2
El
Banc Imperial ocupava tres pisos d'un monstruós gratacel del nivell superior de
Coruscant. En Han va anar fins a les portes i va fer un cop d'ull a l'interior.
El vestíbul era enorme, una immensitat de glasina fumada, marbre i duracret
negres i transpariacer que resplendia amb suaus centelleigs.
Respirant
profund, i encara trobant a faltar el pes del seu desintegrador, Han va entrar
a l'edifici i va anar cap al lluent mostrador. El vestíbul estava replet de
ciutadans i tipus amb aspecte d'homes de negocis, i Han semblava i se sentia
molt fora de lloc allà amb el seu vell mico de pilot, que havia estat despullat
de totes les seves insígnies, i la seva vella jaqueta i les seves gastades
botes. Però com més incòmode se sentia, més orgullosament alçat procurava
mantenir-se.
Va
haver de fer cua durant diversos minuts, però va acabar trobant-se davant d'una
empleada del banc. Era jove i bonica, però la seva mirada era impersonal...,
fins que Han la va obsequiar amb el millor somriure tort de tot el seu
repertori. Gairebé contra la seva voluntat, la treballadora li va retornar el
somriure.
–Bon
dia –va dir Han–. Fa alguns dies vaig obrir un compte a Corèllia amb vista a la
meva estada aquí. M'agradaria retirar els fons que vaig ingressar.
–Desitja
cancel·lar el seu compte?
–Sí.
–Molt
bé, senyor. Pot ensenyar-me la seva targeta d'identificació? Transferirem els
fons al document, i a partir de llavors podrà tenir accés a ells a través de
qualsevol terminal de crèdit de Coruscant o de qualsevol dels mons dels
sistemes interiors. Li sembla una solució satisfactòria, senyor... Idànian? –va
afegir després que Han hagués passat la targeta d'identificació per sota de la
barrera de glasina.
–Oh,
sí –va dir Han, havent de reprimir l'impuls de demanar que li lliuressin tots
els diners en monedes i certificats de crèdit perquè sabia que un comportament
tan inusual seria vist amb suspicàcia.
La
caixera va examinar la targeta, i les seves celles es van enarcar de manera
gairebé imperceptible quan va veure les xifres registrades en el compte. «No
esperava que un tipus com jo disposés d'aquesta classe de fons», va comprendre
Han, sarcàsticament divertit.
–Aquesta
suma supera la quantitat que estic autoritzada a abonar sense comptar amb
l'aprovació del meu supervisor. Si té la bondat d'esperar un moment, obtindré
aquesta autorització i després transferiré els fons a la seva targeta.
No hi
havia gran cosa que Han pogués fer excepte assentir.
Després
que la caixera li deixés esperant davant de la barrera, Han va reprimir
l'impuls de començar a remoure's nerviosament i va obligar als seus ulls a
mirar fixament cap endavant, impedint que es dediquessin a recórrer l'enorme
vestíbul a la recerca de guàrdies o agents de seguretat.
«Pren-t'ho
amb calma –es va ordenar a si mateix–. Ja sabies que amb una retirada de fons
tan enorme haurien d'obtenir una autorització prèvia, no? Almenys ara ja sé que
Okanor va transferir els diners de la forma en què li vaig dir que ho fes...»
Va
veure que la caixera parlava ràpidament amb un home alt i corpulent que portava
un elegant vestit d'executiu. L'home va assentir, va agafar la targeta d'identificació
d’en Han i va anar cap a ell pel costat de la barrera en el qual estava
esperant el jove pilot.
–Jenos
Idànian? –va preguntar cortesament.
Tenia
el rostre grassonet i rosat, ulls blau pàl·lid i una gran calba envoltada per
uns quants flocs de cabells blancs.
–Sí
–va dir Han.
–Sóc
Parq YewGeena Plancke, el director-gerent d'aquesta sucursal. He autoritzat la
seva retirada, senyor, però abans que pugui retornar-li la seva targeta
desitjaria veure alguna altra classe d'identificació..., purament com a
formalitat, per descomptat. –Plancke va somriure educadament–. Em temo que les
institucions financeres estan sotmeses a aquest tipus de regles. Tindria la
bondat d'acompanyar-me al meu despatx?
