El parany del paradís (IX 1)

Anterior

9

Perduda i trobada

Al matí següent Han va xiular animadament mentre es dutxava, i ni tan sols el fet d'haver d'escampar la viscosa substància antifúngica de color grisenc i pestilent pudor sobre el seu cos va aconseguir deprimir-li. Ell i Bria anaven a sortir d'aquell món, i quan haguessin venut els objectes robats de la col·lecció d'obres d'art de Teroenza tindrien munts de crèdits. Han podria pagar la seva nova identitat i el menjar i l'allotjament mentre passava els exàmens per entrar a l'Acadèmia.

I quan sortís d'ella seria un oficial, un home respectat per tots, i Bria li estaria esperant...

Fregant-se els cabells mullats amb una tovallola, va anar a la recerca de les seves robes, que havia deixat escampades al peu del seu catre.

No va haver-hi cap advertiment. En un moment donat estava caminant, i al següent algú l’havia agafat i l’havia llançat al terra amb tanta força que l'impacte li va deixar sense alè. Han boquejà com un catxalodó encallat a la platja, i puntets lluminosos ballotejaren davant dels seus ulls.

Però també hi havia quelcom més, una cosa que li mantenia immobilitzat en el terra, una cosa que havia estès una mà enorme que li pressionava el pit. Han va reaccionar de manera instintiva quedant-se totalment immòbil, panteixant per tractar de recuperar l'alè i comprenent que aquella mà podia aixafar-li amb tanta facilitat com si el seu cos fos una nou de dilga.

La negror va ondar davant dels seus ulls, però... No, la negror era real i peluda, amb una taca blanca al centre del seu pit i un eriçament de bigotis blancs. Han va aconseguir tornar a veure amb una mica de nitidesa.

–Muuurgh...? –va panteixar amb un fil de veu–. Què et...?

I Muuurgh li va rugir en la cara, els seus enormes ullals tan prop d'ella que Han va poder veure la lluentor de la saliva que els cobria.

–Pilot planeja essscapar i emportar-se a Bria –grunyí Muuurgh–. Vykk planeja robar als seus patronsss ylesiansss. Vykk planeja ocupar-se de Muuurgh...

–Però...

La mà va exercir una lleugera pressió cap avall i Han es va enfonsar sota ella, els ulls desorbitats.

Muuurgh va alçar una gegantesca urpa-mà i va flexionar lleugerament els músculs. Urpes tan enormes i esmolades que semblaven simitarres van brollar de les puntes dels dits.

–Ara Pilot morirà per traïdor –grunyí el togorià.

–No! –Han va alçar les mans en un gest de súplica–. No, si us plau! Escolta, Muuurgh...

–Muuurgh essscoltà anit. Muuurgh va sentir molt –va dir secament el togorià.

–Ei, col·lega! –va balbotejar Han, imaginant-se el que aquelles urpes li farien a la carn indefensa de la seva gola–. Creia que érem amics!

–A Muuurgh li queia bé Pilot. Muuurgh sssent haver de matar a Pilot, però paraula d'honor ha estat donada. Muuurgh no té elecció.

L'enorme i peluda mà va començar a baixar. Han va tancar els ulls i va esperar la fi.

Va sentir com el vent creat pel moviment de la mà del togorià li fregava la galta i la gola, però res li va tocar. Passades diverses eternitats, Han va tornar a obrir els ulls. Muuurgh li estava mirant fixament, clarament estripat entre el deure i els seus impulsos.

El gegantesc felinoide va acabar agafant al Han pels cabells i l'espatlla, el va aixecar d'una tirada i el va empènyer cap al lloc en el qual el corellià havia deixat la roba.

–Vessstir-se! Muuurgh no vol la sang de Pilot sobre les seves urpesss. Anirem a explicar a Teroenza el que Pilot i noia estan planejant fer. Sssacerdot dirà a altres guàrdiesss que matin a traïdorsss.

Han es va apressar a anar fins al catre i va començar a vestir-se. Almenys no moriria nu i xop.

–Escolta, Muuurgh, has d'escoltar-me –va dir mentre s'anava vestint–. Si us plau... El que m'escoltis no li farà mal a ningú, veritat?

–Pilot menteix. Muuurgh sssap que Pilot menteix. Muuurgh no... No t'escoltaré.

«Ei, això és bon senyal. Que es corregeixi a si mateix vol dir que està recuperant el control dels seus impulsos... –va pensar en Han–. Les regles gramaticals que li he ensenyat li estan tornant al cap.»

Va tancar el segell davanter del seu mico i es va asseure sobre la vora del catre per posar-se les botes.

–La teva gent té un codi de l'honor, veritat? –va dir, pensant a unes velocitats que mai havia aconseguit anteriorment.

–Sssí.

–Si li dónes la teva paraula d'honor a algú per qui estàs treballant, llavors has de mantenir la teva paraula, no?

–Sssí. Pilot ésss capaç de moure's més de pressa. Posa't aquestesss botesss.

Han va ficar lentament el peu dret en la bota, amb els dits dirigits cap avall, i va començar a tirar d'ella.

–Bé, amic, llavors suposem que li has donat la teva paraula d'honor a algú per qui treballes i després descobreixes que tot el que t'ha dit sobre la seva part del contracte era mentida. Quin efecte té això sobre el vostre acord? Has de seguir sent fidel a la paraula d'honor donada a algú que t'ha mentit i t'ha deixat en ridícul?

Muuurgh va mirar fixament al Han amb evident suspicàcia, però no va dir res.

–Vinga, amic... Què diu el teu codi de l'honor sobre els acords amb els mentiders?

Muuurgh va bellugar l’enorme cap, i les seves orelles es van enganxar al crani en una intensa reacció d'ira.

–Si un togorià dóna paraula d'honor a algú que menteix, el contracte no té cap valor. No hi ha honor a tractar amb algú que menteix.

–Perfecte –va dir Han, sentint-se molt satisfet de si mateix mentre agafava la seva bota esquerra–. I ara escolta'm bé, col·lega: crec que Mrrov està aquí, a Ylèsia. Crec que Teroenza et va mentir.

Muuurgh va contemplar en silenci al Han durant uns instants, i després els seus ulls blaus es van entretancar.

–Tu mentiriesss per seguir viu, Vykk.

–Sí, amic, ho faria –va respondre Han, no volent recórrer a les mentides–. Però et juro que no t'estic mentint en això.

–Juresss? Què ésss això?

–És... És quelcom així com una paraula d'honor –va dir Han–. El meu poble jura per allò que més li importa al món. És... Bé, suposo que tu diries que és una cosa sagrada.

– I llavors per què cosa jura Vykk?

Han va estar pensant durant un moment abans de respondre.

–Ho juro per la vida de la Bria –va dir després, parlant molt a poc a poc i el més clarament possible–. Ja saps que Bria m'importa... molt. Ho saps, veritat?

Muuurgh va reflexionar en silenci i va acabar assentint.

–D'acord: llavors et juro per la vida de la Bria que anit ella em va dir que havia vist a algú de la teva espècie aquí, a Ylèsia, fa poc més de sis mesos. Això encaixaria amb l'època en la qual estaves buscant a Mrrov, veritat?

El togorià va tornar a assentir en silenci.

–Bria va veure a algú del teu planeta, Muuurgh. Pregunta-li-ho tu els mateix. Teroenza i els seus sequaços et van mentir quan et van dir que Mrrov mai havia vingut a aquest món. Probablement segueix aquí, a Ylèsia... Suposo que no estarà en la Colònia U, ja que això resultaria massa arriscat, però hi ha bastants probabilitats que estigui en la Colònia Dos..., o potser fins i tot en la Tres. Però la Colònia Dos porta més temps en funcionament, així que té molts més pelegrins que la Colònia Tres. En conseqüència, apostaria al fet que Mrrov es troba en la Colònia Dos. Crec que val la pena comprovar-ho, no?

–Quin assspecte tenia aquesta togoriana? –va preguntar Muuurgh, parlant molt a poc a poc.

Durant un moment Han va sentir la temptació de mentir i dir que no ho sabia, perquè no tenia ni idea de què ocorreria si estava equivocat sobre la identitat d'aquella congènere del togorià. Muuurgh podia deixar-se dominar per la ira i matar-lo allà mateix. Va respirar profund.

