5
Les guerres de
l'espècia
L'endemà
Han va portar la llançadora ylesiana a la Colònia Dos i la Colònia Tres. Va
descobrir que ho passava realment bé pilotant naus més grans, i que era capaç
de pilotar-les a la perfecció. Durant el viatge de tornada a la Colònia U va
aconseguir trobar uns quants minuts extra per practicar el vol a baixa altura,
fent que la llançadora descendís tant que la part inferior del fuselatge
gairebé fregava les copes dels arbres de la jungla. Muuurgh, assegut al costat
d'ell en el seient del copilot, alternava l'entusiasme amb el terror a mesura
que el togorià anava experimentant els tirabuixons, els rissos i inclús el vol
a alta velocitat amb la nau invertida. Han estava en el seu element, i va
sotmetre a la llançadora a maniobres que fins llavors només havia executat
durant les simulacions. L'experiència era tan emocionant que de sobte el jove corellià
es va trobar llançant crits d'alegria.
Per
culminar la seva exhibició de vol de precisió, Han va fer que la llançadora
avancés a tota velocitat al llarg d'un canó obert per un riu, lliscant entre
les parets rocoses amb tan poc espai sobrant que Muuurgh va llançar un udol, va
tancar els ulls i es va negar a tornar a obrir-los. Quan van tornar a estar en
cel obert, Han va haver de sacsejar el braç del togorià i assegurar repetidament
a l'enorme alienígena que ja havia acabat la seva sessió de pràctiques del dia.
–Muuurgh
sssegur que Pilot està boig –va dir el togorià, obrint cautelosament els ulls i
alçant-se en el seu seient–. Muuurgh vola sobre el seu mosssgoth al seu món,
però no així. Muuurgh també té mésss sentit comú. Pilot... –el togorià li va
llançar una mirada entre apesarada i suplicant– ha de prometre a Muuurgh que no
tornarà a volar com un boig.
–Oh,
Muuurgh, ho has d'entendre –va dir Han, posant cautelosament la llançadora
sobre la pista de la Colònia U–. Haig d'aprofitar totes les oportunitats per
practicar que se'm presenten! Veuràs... –Va titubejar, i va acabar decidint
confiar-li una part de la veritat–. Quan li vaig parlar a Teroenza de la meva
experiència de vol, em temo que vaig exagerar una miqueta la realitat. He
guanyat diversos campionats, cert, però... Necessito practicar amb aquesta
llançadora, igual que amb les naus de majors dimensions. Les simulacions són
magnífiques, però no poden comparar-se amb la realitat.
Muuurgh
va contemplar en silenci a Han durant uns moments i va acabar assentint.
–Muuurgh
entén. Pilot confia que Muuurgh no dirà gens d’això a Teroenza, veritat?
–Doncs...
Sí, quelcom per l'estil –va admetre Han–. Puc? Vull dir que si puc confiar en
tu...
El togorià
es va allisar els seus blancs bigotis amb expressió pensativa.
–Mentre
Pilot no s'estavelli, Muuurgh no parla.
–Em
sembla just, col·lega –va dir Han amb un somriure.
Quan
ell i Muuurgh van baixar per la rampa de la nau, Veratil els estava esperant
sota un torrent de pluja. Han ja estava començant a acostumar-se als diluvis
quotidians, encara que la humida calor de la jungla encara li deixava bastant
esgotat.
–El
Gran Sacerdot desitja veure-li immediatament, pilot Draygo –va dir Veratil.
El
sacredot va portar al jove corellià i al seu guardaespatlles fins a les
estances personals del Gran Sacerdot, que ocupaven una bona part del nivell
subterrani del Centre Administratiu. Quan Veratil va teclejar el codi
d'anul·lació del sistema de seguretat i van deixar enrere les enormes portes
dobles per entrar en el santuari privat del Gran Sacerdot, Han no va poder
evitar llançar una suau xiulada de sorpresa.
–
Aquest lloc és increïble!
–És
la sala d'exhibició del Gran Sacerdot –va dir Veratil–. Teroenza és un gran
col·leccionista, i està molt orgullós de la seva col·lecció de rareses.
–I
amb raó –va dir Han sincerament.
La
sala tindria unes deu vegades la grandària del petit apartament del primer pis
assignat al Han. Taules d'exposició, prestatges i aparadors mostraven tresors i
antiguitats procedents de tota la galàxia. Escultures d'una dotzena de mons,
quadres i uns altres objectes artístics es trobaven escampats entre armes
antigues repletes de filigranes i adorns. Grans tapissos penjaven de les parets.
Catifes d'una bellesa exquisida estaven cobertes per camps de força protectors
que van cedir lleument sota els peus d’en Han amb una curiosa sensació viscosa
quan va caminar sobre ells.
Gemmes
semiprecioses adornaven la col·lecció de flautes i altres instruments musicals.
Ampolles dels licors més rars de tota la galàxia estaven suspeses d'un suport xapat
d'or.
Els
dits d’en Han no van parar de cremar ni un sol instant durant tot el temps que
va trigar a travessar la sala d'exhibicions. «Si pogués passar cinc minuts tot
sol aquí dins, després ja no hauria de preocupar-me pels diners durant la resta
de la meva vida!», va pensar melancòlicament mentre es detenia per contemplar
un drreelb tallat en gel vivent. La diminuta estàtua estava coberta per una capa
de pols que va ser dispersada per l'alè d’en Han. La pols va formar un núvol en
l'aire, i el pilot va esternudar estrepitosament.
