El parany del paradís (XIII 2)

Anterior

2

La mare de la Bria va entrar a la seva habitació per desitjar-li que passés una bona nit i donar-li una última abraçada abans que es quedés dormida. Tant la mare com la filla van vessar moltes llàgrimes, i es van abraçar i van plorar fins a calmar-se..., i després van tornar a abraçar-se una vegada més.

–M'alegro tant d'haver recuperat la meva petita... –va murmurar la senyora Tharen.

–I jo m'alegro d'haver tornat, mare –va dir Bria.

En aquell moment no podia ser més sincera, encara que no hi havia dubte que la vetllada havia estat bastant plena de tensió. «Però les coses milloraran. Han de millorar –va pensar, intentant tranquil·litzar-se a si mateixa–. Han és tan tremendament irresistible... La mama haurà d'acabar sucumbint al seu encant, i llavors comprendrà com de meravellós que és.»

–Aquest jove que has portat a casa... –va dir llavors la seva mare, gairebé com si estigués llegint els pensaments de la Bria–. Resulta francament obvi que sou una mica més que... amics, estimada. Podries explicar-me exactament què..., quin tipus de relació hi ha entre vosaltres dos?

Bria va sostenir la mirada de la seva mare sense vacil·lar.

–Estimo al Han, mare, i ell m'estima. Vol que segueixi al seu costat. Fins al moment ningú ha parlat de matrimoni, però no em sorprendria que el tema sortís a relluir bastant aviat.

La seva mare va empassar aire de cop, com si els seus pitjors temors acabessin de ser confirmats. Però quelcom indefinible en les paraules que havia triat Bria la va posar en estat d'alerta, i es va llançar sobre això igual que un vrelt famolenc.

–Comprenc. Bé, sembla un jove molt agradable, encara que jo diria que encara li falta... polir-se una mica. Però acabes de dir que Han vol que segueixis al seu costat. És això el que tu vols?

Bria va inclinar el cap en un gest d'assentiment, i després el va sacsejar en una lenta negativa i va haver de fer un gran esforç de voluntat per no posar-se a plorar. La jove es va encongir d'espatlles, sentint-se terriblement confusa.

–No estic segura, mare. Sé que l’estimo. Estic realment enamorada d'ell, però... Tot això ha estat molt dur per a mi. Em refereixo a anar-me d’Ylèsia i descobrir que la religió en la qual creia i a la qual estava dedicant tota la meva vida només era una mentida. Això em va doldre... moltíssim. Em sento com si hagués perdut una part del meu ésser, mare. I també tinc la sensació de què no puc comprometre'm a seguir al costat d’en Han mentre no estigui... sencera.

– I sap Han que tu sents aquests dubtes? –va preguntar la seva mare mentre li allisava els cabells amb delicada tendresa.

A la jove no li va passar desapercebut la fugaç guspira de felicitat que havia il·luminat els ulls de la seva mare quan li va parlar de les seves incerteses i dels temors que li inspirava la idea de seguir al costat d’en Han,

«No vol que Han i jo seguim junts –va comprendre de cop i volta, sentint el sord dolor de les expectatives que acabaven de convertir-se en realitat–. Ja sabia que anava a reaccionar d'aquesta manera. És tan injust! L'única raó per la qual no estic segura de si haig de seguir endavant amb Han és el que m'ha ocorregut, i no els meus sentiments cap a ell! Però la meva mare no ho entén... És incapaç d’entendre-ho.»

–Han i jo hem parlat del tema –va dir Bria, decidida a no fer-li noves confidències a la seva mare després del que ja li havia revelat–. I no aconsegueixo imaginar-me la vida sense en Han, així que vaig a fer quant estigui a les meves mans per seguir al seu costat i ser una ajuda per a ell.

La seva mare semblava bastant preocupada, però no va dir res més. Bria es va ficar al llit i va intentar dormir. Estar en el seu antic llit era una autèntica delícia després d'haver dormit sobre els durs catres ylesians i a bord de la nau, però trobava a faltar la calor del cos d’en Han. El seu llit semblava estar molt fred. Bria va començar a regirar-se, pensant en Han i preguntant-se què havia de fer.

«Han es mereix a algú millor –va pensar amb tristesa–. Sí, Han es mereix a algú que pugui estar present al cent per cent en la seva vida...»

Va esplaiar la seva frustració donant un cop de puny al coixí i va sentir que les llàgrimes tornaven a inundar els seus ulls. «Per què res pot ser mai SENZILL? He trobat a un home al que puc estimar i que m'estima... Per què no pot ser suficient amb això?»

Però no ho era. Bria, sola en la foscor de l'habitació de la seva infància, no podia negar aquesta terrible realitat.

La jove va començar a plorar suaument, devastada pel dolor. Va estar plorant durant molta estona, i al final va acabar quedant-se adormida...

L'endemà Han va sortir de la mansió dels Tharen poc després d’esmorzar i va anar a agafar la llançadora a la ciutat més propera. Portava amb si la motxilla que contenia les peces de col·lecció que ell i Bria li havien robat a Teroenza. Després dels decebedors ingressos obtinguts amb la venda del Talismà, Han sabia que havia d’aconseguir un preu el més elevat possible a canvi del seu petit tresor.

Va baixar de la llançadora a la ciutat portuària de Tyrena i va anar a un edifici de lloguer de consignes, del que va sortir amb uns quants centenars de crèdits i un conjunt d'identificacions «netes» a nom de Jenos Idànian. Després va anar a una sucursal del Banc Imperial i va obrir un compte, usant els crèdits i les identificacions.

Una vegada donat aquest primer pas, va iniciar la cerca d'una botiga d'antiguitats i objectes artístics que recordava d'escapades anteriors. Ja havien transcorregut diversos anys des de la seva última visita a ella i, per la qual cosa sabia Han, la botigueta molt bé podia estar tancada.

Però seguia on sempre, i estava oberta. El rètol col·locat damunt de la porta emetia el seu missatge en elegants llums hologràfiques que brillaven amb suaus resplendors opalescents sobre la llisa pedra gris de la façana. Han va entrar a la botiga amb la seva motxilla. En obrir la porta va poder sentir un delicat picaroleig en les profunditats del local.

Va veure que hi havia una dependenta seloniana darrere del mostrador, però Han no li va prestar cap atenció. El que va fer va ser avançar en una trajectòria el més recta possible pels laberíntics camins que serpentejaven entre les mercaderies fins a arribar a una porteta molt discretament situada en la part posterior de la botiga. Aquella entrada estava tapada per un vell tapís que mostrava la fundació de la República, i només certs «clients» arribaven a descobrir que la porta es trobava darrere d'ell.

Una vegada allà, Han va mirar al voltant per assegurar-se que es trobava sol i que no estava sent observat i després va trucar enèrgicament amb els artells, seguint un ritme preestablert. Va esperar, i passat un minut va sentir el so d'un pany electrònic desactivant-se a l'altre costat de la porta. Han va aixecar el tapís, es va lliscar per sota d'ell i va entrar a l'habitació contigua.

El propietari de la tenda era un home molt, molt vell però encara actiu i que encara semblava estar ple d'energies malgrat el seu cos encorbat, cara plena d'arrugues i vaporosos cabells blanc groguencs. Galidon Okanor sempre havia tingut exactament el mateix aspecte durant els cinc anys transcorreguts des que Han el va veure per primera vegada. L'ancià va alçar la mirada i li va somriure.

–Vaja, però si és... Ei... Qui ets avui, fill?

Han va somriure.

–Avui sóc Jenos Idànian, senyor. Què tal es troba?

L’homenet, que era alhora un taxador i avaluador d'obres d'art molt respectat i un perista molt competent i digne de confiança, sempre li havia caigut bé.

–Oh, no puc queixar-me, no puc queixar-me –va respondre l’homenet–. Perquè si ho feia de què em serviria? –va afegir, deixant escapar una rialleta panteixant.

–En això té raó –va dir en Han.

Okanor es va asseure en un tamboret col·locat davant d'una taula il·luminada per un llum especial del tipus que utilitzaven els joiers i taxadors, acuradament orientada en angle sota la llum perquè aquesta mostrés les tares de les pedres precioses i les esquerdes o defectes de les antiguitats, i va assenyalar el tamboret que hi havia davant del seu.

–Asseu-te, Jenos Idànian, asseu-te... Què és el que m'has portat avui?

–Munts de coses –va dir Han–. M'agradaria que m'oferís un preu per tot el lot, i que els crèdits fossin ingressats immediatament al Banc Imperial de Coruscant.

–D'acord, d'acord –va dir Okanor, refregant-se les seves velles mans plenes de venes–. Normalment tens molt bon gust, Jenos. Bé, anem a veure què m'has portat!

–És clar –va dir en Han.

Va començar a buidar la motxilla, i va anar col·locant cada objecte damunt de la taula i sota la llum. Però va decidir conservar el seu tresor favorit, una diminuta estatueta modelada en or pàl·lid. Era molt bella, i els seus ulls eren dues gemmes de foc keralianes que no tenien absolutament cap defecte.

Okanor va contemplar les obres d'art amb avidesa deixant escapar algun que un altre «Oh» i «Ahhh» en veu molt baixa, però no va parar fins que Han va haver acabat. Després va anar agafant cadascuna de les peces amb moltíssima cura i la va estudiar amb gran atenció, de vegades a través d'una lupa de joier, per acabar deixant-la novament a sobre de la taula abans d'agafar la següent.

–Notable, realment notable –va dir per fi–. Vaig a infringir una de les meves regles i et preguntaré de quin negre abisme de la galàxia has tret tot això. D'un museu, potser? Ja saps que no aprovo els robatoris als museus.

Han va bellugar el cap.

–No ho he tret d'un museu.

–Una col·lecció privada? –Okanor va arrufar els llavis–. Estic realment impressionat, noi. El col·leccionista en qüestió és una criatura dotada d'un gust exquisit i d'un discerniment magnífic. També et diré, jovenet, que no és molt primmirat tocant a les seves fonts de subministrament. Basant-me en les descripcions, jo diria que almenys la meitat d'aquestes peces han aparegut en els butlletins d'obres d'art robades. Algunes porten anys en les llistes d'objectes buscats.

–Això no em sorprèn –va dir Han–. I vostè les hi vendrà als museus, veritat?

–La major part, sí, la major part –va assentir Okanor.

–Oh, això em sembla molt bé –va dir Han, pensant que allò complauria la Bria–. És el lloc en el qual haurien d'estar. Bé... Quant?

Okanor va recitar una xifra.

Han li va llançar una mirada plena de menyspreu i va allargar la mà cap a la seva motxilla.

–A Kolene hi ha un tipus al que li encantarà poder fer una ullada en aquesta mercaderia. Ara m'adono que hi hauria d'haver anat a veure’l en primer lloc –va dir, allargant la mà cap a l’ullal de bantha tallat de Tatooine.

Okanor va respondre amb una altra xifra més alta. Han va començar a ficar els tresors robats en la motxilla sense dir ni una paraula.

Okanor va sospirar com si acabés d'exhalar el seu últim alè i va recitar una altra xifra, considerablement més elevada que l'anterior.

–I és la meva última oferta –va afegir.

Han va bellugar el cap.

–Més val que no ho sigui, Okanor. Necessito almenys cinc mil més.

Okanor es va portar les mans al pit i va contemplar amb ulls plens d'angoixa com Han seguia guardant els objectes en la motxilla. Finalment, i quan Han ja estenia el braç cap a l'últim, l’estatueta de gel vivent, no va poder seguir contenint-se.

–No! –va clacar–. No ho facis! M'estàs matant! Em deixaràs en la ruïna! Jenos, el meu benvolgut noi... Acabaré nu als carrers! Series capaç de fer-li això a un vell?

Han li va obsequiar amb un somriure de fera.

–Sense pensar-m'ho dues vegades, Okanor. Sé molt bé què és el que necessito treure d'aquest negoci i tinc una idea bastant aproximada del que val aquesta mercaderia, i no vaig a acceptar ni un crèdit menys. –Va clavar els ulls en el rostre de l'ancià–. I si vol que li sigui franc, Okanor, no puc permetre'm acceptar ni un crèdit menys del que mereixo que se'm pagui perquè haig de gastar-me aquests diners en una cosa molt important. Si el meu pla dóna resultat, no tornarà a veure'm. Si tot surt bé, podré abandonar aquesta classe de vida per sempre.

Okanor va assentir.

–Molt bé –va murmurar–. M'has arruïnat, Idànian. Et donaré el que demanes.

–Fantàstic –va dir Han, i va anar traient novament les obres d'art de la motxilla.

Va sortir de la botiga amb un somriure de satisfacció en els llavis, i va guardar acuradament les seves identificacions a nom de Jenos Idànian i la clau bancària en la seva borsa per als crèdits. Viatjaria sota altres identitats i deixaria a Jenos Idànian «net», limitant-se a utilitzar aquell nom per retirar els diners del banc. Han pensava guardar la estatueta d'or pàl·lid en un amagatall molt segur que coneixia. Tenir una petita reserva amagada per a les emergències mai estava de més...

Sabent que els crèdits d’Okanor li estarien esperant al món-capital de l'Imperi, Han va anar carrer avall cap a l'estació de llançadores, xiulant alegrement.

Quan va deixar enrere les portes de la propietat dels Tharen, Han va veure un petit lliscant de superfície d'un caríssim model esportiu surant sobre les lloses del pati. Va anar cap a la porta de la casa i va veure a un jove al centre del vestíbul. Pavik Tavik i la seva mare estaven parlant amb ell. Quan Sera Tharen va veure al Han, el seu rostre es va aombrar de sobte. «Creies que hauria sortit corrent i que mai tornaries a veure'm, eh?», va pensar Han amb amargor.

–Hola, senyora Tharen –la va saludar–. I Bria? Està per aquí?

El jove, que tindria potser un any més que en Han, es va tornar cap a ell. Era bastant ben plantat, i anava sòbriament però elegantment abillat per gaudir d'una tarda de pilota-xarxa.

–Hola –va dir afablement, oferint-li la mà–. Em dic Dael Levare, i vostè és... –Els seus ulls es van clavar en el rostre d’en Han–. Ei, un moment! –va exclamar abans que Han pogués obrir la boca–. Ja deia jo que el seu aspecte em resultava familiar! Tallus Bryne, veritat?

A Han no se li va ocórrer cap maledicció prou terrible. Va intentar somriure i li va encaixar la mà.

–Hola –va balbotejar–. És un plaer conèixer-li.

–Però si... –va començar a dir Sera Tharen, i va callar de sobte quan el seu fill li va donar un gens delicat cop de colze.

Dael Levare, que seguia rebregant la mà d’en Han, no s'havia assabentat del que estava ocorrent entre mare i fill.

– Això és un gran honor! Encara me'n recordo del dia en què vas establir aquell rècord, i ho vas fer volant a través del túnel del Gran Altiplà en comptes de per sobre d'ell! Tothom pensava que mai sortiries viu d'allà, però ho vas aconseguir! –Es va tornar cap a Pavik–. Vols dir que no l’has reconegut? I aquest és el nou pretendent de la Bria? Però si és ni gens ni menys que el gran campió de les carreres d’swoops de tota Corellia! El teu rècord segueix sense ser superat, Bryne. O puc dir-te Tallus?

–Per descomptat –va replicar Han, amb un encongiment d'espatlles mental.

«Oh, sí –va pensar–, no hi ha dubte que ara sí que tenim un vrelt lliure per la cuina...»

L'arribada de la Bria va suposar una interrupció molt benvinguda. Han va intentar atreure la seva mirada i avisar-la que havia d’anar amb molt de compte, però tota l'atenció de la jove estava concentrada en el seu inesperat visitant.

–Dael! Què estàs fent aquí?

–La teva mare em va convidar a venir –va dir Dael–. Estàs realment meravellosa, Bria. M'alegra tant veure que has tornat sana i estàlvia..., i amb una escolta tan distingida! He volgut encaixar la mà d'aquest home des que va guanyar el campionat de carreres d’swoops l'any passat!

Bria es va tornar cap a la seva mare.

–Li vas convidar a venir, mare? –va preguntar–. Quin detall tan encantador per la teva banda...

A Han no li va passar desapercebut el tall tallant que hi havia adquirit la seva veu, i tampoc se li va escapar el centelleig de culpabilitat que va brillar en els ulls de la Sera Tharen. «Ja ho entenc –va pensar amb irritació–. La mama volia que Bria em veiés al costat d'aquest potentat ex-nuvi seu perquè pensava que així aconseguiria deixar-me en ridícul.»

–Eh... Bé, sí, estimada... –va balbotejar Sera Tharen sense poder ocultar el seu nerviosisme–. Sabia que Dael podria posar-te al corrent de totes les novetats que hi ha hagut entre la joventut...

Bria va arrufar els llavis i li va donar l'esquena a la seva mare per somriure a Dael.

–Bé, Dael, doncs has estat molt amable de venir a veure'm. Potser podríem reunir-nos per esmorzar algun dia. A qui estàs veient últimament?

Mentre parlava la jove va anar cap a Dael i, amb un sol i fluid moviment, li va agafar del braç i va començar a portar-lo cap a la porta. Han va somriure dintre seu. «Perfecte, Bria... Ho has fet de meravella, cor.»

–Ara estic sortint amb Sulen Belos –va dir Dael–. A ella també li encantaria conèixer a Tallus. No es perd una sola carrera d’swoops.

–Potser... –Bria es va recuperar immediatament i es va posar a riure–. Bo, a Sulen sempre li han agradat molt les carreres! –Li va llançar una mirada burleta al Han–. Hauré de vigilar-te, veritat, Tallus? Sulen Belos és molt maca, i mai ha estat capaç de resistir-se a un corredor d’swoops.

Han li va somriure afablement. «Fantàstic, senzillament fantàstic... Com més va pitjor.»

–Tu també hauries de tractar de conèixer una mica millor als corredors d’swoops, cor –va dir–. Ja saps que només vivim per al perill.

Dael Levare, que ja estava en el llindar, es va posar a riure com si Han hagués fet un comentari molt graciós.

–Bé, et trucaré. Ha estat un plaer conèixer-te, Tallus!

–El mateix dic –va replicar en Han.

–I que no se t'oblidi trucar –li va constrènyer Bria, i després va tancar la porta darrere d’en Levare i es va recolzar en ella.

Va haver-hi un perllongat silenci.

Han mai havia sentit un silenci tan profund, ni tan sols quan estava movent-se pel buit dins d'un vestit espacial. Els seus ulls van anar ràpidament de Bria a Pavik i Sera. Els tres li estaven contemplant amb expressions bastant ombrívoles. Han va gargamellejar per aclarir-se la gola.

–Crec que vaig a fer una passejada –va anunciar–. Vull prendre una mica d'aire fresc.

I es va anar sense mirar-los als ulls.

Bria sentia desitjos de començar a cridar o de prorrompre en sanglots, però va intentar no perdre el control de si mateixa. La situació ja era prou greu sense necessitat que sucumbís a la histèria. La jove estava passejant nerviosament d'un costat a un altre pel tocador de la seva mare. Pavik estava assegut en un divan, agitant els braços i aixecant la veu, i la seva mare estava asseguda en una butaca entapissada amb brocat rosa, alternant les exclamacions ofegades del tipus «Ai mare!» amb comentaris com «Bria, el teu germà te raó i crec que hem de fer alguna cosa!».

–Ja vas sentir el que va dir anit! –estava cridant Pavik–. Va negar haver pres part en les carreres d’swoops, i a més ens va donar un nom fals! Han Solo... Oh, naturalment! Qui sap quin és el seu veritable nom?

–Prou! –va cridar Bria–. El seu veritable nom és Han Solo!

–I llavors com és que Tallus Bryne va guanyar el campionat de carreres d’swoops de Corèllia l'any passat? –va replicar Pavik–. No pot ser els dos alhora, Bria. Admet-ho d'una vegada, germana... Aquest tipus està usant un àlies, i l'única raó que pot explicar aquest comportament és que té coses a ocultar! I aquest és l'home al que vols que acceptem amb els braços oberts, merament perquè tu ens ho demanes?

–Ai mare! –va murmurar Sera, retorçant-se nerviosament les mans.

Bria va haver de mossegar-se el llavi per no començar a xisclar.

–I hi ha una cosa més –va dir Pavik–. Estic començant a recordar-me de certes coses, i Tallus Bryne no ha estat l'únic àlies emprat per Solo. Aquest moment del que me'n recordava i del que li vaig parlar abans va tenir lloc fa uns tres anys. Ell només era un noi, i estava menjant unes costelles rostides després d'una carrera. Aleshores Solo era Keil Garris, fill de Venadar Garris. Te'n recordes d'ell? Era el tipus que va estar venent accions d'aquest asteroide d'aliatges ultradurs durant tot un estiu, i després va resultar que tot havia estat un frau! No era més que una estafa!

Bria se’n recordava, per descomptat.

–Però encara suposant que el tal Garris fos un estafador, això no significa que Han...

Pavik va alçar els braços en un gest d'exasperació.

–Germana, és que ja no te'n recordes que els pares d'un parell d'amics nostres gairebé van acabar en la ruïna per haver comprat un munt d'accions d'aquest asteroide inexistent que no valien ni un sol crèdit? –Va deixar anar un esbufec–. La maleïda família Garris no era més que una colla d’estafadors i afaitapagesos..., i això inclou al teu nou nuvi, Bria!

– Això és terrible! –va exclamar Sera Tharen–. Potser hauríem de fer alguna cosa!

Tant Bria com Pavik van ignorar a la seva mare.

–Però aleshores Han no era més que un nen –va observar Bria, intentant no sucumbir al plor–. Tu mateix ho has admès. No se li pot considerar responsable pel que dius que van fer els seus pares.

–Però és que no té pares... O això és el que ens va dir!

Bria li va fulminar amb la mirada.

–Bé, tal vegada eren els seus pares i ha decidit renunciar a ells perquè eren uns canalles –va dir–. Pavik, Han és una bona persona! Ja sé que ha tingut una vida molt dura i que va acabar havent de fer coses que no li agradaven per sobreviure. Però ha decidit canviar! Està intentant arribar a ser alguna cosa, i tu et negues a donar-li aquesta oportunitat!

Pavik va deixar escapar un esbufec clarament despectiu.

–Suposant que fossin els seus pares, és clar –va dir–. Oh, germana... No et deixis encegar pel seu posat i pel fet que et rescatés! Ho has d'admetre: pot ser que t'hagi cortejat merament perquè va fer esbrinaments sobre la nostra família i va descobrir que el papa té molts diners!

– Ai mare! –va exclamar la Sera–. Vols dir que aquest noi és un lladre?

–Això és exactament el que us estic dient, mare –va replicar Pavik.

–Em sembla que hauria d'anar a veure si falta alguna cosa –va panteixar la Sera Tharen–. Ai mare, per les estrelles... En quina habitació haig de posar-lo aquesta nit?

–Aquesta nit ja no estarà aquí, mare –va dir Pavik–. Vaig a cridar als de seguretat. Estic segur que el busquen per tota classe de coses.

–Ni se t'ocorri! –va xisclar Bria–. Si truques a seguretat, mai tornaré a dirigir-vos la paraula! Estàs equivocat respecte al Han! Quan ens vam conèixer, ell no tenia ni idea que la meva família fora rica. No l'hi vaig dir fins que vam arribar aquí!

–Aquesta classe de persones sempre tenen fonts d'informació a les quals recórrer –va observar Pavik–. Probablement va fer investigacions sobre tu als pocs dies de conèixer-vos i es va assabentar de tot el que necessitava saber.

–No ho va fer!

–Bria... No estic intentant ser un ogre! –va dir Pavik–. Només intento fer-te entrar en raó. No vull que et facin mal, i no vull que tinguis res a veure amb algú que viu en el costat equivocat de la llei!

–Han no és aquesta classe d'home! –va exclamar la Bria, i un instant després va respirar profund i es va corregir a si mateixa–. D'acord, admeto que en el passat probablement ho hagi estat. Però ara ha canviat. Pensa entrar a l'Acadèmia Imperial i arribarà a ser oficial. És que ni tan sols podeu donar-li una oportunitat? Està intentant canviar la seva vida!

–Això és el que ell t'ha dit, Bria, però aquesta classe d'homes es guanyen la vida mentint –va replicar Pavik–. Vaig a cridar als de seguretat.

– Ai mare!

– No!

Bria va mirar fixament al seu germà, i per una fracció de segon va desitjar portar damunt un desintegrador. No podia permetre-li que fes allò!

La mà d’en Pavik ja estava damunt del botó CONNEXIONS del comunicador quan una veu que venia del llindar li va detenir.

–No ho facis, Pavik. T'ho prohibeixo.

Tots es van tornar per veure a Renn Tharen immòbil en el buit de la porta.

–Però papa, tu no saps... –va començar a dir Pavik.

–Sí que ho sé –li va interrompre Renn Tharen–. He estat en el meu estudi, i la porta estava oberta. He estat escoltant tota aquesta lamentable escena, Pavik, i et repeteixo que no vas a trucar a seguretat.

–Però Renn... –va dir Sera Tharen.

El seu espòs es va tornar cap a ella i la va fulminar amb la mirada.

–Estic fart que intentis usar a la nostra filla com a eina per satisfer les teves ambicions socials, Sera. Ets una gran part de la raó per la qual es va escapar l'any passat, així que... prou. Prou! M'has entès?

– Renn! –va panteixar Sera Tharen–. Com t'atreveixes a parlar-me d'aquesta manera?

–M'atreveixo a parlar-te d'aquesta manera perquè estic molt, molt furiós, Sera –gairebé va rugir el pare de la Bria–. Com pots estar tan cega? Per ventura no entens el perill que va córrer la nostra filla a Ylèsia? Mira-la!

Renn Tharen va agafar a Bria d'una mà i va tirar d'ella fins a portar-la davant de la seva mare. Després va agafar les seves mans i les va col·locar davant dels ulls de la seva esposa.

–Mira, Sera! Veus les seves mans? Veus aquestes cicatrius? Aquesta gent va maltractar la Bria i la va convertir en una esclava. De no ser pel Han podria haver mort, Sera. Li estic molt agraït, encara que tu no siguis capaç de comprendre-ho! Han és un bon noi, i jo dic que Bria podria haver triat molt pitjor.

–Però... –va murmurar la seva esposa, retorçant-se les mans i començant a plorar–. Oh, Bria, estimada, les teves pobres mans...

–Ni una paraula més, Sera. Et prohibeixo que segueixis parlant.

Sera Tharen es va enfonsar en la seva butaca i va començar a sanglotar suaument.

Renn Tharen va girar sobre els seus talons per encarar-se amb el seu fill.

–Pavik, em temo que has acabat convertint-te en una criatura tan envanida i satisfeta de la seva elevada posició social com el teu pare. També estic fart de tu. –Renn va mirar fixament al seu jove fill–. Estàs parlant d'un home que va arriscar la seva vida per salvar la Bria de l'esclavitud. Quan us va explicar els motius pels quals Han vol entrar a l'Acadèmia Imperial, Bria tenia tota la raó. Han Solo és un tipus decent. Em recorda a mi mateix quan tenia la seva edat... Hi ha alguns incidents del meu passat dels quals jo tampoc em sento molt orgullós. Han mereix una oportunitat, no la presó. Mereix la nostra gratitud, i no una trucada a la Corporació de Seguretat.

Quan Renn Tharen va deixar de parlar, el silenci va regnar en el tocador durant uns moments. Després Bria va córrer cap al seu pare, plorant i sanglotant, per envoltar-li amb els braços.

–Gràcies, papà!

Han havia travessat tota la propietat dels Tharen i ja anava cap a la mansió quan va veure que algú venia cap a ell pel sender. Era la Bria, i portava una gran borsa de viatge a l'espatlla.

Un instant després Han va veure la seva expressió i es va detenir.

–Què ocorre?

–Donem-nos pressa, Han –va dir Bria–. Hem de sortir d'aquí antes que em trobin a faltar. Crec que Pavik és capaç de trucar als de seguretat malgrat que el papa l'hi ha prohibit.

Han es va tornar cap a l'estació de transport.

–T'has anat sense dir-los res?

–Els vaig deixar una nota –va respondre la Bria, una miqueta a la defensiva–. Vas transferir els diners a Coruscant?

–Sí, i tot ha sortit fantàsticament –va dir Han.

Van seguir caminant en silenci durant uns minuts fins que Bria va tornar a parlar.

–Algun dia m'agradaria saber tota la veritat. Odio aquesta classe de sorpreses, Han.

Han va sospirar.

–Hauria d'haver-t'ho explicat. T'ho explicaré, Bria... Et prometo que t'ho explicaré tot. És només que... Bé, no tinc costum de confiar en ningú.

–Ja m'hi havia adonat –va replicar Bria en un to força sec.

–El teu pare es va portar molt bé en defensar-me d'aquesta manera.

–El papa diu que li recordes una mica a com era ell durant la seva joventut de pilot. –Els llavis de la jove es van corbar en un tènue somriure–. Suposo que durant alguns anys va portar una existència bastant moguda en la Vora.

Han va assentir, i després va allargar cautelosament la mà cap a la seva borsa de viatge.

–Sento moltíssim tot això, Bria... Em deixes que la porti?

Bria va sospirar i li va lliurar la borsa.

–D'acord. Venir aquí probablement ha estat una mala idea de tota manera. –Passats uns moments va estendre el braç i li agafà de la mà–. Tot torna a ser com abans, no? Tu i jo sols...

Han va assentir.

–I ho prefereixo així, amor.

 Següent