El parany del paradís (VI)

Anterior

6

Alderaan i de tornada a Ylèsia

Han va escoltar amb només una part de la seva atenció mentre aquell home –què havia dit que era, rei o alguna cosa per l'estil?– prosseguia amb el seu vídeo-missatge.

–Com ja saben molts dels nostres visitants, Alderaan és un món pacífic, un món en el qual hem renunciat a les armes i al seu ús. Mentre siguin hostes nostres, els hi demanem que respectin les nostres tradicions i les nostres lleis deixant les seves armes sota la custodia de l'Autoritat Portuària durant la seva estada aquí.

«Descobriran que Alderaan pot oferir moltes coses a un visitant. Amb prou feines tenim crims...

«Oh, és clar –va pensar Han–. Estic segur d'això.»

–...i hem resolt el problema de la contaminació. Els nostres llacs estan nets, el nostre aire és pur i la nostra gent és feliç. Tenim museus meravellosos, i els convidem a visitar-los. Assegurin-se que no se'ls passen per alt els nostres quadres d'herba quan els sobrevolin durant la seva aproximació de descens. Els nostres pintors d'herba figuren entre els artistes més grans de la galàxia. Donem la benvinguda al nostre bell món a tots els visitants, i només els hi demanem que vinguin en pau i que obeeixin el nostre...

Han es va inclinar cap endavant remugant una maledicció, desconnectà el circuit auditiu de la transmissió i va obsequiar a la pantalla amb un gest altament groller. «Tot un planeta ple de ciutadans honrats? Ho creuré quan ho vegi...»

Uns minuts després el missatge pregravat de Bail Organa va ser substituït per la imatge, transmesa en directe, d'un controlador del tràfic de l'Autoritat Portuària. Han va tornar a connectar el circuit auditiu.

–Aquí el capità Draygo, pilotant el Somni d’Ylèsia –va dir secament–. Sol·licito permís per descendir. He estat atacat per pirates i la meva nau ha sofert danys, i tinc un artiller ferit. Poden preparar una plataforma mèdica perquè acudeixi a la meva nau tan aviat com hagi baixat?

–Per descomptat, capità Draygo. Li he assignat un vector d’aproximació d'alta prioritat, i anem a reservar el Moll d’atracada 422 per a la seva nau. N’hi haurà prou amb què segueixi el feix de la balisa de descens fins a arribar a ell. Tindrem un transport i un androide mèdic esperant-los.

–Gràcies.

El vector d'aproximació va conduir a la nau directament per sobre de les pintures d'herba, i malgrat les seves preocupacions Han no va poder evitar quedar molt impressionat. L'enorme plana d'herba ondulant i agitada pel vent contenia una forma abstracta de kilòmetres d'amplària creada mitjançant floretes silvestres de tots els colors. «Bon truc –va pensar Han–. Em pregunto com ho faran... I per què es prenen tantes molèsties? Després de tot, ningú pot vendre aquest tipus d'obra d'art i obtenir diners d'ella...»

Aldera, la capital d’Alderaan, es trobava en una illa situada al centre d'un llac. En realitat el llac era un cràter meteòric que s'havia anat omplint amb l'aigua d'unes deus subterrànies. Les restes del cràter, immens i relativament «recent» (almenys en termes geològics), envoltaven el llac amb una sèrie de petits pujols bastant escarpats, els vessants dels quals estaven coberts de boscos i verds camps. L'aigua que omplia el cràter mil·lenari guspirejava amb brillants centelleigs d’un blau gel sota els primers rajos del sol matinal.

L’espaiport es trobava a l'altre extrem de l’illa, i el vector d'aproximació que li havien assignat va fer que Han sobrevolés la ciutat a molt poca altura. Uns minuts després ja estava fent baixar el Somni d’Ylèsia per a un descens impecable. Han havia adquirit tanta experiència en les maniobres d'aterratge sota gegantesques tempestes i malèvols corrents d'aire que posar una nau sobre la superfície d'un planeta normal semblava un joc de nens.

La unitat mèdica li estava esperant tal com li havien promès. Han li va treure a tot córrer el desintegrador a Muuurgh i el guardà en un compartiment auxiliar, i després va deixar pujar a bord al droide metge amb la seva llitera antigravitatòria i li va ajudar a col·locar a Muuurgh damunt d'ella.

–Creus que es recuperarà? –li va preguntar al droide.

–El meu examen preliminar indica que la lesió del cap no ha produït cap traumatisme que pugui resultar mortal –va replicar el droide–. Així i tot, haurem d'efectuar algunes proves més. La meva previsió és que el seu tripulant haurà de passar la nit en les nostres instal·lacions.

–Molt bé –va dir Han.

«Hauré de trobar alguna forma de pagar el tractament d’en Muuurgh», va pensar mentre contemplava com la llitera sobre la qual havien col·locat al togorià desapareixia dins del transport, el qual va desenganxar immediatament i va posar rumb cap al sud.

Han va veure passar a una dona que portava un uniforme del cos tècnic i la va cridar amb un gest de la mà.

–He sofert algunes avaries –va dir–. Podria enviar-me un equip de reparacions al més aviat possible?

–Abans deixi'm veure si són molt greus –va replicar la dona. Han la portà a la cadira artillera i després la va acompanyar fins a la sala de motors perquè pogués fer un cop d'ull al sistema d’hiperimpulsió–. Caldrà treballar un mínim de sis hores en cada lloc, però podem començar avui mateix –li va explicar quan va haver acabat la seva inspecció.

–Fantàstic –va dir en Han.

Havia fet petites reparacions en swoops i lliscants quan competia en les carreres, però mai havia hagut d’enfrontar-se a unes avaries tan considerables i volia assegurar-se que el treball es feia com era degut.

Mentre la quadrilla de reparacions pujava a bord, Han es preguntà què hauria de fer a continuació i va acabar decidint que hauria de parlar amb Ylèsia. Els sacerdots haurien de pagar les reparacions i el tractament de Muuurgh.

Va anar cap a la cabina de control amb la intenció d'enviar el missatge immediatament. La seva mà ja estava damunt de l'interruptor quan Han es va quedar totalment immòbil.

«Espeeeeeera un moment –va pensar–. Què estic fent? Estic assegut damunt d'un carregament de brillestim, l'espècia més valuosa de tota la galàxia, i vaig a portar-ho de tornada a Ylèsia perquè el puguin tornar a vendre?»

Va fer aparèixer en la pantalla l'enregistrament automàtic del seu quadern de bitàcola, va escoltar el que havia dit durant la seva transmissió i després va somriure dintre seu. «Això és bufar i fer ampolles. L'única cosa que haig de fer és dir-los als sacerdots que els pirates ens van abordar i que es van portar el brillestim. Muuurgh estava inconscient, així que no sap què ha ocorregut. Puc vendre l'espècia en Alderaan, ingressar els diners en un compte d'algun banc d'aquest planeta i fer que m'ho transfereixin més tard. Mai ho sabran...»

Però si volia conservar la seva ocupació com a pilot dels sacerdots ylesians, hauria d'actuar molt de pressa. S'havia presentat en les coordenades de la cita, i els sacerdots no eren idiotes. Això volia dir que esbrinarien quant podia trigar una nau a arribar a Alderaan des del lloc en el qual havien estat atacats. Han podia justificar unes quantes hores extra mitjançant les avaries sofertes pel Somni, al·legant que havia hagut d'anar molt a poc a poc perquè no podia exigir-li massa a la nau.

«D'acord, així que només disposo d'unes cinc hores –va pensar–. Quan hagin transcorregut hauré de posar-me en contacte amb els sacerdots per fer-los saber que estic viu, que la seva nau ha sofert seriosos danys i que hauran de pagar les reparacions. Si trigo més de cinc hores a parlar amb ells, començaran a sospitar que ocorre alguna cosa estranya...»

Va treure la seva atrotinada jaqueta de pell de llangardaix marró de l'armari i va allisar el seu gastat mico de pilot, deixant-lo el menys arrugat possible. Després es va pentinar. «No vull anar per aquí despentinat», va pensar amb una punxada de malenconiosa diversió, recordant-se de la Dewlanna i de com la wookiee sempre li deia que estava molt maco amb els cabells de punta, com si Han fos un jove de la seva raça.

Es va posar la jaqueta damunt de l'uniforme gris i va contemplar amb tristesa el desintegrador de Muuurgh, desitjant poder portar-lo penjat de la cintura. «Quin planeta tan estúpid... Qui ha sentit parlar d'un món en el qual no estan permeses les armes?» Amb un sospir i una sacsejada de cap, Han va deixar el Somni d’Ylèsia en mans de la quadrilla de reparacions.

Va anar amb pas ràpid i decidit cap a l'entrada de l’espaiport i després va pujar a una de les llançadores d'accés gratuït que anaven a Aldera, la capital. La metròpolis relluïa amb centelleigs blancs sota la claredat solar, tan neta i majestuosa com una ciutat vista en un somni. Han es va dedicar a mirar el paisatge per les finestretes de la llançadora, contemplant les torres, cúpules i edificis ultramoderns de nivells superposats, les blanques siluetes d’aquests estaven puntuades per verdes terrasses. L'illa era muntanyenca, i els arquitectes de la ciutat havien preferit seguir els contorns naturals de la zona en comptes d'eliminar-los. El resultat era agradable i molt variat per a la vista, sent bell i modern sense que semblés agressiu o artificial.

El programa automatitzat introduït en els sistemes de la llançadora anava indicant els punts d'interès a mesura que passaven per ells. Han va contemplar museus, gegantesques galeries cobertes, edificis governamentals i d'oficines i finalment, quan es van anar aproximant al cor de la ciutat, va poder veure els esvelts pinacles i petites cúpules del palau reial relluint amb centelleigs blancs i daurats sota el sol. Han va somriure sarcàsticament i es va preguntar si la princesa-nena que havia vist en la pantalla de la seva nau estaria en algun lloc d'aquell recinte, vivint la seva rica i perfecta existència. «Amb una mica de sort, jo també seré ric molt ràpid...»

Va seguir a bord del transport mentre aquest relliscava al llarg de la seva ruta i va continuar contemplant la ciutat. Ja havien sortit de la zona de grans edificis, i estaven travessant els suburbis residencials.

Mentre contemplava les nombroses places amb fonts i patis, les elegants mansions, carrers nets i persones ben vestides que anaven deixant enrere, Han va haver d'admetre que Aldera semblava un lloc molt bonic per viure. «Però aquest no és el tipus de zona que m’interessa... Serà millor que faci unes quantes exploracions pel meu compte. El govern no desitja que els turistes vegin els llocs als quals vull anar.»

Han va baixar en el final del trajecte de la llançadora i va començar a passejar per la part central de la ciutat per fer-se una idea de la seva disposició general. Guiat per l'instint, va anar a una zona en la qual les cases eren més petites i no estaven tan netes i cuidades. Finalment, en un barri que, semblava clar, estava habitat per gent amb pocs ingressos i que comptava amb més d'una taverna i un local de préstecs, va comprendre que havia arribat al lloc adequat.

Va anar recorrent els carrers amb la mirada mentre caminava, buscant a un tipus d'individu molt determinat, i per fi va trobar el que estava buscant. Un noi vestit amb peces no gaire noves i tirant a brutes que li quedaven una miqueta petites avançava amb llargues gambades pel carrer, dirigint mirades exageradament distretes i casuals a cada transeünt que es creuava en el seu camí. Han va reconèixer al noi encara que mai l’havia vist anteriorment.

Un carterista... Deu anys abans, Han havia estat aquell noi.

Han va incrementar la longitud de les seves gambades fins atrapar al noi. Tal com esperava, el noi va desplaçar el pes del seu cos i va alterar el seu pas per xocar amb Han mentre el corellià passava al costat d'ell. El frec d'uns dits ràpids com el raig que es van introduir en la butxaca de la jaqueta del pilot tampoc va enxampar per sorpresa al Han. Els dits van sortir de la butxaca sense haver trobat res: la identificació d’en Han i els escassos crèdits que portava damunt estaven dins de la butxaca interior del seu mico.

Han va tornar a allargar el pas fins que va haver depassat al noi, i després va girar bruscament sobre els seus talons i es va encarar amb ell.

–Ei, nano –va dir, somrient afablement mentre alçava el moneder i el xip d'identitat del noi davant de la seva cara–. Has perdut alguna cosa?

El noi es va quedar bocabadat de pura sorpresa, però es recuperà de seguida i va clavar la mirada en el rostre d’en Han. Els seus negres ulls cremaven de fúria.

Han es va recolzar en la façana d'una botiga.

–Ets molt descurat, no? Em sembla que has perdut aquestes coses...

El noi es va inflar com un llangardaix mrelfa enverinat i després es va embarcar en una tan furiosa com detallada descripció dels avantpassats, costums personals i probable destí d’en Han. Han li va escoltar pacientment fins que el noi va començar a balbotejar i a repetir-se, i després va sol·licitar silenci amb un gest de la mà.

–Te les retornaré a canvi d'una mica d'informació –va dir afablement.

El noi li va fulminar amb la mirada mentre apartava els llargs flocs de pèl dels seus ulls.

–Quina classe d'informació, fill d'un pervertit malalt?

Han va llançar una moneda a l'aire i la va enxampar al vol, sense cap esforç i sense mirar.

–Vigila la teva llengua, noi. Només vull saber a quina part d'aquesta ciutat va la gent quan vol fer negocis.

–Quina classe de negocis?

–Ja saps de quina classe de negocis t'estic parlant. Negocis dels quals no volen que s'assabenti la llei, compra de substàncies que no pots adquirir legalment...

–Espècia? –El noi va arrufar les celles–. De quina varietat?

–Brillestim.

L’arrufament de celles del noi es va tornar encara més marcat.

–Què és això?

«Típic de la meva mala sort –va pensar Han–. He hagut d'ensopegar amb l'únic carterista idiota de tota Aldera. Fantàstic, realment fantàstic...»

–El brillestim és... Bé, és realment molt valuós. És encara més valuós que el carsúnum o l’andris.

El noi va tornar a bellugar el cap.

–Tampoc he sentit parlar d'aquestes espècies.

«No m’ho puc creure!»

–Què em dius de l’andris? Teniu andris aquí? Ho useu per donar sabor als aliments, perquè es conservin millor...?

El noi va assentir.

–Ah, sí... L’andris. Sí, el coneixem. És molt car.

–Exacte –va dir Han–. Quan compres andris, on l’aconsegueixes?

–Jo mai compro andris, maleït tarat –va dir el noi–. I ara retorna'm els meus diners i la meva identificació.

–Un moment, d'acord? Tingues una mica de paciència –va dir en Han, mantenint les dues coses prou amunt perquè el noi no pogués agafar-les–. Està bé, així que mai has comprat andris. Però si tu o els teus amics volguéssiu comprar una mica d’andris, com us les arreglaríeu? Aniríeu a una botiga, o a alguna classe de departament governamental?

L'expressió que va aparèixer en el rostre del noi mentre bellugava el cap no podia ser més eloqüent.

–No, home. L'hi compraríem a Darak Lyll.

«Per fi! Un nom!»

–Això és el que volia. Darak Lyll... Quin aspecte té?

–Més alt que tu. Cabells llargs, barba. Molta panxa.

–Vell o jove?

–Vell. Té cabells blancs.

–I on se li pot trobar? –va preguntar Han.

–Tinc cara de ser el seu guardià? –va replicar el carterista en un to ple de sarcasme.

Han va respirar profund.

–Em conformo amb què em diguis el nom de qualsevol lloc al que pugui anar Lyll durant un dels seus dies d'activitat habitual. No em menteixis, o juro que et denunciaré per intent de robatori.

El noi li va donar els noms de sis tavernes, i li va dir que totes elles estaven a un màxim de cinc minuts a peu des del lloc en el qual es trobaven. Han es va apartar de la façana i li va llançar la seva identificació i els seus diners.

–I la propera vegada mantingues el botí dins de les teves robes, xaval –va dir–. Procura que no se separin de la teva pell, eh?

Han va acariciar la butxaca en la qual portava els diners i va obsequiar al noi amb un somriure de satisfacció.

El noi va respondre amb un grunyit i se’n va anar, remugant malediccions.

Una hora després Han havia arribat a la conclusió que les tavernes alderaanianes estaven massa netes i excessivament ben il·luminades. Fins al moment havia estat en tres dels sis locals que havia de visitar, i en cap d'ells havia trobat un ambient prou tèrbol per als seus propòsits. A més, Darak Lyll no estava en cap d'elles.

En la part de darrere d'una taverna va veure com un home li passava alguna cosa a un altre tapant l'objecte amb el braç, i a continuació rebia un disc de crèdit lliurat de manera igualment clandestina. Han va esperar fins que el primer home es va aixecar per utilitzar els lavabos i li va seguir. Quan l'home va sortir de les lavabos, Han li estava esperant entre la penombra del passadís.

–M'agradaria parlar un moment amb tu, amic.

El traficant, un homenet de trets prims i angulosos que li va recordar a un ranat, va contemplar-lo amb suspicàcia durant uns segons i va acabar decidint que el corellià no suposava cap amenaça per a ell.

–Sí? De què?

–Fas negocis amb l'espècia?

L'home va titubejar durant un moment interminable abans de parlar.

–Quanta vols?

–No, amic, he vingut a vendre, no a comprar. T'interessa?

–Què tens?

–Brillestim. Cent recipients.

–Brillestim! –L'home havia pujat la veu, però es va apressar a baixar-la i es va acostar una mica més al Han–. D'on has tret aquest carregament, fill?

–No sóc el teu fill, i d'on ho he tret no és assumpte de la teva incumbència. T'interessa?

–A qualsevol món que no fos aquest m'interessaria moltíssim, però... –L'home va bellugar el cap–. No. No hi ha canals per distribuir-la. Hauria de tractar de treure-la d’Alderaan, i això és massa arriscat. M'enviarien a les mines de Kèssel perquè vagi a extreure aquesta substància infernal dels túnels. Ja saps que el brillestim pot ser molt perillós, no? Si prens una quantitat excessiva, et pot deixar cec... I torna bojos als biths.

–Ja sé tot això, amic –va dir Han amb impaciència–. Gràcies..., per res –va afegir, i va sortir de la taverna amb el gest arrufat.

Va acabar trobant a Darak Lyll en la cinquena taverna que va visitar. Han li va reconèixer gràcies a la descripció del carterista. Lyll estava jugant al sàbacc i quan va veure que Han s'havia quedat dempeus al costat de la taula i estava observant la partida, li va cridar amb un cordial senyal de la mà.

–Vols asseure't i jugar una mà?

Han ja havia jugat al sàbacc anteriorment, però no havia anat allà per a això. Va clavar la mirada en el rostre de Darak Lyll i va enarcar les celles.

–Tot depèn de què estiguis disposat a acceptar per cobrir les apostes, Lyll.

L'expressió de l'home no va canviar en gens ni mica mentre alçava la vista cap al Han.

–Tens alguna cosa bona, pilot?

–Tal vegada.

–Bé, l'aposta inicial està en vint crèdits.

Han va bellugar el cap.

–He canviat de parer. Haig de sortir a respirar una mica d'aire fresc.

Va estar fora durant uns cinc minuts, recolzat en la paret del carreró.

–Has trigat molt –va dir sense mirar quan va sentir que algú s'aproximava–. Devies estar guanyant, no?

–L’arranjament de l'idiota –va dir Lyll, usant l'expressió amb la qual els jugadors de sàbacc es referien a les mans imbatibles de primera categoria–. Bé, què és el que tens?

Han es va tornar cap a l'home.

–Brillestim. Un centenar de recipients.

–Vaaaaja! –Darak Lyll va deixar escapar una xiulada de sorpresa–. D'on has tret semblant carregament?

–Això no és assumpte teu –va dir Han–. Els vols? Et faré un bon preu...

–Tant de bo pogués comprar-te-la, noi. Creu-me, tant de bo pogués... –va dir Lyll, semblant sincerament apesarat–. Però si ho fes seria un idiota. No hi ha mercat pel brillestim en Alderaan.

Han va remugar una maledicció i va girar sobre els seus talons. «Què vaig a fer?», es va preguntar. Se li estava esgotant el temps. Potser hagi d’agafar una llançadora intercontinental per anar a una altra ciutat. Potser Aldera era l'única ciutat d'aquell món que podia presumir d'aquest nivell de moralitat gairebé sobrenatural...

Han va sospirar. «No tinc temps. O venc aquesta espècia en una hora, o...»

Una mà va caure sobre la seva espatlla. Han estava tan tibat que necessità fins a l'últim àtom de control de si mateix que posseïa per no cridar i sortir corrent. El que va fer va ser tornar-se i contemplar a l'home de mitjana edat i cabells foscos que estava caminant al costat d'ell.

–Em sembla que m'ha confós amb una altra persona –va dir en el to més tranquil que va ser capaç.

–No ho crec, Vykk –va dir l'home–. Vostè és el pilot Vykk Draygo i acaba d'arribar d’Ylèsia, veritat?

–I què? –va replicar Han–. No el conec.

–Em dic Marsdem Latham –va dir l'home, col·locant una identificació hologràfica sota el nas d’en Han–. Pertanyo a la força de seguretat interna d’Alderaan.

«Oh, no...»

–Li hem estat observant des que va arribar aquest matí amb la seva nau avariada, pilot Draygo, i ens alegrem molt d'haver pogut ajudar-li amb les reparacions i el tractament mèdic del seu company. Va veure el missatge pregravat quan va entrar a la zona de freqüències d’Alderaan?

–El vaig veure.

–Bé, doncs volem que la gent s’ho prengui de debò. No ens agraden els problemes, entén? –L'home va somriure de sobte, mostrant unes dents molt blanques i molt regulars–. No estarà pensant a causar-nos problemes, veritat, pilot?

Han va intentar mantenir una expressió d'impassibilitat absoluta. «Saben que he estat intentant vendre l'espècia... Deuen haver-me estat vigilant durant tot el matí...» Va maleir en silenci a l'agent de la força de seguretat.

–Per descomptat que no, senyor –va dir en veu alta–. Sóc un tipus molt pacífic, i no m'agrada ficar-me en embolics.

–És just el que li he dit al meu cap, i m'alegra veure confirmada la meva primera impressió. Ha estat un plaer parlar amb vostè, pilot Draygo. Gaudeixi de la seva estada en Alderaan.

Les gambades de l'home es van allargar i es van tornar més ràpides, i un instant després ja s'estava allunyant d’en Han per desaparèixer carrer amunt.

Han es va obligar a seguir caminant a poc a poc i a no mirar darrere d'ell. Estarien allà, sens dubte, i no li perdrien de vista. El joc havia acabat, i Han havia perdut. Arrufant les celles, va bellugar el cap en una reacció que tenia tant de disgust com d'admiració. Aquells agents devien ser realment bons, perquè Han no havia tingut ni idea que li estiguessin seguint.

Estava clar que la «xerrada» amb aquell tipus havia estat un no gaire vetllat advertiment perquè deixés de tractar de vendre la seva càrrega, i això volia dir que hauria de tornar a portar-la a Ylèsia. No hi havia cap altre planeta prou a prop perquè Han pogués arribar allà a temps de fer la venda.

Va fer un cop d'ull al seu cronòmetre i va descobrir que tenia el temps just per anar a veure què tal estava Muuurgh abans que hagués de posar-se en contacte amb Ylèsia. Han va cuitar el pas, dirigint-se cap a l'estació del transport públic més propera.

El centre mèdic de la Universitat d’Alderaan al que havien portat al togorià es trobava just al costat del campus universitari. Han va baixar del transport públic que li havia portat fins a allà surant sobre els seus feixos repulsors i es va dedicar a contemplar el lloc durant uns moments. «Bonic –va pensar–, realment bonic... –Durant un instant es va preguntar si l'Acadèmia Imperial s'assemblaria en aquest lloc–. Probablement no –va decidir després–. L’Acadèmia és una institució militar, així que apostaria al fet que segurament tindrà més aspecte de base. Però això.. Sí, no hi ha dubte que té molta classe...»

Petites prades cobertes d'herba verda i blavosa s’estenien a través del quadrangle central. Les terrasses de flors creaven taques de vius colors i envoltaven l'enorme font central. Al centre de la font hi havia una gegantesca escultura de gel vivent que representava a un jove i una noia alderaanians agafats de la mà que allargaven el braç cap als cels. «Ei, això ha de valer un fotimer de crèdits», va pensar Han, contemplant l'escultura i comprenent que havia de ser una obra d'art inapreciable.

«Sí, és clar que aquest lloc té moltíssima classe», va decidir Han mentre passava al costat de l'enorme font i pujava per la impressionant escalinata de pedra blanca que portava al centre mèdic.

L’androide d'informació del mostrador de recepció li proporcionà el nombre de l'habitació del togorià. Han va recórrer els passadissos amb pas ràpid i decidit, va arribar a l'habitació i es va detenir davant de la porta per parlar amb l’androide mèdic.

–El seu amic ha rebut un cop bastant sever en el crani –va dir l’androide–. Un humanoide probablement hauria mort, però per fortuna els togorians posseeixen una matèria òssia molt densa i el seu amic es troba bastant bé. Hem estat usant tractaments de curació ràpida des que va ingressar, i demà al matí ja hauria d’estar en condicions de poder marxar.

–Gràcies –va dir Han, obrint la porta i entrant.

Muuurgh jeia fet un cabdell sobre una gran plataforma rodona. El togorià estava cobert de diminutes unitats sensores que informaven contínuament sobre el seu estat. Els ulls blaus de l’alienígena es van obrir quan va entrar Han, i Muuurgh es mig incorporà sobre la plataforma.

–Pilot!

–Ei, col·lega... Què tal estàs? –Han es va sorprendre davant l'immens alleujament que va sentir en veure al togorià novament conscient i lúcid. No s'havia adonat de fins a quin punt li havia agafat afecte a l'enorme felinoide–. Et tracten bé?

–Pilot...

Veure a Han allà havia deixat bocabadat a Muuurgh.

–Sembles sorprès de veure'm.

Era una forma realment molt suau d'expressar-ho, per descomptat: Muuurgh no semblava sorprès, sinó atònit.

–Muuurgh essstà... –L'enorme alienígena va bellugar el pelut cap, visiblement atordit–. Vull dir que essstic sorprès. Vaig pensssar que mai tornaria a veure't.

Han va posar cara de sentir-se molt ofès.

–Per què no? Pensaves que et deixaria tirat aquí i que fotria el camp amb el carregament?

–Sssí –es va limitar a replicar Muuurgh.

–Bé, doncs estic aquí, no? Si no hagués aconseguit arribar a l'espai aldeaaranià, ara només series un munt de carn morta. Et suggereixo que no ho oblidis, amic. Me’n deus una.

Muuurgh va assentir, encara una mica atordit.

–Sssí, Pilot... Te’n dec una.

Han va contemplar a Muuurgh en silenci i amb el gest arrufat durant uns moments i va acabar asseient-se en la vora de la plataforma.

–Prescindim de totes aquestes formalitats i deixa de dir-me «pilot». A partir d'ara sóc Vykk, d'acord?

Muuurgh va estendre una pota i la va posar sobre el braç d’en Han amb gran delicadesa. Els enormes dits acabats en urpes, que estaven acuradament retretes, van empetitir el membre humà.

–D'acord, Vykk...

Després de deixar a Muuurgh confiat a les tendres atencions dels androides mèdics, Han va tornar al Somni i es va posar en contacte amb Ylèsia. Teroenza no estava disponible, per la qual cosa va demanar parlar amb Veratil. Quan el rostre inflat i ple de plecs del sacredot ylesià va aparèixer en la pantalla, Han li va fer un relat abreujat de les seves aventures i va prometre iniciar el viatge de tornada a Ylèsia l'endemà. Veratil, al seu torn, va prometre fer tots els arranjaments necessaris per pagar les reparacions de la nau i el tractament d’en Muuurgh.

Quan va haver acabat de parlar amb Veratil, Han va descobrir que estava famolenc, per la qual cosa després de fer un cop d'ull a la seva petita reserva de crèdits va anar a una combinació de taverna i restaurant situada al campus de la Universitat d’Alderaan. El local ocupava un gran pati, i una font que projectava un arc de Sant Martí multicolor llançava delicats dolls de gotes cristal·lines a l'aire davant de l'entrada.

Han va empènyer la porta i va entrar.

La taverna estava plena de joves elegantment vestits que xerraven, reien, bevien i menjaven. Han va titubejar, sentint-se repentinament incòmode i fora de lloc, però la seva capacitat natural per la fanfarroneria va acudir en la seva ajuda. «Valc tant com ells», va pensar desafiadorament, i va seguir a l’androide-cambrer fins a una tauleta. Malgrat la seva façana de valor, el jove corellià era incòmodament conscient de la forma en què el seu gastat mico tacat de suor i la seva vella jaqueta contrastaven amb les elegants peces dels estudiants vestits a l'última moda que parlaven i reien en les altres taules.

Una vegada assegut, Han va demanar una cervesa alderaaniana. Va estudiar el menú i va veure que el local oferia «nerf tallat a daus i tubercles amb salsa al vi» com a plat especial. Era una mica car, però Han ho va demanar de tota manera, sabent que el nerf estava considerat com una autèntica exquisidesa gastronòmica. L'estofat va arribar acompanyat per un gran plat de pa que va fer que se’n recordés de la Pelegrina 921. «Tant de bo 921 estigués aquí   –va pensar–. Tenir a algú amb qui parlar resultaria molt agradable...» Han va submergir un quadrat de pa en la salsa, se’l va ficar en la boca, va mastegar i després va somriure. «Això està realment molt bo!» Han portava molt temps sense gaudir d'un bon menjar, ja que els habitants del Sort del Comerciant solien subsistir a força de racions espacials durant els seus viatges. Han només menjava bé quan estava interpretant el seu paper en una de les estafes de Garris Botxí. Es va recordar d'una barbacoa a la qual havia assistit a Corèllia, on havien servit costelles de traladó amb una salsa especial.

Però va acabar decidint que ni tan sols les costelles de traladó a la graella podien comparar-se amb el nerf. Han, mort de gana, es va concentrar en el menjar. Havia buidat la meitat del plat quan una noia molt maca de llargs cabells castanys suaument arrissats i lluminosos ulls blaus va pujar al petit escenari portant amb si un mandoviolí. La jove es va asseure en un tamboret, va començar a acariciar les cordes i, un moment després, la seva veu límpida i pura va ressonar per tot el local, entonant el que resultava obvi era una balada tradicional alderaaniana.

La lletra explicava la típica història d'una noia que perdia al seu estimat quan aquest sucumbia a la fascinació de les rutes de l’espai, i com després li esperava durant anys i anys sense que el jove tornés mai a casa. Però la veu de la cantant era tan sincera i maca que conferia autèntica emoció i dignitat a tots aquells tòpics.

Quan la cançó va arribar a la seva fi, Han va aplaudir entusiasmat juntament amb la resta de la clientela. La noia va cantar una altra cançó i després va baixar de l'escenari i va anar directament cap al Han. Durant un moment Han va pensar –va esperar!– que fora a asseure's amb ell, però no va tenir tanta sort. La noia va ocupar un seient en la taula del costat.

La taverna era un local que tenia molt èxit i en conseqüència les taules estaven molt juntes, per la qual cosa la jove va acabar asseguda a un braç de distància d’en Han. L'altre ocupant de la taula era un noi de rostre una mica grassonet que tindria un o dos anys més que en Han. «Probablement és el seu nuvi», va pensar Han mentre l’observava discretament. El noi tenia els cabells castanys clar i els ulls d'un verd avellana. A diferència de la jove, que portava un senzill vestit blau que li arribava fins als turmells i calçava sandàlies, el seu acompanyant era un autèntic homenatge vivent a les últimes tendències de la moda.

La seva jaqueta color porpra estava envoltada per un aparatós cinturó ataronjat que no encaixava gens bé amb les seves botes vermelles de mitja canya. Els seus pantalons grocs s'adherien a les seves cames com una segona pell. Han, amb el seu vell mico gris, es va sentir com un humil ocellet domèstic enfrontat a un au del paradís.

Un instant després Han va aconseguir atreure la mirada de la cantant mentre aquesta tirava cap enrere els seus cabells i somreia triomfalment.

–Has estat fantàstica! –va dir, aplaudint en silenci mentre la jove s'inclinava i somreia.

–Gràcies! –va replicar la jove–. Ha estat la primera vegada que he aconseguit reunir el valor suficient per cantar en públic!

Estava ruboritzada i sense alè, i realment encantadora. Han li va retornar el somriure. «No m'importaria passar la tarda..., i la nit, amb ella...»

–Doncs llavors som un públic molt afortunat –va dir en veu alta–. Hem assistit a l'inici d'una gran carrera.

–Oh, moltes gràcies! –La jove li va oferir la mà–. Em dic Aryn Dro, i aquest és Bornan Thul.

Han va agafar la seva mà i, en comptes d'estrènyer-la, es va inclinar sobre ella com si la jove pertanyés a la noblesa corelliana. Els seus llavis no van arribar a tocar el dors de la mà, però Han es va aproximar prou perquè la jove pogués sentir la calor del seu alè sobre la seva pell.

–És un honor, Aryn –va dir–. Em dic Vykk Draygo.

Quan li va deixar anar la mà i es va tornar cap al seu acompanyant, Han de seguida va poder veure que el jove estava una mica furiós i que no fei cap esforç per ocultar-ho.

–Salutacions... –va dir Han, no estant molt segur de quin tractament havia d'emprar mentre estigués a Alderaan, i ni tan sols de si era correcte emprar algun.

–Salutacions –va dir Thul–. Has estat magnífica, Aryn. Vols que anem a un altre lloc per celebrar el teu triomf?

«No aguantes la competència, eh?», va pensar en Han, reprimint un somriure maliciós. A ell tampoc li havia passat desapercebut la guspira que va il·luminar els ulls blaus de l’Aryn quan es va presentar.

–No vull molestar-vos –va dir, obsequiant a la cantant amb el seu somriure més encantador–. És només que... Bé, havia de dir-te el molt que m'han agradat les teves cançons. Però no vaig a robar-vos més temps.

Si s'ha de jutjar per l'expressió d’en Thul li hauria encantat respondre amb un «Excel·lent!», però no es va atrevir a fer-ho.

Aryn va bellugar el cap i va posar una mà tranquil·litzadora sobre el braç d’en Han.

–Oh, no! –va exclamar–. Per descomptat que no molestes..., Vykk –va afegir després d'haver llançat un ràpid cop d'ull al seu mico de vol–. Anava a preguntar-te si estudiaves aquí, però suposo que no és així.

Han va bellugar el cap.

–No. Només estaré aquí aquesta nit. Vaig arribar en la meva nau aquest matí i ara l'estan reparant. Vam haver de lluitar amb uns pirates, i vam sofrir uns quants danys.

Els grans ulls blaus de la jove es van tornar encara una mica més enormes.

–La teva nau? Pirates? Ets pilot estel·lar?

Han es va encongir modestament d'espatlles.

–Sí.

El jove corellià es va adonar que Bornan Thul estava començant a posar-se realment furiós. «Condemnat presumit... No t'agrada veure com la teva noia parla amb un representant de la classe treballadora, eh? Doncs ho sento molt, germà Bornan.»

–Ai mare... –va murmurar Aryn–. Això és tan... emocionant. I eren autèntics pirates? Què va ocórrer?

Han va tornar a encongir-se d'espatlles.

–Vam sortir de l’hiperespai, i aquests pirates es van enganxar a la meva cua més de pressa que la pudor a un skeeg. Eren dos. Vaig aconseguir acabar amb una nau, però van danyar el meu sistema d’hiperimpulsió i he hagut de venir a Alderaan perquè el reparessin.

–Vas acabar amb un d'ells? –va preguntar secament Bornan, aixecant una cella en un arrufament ple d'escepticisme–. Amb què?

–Amb un coet Arakyd, amic –va respondre Han sense immutar-se–. Li vaig fer trossets el seu brut cul de pirata.

Aryn es va estremir, entre emocionada i horroritzada.

–Va deure de ser... terrible.

Han va prendre un xarrup de cervesa.

–És part del treball –va dir, deliberadament lacònic.

En aquestes altures Bornan ja estava més que fart. El seu rostre envermellí, i va agafar a Aryn del braç.

–Crec que ens hauríem d'anar, amor. Et vaig a portar al millor lloc de la ciutat. Si ens disculpa, pilot Draygo...

La noia va titubejar durant uns moments. «Podria aconseguir que Aryn es quedés amb mi –va pensar Han–. Sé que podria fer-ho. I veure com surto d'aquí amb la seva noia seria una bona lliçó per a aquest idiota de classe alta...»

La temptació era gairebé irresistible, però Han es va obligar a relaxar-se i va decidir abandonar la competició. Ja s'havia adonat que Aryn era una bona noia, i era conscient que no mereixia ser tractada com una fitxa de joc merament perquè ell pogués anotar-se uns quants punts davant del seu presumit nuvi. En Han va comprendre que una de les raons per les quals la trobava atractiva era que els seus grans ulls blaus i el seu dolç somriure li recordaven una mica a 921.

«I a més aquests tipus de les forces de seguretat probablement encara m'estaran seguint –va pensar–. El nostre volgut Bornan podria ser prou home per voler lluitar, i si aquests tipus encara estan rondant per aquí, les coses podrien acabar posant-se francament lletges...»

Així doncs, Han es va aixecar respectuosament i es va inclinar davant l’Aryn.

–Ha estat un autèntic plaer –va dir–. Espero que gaudeixis de la teva celebració.

–Gràcies –va dir Aryn, i li va obsequiar amb un últim i fugaç somriure abans de permetre que Bornan la tragués del local.

Han va tornar a asseure's davant del seu menjar, que ja s'hi havia refredat bastant, i va pensar que l'incident li havia recordat fins a quin punt detestava a la gent rica i envanida. Havia conegut a molts ricassos presumptuosos a Corèllia mentre prenia part en les estafes de Botxí, i el fet que la immensa majoria no valguessin ni la càrrega d'energia desintegradora necessària per convertir-los en àtoms era l'única cosa que li havia permès seguir interpretant el seu paper durant les estafes.

Quan va tornar al Somni d’Ylèsia i al minúscul catre instal·lat a l'àrea de càrrega perquè pogués dormir, la cervesa alderaaniana ja havia començat a afectar-li. No parava de pensar en 921, i maleí en veu alta entre el silenci que li envoltava, desitjant ser capaç de deixar de pensar en ella. Fins aquell moment Han mai hi havia conegut a una dona que fos capaç de dominar els seus pensaments quan no estava al costat d'ella.

Saber que 921 havia aconseguit ocupar un lloc tan important en la seva ment resultava una mica preocupant, i Han va començar a sentir-se una miqueta inquiet. «Només és una noia, Solo. Ni tan sols saps com es diu, maleïda sigui... Deixa de comportar-te com un d'aquests enamorats de l’holovisió. Què t'ocorre, amic? Se t'està amollegant el seny o és que et fas vell?»

Es va deixar caure sobre el catre, va recordar els esdeveniments del dia i va gemegar. «Quin món –va pensar abans de quedar-se dormit–. Aquests condemnats alderaanians són tan bons nois i respecten tant la llei que ni tan sols pots vendre'ls un carregament d'espècia de primera qualitat...»

El viatge de tornada a Ylèsia va transcórrer sense incidents. Han va pilotar el Somni a través dels núvols sense sofrir ni un sol contratemps, i va aconseguir que la nau amb prou feines vibrés mentre ho feia. Muuurgh, que encara sofria un fort mal de cap, no va tenir cap ocasió de queixar-se. Veure, analitzar i esquivar les trajectòries dels gegantescs sistemes de tempestes del planeta estava començant a convertir-se en una cosa perfectament natural per al Han.

El comunicador de la nau va cobrar vida amb prou feines es van haver-hi posat sobre la pista de descens, i li va dir que havia d'anar a veure immediatament a Teroenza. Han ja s’ho esperava. Va enviar a Muuurgh a la infermeria perquè li donessin algun calmant contra el mal de cap i va anar al Centre Administratiu.

Aquesta vegada va ser rebut per Ganar Tos i escortat fins a les estances privades del Gran Sacerdot, en les quals ja havia estat abans. Teroenza reposava sobre un moble altament inusual, una espècie de cabestrell o hamaca que permetia que el Gran Sacerdot es recolzés sobre els seus enormes quarters posteriors i descarregava del pes del cos en els membres posteriors. Els seus gruixuts membres davanters estaven sostinguts per un recolza-cames embuatat mòbil que podia desplaçar-se cap endavant i cap enrere per permetre-li introduir-se en aquell curiós artefacte.

Quan el Gran Sacerdot va veure a Han, la seva expressió (que Han ja estava començant a ser capaç d'interpretar) va irradiar benevolència.

– Pilot Draygo! –va dir amb tronadora veu–. Tinc entès que és vostè un heroi! La seva bravesa i el seu valor no tenen preu, però he ordenat que ingressin una bonificació en el seu compte.

Han va parpellejar, i després va somriure.

–Gràcies, senyor.

–Durant l'últim any i mig hem perdut dues naus que no van aconseguir tornar dels seus punts de cita –va seguir dient Teroenza–. Vostè és el primer pilot que ha aconseguit veure als nostres atacants i tornar per dir-nos qui eren. Què va veure?

Han es va encongir d'espatlles.

–Bé, tot va ocórrer realment molt de pressa, senyor, i la veritat és que vaig estar bastant ocupat. Però estic gairebé segur que la nau que vaig destruir havia estat construïda a Drell. Tenia l'aspecte típic dels models drellians: aquesta proa en forma de cisell i les corbes de la popa són bastant peculiars.

–Es van comunicar amb vostè? Li van donar una oportunitat de rendir-se abans d'atacar?

–No. Van disparar primer, i després van seguir disparant. No estaven intentant destruir el Somni, perquè si haguessin tractat de fer-ho ho haurien aconseguit. Però tampoc estaven interessats en la nau, la qual cosa és estrany: la majoria de pirates haurien tractat de causar danys prou greus per poder fer-se amb la nau, al mateix temps que procuraven no danyar-la fins a l'extrem que després no poguessin usar-la o vendre-la. Aquests tipus volien deixar el Somni a la deriva i matar-nos a Muuurgh i a mi.

–Com van atacar?

–Des de darrera. Podrien haver-nos eliminat abans que sabéssim qui eren. Van disposar d'un mínim de dues ocasions per fer blanc, i els escuts del Somni tampoc són tan bons. –Mentre recordava la batalla, Han va respirar profund–. Crec que ha hauríem de pensar a reforçar-los, senyor.

–Ordenaré que es faci, pilot –va dir Teroenza. El gegantesc t'landa Til va creuar els seus diminuts braços sobre el pit, i el seu enorme front es va omplir d'arrugues mentre reflexionava sobre el que li havia dit Han–. Això és interessant... Em refereixo al fet que el primer que van fer fóra atacar, i al fet que no usessin un raig tractor i tractessin d'obtenir la seva rendició.

–Sí... És just el que vaig pensar.

Durant els anys que va passar a bord del Sort Han va conèixer a alguns comerciants que havien format part de tripulacions pirates, i havia escoltat com es vanaven de les seves aventures. Un atac immediat no formava part de l'estil habitual dels pirates, ja que el comportament més típic en un pirata de l'espai profund hauria consistit a fer un tret d'advertiment i abordar la nau després que el pilot s'hagués rendit.

–És molt estrany, realment... Gairebé sembla com si el seu pla fos destruir el sistema de propulsió del Somni, probablement matant-nos a Muuurgh i a mi durant el procés, per abordar la nau quan hagués quedat surant a la deriva a l'espai.

–Així que no va haver-hi cap comunicació o exigència que es rendissin, oi?

–Cap –va afirmar Han.

Teroenza va allisar pensativament els flàccids plecs de carn que li penjaven sota el mentó.

–Gairebé sembla com si haguessin estats disposats a córrer el risc de destruir el Somni i el seu carregament abans que establir contacte amb vostè...

–Sí, jo diria que sí.

–A quina distància del punt de cita es trobaven quan van ser atacats?

–Feia poc menys de cinc minuts que havíem sortit de l’hiperespai. No hi ha dubte que ens estaven esperant, senyor. Sabien que hi anàvem.

–Va efectuar alguna transmissió en la qual fes referència al seu curs o coordenades, pilot Draygo?

–No, senyor. Vaig mantenir un estricte silenci en totes les freqüències, tal com prescrivien les instruccions.

Teroenza va deixar escapar un grunyit pensatiu, una espècie de tro ofegat que va brollar de les profunditats del seu enorme pit, i després va inclinar l’enorme cap cornut.

–Torno a felicitar-li per la seva bravesa. Com està Muuurgh?

–Ja gairebé està recuperat, però va rebre un bon cop en el cap.

–Vull parlar amb ell quan es trobi prou recuperat. Bé, pilot... Pot marxar-se.

Han no es va moure.

–Senyor... M'agradaria demanar-li un favor.

–Sí?

–Em van treure el desintegrador quan vaig arribar a Ylèsia, i m'agradaria que me’l retornessin. Si existeix alguna possibilitat que sigui abordat per pirates en el futur, vull estar en condicions de poder retornar el foc.

Teroenza va guardar silenci durant uns moments i va acabar assentint.

–Ordenaré que li retornin la seva arma, pilot. No hi ha dubte que ha demostrat la seva lleialtat, i amb les seves accions dels últims dies s’ha guanyat la nostra confiança. –La gegantesca criatura va agitar una maneta–. Digui'm una cosa, pilot Draygo... Mai se li va passar pel cap la idea de tractar de vendre el seu carregament i dir-nos que els pirates l'hi havien robat?

Han va bellugar el cap.

–No, senyor –es va apressar a dir.

–Magnífic. Estic... impressionat. –Les comissures de l'ampla boca sense llavis d’en Teroenza van pujar en el que resultava obvi pretenia ser un somriure d'aprovació–. Sí, estic molt impressionat...

En Han va sortir del Centre Administratiu donant gràcies als cels per haver estat capaç de mentir molt convincentment des que tenia set anys. Sempre s'havia sentit particularment orgullós de la seva capacitat per improvisar en qüestió de segons.

Els seus peus li van portar pel caminet que conduïa a la infermeria. Ja anava sent hora que li fes un cop d'ull a Muuurgh i esbrinés com s'estava recuperant el togorià. I a més... Bé, també anava sent hora que conegués a Jalus Nebl, el pilot sullustà que estava gaudint d'un permís per malaltia.

Han tenia unes quantes preguntes que fer-li al sullustà.

 Següent