Va
assenyalar un cubiculum delimitat per parets de glasina. Han va sentir que se
li estarrufava el borrissol del clatell, però podia veure tot l'interior del
despatx i no hi havia ningú més allà dins, i tampoc hi havia guàrdies visibles
per enlloc.
–Molt
bé –va dir–, però tinc una mica de pressa, així que espero que no triguem
massa.
–Només
serà un segon –li va assegurar Plancke, apartant-se perquè Han pogués passar
davant.
El
jove corellià va entrar en el despatx amb pas ràpid i segur de si mateix, però
tots els seus sentits es trobaven en estat d'alerta i cada múscul s'havia tibat
per entrar en acció. El despatx de Plancke tenia una atmosfera general
delicadament tranquil·litzadora: el cubiculum contenia un escriptori de marbre
d'aspecte molt car damunt del qual hi havia un punxó d'escriptura i un quadern
electrònic, amb un arranjament floral ultramodern de lorquídies negres adornant
una de les cantonades. Hi havia dues butaques per a les visites i el sofà de
cuir negre clonat de Plancke, tan car com l'escriptori.
–Assegui's,
senyor Idànian –va dir Plancke, assenyalant una butaca. Han va prendre seient
en ella–. I ara, si em proporciona una altra font d'identificació, l'examinaré
i podrà marxar-se de seguida.
Han
va treure la identificació sense fer-se de pregar, però no es va perdre ni un sol
dels moviments de Plancke. «Si algú m'oferís encara que només fossin dos
crèdits, sortiria corrent d'aquí –va pensar–. Això em fa mala olor...»
Plancke
va agafar la identificació i la va introduir en un lector.
–Oh,
vaja –va dir, no semblant ni sorprès ni apesarat–. Em temo que tenim un
problema, senyor. M'han ordenat que congeli el seu compte. No puc donar-li ni
un sol crèdit dels seus diners.
Han
ja s'havia aixecat d'un salt.
–Què?
Però... Per tota la galàxia, què està passant aquí?
Plancke
va bellugar el cap.
–Només
sé que l'inspector Hal Horn, que pertany a la Corporació de Seguretat, s'ha
posat en contacte amb el Banc Imperial; se sospita que els seus fons han estat
obtinguts de manera il·legal, i romandran congelats fins que hagin estat escrupolosament
investigats per les agències de
seguretat corelliana i imperial.
Han
no va malgastar l'alè intentant discutir amb Plancke i es limità a anar cap a
la porta, sentint com si unes tenalles gravitatòries li estiguessin aixafant el
pit. «No... Això no pot acabar així...»
Estava
a només un metre de la gruixuda porta de glasina fumada quan va sentir un suau
espetec electrònic.
–Ho
sento, senyor. Em temo que se m'ha demanat que li retingui aquí fins que
arribin les forces de seguretat imperials –va dir Plancke, qui semblava estar
gaudint enormement la seva oportunitat de ser un heroi–. Assegui's.
Han
va girar sobre els seus talons i els seus ulls es van clavar en el gros gerent.
Plancke somreia afablement, i les seves rodones galtes rosades feien que
semblés un alegre follet sorgit d'un conte infantil.
–També
he cridat al nostre guàrdia. Hauria d'arribar en qualsevol moment. Si us plau...
Assegui's mentre espera al fet que li arrestin.
La
ràbia es va ensenyorir d’en Han, donant-li una fortalesa que no sabia que
posseís.
–Abans
hauran de matar-me! –va rugir, saltant cap endavant.
Han
va volar per sobre de l'escriptori, agafant el punxó d’escriptura de Plancke
mentre passava sobre ell. Va xocar amb el sorprès gerent i el va empènyer cap
enrere en la seva cara butaca. Un segon després l'esmolada punta del punxó
estava col·locada just darrere del rosat lòbul d'una de les orelles de Plancke.
–Una
empenteta –va dir Han carrisquejant les dents–, i això es lliscarà entre l'os
de la mandíbula i el crani i s'enfonsarà en el seu cervell, Plancke. Suposant
que en tingui un, és clar... Té vostè un cervell dins d'aquest cap, Plancke?
