornar cap a la unitat R2.
–Torna
a passar aquestes dades, i aquesta vegada mantingues-les en la pantalla fins
que pugui llegir-les! Ho has entès?
–Sí,
senyor.
La
veu artificial del petit droide havia adquirit un to gairebé submís.
Han
va estar estudiant les figures i el diagrama que van aparèixer en la pantalla
durant diversos minuts, i mentre ho feia va anar sentint com la seva inquietud
augmentava fins a convertir-se en autèntica por. No tenia res amb què escriure
i no podia accedir a l'ordinador de navegació, però el que veia no li estava
agradant gens. Es va mossegar el llavi i es va obligar a concentrar-se mentre
repetia una vegada i una altra els seus càlculs mentals.
El
curs del Somni d’Ylèsia havia estat
traçat perquè la unitat robotitzada seguís un rumb bastant tortuós cap al
planeta, amb vista a evitar les zones més infestades de pirates de l'espai
hutt. Quant a la velocitat fixada per la nau, era molt inferior al nivell màxim
que aquesta podia aconseguir: de fet, fins i tot el Sort del Comerciant solia anar més de pressa quan viatjava per l’hiperespai.
La
situació era realment greu, per descomptat. Han ja era conscient que si la seva
velocitat i el seu curs no eren alterats, es quedaria sense aire unes cinc
hores abans que el Somni es posés
sobre la superfície d’Ylèsia. La nau descendiria amb un cadàver a bord..., el
seu.
Es va
tornar una vegada més cap a la unitat R2.
–Escolta,
R2, has d'ajudar-me. Si no altero el curs i la velocitat, no disposaré d'aire
suficient per al viatge. Moriré, i serà per la teva culpa.
Les
llums de la unitat R2 es van encendre i es van apagar mentre la màquina
intentava assimilar aquella revelació.
–Però
jo no sabia que vostè estigués a bord, senyor –va dir per fi–. No se'm pot
considerar responsable de la seva mort.
–Oh,
no, res d'això. –Han va bellugar el cap dins del seu casc–. Estàs emprant el
raonament equivocat. Si et trobes al corrent d'aquesta situació i no fas res,
llavors estaràs causant la mort d'un ésser intel·ligent. És això el que vols?
–No
–va dir el droide.
La
seva veu artificial semblava estar impregnada per una lleu tensió, i el
parpelleig de les seves llums s'havia tornat més ràpides i una miqueta erràtiques.
–Això
significa que has de fer quant puguis per evitar la meva mort –va seguir dient
Han inexorablement–. No és així?
–Jo...
Jo... –El droide havia començat a tremolar de pura agitació–. M'està prohibit
ajudar-li, senyor. La meva programació ha entrat en conflicte amb els meus
sistemes fixos.
–Què
vols dir?
Han
estava començant a preocupar-se. Si el petit droide se sobrecarregava i acabava
desactivant-se, mai podria accedir als controls de diagnòstic manuals que sabia
havien d'estar en algun lloc d'aquells panells. Els controls serien minúsculs,
i haurien estat dissenyats perquè els tècnics poguessin usar-los quan volguessin
comprovar el funcionament del pilot automàtic de la unitat robotitzada.
–La
meva programació em prohibeix proporcionar-li aquesta classe d'informació...
Han
va donar una gran gambada cap al petit droide i es va agenollar davant d'ell.
–Oh,
maleït siguis! –Va deixar caure el puny sobre la cúpula transparent del seu
cap–. Moriré! Digues, on estan aquests controls!
El
droide es va tentinejar violentament d'un costat a un altre, i Han es va
preguntar si acabaria desintegrant-se sota la tensió. Però un instant després
la unitat R2 va tornar a parlar.
– He
estat equipat amb un pern de subjecció, senyor! Aquest mecanisme m'impedeix
accedir a la seva petició!
«Un
pern de subjecció! –Han va digerir a tota velocitat aquell petit bri
d'informació–. I on pot estar?»
El va
trobar després d'uns moments de frenètica inspecció. El pern estava situat en
la part inferior de la closca metàl·lica del droide. Han es va inclinar, el va agafar
fermament amb les dues mans i va tirar d'ell.
Res.
El pern es negava a moure's.
Han el
va aferrar amb més força i va intentar fer-lo girar. Va deixar escapar un
grunyit d'esforç mentre començava a suar, imaginant-se que podia sentir com les
molècules d’oxigen s'anaven consumint ràpidament. Havia sentit dir que la
hipòxia no era una forma particularment horrible de morir –comparada amb la
descompressió explosiva o el que et fotessin un tret, per exemple–, però no
tenia cap desig d'esbrinar-ho personalment.
El
pern seguia immòbil. Han va continuar esforçant-se, tirant d'ell mentre deixava
anar juraments en mitja dotzena de llengües alienígenes, però aquell tossut giny
no volia cedir.
«Haig
de trobar alguna cosa amb el que pugui copejar-lo», va pensar mentre els seus
ulls recorrien la cabina de control amb creixent desesperació. Però no hi havia
res: ni una clau hidràulica, ni una palanqueta... No hi havia absolutament res
que pogués utilitzar!
I
llavors es va recordar del desintegrador. L’havia deixat en el terra dins del
seu petit amagatall.
