El parany del paradís (XII)

Anterior

12

Togòria

Han va despertar per sentir uns suaus sanglots ofegats. Havia estat dormint en el terra de la suite de Teroenza, damunt d'un munt de cares catifes que havia col·locat allà després d'insistir que Bria es quedés amb l'únic jaç per a humans que hi havia a bord. Atès que Mrrov era l'única que havia pogut descansar una mica durant la nit anterior, s'havia ofert a dormitar en el seient del pilot per si es produïa alguna alarma, encara que una vegada dins de l’hiperespai ja no hi havia moltes coses que poguessin sortir malament.

Han es va incorporar amb un gemec, sentint-se dolorosament encarcarat. El dia anterior havia estat molt dur, i Han per fi es va recordar que no havia menjat gens. Així i tot, la set era encara pitjor que la gana. Es va posar dempeus, va anar amb pas trontollant fins al dispensador d'aigua de la sala i va beure diversos gots.

Mentre ho feia la seva mà va fregar la seva cara, i Han va arrufar les celles quan es va acariciar el mentó i va percebre un generós grossor de barba. S'havia oblidat d'afaitar-se des d'abans que arribessin a Nal Hutta.

Els sons de plor humà havien cessat. Han va agafar la seva roba i va anar a la luxosa unitat de neteja, alegrant-se que estigués dotada d'articles per pràcticament totes les espècies. Fins i tot aconseguí trobar una rasuradora.

Uns minuts després, vestit i sentint-se considerablement millor, va anar a la recerca de la Bria.

La va trobar en la minúscula cabina del guàrdia, asseguda sobre la petita llitera amb els braços al voltant dels genolls i el rostre enganxat a ells.

–Ei... –va murmurar Han–. Què et succeeix? Què ha ocorregut?

La jove no va alçar la cara, i es va limitar a agitar la mà.

–No, si us plau... Deixa'm tota sola. Ja... se'm passarà. No vull que em vegis... així. –Va xarrupar aire pel nas–. Estic... horrible.

Han es va asseure al costat d'ella, però no la va tocar.

–Jo també estic horrible –va dir–. Crec que una mica de roba neta no ens aniria gens malament a cap dels dos. Ei, almenys m'he lliurat de la barba –va bromejar, intentant aconseguir que Bria li mirés–. Això ja és una gran millora.

Bria va alçar el cap i va intentar somriure. El seu nas i els seus ulls estaven enrogits, però a Han seguia semblant-li molt bella.

–Sí –va dir la noia–. Anit tenies un aspecte una mica... descuidat.

Han s’alçà, fingint sentir-se molt ofès.

–Qui, jo? Impossible! –Va passar delicadament un braç al voltant de la cintura de la jove–. Bria, cor... Què ocorre? Explica-m'ho.

Bria va començar a tremolar.

–És l’Exultació, Han. En despertar em vaig adonar que els pelegrins s'estaran reunint per a les devocions en aquest mateix instant. I llavors vaig comprendre que mai tornaré a assistir a les devocions..., que mai tornaré a experimentar aquestes sensacions tan delicioses!

Han no sabia què dir-li, i va comprendre que Bria estava trobant a faltar les sensacions físiques i emocionals que acompanyaven a l’Exultació de la mateixa manera en què un addicte trobaria a faltar la seva dosi de droga. Allò li va espantar moltíssim, i Han es va preguntar si Bria seria capaç d'enfrontar-se a aquella dependència i vèncer-la..., o si passaria la resta de la seva vida plorant el que havia perdut.

–Bé, crec que això és molt natural –va dir cautelosament, no volent espantar-la expressant en veu alta els seus veritables pensaments–. És lògic que la trobis a faltar durant un dia o dos, pot ser fins i tot durant una setmana. Però tots t'ajudarem a superar-ho, cor. Tens molta voluntat, i aconseguiràs superar-ho. I després... –Va moure la mà en un gest que va abastar tot allò que els envoltava–. La galàxia és molt gran, amor, i ara és tota nostra. Vendrem les obres d'art de Teroenza, i després vendrem el Talismà...

–Vendre el Talismà? –li va interrompre Bria.

–Sí. Em temo que és massa recognoscible. Portaré a Muuurgh i a Mrrov a la seva llar, i després buscarem un lloc on puguem vendre aquesta nau. Crec que en conec un. He estat pensant en un tipus de Tralus, en el sistema corellià, que compra i ven naus usades... Una vegada allà no tindrem cap dificultat per trobar una nau que ens porti fins a Corèllia.

Li va estrènyer afectuosament les espatlles.

–I a més això té un gran avantatge –va seguir dient–. Saps quin? Doncs que ja no hauré de dedicar ni un sol minut més al meu treball de pilot. Podràs comptar amb tota la meva atenció... –La va besar suaument en la galta–. Sí, cor, penso dedicar-te absolutament tota la meva atenció...

Bria va empassar saliva i es ruboritzà. Han va començar a inclinar-se sobre ella, però la jove va retrocedir de manera gairebé imperceptible, i Han enseguida va comprendre el significat d'aquella reacció.

Bria es va mossegar el llavi. Els seus ulls verd-blavosos cremaven amb la brillantor de la desesperació.

–Oh, Han... I si no aconsegueixo superar aquest..., aquest anhel? Han, Han... –Es va retorçar les mans en un gest convulsiu–. És molt pitjor que un anhel! Tot el meu ser demana a crits ser Exultat! Em sento com si algú m'hagués obert un forat enorme en el pit i s'hagués emportat una part de mi!

Va començar a estremir-se violentament. Han la va atreure cap a ell, la va envoltar amb els seus braços i li va acariciar els cabells mentre murmurava paraules de consol. Però la seva ment estava funcionant a tota velocitat, i un instant després es va adonar que ell també estava espantat davant la intensitat del que sentia per aquella noia. Han s'havia traçat alguns plans bastant clars respecte la Bria, i els seus plans consistien bàsicament en què cadascun passés grans quantitats de temps en els braços de l'altre.

«Però Bria no està preparada per a això –va comprendre amb sobtada consternació–. Necessita un amic, no un amant.»

Quant trigaria Bria a recuperar-se?

Només el temps ho diria.

–Ja estem arribant a Togòria –va dir Han–. On haig d'aterrar?

–La nostra ciutat més gran és Caross –li va explicar Mrrov, assenyalant-li l'àrea en un diagrama del planeta–. Des de Caross podrem enviar un missatger al margrave de Togòria, el governant de tots els caçadors. Hi ha una pista just als afores de Caross. Els togorians no tenim naus, però comerciants i navilis de passatgers d'altres mons visiten el nostre planeta de tant en tant.

–Molt bé. Llavors anirem a Caross –va dir en Han.

Va pilotar amb extremada delicadesa el Talismà en un suau descens fins a efectuar un aterratge impecable al centre de la pista. No hi havia cap altra nau visible.

–Temeu alguna possible represàlia per part dels t'landa Tils o dels hutts, Muuurgh? –va preguntar després mentre posava al dia la seva bitàcola de vol.

–No masssa –va replicar Muuurgh, flexionant ostentosament les seves urpes–. Mrrov i jo ens casarem quan haguem reunit a les nostres tribus. Desprésss és tradicional entre la nostra gent que una parella de jovençans gaudi d'una llarga... Com ho dieu vosaltres? –va preguntar, grunyint una paraula del seu llenguatge a la Mrrov, que dominava el bàsic molt millor que ell.

–Lluna de mel –va traduir Mrrov.

–Sí, una llarga lluna de mel juntsss. Recordeu que al nostre món els masclesss i les femellesss viuen separats durant una gran part de l'any. Quan la nossstra lluna de mel hagi acabat, Mrrov i jo només ens veurem aproximadament un mes cada any. Però abans... –el gegantesc togorià va refregar la seva galta contra la de la seva futura companya–, passarem molt temps junts a les muntanyes, solsss els dosss. Els huttsss i els ylesiansss no ens trobaran, i el nostre poble no consssentirà que ens busquin. Qualsevol pilot que arribi a Togòria i faci preguntes sobre Mrrov o Muuurgh serà considerat com una molèstia a la qual caldrà... eliminar.

Els llavis de la Mrrov es van corbar en un somriure de fera que mostrà moltes dents molt esmolades i tan punxegudes com agulles.

–No hi ha moltes espècies que siguin prou valentes per atrevir-se a irritar als togorians. Crec que la majoria de caçadors de recompenses preferiran perseguir altres preses... més fàcils.

–Ho crec, ho crec –va dir Han, i no mentia–. Bé, ja estem aquí. I ara què? Aneu a allunyar-vos cap al crepuscle, agafadets de les urpes?

Va somriure a Bria i la jove va intentar retornar-li el somriure. El descans li havia retornat una part de les seves forces, però Han sabia que encara estava lluitant amb els seus anhels i dimonis interiors.

–Si Han ha d’anar-ssse, Muuurgh i Mrrov ho entendran –va dir el gegantesc togorià–. Però si Han i Bria poguessin quedar-se un dia o dosss, llavors podrien assistir amb nosaltresss a la cerimònia que ens convertirà en una parella. És el que vosaltresss diríeu unes «noces».

Han va mirar la Bria.

–Bé... Sembla que ens acaben de convidar a unes noces, cor. Vols quedar-te aquí un parell de dies? Em sembla que als dos ens aniria molt bé un petit descans.

–És clar –va dir Bria, i va somriure als togorians–. Res em podria complaure més.

Un contingent de togorianes, entre les quals hi havia uns quants mascles que havien vingut de visita, s'estava aproximant a la nau. Han i els altres van baixar per la rampa. Mrrov i Muuurgh van quedar immediatament envoltats per la multitud, desapareixent entre rugits, miols i potents roncs de felicitat.

Han, que s'havia detingut al peu de la rampa, va agafar la Bria de la mà i va mirar al seu voltant, contemplant Togòria.

–Un planeta molt bonic –va dir–. Després d’Ylèsia, aquest lloc sí que sembla un veritable paradís.

–És molt bell, per descomptat –va assentir Bria.

I no cabia dubte que Togòria era un món realment preciós. Un cel molt blau en el qual hi havia uns quants núvols blancs es corbava sobre els seus caps. El blau contenia un tènue matís verd, la qual cosa feia que es tornés gairebé indi cap a l'horitzó. Grans cims muntanyencs brillaven amb centelleigs blancs a la llunyania, i les taques fosques dels boscos servien de teló de fons a un llac blau envoltat per prades. Exòtiques flors blanques rivetades de verd, de les tiges de les quals brollaven fulles color escarlata, es balancejaven sota la suau brisa.

Han va mirar cap amunt i va veure a una enorme criatura alada, i va comprendre que devia ser un dels mosgoths dels quals li hi havia parlat Muuurgh i que eren el mitjà de transport més utilitzat a Togòria. Els mosgoths eren gegantescs llangardaixos alats de gran intel·ligència, i els togorians els havien domesticat feia ja molt temps. Les dues espècies treballaven en estreta col·laboració per protegir-se mútuament de rèptils alats encara més grans, els mortífers lifons, que robaven tant cadells togorians com ous de mosgoth.

Mentre Han el contemplava, el mosgoth va descriure un parell de cercles per sobre de la pista abans d'iniciar el descens. Han va veure al togorià instal·lat sobre l'esquena de la bèstia alada, a la qual guiava mitjançant una combinació d’arnès i brides, i va quedar impressionat davant l'estret vincle que semblava existir entre la muntura i el genet.

L'atmosfera togoriana era una de les més netes i tonificants que Han hagués respirat mai. Mrrov ja li havia explicat que tota la tecnologia togoriana es basava en l'energia solar, únicament i precisament per aquella raó. Els togorians reverenciaven el seu món i no sentien cap desig d'embrutar-lo o contaminar-lo en el nom del progrés, tal com havien fet moltes altres espècies de la galàxia.

En Han es va atrevir a donar un parell de passos i després va flexionar les cames, pujant i baixant sobre les puntes dels peus. Se sentia tan lleuger que gairebé tenia la impressió de que podia surar. Era lògic, naturalment, ja que la gravetat de Togòria era una mica inferior a les de Corèllia i Ylèsia.

La multitud es va obrir sobtadament davant d’ells i Muuurgh, encara embenat però caminant amb unes llargues gambades que ja gairebé havien recuperat la seva decidida confiança habitual, va aparèixer amb Mrrov al seu costat.

–Els nostresss clans estan sent cridatsss per a la cerimònia d’aparellament i la celebració que tindrà lloc a continuació –va dir–. Sssou els nostres convidats, i us donem la benvinguda. Ssseguiu-nos, si us plau.

Han i Bria així ho van fer.

Caross va resultar ser una ciutat molt bella. Els togorians havien utilitzat la pedra blanca típica del planeta per construir cases amb terrassa que s'alçaven sobre els vessants. Les femelles estaven molt ocupades amb els seus projectes o cuidaven als cadells, que sempre estaven jugant i esvalotant. Muuurgh els va explicar que els cadells romanien amb les seves mares fins que entraven en l'edat adulta, i que després els mascles tornaven al clan amb els seus pares per aprendre els secrets de l'existència del caçador.

Durant els dos dies següents, Han i Bria van descansar, gaudiren de menjars deliciosos (encara que tots dos van insistir que la seva carn havia d'estar rostida) i van donar llargs passejos pels parcs i els jardins. Han també va rebre lliçons de vol d'un mascle jove anomenat Rrowv, que li va ensenyar com cavalcar sobre un mosgoth i què calia fer per controlar-lo. La seva gosadia i els seus ràpids reflexos van permetre que Han no trigués a dirigir la seva muntura molt per sobre de les copes dels arbres, gaudint amb la meravellosa sensació de les robustes ales membranoses que pujaven i baixaven darrere d'ell mentre romania assegut sobre la petita cadira de muntar col·locada damunt de les espatlles del mosgoth.

Els mosgoths van resultar ser criatures molt afectuoses a les quals els encantava que els freguessin el pit i els gratessin les diminutes orelles en forma d'aleta.

Durant tot l'endemà a la seva arribada van anar apareixent mosgoths muntats per mascles procedents de tots els racons de Togòria. La nova que Muuurgh el caçador acabava de tornar s'havia difós amb enorme rapidesa, i tots els seus parents de clan s'estaven reunint per donar-li la benvinguda a la llar i assistir a les seves noces amb Mrrov.

Muuurgh i Mrrov van estar molt ocupats relatant les seves aventures entre els estels a diverses audiències del seu poble. Mrrov mai es cansava de repetir la història del que li havia ocorregut, doncs volia evitar que alguna altra incauta togoriana fos enganyada per les promeses d'un «paradís» ylesià.

La «cerimònia» nupcial es va celebrar durant el crepuscle del seu tercer dia a Togòria. Han i Bria van romandre immòbils al costat de Muuurgh i Mrrov mentre aquests s'encaraven solemnement amb els seus clans reunits. El seu pelatge brillava gràcies a hores de meticulós raspallat, i només el petit embenatge blanc que cobria el costat de Muuurgh entelava una mica la seva lluenta perfecció. Els togorians rares vegades portaven roba quan estaven al seu món natal, ja que el clima era tan suau que gairebé mai resultava necessari tapar-se.

La parella que anava a contreure matrimoni va seguir contemplant als seus clans durant uns moments més, i després els promesos van començar a girar lentament sobre els seus talons perquè tots poguessin veure les seves cares. Han i Bria van retrocedir fins a reunir-se amb la multitud d'espectadors.

Muuurgh i Mrrov van seguir girant fins a quedar l'un de cara a l'altre. Han va parpellejar, molt sorprès, quan va sentir la barreja de miol i grunyit ofegat que va començar a emanar de les seves goles. Els dos togorians es van mostrar les dents i van intercanviar esbufecs. Les seves urpes van brollar de sobte.

I després, movent-se tan de pressa que l'ull amb prou feines va poder seguir els seus moviments, es van llançar l'un contra l'altre i van caure al sòl, aferrant-se mútuament la gola amb les dents. Grunyint, miolant i rugint, Muuurgh i Mrrov van rodar pel terra, atacant-se feroçment amb les seves urpes-potes davanteres. Els seus peus també estaven molt ocupats, ja que cadascun intentava enfonsar-los en el pelut estómac de l'altre.

Han va mirar a Bria, i va veure que estava una mica alarmada. Però en la multitud ningú semblava trobar res estrany en el que estava ocorrent. «Bé, suposo que la galàxia és tan gran que acabes trobant de tot...», va pensar Han.

Finalment els dos combatents es van separar, grunyint i panteixant. Malgrat l'aparent ferocitat dels seus atacs, no hi havia ni una gota de sang visible sobre els seus pelatges. Muuurgh i Mrrov van començar a moure's en lents cercles, i els seus salvatges miols es van anar afeblint gradualment fins a convertir-se en suaus sorollets plens de delicadesa. Després es van quedar immòbils, prou a prop l'un de l'un altre perquè poguessin refregar-se les cares durant una bona estona. Han podia sentir els seus aspres roncs des del seu lloc entre la multitud.

I de sobte Mrrov esbufegà i xiuxiuà, i li va llançar un nou cop a Muuurgh. El seu company va saltar sobre ella, i un instant després els dos tornaven a estar en el terra, rodant d'un costat a un altre mentre s'esgarrapaven i es mossegaven.

Han li va estrènyer suaument la mà a Bria.

–Romàntic, veritat? –va murmurar amb un somriure.

–Shhhh! –va replicar ella.

Uns moments després els dos promesos estaven roncant i es refregaven l'un contra l'altre, els ulls entretancats pel plaer.

La multitud estava cada vegada més excitada. Han va poder sentir un vibrant ronc que semblava sorgir de tots costats. Muuurgh i Mrrov van tornar a embardissar-se en el seu fals «combat».

Però aquesta vegada quan van arribar a l'etapa de refregar-se les galtes l'un contra l'altre, Muuurgh va agafar a Mrrov pels plecs de pell de la part de darrere del seu coll. Aferrant-la amb les seves dents i els seus poderosos braços, va alçar a la seva companya i va portar el seu pelut cos, una mica més petit que el seu, a través del cercle. La multitud es va separar davant seu, obrint-se com una porta.

Muuurgh va desaparèixer en la foscor, encara portant en braços a la seva companya. Uns moments més tard dos potents miols plens d'un triomf extasiat van trencar la calma de la nit..., i després tot va tornar a quedar en silenci.

La multitud va expressar la seva aprovació davant la finalització del ritu amb un suau murmuri. Han va estar a punt d'acabar en el terra quan els parents d’en Muuurgh van començar a donar-li palmades en les espatlles i li van assegurar que acabava d'assistir a una de les noces més superbes de quantes havien tingut el privilegi de presenciar.

La celebració es va perllongar fins ben entrada la nit. Han i Bria s’escapoliren per fer una passejada pel parc sota les dues diminutes llunes de Togòria. Els estels brillaven damunt dels seus caps.

–Bé, què tal ha anat tot avui? –va preguntar Han–. Comença a resultar-te una mica més fàcil?

Bria va assentir amb una gairebé imperceptible inclinació del cap.

–Una mica. De vegades aconsegueixo passar tota una hora sense trobar-ho a faltar, Han. Però en altres moments em sembla com si els minuts transcorreguessin infinitament a poc a poc i m'estigués aferrant al seny amb ungles i dents.

–Bé, doncs he planejat una cosa molt especial per a demà –va dir Han, somrient-li–. Prepara't per gaudir d'una mica de diversió. Ja ho tinc tot organitzat.

–Què anem a fer? –va preguntar Bria.

–Si t'ho explico espatllaria la sorpresa –va bromejar Han–. Tu limita’t a estar preparada per aixecar-te amb els ocellets, d'acord?

–A Togòria no hi ha ocells –li va recordar Bria–. Només tenen sargantanes voladores.

–Cert –va admetre Han–. Però de tota manera aixeca't d’hora, eh?

–Molt bé.

Quan va despertar al matí següent, Bria no va poder trobar a Han en cap lloc de les habitacions que formaven la seva suite. Però sí va trobar una cistella plena de fruita, un gerro amb suc de fruites, unes quantes tires de carn fumada i una fogassa de pa damunt d'una safata. La safata també contenia una tira de plastipaper sobre la qual estaven escrites les següents paraules: «Vesteix-te, menja i surt fora. T'estaré esperant. H».

Bria va llegir la nota i va enarcar les celles, i després va fer el que se li demanava. La seva curiositat era tan forta que fins i tot va aconseguir apagar el continu anhel de l’Exultació. De vegades el desig arribava en onades tan intenses que Bria temia embogir, però aquests moments s'anaven fent més rars a mesura que transcorrien els dies.

Bria resava a tots els déus veritables de l'univers perquè algun dia no tornessin mai.

Quan va arribar al pati que envoltava l'edifici en el qual els havien allotjat, es va trobar amb què Han l'estava esperant. El jove corellià estava assegut a cavall damunt d'un mosgoth, amb una petita motxilla i una manta subjectades darrere de la cadira de muntar. Mentre Bria li contemplava sense saber molt bé què fer, Han es va inclinar cap a ella i li va oferir una mà.

–Vinga! Vine, puja!

Els ulls de Bria van anar d’en Han al mosgoth, i van acabar alçant-se cap al blau infinit del cel togorià.

–Vols que voli amb tu damunt de..., d'aquesta criatura? –va preguntar. Volar a bord d'una nau espacial o d'un lliscant de superfície era una cosa, però pujar a la gropa d'un gegantesc rèptil per solcar el cel semblava alguna cosa molt diferent.

–Clar que si! –Han es va inclinar cap endavant per donar unes copets al coll de la seva muntura–. Es diu Kaydiss i és realment encantadora. Veritat que ets una monada, noia?

El mosgoth, que estava clar gaudia amb les carícies, va arquejar el seu prim i nerviüt coll i una llarga llengua bifurcada va entrar i va sortir ràpidament de la seva boca. Bria va respirar profund.

–D'acord –va dir.

«Després de tot, el pitjor que pot ocórrer és que caiguem del cel i ens matem –va pensar–. I llavors ja no hauria de seguir preocupant-me per l’Exultació, veritat?»

Bria es va agafar a la mà que li oferia Han i va posar un peu sobre la pota de l'animal, que de seguida es va inclinar obedientment. Amb una ràpida estirada n’hi va haver prou perquè es trobés sobre la seva gropa, asseguda davant d’en Han. Els braços del jove corellià la van envoltar, fent que se sentís tan protegida com si portés posat un arnés de seguretat. Bria va deixar escapar un panteix ofegat i després va tancar els ulls mentre Han agitava les regnes i animava a Kaydiss amb uns quants esclafits de la llengua.

Un parell d'enormes salts-gambada i una empenta de les potents ales del mosgoth van ser suficients perquè Han i Bria es trobessin en l'aire i ascendint ràpidament. Bria va obrir els ulls per veure que ja estaven molt per sobre de les teulades dels edificis. El vent passava veloçment al costat de la cara, agitant-li els cabells i omplint-li els ulls de llàgrimes.

– Oh! –va exclamar–. Han, això és meravellós!

–Sí –va dir Han, amb una molt disculpable ombra d'orgull satisfet en la veu–. I espera al fet que vegis el lloc al que et porto.

Bria es va agafar a la part davantera de la cadira de muntar (amb ells dos compartint l'escàs espai disponible fins a quedar enganxats l'un a l'altre, la possibilitat de caure no la preocupava massa) i va gaudir la sensació del que realment era volar.

Els boscos i els rius fluïen per sota d'ells. Bria va baixar la mirada per contemplar els camps, els pobles i els llacs, somrient extasiada. No s'havia sentit tan bé des de... Bé, des de l’última Exultació.

Però de moment fins i tot l’Exultació semblava haver perdut el seu poder sobre ella. Bria es va inclinar cap endavant i va obrir la boca, bevent el vent creat pel seu veloç avanç. Va sentir desitjos d'agitar els braços i posar-se a cridar, però va resistir la temptació, no volent córrer el risc de desequilibrar al mosgoth.

–No es cansarà massa en haver de portar el doble de càrrega de l'habitual? –li va cridar a Han.

La veu d’en Han va ressonar gairebé en la seva oïda, i Bria va poder sentir la calor del seu alè.

–Està acostumada a transportar mascles togorians. Tu i jo junts no arribem a pesar tant com Muuurgh, i ni tan sols aconseguim el pes dels mascles més petits. Kaydiss no tindrà cap problema per portar-nos.

Mitja hora després, el llit del cabalós riu que havien estat seguint es va anar eixamplant i va acabar convertint-se en un gran de delta. Han va fer que el mosgoth es desviés cap al nord, i uns minuts després Bria va veure les corbes blanques de les ones que xocaven amb una platja de sorres color or i plata.

Es va tornar cap al Han per dirigir-li un somriure ple d'excitació.

–La platja!

–Em vaig prometre a mi mateix que algun dia aniríem a una platja de debò –va dir Han–. Volia anar a un lloc en el qual poguéssim nedar sense haver de preocupar-nos que se'ns mengessin.

Han havia començat a dirigir al mosgoth en un lent descens, i la criatura alada va acabar posant-se sobre la sorra. Han li va posar les subjeccions de les ales, va deixar que fora a buscar menjar en el pantà d'aigües salades proper i va anar a reunir-se amb Bria, portant amb si la manta i el seu esmorzar.

–Què vols fer primer? –va preguntar–. Nedem o mengem?

Bria va contemplar l'onatge blanc i va sentir l'estirada de les aigües. La seva família tenia una casa en una de les platges de Corèllia, i des que va ser prou gran per poder caminar sempre li hi havia encantat nedar.

–Nedem –va dir.

Alegrant-se d'haver-se posat unes malles cenyides al cos per sota la camisa i els pantalons, Bria es va llevar les peces exteriors i va entrar corrent en l'aigua. Han, que s'havia quedat en pantalons curts, la va seguir.

I Bria, per a gran sorpresa seva, no va trigar a descobrir que Han no sabia nedar.

–Mai vaig tenir ocasió d'aprendre –va admetre Han, una mica avergonyit–. Sempre estava treballant, i quan no estava treballant estava competint en les carreres d’swoops o fent qualsevol altra cosa. Ja et vaig dir que no havia vist tanta aigua junta fins que vaig posar els peus en aquesta platja d’Ylèsia.

–Bé, doncs avui aprendràs a nedar –va dir Bria amb fermesa–. Ets jove i fort, i tens bons reflexos i una excel·lent coordinació muscular. Ja veuràs com aprens de seguida.

Han va demostrar ser un alumne molt dotat. Bria es va sorprendre davant la profunditat de la seva concentració i l'exactitud amb què anava seguint les seves instruccions sobre com moure els braços i les cames, en quins instants havia de respirar, etcètera. Quan ho va comentar en un moment donat, Han va somriure sardònicament.

–Els pilots aprenen a seguir les instruccions que els donen –va dir–. Si no ho fan, acaben convertits en pilots morts.

Abans que sortissin de l'aigua per menjar, Han ja es desplaçava sense temor d'un costat a un altre entre les ones i havia començat a ser capaç de coordinar la seva respiració amb les braçades i els moviments de les cames.

–Ets un alumne magnífic –li va elogiar Bria mentre s'asseien sobre la manta per contemplar el mar.

–Gràcies –va replicar Han–. I tu ets una bona mestra.

Van compartir les provisions que Han havia portat, i després van passejar per la platja agafats de la mà. En un moment donat un llangardaix minúscul va passar volant sobre els seus caps, brillant amb una infinitat de centelleigs verd i or. Bria va estendre una mà i la va mantenir totalment immòbil, i la diminuta criatura es va posar sobre els seus dits i es va quedar allà, movent lentament les ales sota la brisa. Han va mirar a Bria i li va somriure.

–Estàs... preciosa –va dir.

–Em sento com si tot aquest planeta em pertanyés –va replicar Bria, parlant mig de debò i mig de broma–. Aquest dia... Sempre ho recordaré, Han.

–Bé, doncs pots considerar-te propietària d'aquesta platja –va dir Han, baixant la mirada cap a ella i somrient–. Te la regalo. És teva..., per avui.

El llangardaix, que seguia sense donar cap senyal de por, va remuntar el vol i es va allunyar.

Mentre passejaven entre les petites ones, Han li va explicar algunes coses més sobre la seva decisió d'entrar en l'Acadèmia Imperial.

–La gent admira als oficials imperials –va dir–. Fins ara ningú m'ha admirat per res del que he fet, però si aconsegueixo entrar en l'Acadèmia... Bé, llavors tot això canviarà. Podré donar un gir complet a la meva vida, Bria. Mai hauré de tornar a robar, fer contraban o estafar a ningú.

L'apassionament que hi havia en la seva veu va fer que els ulls de Bria s'omplissin de llàgrimes. Va alçar la mà i li va acariciar suaument la galta.

–De vegades sento una compassió tan gran per tu, Han –murmurà–. Has conegut tanta crueltat, tantes traïcions...

Han li va retornar la carícia i els seus ulls castanys es van clavar en el rostre de Bria. El vent li agitava els cabells.

–Però també vaig tenir a una persona que em va estimar –va dir–. Deixa que et parli de la Dewlanna...

Van seguir caminant lentament, agafats de la mà, i Bria li va escoltar mentre Han li parlava de la wookiee que havia estat la seva millor amiga durant tota la seva infància. Quan van tornar al lloc en el qual havien deixat la manta, estaven caminant en silenci.

–Crec que Garris Botxí es trobaria com casa seva a Ylèsia –va dir Bria per fi.

–Probablement acabaria governant tot el planeta –va assentir Han amb aspra sequedat. Es va asseure sobre la manta, els braços corbats damunt dels genolls, per contemplar el mar amb expressió sobtadament aombrada–. Hauria d'haver-lo matat quan vaig tenir ocasió de fer-ho, Bria. Però... No ho vaig fer.

Bria es va asseure al costat d'ell.

–Això es deu al fet que ets una persona decent, Han –va dir amb sobtat apassionament–. Creus que ets dur, i ho ets..., però també ets decent. No ets un assassí capaç de matar a sang freda com Botxí. Si haguessis disparat contra ell, llavors no series millor que Botxí.

Han es va tornar cap a ella i la va contemplar en silenci durant uns moments. La seva expressió s'havia tornat molt seriosa i solemne.

–Tens raó –va murmurar per fi–. De vegades tot sembla tornar-se terriblement confús, i llavors fas que ho torni a veure tot clar..., amb només unes quantes paraules. Ets una dona... molt... sàvia...

Bria va romandre totalment immòbil mentre Han s'inclinava cap endavant i la besava delicadament en la galta. Els llavis del jove corellià estaven deliciosament calents. Han ja hi havia començat a retrocedir quan Bria li va posar la mà en la galta.

–No...

Han va tornar el cap, i els seus llavis van trobar la boca de Bria i paladejaren el sabor de la sal marina. Bria va tancar els ulls, i el temps va semblar detenir-se.

Han va acabar tirant-se cap enrere després d'una eternitat. Bria va obrir els ulls per veure-li escrutant el seu rostre.

–Què tal ha estat això? –va preguntar Han en veu baixa i suau, respirant una miqueta més de pressa de l'habitual–. Va estar bé?

Si la respiració d’en Han s'havia tornat una mica entretallada, Bria estava panteixant.

–Millor que bé –va murmurar, lliscant els braços al voltant del coll d’en Han i sentint la calor que el sol havia anat dipositant sobre les seves espatlles nues. Els braços d’en Han la van envoltar, estrenyent-la contra el seu pit–. Molt, molt millor...

Li va retornar el petó, i després va transcórrer una bona estona abans que tornessin a parlar.

Següent