El parany del paradís (XIII 1)

Anterior

13

Retorn a Corèllia

L'endemà Muuurgh i Mrrov es van preparar per començar la seva «lluna de mel», i Bria i Han es van preparar per iniciar el seu viatge cap al sistema corellià.

Quan va arribar el moment d'acomiadar-se, Muuurgh va agafar al Han per les espatlles i el va sacsejar amb gran delicadesa.

–Et trobaré a faltar –va dir, en el seu bàsic vacil·lant però considerablement millorat–. Hasss d’anar-te’n? Vas dir que Togòria t'agradava. Sense tu, jo mai hauria trobat a Mrrov. El margrave de tota Togòria m'ha demanat que et digui que tu i Bria podeu quedar-vosss aquí per sssempre si voleu. Pots caçar amb nosaltresss, Han. Pots volar sssobre els mosssgoths. Ssseríem feliços.

– I veure a Bria només una vegada a l'any? –va replicar Han, alçant la mirada cap a l'enorme alienígena i somrient–. Em temo que els humans no fem les coses d'aquesta manera, col·lega. Però gràcies per la invitació, Muuurgh. Pot ser que algun dia decideixi tornar per veure què tal us van a les coses a tu i a Mrrov.

–Han fer això, i aviat –va dir Muuurgh, amb el seu bàsic desintegrant-se ràpidament sota l'influx de l'emoció mentre embolicava al jove corellià en una tremenda abraçada que el va aixecar en suspens del terra i que Han va intentar retornar al seu torn.

Bria i Mrrov també es van acomiadar afectuosament la una de l'altra.

–Superaràs la teva necessitat de l’Exultació –li va dir Mrrov amb veu emocionada–. Jo ho vaig fer. Em vaig obligar a resistir-la durant molt temps, i vaig sofrir d'una manera terrible. Però després que passessin molts dies l'anhel es va anar afeblint a poc a poc, i ara ja no el sento. Vaig permetre que la ira que sentia cap aquests traficants d’esclaus esborrés l'anhel del meu esperit.

–Espero que sigui capaç de ser tan forta com tu, Mrrov –va dir Bria.

–Ja ho ets –li va assegurar la togoriana–. L'única cosa que ocorre és que encara no t'has adonat.

Una vegada a bord del Talismà, Han va sentir una esquinçadora punxada de pena mentre feia que el iot ylesià ascendís cap als nets cels de Togòria.

–És un bon món –li va dir a Bria, que estava asseguda al costat d'ell en el seient del copilot–. I els togorians són bona gent.

–Sí –va dir Bria, assentint amb el cap–. No hi ha dubte que han estat molt bons amb nosaltres. Encara que visqui cent anys, mai oblidaré el dia d'ahir.

Han li va somriure.

–Jo tampoc, amor. Si hi ha una cosa que he volgut durant tota la meva vida, és anar a la platja i poder comportar-me com un ciutadà normal: res d'estafes, no haver de preocupar-se per les forces de seguretat, cap article de contraban «calent» cremant dins de la meva butxaca... Gràcies a tu, ara sé què se sent sent una persona normal.

Bria li va somriure amb tanta tendresa que Han es va inclinar sobre ella i la va besar.

–Bria... Jo... –va dir Han amb veu vacil·lant, i després va respirar profund i va acabar bellugant el cap.

Dreçà les espatlles, es va tornar cap als controls i va concentrar tota la seva atenció en la tasca de pilotar la nau. Bria va seguir immòbil en el seu seient i es va dedicar a contemplar-li, sense apartar els ulls d'ell ni un sol instant mentre Han calculava el seu salt a l’hiperespai i introduïa les coordenades que havia triat en l'ordinador de navegació.

Quan els estels es van estirar al seu voltant per convertir-se en traços lluminosos i el salt va haver conclòs amb èxit, Bria va fer girar el seu seient fins a deixar-lo encarat cap al d’en Han i li va posar la mà en el braç.

– Sí? –va murmurar–. Segueix, Han... Què era el que m'estaves dient?

Han va intentar posar cara d'innocència i no ho va aconseguir.

–Ei? Què vols dir?

–Eres a punt de dir-me una cosa i de sobte et vas dedicar a pilotar la nau, no? Bé, doncs ara ja estem a l’hiperespai i no correm cap perill, així que no hi ha cap raó per la qual no puguis explicar-me de què es tracta. –Els seus llavis es van corbar en un lleu somriure–. Estic esperant.

–Bé, és només que estava pensant que..., que tinc gana –va dir Han, concloent la frase amb sospitosa pressa–. Sí, realment em moro de gana. Anem a fer un mos.

–Vam menjar abans de desenganxar, i amb prou feines fa una hora d'això –li va recordar Bria. Després va estendre els braços, li va prendre una mà i la va sostenir entre les seves mentre li contemplava amb afable tendresa–. Què és el que vols dir-me, Han? –va murmurar.

–Ei... –Han es va encongir d'espatlles–. T'estic dient que torno a tenir gana.

–De debò? –va preguntar Bria en veu baixa i suau.

–Jo... –Han va bellugar el cap, sentint-se visiblement incòmode–. Ei... No. Jo... Bria, cor... Aquest tipus de coses no se'm donen gens bé...

–Hi ha algunes coses que se't donen molt bé –va dir Bria, somrient maliciosament.

– Com quines? –la va interpel·lar Han, retornant-li el somriure.

–Com... pilotar. I lluitar. I rescatar gent.