–Sí...
–Fantàstic.
Doncs llavors usi’l, d'acord? Ja estic molt furiós..., així que no faci que
m'enfadi encara més.
Han
va poder sentir com tots els músculs de la gola de Plancke es contreien mentre
empassava saliva. Quan va respondre, ho va fer amb un fil de veu aguditzada per
la por.
–Sí...
–Magnífic
–va dir Han–. I ara m'apartaré, i vostè s'aixecarà i tornarà a asseure's en la
seva preciosa butaca. Quan arribi el seu guàrdia, deixarà que entri com si no
hi hagués absolutament cap problema. M'ha entès?
–Sí...
Plancke
va fer exactament tot el que se li havia dit que fes. Han es va agotzonar
darrere de la seva butaca, i la mà que empunyava el punxó va avançar fins que
l'esmolada punta de l'instrument va punxar l'esquena del gerent.
–Jo
entenc molt d'aquestes coses, Plancke, així que cregui'm quan li dic que si li
enfonso això en el ronyó li causaré un dolor realment horrible –va murmurar
Han–. De fet, fins i tot podria matar-li. Vol córrer aquest risc?
–No...
–Fantàstic.
Aquí ve el seu guàrdia. Deixi-li entrar.
–Sí...
El
pany de la porta es va desactivar amb un espetec i el guàrdia va entrar. Amb un
segon n’hi va haver prou perquè Han es posés dempeus i tornés a pressionar la
gola de Plancke amb la punta del punxó.
–Digui-li-ho!
–No
es mogui –va dir Plancke amb desesperació–. Em matarà!
–Exacte
–va dir Han amb un somriure de fera–. I a més gaudiré fent-ho. I si vol cobrar
el seu sou quan arribi el proper dia de paga, ara vostè farà exactament el que
jo li digui. Posi el seu desintegrador damunt de l'escriptori d’en Plancke, i
mogui's realment molt a poc a poc mentre ho fa. M'ha entès?
El
guàrdia va extreure el desintegrador de la seva pistolera amb cautelosa
lentitud i el va deixar damunt de la llosa de marbre negre. Han va estirar el
braç esquerre i el va agafar.
–Fiqui's
sota l'escriptori –va ordenar–. No surti d'aquí fins que jo l'hi digui.
–Sí,
senyor.
Han
va recolzar el canó del desintegrador en la templa de Plancke, mantenint el
gros cos del gerent enganxat al seu.
–I
ara anem a sortir d'aquest banc –va dir amb la veu enronquida per la tensió–.
Anem a sortir d'aquí, a poc a poc i sense presses, i ens dirigirem cap al
turboascensor. Quan arribi allà, li deixaré marxar..., a condició que hagi
estat un director de banc molt bo i obedient durant tot el trajecte. Comprès?
–Sí...
–Fantàstic.
Van
aconseguir travessar la meitat del vestíbul abans que algú s'adonés que estava
ocorrent alguna cosa estranya. Un home va cridar i un altre va deixar escapar
un xiscle de terror, i una dona va començar a deixar anar esgarips.
Han
va alçar el desintegrador cap al sostre i va prémer el gallet. Una pluja de
restes embolicades en flames es va escampar sobre el sòl del vestíbul.
–Tothom
al terra! –va cridar.
La
seva ordre era innecessària. Tots els ciutadans s'havien apressat a encongir-se
sobre la cara catifa.
–Molt
bé, Plancke... I ara, a poc a poc i amb calma.
Van
avançar junts cap a les portes i van sortir al carrer. Han afluixà lleugerament
la presa amb la qual havia estat subjectant a Plancke, preparant-se per llançar
al sòl al gros gerent d'una empenta i entrar d'un salt en el turboascensor. Es
negava a pensar en el que faria després! «Cada cosa al seu temps –es va
advertir a si mateix–. Cada cosa al seu temps...»
Va
seguir mirant al seu voltant mentre ell i Plancke anaven cap al turboascensor,
i això li va permetre veure a l'escamot de soldats de les tropes d'assalt
imperials abans que aquests li veiessin a ell. En Han va tirar de Plancke fins
a deixar-lo enganxat al seu cos i va recolzar el canó del desintegrador sobre
el seu cap.
–No
disparin! –va balbotejar Plancke mentre els soldats alçaven les seves armes–.
Sóc el que els ha cridat! Sóc el director del banc!
Han
va començar a retrocedir cap al turboascensor, remolcant el pesat cos de
Plancke davant d'ell. Un ràpid cop d'ull a les llums de l'indicador de situació
li va informar que la cabina ja es dirigia cap a aquell nivell.
–Va a
escapar! –va cridar un dels soldats.
Han
s'havia quedat immòbil davant de la porta, suant, amb el cos en tensió i
sentint-se prou nerviós per sortir disparat d'un salt fora de l'atmosfera de
Coruscant quan ocorregués alguna cosa. Però va aconseguir ocultar tot això i es
va limitar a esperar, protegit darrere de la tremolosa i corpulenta silueta del
director de la sucursal.
Un
instant després va sentir com les portes del turboascensor s'obrien darrere
d'ell.
–No
li deixin escapar! Obrin foc! –va cridar l'oficial de les tropes d'assalt.
–Noooooo!
–udolà Plancke mentre l'aire vibrava amb el xiuxiueig dels feixos
desintegradors.
Han
va saltar cap enrere, olorant a carn cremada i arrossegant amb si el cos de
Plancke, que ja havia començat a caure, fins a l'interior de la cabina. Va
tenir el temps just de fer un tret abans que les portes del turboascensor es
tanquessin, i després va deixar caure el puny sobre l'últim botó de la filera
de pisos.
El
turboascensor d'alta velocitat va caure com una pedra.
Han,
tossint i panteixant, va aconseguir aixecar-se. Una sola mirada va ser prou per
veure que Plancke estava mort. Han ho va sentir per ell. Si aquells soldats no
haguessin tingut tantes ganes de prémer el gallet, li hauria deixat marxar.
Han
va sentir una successió d'espetecs en les orelles mentre el turboascensor
continuava baixant vertiginosament. Es va apressar a treure el seu
mapa-connexió i va comprovar la seva situació. Si el sistema cartogràfic no
mentia, aquell ascensor li portaria uns cent cinquanta nivells més a baix, i
després hauria d'agafar un altre.
Han
va sortir d'un salt de la cabina tan aviat com les portes es van obrir davant seu.
El jove corellià havia portat a ròssec el cos de Plancke fins al racó més fosc
del turboascensor perquè no pogués ser vist des de l'entrada. Han també s'havia
guardat el desintegrador sota la jaqueta de cuir, però la seva mà reposava
sobre la seva culata, preparada per empunyar-lo.
Els
seus ulls es van trobar amb una escena que no podia ser més plàcida. Els
ciutadans passejaven per un camí que serpentejava entre edificis, i se sentia
una música suau que procedia d'algun lloc no gaire llunyà.
Han
va fer un ràpid cop d'ull al seu mapa-connexió mentre caminava. «Haig de girar
a la dreta per aquí...»
I allà
estava el següent turboascensor. Han va decidir oblidar-se d'ell per
considerar-ho massa obvi, i va anar a agafar un tub horitzontal per anar fins
al megabloc següent. Després va venir un altre trajecte de baixada en un
turboascensor, aquesta vegada de dos-cents nivells de longitud.
Mentre
buscava el següent turboascensor, assegurant-se que els seus girs i voltes eren
decidits per l'atzar, Han va veure que els carrers cada vegada estaven més bruts.
Va tornar a baixar. Ja havia descendit cinc-cents nivells. Els carrers es van
tornar encara més foscos i bruts.
En un
moment donat un grup de nois va anar cap a ell mentre Han passava ràpidament al
costat d'ells.
–No
ho feu –va dir Han mentre sacsejava el cap a manera d'advertiment.
–No?
–es va burlar el líder, un noi enorme de pell fosca amb una negra cabellera greixosa
– Ooooooh, què li passa a l’homenàs? Te por? Quan hàgim acabat amb ell, el
nostre homenàs sabrà el que és la por...
Els
centelleigs de sis fulles vibratòries es van escampar sobre el verrim que
cobria les parets dels repugnants carrerons en què s’havien convertit els
carrers. Han va sospirar, va posar els ulls en blanc i empunyà el seu
desintegrador.