«Amb
pols o sense ella, no hi ha dubte que aquest lloc val diverses fortunes. Si
pogués...»
Han
va haver de recordar-se a si mateix que estava començant a escriure una nova
pàgina en el llibre de la seva vida, i que s'havia convertit en un ciutadà
honrat i treballador.
Veratil
els va portar fins a una altra porta de seguretat que donava accés a les
estances particulars del Gran Sacerdot. Els visitants van ser admesos a
l'habitació per un ancià majordom zisiès al que Teroenza es va dirigir com
Ganar Tos. El zisiès era d'aspecte bàsicament humanoide, però la seva pell
verdosa i plena d'arrugues penjava en flàccides bosses sota la ja molt
afluixada línia del seu mentó. Els seus ulls ataronjats estaven plens de
lleganyes i no parava de xarrupar aire pel nas, com si patís una infecció dels
sinus nasals. «Probablement és al·lèrgic a tota aquesta pols», va pensar en Han.
El
Gran Sacerdot va assenyalar un parell de butaques i va esperar al fet que Han i
Muuurgh s'haguessin assegut abans de començar a parlar.
–Ha
estat molt amable en venir, pilot Draygo. M'han informat que va pilotar la
llançadora amb gran mestratge durant el seu viatge a la Colònia Dos i la
Colònia Tres. Aquest matí el nostre droide mèdic ha concedit un permís
indefinit per malaltia a Jalus Nebl, el nostre altre pilot, per la qual cosa a
partir d'ara vostè ocuparà el seu lloc en els vols interestel·lars.
Han
va assentir, intentant ocultar la seva excitació.
–Perfecte,
senyor. Compliré els programes establerts. Quan haig de començar?
–Demà
passat –va dir Teroenza–. Muuurgh li acompanyarà, naturalment.
–Quin
és el carregament i on haig de portar-lo, senyor? –preguntà Han.
–Es
reunirà amb una nau procedent de Nal Hutta en les coordenades que li
proporcionarem immediatament abans que s’enlairi. Estic segur que comprendrà
que la seguretat és vital, pilot Draygo. Ja sap que hem tingut problemes amb
els pirates en el passat. –Teroenza va acceptar una diminuta i flàccida
criatura de la safata que li oferia el majordom i va fer una pausa per engolir-la–.
Ha ensinistrat a Muuurgh com artiller, pilot?
–Eh...
No, senyor, encara no.
–Asseguri's
de fer-ho. Un bon pilot ha d'estar preparat per a totes les eventualitats,
veritat?
–Sí,
senyor –va replicar Han–. Començaré a ensinistrar a Muuurgh immediatament. Eh...
Quin carregament hauré de transportar, senyor?
–Transportarà
un carregament de carsúnum processat, i recollirà un carregament de ryll per
processar procedent de Ryloth.
–Però
la nau amb la qual vaig a trobar-me a l'espai ve de Nal Hutta, no?
–Sí.
Teroenza
no semblava disposat a donar-li més explicacions, per la qual cosa Han va
decidir abandonar el tema i mantenir les oïdes ben obertes. Ja s'havia adonat
que el Gran Sacerdot s'estava callant unes quantes coses, però no es trobava en
situació d'exigir que se li informés de tots els detalls.
Teroenza
es va asseure sobre els gegantescos quarters posteriors i els diminuts braços
van assenyalar les portes per les quals havien entrat Han i Muuurgh.
–Tinc
entès que la meva sala d'exhibicions li ha agradat molt.
–Que
si m'ha agradat? –Han va poder parlar amb completa sinceritat–. Era magnífica,
senyor! Mai havia vist tants tresors junts fora d'un museu!
–Igual
que els nostres cosins els hutts, la meva espècie viu molt temps –va dir
Teroenza–. Porto centenars d'anys estàndard col·leccionant objectes..., molts
més dels quals vostè pot imaginar en la seva joventut, pilot.
–Doncs
li asseguro que m'agradaria moltíssim poder fer una ullada a la seva col·lecció
en algun moment –va dir Han.
–I jo
desitjaria que la meva col·lecció estigués en condicions de ser contemplada –va
dir Teroenza en un to ple de malenconia–. Ganar Tos és un cuiner excel·lent i
un majordom de gran eficiència, però no se li ha ensenyat a ocupar-se d'una
col·lecció semblant, i molt menys a catalogar-la i col·locar-ho tot de la
manera adequada. I jo estic massa ocupat per poder permetre'm aquest tipus de
passatemps. –La gegantesca criatura va agitar una maneta minúscula en un
inequívoc gest de comiat–. Això serà tot ara com ara. Li veuré al seu retorn,
pilot.
–Sí,
senyor.
Han
es va aixecar i li va fer un senyal a Muuurgh. Els dos van sortir, escortats
per Veratil.
Una
vegada fora, el sacredot els va deixar sols per atendre alguna obligació
urgent. Han va fer un cop d'ull al seu cronòmetre i després va alçar la mirada
cap al sol, que ja s'anava posant per l'oest.
–Aquesta
nit vaig a començar a ensenyar-te tot el que has de saber per ser un bon
artiller –li va dir–, però de moment crec que ens hem guanyat un bon descans.
De fet, encara tenim temps de visitar el refetor en el qual mengen els
pelegrins. Anem, Muuurgh.
–Per
què? –va preguntar Muuurgh–. Pilot no vol menjar de pelegrinsss. Pilot i
Muuurgh mengen en menjador... Allà donar menjar decent, no porqueria.
Han
va bellugar el cap i va tirar a caminar pel camí que travessava la jungla i
portava a la zona dels pelegrins.
–No
vull menjar amb els pelegrins, amic –li va explicar–. Només vull parlar amb
alguns d'ells. He pensat que durant el sopar estaran tots junts, i que així em
resultarà més fàcil... donar amb ells.
–Ellsss?
–va preguntar Muuurgh–. Quantsss són «ellsss»?
–Eh...
Bé, veuràs... –va començar a dir Han, i després s’interrompé i va arrufar el
nas–. La veritat és que només vull trobar a una persona –va admetre–. Estava
pensant en la Pelegrina 921, aquella treballadora de la factoria de brillestim
a la qual vaig veure l'altre dia. M’agradaria saber quin aspecte té en
realitat.
Muuurgh
va assentir.
–Ah,
sssí... Muuurgh entén molt bé que vol Pilot.
Han
va sentir una sobtada cremor en la cara, i es va alegrar que el togorià no
pogués reconèixer aquella delatora reacció emocional i interpretar-la com un
senyal que se sentia entre incòmode i avergonyit.
–No
sé si ho saps, vell amic, però tenint en compte que només portes un any parlant
el bàsic no ho fas gens malament –va dir, canviant deliberadament de tema–.
Així i tot, hi ha una part del llenguatge que encara no has aconseguit dominar,
i és la relacionada amb els pronoms. Mai vaig pensar que acabaria fent de
mestre d'escola, però la vida està plena de sorpreses...
Van
seguir caminant pel caminet, i Han es va embarcar en una titubejant i no gaire
clara explicació de les regles gramaticals que regien l'ús dels pronoms.
Una
vegada en el refetor, Han i Muuurgh van començar a recórrer el gegantesc
menjador. La mirada d’en Han anava d'un rostre a un altre mentre es preguntava
si aconseguiria reconèixer a la jove sense les ulleres i sota una llum normal.
Els seus cabells havien estat coberts per la gorra, per la qual cosa ni tan
sols sabia si eren foscos o clars.
Va
estrènyer el pas, veient que l'hora del sopar era a punt d'acabar sense que
hagués trobat a 921. Potser no es trobava allà. Potser menjava durant un altre
torn, com havia sentit dir que feien alguns pelegrins. Però Han tenia entès que
la majoria d’humanoides menjaven durant aquell torn...
«Aquí
està. És ella!» Han ni tan sols hagués pogut explicar, com ho sabia, però
estava tan segur que era ella com si la jove portés penjat del coll un rètol en
el qual haguessin escrit PELEGRINA 921.
En
contemplar-la sota la llum normal, Han de seguida va veure que era alta i
prima..., massa prima, en realitat. Els seus pòmuls sobresortien prominentment
de les seves faccions, i els seus ulls semblaven encara més grans del que
realment eren en el seu rostre prim i excessivament pàl·lid.
Però
massa prima o no, la Pelegrina 921 era senzillament molt bella. La seva bellesa
no aconseguia la categoria del clàssic, per descomptat, ja que la seva
mandíbula era una miqueta massa ampla i quadrada i el seu nas una mica
excessivament llarg perquè es pogués parlar d'una bellesa clàssica. Però no hi
havia cap dubte que era bella.
921
tenia uns grans ulls blau-verdosos, llargues i fosques pestanyes i una pell
molt blanca totalment lliure de les marques dels porus. Uns quants flocs de la
seva curta i arrissada cabellera havien escapat del confinament de la seva
gorra de pelegrina, i Han va veure que els seus cabells eren d'un delicat
daurat vermellós i va pensar que tenien el mateix color que un crepuscle corellià
en un dia sense núvols.
El
refetor estava desusadament silenciós. Els pelegrins amb prou feines parlaven,
cansats com estaven després d'un llarg dia de treball en les factories i amb l’Exultació
tan propera, però normalment menjaven en grups.
921
estava sola.
Han
va veure que s'estava limitant a remoure el seu sopar amb la forquilla, i
després de fer un cop d'ull a la gens apetitosa pasterada de farinetes, hortalisses
flàccides i pa que hi havia en el seu plat, no la va culpar per això. El menjar
olorava gairebé tan malament com si s'hagués fet malbé. Han arrufà el nas
mentre apartava de la taula la cadira que hi havia enfront d'ella i s'asseia.
Era vagament conscient de la presència d’en Muuurgh, que li observava des de la
paret en la qual s'havia recolzat.
921
–«Haig d'ACONSEGUIR que em digui el seu veritable nom!»– va alçar la mirada, i
els seus ulls color turquesa es van tornar encara més grans quan li va
reconèixer. Han es va sentir sorprenentment complagut per la seva reacció i li
va somriure.
–Hola
–va dir–. Veus? T'he tornat a trobar.
La
jove li va mirar fixament amb els ulls molt oberts, i després va tornar a
baixar la mirada cap al seu plat. Han es va inclinar cap a ella.
–Bé,
i què tenim per sopar? Haig d'admetre que no té molt bon aspecte. Però suposo
que ja saps que no n'hi en donar-li voltes al plat, veritat?
La
jove va bellugar el cap.
