El parany del paradís
Trilogia d'en Han Solo
1
A. C. Crispin
Contraportada:
Abans
de les pel·lícules de la guerra de les galàxies,
abans
de les titàniques batalles que haurien d'alliberar
la
galàxia del puny de ferro de l'Imperi,
va tenir
lloc la història mai explicada del jove Han Solo.
EL
PARANY DEL PARADÍS
Era
un nen sense passat, un mocós corellià del carrer
que
buscava restes de menjar entre les escombraries,
quan
el cruel Garris Botxí[1]
se’l va emportar amb ell
perquè
formés part d'una banda nòmada
de
criminals de l'espai.
Ara,
anys després, oprimit per la sàdica tirania
de Botxí
i impulsat per somnis de glòria
i
aventura, Han intenta ser lliure.
La
seva meta, convertir-se en pilot
de
l'Armada Imperial. Però abans necessita adquirir
experiència
de primera mà en el pilotatge
de
naus espacials, i per això accepta
una
ocupació al planeta Ylèsia, un asfixiant
món
tropical en el qual imperen
el
fanatisme religiós, les drogues il·legals
i una
fascinant sensualitat..., on els somnis
són destruïts
i del qual resulta impossible fugir.
Solapes
interiors:
Abans
que el nom d’en Han Solo es convertís en una llegenda entre els contrabandistes,
i que la Nova República recompensés la seva decisiva aportació a la lluita
contra l'Imperi nomenant-lo general i fent que el seu rostre, juntament amb el
de la seva esposa la princesa Leia Organa, fora conegut en tota la galàxia com
a símbol de la llibertat i la justícia, va haver-hi un temps llunyà i fosc en
el qual només existia un nen famolenc i enfredorit, que intentava sobreviure pidolant
als inhòspits carrers de la seva Corèllia natal.
Com
no li quedava una altra sortida, el petit Han va acceptar amb agraït entusiasme
la mà que li tendia el capità Garris Botxí, capdavanter de la banda de
delinqüents que vivien a bord del Sort
del Comerciant. Garris li oferia recer, protecció i una nova vida, i Han
necessitava tot això.
Però
la cruel realitat no triga en imposar-se: Garris és un explotador implacable
que usa als nens que recull als carrers per obtenir diners amb la mendicitat, i
únicament l'astúcia i els recursos innats del petit Han li permeten sobreviure
a la seva despietada tirania.
Decidit
a convertir els seus somnis en realitat, aconsegueix escapar de la nau i fuig
al planeta Ylèsia per convertir-se en pilot dels sacerdots ylesians, que han publicat
en un anunci oferint un sou molt llaminer. Si guanya els crèdits suficients, el
jove Han Solo podrà superar els exàmens d'ingrés a l'Acadèmia Imperial i, amb
el temps, arribar a ser un oficial i un cavaller.
Ylèsia
promet el paradís als incauts pelegrins que hi acudeixen, però en realitat
només oculta el temible parany d'una forma de control mental que els converteix
en treballadors esclavitzats. Per al Han, Ylèsia suposarà el seu primer
contacte amb el veritable amor, però també amb l'extraordinària capacitat per a
la injustícia i la maldat amb la qual algunes races intel·ligents semblen
decidides a convertir en un infern tota la galàxia...
1
El Sort del Comerciant
El
vell transport de tropes, una relíquia de les Guerres Clon, surava en una lenta
òrbita al voltant del planeta Corèllia, silenciós i aparentment abandonat. Però
les aparences no es corresponien amb la realitat. El vell navili de la classe
Liberator, que en temps ja bastant llunyans havia estat conegut com a Guardià de la República, havia adquirit
una nova vida sota el nom de Sort del
Comerciant. L'interior havia estat desmantellat i reequipat amb una variada
gamma d'entorns vitals, i havia passat a contenir gairebé cent éssers
intel·ligents, molts d'ells humanoides. Però en aquells moments només uns
quants d'ells es trobaven desperts, ja que la nau estava passant per la fase
central del cicle de somni.
Hi
havia un torn de guàrdia en el pont, per descomptat. El Sort del Comerciant passava una gran part del seu temps en òrbita,
però seguia sent capaç de viatjar per l’hiperespai, encara que molt més a poc a
poc que els últims models de naus. Garris Botxí, el líder del «clan» de
comerciants més o menys aliats que vivia a bord del Sort, era un capità molt estricte que seguia al peu de la lletra
els protocols de navegació. Com a conseqüència, sempre hi havia un torn de
guàrdia en el pont.
Les
ordres de Botxí sempre eren obeïdes a bord del Sort, perquè Botxí era el tipus d'home al que mai era convenient
portar-li la contrària tret que disposessis d'una bona raó i d'un desintegrador
carregat al màxim. Dirigia el clan de comerciants amb un despotisme que no
tenia gens de benvolent. Garris, esvelt i d'alçada mitjana, era tenebrós i impressionantment
guapo. Les franges d'un blanc platejat que s'estenien sobre les seves temples
accentuaven la negror dels seus cabells i el gèlid blau dels seus ulls. Tenia
els llavis molt prims i rares vegades somreia..., i mai amb autèntic bon humor.
Garris Botxí era un excel·lent tirador i havia passat els seus primers anys a
l'espai com a caçador de recompenses professional. Però havia renunciat en aquesta
professió a causa de la mala «sort», la qual cosa en realitat volia dir que la
seva falta de paciència li havia fet perdre les recompenses més elevades
reservades als qui lliuraven amb vida a les seves preses. Els cadàvers solien
valer bastant menys.
Botxí
posseïa un sentit de l'humor una miqueta retorçat, sobretot referent al
sofriment dels altres. Quan estava apostant i guanyava, tendia a patir atacs
d'embogida jovialitat, especialment si també estava borratxo.
Aquest
era el seu estat en aquell moment. Assegut a una taula de l’antiga sala de
reunions dels oficials, Botxí estava jugant al sàbacc i buidava gerra rere
gerra de la potent cervesa alderaaniana, la seva beguda favorita.
El
capità del Sort va fer un cop d'ull a
les seves cartes-fitxa mentre feia càlculs mentals i es preguntava si havia de
seguir endavant amb l'esperança de completar una jugada pura. El repartidor de
cartes podia prémer un botó en qualsevol moment, amb el que alteraria els
valors de totes les fitxes. Si això ocorria, Botxí estaria perdut tret que
demanés dues fitxes addicionals i llancés la major part de la seva mà al camp
d'interferència del centre de la taula.
Un
dels seus companys de partida, un elomin d'aspecte ombrívol, va tornar
sobtadament el seu temible cap ple de petites banyes com si fossin ullals per
mirar cap enrere. Una llum estava parpellejant en un dels panells de situació
general auxiliars. L'enorme criatura peluda va deixar escapar un gruny abans de
començar a parlar en un bàsic gutural.
–El
sensor de bloqueig de l'amagatall de les armes està fent coses rares, capità.
Botxí
sempre insistia que tots respectessin el protocol i la cadena de comandament,
especialment referent a ell. Tret que estigués ficat en alguna operació
il·legal en la superfície d'un planeta, quan estava a bord del Sort sempre portava un uniforme militar
dissenyat per ell mateix i inspirat en el vestit de gala d'un Moff del màxim
rang. L'uniforme estava ple de «medalles» i «condecoracions» que Botxí havia
anat adquirint en cases de préstecs escampades per tota la galàxia.
L'advertiment
de l’elomin va fer que li llancés una mirada una miqueta lleganyosa. Botxí es
va fregar els ulls, i després es dreçà i va deixar caure les seves cartes-fitxa
sobre la taula.
–Què
ocorre, Brafid?
El
gegantesc alienígena va arrufar el seu musell ple d'ullals.
–No
estic segur, capità. Ara la lectura és normal, però hi ha hagut una
oscil·lació, com si el sensor s'hagués quedat sense energia durant uns
instants. Probablement només ha estat una fluctuació momentània dels
alimentadors.
Movent-se
amb una gràcia i una coordinació tan desusades que ni tan sols l’aparatós
«uniforme» va aconseguir entelar la seva imponent prestància, el capità es va
aixecar, va envoltar la taula i va anar a estudiar les lectures. Tots els senyals
d'intoxicació etílica s'havien esfumat del seu rostre i el seu cos.
–No
ha estat una fluctuació d'energia –va declarar passats uns moments–. Ha estat
una altra cosa. Fes-hi un cop d'ull, Larrad –afegí, tornant el cap per
dirigir-se a l'humà alt i corpulent que havia estat assegut a la seva
esquerra–. Algú ha desactivat el bloqueig del pany, i ara està passant una
simulació per enganyar-nos i fer-nos creure que es tractava d'una fluctuació de
l'energia. Tenim un lladre a bord. Està armat tothom?
Larrad
Botxí, l'home al qual s'havia dirigit i que casualment era el seu germà, va
assentir i va donar unes palmelladetes a la pistolera que penjava sobre la seva
cuixa. Brafid, l’elomin, va acariciar el seu «pessigador» –un tipus d'agulló
elèctric que era la seva arma favorita–, encara que el pelut alienígena era
prou enorme per poder alçar enlaire a la majoria d’humanoides i partir-los en
dos damunt del seu genoll.
L'altra
persona present, una sullustana que exercia les funcions de navegant del Sort, es va posar dempeus i també va
acariciar la seva arma, un mini desintegrador de petit calibre.
–Llesta
per entrar en acció, capità! –va clacar.
Malgrat
les seves galtes penjants, diminuta alçada i enormes ulls lluminosament
atractius, Nooni Dalvo semblava gairebé tan perillosa com el gegantesc elomin
anomenat Brafid, que era el seu millor amic d'entre tots els tripulants.
–Excel·lent
–grunyí Botxí–. Envia un guàrdia al compartiment de les armes per si se li
ocorre tornar, Nooni. Larrad, activa els sensors biològics i esbrina si pots
identificar al lladre i descobrir cap a on es dirigeix.
El
germà de Botxí va assentir i es va inclinar sobre el tauler de control
auxiliar.
–Un
humà, nascut a Corèllia –va anunciar passats uns instants–. Jove, metre
vuitanta d'altura... Cabells i ulls foscos. Constitució esvelta. El sondejador
biològic diu que l’ha reconegut. Va cap a popa, i es dirigeix a la cuina.
L'expressió
de Botxí es va anar endurint fins que els seus ulls es van tornar tan freds i
blaus com les glaceres de Hoth.
–El
jove Solo, naturalment... –va dir–. És l'únic prou temerari per atrevir-se a
fer res semblant. –Va flexionar els dits, i després els va tibar fins a
convertir-los en un puny. L'anell que portava, una gruixuda muntura que
sostenia una gran gemma de verí sanguini devaroniana, va brillar amb una tènue
resplendor platejada sota les llums de la mampara–. Bé, fins ara no he estat massa
dur amb ell perquè és un bon pilot d’swoops i mai m'ha fet perdre diners quan
apostava per ell, però això ja és massa. Aquesta nit vaig a ensenyar-li que ha
de respectar l'autoritat, i faré que desitgi no haver nascut.
Les
dents de Botxí van relluir sota les llums, brillant amb un centelleig molt més
intens que el de la gemma del seu anell.
–Sí,
acabarà desitjant que mai l’hagués «trobat» fa disset anys, aquell dia en què
el Sort es va convertir en l'única llar
que ha arribat a conèixer el seu condemnat cul de mocós mulla-bolquers. Sóc un
home tolerant i ple de paciència... –va sospirar teatralment–, com bé sap la
galàxia, però fins i tot jo tinc els meus límits.
Mirà
al seu germà, que semblava sentir-se bastant incòmode. Garris es va preguntar
si Larrad s'estaria recordant de l'última sessió de càstig soferta per Solo
feia un any. Després d'ella, el noi no havia pogut caminar durant dos dies.
Botxí
va estrènyer els llavis. No toleraria cap mostra de blanesa per part dels seus
subordinats.
–D'acord,
Larrad? –va preguntar, emprant un to excessivament suau i afable.
–Sí,
capità!
Han Solo
va tibar els dits al voltant de la culata del desintegrador robat mentre
avançava de puntetes al llarg de l'estret passadís metàl·lic. Després de
connectar la simulació i haver forçat el pany del compartiment de les armes,
només va disposar d'un moment per ficar la mà dins i agafar la primera arma que
va trobar. No havia tingut temps de triar.
Va
apartar nerviosament uns flocs d'humits cabells castanys del seu front i es va
adonar que estava suant. El desintegrador era com un pes estrany a la seva mà
mentre l’examinava. Han rares vegades havia empunyat un abans, i havia après a
comprovar la càrrega gràcies a les seves lectures secretes. Mai havia disparat
una arma. Garris Botxí només permetia anar armats als seus oficials. El jove
pilot va obrir un petit panell de la part més gruixuda del canó, va entretancar
els ulls sota la tènue claredat de les llums i va fer un cop d'ull a les
lectures. «Perfecte... Carregat al màxim. Botxí pot ser un pinxo i un idiota,
però sap com manar una nau.»
El
noi no estava disposat a admetre ni tan sols davant si mateix fins a quin punt
temia i odiava al capità del Sort del Comerciant.
Havia après feia molt temps que qualsevol mostra de por era una forma
infal·lible de guanyar-se una pallissa..., o quelcom pitjor. Els pinxos i els
idiotes només respectaven el valor o, mancant valor, la fanfarroneria. Com a
conseqüència d'això, Han Solo hi havia après a evitar que la por s'ensenyorís
de la seva ment o del seu cor. Hi havia moments en els quals era vagament conscient
que estava allà, enterrat sota capes de la duresa acerada apresa al carrer,
però cada vegada que ho reconeixia com el que era en realitat, Han l'enterrava
decididament encara més a baix.
Va
decidir fer un experiment i va alçar el desintegrador davant de la seva cara
mentre tancava un ull castany per prendre punteria al llarg de l'arma. El canó
del desintegrador va oscil·lar lleugerament d'un costat a un altre, i Han va
remugar una maledicció en comprendre que li tremolava la mà. «Vina, vinga...
–es va dir a si mateix–. Demostra que ets un home, Solo. Sortir d'aquesta nau i
allunyar-se de Botxí bé val córrer certs riscos.»
Va
llançar una ràpida mirada per sobre de l'espatlla i després es va tornar just a
temps d'ajupir-se per passar per sota d'una connexió energètica que sobresortia
del sostre. Havia triat aquella ruta perquè evitava les seccions de cabines i
les zones recreatives, però el passadís era tan estret i tenia un sostre tan
baix que va començar a sentir una mica de claustrofòbia mentre seguia avançant
de puntetes, resistint l'impuls gairebé incontenible de tornar el cap pel mirar
per sobre de l'espatlla.
El
túnel s'eixamplava per davant d'ell, i Han va comprendre que ja gairebé havia
arribat a la seva destinació. «Només uns minuts més», es va dir, i va seguir
avançant amb una gràcil cautela que feia que els seus passos fossin tan
silenciosos com els dels peluts coixinets d'un wonat. Estava passant al costat
dels mòduls d’hiperimpulsió, i després venia un encreuament amb un passadís més
ample. Han va torçar cap a la dreta, agraint el fet de poder caminar sense
haver d'anar encorbat.
Va anar
sigil·losament fins a la porta de l'enorme cuina i es va detenir davant d'ella,
titubejant mentre les seves orelles i el seu nas romanien molt ocupades. Sons...
Sí, només eren el tipus de sorolls que hi havia estat esperant sentir: la suau
dringadissa de les paelles i fonts metàl·liques, el splooooch de la massa en ser copejada, i després els tènues cruiximents
i espetecs que produïa en ser pastada.
Ja
podia percebre l'olor de la massa. Pa de wastril, el seu favorit. Han va
estrènyer els llavis. Amb una miqueta de sort, mai arribaria a menjar el pa
d'aquella fornada.
Es va
ficar el desintegrador sota el cinturó, va obrir la porta i entrà a la cuina.
–Ei...
Dewlanna –va dir en veu baixa–. Sóc jo. He vingut a acomiadar-me.
La
criatura alta i peluda que havia estat pastant vigorosament el pa de wastril va
girar sobre els seus talons per dirigir-li un suau grunyit d'interrogació.
El
veritable nom de Dewlanna era Dewlannamapia, i havia estat la millor amiga d’en
Han des que va venir a viure a bord del Sort
del Comerciant feia gairebé deu anys, quan Han rondava els nou. (El jove
pilot no tenia ni idea de quan havia nascut, naturalment, ni de qui havien
estat els seus pares. Si no hagués estat per la Dewlanna, ni tan sols sabria
que es deia Solo.)
Han
no podia parlar el wookieès –tractar de reproduir tots aquells grunyits,
rugits, lladrucs i brams ofegats li deixava la gola adolorida, i a més sabia
que només obtenia una ridícula imitació d'ells–, però l’entenia molt bé. Per la
seva banda, Dewlanna no podia parlar el bàsic, però l’entenia tan bé com la
seva pròpia llengua. Això feia que la comunicació entre el jove humà i la vella
vídua wookiee fos fluïda, però... diferent.
Han
s'hi havia acostumat feia anys i mai pensava en el cas estrany que resultava.
Ell i Dewlanna senzillament... parlaven. S'entenien perfectament l'un a
l'altre. El jove pilot va alçar el desintegrador robat, assegurant-se que el
canó no apuntava a la seva amiga.
–Sí,
aquesta nit serà la gran nit –va dir en contestació al comentari de la
Dewlanna–. Me’n vaig d'aquesta nau, i no tornaré mai més.
Dewlanna
va respondre amb un clapoteig ple de preocupació mentre les seves mans,
reaccionant de manera automàtica, tornaven a prémer la massa. Han va bellugar
el cap, i els seus llavis es van corbar en un somriure tort.
–Et
preocupes massa, Dewlanna. Doncs clar que ho tinc tot planejat! He amagat un
vestit espacial en un armari prop dels molls de càrrega robotitzats, i en
aquests moments allà hi ha atracada una nau que partirà tan aviat com hagi
descarregat les seves mercaderies i s’hagi proveït. És un vaixell de càrrega
robot, i va just al lloc al que vull anar.
Dewlanna
va seguir rebregant la seva massa, i després va emetre un delicat grunyit
d'interrogació.
–Penso
anar a Ylèsia –li va explicar Han–. Te'n recordes del que et vaig explicar
sobre aquest lloc? És una colònia religiosa propera a l'espai dels hutts, i
ofereixen refugi als pelegrins que han tingut problemes amb la resta de
l'univers. Allà estaré a resguard de Botxí. I a més... –Va estirar el braç,
alçant un petit holodisc perquè la wookiee pogués veure’l–. Mira això! Han
publicat anuncis demanant un pilot! Ja he gastat fins a l'últim dels crèdits
del que em van pagar per aquest últim treball a enviar-los un missatge
dient-los que hi aniré perquè m'entrevistin.
Dewlanna
va deixar escapar un suau rugit.
–Ei,
no puc permetre que facis això –va protestar Han, veient com la cuinera
introduïa les barres de pa en una font i la ficava en la graella tèrmica per
coure-les–. Ja me les arreglaré. Aconseguiré uns quants crèdits més abans
d'arribar a la nau robot. No et preocupis, Dewlanna.
La wookiee
va fer cas omís de les seves paraules i va travessar ràpidament la cuina, amb
el seu cos pelut i lleugerament encorbat movent-se veloçment malgrat la seva
avançada edat. Han sabia que Dewlanna tenia gairebé sis-cents anys. Això eren
molts anys fins i tot per un wookiee.
Dewlanna
va desaparèixer per la porta de la seva cabina i va reaparèixer un instant
després, aferrant una borsa confeccionada amb una tela d'aspecte sedós que, si
s'ha de jutjar per la seva aparença, molt bé podia ser pèl de wookiee
entreteixit.
La
cuinera la hi va allargar amb un suau i insistent gemec.
Han va
tornar a bellugar el cap i va ajuntar les mans darrere de l'esquena en un gest
de nen tossut.
–No
–va replicar amb fermesa–. No acceptaré els teus estalvis, Dewlanna. Després
necessitaràs aquests crèdits per pagar el bitllet i reunir-te amb mi.
La wookiee
va inclinar el cap cap a un costat i va emetre un curt so interrogatiu.
–Doncs
clar que vindràs a reunir-te amb mi! –va exclamar Han–. No pensaràs que et vaig
a deixar aquí perquè et podreixis en aquesta galleda d'escombraries, veritat? Botxí
es va tornant una mica més boig a cada any que passa. Ningú està fora de perill
a bord del Sort. Quan arribi a Ylèsia
i hagi aconseguit una mica de diners, enviaré a algú perquè et porti fins allà.
Ylèsia és un refugi religiós, i ja saps que tots els pelegrins estan protegits
pel dret de santuari. Quan estiguem allà, Botxí no podrà fer-nos res.
Dewlanna
va ficar la mà en la borsa, i els seus peluts dits demostraren ser
sorprenentment àgils i flexibles quan van començar a furgar entre els
certificats de crèdit autoritzats que contenia. La wookiee va allargar uns
quants al seu jove amic. Han es va donar per vençut amb un sospir i els va
acceptar.
–Bé...,
d'acord. Però això només és un préstec, entesos? Te'ls retornaré. Els sacerdots
ylesians oferien un bon sou en el seu anunci.
Dewlanna
va emetre un grunyit d'assentiment i després, sense cap advertiment previ, va
estirar el braç per regirar-li els cabells amb la seva peluda manassa,
deixant-los-hi de punta i totalment desordenats.
–Ei!
–va xisclar Han. Un massatge capil·lar administrat pels dits d'un wookiee no
era una cosa que es pogués prendre a la lleugera–. M’acabava de pentinar!
Dewlanna
grunyí, visiblement divertida, i Han es dreçà per llançar-li una mirada plena
d'indignació.
–No,
no estic millor despentinat. Quantes vegades haig de repetir-te que els humans
no considerem que la paraula «despentinat» sigui un elogi?
Va
seguir mirant-la fixament i la seva indignació es va anar esvaint a mesura que
comprenia que trigaria molt temps a tornar a veure el seu estimat rostre pelut
i els seus bondadosos ulls blaus. Dewlanna portava molt temps sent la seva
amiga més íntima –i amb freqüència l'única–, i haver de separar-se d'ella
d'aquesta manera anava a ser molt, molt dur per al Han.
El
jove corellià es va llançar impulsivament sobre la calenta i sòlida mola de la Dewlanna
per embolicar-la en una estreta abraçada. El seu cap només li arribava a la
meitat del pit. Han encara se'n recordava de quan amb prou feines li arribava a
la cintura.
–Vaig
a trobar-te molt a faltar –va dir, amb el rostre enfonsat en el seu pelatge i
sentint la coïssor de les llàgrimes en els ulls–. Cuida't, Dewlanna.
Dewlanna
va deixar escapar un suau rugit, i els seus llargs braços peluts van envoltar a
Han per retornar-li l'abraçada.
–Vaja,
vaja... Quin espectacle tan commovedor –va dir una veu gelada i espantosament
familiar.
Tant
Han com Dewlanna es van quedar paralitzats durant uns moments i després van
girar sobre els seus talons per enfrontar-se a l'home que acabava d'entrar en
la cabina de la wookiee. Garris Botxí estava immòbil en el llindar, amb les
seves maques faccions immobilitzades en un somriure que va fer que la sang d’en
Han es coagulés dins de les seves venes. Va poder sentir com Dewlanna
s'estremia al costat d'ell, ja fora de por o de pura repugnància.
Dos
membres de la tripulació –Larrad Botxí i Brafid, l’elomin– eren visibles per
sobre de l'espatlla del capità. Han va tibar els punys, ple de frustració. Si Botxí
hagués estat sol, potser hauria corregut el risc d'atacar al capità del Sort. Amb Dewlanna allà per ajudar-li,
tal vegada haurien pogut imposar-se a Garris, però amb Larrad i l’elomin també
presents, no tenien ni una sola possibilitat.
Han
era agudament conscient del desintegrador robat que tenia sota el cinturó. Durant
un moment va pensar a usar-lo, però de seguida va abandonar aquesta idea. Botxí
era famós per la seva rapidesa a l'hora de desenfundar. Han mai aconseguiria
ser més ràpid que ell, i això podia significar la seva mort i la de Dewlanna.
Resultava obvi que Botxí estava furiós.
Han
es va llepar uns llavis sobtadament ressecs.
–Escolti,
capità, puc explicar-li-ho... –va començar a dir.
Botxí
es dreçà quan alt era i va entretancar els ulls.
–Què
és el que pots explicar, petit covard traïdor? Que has gosat robar a la teva
família, que has traït als qui confiaven en tu i que has apunyalat per
l'esquena al teu benefactor, repugnant lladregot?
–Però...
–Ja
estic fart de tu, Solo. Fins ara he estat indulgent amb tu perquè ets un pilot
condemnadament bo i tots aquests diners dels trofeus i els premis que guanyaves
em resultava molt útil, però se m'ha acabat la paciència. –Botxí es va pujar
amb lenta cerimònia les mànigues del seu fatu i ostentós uniforme i va prémer
les dents fins a convertir-les en punys. La il·luminació artificial de la cuina
va fer que la gemma sanguínia de l'anell relluís amb tènues centelleigs
platejats–. Anem a veure si uns quants dies d'haver de lluitar amb
l'enverinament de la sang causat per les toxines devaronianes, i pot ser que
uns quants ossos trencats com a propina, són capaços de fer-te canviar. Faig
això pel teu propi bé, noi. Algun dia m'ho agrairàs.
Han
va empassar saliva, aterrit, mentre Botxí feia un pas cap a ell. S'havia
enfrontat al capità mercant en una ocasió, feia dos anys, quan se sentia
invencible després d'haver derrotat a tots els seus contrincants en la
competició gladiatorial de Jubilar..., i ho havia lamentat a l'instant. La
velocitat i la potència del cop de puny amb el qual Garris va respondre al seu
atac li havien tirat el cap cap enrere i partit els llavis tan escrupolosament
que Dewlanna va haver d'alimentar-li amb purés durant una setmana fins que se
li van guarir.
Dewlanna
va avançar amb un grunyit. La mà de Botxí descendí cap al seu desintegrador.
–No
et fiquis en això, vella wookiee –va dir secament, amb una veu gairebé tan
aspra i gutural com la de Dewlanna–. No ets tan bona cuinera, saps?
Han
ja havia aferrat el pelut braç de la seva amiga i estava fent quant podia per
contenir-la.
–No,
Dewlanna!
Dewlanna
es va lliurar de la seva mà amb tanta facilitat com hauria espantat a un
insecte molest i li va llançar un rugit amenaçador a Botxí. El capità va
empunyar el seu desintegrador, i el caos es va ensenyorir de la cuina.
–Nooooo!
–va cridar Han.
Va
saltar cap endavant i el seu peu es va estendre veloçment en una vella tècnica
de combat de carrer. L’empenya va xocar amb l'estèrnum de Botxí en un sòlid
impacte. L'aire va sorgir dels pulmons del capità amb un sorollós uf!, i Botxí va caure d'esquena. Han aterrà
sobre la coberta i va rodar cap a un costat. Una descàrrega del pessigador
va passar xiuxiuant al costat de la seva orella.
–
Larrad! –va panteixar el capità mentre Dewlanna avançava cap a ell.
El
germà de Botxí va desenfundar el seu desintegrador i va apuntar a la wookiee
amb ell.
–Atura’t,
Dewlanna!
Les
seves paraules van produir tan poc efecte com les d’en Han. La sang de Dewlanna
havia començat a bullir en les seves venes, i l'anciana cuinera ja estava
dominada per la terrible fúria de batalla dels wookiees. Amb un rugit que va
ensordir als combatents, Dewlanna va agafar el canell de Larrad i va tirar
d'ell, fent girar el seu cos i estirant el seu braç cap a un costat en una
terrible paròdia del joc infantil de «fer espetegar el fuet». Han va sentir un
cruixit barrejat amb diversos espetecs quan els tendons i lligaments van cedir.
Larrad Botxí va xisclar, emetent un so agut i estrident en el qual hi havia
tant dolor que el jove corellià va sentir un palpitar de pura simpatia en el
seu braç.
Han
va empunyar el seu desintegrador i va disparar contra l’elomin, que ja estava
saltant cap endavant, el pessigador preparat i dirigit cap al tors de la
Dewlanna. Brafid udolà i va deixar caure la seva arma. Han es va sorprendre que
hagués aconseguit donar-li, però no va disposar de molt temps per pensar en la
seva bona punteria.
Botxí
s'estava aixecant, amb el desintegrador que empunyava la seva mà apuntant al
cap d’en Han.
–Larrad?
–li va cridar al convuls fardell d'agonia en el qual s'havia convertit el seu
germà.
Larrad
no va respondre.
Botxí
amartellà el desintegrador i va fer un pas més cap al Han.
–No
et moguis, Dewlanna! –grunyí, tornant el cap cap a la wookiee–. Si fas un sol
moviment, el teu amic Solo morirà.
Han
va deixar caure el seu desintegrador i va alçar les mans en un gest de
rendició.
Dewlanna
es va detenir, grunyint suaument.
Botxí
va alçar el desintegrador, i el seu dit es va tibar sobre el gallet. Un odi ple
de malvolença cremava en els seus trets i un instant després va somriure, els
ulls blau pàl·lid il·luminats per una implacable alegria.
–Et
sentencio a mort per insubordinació i per haver agredit al teu capità, Solo –va
anunciar–. Espero que et podreixis en tots els inferns que puguin existir.
Mentre
Han romania paralitzat, esperant que el feix desintegrador rostís el seu cos en
qualsevol moment, Dewlanna va rugir, li va apartar d'una empenta i va saltar
sobre Botxí. El doll d'energia sorgit del desintegrador li va donar de ple en
el pit i Dewlanna es va esfondrar, convertida en un munt de pelatge socarrimat
i carn cremada.
–Dewlanna!
–va cridar Han, desesperat.
Movent-se
amb una rapidesa que no havia sabut que posseís, es va llançar sobre Botxí i
els seus braços es van corbar al voltant dels genolls del capità. Botxí va tornar
a caure cap enrere, i aquesta vegada el seu cap es va estavellar contra la
coberta. El capità es va quedar immòbil, totalment inconscient.
Han es
va arrossegar cap a la seva amiga, li va donar la volta tan delicadament com va
poder i va veure el gran forat que el feix desintegrador havia obert en el seu
pit. De seguida va saber que la ferida era mortal. Encara no s'havia construït
el droide mèdic capaç de guarir semblant lesió. Dewlanna va gemegar i va
panteixar, lluitant per respirar amb tota la seva enorme força de wookiee. Han
va passar els braços sota les seves espatlles i va intentar ajudar-la a
respirar. Els ulls blaus de la wookiee es van obrir i, passat un instant, es
van clavar en els d’en Han. La lucidesa va tornar a ells, i Dewlanna va deixar
escapar un feble rugit.
–No,
no t'abandonaré! –va replicar Han, estrenyent-la amb més força entre els seus
braços. Les llàgrimes li van ennuvolar la vista i Dewlanna va ondar sota ell,
un oceà de pelatge marró–. No m'importa el que em pugui ocórrer! Oh, Dewlanna...
Fent
un gran esforç, Dewlanna va alçar una enorme i peluda urpa i li va agafar del
braç. Han va haver de concentrar-se al màxim per traduir el que li va dir a
continuació.
–Ja
ho sé... –va panteixar, parlant en veu alta perquè Dewlanna sabés que l'havia
entès–. Sé que t'importo molt... –Dewlanna va emetre un nou rugit ofegat–. Tant
com els teus propis fills...
Han
va empassar saliva, un nus de dolorosa tensió en la gola.
–I
jo..., jo sento el mateix per tu, Dewlanna. Ets el més a prop a una mare que he
tingut mai.
Un
perllongat gemec ple d'angoixa va fer tremolar el cos de la Dewlanna, i els
seus llavis van emetre un nou grunyit.
–No
–va insistir Han–. No vaig a deixar-te. Em quedaré amb tu fins que..., fins
que...
No va
poder acabar la frase.
Dewlanna
li va agafar del braç amb un fantasma de la seva antiga fortalesa i li va
dirigir un grunyit urgent.
–Si
jo... –La wookiee amb prou feines podia parlar, i Han estava tenint bastants
problemes per entendre-la–. Si jo moro... Res? Oh... M'estàs dient que si no
sobrevisc, llavors hauràs mort per res?
Dewlanna
va assentir, i els seus ulls van sostenir la mirada d’en Han entre el seu niu
de pelatge amb tota la fixesa que era capaç. Han remenà el cap en una tossuda
negativa. Com podia abandonar-la perquè morís tota sola?
Un
rugit tan feble que amb prou feines podia ser sentit va sorgir dels llavis de
Dewlanna.
–Sí,
estic segur que estaràs fora de perill i que t'uniràs al poder de la vida –va
dir Han, intentant imprimir la màxima sinceritat possible a les seves paraules.
Sabia
que alguns wookiees creien en l'existència d'un poder unificador que creava un
vincle invisible entre totes les criatures. Personalment, Han opinava que
aquell poder –mai havia estat capaç de traduir el terme d'una forma
excessivament precisa, ja que la paraula wookiee també podia significar
«fortalesa» o «força»– en el qual Dewlanna creia amb tanta convicció, no era
més que una superstició.
Però
si creure en aquell poder podia consolar-la durant la seva agonia, Han no anava
a discutir amb ella. Es va recordar del que Dewlanna li havia dit en diverses
ocasions.
–Que
el poder de la vida t'acompanyi, Dewlanna... –va murmurar, i durant un moment
Han va desitjar poder creure en la seva existència.
Dewlanna
va deixar escapar un gemec de dolor, i Han va comprendre que ja no li quedava
molt temps de vida. Després Dewlanna va emetre un feble clapoteig, i Han ho va
traduir automàticament.
–La
teva última petició... –va balbotejar, havent de fer un gran esforç per
aconseguir que les paraules sorgissin de la seva boca–. Vols que... me’n
vagi... i que visqui. I que sigui... feliç.
Han
estava fent quant podia per no posar-se a plorar.
–D'acord
–va dir per fi–. Me n'aniré. Encara tinc temps del pujar en aquest navili robot
abans que enlairi.
Dewlanna
va ploriquejar.
–Ho
prometo –va assentir Han amb un fil de veu–. Me n'aniré ara mateix. I et juro
que sempre et recordaré, Dewlanna.
Dewlanna
ja no podia parlar, però Han estava segur que li havia sentit. La va estirar
sobre la coberta amb tota la delicadesa que va ser capaç i després es va
aixecar i va agafar el desintegrador. I després, després d'haver contemplat a
Dewlanna per última vegada, va girar sobre els seus talons i va arrencar a
córrer cap a la porta.
Els
seus peus llançats a una veloç carrera van crear ressons pels passadissos del Sort del Comerciant: el moment de la
cautela ja hi havia quedat enrere. Havia d'arribar al moll d’atracada i a
aquell vaixell de càrrega robotitzat ylesià! Han no tenia ni idea de quan havia
de desenganxar del Sort, però el
programa de càrrega pel qual es regien els treballadors del moll espacial
anunciava que la nau desenganxaria quan els androides haguessin acabat les
operacions d'aprovisionament de combustible..., i quan Han havia robat aquell
vestit espacial i l’havia ficat en el seu amagatall, els androides acabaven
d'iniciar el procés.
El Somni d’Ylèsia podia partir en qualsevol
moment!
Han
va córrer cap a l’escotilla, panteixant mentre els seus peus es movien
veloçment sobre les cobertes que havien estat el seu camp de jocs des que era
prou gran com per recordar del que feia. Podia sentir veus endormiscades,
barrejades amb crits i ordres que ressonaven a la llunyania.
«No
puc permetre que m'agafin. Botxí em matarà...» Aquella terrible certesa va
donar ales als seus peus.
Va girar
l'última corba patinant sobre la coberta i va agafar el vestit espacial que
havia amagat en un petit armari darrere d'una de les bombes de combustible. El
casc li va caure sobre el braç, colpejant-li en l'estómac mentre Han introduïa
a tot córrer en el teclat de la comporta el codi que havia robat.
Van
transcórrer diversos segons. Els sons de persecució s’estaven intensificant,
però segurament pensarien que es dirigia al moll de llançadores o, potser, fins
i tot als mòduls d'emergència. Ningú podria imaginar que estava prou boig per
tractar de viatjar com a polissó a bord d'una nau robotitzada..., o almenys
això esperava Han.
La
comporta es va obrir amb un suau xiuxiueig. Han va entrar d'un salt, va tancar
la comporta i va començar a posar-se el vestit espacial. Va comprovar els
dipòsits d'aire. «Estan plens. Perfecte.» Originalment hi havia planejat agafar
alguns dipòsits d'aire extra, però no s'atrevia a sortir de l’escotilla. El
vestit tenia aire per a dos dies. Amb això n’hi hauria d’haver prou, tret que
el Somni fos una nau realment lenta.
En tractar-se d'una unitat robotitzada, Han no tenia forma alguna d'esbrinar
quin curs seguiria, i tampoc podia saber a quina velocitat faria el viatge.
Han
va arrufar el nas. Només un home desesperat seria capaç d'utilitzar aquell
mètode de fugida..., i no tenia cap dubte que ell estava desesperat. L'única
cosa que podia fer era esperar que no arribés a Ylèsia mort perquè se li hagués
acabat l'aire.
«Anem
a veure... Compartiment de les càpsules alimentoses..., ple. Dipòsit
d'aigua..., ple. Excel·lent.» Un altre resultat de la continua vigilància del
capità Botxí i de la seva insistència en què tot havia de mantenir-se en
perfecte estat.
Han
es va posar el vestit per sobre del mico de vol gris que usaven tots els
tripulants de la nau i va tancar la costura adhesiva que corria al llarg de la
part davantera. Després va agafar el casc, amb bastant malaptesa a causa dels
guants, i se’l va col·locar sobre el cap. L'esfera truncada de cristalita era
gairebé totalment transparent i li permetia veure en totes direccions excepte
directament darrere d'ell. Una filera d'hologrames ocupava la vora inferior del
casc, proporcionant-li les seves constants vitals, la quantitat d'aire que li
quedava i qualsevol altra informació que pogués necessitar per sobreviure. Han
podia «parlar» amb el seu vestit d'una manera limitada copejant la palanca de
comunicacions amb el mentó i donant-li instruccions concernents a la
temperatura, la barreja de l'aire i la resta de condicions interiors.
«Bé,
això és tot», va pensar mentre anava cap a l’escotilla de connexió amb el
sorollós i maldestre caminar que li obligava fer el vestit i teclejava la
seqüència final que igualaria les pressions de l’escotilla i el Somni d’Ylèsia. Han va poder sentir una
xiulada gairebé imperceptible quan l'aire va ser expulsat de l’escotilla. En
ser una unitat robotitzada, el Somni
no necessitava aire per operar. La nau només estava plena de buit.
L’escotilla
es va obrir per fi i Han va creuar el llindar.
El
compartiment estava ple de càrrega i equip, i els passadissos eren molt
estrets. El Somni no havia estat
construït per transportar una tripulació i els seus dissenyadors només havien
previst les inspecciones rutinàries de manteniment, per la qual cosa Han va
haver de posar-se de costat per poder avançar. Durant un moment va agrair que
tot l'equip estàndard hagués estat dissenyat per funcionar en condicions de
gravetat normal. En cas contrari, potser hi hauria hagut de veure-se-les amb la
ingravitació, i això sí que hauria estat un autèntic problema.
Han
havia estat fora del Sort del Comerciant,
acompanyant a la quadrilla de soldadors equipada amb vestits espacials,
diverses vegades des que es va considerar que era prou gran per donar un cop de
mà en aquells treballs que comportaven un cert perill, suspès a l'espai i
connectat a la nau únicament per un cordó umbilical que semblava molt fràgil.
El primer parell de vegades l’experiència havia estat bastant emocionant, però
Han de seguida va descobrir que la ingravitació no resultava massa agradable, i
no hi havia tardat a aprendre que mai havies de mirar cap a «a baix». No veure res
sota els seus peus excepte anys llum d'espai n’hi havia prou per fer que li
donés voltes el cap.
Va
seguir avançant cap al «pont», pensant que seria la part més espaiosa de la
nau. El Somni era molt petit, per la
qual cosa només va necessitar uns moments per arribar a ell. Si el manifest de
càrrega no mentia, la nau robot havia portat un carregament de brillestim de
primera qualitat i partiria amb un carregament de components electrònics corellians
de qualitat igualment excel·lent que podien ser usats en els treballs de
manteniment de les fàbriques.
Han
es va preguntar a qui hauria hagut de subornar Garris Botxí per poder rebre un
carregament de brillestim. La substància estava sotmesa a un rígid control per
la majoria de governs planetaris, així com per la comissió de comerç imperial.
Es va
tornar cap a un costat per entrar en el pont..., i es va quedar totalment
immòbil.
«Oh,
per tots els fills de Barab... Què està fent un droide astromecànic en el
pont?» Tothom sabia que un droide no podia pilotar una nau per si sol, així que
aquella unitat no podia estar allà per pilotar-la. Han va arrufar el nas per
sota del casc de cristalita. Aquell droide devia estar allà com una espècie
d'alarma contra delinqüents, un sofisticat aparell de comunicacions per ajudar
a detectar la presència de pirates espacials o lladres que haguessin aconseguit
entrar en la nau. Han sabia que una de les raons per les quals els sacerdots ylesians
tenien tantes ganes de contractar un pilot –i preferiblement corellià, segons
deia el seu anunci– era la quantitat de naus que havien estat perdent per culpa
de la pirateria.
Mentre
seguia immòbil, esperant que el droide no se n'adonés de la seva presència, el
jove va sentir que el Somni
s'estremia. «Anem a desenganxar del moll! Haig de preparar-me per resistir
l'impuls de separació!»
El Somni va sofrir una altra sacsejada, i
una altra més. Han gairebé podia veure com les abraçadores del moll s'anaven
deixant anar una a una. «Una altra més, i després...»
La
nau va tornar a estremir-se i després es va tentinejar violentament. Se
suposava que el Somni no tenia
tripulació, per la qual cosa podia utilitzar patrons d'acceleració molt més
bruscs que els usats per les naus proveïdes de tripulació.
Wham! Una potent sacsejada
va tirar del cos d’en Han, obligant-li a agafar-se per resistir la violenta
acceleració. El Somni havia sortit
del moll i havia iniciat el seu viatge!
Amb
els ulls de la ment, Han va veure com s'anaven allunyant del Sort del Comerciant i anaven sortint de
l'abraçada del camp gravitatori de Corèllia. Va tancar els ulls i va veure al
seu món natal girant mandrosament sobre el teló de fons dels estels. Corèllia era
un planeta molt bell, amb petits mars blaus, boscos d'un verd marronós, deserts
daurats i grans ciutats. El seu costat nocturn relluïa com una unitat de combat
tatxonada de llums...
L'acceleració
va arribar al màxim i Han es va veure incòmodament aixafat contra el contenidor
de càrrega. «Acabem de saltar a la velocitat de la llum...», va comprendre.
Les
estirades i sacsejades es van esvair uns instants després, i Han va poder
tornar a moure's. Va flexionar els braços i les cames, arrufant el nas quan els
morats que cobrien el seu cos van donar a conèixer la seva existència. «La
baralla en la cuina...», va comprendre. Pensar en allò va fer que se'n recordés
de la Dewlanna, i una sobtada tristesa que sorgia d'allò més profund del seu ésser
es va ensenyorir d'ell. Les llàgrimes van inundar els seus ulls, i Han va
tractar de contenir el plor. Plorar dins d'un vestit espacial era una pèssima
idea, atès que després no podies netejar-te la cara.
Han
va esbufegar i va parpellejar, intentant contenir les llàgrimes. «Dewlanna...»,
va pensar. La seva amiga havia donat la seva vida per proporcionar-li aquella
oportunitat.
«No
perdis el control, Solo», es va ordenar secament a si mateix. Li feia mal la
gola, però va empassar saliva amb un gran esforç i després es va mossegar el
llavi fins que el desig gairebé irresistible de sanglotar es va anar dissipant
a poc a poc. No podia recordar quan havia plorat per última vegada, i a més
plorar no serviria de res. Les llàgrimes no farien tornar la Dewlanna...
Han
sabia que Dewlanna creia que hi havia una altra vida per l’esperit. Si tenia
raó, llavors la wookiee tal vegada podria sentir-li.
–Ei,
Dewlanna –va murmurar–. Ho he aconseguit. Ja he iniciat el meu viatge. Vaig cap
a Ylèsia, i em convertiré en el millor pilot del sector. Aprendré prou i
guanyaré els diners suficients per poder ingressar en l'Acadèmia, tal com
sempre vaig somiar que faria. Sóc lliure, Dewlanna, i...
Li va
fer fallida la veu. «Estem fora de perill, Dewlanna. Ara Botxí ja no pot
fer-nos res...»
Arraulit
en el seu petit buit, el jove pilot va somriure amb ombrívola decisió. «Sóc
lliure, i t'ho dec tot a tu. Mai ho oblidaré. Si tinc ocasió de tornar-te el
favor ajudant a algun wookiee, juro per qualsevol cosa que pugui existir aquí
fora..., qualsevol déu, o força vital, o poder, que no vacil·laré ni un
instant.»
Han Solo
va aspirar una profunda glopada de l'aire enllaunat del vestit espacial.
–Gràcies,
Dewlanna –va murmurar.
I va
esperar que ella pogués sentir-li, estigués on estigués.
[1] Garris
Shrike, normalment no és tradueixen els noms o cognoms, però aquí he fet una
excepció tenint en compte el doble significat de Shrike; capsigrany, trenca, botxí, escanyabruixots, qualsevol
dels nombrosos ocells depredadors de la família Laniidae, que tenen un fort
ganxo, i bec dentat, que s'alimenten d'insectes i algunes vegades de petites
aus i altres animals: els membres de certes espècies empalen les seves preses
en espines o les suspenen de les branques dels arbres per destrossar-les amb
més facilitat, i es diu que maten més del necessari per menjar.(N. Del T.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada