El parany del paradís (VIII)

Anterior

8

Revelacions

Durant els tres mesos següents, Han va dur a terme moltes missions pels ylesians. En diverses ocasions va ser capaç, amb la complicitat de Muuurgh, d'efectuar petits «trajectes extra» per millorar les seves capacitats de pilotatge i permetre que Muuurgh practiqués amb l'armament. Han va dur a terme amb èxit les maniobres de descens en llunes sense atmosfera i llunes de gel, i fins i tot en un asteroide tan petit que amb prou feines era una mica més gran que la seva nau. També va aprendre a atracar en una estació espacial, encaixant perfectament les dues escotilles al primer intent.

Com a resultat de la seva trobada amb els pirates, els hutts ylesians van incrementar l'armament i van equipar les seves naus amb escuts més potents. També van reforçar el sistema de seguretat que protegia les dates i orígens dels seus enviaments, i es van negar a presentar-se en cap altre punt de cita extraplanetari. En comptes d'haver d'acudir a noves cites espacials, Han va rebre ordres de portar els seus carregaments fins a un planeta i intercanviar l'espècia processada per les matèries primeres en la superfície del planeta. En una zona poblada hi havia menys possibilitats que es produís el tipus de joc brut que podia acabar portant a una emboscada.

Teroenza va deixar molt clar a Muuurgh que Vykk Draygo havia aconseguit demostrar que era un empleat digne de tota confiança, per la qual cosa Muuurgh ja no es va sentir obligat a passar cada moment de les seves hores de vigília al costat del corellià. Així i tot, l'enorme togorià seguia estant lligat pel seu compromís de protegir al pilot, i Muuurgh mai ho oblidava.

Fent honor a la seva promesa, Teroenza va entrevistar a Bria i li va assignar el treball de conservar i catalogar la seva col·lecció. Han podia veure-la cada dia que estava a Ylèsia. Quan la jove va començar a poder gaudir d'un menjar millor en el menjador i dels efectes benèfics de l'exposició a l'aire fresc i la llum del sol, aquell aspecte pàl·lid, consumit i massa prim es va esvair i els ulls de la Bria es van tornar més lluminosos i el seu pas més ràpid, i el somriure aviat va acudir amb més facilitat als seus llavis.

El seu nou treball li agradava perquè li encantava cuidar de les antiguitats i perquè li semblava que servir al Gran Sacerdot era un honor sagrat. Bria continuava assistint a les pregàries cada matí i a les devocions cada nit. Quan Han estava a Ylèsia, normalment l'acompanyava al servei tant a l'anada com a la tornada.

Li van oferir una habitació al Centre Administratiu, però Bria li va dir a Teroenza que preferia seguir en el dormitori dels pelegrins. No només preferia poder comptar amb la companyia dels altres pelegrins durant l'hora de les pregàries, sinó que a més va descobrir que la idea d'ocupar un apartament al mateix edifici que Vykk Draygo li resultava vagament inquietant. Bria Tharen encara sentia un cert recel cap al jove corellià, i encara no estava disposada a respondre a les emocions que la seva presència estava començant a despertar dins d'ella. Es recordava constantment a si mateixa que era una pelegrina. La seva lleialtat, el seu deure i el seu jo espiritual havien d'estar reservats a l'Un i al Tot.

Així i tot, no hi havia dubte que la companyia de Vykk li resultava molt agradable. El jove pilot estava tan viu i ple d'energia, i era tan encantador i atractiu... Bria mai havia conegut a ningú semblat.

Durant l'hora anterior a les devocions vespertines i una vegada acabat el seu treball quotidià en la col·lecció del Gran Sacerdot, Bria va adquirir el costum d'anar a la recerca de Vykk i Muuurgh (ja que gairebé sempre estaven junts), després de la qual cosa els tres anaven al menjador per prendre's una tassa de te estimulant junts.

Bria avançava a través de la jungla i gaudia del petit alleujament de la calor que portava amb si el descens del sol ponent. Una suau brisa arribava fins a ella des de l'oceà, que era el lloc al qual es dirigia. Caminava de pressa, sentint com les faldilles de la seva llarga túnica de pelegrina fregaven les plantes que creixien a vora i vora del camí. Flors de vívids colors porpra, escarlata i verd groguenc penjaven d’enfiladisses que s'inclinaven cap al sòl. La seva aroma, intensa i lleugerament astringent, dilatava les fosses nasals de la Bria quan passava al costat d'elles.

Teroenza, l'Altíssim, li havia dit que era lliure de posar-se robes normals en comptes del seu voluminós i incòmode abillament de pelegrina, observant que això faria que li resultés més fàcil ocupar-se de la seva col·lecció, però fins al moment la noia s'aferrava a les seves robes de la mateixa manera en què ho feia als seus vots.

La jove corelliana va arribar a les planes de fang i es va detenir per inclinar-se davant el bassal de fang en el qual estaven submergits els dos sacerdots. Tant Teroenza com Veratil la van ignorar per complet, però Bria ja hi estava acostumada. Els sacerdots prestaven molt poca atenció als pelegrins tret que necessitessin emetre alguna classe d'instrucció referent al treball. Això era perfectament natural, per descomptat: les ments dels sacerdots estaven concentrades en assumptes més elevats, i es movien per plaers espirituals als quals els humanoides com la Bria no podien esperar arribar.

Quan els va veure rebolcar-se i xipollejar en el pudent fang vermell per primera vegada, Bria es va sentir bastant torbada. Veure als sacerdots gaudint d'una activitat tan profundament secular hi havia suposat una experiència bastant inquietant per a ella. Però ja portava tres mesos treballant per a l'Altíssim Teroenza, i Bria s'havia anat acostumant a l'espectacle.

S'alegrava que ja no hagués de treballar entre la foscor de la factoria de brillestim. Treballar al Centre Administratiu resultava molt més agradable. El clima estava controlat, la il·luminació era bona i el menjar... Oh, sí, el menjar era molt millor. Bria havia necessitat gairebé un mes sencer per ser capaç d'ingerir una ració normal. Al principi es trobava tan abatuda i falta d'energies que s'havia limitat a picotejar el seu menjar, tal com portava mesos sencers fent. L’androide mèdic havia hagut d'administrar-li un tractament contra la desnutrició, i també va haver d'eliminar els vestigis de les malalties de la sang induïdes pels fongs ylesians.

Però Bria ja es trobava perfectament.

I havia d'admetre que les coses li anaven molt millor des que Vykk va entrar en la seva vida. Ah, si només...

Bria va arrufar les celles i va sospirar. Si Vykk també fos un pelegrí, tot seria realment meravellós. Llavors podrien participar en el culte junts, assistir a les hores de pregària junts i rebre el sagrament de l’Exultació junts. Però Vykk no era un pelegrí. Bria no podia fer cas omís del fet que ell no creia en l’Exultació, i això malgrat que el jove mai ho hagués admès. De fet, Vykk només creia en si mateix.

Quan assistien a les devocions junts, Vykk li agafava la mà o el braç per sostenir-la durant el trajecte de tornada al seu dormitori. El contacte de la seva mà feia que Bria dubtés de la seva devoció al Tot i a l'Un, i això no li agradava gens ni mica. Bria no volia que res fes vacil·lar la seva fe o l'obligués a dubtar dels seus vots.

Ja havia arribat a les dunes. Tal com esperava, va sentir el gemegós guspireig embolicat en xiuxiuejos d'un feix desintegrador.

–Vykk! –va cridar, no volent acostar-se sense ser vista a un home que estava fent pràctiques de tir–. Sóc jo, Vykk!

El vent va tirar dels plecs de la seva túnica i va fer que ballessin al voltant de les seves cames mentre pujava al cim de la duna. Bria va haver de subjectar-se la gorra per evitar que li fos arrencada del cap pel vent que brollava de l'oceà.

Un instant després va poder veure a Vykk, immòbil a la platja per sota d'ella amb les cames separades en una postura de tirador i el desintegrador en la pistolera suspesa sobre el seu genoll. Muuurgh estava a uns quants metres del corellià i sostenia diversos blancs de ceràmica negra. De sobte l'enorme togorià va llançar dos dels blancs a l'aire, un cap amunt a la seva esquerra i l'altre cap avall a la seva dreta.

La mà d’en Vykk es va convertir en un remolí de moviments tan veloços que els ulls de Bria amb prou feines si van poder seguir-la. Un feix desintegrador va fer miques primer el blanc de la dreta, i després el de l'esquerra. Minúscules partícules de ceràmica negra van ploure sobre la sorra ylesiana agitada pel vent.

Muuurgh va llançar un potent miol d'aprovació. Vykk va girar sobre els seus talons, disposant-se a fer pràctiques de tir amb el blanc immòbil que havien col·locat a la platja, i llavors va veure la Bria a la part alta de la duna. Va enfundar el seu desintegrador amb un somriure i un gest de la mà i va anar ràpidament cap a ella.

Com sempre que veia al jove corellià, Bria es va sentir impressionada per la seva planta, la regularitat de les seves faccions, els seus ulls i els seus cabells castanys i la seva esvelta constitució. L'efecte conjunt de tots aquests trets físics no convertia a Vykk en un exemple de bellesa masculina clàssica..., però cap dona que estigués exposada al seu somriure arribaria a adonar-se d'això.

– Hola! –va cridar, arrencant a córrer cap a ella.

Abans que Bria pogués impedir-li-ho, Han ja havia dipositat un petó sobre el seu front.

–No, Vykk –va dir la jove, panteixant i sense alè mentre l’apartava–. Això va contra els meus vots.

–Ja ho sé –va dir Han sense donar cap mostra de penediment–. Però et juro que algun dia em retornaràs el petó, estimada.

–M'estava preguntant si voldries anar a prendre una tassa de te estimulant abans de les devocions –va dir Bria.

–Avui no –va dir Han, posant-se sobtadament seriós i mirant-la als ulls–. Hi ha una cosa del que hem de parlar, Bria. He esperat fins que estiguessis una mica... millor, perquè em temo que serà un cop bastant dur per a tu. Així i tot, havies de saber-ho més tard o més d'hora.

Bria va alçar la mirada cap a ell i es va preguntar què estava ocorrent.

–De què estàs parlant, Vykk?

–Anem a asseure'ns –va dir Han–. Podem anar a la platja, d'acord?

La va portar fins a una zona més llisa de la sorra i un instant després Muuurgh va anar cap a ells per preguntar si anaven a reunir-se amb ell, i Vykk va bellugar el cap.

–No, amic. Deixa que gaudim d'una estoneta d'intimitat, d'acord?

El togorià es va allunyar duna amunt. Bria va contemplar com la seva silueta, tan negra que semblava dibuixada amb tinta, desapareixia darrere del pujol de sorra.

El cor de la jove va començar a bategar a tota velocitat quan Vykk va treure un petit artefacte de la seva butxaca.

–És la gravadora de bitàcola auditiva que vaig agafar del panell de control del Somni –li va explicar–. Vaig a fer-te sentir un enregistrament que vaig obtenir fa un parell de mesos, abans que Teroenza et demanés que t'ocupessis de la seva col·lecció d'obres d'art. Tingues una mica de paciència i escolta, d'acord?

–No sé, Vykk... Em sembla que aquest enregistrament no m’agradarà gens –va murmurar Bria–. Tinc un mal pressentiment.

–Si us plau, Bria... –va dir el jove corellià–. Fes-ho per mi. Escolta-la.

Bria va assentir mentre les seves mans es removien nerviosament sobre la falda. De sobte la brisa de l'oceà havia deixat de ser agradable, i la va fer tremolar malgrat la presència del sol que anava descendint cap a l'oest.

Vykk va connectar la gravadora. Bria va escoltar la conversa que va brollar d'ella: va sentir com Vykk saludava als sacerdots i va sentir com aquests li convidaven a gaudir d'un bany de fang. Bria va reconèixer les veus de l'Altíssim Teroenza i del sacredot Veratil mentre parlaven amb el pilot. Banys de fang... Li estaven explicant com de relaxants que eren els banys de fang. Bria va començar a remoure's nerviosament, i Vykk va alçar un dit i els seus llavis van articular un silenciós «Espera».

Bria es va obligar a romandre immòbil a pesar que s'estava sentint més nerviosa i incòmoda a cada moment que passava. Els sacerdots no podien haver sabut que Vykk estava gravant la seva conversació. Allò era molt pitjor que un simple escoltar d'amagat, i gairebé fregava l'espionatge pur i simple!

I llavors –Bria va contenir l'alè, consternada– va sentir com Veratil i Teroenza es posaven a riure i parlaven de l’Exultació. Estaven dient que no era un Do Diví, estaven dient que no tenia absolutament res a veure amb l'Un i el Tot...

Els ulls de la Bria es desorbitaren durant un moment per entretancar-se sota el pes de la fúria un instant després, i la jove es va aixecar d'un salt. El vent li va arrencar la gorra de pelegrina, permetent que els seus rínxols daurat vermellosos quedessin lliures, però Bria no els hi va prestar cap atenció. Estava tremolant d'ira mentre s'encarava amb Vykk. Veient la seva reacció, el jove pilot va apagar la gravadora i es va aixecar per encarar-se amb ella.

–Com has pogut...? –va preguntar Bria en veu baixa i tremolosa–. Creia que eres el meu amic.

–Bria, estimada... –va dir ell, fent un pas cap endavant amb les mans alçades en un gest tranquil·litzador–. Sóc el teu amic. Ho he fet per tu... Havies de saber la veritat. Sento que...

La mà i el braç de la Bria van semblar moure's com si tinguessin voluntat pròpia, pujant per l'aire per girar i descarregar una potent bufetada sobre la galta d’en Vykk. El jove pilot va retrocedir trontollant, una mà sobre la cara.

–Estàs mentint! –va cridar Bria–. Menteixes! Has falsificat aquest enregistrament per obligar-me a infringir els meus vots! Admet-ho!

Vykk va baixar la mà i la va contemplar en silenci, i els seus ulls estaven plens de tristesa i compassió. Després va bellugar el cap en una lenta negativa.

–Ho sento, petita –va dir–. No tinc paraules per explicar-te quant ho sento... Però no he falsificat l'enregistrament. El que has sentit és la veritat, i enfuriar-te amb mi no canviarà aquest fet. Teroenza i la seva gent no posseeixen cap Do Diví. Han inventat tota aquesta estafa amb l'únic fi d'aconseguir treballadors per a les factories i esclaus per vendre.

La petjada deixada per la mà de la Bria s'estava enfosquint sobre la galta d’en Vykk, una marca vermell fosc allà on li hi havia colpejat. Bria podia veure els senyals dels seus dits. Va lluitar amb l'impuls de llançar-se en els seus braços, balbotejant disculpes. Com podia haver estat capaç de copejar-li d'aquella manera?

I al mateix temps, se sentia plena d'ira. Bria podia sentir com els seus trets s'agitaven espasmòdicament.

–No! –va exclamar, retorçant-se les mans–. No! No és veritat! És una falsificació. Per ventura ets... telèpata? Com t'has assabentat d’això del sacredot Palazidar? Aleshores tu ni tan sols estaves aquí!

–No ho sabia, Bria –va dir ell, bellugant el cap–. No ho sabia, i no he falsificat aquest enregistrament. Vaig a demostrar-t'ho ara mateix –va afegir, ficant la mà en la butxaca i traient d'ell un petit recipient negre.

Bria sabia molt bé què era.

–Brillestim? D'on ho has tret?

–Ho vaig agafar d'una de les caixes durant un lliurament –va dir Vykk–. Ja saps què és capaç de fer, no?

Bria va assentir lentament.

–És l'única forma que tinc de demostrar-te que no estic mentint –va seguir dient Vykk–. Si l’obres, l’exposes a la llum i t'empasses el seu contingut, et proporcionarà capacitats telepàtiques temporals. Podràs llegir la meva ment, i llavors sabràs que no estic mentint sobre l’Exultació..., i que no he falsificat aquest enregistrament. Pren... –Va allargar el braç i va deixar caure el tubet sobre el palmell de la mà de la Bria–. Vinga, agafa-ho.

Bria va baixar la mirada cap al tub.

–Jo... Haig de pensar en tot això, Vykk. Haig de decidir què vaig a fer.

–Et juro que no t'estic mentint, estimada. –Es va acostar una mica més a ella i va estendre els braços per agafar-li les mans–. Confia en mi.

Bria va retrocedir.

–Necessito estar sola durant una estona, Vykk. Ja... Ja et veuré més tard, després de la devoció. Ara haig d'anar-me’n.

–Pots saltar-te la devoció per una vegada, no? –va replicar ell, mirant-la fixament–. No és com si passessin llesta d'assistència, veritat?

No assistir a l’Exultació? La mera idea va ser prou per fer que Bria se sentís envaïda per una terrible onada de nàusees, i la seva reacció l’aterrí. I si Vykk tenia raó? I si l’Exultació només era una combinació de vibracions físiques i mentals produïdes per una espècie alienígena? Si no hi havia cap Do Diví present, llavors els pelegrins només eren uns addictes que buscaven la seva dosi.

Bria va alçar la mirada cap als ulls d’en Vykk i de sobte va tenir l'horrible pressentiment que li estava dient la veritat. Els seus dits es van tibar al voltant del petit cilindre negre ple de brillestim. La seva resposta estava allà. Aquell tubet per fi li permetria esbrinar la veritat...

Girà sobre els seus talons i va començar a allunyar-se, deixant a Vykk a la platja. Va sentir com la cridava a crits, però es va limitar a moure una mà i va seguir caminant. No podia perdre molt temps si volia arribar a la devoció abans que tot hagués acabat.

Mitja hora després estava immòbil entre les hordes de pelegrins, contemplant com el sol s'ocultava darrere de l'Altar de les Promeses entre una esplendor vermella sang. Ja només faltaven uns moments per a l’Exultació. Bria va mirar al seu voltant i va pensar que si anava a fer-ho, més valia que fos ràpid. Els seus dits van treure dissimuladament el cilindre negre de la butxaca de la seva túnica. Llum... Necessitava una mica de llum per activar el brillestim, però no podia fer-ho mentre d'algú pogués veure-la.

I per fi va arribar el moment que havia estat esperant, el senyal dirigit als fidels que l’Exultació era a punt de començar.

Bria s'havia col·locat de tal manera que podia veure perfectament al Gran Sacerdot i als sacredots mentre dirigien als pelegrins en la devoció. Però també estava entre les últimes files de la multitud, prou enrere perquè la distància li permetés protegir el brillestim amb l'ampla màniga de la seva túnica i evitar així que la seva activació fos percebuda pels t'landa Tils. Els altres pelegrins estarien tan absorts en l’Exultació que si algú hi hagués disparat un desintegrador entre ells, probablement amb prou feines s'haurien assabentat.

Els pelegrins ja estaven començant a caure de genolls al seu voltant. Bria va permetre que les seves cames imitessin la seva reacció, i mentre ho feia va llevar el tap del recipient de brillestim. Usant la protecció que li oferia el seu cos mentre doblegava la cintura cap endavant, va extreure la dosi de la droga fibrosa..., i durant un moment de bogeria i confusió es va preguntar si hauria estat preparada per les seves mateixes mans.

Les borses de les goles dels sacerdots van començar a distendre’s mentre els pelegrins es prosternaven davant d’ells. Quan els primers compassos del brunzit-vibració van ressonar en l'aire, Bria va alçar el brillestim davant d'ella i va deixar que els últims rajos del sol ponent caiguessin de ple sobre la droga.

El brillestim es va activar en qüestió de segons i va començar a despendre guspires blavoses, però cap dels pelegrins es va adonar i l'efecte quedava ocult al Gran Sacerdot. Encara que mai havia pres brillestim amb anterioritat, Bria sabia amb tota exactitud quants segons havia d'esperar. Un instant després es va ficar la dosis en la boca i va permetre que la seva saliva extingís la resplendor de la substància centellejant.

Va seguir humitejant el brillestim durant uns moments abans d'engolir-lo, i l’Exultació va començar en el mateix instant en què se l’empassava.

Bria es va estremir com si acabés de rebre l'impacte d'un feix desintegrador. Els efectes del brillestim eren immediats. La sang va córrer per les venes del seu cos a la velocitat d'una nau que entrés en l’hiperespai, i va sentir que el cap li començava a palpitar.

Però els efectes físics no eren res comparats amb els mentals. La seva ment es va obrir d'una forma que després mai seria capaç de descriure. Mentre les onades de l’Exultació queien sobre ella, Bria experimentà el plaer de tots els pelegrins que formaven la multitud.

La sensació era tan aclaparant que gairebé es va desmaiar. Només la ira que havia estat bullint dins d'ella des que Vykk li va fer sentir aquell enregistrament li va permetre conservar el seny..., i el seu propòsit.

«Haig de... obrir els ulls... –va pensar–. Haig de trobar... un centre, alguna cosa que em guiï...»

Panteixant i tossint, Bria va obrir els ulls i es va estremir sota les onades de plaer que travessaven el seu ésser amb una intensitat tan esquinçadora que gairebé fregava el dolor. Va clavar la mirada en Teroenza, obligant-se a no desviar la vista i a anar estrenyent els confins de la seva ment fins a limitar-los a la del Gran Sacerdot.

Imatges que no tenien res a veure amb cap de les seves experiències anteriors van inundar la ment de la Bria i es van gravar de manera indeleble en la seva consciència. Per molt que desitgés oblidar-les, Bria sabia que mai ho aconseguiria. La ment de Teroenza, com les de tots els éssers intel·ligents, estava plena de trivialitats superficials: preguntar-se què soparia, l'avorriment provocat per la cerimònia, els pensaments referents a les noves mesures de seguretat que els hutts li havien ordenat que adoptés, una petita agitació gastrointestinal en la part central del seu cos...

Però la ment del Gran Sacerdot no contenia ni la més mínima ombra de res relacionat amb la divinitat. Teroenza no creia en l'Un o en el Tot. De fet, se sentia molt orgullós de si mateix per haver estat capaç d'inventar l'Un i el Tot perquè tots aquells pelegrins tan crèduls poguessin tenir alguna cosa en el que creure.

Bria es va sentir envaïda per una onada de nàusees, i l'amarg regust del brillestim va inundar la seva boca. L’Exultació feia que li resultés difícil pensar amb claredat, però es va obligar a no trencar el contacte amb la ment del Gran Sacerdot i la va examinar a fons, volent estar absolutament segura que el que estava fent Teroenza era purament un truc físic i mental, una cosa que tots els mascles de la seva espècie eren capaços de fer a voluntat.

I de sobte Teroenza es dreçà de cop i va mirar frenèticament al seu voltant. La seva ment es va omplir de sospites primer i de certesa després. Teroenza sabia que estava sent sotmès a un examen telepàtic!

L'efecte de l’Exultació va semblar tremolar i després es va afeblir de sobte quan el Gran Sacerdot va deixar d'emetre la seva vibració. Els sacredots van seguir entonant el seu cor de dissonants brunzits d'acompanyament, però la falta del seu líder va fer que l’Exultació quedés bruscament interrompuda. Els pelegrins van llançar crits de sorpresa i consternació, i alguns fins i tot es van desmaiar.

Bria va alliberar la seva ment de la sintonia telepàtica que hi havia establert amb Teroenza i es va unir a la multitud de pelegrins que gemegaven i cridaven mentre trontollaven d'un costat a un altre, bruscament desorientats. Alguns romanien immòbils, tremolant i ploriquejant desesperadament al mateix temps que llançaven mirades implorant als sacerdots.

Teroenza va baixar pesadament de la plataforma que s'alçava al costat de l'Altar i va començar a obrir-se pas entre la munió. El t'landa Til baixava la mirada cap als rostres dels pelegrins i murmurava distretament benediccions, tractant d'ocultar la seva desesperada recerca de la persona que acabava d'examinar la seva ment.

Per sort Bria estava entre les últimes files de la multitud, i es trobava molt a prop del final de l'amfiteatre. Va deixar que l'empenyessin cap enrere fins que va haver sortit del permacret i els seus peus es van trobar damunt del tou i humit sòl de la jungla. Amb un moviment tan ràpid com ple de decisió, Bria va enfonsar la punta d'un peu en un munt de fang i fulles calcigades i el va aixecar. Els seus dits van deixar anar el cilindre de brillestim i aquest va caure per aterrar al centre del forat.

Bria va girar sobre els seus talons, i mentre ho feia el seu peu va tornar a incrustar el munt de fang en el sòl de la jungla. Tota la seqüència d'esdeveniments s'havia desenvolupat en qüestió de segons.

Va començar a obrir-se pas a través de la perifèria de la multitud, avançant en direcció al sender i deixant-se arrossegar per la marea de pelegrins atordits, insatisfets i perplexos que xisclaven i protestaven.

Una cautelosa mirada cap enrere li va confirmar que Teroenza havia abandonat la seva recerca, semblant haver comprès que no aconseguiria donar amb la persona que havia sondejat els seus pensaments i fins a quin punt aquella conducta tan atípica estava posant nerviosos als pelegrins. Bria es va consolar amb l'esperança que el Gran Sacerdot acabaria atribuint tota l'experiència a un pelegrí que portava relativament poc temps a Ylèsia i havia decidit fer un experiment amb un recipient robat de brillestim.

Es va posar a caminar pel sender, movent-se amb passos maldestres i oscil·lants i sense assabentar-se de res de quant l'envoltava. Els efectes del brillestim ja s'havien esvaït prou perquè amb prou feines fos conscient de les emocions i pensaments dels qui l'envoltaven.

No es va sorprendre quan va veure aparèixer a Vykk al costat d'ella. El jove la va agafar del braç, com de costum, per ajudar-la a mantenir l'equilibri. Bria es va recolzar en ell, agraint-li la seva ajuda, i va sentir que el braç d’en Vykk li envoltava la cintura fins a acabar sostenint una bona part del seu pes.

Ja havien quedat embolicats per la veloç foscor equatorial, i Bria amb prou feines podia veure a Vykk. El jove pilot la va guiar pel camí, evitant els tolls de fang més profunds. Quan van arribar al dormitori, Bria es va detenir.

–Encara... Encara no vaig a entrar aquí –va balbucejar–. Necessito... Necessito parlar amb tu, Vykk.

El jove va assentir, els seus trets amb prou feines visibles sota la llum que brollava de les portes obertes.

–D'acord. No crec que a ningú li importi que anem al menjador per prendre'ns una tassa de te estimulant. Si s'ha de jutjar pel teu aspecte, em sembla que no t'asseuria gens malament.

Van tornar sobre els seus passos i es van endinsar en la foscor. Bria es va recolzar en Vykk mentre avançaven pel camí. Mai s'havia sentit tan cansada, i fins i tot un androide s'hauria mogut amb més animació.

Van arribar al menjador i Vykk la va deixar asseguda en una cadira mentre anava a buscar dues tasses de te estimulant i un pastisset que va col·locar davant seu.

–Vinga, menja-t'ho –va dir–. Em sembla que ho necessites.

La jove va rosegar obedientment el pastisset i va prendre un xarrup de te estimulant. No havia menjat, i l'aliment va semblar donar-li noves forces i fer que el món tornés a estabilitzar-se al seu voltant.

Es va inclinar cap endavant, disposada a parlar amb Vykk, però el jove va sacsejar el cap en un gest d'advertiment en el mateix instant en què Bria obria la boca.

–Suposo que serà millor que t'acompanyi al teu dormitori –va dir en un to de veu bastant alt–. Això t'ensenyarà a no saltar-te l'hora del menjar, 921. Fa uns moments vaig creure que t'anaves a desmaiar davant de la porta.

Bria va comprendre el que volia dir-li en realitat, i es va aixecar sense dir res i li va seguir.

Quan van arribar al Centre Administratiu, Vykk va treure unes ulleres infraroges de la seva butxaca i se les va posar.

–Tens les teves?

Bria va assentir i se les va posar. La nit va quedar bruscament convertida en una sèrie de fantasmagòriques imatges negres i d'un blanc verdós. Els rajos infrarojos li van permetre veure el rostre de Vykk, mig tapat per les ulleres.

El braç del jove va tornar a envoltar-la mentre es posaven a caminar pel camí de la jungla, caminant l'un al costat de l'altre.

–Vas prendre el brillestim –va murmurar Vykk.

–Sí –va dir Bria, sentint-se tan atordida i insensible com si l’haguessin deixat inconscient d'una pallissa–. Tenies raó. Perdona'm per haver dubtat de tu...

–Ei, ei –va dir ell, intentant parlar en un to ple de jovial i fracassant miserablement–. Si hagués estat en el teu lloc, jo també hauria volgut comprovar la meva història. Va ser...? Va ser molt dur?

Bria va assentir, i les sensacions van tornar de sobte en una marea negra que la va deixar tremolant i amb la respiració entretallada.

–Oh, Vykk! –va balbotejar–. Estava dins de la seva ment, dins de la ment de Teroenza, i era terrible! No hi havia cap Do Diví, només un ésser fastiguejat i ple d'egoisme que únicament vol acumular més riqueses per poder augmentar la seva col·lecció!

–Calma't –va dir Vykk, subjectant-la per les espatlles perquè no perdés l'equilibri–. Acabes de passar per una experiència molt desagradable.

–Em sento... Em sento tan... traïda –va aconseguir dir Bria entre el petament de les dents–. Va ser... horrible...

–Ei, petita, vinga...

La va envoltar amb els braços, i aquella mostra d'afectuosa simpatia va ser massa per a Bria. La jove va començar a plorar amb sanglots tan violents i esquinçadors que anaven acompanyats per un intens dolor físic. Vykk la va ajudar a treure’s les ulleres i després es va limitar a seguir abraçant-la mentre li acariciava el cabell, li donava copets a l'esquena i intentava tranquil·litzar-la amb murmuris plens de tendresa.

Bria es va agafar a la pitrera del mico de vol d’en Vykk amb les dues mans, retorçant i rebregant la tela i sanglotant amb una violència que la va espantar. Mai havia plorat d'aquesta manera abans. La sensació de desolació era terrible.

–Ja no... em queda... res –va balbotejar entre un espasme de plor i el següent–. Res... Res...

–No diguis ximpleries –va murmurar Vykk, besant-li afectuosament la galta–. Estem nosaltres, veritat?

–Eh... Nosaltres?

–Si. Anem a estar junts, petita. Sortirem d'aquest planeta infernal, i serem feliços.

Bria va alçar el cap i va clavar la mirada en la foscor sense poder veure gens, sent amb prou feines capaç de distingir la taca una mica més clara que era el rostre d’en Vykk.

–Però mai deixen marxar als pelegrins –va murmurar–. Ho vaig llegir en la ment de Teroenza.

–No anem a demanar-los que ens deixin marxar, amor. Ens limitarem marxar.

–Escapar? –va murmurar la Bria.

–Exacte –va dir Vykk–. Quan hagi aconseguit trobar una manera de fer-ho, tu i jo sortirem d'aquí. Ja he començat a pensar en això. –Li va donar un ràpid petó en la galta–. Confia en mi. He acumulat una certa experiència en aquesta classe d'assumptes. Ja se m'ocorrerà alguna cosa.

–Però... Però els teus diners... –va dir Bria–. Has signat un contracte, i no pots trencar-lo. Si te’n vas, perdràs els teus diners. Em vas dir que necessitaves els crèdits que t'estan pagant per tractar d'entrar a l'Acadèmia. Com pots renunciar-hi?

–Un crèdit és tan bo com un altre –va dir ell, encongint-se d'espatlles–. Senzillament hauré de trobar una altra forma de treure-li els diners a Teroenza.

La ment de la Bria estava enterbolida per l'esgotament i el dolor de la traïció, i va necessitar un minut sencer per entendre de què estava parlant Vykk.

–La col·lecció... –va murmurar–. Planeges robar la col·lecció de Teroenza i fugir amb ella.

–Ei, molt bé –va dir ell amb aprovació–. Segur que no estàs experimentant un altre d'aquests centelleigs telepàtics provocats pel brillestim?

–No ho crec –va respondre Bria en un to ple de cansament–. Però sé que m'has fet munts de preguntes sobre la col·lecció, i que també m'has preguntat quins són els objectes més valuosos. Realment creus que pots forçar els panys de seguretat i robar la col·lecció?

–No tota, per descomptat –va dir Vykk–. Emportar-se tota aquesta col·lecció requeriria una nau de càrrega més gran que qualsevol de les quals hi ha a Ylèsia. Només m’emportaré les coses més petites..., i les més valuoses d'entre elles. –La va mirar fixament–. I tu vas a ajudar-me, veritat?

Bria va titubejar. Robar antiguitats anava en contra de tot allò en el que sempre havia cregut. Però les antiguitats de Teroenza no es trobaven en un museu, on la gent hagués pogut veure-les, sinó que estaven sent ocultades als ulls de tots per un cobejós col·leccionista privat. Si Vykk les robava tornarien a circular per la galàxia, i hi havia bastants probabilitats que almenys algunes d'elles acabessin sent exhibides públicament en alguna botiga o galeria d'art.

–D'acord –va dir per fi, empassant aire amb una llarga i tremolosa inspiració–. T'ajudaré, Vykk.

–Magnífic. Ens farem amb una nau i sortirem d'aquest planeta. Estic fart de la calor i de la humitat, i encara estic més fart d'aquests sacerdots i la seva falsa religió.

Bria va respirar profund. «Anar-me’n d'aquí? No tornar a assistir a les devocions, no tornar a rebre mai l’Exultació... Com podré viure sense això?»

Va expulsar decididament la pregunta del seu cervell. Ja se les manegaria d'alguna manera. Potser pogués anar deshabituant-se gradualment a poc a poc durant la setmana següent fins que se n'anessin d’Ylèsia.

–Però hi ha una cosa més, Vykk –va dir amb veu vacil·lant.

–Quin, preciosa?

–Muuurgh... Què passa amb Muuurgh? Em vas dir que havia donat la seva paraula d'honor de vigilar-te..., que té tant de guàrdia com de protector. Què vas a fer amb ell?

Vykk va fer una profunda inspiració d'aire, i Bria va veure moure's la taca borrosa de la seva cara quan va bellugar el cap.

–Muuurgh és el vrelt en la cuina, per descomptat –va dir, usant una vella expressió corelliana per referir-se a un desastre o a la mala sort–. No sé què vaig a fer amb ell. Aquesta espècie de muntanya peluda em cau realment bé, però... Bé, Muuurgh m'ha parlat d'aquest codi d'honor del seu poble, i em temo que seguirà sent lleial a Teroenza ocorri el que ocorri.

–Oh, Vykk –va murmurar Bria amb un fil de veu–. Què anem a fer? I si no aconseguim sortir d'aquí?

–No et preocupis, amor. Deixa que jo m'ocupi d'això. –Vykk va sospirar–. Si haig de fer-ho, m'ocuparé d’en Muuurgh. Sóc millor tirador que ell, i puc desenfundar molt més ràpid.

–Dispararies contra ell?

–Si haig de triar entre tu i jo i Muuurgh... Sí, ho faria. Tant de bo li pogués convèncer que vingués amb nosaltres... Si ho fes, li portaria on volgués anar i a més li donaria els crèdits suficients perquè seguís amb la seva recerca.

–La seva recerca?

–Sí. Està buscant a la seva companya, i va venir aquí pensant que havia vingut a Ylèsia. Però estava equivocat. Els togorians són un poble tan poc conegut que jo ni tan sols havia sentit parlar d'ells fins que vaig arribar aquí. Si hi hagués una togoriana a Ylèsia, seria impossible ocultar-la.

Bria va empassar aire, molt sorpresa.

–Però... Vykk, és que hi havia un altre alienígena d'aquesta espècie aquí! Recordo haver-lo vist fa... Oh, no sé, pot ser que fa sis mesos, o potser vuit. Només el vaig poder veure durant un moment, però estic segura que havia nascut a Togòria.

–De debò? Era mascle o femella? Quin aspecte tenia?

–No tinc ni idea de quin sexe pertanyia –va dir Bria–. Crec que no era tan gran com Muuurgh. Tenia el pelatge blanc amb franges ataronjades..., crec. El vaig veure un fosquejar just després de les devocions, i ja estava molt fosc.

–Hauré de dir-li-ho a Muuurgh –va murmurar Vykk–. Aquests condemnats sacerdots menteixen cada vegada que obren la boca. És perfectament possible que Mrrov, crec que Muuurgh em va dir que la seva promesa es deia així, hagi estat a Ylèsia durant tot aquest temps, pot ser que en la Colònia Dos o en la Colònia Tres.

Vykk va callar i Bria va romandre immòbil, reflexionant en el que acabava de sentir, fins que no va poder suportar el silenci per més temps.

–Oh, Vykk, si us plau... –li va suplicar–. Digues-me que no parlaves de debò quan vas dir que dispararàs contra Muuurgh si intenta impedir que robem la col·lecció de Teroenza! Ha d'haver-hi una forma d'evitar això!

Bria apreciava molt a Muuurgh. L’havia arribat a conèixer una mica durant els dos últims mesos, i admirava a l'enorme felinoide.

–Muuurgh serà un obstacle, i faré tot el que hagi de fer per impedir que ens detingui –va dir el jove pilot amb expressió ombrívola–. Si no em queda més remei, dispararé contra ell. Però potser pugui... atordir-lo amb un tret a baixa potència, o donar-li un bon cop en aquest crani tan dur que té i deixar-lo lligat perquè els sacerdots no li considerin responsable de l'ocorregut.

–Oh, Vykk... –Els ulls de la Bria van tornar a omplir-se de llàgrimes–. Intenta trobar alguna forma que Muuurgh no sofreixi cap dany. Sempre saps com resoldre tots els problemes.

–Ho faré, preciosa –va dir ell–. Ho faré...

Es va inclinar cap endavant per dipositar un ràpid petó sobre el seu front, i aquesta vegada Bria no li va recordar els seus vots. «No tinc vots –va pensar amb abatiment mentre iniciaven el camí de tornada al seu dormitori–. No tinc vots ni religió... No tinc absolutament res...»

Va tornar el cap entre la foscor.

«Tret d’en Vykk...»

Muuurgh va emergir de la jungla sense fer cap soroll i va entrar al sender. La visió nocturna del togorià era molt superior a la d'un humà, i no va tenir cap dificultat per distingir a la ja distant parella que caminava pel sender. Pilot i Bria gairebé havien arribat al dormitori.

El felinoide havia estat avançant per la jungla amb exagerada cautela durant els últims dos minuts, decidit a acostar-se prou per poder sentir la conversa que estaven mantenint en la murmuris. Només havia aconseguit acostar-se prou per escoltar el final del que havien estat discutint..., però això era suficient.

Pilot i Bria estaven planejant escapar. Planejaven robar als seus senyors. Pilot planejava «ocupar-se» d’en Muuurgh.

El togorià, cada vegada més preocupat i ple de dubtes, va bellugar l’enorme cap. Muuurgh havia donat la seva paraula d'honor als qui estaven per sobre d'ell, i el curs d'acció que havia de seguir hagués hagut d'estar molt clar. Però no ho estava.

Sabia molt bé quin era el seu deure. El que hagués hagut de fer era anar a veure a Teroenza demà al matí i explicar-li el que havia sentit, o potser matar a Pilot i explicar al sacerdot per què havia obrat d'aquella manera quan tot estigués fet.

Però va seguir immòbil on estava, titubejant. Resultava obvi que Pilot es trobava prou desesperat per disparar contra Muuurgh a fi de poder escapar. Muuurgh havia donat la seva paraula d'honor de vigilar a Pilot.

Però Pilot també era Vykk..., i Muuurgh havia arribat a considerar-lo un amic. Vykk estava decidit a protegir a la seva femella, i Muuurgh podia entendre aquesta decisió. Muuurgh faria gairebé qualsevol cosa per protegir a Mrrov..., si aconseguís trobar-la.

Un grunyit gutural va brollar de les profunditats de la seva gola. Potser hauria de fingir que seguien sent amics, i esperar al fet que Pilot li permetés acostar-se prou per usar les seves dents i les seves urpes. Muuurgh era un expert caçador: quan havia aconseguit fer-se amb la seva presa, ja no hi havia escapatòria possible.

Però... podria matar a Vykk per no faltar a la seva paraula d'honor?

Va tornar a grunyir i va tornar a la jungla. Aquella nit caçaria i mataria. Estriparia la carn de la seva presa i la devoraria. Això potser li aclariria la ment, i així després podria decidir què havia de fer.

Muuurgh es va esmunyir entre els gegantescs troncs de la jungla, tan silenciós i invisible com un espectre...

 Següent