–Sí, suposo que sí. –Va tornar a mirar-la, i la façana de fanfarroneria es va esfumar tan de pressa com havia aparegut–. Bria... El que estava intentant dir-te era que... –Va gargamellejar–. Això no em resulta gens fàcil.

–Ho sé –va dir Bria–. Ho sé, Han... –Es va portar la seva mà als llavis i la va besar–. Han... Jo també t'estimo –va murmurar després.

Han va semblar tan sorprès com complagut.

–Sí?

–Sí. Ja fa molt temps que t'estimo. Crec que em vaig enamorar de tu aquest dia en el refetor, quan et negaves a anar-te’n sense importar el que et digués.

– De debò? Jo no ho vaig saber fins a... Bé, la veritat és que no sé en quin moment ho vaig saber. Però quan ho vaig comprendre... Em va espantar molt, Bria. Mai m'havia ocorregut abans.

– Estimar a algú o que t'estimessin?

–Les dues coses. Tret per la Dewlanna, és clar. Suposo que ella m’estimava... Però allò era diferent.

–Sí. –Els ulls de Bria brillaven suaument–. Això és diferent. Només espero que puguem estar junts, Han.

Aquesta vegada li va tocar el torn a Han de prendre les mans de la Bria entre les seves.

–Doncs és clar que estarem junts –va dir–. No permetré que res ens ho impedeixi. Pots estar segura d'això, amor.

Han va traçar un curs que conduiria al Talismà lluny de l'espai dels hutts i que acabaria portant-los al sistema corellià després d'un plàcid viatge de tres dies. Estava perllongant deliberadament el temps que ell i Bria podrien passar tot sols junts, perquè en el seu fur intern Han temia el moment en què tornarien a Corèllia i hauria de conèixer a la família de la Bria. No sabia pràcticament gens sobre com vivien els «ciutadans», i estava segur que tindria bastants problemes per adaptar-se en aquesta classe d'existència.

També sabia que hauria de començar a moure's quan arribessin a Tralus. Han ja estava preparat per canviar d'identitat en quan arribessin a Corèllia. Però els t'landa Tils i els hutts també anirien darrere de la Bria, i coneixien el seu veritable nom. El primer que havia planejat fer tan aviat com tingués suficients crèdits disponibles era equipar a Bria amb una falsa identitat.

A més, estava intentant proporcionar-li el màxim de temps possible perquè es guarís. Han sabia que Bria encara trobava a faltar l’Exultació, encara que ja no sofria atacs de pànic ni prorrompia en sanglots. Però en diverses ocasions va despertar durant la nit per descobrir que Bria havia desaparegut.

Quan la buscava, normalment la trobava en la cabina de control, asseguda en el seient del copilot i contemplant les estrelles amb els ulls plens d'un anhel tan profundament malenconiós que Han sentia una punxada de gelosia.

«Per què no puc ser suficient per a ella? Per què no n'hi ha prou amb el nostre amor?», es preguntava. Han volia ser suficient per a ella, i volia que la jove fos feliç i que estigués contenta..., però s'adonava que no era així. Això li apesarava, i també li enfuriava.

En un moment donat, Han va intentar parlar amb ella d'aquell assumpte.

– Ja gairebé han passat deu dies! Per què segueixes trobant-la tant a faltar? –va preguntar, percebent l'ombra d'ira que hi havia en la seva veu i sentint-se incapaç de reprimir-la–. Explica-m'ho, Bria. Fes que ho entengui!

Bria li va mirar fixament, amb els seus ulls verd-blavosos plens d'una tristesa infinita.

–No puc explicar-ho, Han. És com si m'haguessin robat un tros del meu ésser, com si hagués perdut un fragment del meu esperit. No es tracta merament que trobi a faltar l’Exultació en si, el plaer i la calor... No, això ja ho estic superant. El que trobo a faltar és... –va titubejar, i es va quedar callada.

Han estava assegut al costat d'ella en el seient del pilot, i va estirar els braços i li va agafar les mans. Estaven fredes, i Han les hi va escalfar tendrament entre les seves.

–Segueix... –va murmurar–. Estic aquí. T'escolto, Bria.

–Tant Mrrov com Teroenza s'equivocaven quan van dir que només les persones de voluntat feble cauen en el parany de la religió Ylesiana –va dir Bria, parlant molt a poc a poc i escollint les seves paraules amb molta cura–. Oh, admeto que alguns pelegrins tal vegada siguin persones descontentes que mai han triomfat en la vida i que estan buscant una forma d'escapar de les responsabilitats. Però la immensa majoria no són així. Vaig conèixer a molts pelegrins, Han.

–Sí, per descomptat –va dir Han, animant-la a seguir parlant.

–La majoria dels pelegrins ylesians eren... Bé, suposo que tu empraries la paraula idealistes. Eren persones que creien que hi havia quelcom millor, que la vida tenia algun significat. Van buscar aquest significat en els llocs equivocats, i es van deixar enganyar i acabaren creient totes aquestes mentides sobre l'Un i el Tot que explicaven els sacerdots..., però això no fa que la seva meta, la seva aspiració de creure en un poder superior es converteixi en una simple estupidesa.

Han va assentir, i va veure com les llàgrimes s'acumulaven en els bells ulls de la Bria i començaven a lliscar-hi al llarg de les galtes. Se sentia tan preocupat que no va poder seguir contenint-se ni un instant més.

–Bria, amor meu... No et torturis d'aquesta manera! El mer fet que aquesta religió acabés resultant ser un frau no significa que la vida no sigui digna de viure's. Ens tenim l'un a l'altre. Anem a tenir diners. Tot anirà bé.

–Han... –Bria li va fregar suaument la galta, li va acariciar el rostre i li va dirigir un somriure ple d'amor–. Ets el prototip del pragmàtic, oi? Si no estan disparant contra tu o no et trobes atrapat en un raig tractor, llavors la vida és meravellosa, veritat?

Han va bellugar el cap, sentint-se una miqueta dolgut.

–Sóc un tipus bastant senzill, per descomptat, però això no significa que no pugui entendre de què estàs parlant, Bria. Que hi hagués alguna classe de poder superior seria fantàstic, naturalment, però dóna la casualitat que no crec que existeixi..., i no puc suportar veure’t sofrir.

–Han, Han... No entens que l'única persona de la qual realment pots cuidar i a la qual realment pots protegir ets tu mateix, que...?

–També puc cuidar de tu, Bria –la va interrompre Han–. No ho oblidis ni per un instant. Som un equip, cor.

–Sí –va dir Bria–. Som un equip. Però em resulta bastant difícil conformar-me amb tenir diners o amb què ningú estigui disparant contra mi. Vull una mica més, Han.

–Vols que sempre hi hagi alguna raó per tot allò que ocorre. Vols esforçar-te per aconseguir que les teves idees es converteixin en realitat –va dir Han.

–Sí –va admetre ella–. Però també puc comprendre que tu no permets que preguntes com el significat de la vida et torturin. Probablement ets el més intel·ligent dels dos, Han.

–Intel·ligent? –Han va arrufar les celles–. No sóc idiota, per descomptat. Això ja ho sé, però mai me les he donat de filòsof.

–Exacte. No vas pel món obsessionant-te amb la injustícia, la corrupció i la maldat. Acceptes les coses tal com són, i sempre aconsegueixes trobar alguna forma de salvar els obstacles. M’equivoco?

Han va reflexionar en silenci durant uns moments i després va acabar assentint.

–No, suposo que no –va dir per fi–. Fa molt temps tal vegada tingués algunes idees sobre com podria arribar a convertir-me en algú que li fumia una puntada al cul als dolents i eliminava les injustícies, però... –Va sospirar, i els seus llavis es van corbar en un somriure ple de tristesa–. Crec que ja m'havien llevat aquestes idees del cap a força de cops quan encara era una criatura. Quan vivies sota les regles de Garris Botxí, no trigaves a comprendre que ningú anava a cuidar de tu excepte tu mateix..., i que arriscar el coll per qualsevol altra persona era una bona forma d'aconseguir que te’l llesquessin.

– Què em dius de la Dewlanna? –va preguntar Bria.

–Sí, ja sabia que acabaries traient a relluir el tema... –Han lliscà una mà entre els seus cabells i va arrufar el nas–. Dewlanna era diferent. Cuidàvem l'un de l'altre, cert. Però va ser l'única, Bria... Dewlanna va ser l'única persona a la qual li importava encara que només valgués el cul d'un vrelt si jo vivia o moria. Saber això... Bé, suposo que el fet de saber-ho ha acabat convertint-me en un pragmàtic.

–Per descomptat –va dir Bria–. Em sembla que és una cosa totalment natural.

–Però segueix –la va constrènyer Han–. M'estaves explicant que els pelegrins eren uns... idealistes. I tu? També ets una idealista?

Bria va assentir.

–Crec que sí, Han. Durant tota la meva vida sempre he volgut ser més, ser millor..., convertir l'univers en un lloc millor merament perquè jo vivia dins d'ell. Quan vaig descobrir la religió Ylesiana, vaig pensar que per fi hi havia trobat el que anava buscant.

Vaig pensar que n’hi hauria prou amb creure i tenir fe per poder arribar a canviar l'univers. –Va somriure melancòlicament i es va encongir d'espatlles–. És clar que vaig escollir la creença equivocada.

–Sí –va murmurar Han mentre donava voltes al que acabava de sentir–. Però hi ha altres coses en les quals creure, Bria. Pot ser que algunes d'elles siguin reals. Potser l'única cosa que has de fer és arribar a descobrir quines són reals.

Bria es va aixecar i va anar cap a ell, i després es va inclinar per dipositar un petó sobre el seu coroneta. Han es va aixecar i la va envoltar amb els braços, estrenyent-la contra el seu pit.

–Ja he trobat una d'aquestes coses –va dir Bria–. Tu ets real, Han. Ets la persona més real i més plena de vida que he conegut mai...

Han la va besar en la galta i Bria va recolzar el cap sobre la seva espatlla. Van romandre immòbils en aquesta postura durant un minut, sense parlar. Han va acabar trencant el silenci.

–Dewlanna em va explicar algunes coses sobre les seves creences –va dir per fi–. Em va dir que creia en una espècie de força vital compartida per totes les criatures i totes les coses. Ella creia en això. Em va jurar que era real, que existia...

–Potser hauria d'anar a Kashyyyk –va dir Bria–. Tal vegada hauria de fer un pelegrinatge en aquest món.

–És clar –va dir Han–. Algun dia anirem allà. M'agradaria molt veure’l. Dewlanna deia que era un planeta molt bell. Els wookiees viuen en les copes dels arbres.

–Això seria realment magnífic –va dir Bria, parlant com en somnis–. Tu i jo sols en la copa d'un arbre... Què faríem per no avorrir-nos?

–Se m'ocorre una cosa –va dir Han, i es va inclinar sobre ella per a besar-la amb tanta passió que fins i tot els estels van semblar girar al voltant de la Bria en un embogit remolí de deixants lluminosos i va sentir una estrident xiuletada en les oïdes.

Però un instant després va comprendre que no era el petó d’en Han el que havia causat aquella reacció, sinó que estava sentint l'alarma que els informava que havien sortit de l’hiperespai. Han va arrufar el nas.

–Aquesta condemnada andròmina ha sabut triar el moment menys oportú, amor meu. Però... Més tard, d'acord? –va preguntar.

Bria va somriure.

–Més tard... T'ho recordaré.

Han ja havia tornat al seu seient per comprovar les coordenades, però va interrompre la seva tasca durant un moment per dirigir-li un somriure que va fer que el cor de la Bria accelerés els seus batecs.

–Em moro d'impaciència...

Han va posar el Talismà en una pista privada de Tralus.   

–Quina classe de lloc és aquest? –va preguntar Bria, seguint-li rampa avall i contemplant el que els envoltava amb visible perplexitat. Hi havia naus de totes les grandàries i formes estacionades al voltant. Algunes eren poc més que closques oxidades i unes altres semblaven pràcticament noves, però cap tenia noms o codis d'identificació. Tots els emblemes dels cascos havien estat esborrats mitjançant bufadors làser–. Gairebé sembla un..., un cementiri de naus o una cosa per l'estil.

–Sí. Les velles naus espacials mai moren, amor. L'única cosa que els ocorre és que acaben en el Dipòsit de Naus Usades de l'Honrat Toryl –va dir en Han–. Quan necessites una nau, o quan vols lliurar-te’n d'una, i no vols deixar un... rastre..., llavors vens aquí.

Bria va posar ulls com a plats.

–Totes aquestes naus són... robades?

–La majoria –va dir Han–. La nostra també, recordes?

Bria va fer una ganyota.

–Segueixo tractant d'oblidar-ho.

Han va tornar la mirada cap al petit despatx que s'alçava al centre de la vasta pista.

–I aquí arriba l'Honrat Toryl en persona –va dir.

L'Honrat Toryl era un durosià, un humanoide alt i prim de pell blavosa. Totalment calb, el seu rostre era pràcticament humà tret per l'absència de nas, una característica que li proporcionava un aspecte francament lúgubre i tristoi. En Han va anar cap a ell amb la mà estesa.

–Que tinguis un bon dia, viatger Toryl. –Als durosians els agradava tant viatjar que la paraula «viatger» era el seu tractament honorífic preferit–. Em dic Keil d'Tana i aquesta jove és la meva sòcia, Kyloria m'Bal. És un plaer conèixer-te.

–El mateix dic –va replicar Toryl–. Salutacions, viatgers. Teniu temps per beure alguna cosa i compartir unes quantes històries?

Els durosians eren famosos en tota la galàxia per les seves meravelloses dots de narradors. Un durosià posseïa una memòria gairebé fotogràfica referent a totes les històries que havia sentit. La majoria de durosians «col·leccionaven» històries, i pel que sembla Toryl no era una excepció a aquesta regla.

–Ho sento, però tenim una mica de pressa –va dir Han–. Hem d'agafar un transport de passatgers, i...

–Ho entenc, ho entenc –va dir el durosià–. Atès que aneu a usar un mitjà de transport públic, m'imagino que heu vingut no a comprar una nau sinó a vendre-la.

–Exacte, viatger –va dir Han–. Es tracta d'un preciós iot d’esplai que es troba en perfecte estat. Unes quantes modificacions insignificants bastaran per convertir-ho en el vehicle ideal per a una rica família corelliana que vulgui obsequiar als seus nens amb les vacances ideals.

– Un iot? –Bria va tenir la impressió de què la veu d’en Toryl es tornava una mica més seca en pronunciar aquesta paraula, però no va poder estar totalment segura d'això–. Li faré un cop d'ull i t'oferiré un preu, viatger d'Tana.

Han els va precedir fins al Talismà. Les faccions del durosià, ja normalment lúgubres de per si mateix, van adquirir un aspecte encara més ombrívol quan va veure la nau ylesiana.

–Permet-me que t'ensenyi l'interior –va dir Han, assenyalant la rampa.

El durosià va bellugar el seu calb cap blavós.

–No és necessari –va dir–. Puc oferir-te cinc mil crèdits. És la meva última oferta.

Han va contemplar a l'alienígena amb la boca oberta, tan sorprès que per una vegada va perdre la seva habitual confiança en si mateix.

–Ei? –va balbotejar–. Com? Però això és una bogeria! Cinc mil crèdits per una nau com aquesta? Me l'estàs pagant a preu de ferralla!

El durosià es va inclinar davant seu en una reverència gairebé imperceptible.

–Cert, viatger Draygo –va dir, repetint la reverència davant Bria–. Viatgera Tharen... Estic d'acord en què haver de convertir una nau tan bella en un munt de ferralla és realment lamentable –va seguir dient, assenyalant el Talismà amb una mà–, però és l'única cosa que puc fer amb ella. Els hutts estan buscant aquesta nau, i d'una manera molt enèrgica. De la mateixa manera en què estan buscant a Vykk Draygo, el pilot tan astut com ple de recursos que la va robar...

Han li va donar l'esquena al durosià i Bria va veure com els seus llavis es movien per articular un jurament silenciós, però quan es tornà novament cap a l'Honrat Toryl ja havia recuperat les bones formes.

–Comprenc –va dir–. Cinc mil crèdits al comptat, oi?

–Sí. Clar que si tu i la teva acompanyant m'expliquéssiu les vostres històries, tal vegada se'm podria persuadir perquè pugés lleugerament el preu... –va afegir Toryl en un to esperançat.

–Ho sento, amic, però és impossible –va dir Han, i es va encongir d'espatlles–. D'acord, ens conformem amb els cinc mil. En efectiu, oi?

–En efectiu –va dir l'Honrat Toryl.

Unes hores després «Janil Andrus» i «Drea Andrus», la seva esposa, van pujar a una llançadora intrasistèmica amb rumb a Corèllia. Al principi Bria no creia que fer-se passar per marit i muller fos molt bona idea, però Han li havia assegurat que el butlletí de ALERTA DE SEGURETAT emès pels hutts indicava que cap dels dos estava casat. En el seu fur intern, li preocupava la possibilitat que els hutts tractessin de seguir la seva pista, atès que coneixien el cognom de la Bria, però també era conscient que els hutts no voldrien que es produís un escàndol ni que l'estafa a gran escala que havien organitzat a Ylèsia fos revelada al públic. Hauria de conformar-se amb l'esperança que això impediria que actuessin de manera oberta per tractar que els arrestessin. Han no planejava romandre molt temps a Corèllia.

La parella va arribar al seu món natal cap a la tarda i va pujar a una llançadora transcontinental que anava al continent sud, en el qual es trobava la llar dels Tharen. Quan van arribar a l'estació, que Bria va dir es trobava prou prop de casa seva perquè poguessin anar fins a ella a peu, estaven cansats i una mica desendreçats, i no tenien cap forma de canviar-se de roba. El seu únic equipatge era la motxilla que contenia els tresors de Teroenza.

–Bé... –va murmurar Han, canviant el pes del cos d'un peu a un altre mentre tornava la mirada cap a un dels finestrals de l'estació per contemplar el suau plugim embolicat en boirina que queia del cel–. I ara què? Trobem un lloc on esperar fins a demà, o hauríem de trucar als teus pares per dir-los que estem aquí?

–Crec que serà millor que els truqui –va dir Bria, que tampoc semblava saber molt bé què havien de fer–. Espera'm aquí.

La jove va anar a parlar amb el cap d'estació per demanar-li que li deixés usar el seu comunicador, i va tornar uns minuts després.

Han de seguida va veure com de cansada i tibada que estava, i la va envoltar amb un braç.

–Bé... Què tal ha anat tot? –va preguntar.

Bria va intentar somriure.

–La meva mare gairebé es va desmaiar, i després va començar a cridar-me. –Sospirà–. Sé que m’estima, però de vegades la forma en què ho demostra aconsegueix que jo també senti desitjos de posar-me a cridar. Vol el millor per a mi..., sempre que això coincideixi amb la seva idea de què és el millor per a mi!

Han va assentir, i per primera vegada en la seva vida va pensar que en certa forma potser podia considerar-se afortunat per no haver hagut de tractar mai amb uns pares.

– Què fem llavors? –va preguntar–. Ens anem?

Bria va bellugar el cap.

–No. El meu pare vindrà a recollir-nos en el lliscant. Estarà aquí d'un moment a un altre.

Encara no havia acabat de parlar quan un lliscant d'un model molt car es va detenir davant de l'estació. Un home ben plantat de constitució robusta, cabells grisos i aspecte distingit estava assegut davant dels controls.

Mentre Han i Bria anaven cap al vehicle, l'home va sortir a tot córrer del lliscant i va abraçar a la seva filla, plorant i rient al mateix temps. Després d'uns moments que van semblar eterns, es girà cap al Han per estrènyer la seva mà.

–És un plaer conèixer-li –va dir–. Bria m'ha explicat que la va salvar de... Bé, de coses terribles. L'única cosa que puc dir és... gràcies. Gràcies..., ei...

–Em dic Han Solo, senyor –va dir Han–. Però digui'm Han.

L'encaixada de Tharen era ferma i segur de si mateix.

–D'acord, Han..., i pots dir-me Renn, si us plau.

–Sí, senyor.

El trajecte fins a la casa de Bria va ser curt. Van deixar enrere unes portes de seguretat reforçades i després van avançar per un camí en el qual no semblava haver-hi cap altra casa. Han va tornar el cap a un costat i a un altre i va veure unes tanques molt altes, gairebé idèntiques en aquelles de les quals havia solgut burlar-se durant els seus dies de lladre.

–Sembla que no hi ha massa gent vivint per aquí –va observar.

–Oh, tota aquesta terra és nostra –va dir Renn Tharen despreocupadament–. La vaig comprar fa anys perquè servís com a matalàs protector entre nosaltres i els nostres veïns. M'agrada gaudir de la meva intimitat.

Va dirigir el vehicle cap a una petita senda tancada per una altra porta, igualment reforçada però d'una modalitat més ornamental. Han va veure la casa que s'alçava més enllà d'ella i va remugar una virulenta maledicció en huttès. «Bria, petita... –va pensar ombrívol–. Per què no em vas dir que la teva família era prou rica per comprar i vendre la meitat de Corèllia?»

La casa era immensa: tenia diverses ales i torres modificades, i estava envoltada per uns jardins de les dimensions corresponents a semblant estructura. La mansió dels Tharen feia que la casa del cosí Thrackan semblés una cabanya. Bria es va tornar cap al Han i li va somriure tremolosament.

–Bé, ja hem arribat.

–Sí –va dir Han, emprant deliberadament un to de veu el més neutre possible.

Ja s'havia adonat que Bria estava tan nerviosa que li faltava molt poc per perdre el control de si mateixa, i no volia preocupar-la més del que ja estava. El que els pares de la Bria fossin rics almenys tenia un avantatge: els hutts mai s'atrevirien a tractar de capturar-la mentre estigués a casa dels seus pares. Això causaria amb tota seguretat un incident interestel·lar de grans proporcions, i els hutts preferien treballar clandestinament.

La senyora Tharen va sortir corrent per la porta principal abans que poguessin arribar a ella. Portava un vestit ondulant fet amb muntanyes de tela que Han només va ser capaç de definir amb la paraula «car».

–Estimada! –va panteixar, envoltant la Bria amb els braços.

Han es va mantenir discretament a un costat, alegrant-se de poder ocupar un segon pla fins que Bria i els seus pares van haver-hi acabat el seu intercanvi de salutacions.

El germà de la Bria va tornar a la mansió en algun moment del remolí de petons, recriminacions, llàgrimes, abraçades i preguntes i respostes quequejades amb veu tremolosa. Han es va recordar que Bria li havia dit que el seu germà es deia Pavik. A diferència de la seva germana, Pavik Tharen s'assemblava molt a la seva mare: era esvelt i no gaire alt, i tenia els cabells foscos i els ulls verds. Era un jove molt ben plantat, i semblava sentir un sincer afecte per la seva germana.

Bria va trigar bastant en aconseguir escapar a les atencions de la seva família el temps suficient per poder presentar al Han. Amb els ulls brillants, la jove li va agafar de la mà i li va presentar a la seva mare, Sera Tharen, i al seu germà.

–Encantat de conèixer-la, senyora Tharen –va dir Han, estrenyent mans i recorrent a els seus millors modals–. M'alegro de conèixer-te, Pavik.

L'encaixada de la mare de la Bria va ser tan flàccid com a mancat d'entusiasme. La senyora Tharen va observar en silenci al Han durant uns moments, i el jove pilot de seguida va tenir la impressió que no li agradava massa el que estava veient. Han sospirà per dintre. «Tot això em fa una olor cada vegada més pudent.»

–Bé, entrem –va dir Sera Tharen–. Anem a asseure'ns. Haig de dir que això ha estat tota una sorpresa per a nosaltres. Mai vaig pensar que tornaria a veure a la meva petita... Bria, estimada, com has pogut fer-nos això?

Sera Tharen es va posar a caminar per davant d'ells, encara murmurant recriminacions.

Quan Han va arribar a la sala de la mansió i tots es van asseure va haver de reprimir l'impuls d'aixecar-se d'un salt i sortir corrent. «Aquest no és el meu lloc –va pensar–. Ho sé, i ells ho saben.»

Això li va enfuriar. Negant-se a permetre que la seva incomoditat es fes visible, Han va seguir assegut i va recolzar l'esquena en els molsuts coixins amb una deliberada exhibició de relaxada tranquil·litat, fingint sentir-se molt a gust. Mirà al seu voltant, i els seus experts ulls de professional del robatori van calcular automàticament el valor en crèdits que tots aquells adorns i objectes d'art tindrien per un perista.

–Tenen una casa preciosa –va dir afablement.

–Bé... Ehh... –va començar a dir Sera.

–Han. Digui'm Han, senyora Tharen –va dir Han.

–Molt bé, Han –va dir la mare de la Bria en un to bastant encarcarat–. Suposo que hem d'agrair-li el que Bria hagi tornat amb nosaltres.

Els seus ulls no s'apartaven del desintegrador d’en Han, i el jove corellià va caure en el compte que, com era habitual en la majoria de ciutadans, cap dels familiars de la Bria anava armat. «Doncs ho sento molt, senyora –va pensar–. No prescindeixo del meu desintegrador ni per vostè ni per ningú, així que vagi acostumant-se.»

–Bé... He intentat ajudar-la en tot el possible, senyora Tharen –va replicar–. Però mai podria haver-ho aconseguit sense la Bria. Quan vol pot ser una noia realment dura... Sap com manegar-se-les en una baralla.

La senyora Tharen es va posar rígida, i Han de seguida va comprendre que la propietària de la casa no considerava que el que acabava de dir-li fos precisament un compliment.

–Ai mare... –va murmurar–. Bria, estimada, per què no vas a canviar-te de roba abans d'asseure't? D'on has tret aquesta vestimenta tan horrible? Realment, estimada, em temo que no tens remei...

–Me la va fer l’androide-sastre de la colònia ylesiana –es va apressar a dir Bria, i va llançar una mirada plena de súplica al Han, com preguntant-li si seria capaç d'aguantar tot allò mentre anava a canviar-se.

Han la va tranquil·litzar amb un gest de la mà.

–Ves a canviar-te, preciosa.

La senyora Tharen va tornar a posar-se rígida davant aquella mostra d'afectuosa intimitat. Bria va somriure al Han, va llançar una mirada dubitativa a la seva mare i el seu germà i va sortir ràpidament de la sala.

–Bé, Han... A què es dedica? –va preguntar Pavik Tharen.

Li estava mirant fixament, i els seus ulls li avaluaven d'una manera que va fer que el jove pilot se sentís bastant incòmode.

–Oh, la veritat és que accepto qualsevol treball que m'ofereixin i que em permeti guanyar-me la vida –va replicar Han en un to ple de jovialitat–. Però bàsicament sóc pilot.

–Serveix en l'Armada Imperial? –va preguntar la senyora Tharen, i la seva expressió es va tornar lleugerament menys ombrívola–. És oficial?

–No. Pilot de naus, senyora. Puc pilotar pràcticament qualsevol nau i portar-la a pràcticament qualsevol lloc. Per això estava a Ylèsia. Em dedicava al con... –Han es va interrompre bruscament, recordant per primera vegada en molt temps que comerciar amb espècia era altament il·legal–. Bé, diguem que em van contractar per transportar carregaments d'un costat a un altre.

–Oh –va murmurar la senyora Tharen. Resultava obvi que no havia entès gens i, al mateix temps, que això no impedia que la resposta d’en Han no li agradés massa–. Què interessant.

–Sí. Té els seus moments –va dir en Han.

–Jo també vaig començar sent pilot, fa ja molts anys –va dir Renn Tharen, amb una nota d'aprovació en la veu–. Quan tenia més o menys la seva edat, Han... Vaig començar des de baix, i després vaig anar pujant a poc a poc fins que vaig acabar sent propietari de tota l’empresa de transports. Així va ser com vaig guanyar el meu primer milió.

Durant un moment Han va sentir la temptació d'explicar-li que planejava entrar en l'Acadèmia Imperial, però el costum de no revelar cap informació de naturalesa personal estava massa arrelada en ell. El jove corellià es va limitar a somriure i va assentir amb el cap.

–L'espai era realment emocionant aleshores, senyor –va dir–. Suposo que hi havia munts de pirates, veritat?

Renn Tharen va somriure.

–Vaig tenir unes quantes ensopegades amb ells. M'imagino que vostè també els haurà tingut.

Han li va retornar el somriure.

–Sí, de tant en tant...

Els ulls de la Sera Tharen, que semblava sentir-se una mica inquieta, van anar de l'un a l'altre.

–Ai mare. Això sona... perillós.

–Forma part del treball, senyora Tharen –va dir Han.

–Però estic oblidant els meus deures d'amfitriona! –va exclamar la senyora Tharen–. Puc oferir-li alguna beguda o una mica de menjar, capità Solo?

–No m'importaria prendre una cervesa alderaaniana –va dir Han–, i una mica de pa amb carn i formatge. Hem estat viatjant durant tot el dia.

–Parlaré amb la nostra cuinera –va dir la senyora Tharen–. És seloniana, sap?

Han va quedar sorprès en comprendre que la «cuinera» era un ésser viu en comptes d'un androide. Aquesta nova prova de riquesa li va impressionar més que qualsevol de les anteriors.

Quan Bria va tornar a aparèixer, Han ja estava menjant en el menjador. Han la va veure entrar i es va detenir a meitat d'una mossegada.

Bria portava un senzill vestit verd blavós que feia joc amb els seus ulls. La tela desprenia una suau iridescència, i s’enganxava al seu cos en els llocs més adequats; i, per primera vegada des que Han la coneixia, els cabells de la Bria estaven atractivament pentinats i havien estat meticulosament raspallats fins a quedar convertits en un halo de delicats rínxols daurat vermellosos. La jove semblava tan diferent de la lladre armada amb un desintegrador de feia uns dies que era com si acabés de sorgir d'un altre univers.

«M'alegro que Ganar Tos no pugui veure-la ara», va pensar sardònic.

–Estàs preciosa, cor –va dir–. Portes un vestit molt bonic.

Han era prou sofisticat per comprendre que aquell vestit probablement costava més crèdits dels quals guanyava un pilot espacial en una setmana. L'han educat perquè tingui tantes coses... –va pensar amb creixent inquietud–. Com reaccionarà quan hagi de viure amb el sou d'un cadet imperial primer i d'un oficial imperial després?

Bria va somriure i es va asseure al costat d'ell.

–Podria menjar alguna cosa jo també, mare? M'estic morint de gana!

Mentre Han i Bria consumien el seu tardà sopar, la família de la jove es va asseure a la taula i es va dedicar a prendre xarrups del caríssim destil·lat d’enfiladissa de cofina en fràgils tasses de porcellana de Levier, mentre que el majordom, també natiu de Selònia, atenia les seves peticions.

–Bé, capità Solo... És vostè corellià? –va preguntar la senyora Tharen, enarcant una delicada cella per indicar que estava pràcticament segura d'això mentre Han, que encara estava mastegant, assentia i empassava.

–Sí, senyora.

–I la seva família... És vostè un Sal-Solo, potser? –va preguntar la senyora Tharen amb una ombra d'esperança en la veu–. Tinc entès que tenen una propietat realment preciosa i una mansió molt antiga. He vist al fill en unes quantes ocasions, però la senyora Sal-Solo porta una existència molt solitària. Sembla ser que la seva salut no és molt bona.

–No, senyora Tharen –va replicar Han–. No som parents.

–Oh! –va exclamar la senyora Tharen, visiblement desil·lusionada–. A quina branca de la família pertany llavors?

Han es va adonar que Bria estava començant a sentir-se molt incòmoda, però de moment no tenia molt clar si sofria per ell o a causa d'ell.

–Doncs no ho sé, senyora Tharen –va dir sincerament–. El més probable és que sigui orfe. Uns comerciants em van trobar vagant per un carreró en els molls de l’espaiport de la capital quan era molt petit, i em van recollir i em van criar. He passat la major part de la meva vida a l'espai.

Una part de la seva ment va extreure un pervers plaer de la manera en què la senyora Tharen reaccionava a aquella informació.

–Què estrany –va dir Pavik Tharen–. El seu aspecte em resulta tan familiar que estic segur que li he vist en alguna ocasió anteriorment. No sé on va poder ser... Potser fora en una barbacoa. Tinc una imatge mental d'haver-li vist durant la barbacoa que celebraren després d'una gran competició d’swoops.

Han es va enrederar per dins. Les paraules de Pavik acabaven de fer que Han també se’n recordés d'ell. Pavik probablement tindria dos o tres anys més que en Han, i el germà de la Bria havia competit amb bastant freqüència en algunes de les carreres d’swoops. La diferència d'edat havia impedit que arribessin a enfrontar-se, però Han se’n recordava d'haver-lo vist.

I, naturalment, cada vegada que havia pres part en alguna gran carrera d’swoops, Han formava part d'una «unitat familiar» creada per Garris Botxí per despullar als corellians més rics dels seus diners mitjançant l'estafa.

–Ho sento, però no me'n recordo de vostè –va dir en el to més tranquil i despreocupat que va ser capaç–. He estat fora de Corèllia durant els últims anys, i em temo que no he assistit a una barbacoa corelliana des que era petit.

–Però ho recordo amb tota claredat... –va dir Pavik, entretancant els ulls i contemplant a Han amb creixent suspicàcia–. Vostè estava recolzat en una swoop i menjava unes costelles de traladó rostit. Sí, ara mateix estic veient la imatge amb tota claredat...

–És sorprenent, veritat? –va dir Han, recolzant-se en el seu seient amb un somriure–. La gent sempre m'està dient aquest tipus de coses. Dec tenir una d'aquestes cares tan..., tan corrents que munts de persones em confonen amb altres tipus.

–Doncs jo no crec que tinguis un aspecte corrent, Han –va dir Bria, no entenent el que ocorria però tractant de ser lleial–. De fet, em sembla que qui t'hagi conegut ja no podrà oblidar-te mai. Ets... únic. –Li va somriure–. I també ets molt maco.

Han va respirar profund i va aconseguir dirigir un afable somriure a la família Tharen.

–Gràcies, amor –va dir–. Però en realitat només sóc un tipus d'allò més corrent.

Bria per fi va captar la subtil indirecta i no va dir res més. Pavik Tharen va seguir estudiant al Han amb suspicàcia.

–Bé, estic segura que els dos estaran molt cansats –va dir Sera Tharen en un to excessivament jovial–. Faré que Maronea li prepari una de les habitacions per als convidats, capità. Òbviament tu voldràs tornar a dormir a la teva habitació, Bria, i ja veuràs que no he canviat absolutament res, estimada. Sabia que algun dia recuperaries el seny i tornaries amb nosaltres!

–La veritat és que no va haver-hi prou amb què prengués la decisió de marxar –va dir Bria en veu baixa i suau–. Quan has posat els peus a Ylèsia, ja no et deixen marxar. No hi ha naus, i tenen guàrdies armats. Si no hagués estat pel Han..., mai hauria pogut escapar d'allà.

–Oh, estimada... –va dir la senyora Tharen.

La hi veia molt preocupada, i semblava no saber què havia de creure. Han va tenir la impressió de què el seu únic contacte amb el costat fosc de la vida probablement es reduïa al que veia en les sèries d’acció i aventura de la trivisió.

–Ja ho he entès, Bria –va dir Renn Tharen, fent que els seus ulls es trobessin amb els d’en Han–, i mai ho oblidaré. Han és un heroi, Sera, i el deute que hem contret amb ell és tan gran que mai podrem saldar-lo. De no haver estat per ell, mai hauríem tornat a veure la Bria. Probablement li va salvar la vida.

–Oh... Ai mare...

Aquelles al·lusions al perill que havia corregut la seva filla estaven posant cada vegada més nerviosa a la senyora Tharen. Pavik Tharen, per la seva banda, semblava cada vegada més escèptic.

Han va seguir a Maronea, la donzella seloniana, fins a una habitació situada a l'altre costat de la casa. Li va divertir veure que la seva habitació es trobava el més lluny possible de la de Bria i que la gran suite ocupada pels seus pares s'interposava entre les dues habitacions. Pel que sembla, la mare de la Bria havia decidit eliminar d'arrel qualsevol possibilitat que el seu convidat i la seva filla mantinguessin qualsevol classe de contacte social a hores intempestives.

«No sé si podré aguantar fins que vengui els tresors de Teroenza i sortim d'aquí –va pensar mentre es despullava i es ficava en el llit–. El pare de la Bria no està malament i tinc la impressió de què de jove va ser un bon tipus, però la seva mare i el seu germà...»

Va sospirar i va tancar els ulls. Aquella nit, almenys, la senyora Tharen podia dormir tranquil·la. Han estava tan cansat que només podia pensar a dormir, i abans de quedar-se dormit es va sorprendre pensant que dues hores en companyia de la família de la Bria li havien deixat més esgotat que tota la fugida d’Ylèsia.

Següent