El parany del paradís (XV 1)

Anterior

15

Prova de foc

El primer pensament que va passar per la ment d’en Han va ser que Bria tornaria, i el segon que l'havia perdut. Va recórrer frenèticament l'habitació amb la mirada, sentint que anava a esclatar si no feia alguna cosa, el que fos. Va llançar la seva jaqueta contra la paret amb una sonora maledicció i després va arrencar els coixins del llit i les va llançar darrera de la jaqueta. No era suficient, i Han es va preguntar si estaria embogint. El seu cap semblava haver-se tornat massa petit per poder contenir la seva ment i es va sentir envaït per una incontenible necessitat de pregonar a crits la seva angoixa i el seu dolor, igual que un wookiee.

– AAAAHHHHHHHHH! –udolà.

Va agafar la vella i atrotinada cadira, un dels tres únics mobles que hi havia a l’habitació. Han la va fer girar sobre el seu cap i la va estavellar contra la porta, impulsant-la amb totes les seves forces. Un sonor jurament del seu veí del costat va seguir a l'impacte. La cadira havia quedat immòbil sobre el recobriment esfilagarsat del terra, sencera i sense haver-se trencat. La porta també continuava estant intacta.

Han es va esfondrar sobre el llit i es va quedar immòbil durant diversos minuts, amb el cap enterrat en els braços. El dolor arribava i s'esvaïa en onades. Li dolia el pit, i el mer fet de respirar ja resultava dolorós. L'única cosa que va demostrar ser capaç d’alleugerir el seu dolor va ser l'estrany embotiment que va acabar ensenyorint-se de tot el seu cos.

I, d'alguna manera inexplicable, aquesta falta de sensació era el més horrible de tot.

Passada una bona estona, Han es va adonar que encara no hi havia terminat de llegir la carta de la Bria. Era l'única cosa que li quedava d'ella a part del munt de certificats de crèdit, per la qual cosa es va incorporar en el llit i va entretancar els ulls sota la tènue claredat per llegir les paraules escrites amb traços tremolosos sobre la fulla de plastipaper:

Estimadíssim Han:

No et mereixes que t'ocorri això i l'única cosa que puc dir és que ho sento. T'estimo, però no puc seguir al teu costat...

A cada dia que passa em pregunto si sucumbiré a l'anhel i tornaré a Ylèsia en la primera nau que surti cap allà. Em temo que no sóc prou forta per resistir aquesta temptació..., però haig de fer-ho. Haig d'enfrontar-me al fet que m'he convertit en una addicta a l’Exultació, i que haig de lluitar contra aquesta addicció. Em temo que necessitaré totes les energies que disposo per lliurar aquesta batalla i triomfar. Fins ara he estat confiant en la teva fortalesa perquè em sostingués, però això no és bo per a cap dels dos. Tu necessites totes les teves forces i tota la teva decisió per superar aquestes proves i ingressar en l'Acadèmia.

Et prego que no abandonis el teu somni d'arribar a ser oficial, Han. No temis emprar els diners que t'he deixat. El meu pare ens ho ha donat sense posar cap classe de condicions, perquè li caus bé i perquè t'està molt agraït. Igual que jo, sap que em vas salvar la vida. Accepta el seu regal, si us plau. Els dos volem que assoleixis la meta que t'has fixat.

He après moltes coses de tu. M'has ensenyat com estimar i com ser lleial i valenta. També he après de tu què haig de fer per trobar persones que m'ajudin a canviar la meva identitat, així que no fa falta que et molestis a buscar-me. Em marxo, i vaig a vèncer aquesta addicció. Ho aconseguiré encara que hagi d’invertir en això fins a l'últim àtom de valor i energia que posseeixo...

Tu has estat lliure durant tota la teva vida, Han..., i fort. T'envejo per això. Algun dia jo també seré lliure i forta.

Pot ser que llavors tornem a trobar-nos.

Intenta no odiar-me massa pel que estic fent. Però si ho fas, no et culparé per això. Vull que sàpigues que t'estimo i que sempre t'estimaré.