–Vés-te’n,
si us plau. –La seva veu amb prou feines arribava a ser un murmuri–. Se suposa
que no haig de parlar amb tu. No formes part de l'Un.
–Oh,
t'asseguro que sí –va dir Han–. És només que... Bé, suposo que podries dir que
el meu Un tendeix a ser bastant individual.
Les
comissures dels llavis de 921 van pujar en una elevació gairebé imperceptible.
Han es va trobar desitjant ser capaç d'aconseguir que somrigués de debò.
–No
saps de què estàs parlant, pilot Draygo –va murmurar la jove–. Em temo que això
és obvi.
–Bé,
doncs llavors obsequia'm amb una sessió de proselitisme –va dir Han–. Tinc una
ment molt oberta. Potser puguis arribar a convertir-me.
Va
somriure, sentint-se feliç per haver-la trobat i en veure que almenys estava
disposada a parlar amb ell.
921
va bellugar el cap.
–Em
temo que la incredulitat està massa arrelada en la teva persona, pilot –va dir.
Han
va estirar el braç i li va prendre la mà, la que no estava ferida.
–Pots
dir-me Vykk –li va dir, sentint un boig impuls de revelar-li el seu veritable
nom però aconseguint resistir la temptació–. Bé, què tal està la teva mà? Has
tingut algun problema amb la ferida que et vas fer ahir?
Quan
Han la va tocar per primera vegada, la jove s’encarcarà com si fora a retirar
la mà, però es va relaxar quan li va preguntar per la seva ferida.
–S'està
guarint –li va dir, confirmant el que ja li havien dit els ulls d’en Han–.
Només necessita una mica de temps.
–Passar-se
tot el dia treballant aquí a baix entre la foscor i el fred ha de ser molt dur
–va dir Han–. No preferiries fer alguna cosa una mica menys... esgotadora?
–Com
què? –va preguntar la jove.
–No
ho sé –va dir Han–. Què és el que saps fer? Què has estudiat?
–Bé...
Va haver-hi un temps en el qual volia ser conservadora de museu –va dir 921 amb
una ombra gairebé imperceptible de tristesa en la veu–. Anava a estudiar
arqueologia. Sé moltes coses sobre aquest tema.
–Però
després vas venir aquí en comptes de prosseguir els teus estudis –aventurà Han.
–Sí
–va respondre 921–. Aquesta vida satisfà les meves necessitats espirituals. La
meva antiga vida estava totalment buida i mancava de significat.
Han
va titubejar durant uns moments abans d'atrevir-se a parlar.
–I
com saps que la doctrina que ensenyen aquí és la doctrina veritable? Hi ha
moltes religions en la galàxia.
La
jove va reflexionar en silenci uns segons abans de replicar.
–Sé
que aquesta és la doctrina veritable perquè quan passem per l’Exultació em
sento molt a prop de l'Un. És un moment místic. Em sento Una amb el Tot. Estic
segura que els sacerdots han de posseir un Do Diví, perquè en cas contrari no
podrien oferir als pelegrins l'oportunitat de passar per l’Exultació.
–Hmmm
–va dir Han–. Potser hauria d'intentar-ho.
«Abans
preferiria morir», va pensar, però es va assegurar d'ocultar els seus
veritables sentiments.
–Tal
vegada hauries de fer-ho –va dir la jove–. Ha arribat el moment d'anar a
l'Altar de les Promeses. Potser tu també seràs beneït i podràs rebre l’Exultació.
–Mai
se sap –va dir Han–. Puc acompanyar-te fins allà?
Els
llavis de la jove es van corbar en un tènue somriure mentre baixava púdicament
la mirada.
–Bé...
Van
anar plegats pel camí de la jungla, caminant l'un al costat de l'altre entre
els pelegrins amb Muuurgh darrere d'ells. Han va intentar entaular conversa,
però 921 va guardar silenci i no respongué als seus intents. Quan van arribar a
l'Altar de les Promeses, Han no es va retirar cap a la part de darrere de la
multitud, sinó que va seguir immòbil al costat de 921 al centre del grup de
creients.
–No
hauries d'estar aquí –va murmurar 921–. Resulta obvi que no ets un pelegrí.
–Si
algú es queixa, n’hi haurà prou amb què li diguis que sóc un candidat a pelegrí
–va replicar Han.
Estava
intentant bromejar, però 921 no semblava de molt bon humor. La jove va arrufar
les celles, li va donar l'esquena i es va concentrar en la cerimònia.
Teroenza
i els altres sacerdots van obsequiar a la multitud de fidels amb una devoció
idèntica a aquella a la qual havia assistit Han. Aquesta vegada Han amb prou
feines va tenir problemes per resistir els efectes de l’Exultació, i va ser
capaç de pensar amb claredat durant tota la cerimònia. Es va dedicar a observar
a 921, i va bellugar el cap dintre seu en veure l'expressió d'èxtasi que hi
havia en el seu rostre. «Com pot deixar-se enganyar per aquest munt
d'estupideses? –es va preguntar–. Resulta obvi que és una jove bastant
intel·ligent. Per què és incapaç de veure que el que fan aquests sacerdots és
alguna classe de truc i no un Do Diví?»
