El parany del paradís (X)

Anterior

10

Adéu al paradís?

Han i Nebl no es van trobar amb cap obstacle durant el viatge de retorn, i Han va guiar el Somni d’Ylèsia a través dels núvols cap al costat nocturn del planeta. Van veure diverses cèl·lules de tempestes realment espectaculars il·luminades des de dins pels rajos, però quan es van posar sobre la pista de la Colònia U aproximadament una hora després de la mitjanit del curt període nocturn ylesià, un miracle havia fet que no estigués plovent. Jalus Nebl es va tornar cap al Han.

–Excel·lent descens –va comentar–. No puc dir que jo ho hagués fet millor.

Han va somriure davant l'elogi, i encara estava somrient amb satisfacció quan van baixar per la rampa fins a la pista de descens. Tant ell com el sullustà van haver d'apressar-se a posar-se les seves ulleres infraroges: la nit era d'una negror total, i no hi havia ni una sola estrella visible.

–Bé, noi, vaig a veure si dormo unes quantes hores –va dir el sullustà mentre es girava per anar cap a la infermeria, on seguia sent sotmès a tractament encara que ja no necessitava respirar aire filtrat–. Bona nit.

–Bona nit, Nebl –va replicar Han.

Després, badallant, va anar cap a la senda que portava al Centre Administratiu. «El meu catre em semblarà terriblement acollidor –va pensar–. Crec que dormiré una bona estona i després...»

I de sobte una cosa enorme el va agafar per darrere i una peluda urpa-pota va caure sobre la seva boca per ofegar el seu crit de sorpresa. Han va panteixar mentre era alçat en suspens de la senda i transportat uns quants passos cap a la jungla. Un instant després una veu familiar va començar a murmurar en la seva orella.

–Muuurgh sssent haver de fer això, però Vykk anava a xisclar. No hem de fer soroll.

El togorià va tornar a deixar al corellià sobre els seus peus i Han respirà profund, preparant-se per deixar ben clar a l'enorme alienígena que no havia d'anar per aquí espantant a la gent en una nit tan fosca. Muuurgh va bellugar el cap i quelcom en la seva expressió, que Han podia veure gràcies a les ulleres infraroges, va fer que s'oblidés de la reprimenda.

–Què ocorre? –va preguntar en veu baixa.

–Vaig trobar la Mrrov –va dir Muuurgh–. Pilot ssserà dessspertat a l'alba per anar a la Colònia Dosss i portar-la a ella i a un altre carregament de pelegrinsss a l'estació espacial perquè esperin nau que vindrà a recollir-losss. Nau ha de venir de Kèssssssel, així que no hi ha temps que perdre... Hem d’escapar ara mateix, o sss’emportaran a Mrrov.

Han va bellugar el cap. Estava terriblement cansat: portava quatre nits dormint molt poques hores, i l'esgotament havia començat a passar-li factura.

–Escapar? Aquesta nit?

–Sssí! –El nerviosisme de Muuurgh era contagiós, i Han va poder sentir com l'adrenalina començava a córrer per les seves venes–. Hem d’escapar! Diguesss a Muuurgh què ha de fer! Falten gairebé duesss horesss per a l'alba. A la sortida del sol Mrrov estarà esssperant amb els demésss a l'Altar de les Promeses, i Vykk i Muuurgh han d'estar llestosss amb la nau!

–D'acord, amic, d'acord... Calma't, vols? –Han va intentar decidir què era el primer que havien de fer–. M'has enxampat per sorpresa, i necessitaré uns moments per engegar el meu cervell. Comencem pel principi, eh? Necessitarem uns quants desintegradors, tants com cinc o sis... Abans vivies en els barracons dels guàrdies, veritat? Creus que podries entrar allà i aconseguir les armes que necessitem?

Muuurgh va assentir.

–Sssí... Aconseguiré cinc o sisss desintegradorsss.

–Si estigués en el teu lloc, els hi trauria als gamorreans. Són tan idiotes com una caixa de roques, i dormen com troncs.

Els llargs bigotis de Muuurgh van vibrar amb un suau tremolor de diversió.

–Sssí...

–Perfecte. Reuneix-te amb mi davant del Centre Administratiu en mitja hora.

Muuurgh va desaparèixer entre l'espessor amb una última inclinació de cap.