–No
et moguis d'aquí –li va ordenar a la unitat R2, i un instant després Han ja
s'estava esmunyint pels estrets passadissos.
Disparar
un desintegrador dins d'una nau espacial –fins i tot si es tractava d'una nau
no pressuritzada– no era molt bona idea, però Han estava desesperat.
Va
tornar amb l'arma i va fer un cop d'ull als dials. «Haig d'usar la intensitat
mínima amb un feix el més estret possible», va pensar. Els guants del vestit
espacial destorbaven considerablement els seus moviments, i va tenir bastants
problemes per ajustar la intensitat de la descàrrega i l'amplària del tret.
Les
llums de la unitat R2 no havien parat de parpellejar frenèticament ni un sol
instant des que Han havia tornat a entrar en la cabina de control, i el petit
droide astromecànic va deixar escapar una gemegosa xiuletada.
–Senyor...?
Senyor, puc preguntar-li què està fent?
–Intento
lliurar-te d'aquest condemnat pern de subjecció –va replicar Han secament.
Després
va apuntar l'arma, va entretancar els ulls i va prémer el gallet amb tota la
delicadesa que va ser capaç.
Un
encegador doll d'energia va brollar del canó i el petit droide va emetre un trinat
tan estrident –WHIIIIIIIIIIIP!– que gairebé semblava un esgarip. El pern de
subjecció va caure sobre la coberta, deixant darrere seu la cicatriu d'una
cremada negra en el, a part d’això, lluent metall de la unitat R2.
–T’he
enxampat –va dir Han amb satisfacció–. I ara, R2, tindries l'amabilitat
d'indicar-me on estan els controls i els connectors manuals de la teva nau?
El
droide es va apressar a obeir i va fer sorgir una «pota» mòbil proveïda de roda
del seu cos i va rodar fins als panells de control, desplegant el seu cable de
connexió per darrere d'ell. Han li va seguir i es va posar a la gatzoneta
davant del panell d'instruments, movent-se matusser a causa del seu vestit.
Seguint les instruccions del droide, va treure la tapa d'un dels panells de
control, que mancaven d'indicacions o senyals identificadors, i va estudiar la
diminuta filera de controls. Remugant malediccions davant com de difícil que
resultava tractar de manipular els controls portant els guants del vestit espacial
posats, Han va començar a usar la modalitat de connexió manual per desactivar
el sistema d’hiperimpulsió. Alterar el curs i la velocitat era una operació que
només podia dur-se a terme a l'espai real.
Quan
van haver-hi tornat a l'espai real, Han va computar un nou curs, utilitzant a
la unitat R2 perquè s'encarregués dels càlculs més esotèrics del salt que els
tornaria a portar a l’hiperespai.
El
jove corellià va trigar una bona estona a introduir el seu nou curs i la
corresponent velocitat alterada, però per fi va poder tornar a moure
l'interruptor d'ACTIVACIÓ DE L’HIPERIMPULSOR. Un segon després va notar la
sacsejada quan els sistemes van entrar en acció. Han es va agafar al panell
d'instruments mentre la nau era llançada a l’hiperespai, dirigint-se cap al seu
nou curs a una velocitat considerablement incrementada.
Mentre
la nau tornava a quedar immòbil al seu voltant, Han empassà una profunda glopada
d'aire i la va deixar escapar el més a poc a poc possible. Després es va
asseure sobre la coberta i es va quedar immòbil, amb les cames estirades davant
d'ell. «Uf!», va pensar.
–Suposo
que és conscient que ara haurà de pilotar la nau en la modalitat manual durant
el descens, senyor –va dir la unitat R2–. Alterar el nostre curs i velocitat ha
invalidat els protocols de descens existents programats en els sistemes de la
nau.
–Sí,
ja ho sé –va dir Han, recolzant-se cansadament en la consola. Va prendre un
altre xarrup d'aigua i després es va menjar dues tabletes–. Però no hi ha cap
altra forma de fer-ho. Espero que seré capaç de portar els controls prou de
pressa perquè puguem baixar sencers. –Va tornar el cap, contemplant l'austera
nuesa de la sala de controls–. Si aquest munt de rosques estigués equipat amb
una pantalla visora...
–Un
pilot automàtic no pot veure, senyor, per la qual cosa les dades visuals no li
serveixen de res –va observar la unitat R2, que semblava molt desitjosa
d'ajudar.
–No
em diguis! –va exclamar Han en un to que traspuava sarcasme–. I jo que creia
que els droides eren capaços de veure igual que nosaltres!
–No,
senyor. Els droides no podem veure les coses de la manera en què ho fan els
humans –li va explicar la unitat R2–. Reconeixem el nostre entorn mitjançant
transmissions visuals que són traduïdes a dades electròniques dins del
nostre...
–Oh,
calla –va dir Han, sentint-se massa cansat per poder gaudir de la perplexitat
del droide.
Es va
tirar cap enrere fins a quedar recolzat en la consola i va tancar els ulls.
Havia fet quant podia per sobreviure, i sabia que gràcies a les seves accions
la nau aniria a Ylèsia seguint una ruta molt més directa i a una velocitat
bastant superior a la fixada inicialment.
Es va
anar submergint en els abismes del somni i va somiar amb Dewlanna, tal com
havia estat feia molt temps, quan es van veure per primera vegada...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada