Mestre de l'Engany (II)

Anterior

CAPÍTOL 2

Ferus Olin va resistir el desig de tirar del coll de la seva túnica d’Inquisidor. Per a ell la túnica tenia una aparença innecessàriament ominosa. Les caputxes estaven dissenyades per cobrir la cara. Ell ho havia comentat a la seva companya Inquisidora, Hydra, que semblava contraproduent portar un vestit tan atemoridor si estaven tractant de sostreure informació a subjectes poc inclinats a parlar, però Hydra merament havia clavat els ulls en ell, dedicant-li la seva mirada plana i inexpressiva i havia dit:

—L'Imperi no sostreu informació.

Cert, sabia que hauria de parar esment en aquest nou llenguatge imperial. No sostreien informació, no preguntaven, no ajornaven, no tenien en compte que qualsevol amb el qual es creuessin fos de fet una criatura viva. L'eficiència implacable era l'única manera.

Ferus odiava ser un agent doble. Si l'Emperador no li hagués assignat aquest treball en particular, ho hauria deixat i hauria tornat a la resistència. Però donada la possibilitat de dirigir als Inquisidors que rastrejaven rumors d'adeptes en la Força, no podia donar-li l'esquena. Si podia localitzar-los, podria salvar-los. I si per localitzar-los havia de ser un Inquisidor durant un temps, ho faria.

Però aquesta túnica... havia estat en dues presons Imperials fins al moment i aquesta, la túnica, semblava la tercera.

Si no hagués estat per Obi-Wan Kenobi, no estaria a Alderaan. Tota aquesta solitud estava fent que Obi-Wan es tornés un home encara més misteriós del normal.

Obi-Wan tenia els seus secrets, i se’ls guardava. No obstant això, això no li impedia emetre edictes per a Ferus de tant en tant. Quan Ferus li havia parlat dels probables subjectes sensibles en la Força, per alguna raó aquest nadó anònim d’Alderaan havia cridat l'atenció d’Obi-Wan.

La Inquisidora Imperial Hydra estava asseguda al seu costat, amb expressió neutral.

Ella mai deia una paraula si no era necessari. La seva caputxa enfosquia la seva cara, i era rar que ell veiés momentàniament alguna expressió. Ella no semblava sentir emocions per res. Ja portaven dos dies viatjant junts, i ella no s'havia queixat mai per retards o mal menjar o pel motor sublumínic defectuós que els havia deixat en terra durant cinc hores en un espaiport decrèpit.

Ella pilotava l'aerolliscador, avançant per les rutes espacials d’Aldera sense fer cas de ningú més. El palau s'alçava en una lleu elevació a la vora de la ciutat, mirant cap al vast llac. Era un complex gràcil d'edificis envoltats per jardins i vergers. Les terrasses en diversos nivells proporcionaven als habitants prou aire i llum en el clima temperat d’Alderaan. Hydra va fer descendir l’aerolliscador, apagant el motor repulsor perquè l'aerolliscador aixafés una parcel·la de trèvols.

Ferus es va preparar mentalment per a la trobada. Bail Organa era un heroi personal per a ell. Havia seguit la carrera d’Organa en el Senat, havia sentit els seus discursos, llegit els seus escrits. La seva passió per la justícia no va ser mai una ocasió per a l'ego o l’enaltiment; la seva tranquil·la determinació era, per a Ferus, l'essència del que un polític hauria de ser i rares vegades ho era.

I Bail li menysprearia. No només estava entrant a casa seva com un enemic, sinó que Bail sens dubte coneixeria el seu historial. Acceptaria la versió oficial imperial que Ferus havia estat un gran heroi de la resistència bellassana abans de veure l’error dels seus actes i unir-se a l'Imperi. En altres paraules, Bail li veuria com un traïdor de cada ideal que ell defensava.

Ferus i Hydra es van aproximar al palau i van travessar les portes. Ferus es va sorprendre davant la falta de seguretat. Havia d'estar allà, però no va sentir alarmes ocultes o sensors. No es permetien armes a Alderaan, però així i tot, hauria esperat alguna classe de protecció per a la Reina i la seva extensa família.

Van seguir un sinuós camí a través d'arbres antics amb gruixuts troncs de fosca fusta daurada. Els jardins estaven en flor, i totes les flors eren esclats de color contra els densos i foscos verds del fullatge.

El camí els va conduir fins a una ampla porta principal que estava intricadament esculpida en el que semblava el tronc massís d'un dels majestuosos arbres que envoltaven el palau. El propi Bail Organa va obrir la porta mentre s'acostaven.

Ferus li va dedicar una petita reverència.

—Venim com enviats de l'Emperador —va dir ell.

—Poden passar.

Bail es va donar la volta i va caminar rígidament cap a casa seva. Cada múscul en el seu cos els hi deia amb quina baixa consideració tenia per ells i com de ràpid que volia que es marxessin.

Ferus va mirar a Hydra, però com sempre no podia endevinar el que estava pensant.

Ella caminava de forma lleugera, amb les mans ocultes en la seva túnica.

Bail els va conduir al que havia d'haver estat la sala més formal del palau, destinada per a assumptes cerimonials. Estava revestida de fusta i coronada per un sostre corbat. Dins, esperaven dues dones. Ferus va reconèixer a Breha, alta i bella amb el seu vestit blanc de tela simple. L'altra dona s'assemblava a ella, però era més alta, amb una cara rodona, bonica i monyos de pèl negre al voltant de les orelles.

—La meva esposa Breha, Reina d’Alderaan, i la meva cunyada, Deara, consellera de la Reina —va dir Bail escaridament.

No hi havia mobiliari a la sala, i ells estaven dempeus directament al centre, just sota una massissa font d'il·luminació amb la forma d'un sol.

—Què els ha portat a Alderaan? —va preguntar Bail.

—És la tasca dels Inquisidors Imperials promoure l'estabilitat en la galàxia —Ferus va pronunciar les paraules que li havien indicat dir davant qualsevol petició d'informació. Ell va seguir endavant malgrat el menyspreu evident en l'expressió d’en Bail —. Per fer això, s'espera la cooperació dels Senadors i governants. Un dels seus ciutadans ha enviat un informe.

—Un dels nostres ciutadans, diu —va dir Breha—. Crec que no. Els ciutadans d’Alderaan no s’espien uns a uns altres.

Ferus no anava a debatre això. Breha estava molt probablement en el correcte. Però a Ferus li enfuriava que el seu nivell d'autorització no s'estengués als noms dels operatius imperials, ni tan sols als seus noms en clau. Ell no sabia exactament qui havia enviat l'informe del nadó inusual.

—S'ha enviat un informe —va repetir cortesament— que fa necessari que realitzem una recerca de camp. Ens agradaria tenir el seu permís per revisar els registres oficials d’Alderaan, inclosos els informes de seguretat, vigilància domèstica...

—La cort reial no espia als seus ciutadans! —la veu d’en Bail espetegà i va produir ressons en la càmera.

—Això ho deixem a vostès —va afegir la Deara.

...— i totes i cadascuna de les comunicacions gravades i els registres civils —va acabar Ferus. Va mantenir el seu to educat i respectuós, però no va fer gens per reduir la fúria òbvia d’en Bail.

Tots ells coneixien el resultat. Bail i Breha concedirien autorització perquè havien de fer-ho. Sabien molt bé que la petició de permís era simplement un gest simbòlic. L'Emperador s'havia donat a si mateix el poder per obrir qualsevol registre planetari que desitgés. Ferus estava segur que un dia no gaire llunyà, fins i tot aquest intercanvi sense sentit no seria necessari. De moment, l'Emperador encara es preocupava per les aparences.

Els ulls d’en Bail cremaven a través d'ell.

—No necessiten el nostre permís —va dir, escopint les paraules—. Llavors per què fer-nos passar per la hipocresia de demanar-ho? Facin el que vulguin, no hem d’amagar res.

Com si fossin una sola persona, Bail, Breha, i Deara van donar l'esquena als Inquisidors i es van marxar.

Següent