Han,
sentint-se cada vegada més inquiet i de mala lluna, va veure com 921 es deixava
caure al sòl per rebre l’Exultació, i després s’inclinà sobre ella mentre la
jove tremolava i es retorçava. «És un miracle que els seus cors no deixin de
bategar», va pensar. Després, quan el moment de l’Exultació va haver passat i
els sacerdots es van haver-hi anat, la va ajudar a asseure's en el sòl. 921
somreia, encara que amb prou feines semblava tenir les forces suficients per
fer-ho.
–Et
trobes bé? –va preguntar Han, bastant preocupat. Fossin quins fossin els altres
efectes físics i emocionals, l'Exultació semblava deixar realment esgotats als
pelegrins–. No tens molt bona cara.
–Estic
bé –va dir la jove, que encara tremolava.
921
va intentar aixecar-se, i Han es va apressar a sostenir-la i li va oferir una
mà perquè no perdés l'equilibri.
–Gràcies
–va murmurar la jove, amb la respiració encara entretallada i panteixant–. De
seguida se'm passarà.
–T'acompanyaré
al dormitori –va dir Han–. Només per si de cas, eh? No tens molt bon aspecte.
921
va permetre que l'agafés del braç i els dos van tirar a caminar pel sender. Ja
estava molt fosc, i Ylèsia no tenia lluna. Han amb prou feines podia distingir el
camí per davant d'ell, però 921 va treure les seves ulleres infraroges de la
butxaca de la seva túnica i se les va posar. A partir de llavors va ser ella
qui li va guiar, però Han va seguir agafant-la del braç perquè no hagués
d'esforçar-se massa.
–Trobes
a faltar Corèllia? –li va preguntar.
–No
–va dir 921, però Han va notar que mentia–. I tu?
–No
trobo a faltar a la gent, però sí al planeta –va ser la sincera resposta d’en
Han–. Corèllia és un lloc molt bell. Sempre vaig voler anar a veure l'oceà,
però mai vaig tenir ocasió de fer-ho. Has estat en l'oceà?
–Sí...
–va murmurar 921, com si la pregunta d’en Han hagués fet acudir a la seva ment
records en els que preferia no pensar.
–Tens
família allà?
–Sí...
–921 va titubejar durant uns moments abans de seguir parlant–. O almenys això
crec. Fa gairebé un any que no he parlat amb ells.
–Aquest
és el temps que portes aquí? –va preguntar Han.
–Sí.
Van
seguir avançant en silenci a través de la tòrrida i humida foscor. Han era molt
conscient de la presència del braç de la jove sota la folgada màniga de la seva
túnica. Els ossos estaven massa prop de la pell, però la carn era suau i
agradablement calenta..., i molt femenina.
–I
penses quedar-te aquí? –li va preguntar passada una estona mentre un grupet de
pelegrins que avançaven amb pas lent i insegur els avançava en la foscor–. O
només és quelcom temporal?
–Temporal?
–Han amb prou feines va poder distingir la borrosa taca clara del seu rostre,
amb la línia fosca de les ulleres travessant-lo, quan 921 es va tornar cap a
ell–. Com podria ser temporal? Vull servir a l'Un i vull formar part del Tot
per sempre.
–Oh
–va dir Han–. Bé... Ei... I què em dius de coses com... enamorar-se, viatjar,
potser arrelar-hi algun dia i tenir fills?
–Quan
ens convertim en part del Tot renunciem a tots aquests lligams –va dir 921,
però hi havia una ombra de pena en la seva veu.
–Llàstima
–va dir Han.
I
llavors va començar a ploure, de sobte i sense cap advertiment previ. Han va
poder sentir com 921 s'estremia lleugerament malgrat la calor. Va treure un
ponxo per a la pluja de la seva butxaca i el va desplegar per sobre dels seus
caps. Van seguir caminant, encongits sota el ponxo i amb els cossos tocant-se.
Han era conscient que Muuurgh els seguia a una discreta distància. «Pobre
Muuurgh. Amb el poc que li agrada mullar-se...»
El
pilot va alçar la veu per fer-se sentir per sobre del tritlleig de la pluja.
–Escolta,
no puc seguir dient-te 921 –va dir–. Si anem a ser amics, hauràs de dir-me el
teu nom.
–I
qui diu que anem a ser amics? –va replicar la jove.
–Sé
que anem a ser-ho. –Han va somriure, sabent que 921 li podia veure malgrat la
foscor–. Quan vull puc ser realment irresistible.
–Ets
un presumit, això és el que ets –va dir 921, semblant mig furiosa i mig
divertida–. Presumit, insolent, arrogant..., inaguantable... –va callar i es va
posar a riure. Han va comprendre que era la primera vegada que la sentia riure.
–Oh,
segueix, si us plau! –li va suplicar burletament, i també es va posar a riure–.
M'encanta que les dones em diguin coses boniques. Això és música per a les
meves oïdes –va afegir, encantat en veure-la tan sobtadament plena de vida.
–Estic
cansada –va dir 921, el seu moment de bon humor esfumat tan ràpidament com la
boira matinal–. I ja hem arribat al dormitori. Gràcies per haver-me
acompanyat..., pilot Draygo.
Un
cercle de tènue claredat emanava de les finestres del dormitori i Han es va
detenir just allà on acabava, per poder veure-la sense que les seves siluetes
quedessin plenament il·luminades als ulls de qualsevol possible observador.
–Res
de «pilot» –li va recordar Han–. Em dic Vykk.
La
jove va intentar retrocedir i allunyar-se d'ell, però Han li va estrènyer el
braç amb una mica més de força, assegurant-se de no fer-li mal però sense
permetre que s'apartés.
–Vykk,
d'acord?
–Està
bé..., Vykk –va dir 921–. I ara... deixa'm anar, si us plau. I... no tornis. Si
us plau.
–Per
què no? –va preguntar Han, sentint-se terriblement ferit.
–Perquè...
la teva presència no és bona per a mi, per a la meva essència espiritual...
Han
va somriure entre la calor i la foscor.
–Admet-ho
d'una vegada. T'agrado, veritat?
–No,
no m'agrades.
–Sí
que t'agrado. Vinga, admet-ho. –Han va fer un pas cap a ella i va baixar la
mirada cap al seu rostre. 921 era alta, i Han només li portava mig cap
d'avantatge. Han va estendre el braç per apartar delicadament les ulleres que
ocultaven els seus ulls, i els seus dits van romandre uns instants més del
necessari sobre la galta de la jove mentre ho feia–. Ja està –va murmurar–. Ah,
sí, això està molt millor. Tapar aquesta cara, aquests ulls... Això sí que és
un autèntic pecat.
–Estàs...
Estàs blasfemant –va dir la jove amb la veu entretallada, però no va intentar
apartar-se.
–Qui
està blasfemant? –va replicar Han–. Vinga digues, com et dius.
La
jove va bellugar el cap en una negativa plena de tristesa, i una llum de
desesperació va cremar en els seus ulls.
–Vykk..
No puc...
–D'acord.
–«Puc esperar», va pensar Han–. Però tornaré a veure’t, no?
La
jove va trigar tant temps a respondre que Han es va trobar contenint l'alè.
Finalment 921 va inclinar el cap, va balbotejar un «Si» gairebé inaudible i es
va apartar. Aquesta vegada Han la va deixar marxar.
921
va entrar corrent en el dormitori sense mirar enrere.
Han
es va inclinar cap endavant en el seient del pilot i va fer un cop d'ull a les
xifres que desfilaven per la pantalla de l'ordinador de navegació.
–Llest
per entrar a l'espai real dins de les coordenades de cita –va dir en veu alta–.
Tres..., dos..., un...
Va
tirar de la palanca i els estels es van allargar sobtadament al voltant del Somni d’Ylèsia per convertir-se en prims
brins de llum dirigides cap a un punt central, el mateix cap al qual s'estava
precipitant la nau. Els motors van emetre un rugit que només va durar un
instant abans de convertir-se en un brunzit, i un instant després –amb una
brusquedat a la qual es trigava algun temps a acostumar-se– ja tornaven a estar
a l'espai real.
–Just
en el curs fixat, Muuurgh! –va exclamar Han amb veu triomfal–. Bé, en aquest
pas el vol interestel·lar aviat deixarà de tenir secrets per al nostre guapo corellià.
–Això
ser forma molt complicada de dir que ja sapsss pilotar millor, veritat? He
essstat llegint llibre que Pilot va donar a Muuur... –el togorià es va
interrompre a meitat de la frase–, eh..., que Pilot em va donar a mi, i Pilot
no parla correctament bàsic.
–Recorda'm
que t'expliqui unes quantes coses sobre els articles quan tingui un moment
lliure –va remugar Han–. Ei, és que ni tan sols van a donar-me un estel d'or
per haver-nos portat fins al punt de cita al primer intent?
–Ara
tot anar molt millor que primera vegada –va comentar Muuurgh.
Es
referia al seu primer viatge interestel·lar, que havia tingut lloc feia tres
setmanes. Han havia comès un minúscul error en programar el lloc exacte en el
qual havien de sortir de l’hiperespai en el ordenador de navegació, i el Somni havia acabat a tres parsecs del
punt en el qual se suposava que havien d'emergir.
Han
havia hagut de fer un salt hiperespacial extra per portar-los a la posició
correcta.
–Ei, va
ser la meva primera vegada! –havia protestat Han una vegada terminat el segon
salt–. I no tinc la culpa que aquesta pantalla sigui tan vella que un vuit
semblés un sis.
–Pilot
ha millorat bastant des de llavors –va admetre Muuurgh–. Segon i tercer viatge
van ser bé.
–Per
descomptat que sí –va murmurar Han–. Sóc bo, Muuurgh... De debò, ho sóc. Aposto
al fet que ara ja gairebé podria superar els exàmens per entrar en l'Acadèmia
Imperial. Uns quants mesos de pràctica més i estaré realment preparat.
–Muuurgh
tirarà a faltar... –El togorià va tornar a interrompre’s–. Correcció: trobaré a
faltar a Pilot quan se’n vagi.
–Jo
també et trobaré a faltar, col·lega –va dir Han, i parlava de debò–. Però no et
preocupis. Podem...
El Somni d’Ylèsia es va estremir
violentament quan un whang! ensordidor
va reverberar per tot el casc.
–Què
dimonis...? –Han va començar a prémer botons i va connectar la pantalla visora
posterior–. Alguna cosa ha xocat amb nosaltres, Muuurgh!
–Asssteroide?
–va suggerir el togorià.
Whangggggg!
–No!
–udolà Han, contemplant la pantalla visora amb incredulitat–. Dues naus! Han de
ser pirates! Vés corrent al pou artiller!
Mentre
contemplava la pantalla, la nau de la dreta va llançar una altra andanada.
–Agafa't!