Han va anar cap al Centre Administratiu. El primer que havia de fer era deixar fora de servei les unitats de comunicacions de la colònia. No volia que ningú fes venir reforços de les altres colònies del planeta, o que les advertís que estaven tenint problemes.

Quan va arribar al centre de comunicacions, Han va treure de la seva butxaca la tireta de plastipaper que li havia lliurat Bria i en la qual estaven anotats tots els codis de seguretat que havia adquirit durant la seva incursió en la ment de Teroenza. La tireta contenia el codi de les estances privades de Teroenza, i el codi de la sala de la col·lecció. També contenia el codi de les pantalles visores de seguretat de la base, el taller de reparacions d’androides, els depòsits d'armes, la unitat de comunicacions i el centre d’operacions que albergava els generadors de la colònia.

Han va avançar de puntetes pels silenciosos passadissos, preguntant-se si aconseguiria veure a Muuurgh mentre duia a terme la seva missió, però no va percebre ni el més mínim centelleig de moviment. En aquestes altures ja coneixia prou bé els sistemes de seguretat de la Colònia U per evitar automàticament als avorrits guàrdies nocturns que, de tota manera i si s'ha de jutjar pel que havia vist durant les seves exploracions anteriors, molt probablement estarien dormint en els seus llocs de vigilància.

En Han va semblar trigar una eternitat en arribar al centre d’operacions, però per fi es va trobar allà introduint el codi de la Bria. La porta es va obrir amb un suau brunzit electrònic.

–Bona noia –va murmurar Han mentre creuava sigil·losament el llindar.

Sabia que hi hauria un guàrdia vigilant el centre, i de seguida es va trobar amb ell. Era un twi'lek i estava dormit en la seva cadira, amb els peus recolzats en la consola de la unitat de comunicacions i les cues cefàliques penjant darrere d'ell com dues cordes de pàl·lida carn. Els potents roncs del guàrdia ressonaven en el silenci de la sala.

En Han va desenfundar el desintegrador, va ajustar el control de potència en ATORDIR i va prémer el gallet. Un esclat circular d'energia blavosa va brollar de l'arma i va embolicar al guàrdia. El twi'lek va sofrir una breu convulsió i després es va esfondrar en el seient tan flàccidament com un munt de carn mancada d'ossos, tenint exactament el mateix aspecte que abans..., amb l'única diferència que els roncs havien cessat.

–Bé, no hi ha dubte que estem millor sense ells –va murmurar Han, enfundant la seva arma.

Va anar fins a la unitat comunicadora, va treure la petita multieina que la majoria de pilots ficaven automàticament en la seva butxaca en vestir-se i va començar a desprendre la placa protectora. Han tenia intenció d'inutilitzar la unitat tornant a col·locar la placa en el seu lloc després, perquè qui tractés d'usar-la trigués algun temps en adonar-se que havia estat sabotejada.

Uns instants després ja havia acabat de treure la placa i la deixava en el terra. Els seus ulls es desorbitaren davant la miríada de cables, circuits, transductors, cables i fileres rere fileres de compartiments idèntics sense etiquetar. Han va deixar escapar un gemec ofegat.

–Com se suposa que vaig a saber quin d'aquests sistemes alimenta el generador d'energia? –va murmurar.

Va escollir un cable a l'atzar i el va tallar amb el petit bufador làser de la multieina. L'indicador d'energia va seguir en la posició d'ENCÈS. Han va tallar un altre cable, i després un altre més. Amb creixent frustració, va agafar un grapat de circuits i els va arrencar d'una tirada.

Seguia sense haver-hi cap resultat visible.

Remugant juraments, Han va arrencar, va estripar i va usar implacablement el feix làser fins que va estar panteixant a causa de l’esforç..., i l'indicador d'energia seguia encès!

–Maleït tauler estúpid... –grunyí.

Va desenfundar el seu desintegrador, el va posar a màxima intensitat i llançà una descàrrega sobre el centre de les tossudes entranyes de la consola. Va haver-hi un esclat de flames i una erupció d'espurnes, i l'olor de l'aïllament socarrimat li va fer pessigolles en les fosses nasals...

...i l'indicador d'energia es va enfosquir.

–Això està millor –va remugar Han amb expressió ombrívola.

Després va disparar una altra descàrrega atordidora contra el twi'lek, només per si de cas, va girar sobre els seus talons i va sortir.

Una vegada fora del Centre Administratiu, es va posar les ulleres infraroges i es va posar a trotar per la senda de la jungla. Les seves gambades es van anar accelerant cada vegada més fins que gairebé va estar corrent a tota velocitat, i només una caiguda de cara en un toll de fang aconseguí frenar-li. Degotant i deixant anar malediccions, Han es va incorporar i va reprendre la marxa.

Els altres edificis ja estaven davant d'ell, el dormitori de la Bria entre ells. Han ja havia inspeccionat els dormitoris feia temps i havia esbrinat que, a diferència del Centre Administratiu i les factories d'espècia, no estaven vigilats durant la nit. Després de tot, als t'landa Tils els era igual que algú pogués fer mal als seus esclaus: els esclaus podien ser substituïts amb facilitat.

L'estret catre de la Bria estava en el segon pis. Una llumeta nocturna d'escassa potència brillava en el replà de l'escala. Han va pujar els esglaons de puntetes, amb el desintegrador ajustat en la posició d'atordir llest per fer foc, però no es va ensopegar amb ningú. Després de l’Exultació de cada nit, els pelegrins es trobaven sumits en un estat d'eufòria tan gran que res podia despertar-los.

Han no estava molt segur de quin era el catre que ocupava la Bria. Va examinar la sala a través de les seves ulleres infraroges i va avançar sense fer soroll pel passadís central, donant ràpids cops d'ull als rostres dels dorments estirats sobre els diferents tipus de llits, coixinets per dormir i catres preferits per cada espècie.

De sobte un tauló va cruixir sorollosament sota el seu peu, i Han es va quedar immòbil i va contenir l'alè. Una silueta que portava un camisó blanc sense mànigues s’alçà en un dels catres usats pels humans.

–Vykk? –va murmurar.

Han va assentir i la va cridar amb un urgent gest de la mà.

–Dóna't pressa! –va xiuxiuar.

Per a sorpresa seva, Bria ja portava posats els pantalons. La jove va agafar la seva túnica i les seves sandàlies i va anar cap a ell, caminant de puntetes i esquivant automàticament el tauló que cruixia.

Van baixar cautelosament per l'escala sense fer soroll, van creuar el vestíbul i van sortir a la negror de la nit. Bria es va posar les seves ulleres.

–Anem –va dir Han, agafant-la de la mà abans que la jove tingués temps de dir paraula–. Hem de donar-nos pressa!

Va arrencar a córrer i Bria, obedientment, va córrer al costat d'ell. Però les seves gambades no van trigar a escurçar-se, i Han es va adonar que la jove estava intentant resistir les punxades de dolor que li travessaven el costat. Frenant la seva carrera fins a deixar-la reduïda a un caminar ràpid, la va remolcar cap a la senda de la jungla. Bria respirava amb massa dificultat per poder parlar, però Han, que estava en millor forma física, va recuperar ràpidament l'alè.

–Aquesta serà la gran nit –li va dir–. Necessito que tu i Muuurgh comenceu a ocupar-vos de la col·lecció de Teroenza ara mateix mentre jo m'encarrego de treure’ns de damunt als guàrdies. Creus que podràs fer-ho?

Bria va assentir, panteixant i amb la respiració entretallada.

–Ganar Tos... –va aconseguir dir.

–Oblida't d'ell –va dir secament Han–. Amb una mica de sort, mai tornaràs a veure’l.

–Però ell... i Teroenza... –Bria es va rendir a les insistents estirades d’en Han i va reprendre la carrera–. Teroenza anava a obligar-me a... contreure matrimoni amb... el seu majordom...

Han va posar ulls com plats.

–Que Ganar Tos volia casar-se amb tu? Pels Esbirros de Xendor! Bé, m'alegro que anem a fotre el camp d'aquí!

Bria, incapaç de tornar a parlar, es va limitar a assentir.

Quan van arribar al Centre Administratiu, la respiració de la jove ja s'havia normalitzat una mica. Va seguir-li mentre aquest la precedia pels passadissos sumits en la penombra fins que arribaren a la porta de la sala de tresors de Teroenza. Muuurgh els estava esperant amb un munt de desintegradors al costat dels peus. Bria els va contemplar amb cara de perplexitat.

–Per a què són?

–Per crear una diversió –va dir Han–. Bé, i ara usem aquest codi d'anul·lació... –Va introduir ràpidament el codi i la porta es va obrir tal com havia fet abans. Els tres van entrar de puntetes a l'enorme sala tènuement il·luminada. Han va anar fins a l'escriptori de la Bria, va treure una potent vareta lluminosa d'un calaix, la va activar i va passejar la intensa claredat per la sala–. Creus que podem atrevir-nos a encendre les llums?

Bria va assentir.

–Tot el recinte està molt ben protegit. Em vaig assegurar d'això la setmana passada. Des dels apartaments de Teroenza no es pot veure absolutament res.

Han va encendre les llums del sostre, i de sobte la sala va quedar totalment il·luminada.

Després d'haver assumit les labors de manteniment de la col·lecció, Bria havia alterat per complet l'aspecte de la sala. Les vitrines d'exhibició relluïen, les prestatgeries estaven molt menys atapeïdes d'objectes i els colors dels tapissos brillaven, alliberats de la seva pel·lícula de pols. Els tres pilars blancs de sustentació que s'alçaven al centre de la sala havien estat pintats feia poc.

–Bé, i ara tu i Muuurgh aneu a començar a agafar les peces que has seleccionat –va murmurar Han–. Tornaré en uns quinze minuts, d'acord?

Bria va assentir.

–Però on les ficaré?

–La setmana passada vaig amagar una motxilla darrere de les esquenes de les dues nimfes de la font de jade blanc –va dir Han, assenyalant l'enorme artefacte–. Pots començar amb ella. Si trobo res que pugui ser-nos útil, ho portaré amb mi quan torni.

–D'acord –va murmurar Bria.

Muuurgh estava examinant una col·lecció de dagues enjoiades a un parell de metres d'ells. Bria va titubejar, el rostre ple d'angoixa. Han li va posar les mans sobre les espatlles.

–Què ocorre, amor?

–Vykk... Mai he fet res semblat anteriorment! –Es mossegà el llavi i va assenyalar els desintegradors que havia portat Muuurgh–. Armes, robar...! Algú podria resultar ferit..., fins i tot morir! Podrien matar-nos…

Tot el seu cos estava tremolant incontrolablement.

Han la va envoltar amb els braços i la va atreure cap a ell.

–Hem d'anar-nos aquesta mateixa nit, Bria –va dir, encara que va haver de fer un considerable esforç per ocultar la seva impaciència i parlar en un to el més suau possible–. Demà enviaran a Mrrov a les mines de Kèssel. La nau que ve a portar-la probablement entrarà en òrbita a qualsevol moment! És ara o mai, amor meu...

–I... I a més... –Bria s'aferrava a la pitrera del mico de vol d’en Han amb les dues mans–. Oh, temo el que serà de mi quan me’n vagi d’Ylèsia. Sense l’Exultació... Com podré viure sense això?

–Em tindràs a mi –li va recordar Han–. Estarem junts. Estaré amb tu... cada minut del dia i de la nit. Tot anirà bé, ja ho veuràs...

Bria va empassar saliva i va assentir, però dues llàgrimes van relliscar per les seves galtes. Han va intentar animar-la amb un gran somriure.

–Ei... Estic una miqueta millor que Ganar Tos, no? –va dir.

Bria va aconseguir emetre una feble riallada, i després li va dirigir un somriure aquós.

Han va agafar els desintegradors, va sortir a tot córrer per la porta, es va assegurar que quedava tancada darrere d'ell i va començar a avançar pel passadís.

No va trigar a descobrir que transportar sis desintegradors en un braç no resultava gens fàcil, i va acabar ficant-los sota la pitrera del seu mico i en el seu cinturó. Les armes destorbaven una miqueta els seus moviments, però aquesta solució sempre seria preferible a anar fent malabarismes amb elles i témer que una o més caiguessin al terra amb un sorollós estrèpit metàl·lic.

La nit seguia igual de fosca, però Han sabia que ja no podia faltar més d'una hora per a l'alba. Va aconseguir iniciar un maldestre petit trot pel fangós camí, amb els desintegradors incrustant-se en les seves cames i rebotant sobre el pit.

Va necessitar gairebé set minuts per arribar a la primera factoria de brillestim, i dues més per acostar-se prou al guàrdia, un gegantesc gamorreà, per poder deixar-lo atordit amb una descàrrega de baixa intensitat. Quan va veure fins a quin punt era enorme aquella criatura d'aspecte porcí, Han li va administrar un tret extra perquè seguís inconscient durant tot el temps que anava a trigar a fer el que li havia portat fins allà.