La
banda es va evaporar tan de pressa com si un eixam de falcopenats hagués caigut
sobre ella i s'hagués portat als nois suspesos de les seves urpes. En Han va
seguir immòbil, el desintegrador a la mà, fins que va estar segur que tots
s'havien anat.
Uns
quants transeünts sobresaltats li van mirar fixament i després es van apressar
a allunyar-se, decidits a ocupar-se dels seus assumptes i amb tota una varietat
d'expressions del tipus «No he vist res!» a la cara.
Han
va tornar a amagar el desintegrador sota la jaqueta i va trotar carrer avall en
direcció al següent turboascensor.
Cent
nivells més, i després altres cent. Havia descendit set-cents nivells, i el seu
mapa-connexió ja no li servia de res. «Fins a quines profunditats arriba aquest
lloc?», es va preguntar mentre pujava a un altre ascensor horitzontal. La
cabina empestava a efluvis humans i alienígenes.
Vuit-cents
nivells... Vuit-cents cinquanta...
En
aquestes altures Han ja estava avançant per carrers on la il·luminació es
reduïa als tènues rajos de llum que brollaven dels conductes de ventilació, o a
la feble resplendor dels llums de lluentor adherides als vells edificis mig en
ruïnes. El permacret que hi havia sota les seves botes solia estar recobert per
líquids viscosos i pudents. Un plugim contaminat queia lentament, i gruixudes
capes de fongs creixien sobre les pedres.
No hi
havia ciutadans visibles, només siluetes esmunyedisses que es movien massa de
pressa i massa furtivament per poder ser identificades. Han va pensar que
algunes d'elles potser fossin alienígenes, i sabent fins a on arribava la
desconfiança i l'odi que l'Emperador sentia cap als alienígenes –i que
Palpatine mai havia tractat d'ocultar–, no li va sorprendre trobar-los
aguaitant en les profunditats de Coruscant.
Mil
nivells... Mil cent...
Va
començar a buscar un altre ascensor, però no va aconseguir trobar-ne cap. El
que va trobar va ser una sèrie d'escales de cargol que seguiren portant-lo cada
vegada més a baix.
Ja
gairebé havia descendit dos mil nivells, i es trobava a uns tres mil sis-cents
metres per sota del nivell superior del Banc Imperial en el qual havia entrat a
primera hora del matí.
Han
estava panteixant a pesar que anava costa avall. En aquells nivells l'aire
estava saturat d'humitat i feia una olor molt dolenta, com si es trobés en el
fons d'un túnel.
No hi
havia ni rastre de persecució. «Els he despistat», va pensar Han mentre
caminava sense rumb d'un costat a un altre. Va tenir un fugaç besllum d'alguna
cosa que corria ràpidament al costat de la façana d'un dels vells edificis que
semblaven ser a punt d'esfondrar-se, alguna cosa que es movia amb el cos
encorbat, com un animal, però que caminava sobre les seves potes posteriors.
Uns esquinçalls de tela esparracada amb prou feines ocultaven la seva pàl·lida
pell clapejada per lesions i nafres que traspuaven pus. La criatura li va
llançar un grunyit des de darrere de la bruta cortina dels seus llisos cabells,
revelant una boca plena de dents convertides en restes podrides.
Han
es va sentir incapaç de decidir si aquella cosa era o havia estat humana.
La
criatura es va allunyar, bufant i xiuxiuant com un vrelt, meitat sobre els peus
i meitat usant les quatre extremitats mentre corria.
Han,
horroritzat, va treure el desintegrador de sota la seva jaqueta i se’l va ficar
sota el cinturó, decidint portar-lo a la vista amb l'esperança que la seva
presència mantindria allunyada a qualsevol altra criatura com la que acabava de
veure que pogués estar rondant pels voltants.
Va
passar per davant de l'entrada d'un altre carreró i allà, entre les
escombraries i els líquids viscosos, va veure a diversos troglodites que
estaven fent trossos una cosa, estripant-la i ficant-se trossos d'aquell el que
fos en les seves boques tacades de vermell. Han, fastiguejat, va empunyar el
desintegrador, va fer un tret per sobre dels seus caps i va veure com fugien.
No es
va acostar ni un centímetre més a la presa dels troglodites, però va empassar
saliva amb tremolosa dificultat quan va veure que unes costelles de forma
humana sobresortien del pit destrossat. «Pels Esbirros de Xendor... Quina
classe de lloc és aquest?»
Els
músculs de les seves cames ja començaven a estar molt cansats. Han no portava
cronòmetre, però quan va passar per sota d'un conducte de ventilació va tirar el
cap tan cap enrere com va poder i va alçar la mirada cap a aquelles
vertiginoses altures. Un quadrat de pàl·lida i tènue llum era visible al final
del conducte. «Ja està començant a enfosquir. Quan hagi aconseguit arribar al
punt de cita, serà de nit...» Per primera vegada en hores, Han va pensar en la Bria,
i es va alegrar enormement de no haver-la portat amb si al banc aquell matí.
Sabia
que Bria estaria molt preocupada. Amb un sospir, Han localitzà una altra escala
i va iniciar el llarg, llarg ascens.
Quan
per fi va arribar a un nivell que disposava de luxes com els parcs i, dins
d'ells, bancs en els quals asseure's, Han sentia enrampades en les cames i
estava tremolant d'esgotament. Es va deixar caure en un banc, i es va preguntar
per primera vegada què anava a fer.
Estava
tan cansat i abatut que la seva ment girava en cercles com un animal atrapat
dins d'una barrica que rodés costa avall. «Haig de pensar –es va dir–. No puc
permetre que Bria em vegi en aquest estat...»
Però
malgrat tots els seus esforços, no va aconseguir trobar cap solució al seu
dilema actual. Es va aixecar i va anar amb pas vacil·lant cap al turboascensor
més proper, sentint-se com un dels troglodites, amb prou feines humans, que
havia vist.
Quan
va fer un cop d'ull al seu localitzador, va descobrir que tornava a funcionar i
va començar a seguir les seves indicacions per arribar a les coordenades que li
havia donat a Bria.
«Nivell
132, megabloc 17, bloc 5, subbloc 12...», es repetia a si mateix una vegada i
una altra. Mentre anava ascendint pels nivells i s'acostava a aquells en els
quals li semblava que es podia viure, el seu estómac va començar a grunyir en
captar bafarades de delicioses olors procedents dels tapcafs i els restaurants
davant els quals passava.
I per
fi va acabar veient un rètol que il·luminava la nit en una secció dels barris
baixos enganxada a l'enclavi alienígena. La silueta d'una gegantesca aranya
peluda devaroniana dibuixada amb virolades llums verd-i-negres, dels seus
ullals degotava verí, i penjava d'una teranyina de colors carmesins tan
intensos que ferien la vista. «L'Aranya Resplendent. Per fi...»
Els
carrers estaven plens de sorolls i d'agitació, i molts dels transeünts havien
abusat de la beguda o de les drogues. Han va passar per davant de l'entrada d'un
carreró i va veure que algú activava una llum, i un instant després va veure el
centelleig blau i va sentir el xiuxiueig que acompanyaven a la ignició d'una
dosi de brillestim.
Es va
detenir en un petit portal davant de la cantina i es va preguntar si Bria li
estaria esperant dins o fora. Esperava que no hi hagués entrat sola..., o
hauria tractat d'establir contacte amb Nici l’Especialista? Han va sospirar, es
va treure la suor de la cara amb una mà i va sentir que el cap li donava voltes
a causa de l'esgotament, la set i la gana.
Mentre
titubejava, va sentir que algú li agafava del braç. Han va girar sobre els seus
talons, portant la mà a la jaqueta per agafar el desintegrador amagat, i es va
quedar immòbil quan va veure la Bria.
–Amor
meu! –va panteixar, abraçant-la tan apassionadament que la jove va començar a
debatre's passats uns segons mentre Han es meravellava davant la deliciosa
sensació de tenir-la entre els seus braços i es preguntava com podia olorar tan
bé.
–Han!
–va protestar Bria–. No puc respirar!