Muuurgh,
que ja s'havia llevat l’arnés de seguretat i s'havia aixecat per anar a la cadira
de l’artiller, va deixar escapar un miol gutural quan un altre tret va impactar
en el casc. La terrible potencia de les vibracions va fer que el togorià tornés
a caure sobre el seu seient.
Maleint
i deixant anar juraments, Han va desviar bruscament el Somni cap a babord. Qui eren aquells tipus? Normalment els pirates
feien trets d'advertiment i després exigien que la nau atacada es rendís. El
seu objectiu era robar el carregament, fer-se amb la nau i mantenir amb vida
als tripulants per poder vendre'ls com a esclaus. Destruir o deixar
inutilitzada la nau i matar als seus tripulants era una pèssima forma de fer
negocis.
–Baixa
d'una vegada al pou artiller, Muuurgh! Volen convertir-nos en àtoms! Hem perdut
un escut!
Mentre
el togorià s'aixecava del seient del copilot i sortia trontollant de la sala de
control, dos andanades més van esgarrapar el casc del Somni d’Ylèsia. «Estan disparant contra els sistemes d’hiperimpulsió!
Volen deixar-nos sense propulsió!»
Han
va fer que la nau iniciés una desesperada sèrie de girs, i la va deixar
inclinada sobre el flanc just a temps d'esquivar una altra andanada que va estar
a punt de socarrimar la part inferior del fuselatge, i que hauria fet esclatar
el seu nucli impulsor Quadex.
Després
va donar màxima potència als motors, intentant allunyar-se dels pirates que els
perseguien prou per poder virar i disparar contra ells. No confiava
excessivament en la capacitat de Muuurgh per encertar-li a un blanc des del pou
artiller. El togorià era ràpid i eficient, però mai havia disparat contra un
objectiu viu..., i molt menys contra un que s'estigués movent. Mentre feia que
la nau emprengués un temerari ascens forçant els sistemes de propulsió al
màxim, Han va obrir el seu canal de comunicacions. Havia d'informar del que
estava ocorrent per si el Somni
acabava quedant a la deriva i se'ls presentava l'ocasió de la pujar a un mòdul
salvavides d'emergència.
–Colònia
U d’Ylèsia, aquí el Somni d’Ylèsia.
Colònia U, aquí el Somni d’Ylèsia.
Estem sent atacats, repeteixo, atacats. Dues naus s'han llançat sobre nosaltres
quan hem sortit de l’hiperespai! –La veu d’en Han es va trencar sota la
tensió–. No he tingut la culpa, de debò de la bona! Ens estan perseguint, i
estic duent a terme maniobres evasives... Aquí pilot Draygo, canvi i tallo!
Han
va tornar el cap cap a la pantalla visora i les lectures sensores que hi havia
sota ella i va veure que havien aconseguit augmentar la distancia que els
separava dels seus perseguidors –encara no havia pogut fer un bon cop d'ull a
les naus pirates–, i després va fer que el Somni
iniciés una espiral de descens que els va portar per sota de les naus que
s'aproximaven a ells. Mentre els seus atacants passaven veloçment per sobre del
seu cap, Han va fer que la seva nau descrivís un estret viratge.
–Ara,
Muuurgh! –va cridar per l'intercomunicador.
La
seva ordre va ser recompensada per un rugit togorià i una potent emissió
d'energia..., però Muuurgh va fallar el blanc per una gran distància. Una nau
pirata hi havia girat, i tornava a disparar...
Wham!
El Somni d’Ylèsia va tremolar violentament.
La nau acabava de la patir un impacte de primera categoria. Han va sentir que
el cor li donava una bolcada quan va sentir un miol de pura agonia procedent
del pou artiller.
–Muuurgh?
Muuurgh? T'han donat? –va cridar.
Però
no va haver-hi resposta.
Una
ràpida inspecció de les pantalles de diagnòstic li va informar que havien
sofert un petit descens de pressió, però la filtració havia estat segellada
automàticament pels sistemes de la nau.
–Molt
bé, colla de desgraciats... –va remugar Han, apuntant els seus coets Arakyd
d'alta potència explosiva i centrant la mira en la nau pirata de la dreta–.
Preneu això!
El Somni es va tentinejar violentament quan
el coet va sortir disparat de la seva tovera, i Han va arrufar el nas en veure
que el pirata aconseguia esquivar-lo en l'últim segon. Va decidir tornar a
intentar-ho. Si pogués aconseguir que es col·loqués una mica més a babord...
–Sí!
–va murmurar salvatgement mentre llançava un altre coet cap a la trajectòria
del pirata, preveient la seva maniobra evasiva–. T’he enxampat!
Un
segon després una intensa resplendor blanc-blavosa començà a estendre's en
totes direccions, expandint-se ràpidament fins a convertir-se en una bola de
foc d'incandescent bellesa. Han va haver de desviar la vista, i quan va tornar
a mirar va veure que l'altre pirata s'estava allunyant a tota velocitat en direcció
oposada.
–Ah,
no... Ni ho somiïs –grunyí Han–. També acabaré amb tu...
Va anar
seguint la trajectòria de la nau pirata que fugia i va llançar un altre coet
amb una feroç pressió del dit.
El coet
va començar a perseguir al seu objectiu, però de sobte la nau pirata es va
esvair entre un esclat de llum estriada. Els pirates havien saltat a l’hiperespai,
on estarien fora de perill. Han remugà una maledicció ofegada mentre connectava
el pilot automàtic i arrencava a córrer cap al pou artiller, preguntant-se si
Muuurgh estaria bé.
