El parany del paradís (II 2)

Anterior

II 2

Han ja tenia mig cos ficat en el buit de la finestra quan va sentir el crit que va ressonar darrere d'ell.

–Ens han robat!

Aferrant la petita borsa que contenia el seu botí, Han es va retorçar i es va impulsar amb els peus, intentant lliscar el cos a través d'aquell reduït espai. Les tenebres de l'exterior li esperaven per protegir-li. Una veu femenina plena de consternació va esquinçar el silenci de la nit.

–Les meves joies!

Han, grunyint a causa de l'esforç, es va adonar que s'havia quedat embussat. Va intentar no deixar-se dominar pel pànic. Havia d'escapar! Es trobava en una casa de gent rica, i quan algú d'aquella mansió trucava a les autoritats, es podia tenir la certesa que acudirien immediatament.

Va maleir en silenci l'última moda de l'arquitectura corelliana, la qual havia fet que la luxosa mansió fos construïda amb angostos finestrals que anaven des del sostre fins al sòl. La publicitat afirmava que aquelles finestres eren capaces de frustrar les intencions de qualsevol lladre. «Bé, pot ser que hi hagi una mica de veritat en això», va pensar Han amb creixent desesperació. Havia entrat a la casa per una de les portes que donaven als jardins, i després hi havia romàs amagat el temps suficient perquè tots els habitants estiguessin adormits. Després havia sortit del seu amagatall per examinar els seus tresors i seleccionar els més valuosos. Han estava segur que el seu prim cos de nen de nou anys podria sortir per aquelles finestres sense cap dificultat.

Un nou grunyit d'esforç va brollar dels seus llavis mentre es retorçava frenèticament. Potser s'havia equivocat...

–Aquí està! –Una veu darrere d'ell. La dona–. Agafeu-li!

Han va tirar el cos cap a un costat i es va retorçar en una violenta convulsió, i un instant després estava fora de la finestra i es precipitava en el buit. Va caure sobre l'impecable encanyissat d’enfiladisses dorva en flor sense deixar anar la borsa del botí. L'aire va ser bruscament espremut dels seus pulmons, i durant un moment Han es va quedar immòbil sobre l’encanyissat, boquejant com un arel fora de l'aigua. Li feia mal la cama, i també notava un dolorós palpitar en el cap.

–Crideu a la patrulla de seguretat!

El crit masculí procedia de l'interior de la mansió. Han sabia que només disposava d'uns segons per escapar. Obligant a la seva cama adolorida al fet que suportés el seu pes, va rodar sobre si mateix i es va aixecar, ensopegant i trontollant-se.

Va veure arbres il·luminats per la claredat de la lluna alçant-se davant d’ell. Eren molt grans, i Han podria desaparèixer fàcilment entre ells.

Mig corrent i mig coixejant, Han va anar cap al refugi que li oferien els arbres. Va decidir que no li explicaria a Geena el que li havia ocorregut. D'aquí a una mica tindria deu anys, i l’androide podia acusar-li d'estar perdent reflexos a mesura que s'anava fent gran.

Han va arrufar el nas mentre corria. No es tractava que estigués perdent reflexos, sinó que senzillament aquell dia no se sentia massa bé. Havia tingut mal de cap des que es va despertar, i inclús havia tingut la temptació de dir que no podia treballar perquè estava malalt.

Atès que Han gairebé mai estava malalt probablement hauria estat cregut, però no li agradava donar cap mostra de feblesa davant els altres habitants del Sort del Comerciant..., i especialment menys davant del capità Botxí, que mai desaprofitava una ocasió de ficar-se amb ell.

Ja havia arribat als arbres. Bé, i ara què? Podia sentir soroll de peus llançats a la carrera, per la qual cosa no disposava de molt temps per prendre una decisió. Els seus músculs van decidir per ell. De sobte la borsa va quedar subjectada entre les dents d’en Han i hi havia escorça fregant els seus palmells, i les soles de les seves velles botes estaven recolzades en unes branques. Han va començar a grimpar, va escoltar en silenci durant uns moments i va seguir grimpant.

No va deixar de grimpar fins que va estar molt a dalt, ocult entre el fullatge per sobre de l'abast de les mirades dels seus perseguidors. Es va recolzar en una branca, panteixant i amb el cap donant-li voltes. Se sentia marejat i a la vora de les nàusees, i durant un moment va témer vomitar i delatar la seva presència d'aquesta manera. Però es va mossegar el llavi i es va obligar a romandre immòbil, i passats uns instants va començar a sentir-se una mica millor.

Si s'ha de jutjar pels estels, només faltaven unes hores perquè es fes de dia. Han va comprendre que anava a tenir bastants problemes per arribar a temps a la cita amb la llançadora del Sort. Què faria Botxí? Es limitaria a abandonar-li, o li esperaria?

Molt per sota d'ell, grups de siluetes registraven la zona boscosa. Les llums palpitaven en la nit i Han es va enganxar al tronc de l’arbre, amb els ulls tancats i aferrant-se desesperadament a la branca malgrat el mareig. Si almenys no li fes tant mal el cap...

Es va preguntar si estarien usant sensors biològics, i es va estremir. Tenia la pell estranyament tirant i molt calenta, a pesar que la nit era bastant fresca i bufava una suau brisa.

La foscor es va anar aclarint a poc a poc i va cedir pas a l’alba. Han es va preguntar què estaria fent Dewlanna, i si la wookiee li trobaria a faltar en el cas que el Sort abandonés la seva òrbita sense ell.

Les llums es van apagar per fi, i les trepitjades es van esvair. Han va esperar vint minuts més per assegurar-se que els seus perseguidors s'havien anat i després va anar descendint a poc a poc, subjectant el sac entre les dents i movent-se amb exagerada cautela perquè el cap li feia un mal d'una manera terrible. Cada moviment brusc o sacsejada, encara que només fossin les provocades pel caminar, feia que li donés voltes el cap, i va haver de serrar les dents per poder resistir el dolor.

Va caminar... i va caminar. Va haver-hi diversos moments en els quals es va adonar que havia estat dormitant mentre caminava, i va caure un parell de vegades i va sentir la temptació de quedar-se immòbil on havia caigut. Però una força inexplicable li va mantenir en moviment mentre l'alba anava il·luminant els carrers i les cases que s'alçaven al seu voltant. Han, atordit i marejat, va veure que les albes corellianes eren molt belles. Abans mai s'havia adonat de com de bonics que eren tots aquells colors escampats pel cel. Era una llàstima que la llum fos tan intensa, perquè els seus ulls amb prou feines podien suportar-la.

L'alba es va convertir en dia. La frescor va ser substituïda per una calor que no va trigar a tornar-se gairebé insuportable. Han estava suant, i veia borrós. Però, finalment, aquí estava: l’espaiport. Per a aquell llavors Han ja s'estava movent com un autòmat, limitant-se a posar un peu davant de l'altre i desitjant poder estirar-se sobre la carretera per dormir hores i hores.

I davant d'ell... La llançadora del Sort! El noi va córrer cap a ella amb un panteix al que li faltava molt poc per convertir-se en un sanglot. Ja gairebé havia arribat a la rampa quan una silueta alta i esvelta va aparèixer a l’escotilla: Botxí.

–On inferns t'havies ficat? –No hi havia res d'afable en la presa amb què el capità li va envoltar el braç. Han va alçar la borsa, i Botxí la hi va llevar d'entre els dits–. Bé, almenys no has tornat amb les mans buides –grunyí el capità.

Va examinar ràpidament el seu contingut, expressant la seva satisfacció amb inclinacions del cap. Botxí no va semblar adonar-se que Han s'estava trontollant fins que va haver acabat la inspecció del botí.

–Què t'ocorre?

Han, que ja no podia parlar de manera coherent, només aconseguia bellugar el cap. Els seus pensaments s'enfosquien i s'aclarien, esvaint-se i tornant a aparèixer igual que una transmissió interferida.

Botxí li va estar sacsejant durant uns moments i després li va posar la mà sobre el front. Quan va notar la calor, va remugar una maledicció.

–Febre... Potser hauria de deixar-te aquí. I si és contagiosa? –Va arrufar les celles, intentant arribar a una decisió, i va acabar tornant a sospesar la borsa del botí–. Suposo que t'has guanyat un dia de baixa per malaltia, noi –va murmurar–. Camina, vine amb mi.

Han va intentar pujar per la rampa, però va ensopegar i tot es va enfosquir al seu voltant.

Va recuperar el coneixement una bona estona després per sentir dues veus que mantenien una feroç discussió. Una parlava en wookieès i l'altra en bàsic: Dewlanna estava discutint amb Botxí,

La wookiee no parava de grunyir.

–Ja veig que està realment malalt –va admetre Botxí–, però els meus nois són tan durs que ni un desintegrador ajustat al màxim podria matar-los. Es posarà bé quan hagi descansat un parell de dies. No necessita un androide mèdic, i no vaig a sortir corrent a la recerca d'un.

Dewlanna va respondre amb un rugit ofegat i Han, que ho va traduir automàticament, es va sorprendre davant la insistència de la wookiee. Un instant després va sentir que una urpa peluda col·locava una cosa fresca sobre el seu front. Tenia tanta calor que la sensació li va semblar meravellosa.

–T'he dit que no, Dewlanna, i parlo de debò! –va exclamar Botxí.

El capità va sortir de la cabina, fet una fúria i maleint a la wookiee en tots els llenguatges que coneixia.

Han va obrir els ulls per veure la Dewlanna inclinada sobre ell. La wookiee va emetre un suau clapoteig, i Han va tractar de parlar.

–Em trobo bastant malament... –va confessar en resposta a la pregunta de la Dewlanna–. Tinc set...

Dewlanna li va ajudar a incorporar-se i li va donar aigua, un lent xarrup darrere d'un altre. Després li va dir que tenia molta febre, i que la seva temperatura era tan alta que temia per la seva vida.

Quan Han es va haver acabat l'aigua, Dewlanna va tornar a inclinar-se sobre ell i li va agafar en braços.

–On...? On anem...?

Dewlanna li va dir que no parlés, que el portava al planeta perquè fos atès per un androide mèdic. Han estava molt marejat, però així i tot va fer un gran esforç i va tractar de detenir-la.

–No... El capità Botxí... S'enfadarà moltíssim...

La resposta de la Dewlanna va ser tan lacònica com feroç. Fins llavors Han mai l'havia sentit maleir.

Han va perdre el coneixement i el va recuperar diverses vegades mentre anaven pels passadissos, i el següent record clar que conservava era el del moment en què li estaven cordant les tires de l’arnés de seguretat del seient d'una llançadora. Han no sabia que Dewlanna fos capaç de pilotar una nau, però la wookiee va manejar els controls de manera molt competent amb les seves enormes mans peludes. La llançadora se separà de les seves abraçadores d’atracada i va començar a accelerar cap a Corèllia.

La febre li impedia pensar amb claredat, i Han no parava d'imaginar-se que sentia la veu de Botxí, cridant i maleint. I va estar temptat de parlar-li d'això a Dewlanna, però va descobrir que no disposava de les forces necessàries per articular les paraules.

Va tornar a recuperar el coneixement en la sala d'espera de l’androide mèdic. Dewlanna estava asseguda en un seient, i seguia protegint el prim cos d’en Han amb els seus peluts braços.

Una porta es va obrir de sobte i l’androide va aparèixer per ella. Era una unitat mèdica de cos allargat i voluminós, i estava proveït de sistemes antigravitatoris que li van permetre surar al voltant del seu pacient mentre Dewlanna el col·locava sobre la taula de diagnòstic. Han va sentir una punxada en la pell. L’androide acabava de prendre una mostra de sang.

–Entén el bàsic, senyora? –va preguntar l’androide.

Han va obrir la boca per dir-li que ho entenia, naturalment, i per preguntar-li per què dimonis li estava dient «senyora», però Dewlanna grunyí abans que ell pogués dir cap paraula. Oh, és clar. L’androide estava parlant amb la wookiee.

–Aquest jove pacient ha contret la febre tanamen corelliana –li va explicar l’androide–. El seu estat és bastant greu, però per sort l’ha portat a temps. Haig d'ingressar-lo per poder mantenir-lo en observació fins demà. Desitja romandre amb ell?

