El parany del paradís (XV 2)

Anterior

2

La setmana següent va ser un malson acuradament calculat. El primer pas va consistir en un llarg examen físic, més escrupolós i detallat que cap dels quals Han havia experimentat fins aquell moment. Els androides mèdics van inspeccionar tot el seu cos i van introduir les seves sondes i sensors en llocs tan íntims que Han va haver de fer un considerable esforç de voluntat per no començar a fotre’ls puntades de peu als circuits, però ho va aguantar tot estoicament.

Han va estar molt tibant durant tot l'examen ocular, però l’androide d’en Nici era un autèntic expert. L’androide mèdic imperial no va trobar cap irregularitat.

Han va superar l'examen físic amb la màxima qualificació possible. El seu temps de reacció i els seus reflexos no tenien res a envejar als primers percentatges de la taula d'avaluació.

I després va arribar la part més difícil...

Dia rere dia, un grup de candidats a cadets que s'anava reduint contínuament va ser repartit entre diverses sales d'exàmens. En cadascuna hi havia un androide examinador, que formulava les preguntes als candidats, anava registrant les seves puntuacions i computava les tabulacions de les seves proves.

Cada nit Han tornava al seu petit cubiculum a un altre hotel de mala mort i es quedava dormit, exhaust, per passar tota la nit somiant amb els exàmens de l'Acadèmia i amb preguntes cada vegada més difícils.

–Vaig a mostrar-li quatre tipus d'armadura corporal, candidat a cadet Solo. Quin d'aquests quatre tipus va ser utilitzat per les forces mandalorianes durant el segle passat?

«Candidat a cadet Solo, en quin any va ocupar la Presidència del Senat Imperial el nostre gloriós Emperador? Quin esdeveniment històric va precedir a la seva elecció?

»Pari esment, candidat a cadet Solo. Si un Destructor Estel·lar de la classe Victòria salpa del Centre Imperial al moment especificat transportant la massa i el pes d'armament, carregament i tropes que està mostrant la pantalla, quin curs i vector d’aproximació al sistema dedalonià produirà la màxima eficiència en el consum de combustible? Tingui preparades les xifres i càlculs en què basa la seva resposta perquè siguin examinats.

«Candidat a cadet Solo, quina batalla de la Crisi Nooliana va donar com a resultat final l'alliberament del Sector Bothan? En quina data es va lliurar?

En el que concernia a Han, les preguntes «culturals» eren les pitjors de totes. S'esperava que cada cadet fos un oficial i un cavaller (o una dama), i això requeria una certa quantitat de bagatge cultural. Han es va anar obrint pas a poc a poc a través d'un laberint de preguntes com a «Candidat a cadet Solo, va a sentir tres peces musicals de tres mons diferents. Tingui la bondat de identificar el planeta d'origen de cada composició».

Irònicament, Han va demostrar ser molt millor responent preguntes sobre art que sobre música. El seu passat de lladre i estafador havia fet que estigués bastant familiaritzat amb la Historia de l'Art i l'Art Modern galàctic.

Quan, després de tres dies de ser examinat implacablement, Han va descobrir que seguia figurant en la llista de CANDIDATS A CADETS del videotauler d'anuncis de la gegantesca Sala d’Admissions, es va sentir tan sorprès com extasiat.

Els dos últims dies de la setmana que abastava el procés de selecció van estar dedicats a les proves de pilotatge. Durant aquesta part del procés, l'experiència que Han havia adquirit pilotant naus per als sacerdots ylesians li va resultar molt útil. Els candidats eren portats a l'espai en grans naus de transport que els conduïen a bases imperials properes. Només una petita part de les proves de col·locació avançades es duia a terme a Coruscant.

Cada dia, els candidats feien pràctiques de pilotatge dins d'una àmplia gamma de situacions diferents. Han va obtenir excel·lents resultats, i de seguida va saber que havia superat les proves. Només va haver-hi un moment una mica incòmode per a ell: un dels oficials que supervisaven els seus exàmens (durant aquesta fase s'utilitzaven instructors humans) va comentar als altres instructors en un to bastant esquerp que li semblava que la puntuació de «temps més reduït en trajecte assignat» obtinguda pel Han havia de ser invalidada, ja que era altament irregular que un candidat a cadet pilotés una llançadora a través de l'Arc de Triomf de l'Emperador Palpatine en el Centre Imperial en comptes de passar per sobre d'ell.

–Aterrí a diversos milers de ciutadans imperials! Hem rebut centenars de queixes! –va exclamar l'oficial, visiblement enfuriat.

El cap d'examinadors es va encongir d'espatlles.

–No va haver ferits, veritat?

–No, senyor.          

–Doncs llavors la puntuació obtinguda pel candidat a cadet Solo és vàlida. En aquests ciutadans no els asseuria gens malament experimentar alguna emoció forta de tant en tant. Això és bo per la circulació –va declarar el cap dels examinadors.

Han es va mantenir impassible, i no va donar cap senyal que hagués sentit la conversa.

El jove corellià sabia que encara que havia obtingut magnífics resultats en els exàmens de pilotatge, havia estat a punt de no superar les proves concernents a altres matèries.

Va haver-hi diverses ocasions en les quals el tauler va mostrar un «insuficient» al costat del seu nom, la qual cosa indicava que Han hauria de cursar estudis suplementaris dins d'aquesta àrea de coneixements en el cas que acabés superant el procés de selecció i fora acceptat en l'Acadèmia.

Una d'aquestes àrees era «Música», la qual cosa no tenia gens de sorprenent, i Han també va tenir problemes amb «Història Antiga Prerepublicana», «Física Quàntica Interespacial» i «Geometria No-linear Hiperespacial».

Estudiava cada nit i es quedava dormit amb els sons dels «enregistraments d'efecte intensiu» murmurant raimes d’informació en les seves oïdes durant el somni. En realitat, a Han no li importava passar cada nit somiant amb els exàmens.

Això sempre era preferible a somiar amb la Bria.

Finalment, va arribar el dia en el qual Han es va plantar davant del tauler d'anuncis i va buscar el seu nom en la llista de CANDIDATS DESQUALIFICATS..., i no va aconseguir trobar-lo.

Amb el cor bategant a tota velocitat i gairebé sense atrevir-se a concebre tals esperances, va anar a l'altre costat de la Sala per examinar la llista de CANDIDATS ACCEPTATS.

Han Solo.

El seu nom estava allà, escrit en lletres lluminoses. Han el va contemplar, incapaç de pensar i sense gosar creure el que estava veient.

Però allà estava. Han va passar una hora donant voltes per la Sala i va tornar al tauler en tres ocasions, i el seu nom estava allà en cadascuna d'elles. Finalment, i després de la tercera visita al tauler, Han es va permetre murmurar un «Sí!» gairebé inaudible i va alçar el puny en un gest de triomf.

Va baixar l'escala d'esglaons de pedra i va sortir a l'enorme plaça del nivell superior, sentint la carícia de la fresca brisa del vesprejar de Coruscant, tan agradable com una ruixada d'aigua fresca després d'un dia de calor.

«Això cal celebrar-ho», va pensar exultant.

Han es va obsequiar a si mateix amb un sopar en un dels elegants restaurants del nivell superior, no gaire lluny de la Sala d’Admissions. Va demanar medallons de nerf amb salsa especiada de redor, un plat de tubercles fregits i una amanida variada. També va demanar una cervesa alderaaniana que va beure a petits xarrups, paladejant el seu deliciós sabor.

Mentre sopava va recórrer amb la mirada el bell local, contemplant la magnífica escultura de metall i gel vivent, el trio de músics que tocaven peces de jizz suaument melòdiques i els cambrers humans. Entre la clientela hi havia alguns oficials imperials d'alt rang acompanyats per atractives dones vestides amb superbs vestits de nit. Han va alçar la seva gerra de cervesa en un discret brindis dirigit a si mateix.

–Ho he aconseguit, Bria –va murmurar–. Tant de bo estiguessis aquí per compartir tot això amb mi, amor...

Després d'haver pagat l'exorbitant preu del sopar sense lamentar-ho ni un sol instant, Han va sortir del restaurant i va decidir fer una passejada per l'espaiosa i elegant plaça. El deflector climàtic instal·lat a gran altura per sobre d'ella eliminava la major part de la força del vent, per la qual cosa Han gairebé tenia calor mentre caminava. El jove corellià va segellar el tancament de la seva vella jaqueta per protegir-se de la frescor de les ràfegues ocasionals.

Podia veure els pinacles i teulades dels edificis més alts elevant-se al seu voltant i perdent-se en el cel. Aquella plaça es trobava just sota el nivell més alt d'aquella secció de Coruscant. Llargues rampes amb forma de llevataps portaven fins a l'últim nivell, al que també es podia arribar mitjançant els ubics turboascensors.

Quan va haver sortit de la zona on la il·luminació era més potent, Han es recolzà en una barana i va intentar veure els estels. Va escollir un parell de les més brillants, però l'horitzó deixava totalment enfosquits els cels. Aurores vermelles i verdes brillaven i pampalluguejaven amb resplendors iridescents, semblant haver estat pintades damunt de la negror per algun colossal artista embogit. El panorama era realment impressionant.

«Ho he aconseguit!»

Han va somriure...

I un instant després es va quedar totalment immòbil quan una cosa petita, dura i rodona es va incrustar en la seva esquena. Era el canó d'un desintegrador. Una veu que Han va reconèixer immediatament a pesar que havien transcorregut cinc mesos des que l'havia sentit per última vegada va parlar al costat del seu cap.

–Ei, Han. M'alegro de tornar a veure't, noi. Haig d'admetre que has resultat molt difícil de trobar.

«Això no pot estar ocorrent –va pensar Han–. No ara! No és just!»

–Han, Han... –va dir aquella veu afable i jovial que tancava l'ombra d'una rialleta–. Per què no et dónes la volta molt a poc a poc perquè puguem parlar cara a cara?

Han va anar girant molt lentament sobre els seus talons i, tal com havia sabut que ocorreria, es va trobar cara a cara amb Garris Botxí. El capità del Sort del Comerciant havia substituït el seu bigarrat uniforme per l’atrotinada jaqueta de cuir, els pantalons i la túnica de llana de nerf alderaaniana cenyida al cos que constituïen el seu antic abillament de caçador de recompenses, però d'altra banda tenia exactament el mateix aspecte que la nit en què Han l'havia deixat inconscient sobre les planxes de la coberta.

«No... –va pensar Han–. Hi ha quelcom diferent...»

I passat un moment va comprendre que havia d'inclinar el cap lleugerament cap avall per mirar a Botxí. «I aquest quelcom diferent sóc jo. He crescut una mica. Ara sóc més alt que ell...»

Botxí li va examinar en silenci durant uns instants.

–Vaja, vaja... Estàs molt maco, noi –va dir després–. És una pena que no puguis tornar amb mi al Sort per deixar que algunes de les dames et fessin un cop d'ull. Estic segur que et convertiries en el favorit de totes les noies.

Han per fi va recobrar la veu.

–Què vols, Garris? –va preguntar en un to gelat.

–Oh, oh... Així que ara sóc Garris, eh? Et consideres el meu igual, veritat? –Garris Botxí li va creuar la cara amb una feroç bufetada. Quan Han es va disposar a reaccionar, el canó del desintegrador es va enfonsar amenaçadorament en el seu estómac. Sense dir ni una paraula, el jove corellià es va netejar la sang del llavi inferior partit–. Bé, doncs no ets el meu igual, i no ho oblidis. Per a mi només ets el munt de crèdits que els hutts em lliuraran a canvi que els porti a Vykk Draygo amb vida.

–Els hutts m'estan buscant? –va preguntar Han, intentant guanyar temps.

–Estan buscant a Vykk Draygo i a Jenos Idànian, i a la resta de les teves identitats falses, noi. Però ara ets Han Solo, veritat? I jo sóc pràcticament l'única persona en tota la galàxia que sap que Han Solo també ha estat Vykk Draygo i tots els demés... Així doncs, quan vaig veure l'anunci que van publicar els hutts vaig decidir abandonar el meu retir per dedicar-me únicament i exclusivament a buscar-te. No puc malgastar l'oportunitat de guanyar tants crèdits.

–Comprenc –va murmurar en Han.

Botxí va tornar a tirar-li el cap cap enrere amb una altra violenta bufetada.

–No, Han, no ho entens. No saps que les coses no li han estat anant molt bé al Sort últimament, i tampoc saps que Larrad mai ha tornat a ser el mateix des que aquella condemnada harpia wookiee li va dislocar el braç. Aquests crèdits dels hutts ens trauran de molts problemes.

–De debò? –va preguntar Han–. No veig en què canviarà la vostra sort pel mer fet que m'hagis capturat. Seria millor que intentessis organitzar alguna estafa a Gamorr. I em temo que no puc prendre part en aquest petit pla teu..., Garris.

Mentre parlava Han havia començat a baixar la veu a poc a poc, emprant un to cada vegada més suau. De manera inconscient, Botxí es va anar inclinant lleugerament cap endavant per poder sentir-li...

...just quan Han saltava sobre ell llançant un salvatge crit. Un braç va pujar veloçment en un moviment de bloqueig, apartant el braç de Botxí, i Han va alçar el genoll gairebé en el mateix instant per incrustar-lo en l'engonal del capità del Sort del Comerciant. Mentre Botxí es doblegava sobre si mateix amb un grunyit gutural, Han li va llançar un feroç cop de puny a la mandíbula. El capità va caure al sòl.

El desintegrador va caure de la mà d’en Garris, que va intentar recuperar-lo. Han el va apartar d'una puntada, enviant-lo cap a les negres ombres que semblaven dibuixades amb traços de ganivet. Després va saltar per sobre del cos encongit de Botxí i va arrencar a córrer cap a la rampa que portava a la teulada més alta. Una vegada allà, podria amagar-se i escapar en un tub horitzontal o un turboascensor.

Han encara no podia creure que hagués aconseguit derrocar a Botxí en una baralla. De nen primer i d'adolescent després, tota la seva vida havia transcorregut sota el terror que li inspirava la ira del capità i els seus temibles punys.

Va arribar a la rampa i va començar a pujar per l'espiral amb l'ímpetu incontenible d'una nau llançada a plena potència. Quan va arribar al final de la rampa, Han es va detenir i va mirar al voltant. La teulada plena de les ombres dobles creades per les dues petites llunes de Coruscant semblava pertànyer a un altre univers, un cosmos fantasmagòric en el qual tot estava definit pel centelleig d'una blancor dolorosament intensa i per bandes de color gris que se submergien en una foscor impenetrable.

Mentre Han començava a travessar la teulada, buscant un turboascensor amb la mirada, un feix blavós va sorgir de la foscor a la seva dreta. El tret havia vingut de l'entrada d'un turboascensor. «Un desintegrador ajustat per atordir! –va pensar Han, arrencant a córrer de nou en una frenètica ziga-zaga–. Botxí? Com pot haver arribat aquí a dalt tan de pressa?»

Un altre feix atordidor.

Han va creuar la teulada tan de pressa com un vrelt que fugís davant d'un raig desintegrador, corrent com mai havia corregut abans en tota la seva vida. Va passar per davant de l'entrada d'un altre turboascensor, es va detenir i va anar cap a ella. Estava arribant a la porta quan aquesta es va obrir i Botxí va aparèixer darrere d'ella, perfilat en el llindar amb el desintegrador a la mà.

Han va patinar uns centímetres sobre la freda superfície de permacret fins a detenir-se i va invertir la direcció de la seva fugida. «Botxí aquí? Qui ha fet aquests altres trets llavors?»

Però estava massa ocupat corrent frenèticament per la teulada per poder tractar de trobar una resposta en aquesta pregunta.

El desintegrador de Botxí va escopir un feix d'energia que fendí les ombres amb la seva resplendor verd-blavosa. El nivell superior estava reservat bàsicament a les parelles d'enamorats, i no es trobava molt ben il·luminat. L'única font de claredat existent a la zona era la llum de les dues petites llunes de Coruscant.

La respiració d’en Han era clarament visible en la foscor mentre de corria per la teulada, saltant per sobre dels murets i els conductes descoberts que sobresortien del permacret. Els pinacles superiors de diversos edificis apuntaven del permacret com grotesques coníferes de pedra. Han va saltar per sobre d'un i va patinar sobre una capa de gebre quan els seus peus van tornar a entrar en contacte amb el terra. Aquella zona quedava fora de la protecció del deflector climàtic, i feia molt de fred. La seva jaqueta de cuir amb prou feines podia protegir-li.

–Atura’t o et fregiré el cul! –va xisclar Botxí, i un altre feix atordidor va travessar la nit.

Han va allargar encara més les seves gambades, fugint com un animal assetjat i decidit a escapar com fos. Es va atrevir a mirar per sobre de l'espatlla i va veure la fosca silueta de Botxí, tènuement il·luminada pels centelleigs reflectits d'un altre feix atordidor.

Tornant novament el cap cap endavant, Han va córrer encara més de pressa... per a veure’s obligat a detenir-se de cop, oscil·lant a la vora de l'abisme allà on acabava el permacret!

Han es va tirar cap enrere, manotejant frenèticament. Va tenir un fugaç besllum de la plaça magníficament il·luminada que s'estenia a deu o dotze nivells per sota d'ell, amb l'elegant restaurant en el qual havia sopat al centre, i fins i tot va poder distingir les belles estàtues, la verdor de les plantes i les flors exòtiques a través de la iridescència creada pels deflectors climàtics.

Semblava com si hagués transcorregut tota una vida des que va sopar en ell.

Han va torçar cap a la dreta, relliscant uns centímetres sobre el permacret, i va seguir corrent. Un altre feix atordidor va passar al seu costat. L'alè li va cremar en els pulmons mentre panteixava, intentant empassar glopades d'aquell aire gelat.

Va saltar per sobre d'un altre pinacle i va sentir com li fregava la part interior del camal dels pantalons, però va aconseguir deixar-lo enrere i va seguir corrent, ficant-se en una zona d'ombres per esquivar un altre feix atordidor.

I les ombres van ser substituïdes sobtadament pel buit més absolut quan un conducte de ventilació va aparèixer davant seu!

Han anava massa de pressa per poder detenir-se. Va saltar cap endavant, impulsant-se amb totes les seves forces mentre llançava un crit de terror...

...i va aconseguir salvar l'abisme que badallava sota ell. Va aterrar pesadament a l'altre costat, va caure i va rodar sobre si mateix, panteixant i sense alè mentre intentava aixecar-se. Han va patinar sobre el permacret gelat i manotejà frenèticament en el mateix instant en què un feix atordidor rebotava en el seu cos i s'escampava sobre el sòl al costat d'ell.

Tot el costat dret d’en Han va quedar insensible de sobte.

El jove corellià va tornar a caure sobre el permacret amb un grunyit agònic. Va permetre que el seu cos quedés flàccidament relaxat i va esperar, esperant poder recuperar l'ús del seu costat dret a temps de fer alguna cosa. Depenent de quin fos el nivell d’intensitat que havia usat Botxí, això podia requerir dos minuts..., o tal vegada deu.

Respirar era una tortura, però Han va ignorar el dolor i va seguir omplint-se els pulmons amb glopades d'aire. Necessitava recuperar l'alè per si la sensibilitat tornava al seu costat dret.

Uns passos es van aproximar des de l'esquerra. Era Botxí, contornejant el conducte de ventilació sobre el qual havia saltat Han. El jove corellià va seguir immòbil. Només el petit plomall blanc del seu alè revelava que encara vivia.

Els passos es van detenir al costat d'ell i després van descriure un cercle. Han podia veure borrosament la silueta de Botxí a través de les seves pestanyes. Un instant després una bota li donà una puntada salvatgement a la cama dreta. El dolor li va arrencar un panteix ofegat.

–Escòria miserable –va xiuxiuar Botxí–. Et mereixes que llanci la teva fastigosa pell al buit pel que acabes de fer.

El fet que Han pogués sentir dolor en el lloc on li havia colpejat la gruixuda bota de Botxí era una bona notícia, perquè significava que la paràlisi provocada pel feix atordidor ja s'estava dissipant. Però Han no es va moure i va romandre flàccidament inactiu mentre Botxí l’agafava pel coll de la jaqueta i l’arrossegava sobre el permacret, tirant d'ell cap al turboascensor més proper entre cops i sacsejades.

El capità mercant no parava de deixar anar malediccions i juraments i, sentint un centelleig de satisfacció, Han va veure que caminava amb una marcada coixesa. El jove corellià va intentar obligar-li a carregar amb un pes mort el més gran possible mentre era arrossegat al llarg de la teulada, sentint les gèlides esgarrapades del permacret. Un instant després va notar un pessigolleig a la mà dreta mentre estava sent arrossegat, la qual cosa era una altra bona notícia.

Botxí li va deixar anar el coll de la jaqueta quan van arribar al turboascensor. Deixar-se caure sense reaccionar resultava bastant difícil, però Han va aconseguir que l'efecte general fos bastant bo sense necessitat de colpejar-se el cap amb massa violència. El rostre d'ulls lluents de Botxí, amb un morat enfosquint-li la mandíbula, va aparèixer en el seu camp de visió.

–Ara baixarem en aquest ascensor i et portaràs bé, el meu petit vrelt. Tu i jo anem a comportar-nos com dos grans amics, eh? Diré que som companys de tabola i que has begut massa.

Han ja podia sentir acostar-se el turboascensor. Va flexionar els músculs del braç dret i la cama dreta. Els músculs responien, si bé amb molta lentitud i malaptesa. Han no disposava de molt temps...

–Bé, Han, explica'm... Has aconseguit entrar a l'Acadèmia Imperial? –va preguntar Botxí, com si Han pogués parlar–. Suposo que aquesta és la raó per la qual vas decidir obsequiar-te amb un petit banquet aquesta nit, eh?

Va riure.

–Els imperials deuen sentir-se realment desesperats si estan disposats a acceptar a un perdedor com tu.

Va escopir, i un doll de saliva calenta es va escampar sobre l'ull dret d’en Han. El jove corellià va evitar mostrar qualsevol classe de reacció. El turboascensor ja estava molt a prop. Quan aquelles portes s'obrissin, Botxí es distrauria durant uns quants segons preciosos, i llavors..., llavors Han actuaria.

Han va flexionar imperceptiblement els dits de la mà dreta, i aquests van respondre a l'ordre del seu cervell. Botxí seguia parlant sense parar.

–Aquests imperials... No saben pilotar una nau, no saben lluitar i no són capaces d'encertar-li a un planeta encara que el tinguin davant dels nassos. Encara no entenc com se les hi arregla el vell Palpatine per aixecar-se del llit cada matí. No són més que una colla de perdedors...

Les portes del turboascensor es van obrir. Botxí va alçar la mirada cap a elles en el mateix instant en què Han s'aixecava d'un salt.

L'element de sorpresa li va ajudar durant un moment. Han va aconseguir tornar a arrencar el desintegrador de la mà d’en Botxí, però un instant després Garris ja havia caigut sobre ell. Mans dures com el ferro es van tibar al voltant de la gola del jove. Els ulls d’en Han es van engrossir en les òrbites mentre passava una cama per darrere del cos de Botxí i exercia pressió, fent que el capità caigués cap enrere. Botxí no va afluixar la seva presa i Han va caure amb ell, i els dos es van desplomar en un confús munt de braços i cames que llançaven cops de puny i puntades.

Han va enfonsar un puny en l'estómac de Botxí i li va sentir llançar un grunyit de dolor. Els dits que envoltaven la seva gola s'afluixaren durant un moment..., i després Botxí va apartar les mans del coll d’en Han i va intentar treure-li un ull.

El capità havia triat l'ull dret, i el polze que furgava salvatgement en la conca d’en Han va relliscar sobre la saliva del propi Botxí. Han va girar el cap i li va llançar una feroç dentada d'animal. Les seves dents es van tancar sobre el polze de Botxí i intentaren unir-se. Botxí udolà mentre Han li estripava la carn. El jove corellià va sentir el sabor de la sang en la seva boca.

Han va aprofitar el moment de distracció del capità per elevar el seu genoll cap a l'estómac de Botxí. L'aire va ser expulsat dels pulmons de Botxí sota la forma d'una pestilent núvol blanc que es va dissipar en la gèlida atmosfera nocturna.

Han s’alçà, traient-se a Botxí de damunt. El capità va perdre l'equilibri i va caure cap enrere. Han va estirar frenèticament el braç cap al lloc en el qual havia sentit caure el desintegrador..., i els seus dits el van trobar.

Botxí ja s'havia aixecat i estava avançant decididament cap al jove corellià quan Han, agenollat sobre el terra, es va incorporar, li va apuntar amb el desintegrador i va desplaçar el nivell d'intensitat de l'arma fins a la lectura màxima amb el polze, assegurant-se que el capità veia el que feia.

–Ara et toca a tu quedar-te quiet, Botxí –va dir.

Parlar va provocar un espasme de tos i una punxada de dolor que va estripar la maltractada gola d’en Han, però va aconseguir alçar l'arma cap a Botxí i apuntar-li amb ella.

Botxí va riure i va començar a avançar més a poc a poc, però no es va detenir. Estava a uns sis metres de distància d’en Han.

–Vinga, fill... –va dir amb veu melosa–. El vell capità Botxí només s'estava divertint una miqueta amb tu, res més. No anava a lliurar-te a aquests hutts, oh, no. Sabies que vas matar a un d'ells, noi? I als hutts no els agraden gens aquestes coses, per descomptat. Potser no ho sàpigues, però ara ja mai deixaran de buscar al seu volgut Vykk Draygo.

–No donis ni un pas més –va dir en Han.

El tremolor que va sentir en la seva veu li va horroritzar. Mai hi havia disparat a sang freda contra ningú..., i menys contra algú a qui conegués. Seria capaç de fer-ho?

Botxí va somriure com si pogués llegir-li la ment.

–Vinga, Han... Ja saps que no vas a disparar contra mi. No pots fer-ho. En realitat, gairebé es podria dir que sóc el teu papa.

Han va bellugar el cap i va replicar amb una obscenitat en huttès tan devastadora que Botxí va enarcar les celles.

–Oh, vaja... Veig que la teva manera de parlar ha empitjorat considerablement durant aquests mesos, noi.

El capità havia seguit movent-se, i ja només hi havia uns quatre metres de distància entre ells. Han va tibar els dits sobre la culata del desintegrador, però li va horroritzar veure que el canó pujava i baixava amb una lenta tremolor.

–Baixem i parlem d'això, Han –va dir Botxí, suavitzant sobtadament la veu–. No et faré mal. Tens la meva paraula.

–La teva paraula? –Han va riure, i després va tossir–. Oh, molt graciós. La teva paraula no val ni una escopinada.

–Pots confiar en mi. A més..., si em mates mai sabràs la veritat sobre els teus pares, noi. No sabràs qui eren..., ni per què vas acabar abandonat en aquests carrerons replets d'escombraries en els quals et vaig trobar.

Han va clavar la mirada en el rostre del capità.

–Saps qui eren els meus pares? Saps per què vaig ser abandonat? –Va empassar saliva, i una nova onada de dolor va recórrer la seva gola–. Parla i tal vegada et deixi viure.

Botxí ja gairebé estava prou a prop per poder agafar el desintegrador, i només hi havia un metre escàs de distància entre ells. Han sabia que havia de disparar i que no es podia confiar en Botxí..., però així i tot seguia titubejant.

–Explica-m'ho, Botxí!

–T'ho diré tot quan em donis el desintegrador –va replicar Botxí–. Ho sabràs tot, Han... Tens la meva paraula.

«Dispara d'una vegada! Vinga, dispara ja!», udolava desesperadament la ment d’en Han.

I llavors un feix desintegrador es va escampar sobre el pit d’en Garris Botxí, banyant-lo amb una onada de llum vermellosa. El capità va alçar les mans i una ganyota de dolor i terror estremí les seves faccions. Després va caure cap enrere, precipitant-se en el buit com una pedra, i ja estava mort abans que xoqués amb el permacret.

Han va baixar la mirada cap a la seva mà sense entendre res. El seu dit estava damunt del gallet del desintegrador, però no l’havia mogut... o sí ho havia fet?

I un instant després va comprendre que el tret havia vingut de darrere d'ell.

Han es va tornar, encara de genolls, per trobar-se davant un altre home. El nouvingut era humà, jove, d'alçada mitjana i constitució esvelta. La claredat de les llunes tenyia els seus cabells foscos amb un blanc de gebre. Empunyava un desintegrador, i portava les paraules «caçador de recompenses» escrites en cada tret de la cara.

–D'acord, noi, s’ha acabat –va dir, despenjant unes manilles del seu cinturó–. Aixeca't. Vas a venir amb mi.

«Aquests dos primers trets! –va pensar Han–. Va deure ser ell. M'havia seguit fins aquí a dalt i després va estar esperant entre les ombres al fet que Botxí em portés a baix, per poder intervenir en aquest moment i capturar-me.»

–Sabia que el vell Botxí et trobaria –va afegir el caçador de recompenses, gairebé com si hagués estat llegint els pensaments que desfilaven per la ment d’en Han–. Els hutts no tenen fotos o enregistraments teus, així que vaig seguir a Botxí perquè ell pràcticament t'havia criat, no, Vykk? Sabia que em portaria fins a tu.

«No! –udolà la ment d’en Han–. No ara! No pot tornar a ocórrer!»

Encara estava encarcarat a causa de la paràlisi, i el combat amb Botxí li havia deixat esgotat i adolorit. Tots els músculs del seu cos vibraven de pur dolor i cansament.

El caçador de recompenses va moure el desintegrador.

–Deixa caure la teva arma o et deixaré anar una descàrrega atordidora al cap i et deixaré el cervell fet puré, noi –va dir–. Els hutts et volen viu, però no van dir res que haguessis d'estar en el teu sa judici. Deixa-la caure.

Han, tremolant, va permetre que el desintegrador es desprengués dels seus dits entumits. Va intentar aixecar-se amb un grunyit d’esforç, però la cama dreta se li va doblegar sota ell.

–La meva cama... –va balbucejar–. La cama dreta no vol aguantar el meu pes... Botxí em colpejà.

–Sí, vaig veure com ho feia. No va ser massa professional per la seva banda, però el vell Botxí sempre va tenir molt mal geni –va dir el caçador de recompenses–. Vaig a donar-te una mà per ajudar-te a aixecar-te –va afegir, fent un pas cap endavant–. No intentis...

Deixant escapar un udol de fera embogida, Han va saltar cap a l'estómac del caçador de recompenses amb el cap per davant.

Aquell home era més jove que Garris Botxí, i també era més fort i ràpid. Però Han estava lluitant com un boig, amb la força nascuda de la desesperació més absoluta. No tenia res a perdre, i ho sabia.

El caçador de recompenses es va desplomar cap enrere amb un xiscle de sorpresa. Han es va llançar sobre ell i va començar a copejar-li. El caçador de recompenses, que ja s'havia recuperat, va deixar caure el canó del seu desintegrador sobre la templa d’en Han.

La sang va brollar de la ferida i va començar a lliscar-hi cap a l'ull esquerre d’en Han, però el jove corellià no va permetre que això li frenés ni un sol instant. Va anar pujant frenèticament pel cos del caçador de recompenses com si aquest fos una liana de la jungla i li va copejar amb el cap, estavellant el seu front contra el nas del caçador de recompenses. Han va notar i va sentir com el cartílag es trencava sota l'os del seu crani. L'estrident esgarip del caçador de recompenses va ressonar en la nit.

Maleint, el caçador de recompenses va iniciar un salvatge cos a cos amb Han, copejant-li en l'esquena i en els ronyons amb el desintegrador. Han li va agafar el braç i va estavellar la seva mà contra el permacret, una vegada..., i una altra més. El desintegrador va caure dels dits del caçador de recompenses. Han va tornar a copejar-li la cara amb el front, ignorant el dolor que va sentir quan la seva pell es va estripar sota la violència de l'impacte.

–No em portaràs amb tu! –va cridar, estavellant repetidament el seu cap contra el rostre del seu enemic.

El caçador de recompenses, el rostre convertit en una màscara vermellosa per la sang que brollava del seu nas trencat i els seus llavis partits, es va llançar cap al Han, una fúria assassina cremant en els seus ulls.

Han va esperar fins a l'últim segon i després va esquivar l'atac. Quan el caçador de recompenses passava al costat d'ell, Han va descarregar tot el pes del seu cos damunt de la seva espatlla.

El cap del caçador de recompenses va xocar contra l'estructura de pedra amb un fort cruixit, els ressons del qual van semblar ressonar per tota la gèlida foscor de la nit.

El caçador de recompenses va sofrir un espasme, i després el seu cos es va afluixar i va començar a relliscar paret avall fins a quedar immòbil damunt del permacret.

Fent esses, mossegant-se el llavi i empassant bilis, Han va aconseguir incorporar-se i va anar trontollant cap a l'home. Dos dits col·locats sobre la seva gola li van confirmar que el caçador de recompenses estava tan mort com Garris Botxí, qui jeia a uns quants metres de distància, el cap alçat cap a les llunes bessones com si volgués contemplar-les amb dos ulls enterbolits que ja no eren capaços de veure gens.

Han es va deixar relliscar paret avall fins que va acabar assegut en el sòl, marejat i exhaust i sentint que li donava voltes el cap. Va començar a tremolar, i la crisi de sotracs va durar gairebé un minut.

«Haig de recuperar el control de mi mateix –es va dir–. Haig de pensar. Vinga, pensa...»

Es va aixecar, va anar novament amb pas trontollant cap al caçador de recompenses i es va quedar immòbil al costat d'ell, mirant-li fixament. Aquell home tenia més o menys la seva talla, i també tenia els cabells castanys. La seva cabellera era una mica més fosca que la d’en Han, però potser no s'adonessin d'això.

El seu alè va embolicar el rostre d’en Han en una nubècula blanca mentre tirava de les botes de l'home fins a treure-les-hi. Després, lentament i metòdicament, va anar despullant al caçador de recompenses.

Cinc minuts després Han es va incorporar, trontollant-se però vestit amb les robes del caçador de recompenses. Després va començar a vestir el cadàver amb les seves robes: el seu gastat mico gris de pilot, la seva vella jaqueta de pell de llangardaix, les seves botes... Va ficar el desintegrador del caçador de recompenses en la seva pistolera. Finalment, va agafar un grapat de crèdits i totes les seves identificacions falses i les va ficar en la butxaca interior de la seva jaqueta, segellant el tancament. Després va segellar el tancament davant de la jaqueta.

Coixejant i trontollant-se, Han va anar a la recerca del desintegrador de Botxí. Va buscar per la teulada fins a trobar-lo i va anar fins al cadàver. Torçant el gest, va posar l'arma a màxima potència, va dirigir el canó cap al cadàver i després, tornant el cap cap a un costat, va disparar un feix desintegrador contra la seva cara. Quan es va obligar al mirar, el mort ja no tenia cara..., ni ulls.

I tampoc tenia retines.

Han va recórrer uns quants metres amb un pas trontollós abans de ser presa de les nàusees. Pensar en el que li havia costat aquell sopar va fer que sentís encara més desitjos de vomitar.

Amb un grunyit d'esforç, va agafar el cos del caçador de recompenses per sota dels braços i el va arrossegar a través del permacret gelat, de la mateixa manera en què abans Botxí l’havia arrossegat a ell. Han va anar retrocedint, a poc a poc i amb molt de compte, fins que va tornar a estar al costat d'aquell interminable conducte de ventilació sobre el qual havia saltat.

Mirà cap avall i després es va apressar a desviar la mirada mentre lluitava amb el vertigen que volia ensenyorir-se d'ell. El conducte semblava no acabar mai.

Va empènyer el cos fins a deixar-lo al costat de la vora i després va enviar al caçador de recompenses per sobre d'ell amb una potent empenta d'ambdues mans, fent que es precipités al buit.

No el va veure caure. Amb passos lents i vacil·lants, va tornar al lloc en el qual havia deixat a Botxí i va col·locar el desintegrador del capità entre els seus morts dits. Després va prémer el botó per trucar al turboascensor.

Quan les portes es van obrir, Han gairebé es va desplomar dins del recinte il·luminat de la cabina.

El turboascensor va començar a baixar i Han es va quedar immòbil al centre de la cabina, trontollant-se i recolzant les mans en les parets. Va haver de fer un gran esforç de voluntat per no perdre el coneixement.

Havia estat una nit molt llarga...

Següent