Uns
segons després Han estava immòbil entre les ruïnes de la muntura del canó i
contemplava les masses de segellador de pressió que els sistemes del Somni havien escampat automàticament per
tot arreu perquè s'expandissin i eliminessin la fugida de pressió.
Hi
havia una intensa olor d’ozó i cremades negres allà on el feix d'energia els hi
havia encertat.
Muuurgh
seguia unit al seient mòbil per l’arnés de seguretat, però el togorià estava
inconscient, i no es va moure quan Han va deixar anar les tires de l’arnés i va
aconseguir pujar-lo, mig en braços i mig a ròssec, per l’escaleta que conduïa a
la sala de control.
El togorià
respirava, però tenia una cremada al llarg d'un costat del cap, just sota l'orella
dreta. Han la inspeccionà, passant els dits entre el negre pelatge, i va
descobrir un bony bastant gran darrere de l'orella. Estava clar que el togorià
s'havia donat un bon cop en el cap. Han no estava molt segur de què havia de
fer: coneixia els primers auxilis més adequats per als humans i per unes
quantes espècies d'alienígenes, però el poble de Muuurgh gairebé mai sortia del
seu món.
«Haig
de portar-li a un centre mèdic –va pensar, tapant a l'alienígena inconscient
amb una manta i anant a fer un cop d'ull a l'ordinador de navegació–. On està
el sistema més proper?»
Va
examinar unes quantes cartes estel·lars, i el seu dit va acabar descendint
sobre una d'elles.
–D'acord
–va murmurar-. Anem allà. Aguanta, Muuurgh! –afegí, tornant-se cap al togorià.
Han
va programar la nau per al curt salt hiperespacial i després va anar a
inspeccionar els motors abans de donar l'ordre. La desagradable olor d'una
connexió cremada li va fer arrufar el nas i li va obligar a sospesar-ho. «Em
pregunto si hauria d'utilitzar la unitat hiperimpulsora de reserva...»
Però
llavors anirien molt més a poc a poc, i Han no tenia forma de saber fins a quin
punt era greu l'estat de Muuurgh. Han decidí córrer el risc d'usar el motor
d’hiperimpulsió principal, i va contenir l'alè mentre iniciava el salt a l’hiperespai.
La forma en què titubejava la nau i els sons entretallats que brollaven del
motor van fer que comencés a suar.
El Somni va tremolar i va vibrar, però els
estels es van convertir en franges flamejants i Han i Muuurgh van saltar a l’hiperespai.
Han
va emergir de l’hiperespai uns minuts després i va agrair a la seva fada de la
bona fortuna que el Somni d’Ylèsia
hagués aconseguit mantenir-se sencer durant aquell salt. Estava clar que els
motors lumínics de la nau espacial necessitaven unes quantes reparacions.
El
jove corellià es va dirigir cap al sistema estel·lar que havia triat, i va
posar rumb a l'únic món habitat. Quan encara estava bastant lluny d'ell, va
connectar el pilot automàtic i va anar a fer un cop d'ull a la caixa de
brillestim. El món que havia triat tenia duanes i controls sobre l'espècia, per
la qual cosa Han va obrir el compartiment secret que els sacerdots havien
inclòs en el celler de càrrega i va treure d'ell les caixes de perfum d'ambre
gris doreenià que transportava com a carregament «de tapadora». Grunyint a
causa de l'esforç, Han va portar els pesats contenidors de perfum al celler de
càrrega i els va repartir per ell. Després va ficar el contenidor ple de
recipients de brillestim, molt més petit, dins del compartiment ocult,
assegurant-se que quedava hermèticament tancat. Tret que algú sabés que estava allà,
mai el trobarien, i l’escotilla havia estat dissenyada per resistir els sondejos
dels sensors.
Quan
Han va tornar al seient del pilot, el món que hi havia escollit ja estava
creixent en les seves pantalles visores. Mentre s’aproximava a ell va poder
veure que era un món molt bell, una esfera blava, marró i blanca que surava
sobre la negror nocturna de l'espai. Han acabava d'iniciar el descens quan de
sobte es va recordar que havia desconnectat el seu sistema de comunicacions després
d'haver enviat el missatge a Ylèsia. «Serà millor que torni a connectar-lo –va
pensar–, i que parli amb les autoritats de l’espaiport i obtingui permís per
descendir. –Va llançar una ràpida mirada a Muuurgh, que havia romàs totalment
immòbil i silenciós durant tot aquell temps–. I potser també hauria de demanar
un mitjà de transport perquè ens porti a l'hospital més proper...»
Mentre
els seus dits activaven la unitat de comunicacions, la pantalla visora es va
omplir amb la imatge d'un home d'aspecte afable i bondadós en la falda del qual
hi havia asseguda una nena de cabells foscos. Han va fer un grunyit, però un
instant després va comprendre que es tractava d'un missatge pregravat transmès
a totes les naus que seguien un vector d'aproximació.
Una
veu va identificar a l'home de la pantalla: «La seva majestat Bail Prestor
Organa, virrei i primer conseller».
La
imatge de l'home va somriure.
–Salutacions
–va dir després–. Els dono la benvinguda a Alderaan en el meu nom i en el del
meu poble.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada