El parany del paradís (VII)

Anterior

7

Bria

Muuurgh jeia fet un cabdell sobre una de les enormes plataformes rodones que la seva espècie usava com a llits. En Han es va apropar fins al togorià i es va asseure al costat d'ell.

–Què tal va el cap?

–El meu cap encara em dol –va dir Muuurgh–. L’androide mèdic diu que haig de passsar nit aquí. Però jo li he dit que no, que no podia fer això perquè Vykk potser em necessitaria.

–Oh, tranquil. Podré arreglar-me-les sense tu –li va assegurar Han al gegantesc felinoide–. Vaig a fer-li una visita al sullustà i després soparé, repassaré unes quantes simulacions i faré unes pràctiques de tir al blanc. Després em ficaré al llit aviat. He tingut un dia molt llarg.

–Vykk li va parlar a Teroenza delsss piratesss?

–Sí, ho vaig fer. Teroenza voldrà parlar amb tu quan et sentis en condicions. I... Bones notícies, Muuurgh. Teroenza em va a retornar el meu desintegrador.

–Això ésss bo –va dir Muuurgh–. Vykk necessita poder protegir-ssse dels piratesss.

–És just el que jo li vaig dir, col·lega. –Han es va aixecar–. Escolta, haig d’anar a l'habitació contigua per parlar amb l'altre pilot. Demà al matí vindré a veure què tal estàs, d'acord?

Muuurgh s’estirà amb fruïció i després va tornar a fer-se un cabdell sobre la seva plataforma, amb el que gairebé va semblar convertir-se en un negre i enorme cercle pelut.

–D'acord, Vykk.

En Han va anar pel passadís fins que va trobar l’androide mèdic, al qui va demanar que li guiés fins a l'habitació del sullustà.

Quan va arribar a ella, Han va pressionar la campaneta avisadora de la porta i un instant després una veu va dir «Entri» en sullustà.

En Han va obrir la porta i es va trobar amb una paret d'aire comprimit que cobria tot el llindar com si fos una cortina. Va fer un pas cap endavant, i un instant després va quedar embolicat per una massa d'aire agradablement fresc. La porta es va tancar darrere d'ell i els segells es van activar amb un xiuxiueig. «Aire enllaunat –va comprendre Han–. L’han posat en una habitació proveïda d'un sistema recirculador de l'aire, i això vol dir que el nostre pilot sullustà no està respirant l'atmosfera d’Ylèsia. Em pregunto per què...»

Jalus Nebl es trobava assegut davant d'una vídeo-unitat d'entreteniment que estava mostrant un noticiari galàctic. En Han va anar cap a ell i li va oferir la mà a la criatura de grans ulls i flàccides galtes penjants.

–Hola. Sóc Vykk Draygo, el nou pilot. Encantat de conèixer-te.

Va parlar en bàsic, esperant que el sullustà ho entengués. L’alienígena de galtes plenes va assentir per indicar-li que li havia comprès.

–Comprens la llengua del meu poble, o necessitarem un traductor per conversar? –va preguntar a continuació, usant el seu estrident i vertiginós llenguatge.

–L’entenc –va dir Han en un sullustà extremadament titubejant–, però ho parlo només malament. Entens tu bàsic bé?

–Sí –va dir el sullustà–. Entenc molt bé el bàsic.

–Perfecte –va dir Han, tornant a la seva llengua–. T'importa que m’assec?

–Oh, no, en absolut –va respondre el pilot–. Ja fa temps que desitjava parlar amb tu, però he estat bastant malalt i, com pots veure, em trobo confinat dins d'aquestes habitacions, en les quals l'aire és sotmès a un procés de filtrat especial perquè pugui respirar-lo.

Han es va asseure en un petit banc i va examinar en silenci a l’alienígena durant uns moments sense poder detectar cap ferida o lesió exterior.

–Ho lamento, amic. Què t'ha ocorregut? Excés de treball, potser?

La petita boca d'humits llavis del sullustà es va arrufar en una ganyota d'abatiment.

–Massa missions, sí. Massa tempestes a través de les quals vaig volar. Massa vegades en què ser a punt d'estavellar-me, amic meu. Un dia vaig despertar i les meves mans... –El sullustà va estendre cap al Han les seves mans, petites i delicades, acabades en estretes arpes-ungla ovalades–. Les meves mans no volien deixar de tremolar. Ja no podia manejar els controls de la meva nau.

L'expressió de l'alienígena, que ja era bastant lúgubre de per si mateix, es va tornar encara més malenconiosa. En Han gairebé va esperar veure com aquells ulls, enormes i sempre humitejats, s'omplien de llàgrimes.

Va fer un cop d'ull a les mans de l'alienígena i va veure que estaven tremolant incontrolablement. Han va sentir una barreja de compassió i horror. «Pobre tipus! Ha d'haver-ho passat molt malament!»

–Ho sento moltíssim, amic –va dir–. I quina va ser la causa? Problemes de nervis, potser?

–La pressió, sí –va assentir el sullustà–. Massa missions, poc descans, una vegada i una altra. Massa tempestes. Però també... Massa tocar brillestim. Androide mèdic diu que he sofert mala reacció a espècia, i que això és el que ha fet que Jalus Nebl es poses tan malalt.

Han es va remoure nerviosament al banc.

–Vols dir que ets al·lèrgic al brillestim?