–Bria va dir que era blanca i d'algun altre color, i que tenia franges. Creia que podien ser franges ataronjades, però va dir que estava tan fosc que no podia estar segura.

«I esperà que Mrrov no fora d'un sol color o tingués el pelatge clapejat!»

Les orelles de Muuurgh es van enganxar al crani, i l'enorme felinoide va començar a xiuxiuar com una vàlvula defectuosa mentre mostrava les dents en una ganyota plena de ferocitat. Han va mirar desesperadament al seu voltant a la recerca d'alguna cosa amb que trencar-li el cap al togorià, però no hi havia res a l'abast de la seva mà. El jove corellià es va resignar en silenci a l'espantosa idea que acabaria partit per la meitat.

Però de sobte el feroç xiuxiueig de Muuurgh es va convertir en un anguniós miol ple de dolor. El gegantesc alienígena es va deixar caure al sòl i es va portar les mans al cap mentre seguia miolant amb un estrident ploriqueig.

–L’hasss descrit! –grunyí per fi–. Oh, per tots els déus dels meus paresss... Per ventura ésss possible que Mrrov hagi estat aquí durant tot aquest temps mentre jo creia en aquests mentiderss? Aniré ara mateix a obrir-losss les golesss amb les urpes, i em menjaré els seus corsss!

–Uf –va murmurar en Han, mentre pensava en el molt que s’alegrava que aquell recurs desesperat hagués donat resultat.

Muuurgh es va aixecar d'un salt, òbviament decidit a portar a la pràctica la seva amenaça.

–Espera! –Han també es va aixecar d'un salt, va agafar un enorme braç i es va mantenir aferrat a ell mentre era arrossegat a través del terra i de la sala fins que gairebé van haver-hi arribat a la porta. Han va enfonsar els talons en el sòl i es va negar a deixar anar el braç del felinoide–. Vols recuperar-la, Muuurgh? Doncs llavors no donis ni un pas més!

Muuurgh va començar a caminar més a poc a poc i va acabar detenint-se.

–Fantàstic –va dir Han, panteixant i intentant empassar aire–. I ara anem a parlar d'aquest assumpte com dos éssers racionals, d’acord? Asseu-te.

Muuurgh es va deixar caure sobre la seva plataforma de descans. Han va posar una mica de música, i després va agafar la seva malparada cadira i la va deixar tan prop del togorià que quan es va inclinar cap a ell els seus rostres gairebé es van fregar.

–Parla en veu baixa –va murmurar, i Muuurgh va assentir–. Tinc un pla –va seguir dient–. Crec que sé com arribar fins a ella si encara està a Ylèsia.

«Espero que no l'hagin enviat a les mines d'espècia», va pensar, però no ho va dir en veu alta. En aquestes altures, Muuurgh sabia tan bé com ell què els ocorria als esclaus.

–D'acord, Vykk –va dir Muuurgh, parlant en un to de veu tan baix com el que havia emprat en Han–. Explica'm el pla.

Han va reflexionar en silenci durant uns moments abans de tornar a parlar.

–Necessitaré la teva ajuda per algunes de les coses que vull fer. Haig d'ocupar-me de certs preparatius, i tractaré de deixar-ho tot en ordre abans d'anar-me’n.

–Anar-te? Vykk se’n va?

–Sí, però no estic parlant de la nostra fugida final. Dins d'un parell de dies hauré d'anar a Nal Hutta per lliurar un missatge i un regal de Zavval a un hutt anomenat Jiliac. Se suposa que després haig de romandre allà i esperar una contestació. Mai he estat a Nal Hutta, i no sé què tal funcionen les coses en aquest món, però Jalus Nebl sí ha estat allà.

Muuurgh va assentir per indicar que li estava escoltant, i va començar a allisar-se nerviosament els seus blancs bigotis.

–El Somni és massa petit per poder transportar a tres passatgers. Li faré veure això a Teroenza i li diré que Nebl vol tornar a volar com el meu copilot. Estic gairebé segur que Teroenza accedirà a permetre que jo i Nebl duguem a terme aquesta missió junts. Vaig a suggerir-li que et quedis aquí perquè no hi haurà espai suficient a bord per a tu.

Han es va aixecar i va començar a passejar lentament d'un costat a un altre mentre pensava.

–Els sacerdots saben que t'agrada caçar, veritat? Bé, doncs quan jo hagi aconseguit permís per emportar-me a Nebl, hauries de demanar que et permetessin passar un parell de dies caçant. Ets capaç de moure't bastant de pressa sobre un terreny escarpat, no?

–Molt de pressa –va assentir el togorià–. Prou de pressa per perssseguir i matar a la presa.

–Creus que podries arribar fins a la Colònia Dos anant a peu?

–Sssí –va dir Muuurgh, semblant estar totalment segur del que deia.

–Bé, doncs em sembla que aquesta és la millor carta que podem jugar en aquest moment. Si Mrrov encara es troba a Ylèsia, hi ha més d'un cinquanta per cent de probabilitats que estigui en la Colònia Dos. Hauries d'anar allà i explorar la zona per esbrinar si realment està allà.

–I rescatar-la! –va cridar Muuurgh, aixecant-se d'un salt.

–No! –es va apressar a exclamar Han–. Asseu-te. Això seria el pitjor que podríem fer, perquè llavors us començarien a buscar per tot el planeta. Utilitzarien sensors ajustats a les lectures corporals togorianes per localitzar-vos, i al final us capturarien i probablement us matarien. O decidirien enviar-vos a les mines de Kèssel, la qual cosa a efectes pràctics seria més o menys el mateix...

–Llavorsss vols que Muuurgh vegi a Mrrov però que no deixi que ella li vegi?

–Exactament. Limita't a donar amb ella i esbrina on menja, on dorm i totes aquestes coses. Després, quan estiguem preparats per fugir, tu i jo anirem a la Colònia Dos i la traurem d'allà. Per si no t'havies adonat, et diré que he estat fent algunes petites exploracions nocturnes d'aquest lloc.

–Muuurgh sss’havia adonat –va replicar el togorià en un to bastant sec–. Allà on anava Vykk, Muuurgh essstava darrere d'ell observant. Per què pensesss que sabia que havia d'anar a escoltar quan vas acompanyar a Bria de tornada al dormitori?

–Bé, és igual... El cas és que se m'ha ocorregut una forma de crear una distracció que mantindrà ocupats als guàrdies mentre ens emportem els objectes més valuosos de la col·lecció. Ah, i també sé on està el centre de comunicacions. M'asseguraré que les comunicacions entre les colònies quedin interrompudes quan sortim d'aquí. Anirem a la Colònia Dos i rescatarem a Mrrov, i després fotrem el camp d'aquest planeta a tota velocitat abans que puguin assabentar-se de què està ocorrent. Després us portaré a Togòria, d'acord?

Muuurgh va mirar a Han i els seus ulls blaus es van entretancar mentre els seus bigotis tremolaven sota els efectes de l'emoció.

–Fariesss això per Muuurgh i Mrrov?

–Sí. Ho juro, Muuurgh. Si ens ajudes a robar els objectes més valuosos de la col·lecció de Teroenza, et juro que no ens anirem d'aquí sense Mrrov.

El gegantesc togorià va reflexionar en silenci durant un moment interminable, i després va alçar el cap fins que els seus ulls es van trobar amb els d’en Han.

–Ho faré –va dir per fi–. Paraula d'honor.

Han va assentir.

–Tracte fet, col·lega.

Han va anar a la sala del tresor de Teroenza aquella mateixa nit per a parlar amb Bria. S'havia estat preguntant si la jove seguiria assistint a les devocions després d'haver descobert que tot era una farsa. Han es va detenir davant de la gruixuda porta recoberta de metall i va picar amb els artells.

–Sóc jo –va dir en resposta a la veu de Bria quan la va sentir preguntar qui era des de l'altre costat.

La porta es va obrir i Bria va aparèixer en el llindar. Han va posar ulls com plats.

–Ei... Estàs magnífica!

Per primera vegada des que la coneixia, Bria havia prescindit de la seva voluminosa túnica marró i de la gorra que ocultava els seus cabells i s'havia posat una senzilla túnica blava i uns pantalons. Encara sent d'una púdica senzillesa, les dues peces revelaven una silueta prima però decididament femenina.

–L'Altíssim Teroenza em va dir que podia prescindir del meu vestuari de pelegrina mentre m'estigués ocupant de la col·lecció –li va explicar Bria. Quan va veure la lluentor afectuosa que va il·luminar els ulls d’en Han es ruboritzà una mica, però va aconseguir somriure–. Temia que algun plec de la meva túnica es pogués enganxar en un artefacte valuós i ho tirés pel terra.

–Bé, doncs aprovo la seva sàvia precaució –va dir Han–. Vols anar a prendre una tassa de te?

–D’acord.

Quan van estar asseguts en el menjador amb sengles tasses de te estimulant davant d'ells, Bria va alçar la mirada cap al Han i li va somriure tímidament.

–Bé... De debò t'agrada el meu aspecte?

–Pots apostar al fet que sí –va dir Han–. Ets la noia més bonica d'aquest planeta, i parlo de debò.

Bria va somriure, però el somriure es va esvair de seguida per ser substituït per una expressió plena de preocupació.

–Pel que sembla no ets l'únic que pensa això, Vykk...

–Què vols dir?

–Aquest matí he mantingut la conversa més estranya que et puguis imaginar amb Ganar Tos, el majordom de Teroenza. Pel que sembla Ganar Tos mai havia estat capaç de veure més enllà de la túnica dels pelegrins, però quan m'he posat aquestes robes ha començat a fixar-se en mi. Em va estar seguint d'un costat a un altre durant gairebé una hora mentre jo intentava canviar de lloc algunes peces de la col·lecció, i no va parar de donar-me conversa..., o d'intentar-ho. Aquests ulls d'un taronja vermellós que té em donen esgarrifances. És vell, però resulta obvi que encara li queda molta..., eh..., molta vida dins. A més, i no sé si m'entens, és clar que es tracta de vida de la..., de la varietat masculina.

Han es va tirar cap enrere.

–Intentes dir-me que aquest condemnat vell xaruc t'estava... cortejant?

Bria es va estremir.

–Em temo que sí. Volia saber quants anys tenia, si hi havia estat casada alguna vegada, si tenia fills... Em va preguntar per què havia decidit anar a Ylèsia per convertir-me en una pelegrina. Em va fer preguntes molt personals! Es va comportar d'una manera terriblement descarada.

Han es va inclinar cap endavant.

–I per què vas venir aquí? –va preguntar–. O també em consideres inclòs en el grup dels qui no tenen dret al fet que se'ls parli d'assumptes tan personals?

Bria va intentar somriure.

–Per descomptat que no, Vykk. Que per què vaig venir aquí? Sembla que ja fa tant temps d'això que fins i tot em costa recordar-ho... Estava passant per una mala època. Acabava d'acabar els meus estudis secundaris, i la idea d'anar a la universitat m'espantava una mica. Mai havia hagut d'arreglar-me-les pel meu compte abans.

»La meva mare sempre havia exercit un estricte control sobre mi, i va acabar convencent-me que mai seria capaç de fer res bé. Estudiar amb aplicació i portar-me bé no era suficient per a ella. –Va somriure, però en el seu somriure hi havia més tristesa que una altra cosa–. El meu pare em va animar a estudiar una carrera, però la meva mare només pensava que fes unes "bones noces". Quan vaig començar a sortir amb Dael, va creure que els seus somnis s'havien convertit en realitat.

Han va sentir una sobtada punxada de gelosia, però es va recordar a si mateix que hi havia hagut altres noies en el seu passat. De fet, més d'unes quantes...

–Érem a punt de comprometre'ns quan li vaig sorprendre sortint amb una altra noia, així que li vaig dir que tot havia acabat entre nosaltres –va seguir dient Bria–. La meva mare es va enfadar moltíssim amb mi quan va saber que havia trencat amb ell. Dael pertanyia a una de les famílies més riques de Corèllia, i la meva mare ja havia començat a planejar les noces. –Bria va sospirar–. Em va ordenar que fora a veure-li i que li demanés disculpes, i que insistís fins que aconseguís que Dael tornés a acceptar-me com a futura esposa. Per primera vegada en la meva vida, li vaig respondre amb una negativa.

–La teva mare sembla una dona... molt... decidida –va dir Han, escollint les seves paraules amb molta cautela.

–«Decidida» no és el terme més adequat. La meva mare m'havia estat empenyent cap als braços de Dael des que vam estar junts a l'escola, i jo no vaig tenir el valor necessari per dir-li que en realitat no m'agradava prou per casar-me amb ell. És curiós... –Els seus ulls verd-blavosos es van entelar lleument–. Dael no m’agradava molt, però quan vaig saber que havia estat sortint amb una altra noia, em vaig sentir traïda. Era com si m'hagués trencat el cor... La gent és molt rara, veritat?

Han va assentir.

–Continua –va dir, animant-la a seguir.

–Bé, aleshores vaig sentir parlar d'un missioner ylesià que anava a celebrar una espècie d'acte religiós. Em sentia molt deprimida, perquè estava totalment convençuda que era incapaç de fer res bé. Era com..., com una planta a la qual haguessin arrencat d'arrel, comprens? No podia relacionar-me amb ningú, i estava totalment sola en l'univers.

»Vaig anar a aquesta cerimònia. El sacerdot ylesià va acabar el seu servei amb uns segons d’Exultació i em va fer sentir tan meravellosament bé, com si per fi hagués trobat un lloc entre aquella gent... Bé, el cas és que va ser una experiència magnífica. Així que vaig vendre les meves joies, em vaig escapar i vaig anar corrent a la primera nau que partia cap a Ylèsia... –Bria va somriure melancòlicament–. Bé, aquesta és la meva història. I per tornar al tema inicial, què creus que hauria de fer per mantenir a ratlla al pobre Ganar Tos?

–Si et molesta massa, sempre pots esmentar-li-ho a Teroenza. Estic segur que l'Altíssim no vol que res interfereixi amb el teu treball, i si Ganar Tos t'està molestant, llavors Teroenza s'encarregarà de posar-hi fi.

–D'acord –va dir Bria, semblant animar-se una mica–. És una bona idea.

–Aniràs a les devocions? –va preguntar Han, llançant-li una mirada bastant significativa.

Bria va bellugar el cap.

–No. No vull anar.

–No et trobaran a faltar quan no hi vagis?

–Sempre puc dir que he tingut mal de cap o que m'he quedat a treballar fins a molt tard. La majoria dels pelegrins sempre estan esperant el moment d'anar a les devocions, així que els sacredots no mantenen cap classe de control sobre els qui hi van.

–Sí, és veritat... En aquest cas, què et sembla si anem a fer una passejada?

–D’acord.

Quan van haver-hi sortit del menjador, Han va esperar al fet que haguessin arribat a les Planes de les Flors per abordar el tema que ocupava els seus pensaments i, una vegada allà, li va resumir ràpidament el que havia ocorregut aquell matí entre ell i Muuurgh. Bria es va alarmar bastant en assabentar-se que Muuurgh havia estat escoltant la seva conversació aquella nit, i així ho va dir.

–Sí, jo també em vaig alarmar bastant –va replicar Han–. Aquesta muntanya de pèls pot ser realment silenciosa quan vol. No m’estranya que digui que és el millor caçador del seu planeta... Pel que sembla m'ha estat seguint tot el temps cada vegada que em dedicava a explorar aquest lloc per esbrinar quina era la millor manera de poder sortir d'aquí.

–Serà millor que tinguem moltíssima cura quan estiguem discutint els plans de fugida –va dir Bria, mirant nerviosament al seu voltant.

–Per què creus que he volgut allunyar-me tant del menjador abans de treure a relluir el tema? En aquest lloc fins i tot els arbres tenen orelles, així que en el futur haurem de ser molt previnguts. La nit passada només es tractava de Muuurgh i això vol dir que ara no correm perill, però podria haver estat un d'aquests dermomorfs que usen com a guàrdies en els nivells inferiors de la factoria de brillestim.

La mera idea va ser prou per fer que Bria s'estremís.

–I què havies d'explicar-me?

–Muuurgh demanarà que li permetin anar de caça mentre Jalus Nebl i jo anem a Nal Hutta. Ja ho tenim tot planejat. Avui Teroenza ha accedit al fet que Nebl vagi amb mi. Nal Hutta es troba a dos sistemes de distància i estarem fora durant quatre dies, pot ser que cinc. Li vaig prometre a Muuurgh que disposaria d'aquest temps per esbrinar si Mrrov encara segueix aquí, i que si està allà ens l’emportarem amb nosaltres.

–Això seria magnífic –va dir Bria–. Haver de deixar a Muuurgh aquí no m'agradava gens. Si Teroenza s'enfuriava prou, probablement li mataria per haver permès que escapéssim tant si Muuurgh era responsable de la nostra fugida com si no.

–Tens raó. –Han va sospirar–. Tant de bo pogués trobar alguna forma d'entrar en les estances de Teroenza sense ser vist i registrar-les fins a esbrinar on ha guardat aquests codis d'accés a les naus i els codis dels panys de seguretat de la col·lecció, però de moment no tinc ni idea de com aconseguir-ho. He trobat una forma de mantenir ocupats als guàrdies, però si no aconsegueixo fotre mà a aquests codis tal vegada hagi d'acabar alterant els meus plans. Potser em vegi obligat a calar foc al Centre Administratiu o quelcom per l'estil...

–Codis de seguretat? –Bria va arrufar les celles i va tancar els ulls–. Codis de seguretat...

Després va respirar profund i va començar a recitar un reguitzell de símbols, nombres i lletres.

–Ei, això sembla un codi de seguretat! –Han estava tan excitat que la va agafar del braç–. D'on ho has tret?

–Estaven en la ment de Teroenza –va dir Bria amb un somriure tremolós–. Em temo que han quedat gravats en la meva juntament amb tota la resta. M'agradaria poder oblidar-ho i oblidar tota la resta del que vaig veure en la seva ment, però no puc.

Han la va contemplar amb cara d'èxtasi, i després la va agafar de les espatlles i la va sacsejar suaument.

–Bé, doncs no tornis a desitjar-ho fins que hàgim sortit d'aquest pou de fang. Bria, preciosa... Això és magnífic! M'has estalviat un munt de problemes!

Bria va tractar de somriure.

–Hauré de pagar un preu terrible per això, però si ens ajuda en alguna cosa... Bé, suposo que llavors val la pena.

–T'asseguro que haurà valgut la pena –li va prometre Han–. Confia en mi, Bria... T'ho juro, d'acord?

Bria va assentir.

–I ara tot el que hem de fer és no despertar sospites fins que estiguem preparats per actuar. Això em resultarà fàcil, ja que Nebl i jo estarem viatjant per l'espai. Creus que seràs capaç de seguir comportant-te com de costum fins que hi hàgim tornat?

–Em sembla que sí –va dir Bria–. Però... Torna al més aviat possible!

–Ho faré, amor –va dir Han.

Bria li va llançar una mirada suplicant.

–I quan siguem lliures... Podrem anar a Corèllia, Vykk? Vull tornar a veure a la meva família. Vull que sàpiguen que estic bé.

Han li va dirigir un somriure tranquil·litzador.

–És clar, amor. Jo també haig de resoldre alguns assumptes a Corèllia, així que aquesta serà una de les nostres primeres parades. Et sembla bé?

Bria va respondre amb un somriure radiant.

–Oh, sí...

Quan Vykk la va deixar davant de la porta del seu dormitori, Bria es va dir que pujaria l'escala i faria una migdiada fins que fos l'hora d'anar a sopar. Si algú li preguntava per què no havia anat a les devocions, al·legaria un mal de cap com a excusa.

Però quan va arribar a la seva habitació, va agafar la seva túnica i la seva gorra de pelegrina i es va quedar contemplant-les. «Demà... –va pensar–. Començaré demà. Després de tot, he tingut un parell de dies molt durs... Ningú pot esperar que deixi d'assistir a l’Exultació de sobte, veritat? Necessito un dia per decidir-me i poder reunir les forces suficients...»

I abans que tingués temps d'adonar-se del que estava fent, Bria es va trobar portant novament la seva túnica i la seva gorra i anant a tot córrer per la Senda de la Immortalitat en direcció a l'Altar de les Promeses...

Següent