Amb tot el meu amor,

Bria

Han es va obligar a llegir la carta fins a l'última línia i cada paraula va quedar gravada en el seu cervell per sempre, com si estigués sent traçada en ella de manera indeleble per la flama d'un bufador làser. Quan va acabar, va decidir tornar a llegir-la des del principi, perquè estava intentant retardar tot el possible el moment en el qual hauria de tornar a pensar i sentir. Mentre estigués llegint la fulla de plastipaper que li havia deixat, seria com si la jove seguís allà. Gairebé podia sentir la seva veu. Han sabia que Bria tornaria a esfumar-se tan aviat com deixés de llegir la seva carta.

Però aquesta vegada, encara que va forçar la vista al màxim i va entretancar els ulls, no va aconseguir distingir les paraules. Estaven massa borroses.

–No hauries d'haver fet això, amor –li va murmurar a la carta, amb la gola tan oprimida pel dolor i el pes de les llàgrimes que amb prou feines si va aconseguir articular les paraules–. Érem un equip, recordes?

Han es va adonar que acabava de parlar en passat i s’estremí, tremolant tan violentament com si tingués un accés de febre. Es va aixecar i va començar a anar i venir d'un costat a un altre. Moure’s semblava ser l'única cosa que podia ajudar-li a suportar tot allò. Les onades d'ira i frustració s'alternaven amb moments d'una pena tan profunda que la bogeria semblava ser l'única escapatòria possible a ella.

«Em va mentir. En realitat mai m'ha estimat. Era una nena rica i presumptuosa, i això nostre només va ser una simple aventura, un caprici, res més... Em va usar per escapar, em va usar fins que va acabar avorrint-se de mi. L'odio...»

Han va gemegar i va bellugar el cap. «No, no l'odio. L'estimo. Com ha pogut fer-me això? Deia que m'estimava. Mentidera! Mentidera? No... Era sincera. No intentis defugir la veritat, Han: Bria porta molt temps sofrint, i tu ho saps. Bria tenia problemes, estava confusa, plena de dolor...»

Sí, Bria havia sofert molt. Han es va recordar de totes les nits en les quals l’havia trobat sanglotant i ell l'havia abraçat, tractant de consolar-la. «Petita, petita... Per què? Em vaig esforçar tant per ajudar-te... No hauries d'estar sola. Hauries d'haver-te quedat al meu costat. Entre els dos hauríem aconseguit acabant de trobar una solució...»

La possibilitat que la seva addicció pogués fer que Bria tornés a Ylèsia li aterria. Han no es feia cap classe d'il·lusions sobre com reaccionaria Teroenza en aquest cas. El t'landa Til era incapaç de sentir pietat o de ser misericordiós. Si algun dia tornava a tenir la Bria davant d'ell, el Gran Sacerdot no vacil·laria a ordenar que la matessin.

Els ulls d’en Han van recórrer la petita i miserable habitació sense veure-la. Semblava impossible que només haguessin transcorregut unes hores des d'anit, quan els dos havien estat allà, l'un en braços de l'altre. Bria l’havia abraçat amb totes les seves forces, estrenyent-lo apassionadament contra el seu pit. Han per fi entenia quina era la raó oculta darrere d'aquella passió. Bria sabia que li estava abraçant per última vegada.

Va bellugar el cap. Com era possible que les coses canviessin de manera tan irrevocable en només unes quantes hores?

«Fes retrocedir el temps –va murmurar una part de la seva ment que encara vivia en la infància–. Fes que l'ARA torni a ser el LLAVORS. L'ARA no m'agrada. Vull que tornem al LLAVORS...»

Però això era una estupidesa, naturalment. Han va empassar aire, i la inhalació es va convertir en un so entretallat i ple de dolor que gairebé semblava un sanglot.

I de sobte no va poder suportar seguir allà, veient aquell espantós quartet, ni un sol segon més. Va ficar les seves escasses pertinences en la seva borsa de viatge i va repartir grapats de certificats de crèdit per les seves butxaques interiors i sobre la seva pell. Després va recollir la seva vella jaqueta i va amagar el desintegrador sota ella.

Va sortir de l'habitació, va anar pel passadís i va deixar enrere a la dona d'aspecte brut i descurat del mostrador de recepció.

I va seguir caminant...

Va estar caminant durant tot el dia, movent-se com un androide a través de les brutes i inquietants multituds d'aquella zona, que era un dels districtes fronterers «de llums vermelles» que intersecaven un dels enclavaments habitats pels no-humans. No va provar cap mos, perquè se sentia incapaç d'enfrontar-se a la mera idea de l'aliment.

No va haver-hi ni un sol moment en el qual no fos conscient del pes del desintegrador robat amagat sota la seva jaqueta. Amb una part de la seva ment, Han gairebé esperava que algú tractés de robar-li. Això li proporcionaria una excusa per esclatar d'una vegada i donar regna solta a la seva furiosa pena, per ferir o matar. Han volia destruir alguna cosa..., o a algú.

Però ningú va interrompre el seu passejar. Potser estava projectant alguna classe d'aura, algun llenguatge corporal que advertia als altres que seria millor que es mantinguessin prudentment allunyats d'ell.

La seva ment seguia lliurant una desesperada batalla amb el seu cor. Han va repassar una vegada i una altra tot el que havien arribat a fer i dir. Havia fet alguna cosa malament? Era Bria una bella jove, amb problemes però bàsicament bona i sincera, que lluitava amb una addicció letal..., o només era una nena rica, insensible i massa acaronada, que havia estat jugant a un joc molt cruel? Li havia estimat realment alguna vegada?

I de sobte es va trobar en una cantonada, immòbil entre dos gegantescs munts de runes. Les seves mans sostenien la fulla de plastipaper que li havia deixat, i els seus ulls intentaven llegir-la sota la llum pampalluguejant del rètol d'un bordell. Han va parpellejar. «Deu estar plovent...» Tenia el rostre mullat.

Va alçar la mirada cap al cel, però naturalment no hi havia cel, només una teulada perduda en les altures. Va estendre una mà amb la palma tornada cap amunt. No plovia.

«Fos el que fos la Bria, s'ha ANAT –va acabar decidint, i dreçà les espatlles–. No tornarà, i haig de deixar de comportar-me com un estúpid. El primer que faré demà al matí serà buscar a Nici l'Especialista a l'Aranya Resplendent.»

Un instant després es va adonar que ja era nit tancada. Portava dotze o tretze hores vagabundejant pels carrers. Afortunadament, en aquell districte hi havia alguns llocs que mai dormien. El jove corellià va comprendre que necessitava aliment i repòs: estava tan buit i esgotat que li donava voltes el cap.

Va tornar lentament per on havia vingut, amb cada nou pas que donava portant amb si la dolorosa sensació d'estar caminant sobre sorres abrasadores. Les plantes dels peus estaven enrogides i plenes de butllofes, i coixejava.

El dolor dels seus peus era una distracció molt benvinguda.

«A partir d'ara únicament vaig a pensar en Han Solo», es va dir, detenint-se i alçant la mirada cap al cel nocturn, que amb prou feines si era visible al final d'un conducte de ventilació.

Un estel –o seria una estació espacial?– parpellejava sobre la negror. La declaració mental d’en Han tenia tota la convicció d'un jurament.

«No em preocuparé per ningú més, i no pensaré en ningú més. A partir d'ara, ningú s'acostarà a mi. S’han acabat les dones, i m'és igual com de boniques, llestes o dolces que siguin. Res d'amistats, i res d'amors... Ningú es mereix aquesta classe de dolor. A partir d'ara només estaré jo..., Solo.» Una part de la seva ment va ser conscient de la terrible ironia que tancava el seu involuntari joc de paraules, i Han va deixar escapar una rialleta buida. A partir d'aquell moment, el seu nom seria la seva persona. El seu nom havia arribat a representar tot el que era, i el que hi havia dins d'ell.

«Solo... A partir d'ara. Únicament jo. La galàxia i tots els que l'habiten poden anar-se a l'infern. Sóc Han Solo, ara i per sempre...»

Els últims trets de blanor juvenil s'havien esfumat dels trets d’en Han, i els seus ulls havien adquirit una nova i gelada duresa. Va seguir caminant entre les tenebres de la nit i els talons de les seves botes van copejar el permacret amb secs espetecs, tan durs i implacablement rígids com la closca que havia sorgit al voltant del seu cor.

Una setmana després Han Solo va avançar amb pas ràpid i decidit cap a la Sala d'Admissions de l'Acadèmia Espacial de l'Imperi. L'edifici era una gegantesca estructura del nivell superior, enorme i al mateix temps delicadament discreta, sòlidament majestuosa en el seu elegant disseny.

La llum del petit sol blanc de Coruscant li va fer parpellejar. Han portava molt temps sense veure la llum del sol, i els seus ulls encara estaven molt sensibles i s'irritaven amb facilitat.

Aconseguir que t'alteressin les pautes retinines era possible, com acabava de demostrar Han, però l'experiència no havia estat gens agradable. Han havia passat per la cirurgia làser i la remodelació cel·lular, i després havia estat un dia sencer ficat dins d'un tanc bacta, guarint-se a poc a poc. Després havia hagut de portar un visor bacta durant tres dies més, que havia passat ficat al llit en una petita habitació de la «clínica» d’en Nici.

Però havia sabut aprofitar la seva inactivitat forçosa, i hi havia passat hores escoltant textos d'història enllaunada i enregistraments literaris, preparant-se per als exàmens que esperava poder iniciar d'aquí a una mica. Han no es feia il·lusions respecte a les proves de l'Acadèmia, i sabia que no resultarien gens fàcils. En el millor dels casos, la seva educació només podia considerar-se parcial i plena de llacunes.

Nici l'Especialista s'havia guanyat fins a l'últim crèdit dels seus exorbitants honoraris. Han Solo ja existia dins de la base de dades imperial, juntament amb les seves pautes retinals i altres senyals d’identificació. (La majoria d'aquelles cicatrius eren molt recents, i havien estat acuradament distribuïdes sobre el seu cos pels androides mèdics d’en Nici. En Han havia fet que li esborressin la major part de les antigues.)

El nou Han Solo disposava d'identificacions que no podien ser distingides de les quals posseïa qualsevol ciutadà lleial de l’Imperi. Per primera vegada en més d'una dècada, Han estava totalment «net». Han Solo no estava sent buscat per res, i ningú li seguia la pista. Ja no havia de llançar mirades culpables per sobre de l'espatlla o tractar que li creixessin ulls en el clatell. No havia de mantenir-se en contínua alerta per detectar el centelleig traïdorenc del canó d'un desintegrador sobtadament revelat. Encara es tibava quan sentia un soroll inesperat, però això només era un reflex.

Han Solo era un ciutadà respectable, no un fugitiu assetjat.

Encara conservava les identificacions de Vykk Draygo i Jenos Idànian, que estaven en lloc segur dins d'una caixa forta, però ja només esperava una bona ocasió per lliurar-se d'elles. El rostre d’en Han mai havia aparegut en un cartell de ES BUSCA o en una base de dades, ja que la llei només coneixia les seves pautes retinines originals..., i aquestes havien estat esborrades i ja no existien.

Han va pujar els esglaons de pedra de l'escala que portava a la Sala d'Admissions amb pas ràpid i decidit. Va anar fins a l'oficial de reclutament humà assegut darrere de l'escriptori i li va somriure educadament.

–Bon dia –va dir–. Em dic Han Solo, i desitjo presentar una sol·licitud d'admissió en l'Acadèmia Imperial. Sempre he volgut ser oficial de l'armada.

L'oficial de reclutament no li va retornar el somriure, però li va tractar amb cortesia.

–Puc veure la seva identificació, senyor Solo?

–Per descomptat –va dir Han, i la va deixar damunt de l'escriptori.

–Assegui's, si us plau. Serà un moment.

Han es va asseure, sentint una certa tensió interior però dient-se a si mateix que no tenia res a témer. Els crèdits d’en Renn Tharen s'havien assegurat d'això.

Uns minuts després l'oficial de reclutament li va retornar la identificació i li va oferir un somriure distant.

–Tot correcte, Solo. Pot iniciar el procés de presentació de la sol·licitud i avaluació avui mateix. Sap que més del cinquanta per cent dels candidats no són acceptats, i que el cinquanta per cent dels quals són acceptats mai arriben a acabar el curs en l'Acadèmia?

–Sí, senyor –va dir Han–. Però estic decidit a intentar-ho. Sóc un bon pilot.

–L'Emperador necessita bons pilots –va dir l'oficial de reclutament, i durant un instant el seu somriure es va tornar realment càlid i benvolent–. Bé, comencem...

Següent