El parany del paradís (IV)

Anterior

4

Muuurgh

Han va contemplar a l'enorme criatura recoberta de pelatge negre i va comprendre que s'havia ficat en un bon embolic. El significat de les paraules de Teroenza no podia estar més clar: porta't malament i Muuurgh et partirà per la meitat. Han va seguir observant al togorià, i de seguida va veure que l'alienígena era perfectament capaç d'això.

Així i tot, Han va aconseguir recuperar el componiment i va somriure al togorià.

–Encantat de conèixer-te, Muuurgh –va dir–. Tenir companyia durant aquests vols tan llargs resultarà molt agradable.

–Sssí... –va dir el guardaespatlles, fent un pas cap endavant. Han, cada vegada més consternat, va veure que la part superior del seu cap només arribava a l'altura de l'estèrnum del togorià. Aquell alienígena tenia un aspecte tan felí que li va sorprendre veure que mancava de cua–. A Muuurgh agrada molt viatge essspacial... –va dir el guardaespatlles en el seu bàsic sibilant marcat per un fort accent. El seu pelatge facial era negre, però els bigotis i els pèls del pit eren blancs. Els seus ulls eren d'un blau sorprenentment clar, amb lluentes pupil·les verdes de gat–. Muuurgh va a molts espaiportsss. Quants mésss, millor.

Han tenia certs problemes per entendre el bàsic del togorià, però li podia comprendre sense excessiva dificultat. El jove corellià es va preguntar fins a on arribaria la intel·ligència d'aquella criatura. «L’haig de conèixer millor –va decidir–. El mer fet que no pugui parlar bàsic sense multiplicar les esses no vol dir que sigui estúpid. Però si ho és...»

Han va somriure.

–Hem pensat de donar-li un dia perquè s'instal·li, pilot Draygo –va dir Teroenza–. Traslladi's a l'allotjament que li hem assignat a l'Edifici Administratiu. Muuurgh li ensenyarà on es troba, i demà ens agradaria que comencés a transportar mercaderies i personal entre les colònies. Quan el nostre proper carregament d'espècia sigui enviat a la nostra estació espacial, vostè ja estarà preparat per baixar-lo al planeta. Vaig a ordenar que Jalus Nebl, el nostre altre pilot, es prengui un llarg descans a partir d'avui. Ha estat treballant massa.

En Han va assentir. «Haig d'anar a veure en aquest sullustà per comparar les meves notes amb les seves.»

–Perfecte –va dir en veu alta–. Podria... fer un cop d'ull per aquí? M'agradaria fer-me una idea de com és aquesta zona.

Teroenza va inclinar el seu enorme cap.

–Per descomptat, sempre que Muuurgh li acompanyi i que observi totes les regles de seguretat mentre està recorrent les factories.

–Per descomptat –va dir Han.

Teroenza li va obsequiar amb una petita reverència.

–I ara, si em disculpa... Estem esperant l'arribada d'un grup de pelegrins que baixaran de l'estació espacial orbital aquest matí. Haig de fer moltes coses, i haig d'ocupar-me dels preparatius per donar-los la benvinguda.

Han va assentir mentre pensava en el que els esperava a aquells pelegrins. Sabia que les mines d'espècia estaven considerades com bastant perilloses i que treballar en elles era extremadament desagradable –de fet, ser enviat a les mines d'espècia de Kèssel era un càstig molt comú per als delinqüents–, però sabia molt poc sobre el que li ocorria a l'espècia quan era extreta de les mines.

Bé, tenia intenció d'esbrinar-ho. Potser hi hagués alguna forma que pogués treure encara més profit d'aquella situació. Sempre podies portar-te una sorpresa, i la falta de curiositat era bastant nociva per a la salut. En el manual privat d’en Han Solo, el coneixement solia portar al poder..., o almenys a una ruta d'evasió més ràpida.

Muuurgh va guiar-lo per un camí enllosat que travessava la jungla i que acabava en un gran edifici d'aspecte molt modern.

–Centre d’Adminissstració –va dir el togorià, assenyalant l'edifici.

El «guardaespatlles» va portar-lo fins a una entrada lateral i després van anar per un passadís fins que van arribar a una porta.

–Tu i Muuurgh dormen aquí –va dir, obrint la porta.

A l'altre costat del llindar hi havia una petita suite formada per un dormitori, una unitat de neteja i una saleta d'estar. A Han li va complaure veure que Teroenza havia respectat escrupolosament els termes del contracte, ja que en una cantonada del dormitori hi havia una unitat de simulació totalment equipada. Muuurgh va anar fins a la porta del dormitori i va moure una mà plena d'urpes davant d'ella.

–Teu. Pilot dorm aquí.

–I on dormiràs tu? –va preguntar Han.

Tal com esperava, Muuurgh va assenyalar la sala d'estar.

–Muuurgh dorm aquí.

«Fantàstic –va pensar Han–. Aquests sacerdots confien tan poc en mi com jo en ells. Amb Muuurgh dormint entre el meu llit i la porta que porta a l'exterior, tractar d'escapolir-me a la nit suposaria córrer un gran risc. Oh, sí, senzillament fantàstic...»

–No em sembla un lloc molt còmode –va dir Han, fent la seva millor imitació de la viva imatge de la innocència mentre es preguntava si Muuurgh tindria el somni molt profund–. Potser hauries de buscar te el teu propi dormitori perquè poguessis dormir còmodament.

–Muuurgh mai més còmode que quan essstà complint paraula d'honor –va dir el togorià. Han va mirar fixament a aquella criatura d'aspecte felí. Havia percebut un centelleig d'humor en aquells ulls verd-blavosos de pupil·les verticals?–. Muuurgh ha donat paraula d'honor de protegir a Pilot sssempre, així que aquest ssser lloc on Muuurgh essstar més còmode.

–D'acord, d'acord. –Han va assentir i va contemplar durant uns moments el desintegrador guardat en la pistolera del togorià–. Quan vaig arribar aquí tenia un desintegrador, però no sé on ha anat a parar –va comentar–. Suposo que hauré de demanar que me’l retornin, no?

–Pilot no necesssita desintegrador. –Muuurgh va flexionar els dits, i les urpes retràctils van sorgir d'ells–. Gran Sacerdot diu que Pilot no necesssita desintegrador.

–Ja, però... Bé, i si sóc atacat per alguna classe de... depredador?

Han va moure la mà en un gest que tractava d'abastar la jungla omnipresent que aguaitava fora de l'edifici. Probablement hi havia dotzenes de depredadors que ho passarien en gran caçant a una criatura d'un altre món, ja fos per menjar-se-la o per pura diversió.

El gegantesc alienígena va bellugar el seu bigotut cap.

–Això mai ocorre. Pilot té a Muuurgh, i Muuurgh té un desintegrador.

–Eh... Sí, això és veritat –va dir Han, fent una anotació mental per recordar-se que havia de demanar-li alguna classe d'arma a Teroenza. Només feia un parell de dies que tenia una arma, però així i tot l'anar desarmat ja feia que se sentís nu–. Bé, Muuurgh... Anem a explorar una mica aquest lloc? –va preguntar–. Com pots veure, no tinc cap equipatge per desfer.

–Explorar per on? –va preguntar el togorià.

–M'agradaria anar a fer un cop d'ull a les factories, i també voldria veure aquest Centre Administratiu –va dir Han.

–Perfecte –va dir el togorià–. Vine, Pilot.

–Et segueixo –va dir Han, adaptant la seva acció a les seves paraules.

Van recórrer els passadissos del Centre Administratiu, van fer una volta per la sala de reunions, van visitar l'ala dels guàrdies i van fer un cop d'ull als allotjaments dels sacerdots. Quan va veure l'arsenal, Han de seguida va comprendre que els sacerdots ylesians devien de témer un aixecament dels pelegrins, ja que semblava com si hi hagués un guàrdia per cada treballador. L'arsenal contenia munts d'armament dissenyat per reprimir disturbis, des de llances d'energia fins a ruixadors de gas atordidor. Els guàrdies amb els quals es van creuar procedien de molts mons diferents. A més d'humans, Han va veure rodians, sullustans, twi'leks i gamorreans d'aspecte porcí.

–Anem a veure si ho he entès bé –li va dir a Muuurgh mentre feien marrada per evitar una secció del Centre Administratiu amb rètols escrits en molts llenguatges que l’identificaven com una ZONA D'ACCÉS RESTRINGIT–. Tots els guàrdies vénen a dormir aquí? Però si els sacerdots volen assegurar-se que els treballadors estan controlats en tot moment, per què els guàrdies no dormen prop del dormitori dels pelegrins?

–Temps de dormir no ssser el problema –va dir el togorià en el seu bàsic vacil·lant i entretallat–. Desprésss que pelegrins passsar per Exultació, gairebé no poden caminar i totsss van a dormir de seguida. Única vegada que pelegrins perden control i s'enfaden amb els capss ser abansss de l’Exultació.

«Té sentit –va pensar Han amb amargor–. Assegura't que els addictes tinguin la seva dosi, i després l'única cosa que faran serà dormir fins a l'endemà.»

–Llavors la patrulla de vigi...

El pilot es va interrompre a meitat de la frase quan va distingir alguna cosa bastant gran i de color grisenc que s'estava movent per la zona prohibida del passadís. Han va entretancar els ulls, intentant escrutar la penombra.

–Ei.. Què era això? –va murmurar–. Semblava un... Han va tornar a interrompre's quan l'objecte va girar la cantonada, i un instant després es va posar a caminar darrere d'ell.

Muuurgh va fer un fútil intent de detenir al seu protegit, però Han va ser més ràpid que el gegantesc alienígena i va esquivar el seu braç. Va anar trotant pel passadís «prohibit», agusant l'oïda per captar el so de passos, però no els va sentir.

Quan va arribar a la cruïlla dels passadissos, Han es va tornar per fer un cop d'ull al corredor en el qual havia percebut aquell centelleig de moviment lliscant. Els ulls van estar a punt de sortir-se-li de les òrbites.

«Ei, però... Però si és un hutt! Què està fent un hutt aquí?» La identitat d'aquell enorme cos d'eruga recolzat sobre la seva plataforma repulsora no podia estar més clara.

Mentre titubejava, Muuurgh va saltar sobre ell com si Han fos un vrelt i va alçar en suspens al corellià. Han va reprimir un xiscle de consternació quan el togorià se’l va ficar sota un braç ple de músculs i va tornar corrent pel passadís fins que van estar novament en la SECCIÓ D'ACCÉS LLIURE del Centre.

Muuurgh va permetre que Han tornés a posar els peus en el terra i va flexionar una mà sota el nas del jove corellià.

–El meu poble ensenya que totsss tenen dret a cometre UN error –va dir el guardaespatlles–. Pilot acaba de cometre el ssseu. No més errorsss, o Muuurgh haurà d'ensenyar a Pilot com si Pilot fos cadellet. Muuurgh ha donat paraula d'honor, recorda. Entès?

Han va contemplar les urpes que relluïen sota el seu nas, tan esmolades i brillants com navalles d'afaitar.

–Eh... Sí, sí –va aconseguir dir–. Comprenc, Muuurgh. De vegades els humans ens... deixem portar per la curiositat.

–Curiosssitat fatal a vegadesss –grunyí Muuurgh.

–Sí, crec que ja entenc el teu punt de vista –va dir Han en un to bastant sec–. I veure aquests punxons tan a prop m'ajuda encara més a entendre-ho, creu-me.

Muuurgh va contemplar les esmolades i lluentes puntes de les seves urpes i després el seu musell es va tibar, separant-se dels seus ullals, i va deixar escapar una espècie de miol ofegat. Han es va quedar paralitzat durant un moment, i després va mirar al togorià i va comprendre que aquella era la seva manera de riure's. Resultava obvi que Muuurgh havia entès l'acudit.

Han va aconseguir emetre una tènue rialleta.

–Bé, col·lega... Què et sembla si mengem alguna cosa i anem a fer un cop d'ull a aquestes factories? –va preguntar.

–Muuurgh sempre famolenc –va dir el togorià, tirant a caminar cap al menjador–. Què significa la paraula «col·lega»?

–Oh. Un col·lega és... Diguem que un col·lega és un amic, un company. Algú que et cau bé i amb el qual passes molt de temps, ja saps –li va explicar Han.

–Sssí –va dir el togorià, assentint–. Pilot vol dir «company de rajada».

–Exacte.

–Això bo –va dir el guardaespatlles–. Muuurgh troba a faltar als seus companysss de rajada.

Han se’n recordava que Teroenza li havia dit que el seu poble procedia de Nal Hutta, el món natal dels hutts, però no hi havia comprès que això volia dir que hi hagués hutts vivint a Ylèsia. Quan li va preguntar sobre aquest tema, Muuurgh va confirmar que havia vist a diversos dels «amos-eruga que cavalquen sobre l'aire», com ell els anomenava.

«Aquests hutts només poden estar aquí per una raó –va pensar Han–. Són els veritables amos i senyors d’Ylèsia. Després de tot, els hutts dominen el mercat del contraban d'espècia...»

L'esmorzar va ser bo, si bé no massa imaginatiu i (per al gust d’en Han) una miqueta insuls. Així i tot, la persona que s'encarregava de cuinar sabia fer el seu treball. «Fa un pa molt bo», va pensar Han mentre mastegava un mos de fogassa alderaaniana...., i llavors, amb una sobtada punxada de dolor, es va adonar que portava gairebé un dia sencer sense pensar en la Dewlanna. Això va fer que se sentís vagament deslleial, però de seguida va comprendre que estava fent el correcte. Dewlanna no hagués volgut que Han plorés la seva pèrdua i es lliurés a la desesperació. La wookiee sempre havia gaudit de la vida, i mai hauria esperat que Han no ho fes merament perquè ella havia mort.

Han va sortir de la seva abstracció per veure que Muuurgh li estava observant amb franca curiositat.

–Pilot pensa en algú que està molt lluny –va observar el togorià, agitant l'os que acabava de rosegar.

L'os encara tenia adherits alguns fragments de carn crua, però Han va pensar que Muuurgh havia aconseguit deixar-ho impressionantment net. El togorià necessitava fins a l'últim trosset de menjar que pogués aconseguir. Mantenir en moviment aquell cos colossal requeria una gran quantitat de carn crua.

–Sí –va assentir amb un sospir–. I aquest algú està tot el lluny que es pot arribar a estar...

–Pilot té amor?

Han va bellugar el cap.

–Bé..., hi ha hagut unes quantes noies aquí i allà –va admetre–, però ningú especial. No, estava pensant en la persona que... Bé, suposo que es podria dir que em va criar.

Muuurgh va beure un enorme glop d'una gerra plena d'algun líquid espumós.

–Humansss crien jovesss de manera molt diferent a com ho fa el meu poble –va dir.

–De debò? Parla'm del teu món.

Muuurgh es va embarcar obedientment en una descripció de Togòria, un planeta on els mascles i les femelles, encara que estaven considerats com a iguals, vivien en societats separades que no mantenien cap classe de contacte. Els mascles portaven una existència de caçadors nòmades, volant sobre les planes a lloms d'uns gegantescs rèptils voladors domesticats anomenats «mosgoths», i caçaven en rajades.

Les femelles, per la seva banda, domesticaven animals perquè els proporcionessin carn, per la qual cosa no necessitaven caçar. Vivien en ciutats i llogarets, i tota la tecnologia del planeta havia estat desenvolupada per les femelles de l'espècie.

–Ja. Però si no viviu amb les vostres femelles, llavors com...? –Han va intentar trobar un terme el més educat possible–. Bé, ja saps... El que vull dir és... Eh... Com us les arregleu per..., uh..., per reproduir-vos?

–Viatgem a ciutat per estar amb les nostresss companyesss una vegada cada any –va dir Muuurgh–. Quan no estem juntsss, cadascun pensa amb freqüència en l'altre. Togoriansss ser poble molt emotiu i capaç de sentir gran amor –es va apressar a afegir–. Especialment masclesss... Gran amor ser raó per la qual Muuurgh estar aquí. Sabia Pilot que masclesss de la meva espècie rares vegades sssurten del seu món?

–Ara ho sé –va dir Han–. Bé, Muuurgh, i què vols dir exactament amb això que un gran amor et va fer venir a Ylèsia? Tens una companya?

El togorià va assentir.

–Tinc promesa-companya. Algun dia ser companysss per a tota la vida, només amb què Muuurgh aconsssegueixi trobar-la.

El gegantesc alienígena va sospirar, semblant tan trist i abatut que Han no va poder evitar compadir-se d'ell.

–Com es diu?

–Mrrov. Bella, bella Mrrov... Com fan moltes femellesss togorianesss, Mrrov va decidir anar a veure gran galàxia. Muuurgh va suplicar a ella que no fora, però femellesss molt tossudesss.

L'alienígena va mirar a Han, qui va assentir.

–Sí, per descomptat. Jo també he hagut d'enfrontar-me a aquest problema en algunes ocasions.

–Mrrov molt temps fora, anysss i anysss. Quan ella no torna a casa per formar parella, Muuurgh tan trissst que no poder romandre a Togòria. Muuurgh haver de descobrir què hi havia esstat d'ella.

–I ho vas descobrir?

Han va prendre un xarrup de la seva cervesa de Polanis.

–Muuurgh la ssseguí d'un món a un altre.

–I? –li va animar Han en veure que el togorià guardava silenci.

–I Muuurgh va perdre el seu rassstre. A Ord Mantell algú va dir que la hi havia vissst pujar a nau en espaiport. Muuurgh consultar horarisss i dessscobrir que nau tenia moltsss pelegrinsss a bord. Nau anar a diversosss portsss i Muuurgh va decidir venir aquí perquè molts pelegrinsss venir aquí. –L'enorme felinoide va deixar escapar un perllongat sospir i va rosegar l'os gotejant ja gairebé desproveït de carn–. Ser decisió desesssperada, però sortir malament. Muuurgh preguntar i sacerdotsss dir que no togoriansss aquí. Muuurgh no saber a quin altre lloc anar. Muuurgh necessitar crèditsss per continuar amb la seva recerca...

L'alienígena engolí l'últim mos, i els seus bigotis es van inclinar sota el pes invisible de la tristesa.

–Així que vas decidir buscar treball com a guàrdia aquí, on podries estalviar els diners suficients per seguir buscant a la teva promesa –va dir Han, endevinant el final lògic de la història.

–Sssí.

Han va bellugar el cap.

–Ho sento, amic. Espero que la trobis, de debò... Perdre a les persones que estimes sempre és molt dur.

El guardaespatlles va assentir.

Després d'esmorzar van anar a les factories i van passejar al voltant dels enormes edificis. Han ensumà l'aire i va percebre la barreja d'olors de les diferents espècies. Va sentir un lleuger pessigolleig en el nas, i es va preguntar si el mer fet d’olorar l'espècia ja podia produir efectes intoxicants.

–Entrem –va dir, assenyalant l'edifici del brillestim–. He sentit algunes coses sobre com processen aquesta espècia, i m'agradaria veure-ho amb els meus propis ulls.

Quan van entrar al cavernós edifici, un guàrdia els va detenir i va conferenciar amb Muuurgh. El togorià li va explicar qui era Han, i el guàrdia rodià els va lliurar unes plaques d'identificació i dos jocs d'ulleres infraroges, i després va moure la mà per indicar-los que podien passar.

–Ulleres? –va preguntar Han en rodiès. Entenia el llenguatge a la perfecció, però la seva pronunciació era una mica vacil·lant–. Hem de portar-les?

Els ulls color porpra del guàrdia guspirejaren en sentir a un humà parlant el seu llenguatge.

–Sí, pilot Draygo –va dir–. Les llums visibles no estan permeses per sota del nivell del sòl. Hauran de baixar en el turboascensor. Cada nivell de descens representa un increment d'un grau en la qualitat de l'espècia. Les fibres més llargues i de millor qualitat són processades a una gran profunditat per eliminar qualsevol possibilitat que la llum les faci malbé.

–D'acord –va dir Han, fent un senyal a Muuurgh perquè li seguís. Van avançar entre fileres de prestatges plenes de subministraments i van acabar arribant a la plataforma del turboascensor, que ocupava el centre de la instal·lació–. Baixarem fins a l'últim nivell i així podrem veure els aspectes més interessants del procés –li va dir al togorià.

Però en el seu fur intern Han s'estava preguntant si podria sostreure algun dels diminuts recipients negres. Vendre una mica de brillestim pel seu compte en una ciutat portuària incrementaria considerablement el seu saldo bancari.

Va prémer el botó de l'últim nivell i la plataforma va començar a descendir amb una suau oscil·lació.

Dolls d'aire fresc van brollar de les profunditats a mesura que el turboascensor descendia a través d'una foscor absoluta. El corrent d'aire resultava deliciós després de la humida calor de la jungla ylesiana.

Va haver-hi prou amb què descendissin un sol nivell perquè tota la llum desaparegués. Han va buscar a les palpentes les ulleres i les hi va posar. Res més fer-ho va ser capaç de tornar a veure, encara que totes les imatges havien quedat limitades a matisos del blanc i el negre. La il·luminació procedia de petites llums incrustades en les parets. El turboascensor va seguir baixant, i Han va poder veure als manipuladors inclinats sobre els seus llocs de treball. Davant d'ells hi havia escampats munts de brins d'aspecte fibrós tatxonats per cristalls minúsculs.

El turboascensor va acabar detenint-se amb una última sacsejada sis pisos més a baix, i Han i Muuurgh van baixar de la plataforma.

–Havies estat aquí anteriorment? –li va preguntar Han al guardaespatlles en veu baixa.

El pelatge del coll d’en Muuurgh s'havia estarrufat de sobte, i els seus bigotis blancs estaven rígidament tibants sota les ulleres que cobrien els seus ulls.

–No... –va respondre el togorià, també en veu baixa–. El meu poble viu en les planíciesss. No agradar cavernesss. No agradar obssscuritat. Muuurgh serà feliç quan Pilot desitgi sortir d'aquest lloc. Nomésss la paraula d'honor de Muuurgh manté a Muuurgh aquí, entre la horrible obssscuritat.

–Ei, calma –va dir Han–. No estarem molta estona. Només vull fer un cop d'ull.

Va entrar en la factoria precedint a Muuurgh. La gegantesca caverna estava plena de tènues frecs i xiuxiuejos, però d'altra banda es trobava sumida en el silenci més absolut. Llargues taules s'alineaven al llarg de les parets i s'estenien pel centre dels passadissos. Cada taula era una estació de treball, i hi havia un treballador assegut o agenollat, segons la seva anatomia individual, davant d'ella. Han va veure que hi havia molts humans asseguts en grans tamborets i encorbats sobre el seu treball.

Uns quants treballadors van alçar la mirada quan Han i Muuurgh van anar cap a la supervisora del nivell, una devaroniana molt peluda, i es van identificar. La supervisora va assenyalar el sòl amb una mà vermellosa d'ungles bastant esmolades.

–Els meus treballadors són els més hàbils i capacitats –va dir amb orgull–. Es necessita molta habilitat per mesurar i calcular el nombre de brins fibrosos a fi que cada dosi contingui la quantitat correcta d'espècia. Un altre aspecte essencial i igualment difícil del treball és el de l'alineació: les fibres han d'estar alineades amb gran precisió perquè totes s'activin en el mateix instant quan quedin, exposades a la llum visible.

–Què és exactament el brillestim? És un mineral? –va preguntar Han–. Sé que s'extreu de mines.

–És una substància d'origen natural, però no sabem com es forma, pilot. Creiem que tal vegada tingui un origen biològic, però no estem segurs. Es troba en les profunditats dels túnels de Kèssel i ha de ser extret en la foscor més absoluta, com pot veure aquí.

–I els brins han de ser introduïts en aquests recipients d'una manera molt precisa, no?

–Exacte. Qualsevol alineació incorrecta pot fer que els diminuts cristalls de l'espècia es trenquin en xocar uns amb uns altres. Si això ocorre, s'esmicolen mútuament fins a convertir-se en una pols molt menys potent..., i molt menys valuós. Un treballador amb experiència pot necessitar fins a una hora per alinear correctament només un o dos cilindres de brillestim.

–Ja veig –va dir Han, fascinat–. Li importaria que féssim una volta per aquí? Li prometo que no tocarem res.

–Poden anar on vulguin, però els prego que evitin distreure als treballadors mentre estan alineant l'espècia. Com li he dit, un error causat per la distracció podria fer malbé tot un bri.

–Comprenc.

Els brins de brillestim en estat pur eren negres, però Han, que havia sentit parlar del procés, sabia que relluirien amb una resplendor blavosa quan entressin en ignició sota la llum visible. Es va detenir darrere d'una de les treballadores humanes i va contemplar, sentint-se cada vegada més fascinat, com anava separant els brins de l'espècia color banús i les alineava amb la màxima cura. Els brins s'enroscaven al voltant dels seus dits: alguns d'ells eren tan fins com a fils de seda, però els diminuts cristalls feien que fossin increïblement esmolats i tallants.

La treballadora va col·locar un grup de brins increïblement lligats entre les puntes d'unes tenalles minúscules, i després va anar separant-les lentament i laboriosa fins que totes les estructures cristal·lines van quedar alineades. Els dits de la treballadora es movien gairebé massa de pressa perquè poguessin ser vistos, i Han va comprendre que estava veient treballar a una artesana immensament hàbil. Que aquells pelegrins poguessin dur a terme una labor que requeria tal habilitat li anava semblant cada vegada més sorprenent. Després d'haver vist com seguien l’Exultació de la nit anterior, Han havia donat per descomptat que eren una colla de cretins sense cervell. No tenia cap dubte que això era el que semblaven, per descomptat.

La treballadora va agafar unes pinces minúscules per eliminar un nus particularment complicat. Va lliscar les pinces de punta roma entre la pasterada de brins, i després ho va observar amb gran atenció per localitzar el lloc en el qual els diminuts cristalls s'havien embullat uns amb uns altres. Les fibres de brillestim es van corbar al voltant de les seves mans com diminuts tentacles vius, i les esmolades arestes dels petits cristalls van brillar amb un potent centelleig. La treballadora va apartar la mà sobtadament amb una forta estirada, i de sobte el nus es va desfer i totes les fibres van quedar perfectament alineades.

Excepte una...

Han va veure com un bri recobert d'esmolats cristalls esquinçava la pell de la dona entre l'índex i el polze. Una prima línia de sang va brollar de la profunda ferida. Han va contenir l'alè, no podent evitar sentir una punxada de preocupació. Si el bri hagués aprofundit un parell de centímetres més, li hauria tallat el tendó del polze. La treballadora va deixar escapar un xiuxiueig de dolor. Després va remugar quelcom inintel·ligible en bàsic i, alliberant la seva mà, la va alçar per detenir l'hemorràgia. El seu accent va fer que Han quedés paralitzat d'estupor. Aquella pelegrina havia nascut a Corèllia!

Abans ni tan sols l'havia mirat, amagada com estava per la folgada túnica marró i la gorra fermament calada sobre les ulleres que embolicaven el seu cap. Però en fixar-se en ella Han va veure que estava davant una dona força jove. La noia va arrufar el nas mentre examinava el tall. Va tornar la mà d'un costat a un altre, i després va girar sobre el seu seient i va sostenir la mà damunt del sòl perquè la sang no degotés sobre la seva taula de treball.

Han sabia que se suposava que no havia de parlar amb els treballadors, però en aquell moment la jove no estava treballant i a més se sentia bastant preocupat per ella. La ferida sagnava abundantment.

–T'has fet mal –va dir–. Deixa que cridi a la supervisora perquè t'atenguin.

La noia –tindria la seva edat, i potser fins i tot fos més jove– es va sobresaltar i després va alçar la mirada cap a ell. El seu rostre era una borrosa taca d’un blanc-verdós sota les seves ulleres i la seva gorra, i la llum infraroja feia que semblés estar tan pàl·lida com una morta. «No m'estranya –va pensar Han–. Es passa tot el dia tancada aquí sota sense veure la llum del sol...»

–No, si us plau –va dir, parlant el bàsic amb aquell suau accent que l'havia identificat com a nativa del continent sud de Corèllia–. Si la supervisora m'envia a la infermeria, llavors em perdré l’Exultació.

La sola idea va fer que s'estremís, encara que també podia haver estat a causa del fred. Han estava començant a tenir una mica de fred, i no portava hores allà baix. Aquells pelegrins passaven el dia sencer treballant en les gèlides profunditats del subsòl, i Han es va preguntar com podien aguantar-ho.

–Però aquest tall té molt mal aspecte –va protestar.

La noia es va encongir d'espatlles.

–Ja ha deixat de sagnar.

Han va veure que tenia raó.

–Però així i tot potser...

La noia va bellugar el cap, interrompent-li a meitat de la frase.

–T'agraeixo la teva preocupació, però no és res. Ocorre contínuament.

Va estendre les mans cap a ell amb un somriure ple de malenconia, i Han va contenir l'alè. Els dits, canells i avantbraços de la jove estaven recoberts per una xarxa de diminutes ferides. Algunes eren molt antigues i havien quedat reduïdes a cicatrius blanques, però moltes eren blaus foscos, tan recents que devien doldre-li bastant.

Han va veure diminuts punts fosforescents entre els dits de la jove i va comprendre que devien ser els mateixos fongs que havia descobert en el seu propi cos aquell matí. Mentre els contemplava, un circell fosforescent va sorgir sobtadament d'un d'ells i va avançar cap al tall obert entre el polze i l'índex de la treballadora. La jove va deixar escapar una exclamació ofegada i s’apressà a arrencar-se’l.

–Als fongs els hi encanta la sang fresca –va dir la noia, a la qual no li havia passat desapercebuda la ganyota de repugnància d’en Han–. Poden infectar un tall i provocar-te una febre molt alta amb gran facilitat.

–Són repugnants –va dir Han–. Estàs segura que no necessites que et guareixin aquesta ferida?

La noia va bellugar el cap.

–Com pots veure, ocorre contínuament. Disculpa'm, però... Ets corellià, veritat?

–I tu també –va replicar Han–. Sóc Vykk Draygo, el nou pilot. Com et dius?

Una ombra de tensió va arrufar els llavis de la noia.

–Jo... Se suposa que no hauria d'estar parlant amb tu. Serà millor que torni al treball.

Muuurgh, que havia estat seguint la conservació en silenci, va intervenir de sobte.

–Treballadora té raó. Pilot ha de deixar que torni al treball ara.

–D'acord, amic. Ja ho he entès –li va dir al togorià, però es va tornar cap a la jove corelliana–. Encara que potser podríem parlar en una altra ocasió. Durant el sopar, tal vegada...

La noia va bellugar el cap en una silenciosa negativa i va tornar al treball.

Muuurgh va moure la mà per indicar a Han que s’havien d'anar.

Han va fer un pas cap endavant, però va seguir parlant.

–Està bé, però... Mai se sap, no? Després de tot aquest lloc no és tan gran, així que suposo que tornarem a trobar-nos. Com et dius?

La noia va tornar a bellugar el cap sense dir res. Muuurgh va deixar escapar un grunyit gutural, però Han va seguir tossudament immòbil davant de la jove.

L'amenaça implícita en el grunyit d’en Muuurgh semblava haver-la posat una mica nerviosa.

–Tots els pelegrins renunciem als nostres noms quan abandonem les coses mundanes en entrar en el santuari espiritual d’Ylèsia –va dir per fi mentre es posava un embenatge autoadhesiu sobre la ferida.

Han se sentia cada vegada més frustrat. Acabava d'ensopegar amb algú que coneixia a fons tot aquell lloc, i a més era la primera persona del seu món natal que havia descobert a Ylèsia.

–Oh, si us plau –va dir mentre Muuurgh li empenyia suaument–. Han de dir-te d'alguna forma, no? –va afegir, obsequiant-la amb el seu somriure més afable i ple d'encant.

Muuurgh va tornar a grunyir, aquesta vegada una mica més fort, i li va ensenyar els ullals.

L'exhibició de dents va fer que la jove posés els ulls com plats.

–Sóc la Pelegrina 921 –es va apressar a dir.

Han va tenir la impressió de què havia parlat per salvar-li de la ira de Muuurgh.

Muuurgh va agafar-li del braç i va tirar a caminar, arrossegant al corellià darrere d'ell sense cap esforç.

–Gràcies, Pelegrina 921 –va dir Han, saludant-la jovialment amb la mà mentre s'allunyava, com si ser portat gairebé a pols pel togorià fos una cosa que li ocorria tots els dies–. Bona sort amb aquestes fibres. Ja ens veurem.

La jove no va dir res. Quan Muuurgh li va deixar anar per fi al final del passadís, Han va seguir obedientment al togorià, mig esperant una reprimenda del gegantesc alienígena. Però Muuurgh semblava convençut que Han li obeiria sense dir ni piu a partir d'aquell moment, i havia tornat a sumir-se en el seu recelós silenci anterior.

Han va llançar una ràpida mirada cap enrere i va veure que la jove corelliana tornava a estar esbalaïda en el seu treball, com si ja l’hagués oblidat.

«La Pelegrina 921 –va pensar–. Em pregunto si seria capaç de reconèixer-la...» Entre les ulleres, la gorra i el poc que li permetien veure les llums infraroges, Han no tenia ni idea de quin era el seu veritable aspecte, i en realitat només sabia que era jove.

Va acabar de recórrer la instal·lació, observant a uns quants treballadors més mentre alineaven brins i cristalls perquè quedessin totalment simètrics. Han no va intentar parlar amb cap d'ells. Finalment va tornar al post de control de la supervisora devaroniana.

–I que ocorre quan han acabat el seu treball? –va preguntar–. Qui fica els brins i els cristalls dins dels recipients?

–Això es fa en el cinquè pis –va dir la supervisora.

–Bé, pot ser que vagi a fer un cop d'ull per allà –va dir Han–. Tot això és fascinant, sap?

–Per descomptat –va dir la supervisora.

«Bé, així que el processament de la matèria primera de qualitat realment superior es duu a terme aquí a dalt...», va pensar Han mentre ell i Muuurgh ascendien a través de la foscor.

Un instant després el togorià va deixar escapar un miol de protesta en veure que Han interrompia el seu ascens quan només havien recorregut un nivell.

–No et posis nerviós, Muuurgh –va dir Han–. Només vull fer un petit cop d’ull per aquí.

Va començar a vagabundejar pels passadissos, fent discrets intents de localitzar el lloc en el qual el brillestim de primera qualitat era introduït en els diminuts recipients negres que serien reconeguts a l'instant per tots els usuaris de la droga. Però quan va arribar en aquesta zona, Han es va portar una considerable decepció. Quatre guàrdies armats romanien immòbils al costat de la cinta transportadora, vigilant els petits recipients mentre els treballadors acudien amb les seves cistelles plenes i les buidaven sobre la cinta. Han va sentir el frec d'un corrent d'aire i va comprendre que aquella zona comptava amb una petita unitat calefactora que eliminava el fred, evidentment en bé de la comoditat dels quatre guàrdies.

Quatre guàrdies? Han va entretancar els ulls, intentant veure amb més claredat entre la penombra. No, un moment... Acabava de percebre un centelleig de moviment, però durant un llarg segon no va poder discernir res. Després, mentre centrava la mirada en aquell punt, va anar distingint a poc a poc una negror oliosa i esquitxada de petites protuberàncies que amb prou feines resultava visible sobre la negra pedra del mur. Però hi havia ulls al centre d'aquella negror, quatre ulls diminuts d'un color vermell ataronjat. Han es va mantenir immòbil i va forçar la vista al màxim. Un instant després va distingir dos desintegradors, cadascun dels quals estava subjectat a una cuixa negra recoberta de berrugues.

«Són aar'aas! –va comprendre de sobte–. Dermomorfs... aquí?» Els aar'aas eren una espècie alienígena procedent d'un planeta situat a l'altre extrem de la galàxia. Els habitants d’Aar podien canviar gradualment el color de la seva pell per adaptar-lo al del fons davant del qual es trobessin. Aquella habilitat feia que resultessin molt difícils de veure, especialment en la foscor.

Han ja havia sentit parlar dels aar'aas, però mai havia ensopegat amb cap representant de la seva espècie. Els aar'aas eren criatures reptilianes, la qual cosa explicava per què aquella secció de la factoria subterrània estava proveïda de calefacció. Molts rèptils s'endormiscaven i deixaven de moure's quan feia fred.

Va seguir escrutant la penombra i, a poc a poc i de manera molt gradual, va anar distingint els contorns dels dos guàrdies aar'aas. La seva pell tenia una textura peculiarment dura i rugosa, com si estigués feta de còdols. Les seves mans i peus acabaven en urpes, i la seva esquena estava recoberta per una petita cresta de pell. Els seus caps eren bastant grans, amb fronts grossos i protuberants sota els quals els seus ulls semblaven doblement petits. Els seus rostres tenien un musell molt curt i quan una de les criatures va obrir la boca, Han va tenir un fugaç besllum d'una estreta llengua vermellosa d'aspecte enganxós i d'unes esmolades dents blanques. Hi havia una altra petita cresta de pell que s'estarrufava entre els seus ulls i avançava fins a la part posterior dels caps per unir-se a la cresta que descendia al llarg de l'esquena.

Malgrat la seva aparença maldestra i poc àgil, aquells éssers feien l'efecte de ser capaços de moure's amb bastant rapidesa. Han va decidir que no volia buscar-los les pessigolles. Encara que eren més baixos que ell, els aar'aas tenien les espatlles molt amples, i no tenia cap dubte que li portaven un considerable avantatge tocant al pes.

Han va sospirar. «Bé, ja podem oblidar-nos del Pla A...»

A part dels aar'aas, els altres guàrdies –dos rodians, un devaronià i un twi'lek– tenien un aspecte francament imponent, i resultava obvi que es prenien molt de debò el seu treball. No eren gamorreans, per la qual cosa no hi havia moltes probabilitats que els hi pogués confondre, atordir, distreure o convèncer, de la manera que fos, perquè li lliuressin una fortuna en espècia. Han va arrufar el nas i va girar sobre els seus talons per tornar fins a Muuurgh i el turboascensor. «I no existeix cap Pla B –va pensar amb abatiment–. Suposo que no tindré més remei que guanyar-me els meus crèdits honradament.»

I ni per un moment se li va ocórrer pensar que transportar espècia per la galàxia ja era una activitat altament il·legal en si mateixa...

La Pelegrina 921 va rosegar un pastisset de cereals una mica ranci i va tractar d'oblidar-se del jove corellià que havia conegut feia una estona. Després de tot, era una pelegrina: formava part del Tot i vivia en la unitat amb l'Un, i preocupacions tan mundanes com els joves ben plantats ja havien deixat d'existir per a ella. Estava allà per treballar, perquè aquesta era l'única forma de passar per l’Exultació i poder resar demanant la benedicció de l'Un com a part del Tot..., i les converses amb un jove anomenat Vykk no tenien cabuda en aquesta classe d'existència.

Així i tot, es va preguntar quin aspecte tindria el noi sota aquelles ulleres. De quin color seria el seu pèl? I els seus ulls? El somriure d'aquell jove havia fet que un petit brot de calor florís a l'interior del seu pit malgrat el fred.

La Pelegrina 921 –«Com trobo a faltar el meu nom!»– va bellugar el cap i va intentar exorcitzar el record del fascinant somriure tort de Vykk Draygo. Havia de resar i oferir les devocions adequades. Havia de fer penitència, perquè s'havia separat a si mateixa de l'Un i podia acabar sent expulsada del Tot.

Però aquells pensaments sacrílegs van seguir infiltrant-se en la seva ment, i juntament amb els pensaments van arribar els records. Aquell jove era corellià..., i ella també havia nascut a Corèllia.

La Pelegrina 921 va pensar al seu món natal, i durant un fugaç instant es va permetre recordar-ho i recordar a la seva família. Viurien encara els seus pares? Què hauria estat del seu germà?

Quant temps portava allà? 921 va intentar recordar-ho, però allà tots els dies eren iguals: treball, uns quants mossegades d'aliments gens apetitosos, Exultació i pregàries, i després el somni de l'esgotament. Un dia portava a un altre i es confonia amb ell, i a més Ylèsia amb prou feines tenia estacions.

Durant un moment es va preguntar quant temps portava allà. Mesos? Anys? Quina edat tenia? Tenia arrugues i cabells grisos?

Les mans plenes de talls i cicatrius de la Pelegrina 921 volaren cap al seu front i les seves galtes: ossos sota la carn, ossos prominents..., molt més prominents del que ho havien estat abans.

Però no hi havia arrugues. No era vella. Potser portés mesos a Ylèsia, però no anys.

Quina edat tenia quan va sentir parlar d’Ylèsia i va vendre totes les seves joies per pagar-se el passatge a bord d'una nau de pelegrins? Tenia disset anys, i acabava d'acabar l'últim curs escolar i esperava amb impaciència el moment en què podria sortir de Corèllia per estudiar a la universitat de Coruscant. Anava a estudiar... arqueologia, amb una èmfasi especial en les arts clàssiques. Sí, això era. Fins i tot passaria un parell d'estius treballant en una excavació, aprenent a preservar els tresors de l'antiguitat.

Aleshores volia arribar a ser conservadora de museu.

De nena, la història sempre havia estat la seva assignatura favorita. Li encantava llegir llibres sobre els Cavallers Jedi, i la fascinaven les seves aventures. Havia crescut en els anys immediatament posteriors a les Guerres Clon, i també li havien interessat molt. I el naixement de la República, feia ja tant, tant temps...

La Pelegrina 921 va sospirar mentre empassava un mos d'aquell pastisset que feia gust a pols. De vegades la inquietava adonar-se que els seus records s'estaven esvaint i que la seva intel·ligència semblava estar esfumant-se amb ells, juntament amb la seva capacitat per percebre el món exterior. Sabia que era una pelegrina i que se suposava que havia de renunciar a totes les coses mundanes, i que estava obligada a expulsar de la seva ment i del seu cos tota apreciació dels plaers de la carn.

En els vells temps el plaer i la diversió havien estat el centre al voltant del que girava tota la seva vida. Aleshores, i en comparació amb la seva nova existència, la vida amb prou feines tenia propòsit. Abans havia vagat d'un lloc a un altre, d'una persona a una altra, d'una festa a una altra...

I tot havia estat terriblement mancat de significat.

Però la seva nova vida sí tenia un significat. Havia conegut l’Exultació, i l'Un vessava les seves benediccions sobre ella cada nit a través dels sacerdots. L’Exultació era la forma mitjançant la qual el Tot es comunicava amb els pelegrins. Era una experiència profundament espiritual..., i tremendament plaent.

921 va pensar que per fi havia aconseguit esborrar de la seva ment tot record de Vykk Draygo i el seu somriure, i va tornar a inclinar-se sobre el munt de brillestim per reprendre el seu treball..., i uns minuts després es va trobar preguntant-se si aquell jove realment la buscaria i si tractaria de tornar a parlar amb ella.

La Pelegrina 921 es va estremir, tremolant sota la humida abraçada d'aquell fred omnipresent, i va tractar desesperadament d'oblidar a Vykk Draygo i a tot el que representava.

Aquella nit Han va decidir no assistir a les devocions per poder dedicar unes hores a algunes de les simulacions. Aquella era la seva primera oportunitat de guanyar-se la vida «honradament», i no volia fer-la malbé. Han sabia que molts ciutadans es queixaven del molt que havien de treballar, i suposava que treballar dur era un factor essencial per aconseguir l'èxit. Pidolar, buidar butxaques, robar a les cases dels rics i estafar als ciutadans honrats solia requerir una quantitat considerable de temps i esforç, per descomptat, però Han sabia que la comparació era senzillament impossible.

Es va asseure davant del simulador instal·lat en el seu dormitori i va començar a examinar el sistema, accedint al que podia consultar. Teroenza havia fet honor a la seva promesa, i les simulacions estaven allà. Han va fer un cop d'ull a la selecció disponible, va escollir les simulacions sobre les quals volia treballar i va ordenar al sistema que preparés diverses seqüències. El jove corellià es va assegurar d'especificar que la característica de «turbulència atmosfèrica» havia de ser afegida a cada exercici d'ensinistrament.

Després va alçar la mirada cap a Muuurgh, que li estava observant.

–Haig de treballar durant una estona –va dir–. Per què no et prens una estona lliure?

Muuurgh va bellugar el cap en una lenta negativa.

–Muuurgh no deixa a Pilot sol. Va contra ordresss.

–D'acord. –Han es va encongir d'espatlles–. Com tu vulguis, noi.

Muuurgh va contemplar amb un cert nerviosisme com Han es posava la visicaputxa, eliminant tot contacte amb el seu entorn real per submergir-se en un vol d'ensinistrament que no podia distingir-se de la realitat. El togorià sempre se sentia una mica incòmode abans que res amb tot allò relacionat amb la tecnologia.

Han va deixar que la simulació li anés absorbint, i en qüestió de minuts el sistema ja havia complert un dels seus propòsits primaris: Han s'havia oblidat per complet que es tractava d'una simulació. Estava convençut que pilotava una nau de debò, i que travessava camps d'asteroides a elevades velocitats, manegava els controls a través de l'atmosfera ylesiana i efectuava descensos reals sota tota classe de condicions adverses.

Han va sortir del simulador dues hores després, havent dut a terme amb èxit les operacions d'aterratge, vol i enlairament, juntament amb tota la gamma de maniobres que era capaç d'executar la llançadora en la qual aniria a la Colònia Dos i la Colònia Tres al matí següent. També havia examinat els controls de les naus de transport que pilotaria –el Somni d’Ylèsia estava sent reconvertit al pilotatge manual–, així com els del iot privat de Teroenza.

El curt dia ylesià ja havia arribat a la seva fi. Muuurgh estava dormitant en una butaca, però va despertar a l'instant quan Han es va estirar. Han va contemplar al togorià, lamentant que l’alienígena es mantingués tan alerta en tot moment. La petita expedició de vagareig nocturn que havia planejat anava a resultar francament difícil de dur a terme...

Muuurgh seguia a Pilot, content que el seu protegit hagués suggerit anar al menjador per consumir un sopar tardà. El togorià sempre tenia gana. El seu poble estava acostumat a caçar i matar i a compartir la presa després, per la qual cosa la carn fresca era una part constant de les seves dietes, però a Ylèsia havia de conformar-se amb carn crua que havia estat congelada.

Abans que Pilot entrés en la seva vida, de tant en tant Muuurgh disposava d'unes hores de llibertat durant les quals podia entrar en la jungla i caçar, per així mantenir agusades les seves urpes i les seves habilitats.

Trobava a faltar al seu mosgoth i trobava a faltar volar per l'aire sobre la seva esquena, sentint com els potents músculs de les ales els impulsaven a través dels cels de Togòria.

Muuurgh va sospirar. Els cels de Togòria eren d'un vívid blau verdós, molt diferent a l'apagat blau grisenc dels cels d’Ylèsia. Els trobava a faltar. Tornaria a veure'ls alguna vegada? Tornaria a dirigir al seu mosgoth cap a un crepuscle carmesí en aquells cels plens de colors?

Els sacerdots li havien fet signar un contracte de sis mesos en el qual es comprometia a prestar serveis com a guàrdia. Muuurgh havia donat la seva paraula d'honor que respectaria aquell contracte. Encara havien de transcórrer moltes desenes de dies abans que pogués reprendre la recerca de la Mrrov.

Muuurgh va tornar a veure-la en la seva ment: el seu pelatge color crema, les seves franges ataronjades, els seus lluminosos ulls grocs... La bella Mrrov portava tant temps formant part de la vida d’en Muuurgh que el fet de no saber on es trobava era com una ferida que palpités dolorosament dins d'ell. I si Mrrov havia tornat a Togòria? Hauria tornat al seu món per esperar-li?

Muuurgh va desitjar poder enviar un missatge al seu món natal per preguntar si Mrrov havia tornat, però enviar missatges a través de les distàncies interestel·lars costava molts diners, i esbrinar el que tant anhelava saber hauria afegit gairebé dos mesos al període de temps que havia de passar a Ylèsia.

Així i tot... Muuurgh va reflexionar durant uns moments, i va acabar dient-se que a Pilot tal vegada no li importaria que Muuurgh enviés un missatge durant un dels seus viatges per portar espècia a Nal Hutta. El togorià no confiava en els sacerdots ylesians prou com per estar realment segur que enviarien un missatge des del seu món.

Muuurgh va pensar que Pilot semblava un tipus bastant decent per ser un humà. Era astut i ràpid de reflexos, i sempre estava buscant alguna forma d'esquivar els obstacles per sortir-se’n amb la seva, però els humans solien ser així. Almenys Pilot havia acceptat la posició de domini de Muuurgh com a líder de la rajada. Això era una demostració d'intel·ligència per la seva banda. D'aquesta manera viuria molt més temps...

Muuurgh esperava que Pilot seguís comportant-se tan intel·ligentment com ho havia fet fins al moment. Li queia bé, i no volia veure's obligat a fer-li mal.

Però si Pilot intentava infringir les regles, Muuurgh no vacil·laria a fer-li mal..., i si calia, mataria al jove corellià. Teroenza li havia donat ordres molt precises, i el togorià les obeiria fins al límit de les seves capacitats. Havia donat la seva paraula d'honor, i per a la seva gent la paraula d'honor era el més important que existia en l'univers.

El togorià es va allisar distretament els bigotis i el pelatge facial, pensant que si Pilot no feia res que no hagués de fer, tot aniria fantàsticament bé.

Següent