Dewlanna va emetre un grunyit d'assentiment.

–Molt bé, senyora. Vaig a utilitzar la teràpia d'immersió buida per restaurar el seu equilibri metabòlic. Això també ajudarà a baixar-li la febre.

Han va fer un cop d'ull al tanc bacta que li estava esperant i va fer un feble intent d'arrencar a córrer cap a la porta. Entre els dos, Dewlanna i la unitat mèdica van aconseguir retenir-li sense cap dificultat. El noi va sentir com una altra agulla s'enfonsava en el seu braç, i després tot l'univers es va inclinar bruscament cap a un costat i es va enfonsar en la negror...

Han va obrir els ulls i va comprendre que el seu endormiscament s'havia convertit en un profund sopor ple de somnis. Va bellugar el cap, i es va recordar de com li havia costat caminar quan Dewlanna i l’androide li van ajudar a sortir del tanc bacta. Després Dewlanna va pagar a l’androide amb una part dels seus petits estalvis i els dos van tornar al Sort del Comerciant.

El jove pilot va arrufar el nas. Botxí s'hi havia posat fet una fúria, per descomptat, i Han va témer que decidís tirar-los a l'espai. Però Dewlanna no va mostrar ni el més mínim senyal de por mentre s'interposava entre el capità i Han, insistint una vegada i una altra en què només havia fet el que s'havia de fer, perquè en cas contrari el noi hauria mort.

Al final Botxí es va acabar calmant, perquè una de les joies que Han havia robat aquella nit va resultar ser una perla de drac krayt autèntica. Quan el capità va descobrir el que valia, va començar a sentir-se de millor humor.

Però Dewlanna mai va recuperar l'import de les factures mèdiques d’en Han.

Han va sospirar i va tancar els ulls. La pèrdua de la Dewlanna era tan dolorosa com una ganivetada, i per molt que ho intentés no aconseguia expulsar de la seva ment el dolor i els records que l’acompanyaven. Havia baixat la guàrdia, i de sobte es va trobar pensant en ella com si encara estigués viva i es va veure a si mateix parlant amb la Dewlanna, explicant-li tots els problemes que havia tingut amb la recalcitrant unitat R2..., i l'única cosa que va aconseguir amb això va ser que la fantasia fos interrompuda de cop per una onada de dolor tan intensa i abrasadora com el que havia sentit mentre sostenia el cos agonitzant de la wookiee feia tan sols un dia.

Han va prendre un altre xarrup d'aigua, tractant d'alleujar la dolorosa tensió de la seva gola. Havia contret un deute enorme amb la Dewlanna. Li devia la seva vida, i fins i tot la seva veritable identitat. Sí, això també formava part del deute...

Va sospirar. Fins als onze anys, només havia estat «Han». S’acostumava a preguntar si tenia un cognom, i es torturava pensant en quin seria. En una ocasió li va parlar de les seves preocupacions a la Dewlanna, i li va confessar la seva convicció que si hi havia algú que sabés qui era en realitat, havia de ser Botxí.

Poc després que haguessin mantingut aquella conversa, Dewlanna va aprendre a jugar al sàbacc.

Han va sentir les suaus esgarrapades en la porta del seu diminut cubiculum i va despertar a l'instant. Va agusar l'oïda i va tornar a sentir les esgarrapades, i després va sentir un tènue ploriqueig.

–Dewlanna? –va murmurar, aixecant-se del llit i ficant els seus peus descalços en els camals del seu mico–. Ets tu?

Dewlanna va respondre amb un grunyit ofegat des de l'altre costat de la porta. Han es va pujar el mico, el va tancar i va obrir la porta.

–Què vols dir amb això que tens grans notícies per a mi?

Dewlanna va entrar, el seu enorme i pelut cos gairebé tremolant d'excitació. Han la va convidar a passar amb un gest de la mà, i la wookiee es va asseure en l'estret catre. No hi havia cap altre lloc en el qual asseure’s, per la qual cosa Han es va asseure al costat d'ella. La wookiee li va advertir que no havia d'aixecar la veu, i Han va fer un ràpid cop d'ull al cronòmetre i va veure que era nit tancada.

–Què estàs fent aixecada? –va preguntar, molt sorprès–. No em diguis que heu estat jugant al sàbacc en aquestes hores de la nit...

La wookiee va inclinar el cap, i els seus ulls blaus van brillar amb una guspira d'excitació entre el seu pelatge marró.

–Què ocorre, Dewlanna? Per què necessites parlar amb mi?

Dewlanna va deixar escapar un suau grunyit. Han es dreçà, galvanitzat per aquella revelació.

–Has esbrinat el meu cognom? Com?

La resposta de la wookiee va consistir en un nom.

–Botxí... –va murmurar Han–. Bé, si algú pot saber-ho és ell, per descomptat. Què...? Com va ocórrer? Com em dic?

Dewlanna li va dir que es deia «Solo». Botxí estava molt, molt borratxo, i mentre jugaven al sàbacc havia començat a gallejar del molt que valia la perla de drac krayt, i del gran negoci que havia fet quan la va vendre. Dewlanna, fent-se la innocent, li va preguntar si Han descendia d'un vell llinatge de grans lladres. Botxí, segons li va informar, s'havia posat a riure davant aquell suggeriment. «Pot ser que hi hagués uns quants lladres en algunes branques de la família, però el nostre pobre Solo... –hi havia balbucejat el capità, tossint i panteixant a causa de la hilaritat i fent una pausa per beure un altre glop de cervesa alderaaniana–. Em temo que no, Dewlanna. Els pares d'aquest noi eren...»

I llavors el capità s'havia interromput de sobte i havia fulminat a la wookiee amb una mirada plena de suspicàcia. «I què pot importar-te a tu tot això?», havia preguntat, el seu momentani bon humor esfumat per complet.

Dewlanna es va limitar a cobrir l'aposta de Botxí primer i a pujar-la després.

–Solo... –va murmurar Han, pronunciant aquelles dues síl·labes tan cautelosament com si s'estigués provant un vestit nou–. Han Solo. Em dic Han Solo.

Després va alçar la mirada cap a Dewlanna, i un gran somriure il·luminà els seus trets.

–M'agrada! Sona fantàsticament!

Dewlanna va deixar escapar un tènue gemec i, passà un llarg braç al seu voltant, va estrènyer afectuosament al noi contra el seu pelut pit...

Els records li van fer somriure, però el somriure estava ple de tristesa. Dewlanna havia obrat impulsada per les millors intencions imaginables, però el que hagués descobert que Han tenia per cognom Solo havia acabat donant com a resultat un dels pitjors episodis de la seva jove vida. Quan el Sort va tornar a entrar en òrbita al voltant de Corèllia, Han va decidir furtar una mica de temps a les seves obligacions com a lladre i carterista i va anar a un dels arxius públics per fer certes recerques.

A Botxí no li agradava que els seus «rescatats» dediquessin ni un sol instant a ampliar la seva educació. Tots els nens que viatjaven a bord del Sort del Comerciant rebien una educació de nivell elemental a través de l'ordinador de la nau perquè poguessin aprendre a llegir i a comptar els diners. A part d'això, Botxí feia quant estava a les seves mans per evitar que els nens intentessin obtenir qualsevol classe d'educació superior.

Han havia mantingut en secret els seus estudis, en part per un mer impuls automàtic d'anar en contra dels desitjos de Botxí i en part a causa de la influència de la Dewlanna. El noi tenia una certa tendència a ignorar les matèries que no li agradaven –com la història– i a dedicar tot el seu temps al que sí li agradava, com per exemple llegir relats de grans aventures i resoldre equacions matemàtiques. Han sabia que les matemàtiques eren molt importants per a qualsevol persona que volgués aprendre a pilotar una nau, per la qual cosa va intentar arribar a dominar-les tan bé com li fos possible.

Quan Dewlanna va descobrir el que estava fent, va examinar el seu programa acadèmic i li va fer estudiar matèries que d'una altra manera Han tal vegada s'hagués saltat, amb la qual cosa hauria deixat grans forats en els seus coneixements. Encara que de mala gana, Han es va enfrontar a les ciències físiques i a la història.

I Han, molt sorprès, va descobrir que algunes batalles de la historia eren tan apassionants com les millors epopeies de les sagues d'aventures.

Aquell dia en els arxius públics de Corèllia, Han va aplicar algunes de les habilitats de recerca que acabava d'adquirir en la cerca de dades sobre el seu nou cognom. Els resultats van ser sorprenents. Quan va buscar el cognom Solo en els registres històrics, va quedar sorprès en descobrir que era molt conegut a Corèllia. Un home anomenat Berethron Solo havia introduït la democràcia al món natal d’en Han feia tres segles. I havia arribat a ser un governant, un rei!

Però més recentment va haver-hi un altre Solo que havia estat igualment famós..., encara que per raons realment molt fosques i reprovables. Uns cinquanta anys abans, un descendent de Berethron, Korol Solo, havia engendrat un fill anomenat Dalla Solo. El jove, que havia adoptat l'àlies Dalla Suul en un intent de disfressar la seva identitat, s'havia llaurat tota una reputació com a assassí, segrestador i pirata. Dalla el Negre s'havia convertit en un nom amb el qual fer tremolar als nens en els seus llits de les colònies avançades o els vaixells de càrrega independents.

Han es va preguntar si estaria emparentat amb aquells homes. Hi hauria sang reial corrent per les seves venes..., o havia heretat la sang d'un pirata i un assassí? Probablement mai ho sabria, tret que aconseguís trobar alguna forma de persuadir a Botxí perquè divulgués el que sabia. Va llegir tot el que va poder trobar sobre les gestes de lladronici de Dalla Suul, i va somriure ombrívolament mentre es preguntava si no estaria seguint alguna classe de tradició familiar.

Després va començar a inspeccionar els arxius de notícies corellianes més recents i les pàgines de societat en l'ordinador. Una recerca del cognom Solo va fer emergir un nom: Tiion Sal-Solo, una vídua rica que es mantenia apartada de tots els esdeveniments socials i tenia un fill. Thrackan Sal-Solo tenia sis o set anys més que en Han, i ja era un adolescent.

«I si estic emparentat amb Tiion Solo, o si ella coneixia als meus pares? –es va preguntar Han–. Aquesta podria ser la meva millor possibilitat d'escapar de Botxí...»

Quan va tornar al Sort del Comerciant, Han va parlar de tot això amb la Dewlanna. La wookiee va estar d'acord amb ell en què, encara que podia ser bastant perillós, Han hauria de córrer el risc d'establir contacte amb la família Solo.

–Sí, per descomptat –va dir Han, recolzant el mentó en el puny i contemplant la taula amb expressió abatuda–. Però quan l'hagi fet sempre cap la possibilitat que no pugui tornar a veure’t, Dewlanna.

La wookiee va deixar escapar un suau grunyit, dient-li que per suposat que tornaria a veure-la..., només que potser no a bord del Sort del Comerciant.

–L'última vegada que em vaig escapar, Botxí em va donar tal pallissa que no vaig poder asseure'm durant diversos dies –va murmurar Han–. Si Larrad no li hagués recordat que tenia altres coses a fer, crec que m'hauria matat a cops.

Dewlanna grunyí.

–Tens raó –va assentir Han–. Si la família Solo m'accepta, són prou rics i poderosos per poder protegir-me fins i tot de Botxí.

Han fins i tot sabia unes quantes coses sobre les regles de comportament i bons modals que havien de respectar els integrants de l'alta societat corelliana. De tant en tant, Botxí triava una víctima entre els corellians més rics i engegava una complicada estafa. Han havia format part del teló de fons d'algunes d'aquestes operacions.

Botxí llogava una luxosa mansió a Corèllia i després creava una «unitat familiar» perquè proporcionés un fons respectable a l'estafa. Han i els altres nens assignats en aquesta «família» eren enviats a viure a la mansió. Han anava a una escola per a nens rics, i una de les seves obligacions durant l'estafa era la de fer-se amic dels fills dels rics i portar-los a casa per jugar amb ells. En diverses ocasions això va acabar produint valuosos contactes quan els pares van ser enganyats perquè «invertissin» en l'estafa organitzada per Botxí.

Feia només unes quantes setmanes Han havia estat anant a una d'aquestes escoles, una institució tan coneguda que havia merescut ser visitada pel famós senador Garm Bel Iblis. Han havia aixecat la mà i li havia formulat dues preguntes prou meditades i intel·ligents perquè el senador arribés a fixar-se en ell. Quan la classe va haver acabat, Bel Iblis va cridar a Han, li va encaixar la mà i li va preguntar com es deia. Han havia llançat una ràpida mirada al seu voltant i, en veure que no hi havia ningú prou a prop per poder sentir-los, li va dir orgullosament el seu veritable nom. Poder fer-ho havia estat realment meravellós...

Botxí solia reclutar a Han per a les seves operacions d'estafa, en part a causa del jovial encant i irresistible somriure del noi i en part perquè els estudis clandestins d’en Han feien que pogués desembolicar-se bastant millor dins del curs que li correspongués que la majoria dels altres nens. Han també havia adquirit una petita reputació com a prometedor aspirant a pilot d’swoops i lliscants de superfície, una activitat que estava considerada com l’epítom dels esports per a rics. Havia conegut a molts fills de famílies riques mentre pilotava una swoop en les carreres, i gràcies a això, en vàries ocasionis Botxí hi havia aconseguit que els seus pares caiguessin en el parany de l'estafa que estigués preparant en aquell moment.

En un any podria participar en el Campionat Juvenil de Corèllia. Això significaria moltíssims diners en trofeus i recompenses..., si guanyava.

Aquelles missions li agradaven molt, però també les odiava. Li agradaven perquè podia passar setmanes, i de vegades fins i tot mesos, vivint en la falda del luxe. Per a Han les carreres d’swoops i lliscants eren tan importants com l'aire que respirava, i havia d'entrenar-se cada dia.

Però al mateix temps odiava aquelles estafes perquè sempre acabava cobrant afecte a algun dels nois amb els quals se li havia ordenat que través amistat, sabent des del primer moment que tant ells com les seves famílies es veurien irrevocablement perjudicades pel pla de Botxí.

Normalment Han sempre aconseguia reprimir les seves sensacions de culpabilitat. Estava aprenent a posar la seva persona per sobre de tot i en primer lloc. Els altres –amb l'única excepció de la Dewlanna– havien d'ocupar el segon lloc..., o no ser preses en consideració per res. Tot girava al voltant de l’autoconservació, i Han havia arribat a ser un autèntic mestre en l'art de la supervivència.

«I segueixo sent-ho», va pensar mentre s'aixecava de la coberta del Somni d’Ylèsia per comprovar el seu curs i la seva velocitat. El jove corellià va somriure i va assentir per a si mateix mentre inspeccionava les lectures dels instruments. «Tot va sobre rodes –va pensar–. Ho aconseguirem...»

Va fer un cop d'ull a la lectura dels seus dipòsits d'aire, i va veure que ja havia consumit més de la meitat de les reserves.

Durant un moment va sentir la temptació d'explorar el Somni, però va resistir l'impuls. Anar d'un costat a un altre només serviria perquè consumís l'oxigen amb major rapidesa, i en aquells moments ja es trobava perillosament prop del límit de seguretat.

Han es va recolzar en el panell i els records van tornar a la seva ment. La tia Tiion... Pobra dona. I el seu benvolgudíssim cosí Thrackan, és clar... Mentre es deixava portar pels records, els llavis d’en Han es van tibar en un somriure de fera que va revelar les seves dents i que gairebé semblava el grunyit d'un canoide...

Han va saltar al sòl des de l'alt del mur de pedra i va aterrar àgilment sobre les puntes dels peus. A través dels arbres podia veure una gran estructura construïda amb la mateixa classe de pedra del mur, per la qual cosa va anar cap a ella, mantenint-se dins de les ombres dels arbres sempre que li era possible fer-ho.

Quan va arribar a la casa es va detenir i la va contemplar amb els ulls plens de sorpresa. Han havia estat en moltes cases enormes i luxoses i fins i tot havia viscut en unes quantes, però mai havia vist cap que pogués comparar-se a la mansió Sal-Solo.

Quatre torres fistonades d’enfiladisses flanquejaven un gegantesc edifici quadrat de pedra. Un androide jardiner d'un model bastant antiquat anava d'un costat a un altre amb artrítica lentitud, podant els arbustos que creixien al costat d'una gran séquia plena d'aigua. En Han va anar cap a ella, i es va portar una altra sorpresa en veure que el petit curs d'aigua circumdava tota la casa. No hi havia forma d'entrar en la mansió tret l'estret pont de fusta que s'estenia sobre les aigües i acabava en la porta principal.

Han sempre havia sentit un gran interès per les tàctiques militars des que era una criatura, i havia llegit molts llibres sobre elles. Va estudiar la mansió Sal-Solo durant uns moments i de seguida es va adonar que havia estat construïda seguint uns criteris de inexpugnabilitat gairebé militars, com si fos una fortalesa. Bé, això encaixava amb el que havia llegit sobre la família Solo... Els Solo no feien vida social, no assistien a esdeveniments benèfics i no anaven al teatre o als concerts.

Durant totes les ocasions en què havia fingit ser un nen ric, Han mai havia sentit parlar de la família Solo..., i tenint en compte la forma en què els rics parlaven els uns dels altres si els Solo haguessin mantingut alguna classe de relació amb la gent del seu nivell, llavors Han hauria hagut de sentir parlar d'ells.

Va avançar cautelosament cap a la casa. Havia substituït el seu mico de vol gris per una túnica gris clar i uns pantalons negres que havia «pres prestats». No volia que ningú pogués descobrir d'on venia.

Quan va estar prop del començament del petit camí d'accés, Han es va detenir darrere d'un dels enormes arbustos ornamentals i va observar la mansió per sobre de les aigües mentre es preguntava què havia de fer a continuació. I si es limitava a anar fins a la porta principal i activava el senyal de trucada? Es va mossegar el llavi, no sabent què fer. I si els habitants de la mansió avisaven a les autoritats per denunciar-lo com a fugitiu? Llavors Botxí cauria sobre ell tan de pressa que...

–Ja et tinc!

Han va deixar escapar un panteix ofegat i va donar un salt quan una mà es va tancar sobre el seu braç i va tirar d'ell amb la força suficient per obligar-li a donar-se la volta.

La persona que acabava d'agafar-li del braç li portava un cap i unes espatlles d'avantatge. Els seus cabells eren més foscos que els d’en Han, i també era més corpulent. Però va ser el seu rostre el que va fer que Han se’l quedés mirant amb atordida perplexitat.

Han, bocabadat, va contemplar al noi que tenia davant. Si alguna vegada havia dubtat que realment estigués emparentat amb la família Solo, aquells dubtes van morir a l'instant. El rostre del jove que li subjectava el braç semblava una versió més vella del que Han veia en el mirall cada matí.

No es tractava que fossin bessons ni res per l'estil, per descomptat. Però la semblança existent entre els seus trets era massa gran per a poder ser atribuït a la coincidència. La mateixa forma dels ulls castanys, la mateixa classe de llavis, la mateixa corba de les celles, el mateix nas i línia de les mandíbules...

El noi, que resultava obvi també havia notat el semblant, s'havia quedat bocabadat i estava mirant fixament al Han.

–Ei! –va exclamar, sacsejant violentament el braç d’en Han–. Qui ets?

–Em dic Han Solo –va contestar Han sense immutar-se–. Tu deus ser Thrackan Sal-Solo.

–I què passa si ho sóc? –va replicar el noi amb expressió malhumorada. Han no estava massa acostumat a ser observat d'aquella forma, i va començar a sentir-se una mica nerviós. Havia vist vrelts de mirada més afable–. Han Solo, eh? Mai he sentit parlar de tu. D'on has sortit? Qui són els teus pares?

–Esperava que tu podries dir-m'ho –va murmurar Han–. M'he escapat del lloc en el qual vivia perquè vull trobar a la meva família. No sé res sobre mi excepte el meu nom.

–Ah... –Thrackan seguia mirant-li fixament–. Bé, suposo que deus pertànyer a la família...

–Això sembla –va assentir Han, no gaire segur de què volia dir Thrackan amb això.

Thrackan amb prou feines va parar esment a les seves paraules. Semblava estar fascinat per Han i, deixant-li anar el braç, va començar a caminar al seu voltant mentre li anava observant detingudament des de tots els angles.

–D'on t'has escapat? –va preguntar Thrackan–. Creus que enviaran a algú a buscar-te?

–No –va replicar secament Han, no volent explicar-li res que pogués ocasionar-li problemes posteriorment–. Escolta, ens assemblem molt –es va apressar a afegir–. Això vol dir que hem de ser parents, no? Potser podríem ser... germans.

I el més sorprenent de tot era que després de tant somiar amb què per fi trobava a una família capaç de rescatar-li del Sort del Comerciant , Han es va adonar que estava desitjant que els seus somnis no es convertissin en realitat.

–Impossible –va dir Thrackan, arrufant els llavis en una ganyota sarcàstica–. El meu pare va morir un any després que jo naixés, i la meva mare es va tancar en aquesta mansió i no ha sortit d'aquí des de llavors. Li agrada la solitud.

Això també encaixava amb el que Han havia llegit sobre la família Sal-Solo. Tiion Solo s'havia casat amb un home anomenat Randil Sal, i d'això ja feia vint anys. Els arxius públics contenien la seva esquela.

–Pot ser que sàpiga alguna cosa sobre mi –va dir Han–. Podria veure-la? –Respirà profund–. Si us plau...

Thrackan va semblar reflexionar durant uns moments.

–D'acord –va dir per fi–, però si es... Bé, si es comença a posar nerviosa hauràs d'anar-te’n, entesos? A la mare no li agrada gens la gent. És igual que l'avi: no vol tenir servents humans, només androides. Diu que els humans es traeixen els uns als altres i que es maten entre si, i que els androides mai fan aquestes coses.

Han va seguir a Thrackan a l'interior de l'enorme mansió i va avançar a través d'habitacions plenes de mobles tapats amb llençols i quadres que havien estat coberts amb draps per protegir-los de la pols. Thrackan li va explicar que la família només usava unes quantes habitacions, per així estalviar temps i esforç als androides netejadors.

I per fi van arribar a la sala d'estar de la mare d’en Thrackan. Tiion Solo era una dona pàl·lida i de cabells foscos, grassoneta i d'aspecte malaltís. Distava molt de ser atractiva, però en mirar-la amb més atenció i estudiar el seu rostre, fixant-se en els ossos que hi havia sota aquella flàccida grassor, Han va pensar que en un passat molt llunyà tal vegada hagués estat força bella. Veure aquells trets va fer que un record gairebé esvaït s'agités feblement dins d'ell...

Han va pensar que ja havia vist uns trets similars als seus. Feia molt temps d'això, i el «record» –suposant que realment es tractés d'un record– era tan tènue i esmunyedís com un filet de fum.

–Mare, aquest és Han Solo –va dir Thrackan–. És parent nostre, veritat?

La mirada de la Tiion Sal-Solo es va tornar lentament cap al rostre d’en Han, i la inquietud desorbità els seus ulls. La dona va contemplar al noi, visiblement horroritzada. Els seus llavis van tremolar convulsivament, i una espècie de miol estrident va acabar sorgint d'ells.

–No... No! –va cridar. Les llàgrimes es van acumular en els seus ulls castanys i van descendir per les flàccides galtes–. No, no és possible! Ha mort! Els dos han mort!

Després va enterrar el rostre en les mans i va començar a sanglotar histèricament.

Thrackan va agafar al Han pel braç i el va treure gairebé a ròssec de la casa.

–Veus el que has fet, petit idiota? –va dir, alçant els ulls cap a la finestra de la seva mare per llançar-li una mirada plena d’inquietud–. Ara estarà malalta durant dies. Quan es posa així, sempre triga molt temps a recuperar-se.

Han es va encongir d'espatlles.

–Jo no vaig fer res. La teva mare només em va mirar, res més... Què li ocorre?

Thrackan va remugar una maledicció i va copejar al Han amb el dors de la mà, creuant-li la cara amb una bufetada tan forta que li va partir el llavi.

–Calla! –va rugir–. No tens cap dret a parlar d'ella! No li passa res, em sents? Res!

El cop havia estat bastant dolorós, però Han havia estat colpejat molt sovint per autèntics experts, i si hi havia quelcom que hagués après a consciència era com aguantar un cop de puny i seguir dempeus. Durant un moment va sentir la temptació de saltar sobre el coll del noi, però es va obligar a calmar-se. Han havia vist una autèntica guspira de dolor en els ulls de Thrackan mentre defensava la seva mare, i va pensar que ell hauria fet el mateix..., si hagués tingut una mare. «Haig de quedar-me aquí –es va recordar a si mateix–. Qualsevol cosa serà millor que Botxí...»

–Ho sento –va aconseguir dir.

Thrackan semblava una mica avergonyit.

–Tingues molta cura amb el que dius de la meva mare, d'acord?

Les sis setmanes següents potser fossin les més estranyes de la vida d’en Han. Thrackan va permetre que Han es quedés amb ell a les seves habitacions (Tiion gairebé mai anava a la part de la casa que usava Thrackan) i els dos van passar moltes hores junts, parlant i coneixent-se l'un a l'altre.

Han no va trigar a descobrir que Thrackan era un amfitrió molt exigent. Havia d'estar d'acord amb ell en tot i apressar-se a obeir la seva voluntat en tot moment, perquè en cas contrari Thrackan s'enfuriava i començava a pegar-li. Thrackan va fer que Han li portés pels voltants en un vell aerolliscador, i fins i tot van fer unes quantes expedicions a algunes residències que Thrackan sabia estaven buides perquè els seus habitants es trobaven de vacances. Una vegada en elles Thrackan ordenava a Han que forcés els panys i desactivés els sistemes de seguretat, i després robava qualsevol objecte que li agradés.

Han va començar a preguntar-se si no hauria comès un greu error en escapar del Sort del Comerciant. Dues coses li mantenien en la mansió dels Solo: el temor que Thrackan li lliurés a les autoritats si no feia el que li demanava –la qual cosa permetria que Botxí li localitzés–, i l'esperança que Thrackan acabaria explicant-li tot el que sabia sobre la seva identitat. Thrackan no parava de deixar anar indirectes i misterioses al·lusions sobre el seu possible parentiu.

–Tot al seu temps –deia Thrackan quan Han intentava treure-li una mica d'informació–. Tot al seu temps, Han... Anem a volar una estona. Vull que m'ensenyis a pilotar l’aerolliscant.

Han ho va intentar, però Thrackan no era molt bon pilot. Van estar a punt d'estavellar-se diverses vegades abans que Thrackan arribés a dominar encara que només fossin els rudiments de com pilotar el petit vehicle.

«Haig de sortir d'aquí –es repetia Han una vegada i una altra–. M'escaparé a un altre món, a un lloc en el qual mai em trobaran. Potser aconsegueixi que m'adoptin, o pot ser que aconsegueixi trobar una ocupació. Ha d'haver-hi alguna manera...»

Però no se li ocorria cap forma d'escapar de la tirania de Thrackan, aquell noi venjatiu, sàdic i purament i simplement malèvol. Han li va veure torturar insectes o animals en diverses ocasions, i quan Thrackan va comprendre que les seves accions horroritzaven a Han, va començar a repetir-les amb més freqüència. Han mai havia tingut una mascota, però les criatures peludes tendien a agradar-li perquè li recordaven la Dewlanna.

La trobava a faltar cada dia.

La situació es va anar tornant més i més explosiva, fins que va arribar un dia en el qual Thrackan va semblar perdre el control de si mateix. Aferrà a Han pels cabells i el va portar a ròssec fins a la cuina, on va agafar un ganivet i el va sostenir davant dels seus ulls.

–Veus això? –va rugir–. Si no et disculpes i no fas exactament tot el que jo et digui, et tallaré les orelles. I ara disculpa't! –Va sacsejar salvatgement a Han–. I serà millor que aconsegueixis que m'ho cregui!

Han va clavar la mirada en la fulla resplendent del ganivet i s’humitejà els llavis. Va intentar expulsar les paraules de disculpa de la seva boca, però un enorme torrent de ràbia vermella es va anar acumulant dins d'ell. Tots els insults, totes les bufetades, cops de puny i pallisses –tant els que havia rebut de Botxí com els quals rebia de Thrackan– van semblar tornar de sobte a la seva memòria.

I llavors, llançant un bram tan potent com el d'un wookiee, Han va embogir. Va incrustar el seu puny en el braç d’en Thrackan, fent que el ganivet sortís volant per l'aire, i va enfonsar el colze en el seu estómac. L'aire va ser sorollosament expulsat dels pulmons del noi i abans que Thrackan pogués recuperar-se, Han ja havia caigut sobre ell.

Puntades, mossegades, cops de puny, ficar els dits en els ulls... Han va utilitzar tots els trucs bruts que havia après als carrers per vèncer a Thrackan i donar-li una pallissa. Atordit i atemorit davant la fúria d’en Han, Thrackan no va aconseguir recuperar-se i la baralla va acabar amb Han assegut a cavall damunt d’en Thrackan, sostenint el ganivet sobre la gola del noi.

–Ei... –Els ulls de Thrackan brillaven com els de un vrelt atrapat–. Ei, Han, em sembla que ja està bé. Això no té cap gràcia.

–I tallar-me les orelles tampoc –va replicar Han–. Escolta'm amb atenció, Thrackan: ja estic fart. Vas a dir-me el que saps i m'ho diràs ara mateix, o juro que et tallaré el coll i després me n'aniré d'aquí. Estic fart, entens?

Una guspira de pànic va cremar en els ulls foscos de Thrackan. Alguna cosa que havia vist en el rostre d’en Han devia haver-li convençut que Han estava tan enfuriat que se li havia esgotat la paciència i podia complir la seva amenaça en qualsevol moment.

–D'acord, d'acord!

–I ara parla –va dir en Han.

Thrackan, quequejant de por, li va explicar la història.

Feia ja molts anys, l'avi de Thrackan, Denn Solo, i la seva àvia, Tira Gama Solo, vivien al cinquè planeta habitat del sistema corellià, un món colonial anomenat Tralus. Eren temps perillosos, i bandes nòmades d’incursors i pirates amenaçaven a molts mons de la perifèria. Els incursors mai van arribar a Corèllia, però sí van arribar a Tralus. Una flota va caure sobre Tralus i va devastar tota la colònia.

–L'àvia Solo estava embarassada –va dir Thrackan, panteixant perquè li costava bastant respirar amb Han assegut sobre el seu pit–. Va donar a llum la nit en què la ciutat va ser atacada i va tenir bessons, un nen i una nena. A la nena la van anomenar Tiion. L'àvia Solo la va agafar en braços i va fugir dels incursors. Va aconseguir amagar-se en una caverna dels pujols.

–Tiion... –va murmurar Han–. La teva mare.

–Exacte. L'espòs de l'àvia Solo es va emportar al nen. Ni tan sols van tenir temps de posar-li un nom. L'àvia va dir que va ser realment horrible. Hi havia incendis pertot arreu, i la gent cridava i corria d'un costat a un altre. Ella i l'avi Denn es van separar en la confusió.

–I?

Han va flexionar la mà de manera gairebé imperceptible, i la fulla del ganivet es va lliscar sobre la gola de Thrackan.

–L'àvia Solo i Tiion van escapar, però l'avi Solo i el bebè van desaparèixer. Mai es va saber res més d'ells.

–I llavors en què em converteix això? –va preguntar Han, totalment perplex.

–No estic molt segur –va dir Thrackan–. Però si realment vols que respongui en aquesta pregunta... Bé, suposo que som cosins. M'imagino que l'avi Solo i el seu fill van aconseguir fugir, i que tu ets el fill del seu fill.

–És que ningú sap res més a part d'això? –va preguntar Han, sentint-se a la vora de la desesperació. Havia arribat a un carreró sense sortida, i la decepció era gairebé insuportable–. Algun servent, potser...

–A l'avi Solo no li agradaven els servents humans. Sempre utilitzava androides. I quan l'àvia Solo va tornar amb la seva família de Corèllia, el besavi Gama va fer que esborressin les memòries de tots els androides. Va pensar que així a l'àvia li resultaria més fàcil seguir vivint amb ells. Volia que l'àvia es tornés a casar, que fes una nova vida... –Thrackan va intentar empassar aire–. Però mai ho va fer.

–I què li va ocórrer a la teva mare?

–No ho sé. Mai s'ha atrevit a confiar en la gent, i no suporta les multituds. Després que el meu pare morís, l'única cosa que volia era tancar-se en un lloc on pogués estar el més lluny possible del món..., i això va ser el que va fer.

Han va baixar la mà amb la qual havia estat empunyant el ganivet i va bellugar el cap.

–Molt bé –va dir–. Vaig a...

I llavors Thrackan se’l va treure del damunt amb una sobtada empenta, i les seves posicions van quedar invertides abans que Han pogués contrarestar el seu atac. Han va alçar la mirada cap al seu cosí, sabent que podria considerar-se molt afortunat si sortia amb vida d'aquella situació. Els foscos ulls d’en Thrackan cremaven amb el foc de la ràbia, l'odi i un sàdic plaer.

–Vas a lamentar moltíssim el que has fet, Han –va dir en veu baixa i suau.

I Han ja ho estava lamentant, per descomptat.

Thrackan va mantenir tancat a Han en un rebost buit durant tres dies, durant els quals només li va donar pa i aigua. La tarda del tercer dia, mentre Han estava assegut en un racó, Thrackan va obrir la porta.

–Em temo que això és el comiat final, noi –va dir amb alegre jovialitat–. Tenim visita, i em sembla que ha vingut per emportar-te a casa.

Han va mirar desesperadament al seu voltant mentre Garris i Larrad Botxí seguien a Thrackan a l'interior de l'habitació però, com ja sabia, no hi havia cap lloc al qual fugir...

Han va bellugar el cap i es va negar a pensar en els dies següents. El càstig de Botxí només va estar limitat pel fet que no havia volgut «danyar» de manera permanent a Han a causa de la seva creixent reputació com a expert pilot d’swoops i lliscants. Però hi havia munts de coses que podia fer-li sense arribar a causar danys permanents, i Botxí li havia fet pràcticament totes i cadascuna d'elles...

En Han només havia rebut un càstig més sever que aquest de les mans de Botxí i aleshores, quan va tenir lloc la catàstrofe de Jubilar, ja tenia disset anys. Han ja estava adolorit i ple de morats a causa de la competició gladiatorial en la qual s'havia vist obligat a prendre part després que li enxampessin fent trampes a les cartes. Aquella vegada Botxí ni tan sols es va molestar a usar una corretja i es va limitar a emprar els punys, descarregant un diluvi de cops de puny sobre el rostre i el cos del noi fins que Larrad i uns quants tripulants més van apartar al capità del cos inconscient d’en Han.

«I ara ha matat la Dewlanna –va pensar amb amargor–. Si hi ha hagut algú en tota la història de la galàxia que mereixi morir, és Garris Botxí.»

Durant un moment es va preguntar per què mai se li hi havia passat pel cap la idea de matar a Botxí mentre el capità estava inconscient abans de fugir a bord del Somni d’Ylèsia. Tots els habitants del Sort del Comerciant li haurien quedat eternament agraïts, per descomptat. Per què no ho havia fet? Tenia el desintegrador a la mà...

Han va bellugar el cap. Mai havia disparat contra ningú fins al dia d'ahir, i matar a un home inconscient... Bé, senzillament no era el seu estil.

Però Han sabia, i sense necessitat que ningú l'hi digués, que si Garris Botxí aconseguia donar amb ell era home mort. El capità mai oblidava, i mai perdonava. Botxí semblava haver-se especialitzat a guardar rancor a qualsevol persona que hi hagués frustrat els seus plans.

Han va tornar a aixecar-se per comprovar el curs de la nau i l'estat de les seves reserves d'aire. Ja només li quedava oxigen per unes quantes hores. Va fer alguns càlculs mentals mentre mantenia els ulls clavats en el dial. «Si ho aconsegueixo serà per molt poc. Més val que estigui preparat per obrir la comporta de càrrega d'aquest trasto quan ens hàgim posat..., perquè no puc malgastar ni un sol segon.»

 Següent