El parany del paradís (III)

Anterior

3

Aterratge forçós

Encara que Han havia acumulat centenars d'hores de vol a bord d’swoops i lliscants de superfície, la seva experiència amb naus de majors dimensions es limitava a les ocasions en les quals Garris Botxí li havia permès pilotar la llançadora del Sort durant trajectes rutinaris i mancats de complicacions. Havia enlairat i aterrat a bord d'ella però mai havia intentat pilotar cap vehicle de la grandària del vaixell de càrrega robot durant un descens. Han esperava que seria capaç d'aconseguir-ho. Confiava en les seves capacitats com a pilot. Després de tot, per ventura no havia guanyat el campionat juvenil de pilotatge de Corèllia durant tres anys seguits? I l'any passat havia guanyat el campionat de carreres d’swoops de tot el sistema corellià...

Així i tot, comparat amb la llançadora del Sort aquella nau era enorme.

Han dormità una estona més i després es va despertar i es va dedicar a passejar nerviosament per la cabina de control, sabent que hagués hagut d'estar conservant les seves energies i el seu aire però sense poder estar-se quiet.

–Senyor? –La unitat R2, que havia estat totalment callada i immòbil durant moltes hores, va tornar a la vida de sobte–. Haig ‘ informar-li que hem arribat a l'òrbita d’Ylèsia. Ha de preparar-se per iniciar la maniobra de descens.

–Gràcies per avisar-me –va dir Han.

Va anar fins als panells de control i va examinar els instruments, calculant mentalment el seu descens. Allò no anava a ser gens fàcil. No podia establir cap classe de contacte amb l'ordinador de navegació de la nau excepte a través de la unitat R2. De vegades un pilot havia de prendre decisions en una fracció de segon, i en aquest cas Han no podria esperar la rèplica de la unitat R2.

La nau va vibrar, i un instant després es va tentinejar lleument.

Han va comprendre que estaven entrant en l'atmosfera.

Va respirar profund i va fer un altre cop d'ull a la lectura dels seus dipòsits d'aire, sabent que ja amb prou feines li quedaven reserves.

«Allà anem», va pensar mentre connectava els controls manuals del Somni d’Ylèsia.

–Ei, R2... –va dir amb la veu enronquida per la tensió, introduint una lleugera correcció en el curs.      

–Sí, senyor?

–Desitja'm sort.

–Li prego que em disculpi, senyor, però aquesta unitat...

Han va remugar una maledicció, i el Somni d’Ylèsia va seguir descendint cap a la superfície d'un planeta que Han ni tan sols podia veure. Però sí podia veure les lectures dels sensors i els detectors infrarojos, i de seguida es va adonar que Ylèsia era un món de tempestuosos corrents d'aire que es trobaven presents fins i tot en les capes més altes de l'atmosfera. Els sensors de cartografia crearen un mapa global del planeta: mars poc profunds tatxonats d'illes, i tres petits continents. Un d'ells es trobava pràcticament en el pol nord, però els altres dos, els continents est i oest, es trobaven més a prop de l'equador, en el que devien ser zones de clima temperat.

–Fantàstic –va murmurar Han mentre localitzava la balisa d’aproximació de la nau.

Podria utilitzar-la com a guia per planificar el seu descens. La pista es trobava en el continent de l'est, per la qual cosa la colònia ylesiana de sacerdots i pelegrins religiosos havia d'estar allà.

El Somni va oscil·lar violentament, balancejant-se a través dels remolins dels corrents d'aire com un nen assegut sobre un gronxador de cordes. Els guants del vestit d’en Han amb prou feines si aconseguien manipular els minúsculs controls de diagnòstic mentre usava els estabilitzadors per frenar les sacsejades del descens. Han, que estava intentant acostumar-se a ells, els va desviar cap a babord i després va efectuar una compensació massa pronunciada, fent que la nau s'inclinés bruscament cap a estribord.

Una gegantesca taca vermellosa va aparèixer de sobte en la imatge infraroja. «Això és una tempesta, i és enorme!», va pensar Han, usant els impulsors laterals per estabilitzar el seu descens. Va permetre que el Somni derivés uns quants graus cap al nord, pensant que així aconseguiria esquivar la tempesta, i després va desviar novament el curs cap al sud quan va estar per sota del remolí.

Han va veure que les partícules ionitzades produïdes per tots aquells rajos estaven sembrant el caos entre els seus instruments. Va empassar aire, va sentir una sobtada opressió en el pit i va intentar no deixar-se dominar pel pànic. Els bons pilots no podien permetre's el luxe de deixar-se portar per les emocions, ja que en aquest cas acabarien morts i el seu viatge acabaria d'una manera tan ràpida com brusca.

–R2, intenta traçar un mapa d'aquestes zones de tempestes perquè pugui evitar les senderes d'ionització que estan creant aquests rajos –va dir secament–. Concentra't en la trajectòria de vol directa entre la nostra situació actual i la pista de descens en el continent de l'est.

–Sí, senyor –va dir la unitat R2.

Les localitzacions de les tempestes elèctriques van aparèixer davant d'ell uns instants després.

–Mostra'm una versió a escala reduïda d'aquest mapa en la cantonada d'aquesta pantalla, R2 –va ordenar Han.

En circumstàncies normals, l'ordinador de navegació s'hauria encarregat de «fondre» la trajectòria de vol desitjada amb els accidents geogràfics i les cèl·lules de tempestes i hauria suggerit un curs, que després el pilot hauria pogut posar en pràctica i modificar segons les necessitats del moment.

Han mai havia desitjat tenir a la seva disposició un ordinador de navegació tant com en aquell moment.

Va reduir de manera gairebé imperceptible la velocitat de descens, i un instant després es va veure obligat a connectar els impulsors per apartar la nau d'un altre vendaval sorgit d'una segona cèl·lula de tempestes.

La suor regalimava per la seva cara mentre lluitava amb els minúsculs controls, obligant al Somni d’Ylèsia a dur a terme maniobres que en circumstàncies normals només s'haurien pogut esperar d'una swoop o un caça militar. Han es va adonar que estava panteixant, i durant una fracció de segon es va preguntar si era a causa de la tensió i l'adrenalina o si se li estaria acabant l'oxigen.

No podia malgastar el segon que trigaria a fer una ullada a la lectura de l'aire.

Estaven a només un quilòmetre de la superfície del planeta, i baixaven molt de pressa. Anaven massa ràpid! Han va reduir la velocitat, usant les toveres de fre sense cap mirament. Les forces gravitatòries van caure sobre ell, i Han va sentir com si un colós invisible estigués oprimint el seu pit amb unes gegantesques tenalles. La seva respiració s'havia convertit en un panteix continu, i va decidir córrer el risc de fer un cop d'ull al dial dels dipòsits d'aire.

Estaven buits! L'indicador de situació s'havia endinsat a la zona vermella.

«No perdis el control, Han –es va aconsellar a si mateix–. Segueix respirant, d'acord? Ha d'haver-hi aire suficient dins del teu vestit per mantenir-te amb vida durant un parell de minuts..., i més o menys.

Va bellugar el cap, sentint-se atordit i marejat. El seu alè començà a cremar dins del seu pit.

Però ja gairebé anaven prou a poc a poc per poder posar-se sobre la pista. Han va tornar a connectar els frens, posant-los a mínima potencia, i la nau es va encabritar de sobte. «He perdut l'estabilitzador davanter!»

Han va intentar compensar les oscil·lacions. Encara anaven massa de pressa, però ja no podia fer res més sobre aquest tema. Va connectar els feixos repulsors de sustentació i va iniciar el descens final, sentint la vibració de la nau a través dels genolls i les cames mentre romania agenollat sobre la coberta.

«Aguanta, petita! –li va pregar al Somni–. Vinga, intenta aguantar uns moments més...»

El repulsor davanter de babord va deixar de funcionar amb un terrible whooooomppppp! que es va perllongar interminablement. El Somni va sortir acomiadat cap a babord, va xocar amb el terra i va ser acomiadat cap amunt per l'impacte. El repulsor d'estribord va esclatar i després tot el costat d'estribord de la nau va xocar amb el sòl, faltant molt poc perquè el Somni fes una volta de campana.

Wham! Amb un horrible cruixit que Han va poder sentir en tot el seu cos, el Somni d’Ylèsia es va estavellar contra la superfície del planeta, es va estremir i va acabar quedant immòbil.

Han va ser violentament llançat a l'altre costat de la cabina. El seu casc va xocar amb la mampara i Han es va quedar immòbil, els braços i les cames estesos, atordit i mig desmaiat. Va lluitar per no perdre el coneixement. Si es desmaiava, mai tornaria a despertar. Va intentar alçar-se fins a quedar assegut en el sòl, grunyint a causa de l'esforç. Onades de negror amenaçaven amb engolir la seva ment. Activà el canal de comunicacions del vestit.

–R2... R2... Respon, R2!

–Sí, senyor. Estic aquí, senyor. –La veu mecànica del droide sonava una mica tremolosa–. Si no li molesta que l'hi digui, senyor, tinc la impressió de què aquest descens ha estat d'una naturalesa més aviat poc convencional. Em preocupa la possibilitat que...

–Tanca el bec i OBRE LA COMPORTA DE CÀRREGA! –va panteixar Han.

Va aconseguir alçar-se fins a quedar assegut en terra sòl, però temia no ser capaç d'aixecar-se. Estava trontollant d'un costat a un altre com un borratxo enfrontat a un vendaval.

–Però senyor... En interès de la seguretat, haig d'advertir-li que totes les entrades han de romandre segellades durant...

Han va trobar el desintegrador que havia ficat en la butxaca exterior del seu vestit. Va aconseguir treure l'arma i va apuntar a R2 amb ella.

–O OBRES AQUESTA COMPORTA ARA MATEIX, R2, O JURO QUE REDUIRÉ A ÀTOMS LA TEVA CONDEMNADA PELL METÀL·LICA!

Les llums del droide van parpellejar frenèticament. El dit d’en Han es va tibar sobre el gallet mentre es preguntava si tindria forces per arrossegar-se fins a l’escotilla. Ones de negror suraven en els límits del seu camp visual.

–Sí, senyor –va dir la unitat R2–. Estic fent el que m'ha demanat.

Uns moments després Han va sentir la vibració de l'ona expansiva quan l'aire va entrar en el Somni amb una violència tan sobtada que s'aproximava a la d'una explosió. Panteixant, va comptar fins a vint i després va invertir les seves últimes reserves d'energia en arrencar-se el casc d'una tirada. Han va deixar que el seu cos tornés a caure sobre la coberta.

Va obrir la boca en una desesperada aspiració, va descobrir que podia respirar i engolí enormes glopades d'aire fresc fins a omplir-se els pulmons amb elles. L'aire era calent i humit i estava carregat d'olors que no podia identificar..., però contenia molt oxigen i era eminentment respirable, i això era tot el que li importava en aquell moment.

Va tancar els ulls, va concentrar totes les seves energies a respirar i va sentir com l'esgotament s'anava ensenyorint d'ell. Li palpitava el cap, i necessitava descansar un moment. Només un moment...

Quan va recobrar el coneixement i va obrir els ulls, Han es trobà contemplant un rostre sorgit d'un malson. El primer pensament que li va passar pel cap va ser que no havia vist un ésser més lleig en tota la seva vida. Només els seus llargs anys d'experiència en el tracte amb no-humans de totes les varietats li van permetre controlar la seva reacció inicial.

El rostre era molt ample, amb dos ulls bulbosos i protuberants, i estava recobert per una pell grisa marronosa que semblava tan dura com el cuir vell. No hi havia orelles visibles, i les fosses nasals es reduïen a dues escletxes. Damunt d'elles hi havia una gran banya de punta roma gairebé tan llarga com l'avantbraç d’en Han. La boca era una ampla esquerda mancada de llavis que travessava l'enorme cap.

Han va bellugar el seu adolorit cap i va aconseguir asseure's, i un cop d'ull als seus voltants li va informar que es trobava en algun tipus d'infermeria. Un droide mèdic ple de llums pampalluguejant surava en l'aire.

Han es va adonar que el seu amfitrió (suposant que es tractés d'això) era enorme. De fet, era bastant més gran que un wookiee. Recordava una miqueta a un berrita en l'aspecte que caminava sobre quatre potes tan gruixudes com troncs d'arbre, però era molt més gran. El cap de la criatura estava unida a un coll curt proveït d'un gran gep que, al seu torn, estava unit a un cos colossal. Han va pensar que l'esquena d'aquell ésser li arribaria a les espatlles quan estigués dempeus. La pell coriàcia que cobria el cos penjava flàccidament en arrugues, solcs i plecs solts, especialment sobre el seu curt i gairebé inexistent coll. La pell relluïa amb una resplendor oliosa.

Les quatre curtes potes acabaven en enormes peus proveïts de coixinets. Una llarga cua que semblava posseir una gran mobilitat s'enroscava sobre l'esquena. Durant un moment Han es va preguntar si la criatura posseïa alguna classe d'extremitats manipuladores, però un instant després va veure dos braços diminuts creuats sobre el seu pit, mig amagats pels flàccids plecs de la pell del coll. Les mans de l’ésser eren delicades i gairebé femenines, i cadascuna tenia quatre llargs dits que semblaven molt destres i flexibles.

L’ésser va obrir la boca i va començar a parlar en bàsic. El seu accent era molt marcat, però així i tot se li podia entendre sense cap dificultat.

–Salutacions, senyor Draygo. Permeti'm que li doni la benvinguda a Ylèsia. És vostè un pelegrí?

–Però és que jo no... –va murmurar Han, sentint que li donava voltes el cap.

Durant un moment el nom va surar en una espessa boira mental, però el seu cervell no va trigar a tornar a funcionar. Oh, per descomptat. Han es va apressar a tancar la boca, pensant que el seu cap potser havia rebut un cop més fort del que s'imaginava al principi. Vykk Draygo era el nom que figurava en la seva documentació falsa.

Han havia tingut diverses personalitats fictícies, totes elles proveïdes de la documentació adequada per recolzar-les. Irònicament, no tenia ni un sol document d'identificació en el qual figurés el seu veritable nom.

–Disculpi'm –va murmurar, portant-se la mà al cap i esperant que la seva petita relliscada verbal fos excusada com un mer resultat de la lesió soferta al cap–. Suposo que encara estic una mica atordit. No, no sóc un pelegrí. He vingut aquí en resposta a un anunci en el qual oferien una ocupació de pilot a una persona qualificada, preferiblement nascuda a Corèllia.

–Comprenc. Però com és que es trobava a bord de la nostra nau quan es va estavellar? –va preguntar la criatura.

–Volia arribar a Ylèsia el més ràpidament possible, així que vaig aprofitar l'oportunitat per viatjar en el Somni d’Ylèsia, –va dir Han–. En cas contrari hauria hagut d'esperar una setmana fins que arribés el primer vol comercial, i l'anunci deia que necessitaven un pilot amb urgència. Van rebre el meu missatge?

–Sí, el vam rebre –va dir la criatura. Han l'estava observant amb gran atenció, lamentant no ser capaç d'interpretar les seves expressions–. L’estàvem esperant..., però no a bord del Somni d’Ylèsia.

–Eh... Bé, he portat l'anunci amb mi. –Han va allargar la mà cap a la butxaca del seu mico de vol, que penjava del respatller d'una cadira al costat del llit, i va agafar l’holocub que contenia l'anunci publicat pels sacerdots ylesians al que havia respost–. Aquí diu que necessiten a algú que pugui començar a treballar immediatament –va explicar, lliurant-li el cub al gegantesc alienígena–. Bé, doncs em dic Vykk Draygo i he vingut a sol·licitar l'ocupació. Sóc corellià, i reuneixo totes les qualificacions que especificaven en l'anunci. Jo només... En fi, volia dir-li que lamento moltíssim el que li ha ocorregut al Somni. Mai havia pilotat una nau d'aquest model, però un parell d'hores dins d'un simulador resoldran aquest petit problema. Ah, i em temo que els seus corrents atmosfèrics han estat tota una sorpresa per a mi.

La criatura va examinar el cub i després el va deixar damunt de la taula. Les cantonades de l'enorme boca mancada de llavis es van elevar lleugerament.

–Ja veig. Bé, senyor Draygo, jo sóc Teroenza, l'Altíssim Gran Sacerdot d’Ylèsia. Benvingut a la nostra colònia. La seva capacitat d'iniciativa m'ha deixat realment impressionat, el meu jove humà... El que decidís viatjar a bord d'un vaixell de càrrega robotitzat per a respondre al nostre anunci amb semblant rapidesa diu molt en favor de vostè.

Han va arrufar les celles i va desitjar que no li fes tant mal el cap.

–Bé... Gràcies.

–I el que aconseguís controlar una nau robotitzada i posar-la sobre la superfície del planeta també m'ha deixat molt impressionat. Pocs pilots humans han estat capaços de reaccionar prou de pressa per enfrontar-se amb èxit a les terribles condicions climatològiques d'aquest món. La nostra nau no ha sofert danys massa seriosos, i les reparacions ja han estat iniciades. Va descendir en una zona no excessivament dura, la qual cosa ha estat una sort.

–I això vol dir que he aconseguit l'ocupació? –es va apressar a preguntar Han.

«Fantàstic! No estan enfadats!»

–Estaria disposat a signar un contracte per un any? –va preguntar Teroenza.

–Tal vegada –va dir Han, tirant-se cap enrere i començant a relaxar-se mentre unia les mans darrere del cap–. Quant?

El Gran Sacerdot va respondre amb una xifra que va fer somriure a Han dintre seu. Encara que eren més diners del que havia esperat, Han era un comerciant nat i la seva reacció automàtica va consistir en començar a regatejar.

–Bé, no sé... –va dir, fregant-se el mentó amb expressió pensativa–. En la meva ocupació anterior guanyava més diners...

Això era mentida, però no podrien demostrar-ho. Vykk Draygo realment havia estat guanyant més diners del que li oferien els ylesians en aquella ocupació de pilot, i Han s'havia assegurat que l'historial laboral del seu altre jo deixés ben clar que podia sol·licitar els sous més elevats. Finançar aquelles alteracions als bancs de dades havia consumit tots els estalvis d’en Han, a part dels beneficis obtinguts en dos robatoris altament perillosos dels quals Garris Botxí no sabia res, però Han volia que Vykk Draygo estigués en condicions de poder exigir un bon sou.

Teroenza va guardar silenci durant uns moments mentre digeria aquella informació.

–Molt bé –va dir per fi–. Puc oferir-li trenta mil crèdits a l'any amb una bonificació de deu mil més al final dels primers sis mesos, a condició que dugui a terme tots els vols assignats sense incomplir el programa.

–Vull quinze mil crèdits de bonificació –va respondre Han automàticament–, i a més s'encarregaran de proporcionar-me les simulacions d'ensinistrament.

–Dotze mil –va replicar Teroenza al seu torn–, i vostè pagarà el cost de les simulacions.

–Tretze mil –va dir Han–, i vostès em proporcionen les simulacions.

–Dotze mil cinc-cents i li proporcionem les simulacions –va dir el Gran Sacerdot–. És la nostra última oferta.

–Tracte fet –va dir Han–. Ja tenen un pilot.

–Excel·lent!

Teroenza estava tan satisfet que fins i tot va riure, emetent una espècie de retrunyir ofegat estranyament melodiós.

Els contractes van aparèixer en qüestió de segons i Han els firmà, i després va permetre que se li sotmetés a un examen de retines per confirmar la seva identitat. «Espero que siguin com tothom i es limitin a fer una comprovació sistèmica general de les meves pautes retinines», va pensar. Si els sacerdots decidien dur a terme una cerca realment escrupolosa en tots els sistemes –la qual cosa sortiria molt car, per descomptat– per determinar si les pautes retinines de Vykk Draygo eren úniques, acabarien descobrint que no ho eren. Vykk Draygo, Jenos Idànian, Tallus Bryne, Janil Andrus i Keil d'Tana compartien exactament la mateixa pauta retinina..., la qual cosa no tenia res de sorprenent, atès que en realitat tots aquells individus eren Han Solo.

Abans d'abandonar el Sort del Comerciant, Han hi havia pres la precaució de guardar una petita quantitat de crèdits i jocs de documents complets en dues caixes de seguretat a Corèllia, per si arribava un moment en el qual necessités dur a terme un ràpid canvi d'identitat. Garris Botxí li havia proporcionat identitats diferents per a cadascuna de les estafes en les quals Han havia pres part, i el jove corellià havia conservat tots els jocs de documents i els havia anat posant al dia sempre que era necessari fer-ho.

Però també sabia que cap de les seves identificacions falsificades podria enganyar als sensors imperials. Han era molt conscient que abans que pogués presentar-se als exàmens d'entrada de l'Acadèmia hauria de repartir una petita fortuna en suborns a Coruscant a fi d'adquirir una documentació tan genuïna que pogués superar un examen d'autorització dels serveis de seguretat imperials.

Quan es van haver ocupat de tots els detalls comercials, Teroenza va fer acudir a un sots-sacerdot, o sacredot, com eren anomenats, i li va ordenar que acompanyés a Han en un recorregut del complex. A continuació el van deixar tot sol durant uns moments perquè pogués posar-se el seu mico de vol, després que se li hagués assegurat que se li proporcionaria roba adornada amb el gegantesc ull obert i l'enorme boca que formaven el símbol ylesià.

Mentre es posava el mico i les botes, Han es va adonar que estava suant abundantment. «Calor i humitat... –va pensar–. Un clima realment meravellós». Però Han estava disposat a aguantar un any d'incomoditats a canvi dels diners que li anaven a pagar els sacerdots. Acceptant aquella ocupació aconseguiria acumular molta experiència com a pilot de naus de gran grandària, i a més tindria accés a les simulacions d'entrenament. Amb això n’hauria de tenir prou com per assegurar-li l'èxit en els exàmens d'entrada que regulaven l'accés a l'Acadèmia.

I els diners, per la seva banda, significava que disposaria de les sumes adequades per pagar els suborns que garantirien que la seva sol·licitud fos processada amb rapidesa i arribés a les mans dels oficials de la comissió d'admissions. Les seves recerques li havien informat que sense suborns era freqüent que un candidat a cadet trigués més d'un mes a presentar la seva sol·licitud, superar tots els exàmens rellevants, ser entrevistat i, finalment, aconseguir que se li acceptés per a l'entrada a l'Acadèmia Imperial.

El sacredot va arribar i es va presentar com Veratil. Han li va seguir per un corredor, més enllà d'un gran amfiteatre i fins al que semblava una zona de registre.

–Aquest és el nostre Centre de Benvinguda –li va explicar el sacredot.

Veratil li va portar a l'exterior. Han va creuar el llindar..., i va quedar immediatament banyat en suor abans que tingués ocasió de respirar profund. Una calor asfixiant i una tremenda humitat li van bufetejar la cara amb un impacte gairebé tan palpable com el d'un cop físic. L'aire estava saturat d'olors. Han va percebre el potent perfum de les flors i la pudor de la vegetació podrida i, barrejat a ells, una altra olor que ja havia olorat abans però que no va aconseguir identificar.

Es va detenir a l'inici de la curta rampa que brollava de l'edifici, va alçar la mirada cap al cel i va veure que era un de gris blavós translúcid. El sol que li surava sobre el cap era d'un color vermell ataronjat, i semblava més gran del que Han estava acostumat a veure. Aquell estel devia trobar-se més a prop del seu planeta del que Corel l'estava de Corèllia. Han va fer un cop d'ull a les ombres, veient que el migdia ja havia quedat enrere, i va consultar el seu cronòmetre de polsera.

–Quant dura el dia aquí? –li va preguntar a Veratil.

–Deu hores estàndard, senyor –va replicar el sacredot.

«No m'estranya que hi hagi tantes tempestes –va pensar Han–. Tenim un món de clima calent i humit amb una rotació realment molt ràpida, i això sempre produeix tempestes.»

Va tornar la mirada cap a l'esplanada. El permacret acabava de sobte per ser substituït per la vegetació i el terra natural. Els tolls d'aigua indicaven una recent pluja torrencial. El fang vermellós creava un contrast sorprenent amb l’opulenta vegetació verd-blavosa. Les flors que penjaven de les enfiladisses i els arbres de l'exuberant jungla que amenaçava amb engolir l'esplanada eren enormes i de molts colors diferents, entre els quals destacaven l'escarlata, el porpra fosc i un viscut to groc.

–Aquest lloc és la Colònia U –li va explicar Veratil–. També hem establert dues noves colònies per als nostres pelegrins. Fa dos anys vam fundar la Colònia Dos, i l'hivern passat vam construir la Colònia Tres, que encara és molt petita. La Colònia Dos es troba a uns cent cinquanta quilòmetres cap al nord, i la Colònia Tres està a uns setanta quilòmetres al sud d'aquí.

–I quant temps porta la Colònia U establerta en aquest lloc? –va preguntar Han.

–Gairebé cinc anys estàndard.

Han va contemplar el complex. La pista de descens es trobava just enfront del Centre de Benvinguda, i en aquells instants estava ocupada per una nau de petites dimensions que surava, una miqueta precàriament, sobre els seus feixos repulsors. «Deu ser el Somni», va pensar Han, i en aquest moment va caure en el compte que mai havia vist la nau des de l'exterior.

El Somni d’Ylèsia era una nau petita que tenia la forma d'una llàgrima gruixuda i una miqueta irregular. En la part inferior del casc es podia distingir la protuberància d'un allotjament per a armes, la qual cosa demostrava que la nau no sempre havia estat un vaixell de càrrega robotitzat. Una altra protuberància una mica més gran indicava la situació del celler de càrrega principal. El Somni era una nau gràcil i elegant, i també era prou petita per poder maniobrar amb notable agilitat. Han estava gairebé segur que havia estat construïda a Corèllia.

Des d'on estava podia veure gegantescs droides portuaris que estaven treballant en el Somni, i que ja havien començat a reparar els seus repulsors. La nau, els droides i tot el que hi havia als voltants es trobaven esquitxats de fang vermellós a causa del aterratge forçós.

En el nord-est, elevant-se fins a tals altures que fins i tot els gegantescos arbres de la jungla quedaven empetitits per elles, Han va poder distingir unes muntanyes coronades de neu.

–Quines muntanyes són aquestes? –va preguntar, assenyalant-les amb un dit.

–Són les Muntanyes dels Altíssims –va respondre Veratil–. L'Altar de les Promeses, on els fidels es congreguen cada nit per a l’Exultació, es troba just davant d'elles. Aquesta nit podrà veure-les millor quan assisteixi a les devocions.

«Oh, magnífic –va pensar Han–. Se suposa que també haig d’assistir als serveis religiosos?» Però de seguida es va recordar del munt de diners que li anaven a pagar els ylesians i va assentir.

–Aposto al fet que és una cosa digne de veure's.

Va tornar el cap cap a l'esquerra per contemplar una gran extensió de fang vermellós. Diversos espècimens de la raça de Teroenza i Veratil reposaven en petites foies, atesos per androides i servents de diverses espècies. Han va reconèixer a un parell de rodians, diversos gamorreans i com a mínim un humà.

–Són les planes de fang –va dir Veratil, assenyalant als banyistes del fang i la seva servitud amb una delicada maneta–. A la meva gent li encanten els banys de fang.

–D'on procedeixen exactament vostès? –va preguntar Han–. Són natius d’Ylèsia?

–No. Som natius de Nal Hutta, o almenys tan natius com els hutts, els nostres cosins llunyans –va replicar Veratil–. Som els t'landa Tils.

Han va decidir que aprendria el llenguatge dels t'landa Tils al més aviat possible. Conèixer un llenguatge sense que els qui el parlaven sabessin que eres capaç d'entendre'ls podia arribar a ser un recurs molt valuós.

El sacredot va portar-lo fins a la part posterior del Centre de Benvinguda. Han va quedar bastant sorprès en veure l'enorme explanada que s'estenia davant d'ell. «Netejar de jungla tota aquesta zona ha d'haver estat una labor realment considerable...» La zona neta era més o menys rectangular, i tindria un mínim d'un kilòmetre de longitud en cada costat. Les muntanyes havien quedat darrere d'ell i a la seva esquerra, i quan es va tornar cap a la dreta Han va poder veure el centelleig gris blavós de l'aigua.

–Un llac? –va preguntar, assenyalant-lo.

–No. El que està veient és Zoma Gawanga, l'Oceà Occidental –li va informar Veratil.

Han va anar comptant els enormes edificis que s'alçaven davant les planes de fang. N’hi havia nou. Cinc tenien tres nivells d'altura, i els altres quatre només un. Cada edifici era almenys tan gran com un bloc de ciutat corellià.

–Albergs per als pelegrins? –va preguntar, assenyalant els edificis amb una mà.

–No. El dormitori per als nostres pelegrins està aquí –va dir Veratil, i va assenyalar un enorme edifici de dos pisos situat a l'esquerra–. Els edificis de diversos nivells són utilitzats per processar el ryll, l’andris i el carsúnum. Els edificis d'un sol pis que està veient tenen molts nivells subterranis: van haver de ser construïts així per poder processar el brillestim, que ha de ser manipulat en la més completa foscor.

«Andris, ryll, carsúnum i brillestim. –Les fosses nasals d’en Han es van dilatar lleument–. Per descomptat... Això explica l'olor! Aquests edificis són factories per al processament de l'espècia!» Es va recordar que originalment el Somni d’Ylèsia transportava un carregament de primera qualitat de brillestim, la varietat d'espècia més exòtica i cara. Normalment les altres varietats d'espècia no costaven tants diners, encara que seguien sent un dels carregaments més lucratius que un contrabandista pogués arribar a transportar en el celler de la seva nau.

–Rebem carregaments de matèries primeres de mons com Kèssel, Ryloth i Nal Hutta diverses vegades al mes –va seguir dient Veratil–. Al principi les naus robotitzades que ens aprovisionaven aterraven en les pistes de la Colònia U, però aquesta pràctica aviat va haver de ser abandonada.

–Per què? –va inquirir Han, preguntant-se si realment volia saber-ho.

–Per desgràcia dues naus no van aconseguir travessar la nostra perillosa atmosfera i es van estavellar. Vam construir una estació espacial, i vam decidir usar pilots de carn i os perquè portessin les matèries primeres fins a les factories on es processa l'espècia. Normalment teníem tres pilots, però ara només en disposem d'un, i l'infortunat sullustà que actualment treballa per a nosaltres com a pilot ha estat... malalt. Per això necessitem els seus serveis, pilot Draygo.

«Sempre és agradable que algú et necessiti», va pensar Han sarcàsticament.

–Ei... I què li va ocórrer als altres tipus, Veratil?

–Un es va estavellar, i l'altre senzillament... va desaparèixer. També hem perdut un cert nombre d'unitats robotitzades, la qual cosa ha reduït el nostre marge de beneficis d'una manera realment terrible –va dir Veratil amb tristesa–. L'espècia és un article d'exportació que es paga molt bé, però les naus espacials costen molts diners.

–Sí, per descomptat –va assentir Han amb expressió ombrívola–. Tots aquests accidents han d'haver resultat molt perjudicials per al seu negoci.

«No m'estranya que no hi hagi multituds de pilots trucant a les seves portes –va pensar–. La majoria de pilots experimentats probablement hauran fet córrer la veu de com de perillós que és aquest planeta per als pilots...»

Han sabia unes quantes coses sobre les diferents classes d'espècia, principalment per haver sentit com Botxí i els altres contrabandistes discutien les seves propietats.

El brillestim, que s'extreia de les mines de Kèssel, era amb molt el més valuós. Quan quedava exposat a la llum i era ingerit a continuació, proporcionava a l'usuari una capacitat telepàtica temporal que li permetia percebre les emocions i els pensaments superficials. Els espies la usaven, els enamorats la usaven, i l'Imperi la usava quan interrogava presoners. De fet, l’Imperi considerava que tot el brillestim extret de Kèssel era de la seva legítima propietat, i aquesta era la raó per la qual hi havia tal escassetat de la substància i per la qual cosa el seu contraban resultava tan enormement lucratiu.

El ryll procedia de Ryloth, el món natal dels twi'leks, on la seva extracció era totalment legal, i s'usava com analgèsic. Però també tenia certes aplicacions il·legals, i podia ser utilitzat per produir diverses classes de substàncies intoxicants i al·lucinògenes.

El carsúnum era una espècia negra procedent de Sevarcos, i era bastant rar i molt valuós. Els qui l’usaven experimentaven una intensa eufòria i un increment general de les seves capacitats, i mentre es trobaven sota la seva influència es tornaven més forts, més ràpids i més intel·ligents. Però calia pagar un preu a canvi d'això, naturalment. Després que els efectes s'haguessin dissipat, els usuaris solien sumir-se en l'apatia i la depressió, i alguns fins i tot morien quan la substància produïa un efecte tòxic sobre els seus metabolismes.

Sevarcos també aprovisionava a la galàxia d’andris, una pols blanca que s'afegia als aliments per preservar-los i realçar el seu sabor. Alguns usuaris afirmaven que la substància produïa una lleu eufòria i un increment de les sensacions.

«Però els ylesians no extreuen l'espècia directament –va pensar–. Aquestes factories es limiten a processar la matèria primera per convertir-la en el producte elaborat.»

–Factories? –va repetir en veu alta–. Són enormes...

–Sí, i la veritat és que Ylèsia té uns índexs de producció realment admirables que ens permeten competir avantatjosament amb el cost de l'espècia que és enviada directament des de Kèssel, Ryloth o Sevarcos –li va explicar Veratil–. I a més som l'únic complex que ofereix tal varietat de tipus d'espècia, per descomptat. Els compradors solen voler adquirir diferents classes d'espècia per als seus clients, i nosaltres podem proporcionar-los una gamma molt àmplia.

Han va veure siluetes que entraven i sortien dels edificis de les factories. Hi havia molts humans, i també uns quants alienígenes. Va reconèixer a twi'leks, rodians, gamorreans, devaronians i sullustans, i també hi havia altres espècies desconegudes per a ell. Tots els humans i alienígenes bípedes portaven túniques de color marronós que acabaven per sota dels genolls i gorres del mateix color que cobrien els seus cabells.

–Treballadors de les factories? –va preguntar mentre assenyalava a la multitud amb un gest de la mà.

El sacredot va titubejar durant uns moments abans de respondre.

–Són els pelegrins que han triat servir a la Unitat, al Tot, en les nostres factories.

–Oh –va murmurar Han–. Comprenc.

En Han anava comprenent amb una creixent claredat més i més coses a cada moment que passava..., i tot allò estava començant a fer-li força pudor. «Aquests pelegrins vénen aquí a la recerca d'un santuari religiós i acaben treballant en les factories de l'espècia. Això m’olora a vrelt tancat..., i mig putrefacte, a més.»

El sol ylesià ja es trobava molt baix en el cel, i gairebé fregava la línia de l'horitzó. Han es va adonar que diversos grups de treballadors vestits de marró anaven en direcció nord-est, cap a les muntanyes. Veratil li va fer un senyal amb una de les seves minúscules manetes.

–És hora que els pelegrins beneïts assisteixin a les devocions, on passaran per l’Exultació que porta a l'Un i lliuraran les seves pregàries al Tot. Caminem per la Senda de la Unitat per arribar a l'Altar de les Promeses. Vinga, pilot Draygo.

En Han va seguir obedientment al sacredot per un camí de lloses força desgastades. Encara que estaven envoltats de pelegrins, Han, de seguida es va adonar que ningú se'ls acostava molt. Tots els pelegrins van saludar a Veratil amb grans reverències mentre unien les mans sobre el seu cor.

–És una acció de gràcies per l’Exultació que són a punt de rebre –li va explicar Veratil mentre avançaven pel camí.

La jungla es va anar tancant al seu voltant a mesura que s'allunyaven dels edificis, fins que va arribar un moment en què el camí pel qual avançaven va quedar cobert d'ombres sobre les quals s'estenien branques gegantesques. En Han gairebé se sentia com si estiguessin caminant per un túnel.

Van deixar enrere una enorme planícia que resultava obvi era alguna classe de pantà, perquè estava totalment coberta d'unes flors enormes, l'exòtica bellesa de les quals era incomparablement superior a la de qualsevol altra flor que en Han hagués vist fins llavors.

–Són les Planes Florides –va dir Veratil, que seguia exercint les funcions de guia–. I aquest és el Bosc de la Fidelitat.

En Han va assentir. «Ja estic començant a afartar-me –va pensar–. Espero que no pensaran que em vaig a convertir a la seva religió, perquè en aquest cas s'han equivocat d'home.»

Després de vint minuts de caminar el grup va arribar a una gran explanada recoberta de lloses en la part davantera de les quals hi havia una zona parcialment coberta, el sostre de la qual estava sostingut per tres monstruosos pilars. Veratil va indicar a Han que havia de romandre amb la multitud de pelegrins, i després el sacredot va seguir caminant cap als pilars. En Han va veure a diversos t'landa Tils esperant sota el sostre, entre ells un al que va creure poder identificar com Teroenza. Els alienígenes estaven immòbils al voltant d'un petit altar esculpit a partir d'una estranya pedra translúcida de color blanc que semblava relluir amb una suau claredat interior.

Les gegantesques muntanyes coronades de neu que s'elevaven a gran altura per sobre de la jungla proporcionaven un impressionant teló de fons a l'escena. Han va estirar el coll i va anar alçant els ulls, dirigint la mirada cada vegada més i més amunt. Els cims dels pics més alts quedaven ocults per núvols que el crepuscle anava tenyint de vermell. Les neus dels vessants occidentals de les muntanyes relluïen amb centelleigs rosats i carmesins.

Han va haver d'admetre que l'espectacle era realment impressionant. La senzillesa de l'amfiteatre natural, amb el seu sòl enllosat i les columnes de l’altar, feia que aquell lloc semblés una vasta catedral natural.

Els fidels es van disposar en llargues fileres i van esperar en silenci.

En Han va seguir on estava, canviant impacientment el pes del cos d'un peu a un altre i esperant que fos com fos el servei religiós que anava a tenir lloc allà no durés massa. Tenia gana i li palpitava el cap, i a més la calor estava fent que li entrés la son.

El Gran Sacerdot va alçar les seves diminutes mans i va cantussejar una frase en la seva llengua. Els sacredots, Veratil inclòs, la van repetir. Després la multitud congregada en l'amfiteatre (Han va calcular que hi hauria entre quatre-cents i cinc-cents éssers) va repetir la frase del Gran Sacerdot. En Han es va inclinar cap al pelegrí més proper, un twi'lek.

–Què estan dient?

–Han dit «L'Un és Tot» –va traduir el twi'lek, que parlava un bàsic excel·lent–. Desitges que et serveixi d'intèrpret durant el servei religiós?

Han estava decidit a aprendre el llenguatge dels t'landa Tils, per la qual cosa va assentir.

–Si no t'importa...

El Gran Sacerdot va tornar a parlar. Han va escoltar les frases rituals repetides pels sacredots, que després eren cantussejades pels devots pelegrins.

–El Tot és Un.

»Som Un. Pertanyem al Tot.

»Cadascun aconsegueix l’Exultació en el servei al Tot.

»Ens sacrifiquem per aconseguir el Tot. Servim a l'Un.

«Tots aconseguim la plenitud mitjançant el treball i el sacrifici. Si cadascun ha treballat i s'ha esforçat al màxim, Tots copsarem l’Exultació.

En Han va haver de reprimir un badall. El cantussol era espantosament repetitiu.

Finalment, Teroenza i tots els sacerdots van fer un pas cap endavant després de gairebé quinze minuts de càntics.

–Heu treballat i us heu esforçat –va declarar el Gran Sacerdot–. Prepareu-vos per rebre la benedicció de l’Exultació!

La multitud va emetre un so tan carregat d'àvida expectació que Han no va poder evitar un grunyit de sorpresa. Movent-se en una gran onada, com si tots fossin realment un sol ésser, els pelegrins es van deixar caure sobre el paviment i es van quedar totalment immòbils, els braços i les cames encongits sota el cos, en una actitud de tremolós anhel i esperança.

Tots els sacerdots van alçar els braços. Han va veure com els flàccids plecs de pell arrugada que penjaven sota les seves goles s'inflaven, omplint-se d'aire i començant a palpitar. Un brunzit tremolós –o era una vibració?– va anar impregnant gradualment l'atmosfera. I Han, perplex i atordit, va sentir que quelcom envaïa la seva ment i el seu cos. Què era? En part vibració, en part so? No estava segur. Era empatia, telepatia o un estrany efecte cerebral provocat per la vibració? No podia dir-ho. Només sabia que era terriblement poderós...

La sensació es va desplegar a través de tot el seu ésser en una gran onada. Calor emocional, plaer físic... Era tot això i més. En Han trontollà, sortint del permacret fins a ser detingut pel tronc d'un dels gegants del bosc. Es va recolzar en l'arbre per no perdre l'equilibri, sentint que li donava tornades el cap, i va enfonsar les ungles en l'escorça, aferrant-se desesperadament a l'arbre. Les mans que tocaven l'escorça semblaven ser l'única cosa que evitava que fos engolit per aquella onada de càlides sensacions i extàtic plaer.

Es va aferrar a l'arbre físicament i a si mateix mentalment, negant-se a deixar-se arrossegar per aquella ona. Mai va estar molt segur d'on havia trobat la força necessària per fer-ho, però va lluitar amb totes les seves energies. En Han havia estat lliure i amo de la seva ment i del seu cos durant tota la seva existència, i res anava a canviar això. Era Han Solo, i no necessitava que uns alienígenes envaïssin la seva ment o el seu cos per fer que se sentís bé.

«No! –va pensar–. Sóc un home lliure. No sóc un pelegrí! No sóc la vostra marioneta! Sóc lliure, m'heu sentit?»

Serrant les dents fins a fer-les carrisquejar, Han va lluitar contra aquella invasió tal com hauria lluitat contra un oponent físic i de sobte, tan veloçment com havia començat, la sensació va desaparèixer. Tornava a ser lliure.

Però resultava obvi que els pelegrins no es trobaven lliures d'ella. Els seus cossos es retorçaven sobre les lloses, i els gemecs ofegats de felicitat i plaer que brollaven de les seves goles no van trigar a crear un suau murmuri col·lectiu.

Han, atordit i fastiguejat, va tornar la mirada cap als sacerdots, i de seguida va veure que no estaven sent afectats com els pelegrins. «Així que aquesta és la raó per la qual aquests pobres idiotes no se’n van del planeta quan s'han assabentat que s'espera que treballin en les factories d'espècia –va pensar, sentint un amarg ressentiment davant l’horrorós engany que eren objecte els pelegrins–. Treballen com a esclaus durant tot el dia, i després pugen fins a aquí i reben una descàrrega de vibracions plaents tan intensa que fins i tot els efectes de la millor espècia amb prou feines són res en comparació d'ella...»

Es va preguntar si s'esperava que assistís a aquelles «devocions vespertines» cada nit, i va desitjar que no fos així. Mantenir a ratlla l’onada de calor i plaer d'aquella nit ja li havia resultat bastant difícil. En Han temia que si havia d'exposar-se a ella cada nit, potser no posseís la decisió i les forces suficients per ser capaç de rebutjar la «píndola de la felicitat» dels sacerdots ylesians.

Els pelegrins ja estaven començant a aixecar-se, alguns d'ells trontollant i ensopegant. Tots tenien els ulls vidriosos, i molts presentaven el mateix aspecte que els addictes que Han havia vist en els caus d'espècia i oobalah de Corèllia i altres mons.

–Fan això cada nit? –li va preguntar en veu baixa al twi'lek.

Els ulls vermellosos de l'alienígena brillaven d'alegria.

–Oh, sí. Ha estat meravellós, veritat?

–Per descomptat, per descomptat... Ha estat magnífic –va dir Han, però el twi'lek estava tan esbalaït en el seu èxtasi que no va captar el sarcasme–. I aquestes «devocions» se celebren sempre, siguin quines siguin les circumstàncies? –va preguntar a continuació, ple de curiositat.

–Només són cancel·lades si hi ha hagut algun problema en les factories. En una ocasió un treballador va embogir i va prendre com a ostatge a un capatàs, i després va exigir que se li permetés marxar del planeta. Les devocions vespertines i l’Exultació van haver de ser cancel·lades, naturalment... Va ser horrible.

–I què li va ocórrer a aquest treballador que havia embogit? –preguntà Han, mentre pensava que la petició del «boig» li semblava d'allò més lògica i normal.

–Gràcies a l'Un, vam aconseguir capturar-lo abans que es fes de dia i el vam lliurar als guàrdies –va dir el twi'lek.

«Sí, aposto al fet que es van llançar sobre ell com feres –va pensar Han–. No podien suportar la idea de quedar-se sense la seva petita recompensa nocturna, eh?»

Estava clar que la cerimònia havia acabat.

Veratil va aparèixer per acompanyar-lo durant el trajecte de tornada al complex central. En Han no tenia moltes ganes de parlar i, sense necessitat de mentir, va poder al·legar que estava fatigat. El sacredot, dient que ho entenia perfectament, va acompanyar al pilot corellià fins a la infermeria.

–Aquesta nit pot menjar i dormir aquí –va dir–, i demà li portarem als seus allotjaments permanents al nostre edifici administratiu.

–On queda això? –va preguntar Han, acabant d'empassar un mos d'estofat de reedox que no estava massa saborós, però que almenys omplia l'estómac.

El sacredot va estendre un braç per assenyalar en direcció nord-est.

–No és visible des d'aquí, però hi ha un sender entre els arbres. Vindré a recollir-li dins de... Diguem sis hores estàndard? Tindrà temps suficient per dormir d'aquesta manera?

Han va assentir. Sempre podia tractar de fer la migdiada més tard.

–Perfecte.

Quan el sacredot es va marxar, Han es va treure la roba i les botes, i va caure en el compte que hauria d'aconseguir algunes robes netes que posar-se al matí següent o en cas contrari no podria aparèixer en públic. Va pensar a donar-se una dutxa abans de ficar-se al llit, però estava massa cansat.

Han sempre havia estat capaç de despertar al moment exacte en què desitjava fer-ho, per la qual cosa es va programar mentalment a si mateix per obrir els ulls en unes cinc hores i mitja. Després, amb la ment plena d'imatges i impressions que giraven en un caos embogit, es va ficar al llit en l'estret catre de la infermeria i es quedà adormit a l'instant.

Al matí següent va necessitar uns minuts per recordar qui era («Vykk Draygo, i que no se t'oblidi!») i què estava fent en aquell lloc tan calorós. Es va ficar a la dutxa i va quedar molt complagut en descobrir que la unitat de neteja contenia tot allò necessari per a un ésser humà.

Va estar cantussejant entre dents mentre s'ensabonava, però quan va aixecar un peu per rentar-se’l, Han es va quedar paralitzat de pura sorpresa i consternació. Una espècie de molsa verda blavosa estava creixent entre els dits del seu peu!

Han, molt alarmat, va inspeccionar el seu cos amb més atenció i, cada vegada més fastiguejat, va descobrir brots de molsa en les seves aixelles, el seu clatell i altres zones encara més personals.

Maleint i deixant anar juraments, va fregar aquella substància repugnant fins a eliminar-la, deixant la pell enrogida i irritada allà on havia quedat recoberta per la molsa, i després, comprenent que anava a arribar amb retard a la seva cita, va sortir corrent de la dutxa. «Quina maleïda classe de lloc és aquest?»

Quan va tornar a la zona de dormir, es va trobar al droide mèdic esperant-li amb un uniforme de pilot nou penjant d'un braç. El droide sostenia un petit recipient ple d'una substància grisa d'aspecte viscós a l'altra mà.

–Li prego que em disculpi, senyor –va dir el droide–. Però... Bé, em permet preguntar-li si ha detectat la presència d'alguna... classe de fongs sobre la seva pell?

–Sí –grunyí Han–. Aquest planeta té un clima realment horrible. Ningú mereix viure en aquest abocador.

–Li comprenc, senyor –va dir el droide, aconseguint que el seu to traspués simpatia–. Em permet oferir-li els continguts d'aquest recipient? La seva aplicació regular hauria de prevenir l'aparició de brots fungícoles.

–Gràcies –va dir secament Han, i es va retirar per tractar les zones afectades.

L'ungüent empestava, però va alleujar la irritació. Després Han es va vestir i es va admirar a si mateix en el seu primer autèntic uniforme de pilot. La barreja de vius colors li donava un aspecte molt elegant.

Va prohibir a la seva ment que perdés el temps preocupant-se pels pelegrins que havia vist ahir a la nit. Ningú havia obligat a aquells idiotes mancats de voluntat a venir a Ylèsia, per la qual cosa Han no anava a malgastar ni una fracció de segon imaginant quin podia ser el seu destí. Anava a cuidar d’en Han Solo..., o, per ser més exactes, de Vykk Draygo.

«I a més vaig a treballar com a pilot per als ylesians –es va dir–. Tindré accés a una nau. Si decideixo que aquest lloc no m'agrada, agafaré els meus diners i... m'esfumaré. Després de tot, què poden fer per detenir-me?»

Sentint-se molt elegant i segur de si mateix, Han va somriure al seu reflex en el mirall i es va obsequiar amb una salutació impecablement marcial.

–Cadet Han Solo presentant-se per al servei, senyor! –murmurà per esbrinar què tal sonaven aquelles paraules, mentre pensava que el seu somni d'entrar en l'Acadèmia Imperial mai hi havia semblat estar tan a prop i ser tan fàcil d'aconseguir.

Va veure a Teroenza res més sortir de la infermeria, i va saludar al seu patró amb una afable inclinació de cap.

–Bon dia, senyor!

El Gran Sacerdot va inclinar el seu enorme cap.

–Bon dia, pilot Draygo. Permeti'm presentar-li a algú amb qui passarà molt temps mentre treballi per a nosaltres.

El Gran Sacerdot va alçar una mà, i Han va sentir a algú movent-se darrere d'ell. Girà sobre els seus talons..., i no va poder evitar donar un ràpid pas cap enrere.

La seva primera impressió va ser d'altura, i la segona de dents molt esmolades i d'urpes que semblaven ganivets. Aquella criatura mesurava gairebé tres metres d'altura, raó per la qual era encara més alta que un wookiee. La seva boca estava plena d'ullals amb forma d'agulla, i les seves urpes semblaven capaces d'obrir-se pas a través del duracer. El seu cos estava cobert de pelatge, però portava pantalons. Un gran ganivet de fulla corba penjava del seu cinturó, i dues tires de cuir que envoltaven la seva cuixa sostenien una pistolera que contenia un desintegrador. Músculs esvelts i flexibles ondaven per tot el seu cos.

El nouvingut va somriure, revelant un nombre encara més gran d’aquelles dents temibles.

–Ssssalutacions... –va dir, parlant el bàsic amb un curiós accent sibilant.

–Aquest és Muuurgh –va dir Teroenza, presentant-li a la criatura–. És un togorià, i pertany a una de les espècies intel·ligents amb un sentit de l'honor més irreprotxable de tota la galàxia. Sabia que la reputació d'honestedat i lleialtat dels togorians mai ha estat igualada per cap altra raça?

Han va alçar la mirada cap al gegantesc alienígena pelut i va empassar saliva.

–Eh... Doncs no, no ho sabia... –va aconseguir dir.

–Hem triat a Muuurgh perquè sigui el seu... guardaespatlles, pilot Draygo. Muuurgh li acompanyarà a tot arreu, tant en el planeta com fora d'ell. No és així, Muuurgh?

–Muuurgh ha donat paraula d'honor –va afirmar el togorià.

El Gran Sacerdot va creuar els seus minúsculs braços sobre el seu enorme cos, i les comissures de la seva boca es van elevar en el que gairebé semblava ser un somriure burleta.

–Així doncs, pilot Draygo, Muuurgh s'assegurarà que, vagi on vagi i faci el que faci, no corri el més... mínim... risc.

 Següent