El parany del paradís (IX 2)

Anterior

2

L'endemà passat, un Han molt inquiet i un Jalus Nebl ple de placidesa estaven esperant davant de la sala d'audiències del Palau d'Hivern de Jiliac el Hutt. Al costat dels peus d’en Han hi havia una petita gravadora hologràfica dissenyada per projectar un simulacre visual i auditiu del remitent del missatge. Nebl mantenia immòbil una gran caixa plena d'adorns que reposava sobre un elevador antigravitatori. La caixa contenia el regal que Zavval el Hutt enviava a Jiliac, el seu soci comercial i rival ocasional.

–Em pregunto quanta estona haurem de seguir esperant –murmurà nerviosament Han mentre començava a anar d'un costat a un altre–. Ja gairebé ha passat una hora.

–Per a una audiència amb el líder d'un clan, això no és gens –va dir Jalus Nebl–. En una ocasió vaig haver d'esperar durant dos dies sencers només per poder arribar a l'avantsala, i tampoc has d'oblidar que hem d'esperar una contestació. Una vegada vaig haver d'esperar una setmana.

–No em diguis això –grunyí Han–. No vull sentir parlar de tot el que pot arribar a sortir malament, i a més segueixo sense estar molt segur que anem a sortir d'aquí amb vida. Suposo que ja saps que els hutts són famosos pel seu mal geni, no?

–Ja t'he dit que no correm cap perill –va replicar el sullustà.

–Pot ser que em costi una mica entendre les coses, i en aquest cas et demano disculpes, però em pregunto com pots estar tan segur d'això –va dir Han en un to bastant sec.

–Fa molts anys, durant els primers dies de la seva arribada a Nal Hutta, els hutts van perdre tants missatgers que les comunicacions entre els clans van quedar totalment interrompudes, i tots els hutts van sofrir greus pèrdues a causa d'això –li va explicar Nebl–. Com a conseqüència, tots els clans van arribar a un acord i van jurar respectar-lo en el futur: qualsevol missatger enviat per un hutt a un altre hutt és sacrosant. Mentre estiguem lliurant el missatge de Zavval i hàgim d'esperar aquí per tornar després amb la contestació que ens hagi donat, ningú pot fer-nos res ni interferir de cap manera amb la nostra missió.

–Ja, ja... Bé, espero que tinguis raó –va remugar Han mentre feia un cop d'ull a l'enorme caixa–. Creia que Zavval estava furiós amb Jiliac –va murmurar després–. Com és que li envia un regal?

Nebl va bellugar el cap.

–Els regals formen part de la tradició. Si vols atreure l'atenció d'un hutt, llavors has d'oferir-li un regal o amenaçar-li directament. De vegades els hutts fan ambdues coses al mateix temps.

Han va arrufar el nas.

–Què curiós... Estàs segur que no tens ni idea de què hi ha aquí dins? Aquesta caixa és prou gran per contenir pràcticament qualsevol cosa..., fins i tot un cadàver, si l’haguessis doblegat una mica. Em sentiria millor si sabés què hi ha en ella.

–La caixa està segellada –va observar Nebl–. Si l'obrim, la seva excel·lència Jiliac ho sabrà. No volem fer res que pugui causar-nos problemes, veritat?

–No, per descomptat.

Han va tornar a arrufar el nas i va mirar al seu voltant per distreure's una mica de les seves preocupacions.

L'avantsala tenia un sostre molt alt proveït de lluernes. Havia estat construïda amb una pedra de color clar, i els murs estaven adornats amb tapissos que havien estat teixits (o això es deia) pels enemics de Jiliac mentre llanguien en les seves masmorres esperant la clemència de l'execució. Un d'ells mostrava el planeta natal original dels hutts, el desolat i estèril món de Varl, i un altre el gran cataclisme que l’havia destruït feia ja molt, molt temps. Un altre tapís mostrava la gran diàspora que havia portat als hutts fins a Nal Hutta, en el sistema d'I'Toub. Han sabia que «Nal Hutta» volia dir «joia magnífica» en huttès.

L'últim tapís era un retrat de Jiliac, al que mostrava de cos sencer i majestuosament reclinat sobre una estrada tan elegant com luxosament equipat.

Han amb prou feines havia tingut ocasió de veure Nal Hutta, atès que ell i Nebl havien estat ràpidament introduïts en un lliscant de superfície pilotat per un androide i conduïts cap al sud fins que van arribar al remot Palau d'Hivern de Jiliac. El retir hivernal del poderós hutt es trobava en una petita illa situada prop de l'equador del planeta. Jalus Nebl havia informat al Han de què podia considerar-se afortunat, ja que en comparació de la resta de Nal Hutta l'illa era pràcticament un «jardí» dins d'aquell món de clima tan humit i desagradable.

L'illa –calenta, humida i plena d'arbres gegantescs recoberts d'enormes enfiladisses que semblaven escanyar-los– li havia recordat bastant a Ylèsia.

Han va tornar a centrar bruscament l'atenció en el seu entorn actual quan es va adonar que Dorzo, el majordom rodià de Jiliac, els hi estava fent senyals.

–La seva excel·lència suprema Jiliac, líder del clan i protector dels justos, us veurà ara.

Han es va apressar a agafar la seva gravadora, i després ell i Nebl entraren a la sala d'audiències.

El recinte era enorme. Han va avançar pel passadís central que portava a l'estrada, sentint el deliciós grossor d'una catifa molt cara sota les botes. L'estada estava plena de sicofantes de totes classes i de joves dansarines i ballarins elegantment vestits, amb una orquestra en una cantonada. Una gegantesca taula en la qual hi havia munts de menjar procedent d'una dotzena de mons diferents va fer que les fosses nasals d’en Han tremolessin lleument quan es va recordar de sobte que s'havia oblidat d'esmorzar.

Jiliac estava còmodament recolzat sobre l'estrada de les audiències fumant una substància que Han no va poder identificar, però amb la qual de seguida va estar segur que no volia tenir cap classe de contacte. Només una gairebé imperceptible bafarada de fum ex-halat va arribar al seu nas, però n’hi va haver prou perquè li donés voltes el cap. Jalus Nebl li va donar una suau empenta, i el jove corellià va avançar amb pas vacil·lant.

–Totpoderós Jiliac –va dir en huttès, fent tornar a la memòria el discurs que Zavval havia assajat diverses vegades amb ell–, el nostre amo ylesià Zavval el Hutt ens ha enviat perquè et lliurem un missatge i un regal. En primer lloc, el regal...

Li va fer un senyal a Nebl i, tal com havien acordat, el sullustà va avançar cap a l'estrada.

Jiliac va baixar la mirada cap a ells abans de parlar.

–Obriu-ho –va ordenar en huttès–. Desitjo veure què és el que Zavval considera digne de mi.

–Sí, excel·lència –va clacar el sullustà, apressant-se a tallar els segells i obrir els pestells de seguretat.

Han va contemplar amb fascinació com el sullustà aixecava la tapa de la caixa i treia d'ella dos globus cristal·lins proveïts de suports de bronze que va col·locar en equilibri l'un damunt de l'altre, per acabar dipositant l’artefacte així creat sobre una robusta grada corbada de bronze.

Tot el metall estava adornat amb filigranes d'or i plata, i la part de darrere del globus inferior disposava d'una petita concavitat que contenia el que Han va pensar semblava ser alguna classe de pila. El jove corellià va contemplar l'objecte amb perplexitat. No tenia ni idea de què podia ser.

Però Jiliac sí ho sabia.

–Una combinació de fumador i aquari d'aperitius! –exclamà amb la seva veu de tro parlant, naturalment, en huttès, que Han ja era capaç d'entendre perfectament en aquestes altures–. I una que gairebé és digna de la nostra grandesa! És just el que volia! Com ho ha sabut? –Va tornar el cap cap als dos missatgers i va seguir parlant en un to una mica més calmat–. El regal de Zavval em complau, missatgers. Esperem que el seu missatge em complagui també. Activa el sistema, humà.

Han es va inclinar en una gran reverència, va posar la gravadora damunt d'una tauleta i la va connectar. Un simulacre hologràfic de Zavval aparegué immediatament per omplir el buit davant de l'estrada d’audiències de Jiliac.

–El meu volgut Jiliac... –va dir Zavval, estenent una mà cap a Jiliac com si realment estigués present allà i pogués veure a l'altre hutt–. Durant l'últim any, les nostres operacions de transport amb base a Ylèsia s'han vist assetjades per l'infortuni. Han desaparegut diverses naus, i un navili va ser atacat. Atès que sóc un dels líders del nostre Kajidier, era el meu deure descobrir l'origen d'aquestes menyspreables incursions.

L'expressió complaguda de Jiliac s'havia esvaït. Han llançà una mirada plena de nerviosisme al sullustà. «Espero que tingui raó en això que no correm cap perill!», va pensar.

–Hem descobert que aquests supòsits «pirates» tenen la seva base a Nar Shaddaa, i els meus agents acaben de capturar i interrogar a un dels capitans d'aquests navilis. Abans de sucumbir a una feblesa congènita del cor, aquest infortunat individu va revelar que havia estat reclutat i enviat a les seves infames missions per tu, Jiliac, i pel teu nebot Jabba. La teva enemistat ens fereix profundament..., i el que és encara més important, disminueix els nostres marges de benefici. Considera't advertit, Jiliac: deixa en pau els nostres carregaments. Respondrem a qualsevol nou atac amb una veloç represàlia dirigida contra tu i el teu clan. Hem reunit una gran flota que vencerà amb tota seguretat a les teves insignificants forces.

«Ah, sí? –va pensar en Han, cada vegada més preocupat–. Però si només estem jo i Nebl! Zavval està faronejant... O hi haurà contractat més pilots?»

El missatge de Zavval va prosseguir inexorablement.

–Accepta el nostre regal com una oferta de pau o accepta les terribles conseqüències..., d'entre les quals la teva mort serà una de les menys greus. Jiliac, apel·lo a tu en nom de la germanor hutt perquè deixis d'atacar i aterrir les nostres naus. Treballem junts en comptes d'enfrontar-nos l'un a l'altre, i així podrem obtenir uns beneficis molt més grans.

Per a aquell llavors Han i el sullustà ja estaven retrocedint plens de terror, perquè Jiliac s'estava inflant com una ferida infectada.

–Fes cas del meu advertiment, Jiliac. Deixa de...

–AiiiiiieeeeeeeeaaaaaarrrrrrRRGGGGGGHHHHHHHHHHHHHHHHHH!!!

L’esgarip de fúria d’en Jiliac va fer que Han i Nebl busquessin refugi darrere de la taula plena de menjar. La cua del líder del clan hutt es estendre en un gegantesc arc per acabar xocant amb la gravadora, que va sortir volant per l'aire. La imatge de Zavval es va esvair a l'instant.

Jiliac va començar a reptar cap a ells, i Han va contemplar el seu avanç amb horroritzada fascinació. Era la primera vegada que veia moure's pels seus propis mitjans a un líder dels hutts.

–Missatgers! –va xisclar Jiliac–. Acosteu-vos!

Han i Nebl, molt a poc a poc i de bastant mala gana, van treure el cap per sobre de la vora de la taula i es van posar dempeus.

–Sí, totpoderós Jiliac? –va preguntar Nebl amb un fil de veu tremolosa.

Han, per la seva banda, era incapaç de parlar.

–Us envio de tornada al lloc del que heu vingut perquè us presenteu davant aquesta pestilència parasitaria infestada de cucs que es fa dir Zavval –va dir Jiliac amb veu enfuriada, bellugant la cua mentre tot el seu cos oscil·lava d'un costat a un altre–. Digueu-li que m'ha insultat greument i que també ha insultat a Jabba, el meu parent. Digueu-li que el seu estúpid intent d'incitar-me a llançar un atac temerari i precipitat ha fracassat per complet. Zavval és hutt mort, però de moment i gràcies a la meva benevolència, pot fingir que segueix estant entre els vius. Només jo decidiré quan ha de morir..., i morirà al moment que més em convingui. Ho heu entès, missatgers?

–Sí, totpoderós! –va dir Han, que havia recuperat la veu. Resultava obvi que Jiliac anava a deixar-los marxar, i l'única cosa que volia Han era sortir d'aquell món. Es va inclinar davant el hutt, i després repetí la reverència–. Li diré exactament el que ens heu dit!

– Excel·lent! Us podeu anar. Porteu el meu missatge a Zavval... immediatament!

Han i Nebl van sortir de la sala d'audiències caminant cap enrere i sense deixar de fer reverències ni un sol instant. Una vegada fora, van pujar a tot córrer al seu transport i van ordenar a l’androide que el conduïa que els retornés immediatament a l’espaiport.

Han mai s'havia alegrat tant de veure al Somni d’Ylèsia esperant-li. El jove corellià i Jalus Nebl van creuar corrent la pista de descens, van pujar a tot córrer per la rampa i es van ficar en la cabina de control.

Han no va recuperar una part del seu sentit d'humor prou gran com per ser capaç de dirigir un feble somriure al sullustà fins que van estar a l'espai i va començar a baixar la palanca que els faria sortir acomiadats cap a l’hiperespai.

–Bé, Nebl... Les coses no han anat massa bé, oi? –murmurà.

El sullustà va alçar els seus enormes i líquids ulls cap al sostre de la cabina.

–Segueixes sense entendre-ho, Vykk –va dir–. Quan tractes amb hutts, sempre hi ha engranatges dins d'engranatges dins d'engranatges. És perfectament possible que Zavval hagi enviat aquest missatge precisament perquè som vulnerables i per impedir que Jiliac ataqués d'una manera més oberta. No som més que uns subordinats, i només veiem una part de la imatge total. L'única cosa que pots fer és resar als déus en els quals creguis i demanar-los que mai facis enfurir a un hutt. Qui enfuria a un hutt estaria molt millor mort, i t'asseguro que no estic exagerant.

Han va assentir.

–Et crec. Així i tot, si fos Zavval jo no dormiria massa bé aquesta nit..., perquè potser no li queda molt temps de vida.

***

Muuurgh s’esmunyia a través de la jungla entre la penombra del curt crepuscle ylesià. Havia necessitat un dia i mig per recórrer els cent quaranta-set quilòmetres que els separaven de la Colònia Dos. El perillós encreuament del riu Gachoogai era el culpable d'una part de la lentitud amb la qual havia viatjat. Lluitar amb aquell ràpid corrent havia deixat tan esgotat al togorià que va haver de robar-li dues hores al seu viatge per caçar i després una altra per dormir. Muuurgh encara no havia superat del tot el cansament de la seva dura prova, però per fi estava allà.

Va agusar l'oïda per captar qualsevol so de càntics mentre recorria el perímetre del complex. Pel que sabia, la Colònia Dos es regia pels mateixos horaris d'activitat que la Colònia U, la qual cosa volia dir que els pelegrins haurien d'estar assistint a les devocions.

Les seves fosses nasals es van dilatar mentre investigava el vent, ensumant contínuament l'aire a la recerca de qualsevol rastre que pogués indicar la presència d'un togorià. Muuurgh es va posar de quatre grapes en diverses ocasions i va avançar lentament, ensumant i absorbent les olors deixades pels pelegrins que havien passat recentment per allà.

I cinc minuts després tot el seu cos va vibrar tan violentament com si acabés de ser copejat amb una vara atordidora. Mrrov! Mrrov havia passat per allà no feia més d'un dia! Muuurgh va lliscar cautelosament pels voltants dels edificis fins que va localitzar el dormitori comunal en el qual dormia Mrrov primer i la factoria en la qual treballava després.

A continuació va seguir el rastre d'olor més fresca fins a un sender que estava segur conduïa a l'Altar de les Promeses. Pel que sembla la Colònia Dos havia estat construïda seguint un pla gairebé idèntic al de la Colònia U.

Sense portar les seves exploracions més endavant, el togorià es va confondre amb la jungla i va anar el més ràpidament possible cap al lloc en el qual se celebraven les devocions. Durant un moment es va preguntar si Mrrov podria percebre la seva olor, però això era bastant improbable. El riu l’havia deixat calat fins als ossos, i Muuurgh havia reprimit deliberadament l'impuls instintiu de fregar-se contra qualsevol cosa i deixar marcadors olfactoris. No volia que Mrrov tractés de seguir-li quan tornés a la Colònia U, perquè podia acabar perdent-se en la jungla quan el rastre de Muuurgh quedés interromput pel riu.

El togorià va arribar just a temps per resistir automàticament les onades físiques i mentals de l’Exultació. Entretancant els ulls, Muuurgh va examinar les borroses siluetes que es retorçaven davant d’ell...

...i va trobar la Mrrov. La togoriana tremolava, però no arribava a retorçar-se, i a més hi havia quelcom subtil i indefiniblement fals en la seva manera de moure's que li va permetre localitzar-la amb sorprenent facilitat.

«Està fingint –va pensar Muuurgh–. Ho sabia... Estava segur que la voluntat de Mrrov era massa forta perquè aquests mentiders poguessin enganyar-la durant molt temps!»

Va forçar els seus ulls al màxim per distingir cada línia del cos de la Mrrov per sota de la seva túnica de pelegrina, però l'única cosa que podia veure amb claredat era el seu cap, on les franges ataronjades contrastaven vívidament amb el blanc. Muuurgh anhelava veure els preciosos ulls grocs de la seva estimada, però es trobava darrere d'ella i a la dreta. Mrrov no podia veure-li.

Durant un segon Muuurgh va estar a punt d'oblidar-se de la cautela i del jurament que havia prestat davant Vykk, i va haver de fer un terrible esforç de voluntat per no córrer cap a la multitud de pelegrins, agafar a la seva futura companya i emportar-la-hi corrent cap a la jungla.

Però li havia donat la seva paraula d'honor a Vykk. Mrrov no havia de saber que el seu promès estava allà.

Mentre els pelegrins s'aixecaven matussers una vegada acabada l’Exultació, els ulls d’en Muuurgh gairebé es van sortir dels seus òrbites quan va veure que Mrrov portava un cinturó blau..., igual que uns cinquanta del centenar aproximat de pelegrins que havien assistit a la devoció.

«És el cinturó dels Triats! Oh, no!» Muuurgh hauria pogut xiuxiuar de pura frustració i por. Portava molts mesos a Ylèsia, i ja havia vist aquells cinturons anteriorment.

I, com era d'esperar, quan els pelegrins començaven a allunyar-se amb pas lent i pesat per perdre's entre les tenebres de la nit, el Gran Sacerdot es va aixecar per cridar-los amb la seva veu de tro.

–Que tots els pelegrins que han rebut un cinturó blau en el dia d'avui tinguin la bondat de quedar-se! El vostre Gran Sacerdot té una cosa que dir-vos!

Els pelegrins que portaven el cinturó blau van deixar de caminar cap al camí i van començar a avançar obedientment cap al Gran Sacerdot. Mrrov semblava estar pensant d’arrencar-se el cinturó d'una manotada i tractar de fugir a la carrera, però finalment no ho va fer. Muuurgh va gemegar dintre seu. «Sap què signifiquen aquests cinturons?»

–Els qui heu rebut el cinturó blau esteu sent honrats com a Triats –va dir el Gran Sacerdot–. La vostra pietat i la vostra devoció a l'Un i al Tot ens han impulsat a seleccionar-vos per rebre un honor molt singular. Demà a la nit tindrà lloc la vostra última devoció en aquest Altar de les Promeses. A l'alba del matí següent una nau espacial us portarà fins al lloc on us esperen els nostres missioners, i cadascun de vosaltres serà triat per un d'ells perquè l’acompanyi en la seva labor de difondre la paraula de l'Un i el Tot.

Muuurgh va sentir els murmuris de nerviosa excitació que sorgiren de la multitud, i de seguida va comprendre que els pelegrins seleccionats havien acollit amb un autèntic èxtasi la promesa que podrien rebre l’Exultació sense haver de compartir-la amb centenars de pelegrins més.

«Estúpids... –va ser el primer que va pensar–. No valen més que un ramat de bists o d’etelos, que només serveixen per ser caçats i devorats. Aquestes naus espacials els portaran a les mines de Kèssel o a les cases de plaer dels soldats imperials. No rebran més Exultacions, sinó que viuran en la degradació i la misèria, i la majoria d'ells hauran mort abans que transcorri un any...»

Però el pensament que va seguir en aquest li va estarrufar el borrissol del coll i la columna vertebral. «I només falta un dia i mig perquè s’emportin la Mrrov d'aquí! Els soldats imperials només volen humanoides per a les seves cases de plaer, així que això ha de significar que Mrrov anirà a parar a les mines de Kèssel. Pensen que com és togoriana i molt forta, aguantarà molt temps en les mines...»

Muuurgh va deixar caure una mà sobre el tronc d'un arbre. «Disposo de molt poc temps, maleïts siguin! Els amos ylesians indubtablement ordenaran a Vykk o al sullustà que transportin aquests pelegrins fins a l'estació espacial perquè esperin allà al transport procedent de Kèssel que no trigarà d’arribar. Haig de tornar a la Colònia U per ajudar a Vykk, perquè només així podrem escapar tots junts!»

Muuurgh es va incorporar d'un salt i va arrencar a córrer a través de la jungla, sentint com la por expulsava a la fatiga del seu cos. Va tornar el rostre cap al sud-est, dirigint-se cap a la Colònia U. No hi havia ni un sol instant a perdre, perquè la vida de la Mrrov estava en joc.

El togorià va córrer, saltant per sobre de troncs i rierols i ajupint-se per travessar els matolls. L'aire entrava i sortia dels seus pulmons amb fluïda rapidesa, però Muuurgh sabia que això no duraria molt. Ja estava bastant esgotat pel viatge anterior..., però no podia permetre que això importés.

I el togorià va seguir corrent, una ombra negra perduda en la negror encara més fosca de la nit...

***

Bria acabava d'acabar les devocions i es dirigia cap a la senda que portava al seu dormitori quan Ganar Tos va aparèixer al costat d'ella. La jove es va enrederar, mantenint el cap baix i negant-se a alçar la mirada cap al majordom. «Tant de bo Vykk estigués aquí! Ja porta tres dies fora... Ganar Tos no em seguiria d'aquesta manera si Vykk estigués aquí.»

El vell zisiès va estendre la mà per agafar-la del braç, però Bria es va apressar a apartar-se. Ganar Tos va somriure mentre es col·locava davant d'ella i li obstruïa el pas.

–L'Altíssim Teroenza desitja parlar amb tu ara mateix, Pelegrina 921 –va dir.

«Oh, no! –va pensar Bria, sentint que el seu cor deixava de bategar durant un moment per tornar a palpitar dins del seu pit un segon després amb tal violència que va témer que Ganar Tos pogués sentir-lo–. Teroenza ha descobert que vaig ser jo qui va sondejar telepàticament el seu cervell!»

–Què vol de mi? –va aconseguir dir a través d'uns llavis que s'havien quedat sobtadament rígids, preguntant-se si hauria de tractar de fugir i pensant que tal vegada pogués amagar-se en la jungla durant un parell de dies fins que Vykk hagués tornat.

–L'Altíssim ha de parlar de cert assumpte amb tu –va dir Tos, somrient-li.

Bria es va encongir davant aquell somriure, però va decidir que posar-se a córrer no serviria de res. Els guàrdies es limitarien a seguir el seu rastre i la matarien...

Així doncs, Bria va acabar girant sobre els seus talons per tornar a l'Altar de les Promeses.

Quan es va detenir davant de Teroenza, el Gran Sacerdot va baixar la mirada cap a ella mentre la jove feia la reverència prescrita. El cor de la Bria bategava a tota velocitat dins del seu pit, i estava tan espantada que se sentia una mica confusa i marejada.

–Ens has servit fidelment, Pelegrina 921 –li va dir Teroenza amb la seva ressonant veu de tro–, i estic molt satisfet de tu. També estic molt satisfet de Ganar Tos, el meu lleial servent. Desitjo recompensar-vos a tots dos.

Bria va llançar una ràpida mirada de gairell al zisiès, els ulls ataronjats del qual pràcticament relluïen de felicitat. «Oh, no –va pensar–. Això em fa molta pudor...»

Teroenza va assenyalar al majordom.

–Ganar Tos m'ha demanat la teva mà en matrimoni, i em complau poder accedir a la seva petició. Col·loqueu-vos davant meu i pronunciaré les paraules que et convertiran en la seva esposa.

Bria va panteixar i es va preguntar si podia permetre's perdre el coneixement. Se sentia com si fos capaç de fer-ho: li brunzien les oïdes, i veia puntets negres que ballotejaven davant dels ulls. Un instant després es va sentir embolicada per una onada de plaer tan exquisida que gairebé es va desmaiar. El plaer era tan intens i tan càlid i estava tan delicadament ple d'amor que Bria hauria accedit a pràcticament qualsevol cosa a condició que continués.

Però en el mateix instant en què es disposava a assentir com si fos una morta vivent mancada de voluntat, el rostre d’en Vykk va aparèixer de sobte davant els seus ulls. La columna vertebral de Bria es va tibar de cop, i el seu mentó s’alçà en un gest ple de decisió. No s'atrevia a perdre el coneixement..., perquè si ho feia probablement despertaria per descobrir que estava sent portada al seu jaç nupcial després d'haver-se casat amb Ganar Tos. La mera idea n’hi va haver prou per provocar-li un accés de nàusees, i les vibracions plaents del Gran Sacerdot van perdre tot el poder que havien estat exercint sobre ella. Una sobtada i vívida imatge en la qual es veia compartint un llit amb Ganar Tos va envair la ment de Bria, i durant un horrible segon va témer que anava a vomitar.

«Controla't! –es va ordenar a si mateixa–. Pensa!»

–Però és que he fet vots de castedat, Altíssim... –va murmurar tímidament, obligant-se a mantenir els ulls púdicament clavats en el sòl–. No puc casar-me amb ningú.

–La teva pietat diu molt en favor de tu, pelegrina –va replicar Teroenza amb la seva veu de tro–. Així i tot, l'Un i el Tot beneeixen les unions fructíferes de la mateixa manera en què beneeixen l'estat del celibat. Et concedeixo una dispensa especial perquè puguis contreure matrimoni amb Ganar Tos i educar als vostres fills dins de la fe de l'Un i el Tot.

«Vell monstre astut... –va pensar Bria, odiant a Teroenza com mai havia odiat a ningú en tota la seva vida–. No hi ha forma de rebatre els seus arguments sense caure en el pecat de la blasfèmia.»

Va fer una llarga i profunda inspiració d'aire, tractant de guanyar una mica de temps per pensar.

–Molt bé, Altíssim –va dir després, parlant amb tota la docilitat que va ser capaç–. Si em dieu que aquesta és la voluntat de l'Un i del Tot, llavors haig d'inclinar-me davant ella. Seré una bona esposa per Ganar Tos –va afegir i, fent petar les dents dintre seu, es va obligar a posar la mà sobre la pell verdosa i plena de berrugues del braç del majordom.

–Bravo, pelegrina! –va exclamar Teroenza, aixecant els braços per iniciar la cerimònia.

–Però abans que pugui considerar-me legalment casada haig de seguir els costums del meu poble, Altíssim –va dir Bria, alçant lleugerament la veu–. Són molt senzilles, i resulta molt fàcil obeir-les –va seguir dient, parlant a tot córrer abans que el Gran Sacerdot pogués rebutjar la seva petició–. Només demano un dia per purificar-me i poder meditar sobre el sagrat estat del matrimoni. A més, a Corèllia també és tradicional que una dona porti un vestit verd durant les seves noces. Puc demanar a l’androide-sastre que em tingui preparat un per a demà a la nit.

Bria va contenir l'alè mentre Teroenza titubejava. Finalment, el Gran Sacerdot va decidir que en realitat no li estava demanant gran cosa.

–Molt bé, Pelegrina 921 –va dir amb la seva veu de tro, i Ganar Tos va posar cara de consternació–. Demà a la nit tu i Ganar Tos quedareu units davant de tota la congregació. Que la benedicció de l'Un i del Tot descendeixi sobre vosaltres.

Teroenza va traçar un ràpid signe en l'aire, i després es va donar la volta i es va allunyar amb el seu lent i pesat caminar.

Ganar Tos va anar cap a Bria amb una expressió sobtadament decidida en el rostre.

–T'acompanyaré al teu dormitori –va dir.

–Molt bé –va assentir Bria, però va retrocedir quan el majordom va intentar envoltar-li la cintura amb un braç–. El promès no ha de tocar a la núvia durant el dia anterior a la cerimònia –va cantussejar, mentint descaradament–. És una altra tradició corelliana. Estic segura que seràs capaç d'esperar un dia més, futur espòs meu...

Ganar Tos va assentir amb una seca inclinació de cap.

–Molt bé, futura esposa –va dir–. Et juro que seré un bon espòs. El que més desitjo en aquest món és que siguem beneïts amb molts fills.

–També és el meu major desig –va dir Bria amb dolçor mentre s'apressava a creuar tots els dits d'ambdues mans dins de les voluminoses mànigues de la seva túnica.

«Torna, Vykk, si us plau... –va pensar desesperadament–. Dóna't pressa!»

Següent