–Sí. Ho vaig descobrir tan aviat com vaig començar a transportar-lo d'un costat a un altre i llavors vaig tractar de mantenir-me lluny d'ell, però està en el mateix aire d'aquest món. Fins i tot tancat dins d'aquests recipients, diminutes partícules escapen a l'aire. Quan Jalus Nebl les respira, un dia darrere d'un altre, setmanes, més d'un any del planeta... Llavors brillestim causa dolents efectes. Tremolors musculars. Reflexos més lents. Estómac alterat, i respirar es torna cada vegada més difícil...

–I per això et tenen confinat en la infermeria amb tots aquests filtres en funcionament –va dir Han–. Estan intentant expulsar les partícules de brillestim del teu organisme, veritat?

–Correcte. Vull tornar a volar, amic i col·lega Draygo. Tu ets un dels pocs que poden entendre això, correcte?

Han va pensar en com s'hauria sentit si no pogués tornar a volar –si, a més de l'insuportable excés de treball, el seu cos hagués estat enverinat a poc a poc per l'exposició a l'espècia i les mans li tremolessin contínuament–, i va assentir.

–Ei, amic, ho lamento moltíssim –va dir, i no podia ser més sincer–. Espero que millors ràpid. –Va baixar la veu, i va passar a emprar l'argot dels comerciants–. Entens parla de comerciants, amic?

El sullustà va assentir.

–No parlar-la, però entendre-la bé –va replicar en un to de veu igualment baix.

En Han va alçar la mirada cap al sostre i es va preguntar si els ylesians o els seus serveis de seguretat estarien vigilant l'habitació. No tenia forma alguna de saber-ho, però no havia conegut a molts androides capaços de traduir l'argot dels comerciants, que consistia en una mescla bastarditzada de més de dotze llengües i diversos dialectes mancats d'una sintaxi fixa. En Han va pujar el volum del noticiari fins a deixar-lo gairebé en el màxim mentre movia els llavis, parlant en un to de veu tan baix que amb prou feines produïa cap so.

–Amic-pilot, quan mans deixin de tremolar, llavors si jo ser tu no dir adéu i només sortir volant de món dolent per espècia, de pressa, de pressa. Entens?

El sullustà va assentir.

En Han va baixar lleugerament el volum, i després va seguir parlant com si no hagués ocorregut res.

–L'altre dia vaig ser atacat per pirates.

El sullustà es va inclinar cap endavant.

–Què va ocórrer?

–Van disparar contra la meva nau i van danyar els hiperimpulsors, però vaig aconseguir acabar amb un d'ells mitjançant un coet –va dir Han, movent les mans en una silenciosa pantomima d'explosió–. Vaig haver d'anar a Alderaan perquè reparessin les avaries. Has estat allà alguna vegada?

–Bonic món –va comentar secament el sullustà–. En certs aspectes, massa bonic.

–Explica-m'ho a mi –va dir Han amb irritació–. Bé, el cas és que quan vaig tornar aquí Teroenza em va fer un munt de preguntes sobre la classe de naus que van usar els pirates, per què no van efectuar trets d'advertiment o van intentar abordar el Somni i emportar-se’l... Aquest tipus de coses, comprens? Vaig acabar tenint la impressió de què aquest atac havia estat quelcom més que una simple incursió pirata fruit de l'atzar. Per començar, m'estaven esperant en el punt de la cita. Com es van fer amb aquestes coordenades?

–Ah –va dir Jalus Nebl–. Pot ser que realment hi hagi moltes coses ocultes darrere d'aquest atac, pilot.

–Pots dir-me Vykk, si us plau. Els pilots hem de mantenir-nos units, no?

–Llavors em pots dir Nebl. És el meu nom de niu.

–Gràcies. Bé, què creus que està ocorrent?

–Crec que els t'landa Tils temen que aquestes naus «pirates» vinguin de Nal Hutta i que els hutts estiguin enviant naus que es fan passar per pirates.

Han va deixar escapar una suau xiulada.

–Per tots els Esbirros de Xendor... Això sí que és esgarrifós. Creus que els hutts estan lluitant entre ells?

–Si has passat algun temps entre els hutts, llavors ja no resulta tan difícil de creure –va dir secament Nebl–. Els hutts fan aliances i les trenquen tirant una moneda a l'aire. La lleialtat dels hutts es fon davant la pèrdua de poder o benefici.

–Estic començant a veure una espècie de pauta –va dir Han, removent-se sobre el dur banc mentre pensava en com de prop que havia estat de convertir-se en pols còsmica–. Hi ha diverses faccions de hutts a Nal Hutta?

–Oh, sí. Una família o clan es farà amb el poder i acumularà riquesa per caure després quan una altra família organitzi la seva ruïna. Que els hutts siguin els éssers intel·ligents més desconfiats de la galàxia no té gens d'estrany: ser degustador de menjar per a un hutt sempre és una ocupació de molt curta durada, Vykk. Enverinar a un hutt resulta molt difícil, però això no impedeix que els assassins ho intentin..., i que de tant en tant fins i tot ho aconsegueixin. I els clans són capaços d'usar coets, assassins o tropes de superfície per aconseguir els seus objectius.

–Però els hutts són els qui realment manen aquí –va observar Han.

–Ah! Vols dir que has vist a Zavval?

–Si et refereixes a aquest llimac gegantesc que va d'un costat a un altre a sobre de la seva plataforma repulsora, per descomptat que sí. Encara no he tingut l'honor de veure-li la cara.

–Resa perquè mai arribis a veure-la-hi, Vykk. Com la immensa majoria de hutts, Zavval és difícil de complaure. Els sacerdots poden ser patrons durs que mai estan contents, però en comparació amb els hutts, que són els seus amos i senyors..., no són res.

–I què està passant en aquest món? Tenim hutts controlant-ho tot que s'estan enfrontant amb altres clans de hutts que viuen a Nal Hutta, veritat? Bé, i per què? –Han va reflexionar durant uns moments i va acabar contestant a la seva pròpia pregunta–. Oh, és clar. L'espècia...

–Naturalment. Els hutts i els t'landa Tils, els seus administradors, obtenen beneficis d’Ylèsia de dues maneres. Primer, està l'espècia processada. Però els hutts ylesians han de comprar la seva espècia a altres famílies hutts que proporcionen les matèries primeres. Has sentit parlar alguna vegada de Jiliac o de Jabba?

–Jabba? –En Han va arrufar les celles–. Jabba el Hutt? Sí, crec que he sentit parlar d'ell. No és el tipus que se suposa controla la major part de Nar Shaddaa, la lluna dels contrabandistes que orbita Nal Hutta?

–Exacte. Jabba divideix el seu temps entre la seva llar a Nal Hutta i una organització de transport d'espècia que dirigeix a través d'un planeta remot anomenat Tatooine.

–Tatooine? Mai he sentit parlar d'aquest món.

Nebl es va estremir.

–T'asseguro que és millor que no hi vagis allà. Tatooine és un munt d'escombraries.

–Ho recordaré. Bé, així que Jabba i Jiliac obtenen la matèria primera i l'envien aquí perquè sigui processada...

–Sí. Però crec que durant els últims mesos tal vegada hagin estat intentant incrementar els seus beneficis enviant naus perquè es facin passar per pirates i fent que ataquin a les naus ylesianes que transporten l'espècia. D'aquesta manera, Jabba i Jiliac aconsegueixen l'espècia processada a canvi de res..., una cosa que els complauria enormement.

Han va arrufar els llavis en una xiulada silenciosa.

–Perquè després parlin de mossegar la mà que t'alimenta...

–Cert, però no tinc cap dificultat per creure que Jabba i Jiliac són perfectament capaços de fer-ho.

Han va passar una mà a través dels seus cabells i va sospirar. Hi havia tingut un dia realment molt llarg.

–Sí, si s'ha de jutjar pel que he sentit dir d'ells, un hutt seria capaç de vendre a la seva pròpia àvia, això suposant que els hutts tinguessin àvies, per treure un crèdit de benefici.

–En conseqüència has de ser molt, molt cautelós, jove Vykk. Has de dir a Teroenza que necessites uns escuts més potents.

–Ja ho fet.

–Bé. Una major potència de foc tampoc estaria de més.

–Sí, tens raó. –Han va mirar fixament al sullustà–. Nebl, atès que hem estat parlant molt francament... Bé, digues una cosa. Aquesta espècie de religió que els sacerdots «venen» als pelegrins no és més que una mascarada, veritat?

–No ho crec, Vykk, però no entenc exactament què és l’Exultació. No sóc creient, per la qual cosa mai l'he experimentat, però si s'ha de jutjar per la forma en què reaccionen els pelegrins, té un efecte més intoxicant que qualsevol dosi d'espècia.

–Oh, sí, puc assegurar-te que és realment potent –va assentir Han–. Però estic començant a pensar que tot aquest muntatge que han organitzat a Ylèsia no és més que una immensa estafa per aconseguir que els pelegrins processin la seva fastigosa espècia de la manera més barata possible.

–Aquest no és el seu únic motiu, Vykk. Recordes que t'he dit que els sacerdots i els hutts obtenen beneficis d'aquestes colònies de dues formes diferents?

–Sí –va dir Han–. Endavant, amic: quin és la segona forma?

–Esclaus –va replicar secament Nebl–. Esclaus ben ensinistrats i dòcils... Els ylesians exporten als pelegrins de les factories d'espècia quan consideren que ja han acabat el seu ensinistrament i que s'ha eliminat tota voluntat de resistir que pogués haver-hi en ells. Són portats a altres mons i venuts. Els llocs que deixen vacants en les factories són ocupats per noves remeses de pelegrins.

–I aquest rentat de cervell fa que els esclaus no puguin queixar-se o dir la veritat sobre Ylèsia i el que els espera als pelegrins quan vénen aquí? –va preguntar Han.

–Per descomptat. I encara suposant que parlessin, qui escolta a un esclau? I si l'esclau arma massa escàndol... –Nebl va lliscar una mà sobre la gola en un gest tan sobtat com inequívoc–. Reduir al silenci a un esclau és fàcil.

Han estava pensant en 921. La jove pelegrina li havia dit que portava gairebé un any a Ylèsia...

–Durant quant temps mantenen aquí als esclaus abans d'exportar-los? I on els envien?

–Normalment els mantenen aquí durant un any. Envien a molts dels més robusts a Kèssel, perquè treballin en les mines d'espècia. Ja saps que ningú surt amb vida de Kèssel, no? I els pocs que tenen un rostre bell també tenen una mica més de sort. Acaben sent dansarines o ballarins, o van a les cases de plaer de les casernes. Potser no sigui una existència molt digna, però sempre és preferible a treballar en les mines fins a morir.

Els líquids i lluminosos ulls d’en Nebl no s'apartaven del rostre d’en Han.

–Per què m'ho preguntes? Estàs interessat per algú en particular?

–Bé..., més o menys –va admetre Han–. He conegut a una noia que treballa en el nivell més profund de la factoria de brillestim. Ja porta gairebé un any aquí.

–Si realment t'importa aquesta noia hauries de treure-la d'aquí, Vykk –va dir el sullustà–. L'índex de mortalitat entre els treballadors que manipulen el brillestim és molt elevat. Es tallen amb els brins de l'espècia i després els fongs s'introdueixen en el seu torrent sanguini, i... –Va moure els dits en un gest de llançar alguna cosa–. Treu-la d'aquí. La seva única esperança és que l'enviïn a un altre món perquè serveixi d'esclava.

–A un altre món...? –Han va reprimir una punxada de temor davant la mera idea que tal vegada mai tornés a veure a la Pelegrina 921–. Se suposa que haig de resar perquè l'enviïn a alguna casa de plaer de les casernes, on es convertirà en una joguina per als soldats imperials avorrits?

–Millor això que una mort horrible causada per l’enverinament de la sang.

Han estava pensant a tota velocitat, i els pensaments que passaven pel seu cap no li agradaven gens ni mica.

–Escolta, Nebl, m'alegro molt que hàgim pogut parlar. Tornaré a visitar-te en alguna ocasió. Però ara... hi ha uns assumptes urgents que haig d’atendre.

L'alienígena va assentir afablement.

–Ho comprenc, Vykk.

Una vegada fora de la infermeria, Han va veure que el curt dia ylesià estava arribant a la seva fi. Els pelegrins ja estarien assistint a les devocions vespertines. Si es donava pressa, potser aconseguiria veure a 921 i parlar amb ella. Havia de trobar alguna forma de treure-la d’aquella factoria sense que això signifiqués la seva marxa d’Ylèsia.

Han va arrencar a córrer malgrat la humida calor i el fi plugim que queia del cel, i va anar trotant pel ja familiar sender que travessava la jungla. La respiració va començar a cremar dins del seu pit després dels primers cinc minuts de carrera, però Han es va negar a afluixar el pas. Havia de veure el rostre de 921 i assegurar-se que seguia a Ylèsia.

I si l'havien enviat a un altre planeta? Llavors mai la trobaria... Mai tornaria a veure-la! Han va sentir que la freda mossegada del pànic començava a rosegar la seva ment i es va maleir a si mateix en tots els llenguatges que coneixia. «Que dimonis t'ocorre, Solo? No pots perdre el control! Les coses t'estan anant molt bé a Ylèsia, no? A la fi d'any tindràs un munt de crèdits esperant-te en un compte de Coruscant. No és el moment més adequat per perdre el cap per una boja fanàtica religiosa. Oblida't d'ella!»

Però el seu cos i el seu cor es van negar a escoltar la seva ment. Les gambades d’en Han es van anar allargant i es van tornar cada vegada més ràpides, i van acabar convertint-se en una frenètica carrera. Va girar una corba al costat de la Plana de les Flors i va estar a punt de xocar amb el primer dels pelegrins que tornaven de les seves devocions vespertines. Els pelegrins avançaven trontollant-se o arrossegant els peus, amb aquella expressió d'èxtasi causat per les drogues en els seus ulls vidriosos.

Han va començar a obrir-se pas a cops de colze entre la multitud, sentint-se com un peix que intentés nedar corrent amunt. Va escrutar els rostres que passaven al costat d'ell en la creixent foscor, entrellucant per sota de les gorres, buscant, buscant...

On estava la Pelegrina 921?

Cada vegada més preocupat, Han va començar a agafar pelegrins del braç per preguntar-los si havien vist a la Pelegrina 921. La majoria li van ignorar o es van limitar a contemplar-li estúpidament, atordits i bocabadats, però una anciana corelliana va acabar assenyalant cap enrere amb el polze. Han es va tornar per veure a 921, ressagada i a una certa distància dels altres. Una onada d'alleujament va inundar tot el seu ser. Han va anar corrent cap a ella, suós i despentinat i encara panteixant a causa de la seva carrera.

–Hola –va balbotejar, esperant que 921 no trobés la salutació tan ridículament poc original com li estaven dient les seves oïdes que era en realitat.

La jove va alçar la mirada cap a ell.

–Hola –va dir amb un lleu titubeig–. Creia que t'havies anat.

–He estat en un altre planeta –va dir Han, agafant-la del braç i començant a caminar al costat d'ella–. Havia de transportar un carregament.

–Oh.

–Bé... Què tal ha anat tot? –va preguntar Han.

–Fantàsticament –va replicar la jove–. L’Exultació d'aquesta nit ha estat meravellosa.

–Estic segur d'això –va assentir Han amb expressió sobtadament ombrívola.

–Què tal va ser el teu viatge, Vykk? –va preguntar la jove després de gairebé un minut de silenci.

Han es va sentir complagut per la seva pregunta, ja que era la primera vegada que 921 donava alguna mostra de curiositat sobre ell i de la seva vida.

–Oh, tot va acabar bé –va dir, avançant pel fangós sender amb gran cautela per tractar que les seves botes no acabessin encara pitjor del que ja estaven. Tant córrer havia fet que les esquitxades li taquessin fins als genolls–. Però uns pirates van disparar contra la meva nau.

–Oh, no! –921 semblava bastant preocupada–. Pirates! Podrien haver-te fet mal!

Han li va somriure i va lliscar els dits al llarg del braç de la jove fins que van estar caminant agafats de la mà.

–M'encanta saber que et preocupes per mi –va dir amb una ombra de la seva antiga fanfarroneria i per un moment va pensar que 921 anava a apartar-se d'ell, però la jove va permetre que li sostingués la mà.

Quan van arribar al dormitori ja havia enfosquit. Han la va acompanyar fins al mateix lloc de l'altra vegada, a mig camí entre la llum i la foscor, i li va llevar les ulleres infraroges.

–Què estàs fent? –li va preguntar nerviosament 921.

–Vull veure't –va dir Han–. Ja saps que aquestes ulleres et tapen els ulls, no? –Li va agafar la mà, la hi va portar als llavis i li va besar el dors–. T'he trobat a faltar mentre estava fora –va murmurar.

–De debò?

Han no va poder saber si la idea li agradava o la inquietava. Tal vegada es tractés d'ambdues coses alhora.

–Sí. He pensat en tu –va seguir dient en veu baixa i suau, i de sobte es va adonar que era la primera ocasió en què parlava sincerament dels seus sentiments a una noia. Per una vegada en la seva vida, Han no estava fingint–. No volia fer-ho –va afegir, decidit a ser el més sincer possible–, però ho vaig fer. T'importo, veritat? Encara que només sigui una mica...

–Jo... Jo... –va balbotejar 921–. No sé...

Va intentar retirar la mà, però Han no l'hi va permetre. Va començar a besar-li els dits, els seus dits lacerats i coberts de cicatrius. El frec de la pell de 921 sobre la seva boca era tan embriagador com la cervesa alderaaniana. En Han va vessar un diluvi de suaus petons plens de tendresa sobre els artells i les gemmes dels dits de la jove.

–Prou... –va murmurar 921–. Si us plau...

–Per què? –va preguntar Han, fent girar la seva mà entre els dits per poder besar-li la part interna del canell i descobrir, delectat, el palpitar del seu pols sota la seva boca. Va apropar els llavis al palmell de 921, sentint les petites protuberàncies de les cicatrius antigues i recents–. No t'agrada?

–Sí... No... No ho sé! –va exclamar la jove de sobte.

Semblava estar a la vora del plor. Va apartar la mà d'una tirada i aquesta vegada Han va permetre que es deixés anar, però va fer un pas cap endavant per agafar-la de la màniga.

–Si us plau... –va dir, retenint-la tant amb els ulls com amb la mà–. No te’n vagis..., si us plau. No veus que m'importes molt? Penso en tu, em preocupa el que et pugui ocórrer... M'importes molt, de debò. –Va empassar saliva, i va sentir un nus de dolor en la gola–. Moltíssim...

La jove va contenir l'alè, i un so ofegat que gairebé semblava un sanglot va escapar dels seus llavis.

–No vull que et preocupis per mi –va dir després amb un fil de veu–. Se suposa que no haig de pensar en ningú, així que no has de pensar en mi...

–I ni tan sols vols dir-me el teu nom –va concloure Han, i no va poder ocultar l'ombra d'amargor que hi havia en la seva veu.

La jove, els seus grans ulls il·luminats per una expressió turmentada, semblava un ocell espantat a punt de fugir.

–Tu també m'importes –va murmurar per fi. Li tremolava la veu–. Però no hauria de sentir això per tu. Se suposa que només haig de pensar en l'Un i en el Tot! Vols que trenqui els meus vots, Vykk! Com puc renunciar a tot allò en el que crec?

Sentir-li admetre que sentia alguna cosa per ell va fer que el cor d’en Han deixés de bategar durant un instant.

–Em pots dir com et dius –va suplicar–. Si us plau...

La jove li va mirar fixament, els ulls brillants a causa de les llàgrimes, i va acabar parlant en un murmuri.

–Em dic Bria... Bria Tharen.

I després, sense dir una paraula més, va aixecar els plecs de la seva llarga túnica amb les mans i va entrar corrent en el dormitori.

Han va romandre immòbil entre la foscor i va sentir que un gran somriure anava il·luminant lentament la seva cara. Tot el seu esgotament es va esvair de sobte, i es va sentir tan lleuger com si els seus peus estiguessin ficats dins d'un parell de botes repulsores. Va començar a allunyar-se del dormitori, encara somrient, i amb prou feines es va assabentar que els cels s'obrien sobre el seu cap per deixar caure un torrent de pluja.

«Li importo... –va pensar mentre s'obria pas a través de l'ubic fang d’Ylèsia–. Bria... Quin nom tan bonic. Sona a música. Bria...»

L'endemà, Han va anar a la recerca de Teroenza després de llargues hores dedicades a reflexionar i fer plans durant una nit en la qual amb prou feines si havia dormit. Va trobar al Gran Sacerdot i a Veratil gaudint d'una estona de descans en les planes fangoses que començaven en el poc profund oceà ylesià i es perllongaven gairebé un quilòmetre cap a l'interior. Els dos sacerdots estaven còmodament recolzats, el cos enfonsat en el calent fang vermellós que llepava els seus gegantescs costats. De tant en tant un d'ells es donava la volta i es rebolcava una mica per tornar a tapar una àrea en la qual el fang s'havia assecat.

Els dos guàrdies gamorreans que els acompanyaven semblaven envejar terriblement als seus patrons. En Han, en canvi, va arrufar el nas amb prou feines va estar prou prop del fangar per percebre les bafarades de pudor que emetia. «Quin fàstic! Olora com si alguna cosa portés una setmana morta...»

El corellià va agitar la mà per tractar d'atreure l'atenció de Teroenza, mantenint-se en un precari equilibri sobre la riba.

–Ei... Senyor? Voldria parlar amb vostè, si és possible...

El Gran Sacerdot, òbviament relaxat pel bany, estava de molt bon humor i va respondre als senyals d’en Han agitant un dels seus diminuts braços.

–El nostre heroic pilot! Uneixi's a nosaltres, si us plau!

«Vol que em fiqui en aquest fangar... deliberadament?», va pensar Han, reprimint una ganyota però comprenent que els t'landa Tils li estaven oferint un gran honor. Han va sospirar.

Quan Teroenza va tornar a fer-li senyals que es fiqués en el fang, Han va somriure i les hi va retornar amb gran jovialitat. Es va treure el cinturó-pistolera, permetent que el desintegrador que acabava de recuperar caigués al terra. Després d'haver-se tret les botes, va obrir el tancament del seu mico de pilot i va sortir d'ell, la qual cosa li va deixar vestit únicament amb els seus pantalons curts. Han va col·locar acuradament la seva borsa-cinturó damunt del petit munt de roba, deixant l'extrem obert tornat cap al bassal de fang.

I després, amb una ganyota que va intentar convertir en un somriure, el corellià va baixar de la riba. El fang vermellós va ascendir veloçment al llarg de les seves cames, i durant un segon Han va estar a punt del sucumbir al pànic i es va imaginar enfonsant-se al bassal de fang fins a desaparèixer per complet. Agitant la mà i dirigint somriures als dos t'landa Tils, Han va seguir avançant amb lenta decisió fins que el fang li va arribar a les cuixes.

–És meravellós, veritat? –va preguntar Veratil, agafant un enorme grapat de fang i escampant-lo generosament sobre l'esquena d’en Han–. No hi ha res en tota la galàxia que pugui igualar a un bon bany de fang!

Han va assentir vigorosament.

–Oh, sí! És superb!

–Li suggereixo que es rebolqui en el fang –va dir Teroenza amb la seva veu de tro–. Això sempre em deixa considerablement refrescat després d'haver suportat les tensions de la vida quotidiana. Provi-ho!

–Naturalment! –va dir Han, somrient mentre premia les dents–. Una bona rebolcada sembla just la solució ideal per al cansament!

Es va anar introduint cautelosament en el fang i després va rodar lentament sobre si mateix entre sorollosos clapotejos i esquitxades, retorçant-se i estirant-se a través de la viscosa substància traspuant. Veure que el fang estava habitat per llargs cucs blancs no va contribuir en gens a millorar el seu estat d'ànim. Han va suposar que no devien ser carnívors, ja que en cas contrari els sacerdots no estarien gaudint tan aparatosament del seu bany de fang.

«Bria, amor... Espero que sàpigues agrair el que estic disposat a fer per tu», va pensar mentre completava el gir i tornava a incorporar-se, recobert de fang des del coll fins als peus.

–Meravellós! –va exclamar–. I què..., que enganxós està!

–Bé, pilot Draygo... Per què desitjava parlar amb mi? –preguntà Teroenza, permetent que el seu enorme cos s'enfonsés una mica més en el fang.

–Bé, senyor, crec que tal vegada hagi resolt el seu problema. Em refereixo al problema que suposa el no tenir a ningú que cuidi de la seva col·lecció, vull dir...

El gegantesc cap de Teroenza va girar sobre el seu gairebé inexistent coll.

–De debò? Com?

–He conegut a una jove pelegrina del meu món natal i ens hem fet amics. Abans que vingués aquí en pelegrinatge, estava estudiant per ser conservadora de museu, i sap moltes coses sobre les atencions que requereixen els objectes exòtics. Antiguitats, peces de col·lecció... Entén molt de tot això, i aposto al fet que podria catalogar tota la seva col·lecció i ocupar-se d'ella com cal.

Teroenza li havia escoltat amb gran atenció. Després el Gran Sacerdot va tornar a asseure's sobre els quarters posteriors, provocant un suau xipolleig de fang al seu voltant.

–No tenia ni idea que cap dels nostres pelegrins hagués rebut semblant classe d'educació. Potser decideixi entrevistar-la. Quina és la seva designació?

–És la Pelegrina 921, senyor.

–I on treballa?

–En la factoria de brillestim, senyor.

–Quant temps porta a Ylèsia?

–Gairebé un any, senyor.

Teroenza es va tornar cap a Veratil i els dos sacerdots van començar a parlar en el seu llenguatge.

«Haig d'aprendre la seva llengua», va pensar en Han. Havia trobat un programa de llenguatges per aprendre el hutt a un nivell elemental, i ja portava gairebé un mes estudiant-lo; però no havia aconseguit encontrar cap guia de traducció o programa per aprendre el llenguatge dels t'landa Tils. En Han va agusar l'oïda amb l'esperança que seria capaç de desxifrar el que estaven dient els sacerdots, però pel que semblava el t'landa Til era prou diferent del huttès perquè li fos impossible entendre ni una sola paraula.

–Aquesta Pelegrina 921... Diria que és atractiva, en el sentit en el qual la seva espècie mesura l'atractiu? –va preguntar Veratil, tornant-se novament cap a Han–. Per exemple, la troba atractiva com a companya sexual en potència?

Han va creuar els dits entre el fang.

– 921? Oh, no senyor, 921 és... Bé, senyor, per ser-li franc, 921 és tan lletja que si jo tingués una mascota amb una cara tan horrible, li ensenyaria a caminar cap enrere.

Quan van sentir les paraules d’en Han, els dos sacerdots es petaren de riure i es van copejar el pit amb els braços, la qual cosa pel que semblava era la forma de mostrar apreciació davant una frase enginyosa molt emprada per la seva espècie.

–Una resposta molt aguda, pilot Draygo –va dir Teroenza amb la seva veu de tro–. No hi ha dubte que és vostè molt llest, i investigaré a aquesta femella humana. –Es va agitar delicadament dins del fangar, permetent que el fang s'agités al voltant dels seus enormes flancs–. Ahhhhhh... –va sospirar amb gran plaer.

–He estat pensant en una altra cosa que ha despertat la meva curiositat, Veratil –va dir Han, retorçant-se entre el fang fins a quedar de cara al sacredot–. Li importa que li faci una pregunta?

–En absolut –va dir el més jove dels dos sacerdots.

–Com aconsegueixen crear aquesta espècie d'il·luminació que fan experimentar als pelegrins cada nit en la devoció? Em refereixo al que anomenen Exultació... Sigui el que sigui, no hi ha dubte que té uns efectes potentíssims.

–L’Exultació? –Veratil va deixar anar una rialleta, una espècie de retrunyir ofegat–. Aquest moment d'èxtasi que els pelegrins consideren un Do Diví?

–Exacte –va dir Han–. Mai he estat capaç d'arribar a experimentar-ho –va admetre.

«Perquè m'he resistit a ell amb totes les meves forces –va afegir en silenci–. Perquè l'últim que vull és que una bestiola tan horrible com tu estimuli les meves neurones del plaer a força de descàrregues...»

–Això es deu al fet que posseeix vostè una voluntat molt ferma i un gran sentit de la individualitat, pilot Draygo –va dir Veratil–. Els nostres pelegrins vénen a nosaltres perquè amb prou feines posseeixen voluntat: són febles, i estan buscant alguna cosa que els guiï. I les seves dietes han estat concebudes per fer que es tornin encara més... mal·leables.

–L’Exultació és un refinament d'una capacitat que els mascles de la nostra espècie utilitzem per atreure a les femelles durant l'estació d’aparellament –va intervenir Teroenza–. Creem una ressonància de freqüències que estimula els centres del plaer del cervell de qui la rep. Aquesta mescla de brunzit i vibració és produïda per l'aire que llisca sobre els cilis de les borses del nostre coll quan les inflem. Les nostres femelles la troben irresistible.

–També posseïm una capacitat de projecció empàtica de grau reduït  –va dir Veratil–. Si ens concentrem en les emocions i sentiments plaents i agradables, podem projectar aquestes sensacions a la multitud de pelegrins. Els dos efectes combinats produeixen l’Exultació.

–Un truc excel·lent! –va exclamar Han amb admiració–. I els resulta molt difícil d'aconseguir?

–En absolut –va dir Teroenza–. El que ens resulta realment insofrible és haver d'aguantar als pelegrins durant totes aquestes oracions i serveis interminables. En algunes ocasions he acabat tan fart que he estat a punt de quedar-me dormit mentre esperava al fet que arribés el meu torn de dirigir les devocions.

–L'any passat un sacredot es va dormir –va dir Veratil, emetent l'estrepitosa versió del riure de la seva espècie–. Palazidar es va quedar tan profundament dormit que va caure d'esquena. Els pelegrins es van posar bastant nerviosos, per descomptat...

Els dos sacerdots van gaudir del record. Han també va riure, però per dins estava bullint d'ira mentre pensava en els pelegrins que trontollaven pel sender, amb la devoció i la fe religiosa brillant en els seus ulls. «Aquest lloc fa que totes les estafes de Garris Botxí semblin bromes innocents –va pensar amb un fàstic infinit–. Algú hauria de tancar-los el negoci a aquestes feristeles cobejoses...»

Durant un moment va desitjar poder ser qui ho fes. Però Han de seguida es va recordar a si mateix que arriscar el coll pels altres era una bona forma d'aconseguir que el teu cap i les teves espatlles quedessin permanentment separades. «I llavors, per què estàs fent tot això, per la Bria?», li va preguntar sarcàsticament la seva ment traïdora.

«Perquè la seguretat de la Bria s'ha tornat tan important per a mi com la meva pròpia –li va respondre el seu cor–. No puc evitar-ho. Les coses són així, entens?»

Han ja havia aconseguit el que havia anat a buscar, i va començar a pensar en una forma el més elegant possible (metafòricament parlant) de sortir del bassal de fang i lliurar-se de la companyia dels sacerdots.

Va ser rescatat per l'arribada d'un hutt, que va aparèixer lliscant sobre la plana de fang damunt de la seva plataforma repulsora. Un escamot de guàrdies trotava vigorosament al costat d'ella, panteixant sota la humida calor mentre intentaven no quedar-se enrere.

–Zavval!

Teroenza s'havia apressat a incorporar-se respectuosament per saludar al seu amo hutt. Sentint-se com un idiota, Han li va imitar.

Era la primera trobada realment propera del corellià amb un hutt, i Han va tractar de no observar amb massa fixesa l'enorme silueta estirada de la criatura, els gegantescs ulls enfonsats en les bosses de greix que semblaven perdre's entre els plecs marrons de dura pell coriàcia i la viscosa substància verda que traspuava de les comissures de la boca de l'ésser. «Uf... Els hutts són encara més lletjos que Teroenza i els seus nois», va pensar. Es va recordar a si mateix que els hutts probablement portaven més temps sent éssers civilitzats que la seva pròpia espècie..., però així i tot no va aconseguir eliminar del tot la repugnància provocada per la seva aparença.

O potser el que li fastiguejava fóra el fet de saber que havien estat els hutts els qui van tenir la idea de crear una nova religió a Ylèsia com una forma barata d'esclavitzar a criatures innocents. El hutt es va inclinar cap a Teroenza.

–He rebut un missatge del nostre món –va dir en huttès–. Jabba i Jiliac ho neguen tot, i no tenim proves. El consell del clan s'ha negat a... –Han no va aconseguir sentir la paraula–, així que no tenim cap altra forma de... –Va acabar amb una frase que Han va ser incapaç de traduir.

–Lamentable –va replicar Teroenza, també en huttès–. I què hi ha de la meva sol·licitud que ens enviessin més tropes, armament i escuts més potents per a les nostres naus, excel·lència?

–Ha estat aprovada –va dir Zavval–. Tot allò sol·licitat hauria d’arribar en qualsevol moment.

–Excel·lent –va dir Teroenza, i va seguir parlant en bàsic–. M’agradaria presentar-li a Vykk Draygo, el nostre valerós pilot, que acaba de salvar el nostre carregament de brillestim.

El gegantesc hutt va deixar anar una rialleta, una espècie de jei-jei-jei tan greu i ple de ressons que Han no només ho va sentir, sinó que també ho va percebre en la seva pell.

–Salutacions, pilot Draygo. Pot comptar amb la nostra eterna gratitud.

–Gràcies, senyor...

Teroenza va remenar un bracet minúscul.

–La forma de tractament correcta és «excel·lència», pilot Draygo.

–Oh, és clar... Gràcies, excel·lència. M'honra poder servir-li.

El hutt va tornar a deixar anar una rialleta i es va dirigir a Teroenza en huttès.

–Quin jove tan cortès i intel·ligent..., per ser un humà, és clar. Has ordenat que se li lliuri una bonificació? Volem que estigui el més satisfet possible amb el seu treball.

–Sí, excel·lència, així ho he fet –va replicar Teroenza.

Han, naturalment, no va fer res que pogués revelar que havia entès aquell ràpid intercanvi de paraules en huttès.

–Molt bé, molt bé –va dir Zavval.

Han va seguir immòbil dins del bassal de fang mentre l’alienígena feia virar la seva plataforma repulsora i s'allunyava. Teroenza i Veratil van començar a sortir del fang, xipollejant i relliscant entre grunyits d'esforç. El Gran Sacerdot es va dirigir a Han en bàsic.

–La seva excel·lència està molt satisfeta de vostè, pilot. Li ha informat el capatàs de la factoria de quan estarà preparat el proper carregament que haurà de transportar?

Han també havia començat a avançar cap a la riba.

–Em va dir que estaria llest al cap de setmana, senyor. Mentrestant, dues naus plenes de pelegrins arribaran a l'estació espacial, la primera demà i l'altra l'endemà.

–Excel·lent. No volem que les factories estiguin escasses de mà d'obra.

Quan va haver aconseguit tornar a la riba, Han va agafar les seves robes i després es va tornar cap a l'est i va assenyalar l'oceà, que quedava a un quilòmetre de distància.

–Crec que aniré a rentar-me una mica abans de vestir-me –va dir.

–Ah, sí –va dir Veratil–. Els t'landa Tils usem el fang com a agent netejador, però no s'adhereix a la nostra pell de la forma en què sembla fer-ho a la seva. Quan estem secs, n'hi ha prou que ens sacsegem una mica... –va fer tremolar el seu enorme cos amb un valent sotrac, i núvols de pols van brollar d'ell–, i el fang es desprèn de seguida, com pot veure.

–Sí, ja ho veig –va dir Han–. Però jo hauré d'usar aigua per treure’m el fang.

–Asseguri's que no s'interna massa en l'oceà, pilot Draygo –li va advertir Teroenza–. Alguns dels habitants dels oceans d’Ylèsia són bastant grans i tenen molta gana.

–Sí, senyor –va dir en Han.

Han, descalç i mantenint les robes i les seves botes el més lluny possible del seu cos recobert de fang vermellós, va començar a avançar cautelosament cap a l'oceà. Una filera de dunes feia que encara no pogués veure’l, però ja podia percebre l'olor de sal que brollava de les seves calentes aigües.

Quan va arribar a la platja uns minuts després, va entrar en l’oceà amb moltes precaucions fins que l'aigua li va arribar als genolls i després es va posar a la gatzoneta perquè l'incessant anar i venir del mar pogués relliscar sobre el seu cos. Les ones van fluir una vegada i una altra sobre el corellià, eliminant fins a l'última petjada del fang vermellós.

Després Han va tornar a la platja, va trobar una extensió de sorra fina i lliure de còdols i es va estirar sobre ella per assecar-se. Podia sentir com els rajos del pàl·lid sol ylesià queien sobre ell, assecant el seu cos i deixant-li els cabells embullats i drets a causa de la sal. «Però qualsevol cosa és millor que aquest fang fastigós», va pensar mentre començava a endormiscar-se.

Han ja gairebé estava dormit quan va despertar de cop i es recordà d'una cosa que havia oblidat fer. Es va aixecar, va anar fins a les seves robes i va ficar la mà en la seva borsa-cinturó. Mirant cautelosament al seu voltant abans de fer-ho, va treure d'ella el diminut aparell de gravació del tipus bitàcola auditiva que havia «pres prestat» del Somni d’Ylèsia i, veient que encara estava funcionant, el va apagar amb un decidit espetec metàl·lic.

I quan va estar segur que havia aconseguit registrar tota la conversa que acabava de mantenir amb els sacerdots ylesians, Han va tornar al lloc que havia triat, es va estirar sobre les calentes sorres de la platja i va gaudir d'una ben merescuda migdiada.

Següent