Després va girar sobre els talons, va entrar en la factoria i va anar directament al turboascensor, on el pes dels desintegradors extra va estar a punt de fer-li caure quan es va ficar pel buit de la porta de reixeta metàl·lica. Va prémer el botó de l'últim pis i va suportar el llarg descens fins al fred nocturn i la foscor absoluta.

Quan va arribar a l'últim nivell, aquell en el qual havia treballat la Bria, va anar cap a la dreta i va seguir caminant fins arribar al lloc en el qual havia vist els contenidors de brillestim que serien repartits entre els treballadors perquè els processessin.

Va despenjar cinc desintegradors del seu cinturó (conservant el sisè com a recanvi, ja que no havia trobat una forma d'assegurar-se que el seu estigués carregat al màxim per a la fugida d'aquella nit) i els va col·locar damunt del brillestim, formant un elegant dibuix de «sol irradiat» amb ells. Després va anar obrint ràpidament totes les plaques dels dipòsits d'energia i, ajudat per les seves ulleres infraroges, va ajustar les potents armes en la posició de SOBRECÀRREGA. Un tènue espetec estrident va omplir l'aire i es va anar tornant més intens, creant ressons que van ressonar en aquell espai cavernós a mesura que més i més espetecs s'unien al primer en les humides profunditats de la factoria.

–Bé, amb això n’hauria d’haver prou –va murmurar Han per a si mateix i, sabent que només disposava d'uns minuts per sortir d'allà abans que tot aquell lloc esclatés, va arrencar a córrer cap al turboascensor.

El corrent d'aire que queia sobre el seu rostre suós era deliciós. Han va sortir d'un salt del turboascensor, va travessar corrent el primer pis de la factoria, va saltar per sobre del gamorreà tombat en el terra, que estava començant a remoure's entre ruflets i esbufecs, i es va perdre en la nit.

Ja havia recorregut la meitat de la distància que li separava del Centre Administratiu quan va sentir que el sòl tremolava sota els seus peus i es va tornar per veure un doll de flames groguenques que s'alçaven cap al cel nocturn. Uns instants després les guspires blaves del brillestim van bullir i van xiuxiuar com focs artificials, creant cintes resplendents que es van perdre en les altures.

En Han amb prou feines podia imaginar-se quants crèdits convertits en fum estava veient desaparèixer. L'espectacle era capaç de deprimir a qualsevol.

Va sentir una commoció sobtada per davant d'ell que procedia del Centre Administratiu, i uns instants després va haver d'abandonar la senda d'un salt i seguir avançant a través de la jungla quan un grup de guàrdies que no paraven de cridar va estar a punt de passar-li per damunt.

Relliscant en el tou i viscós sòl de la jungla, Han va aconseguir seguir avançant a bon ritme mentre corria durant la resta del trajecte. Les seves botes van deixar petjades embarrades sobre els graons del Centre Administratiu quan va pujar corrent per ells, i després va seguir corrent pels passadissos que portaven a la sala del tresor de Teroenza.

Ja hi havia guàrdies pertot arreu, cridant i udolant preguntes, però cap va detenir-lo o va interrogar-lo. El jove corellià va arribar a la porta de la sala en la qual es guardava la col·lecció, va mirar a banda i banda i després va entrar.

Bria i Muuurgh van alçar la mirada, li van veure i es van relaxar visiblement.

–Què tal va tot? –va murmurar Han.

–Bé –va replicar Bria en veu baixa–. Ja gairebé hem acabat amb la llista A.

–Fantàstic.

–Què haver fet Vykk? –va preguntar Muuurgh.

–Vykk acaba de volar la factoria de brillestim –va dir Han amb satisfacció–. Un munt de pelegrins acaben de quedar-se sense treball.

–Oh, Vykk! Si ens agafen...

El rostre de la Bria estava tan blanc com el guix.

–No ens agafaran –va dir Han–. Ho tinc tot controlat.

Va allargar la mà cap a una escultura tallada en lapis de la grandària del seu puny que representava a un torsk d’Alzoc III, i va tirar d'ella per atreure-la cap a ell quan l'escultura va demostrar pesar bastant més del que havia imaginat.

L'escultura es va inclinar per revelar una pasterada de cables i balises emissores. Una alarma va començar a sonar estridentment als apartaments personals de Teroenza.

Han va contemplar l'escultura durant uns moments i després va tornar la mirada cap als seus companys de furt.

–Oh, oh...

 Següent