Han
va afluixar lleugerament la seva abraçada i va intentar no trontollar. Bria li
va apartar els cabells del front i va alçar la mirada cap als seus ulls per
contemplar-li amb visible preocupació.
–Oh,
Han! –va preguntar–. Què ha ocorregut?
Han
va sentir que un nus de dolor i pena li oprimia la gola, i durant un moment va
pensar que anava a passar la major vergonya de la seva vida perquè era a punt
de posar-se a plorar com un nadó. Però va respirar profund i va bellugar el
cap.
–Aquí
no –va dir–. Anem a buscar un lloc on puguem dormir i una mica de menjar. Amb
prou feines em tinc en peus.
Mitja
hora després estaven tancats a la seva habitació en un brut hotel barat. Han
havia estat en llocs pitjors, però li dolia veure com la Bria feia un valerós
intent de fingir que no estava horroritzada davant la brutícia, les olors i els
insectes que corretejaven d'un costat a un altre. Però l'hotel era barat, i
semblava un lloc segur.
El
primer que va fer Han va ser rentar-se i beure diversos gots d'aigua. Encara se
sentia una mica marejat, però l'olor del menjar per portar li va reviure una
mica. Es va asseure en la vora de l’atrotinat llit, i ell i Bria es van
alternar per menjar de l'únic recipient.
El
menjar va retornar una mica d'energia al cos esgotat d’en Han. Va empassar
l'últim mos i es va tirar cap enrere per contemplar-la amb ulls ennuvolats pel
cansament mentre es preguntava per on havia de començar.
–Has
d'explicar-m'ho, Han –va dir la jove–. Puc veure per la teva expressió que les
coses han anat malament. No vas aconseguir els diners, veritat?
Han
va bellugar el cap i després, a poc a poc i amb veu vacil·lant i entretallada,
li va anar explicant el que havia ocorregut. Els ulls de la Bria es van omplir
de llàgrimes mentre romania immòbil, escoltant-li. Finalment Han va arribar al
final del seu relat i va callar..., o potser fos que s'havia quedat sense
paraules.
–I
vaig tornar aquí –va concloure uns moments després–. La resta... La resta ja ho
saps, amor. –La va mirar, sentint que se li formava un nus en la gola–. Bé,
així estan les coses. No hi ha res que puguem fer sobre aquest tema. L'única
forma de seguir endavant és usar els últims crèdits que ens queden per tractar
de sortir de Coruscant. Després... Després podem treballar. Puc aconseguir una
ocupació de pilot. Sé que puc fer-ho.
Han
va sospirar i va enterrar el cap a les seves mans.
–Jo
tinc la culpa de tot el que ha ocorregut, petita –va seguir dient uns moments
després–. Hauria d'haver-me imaginat que els hutts durien a terme una recerca
completa de les meves pautes retinines en tots els sistemes, i que acabarien
descobrint totes les meves identitats falses. Creia haver estat molt llest...,
però he estat més idiota que una caixa de roques. Oh, Bria... –Va deixar
escapar un gemec i es va tornar cap a ella, embolicant-la amb els braços mentre
recolzava el cap en la seva espatlla–. Podràs perdonar-me?
Bria
li va besar en el front.
–No
hi ha res a perdonar –li va dir amb dolçor–. No ha estat culpa teva. Si no
haguessis fet el que vas fer, ara estaria en una casa de plaer on em farien
passar d'un soldat de les tropes d'assalt a un altre. Mai oblidis això, Han.
Ets un heroi. Em vas salvar, i t'estimo.
–Jo
també t'estimo –va dir Han, mirant-la als ulls–. Abans no era capaç de dir-ho,
però... Vull que ho sàpigues. T'estimo, Bria.
La
jove va assentir, i una llàgrima va aconseguir escapar i va començar a baixar
per la seva galta. Han la va netejar amb la punta d'un dit.
–No
ploris –li va dir–. Admeto que fa una estona vaig estar a punt de donar-me per
vençut, però he estat pensant i... Bé, si aconseguim marxar d'aquest condemnat
planeta, sé que podrem tirar endavant. Podem aconseguir que això nostre
funcioni. Crearem una vida pels dos... Sé que podem fer-ho. –Va titubejar, i
després va seguir parlant a tot córrer–. Fins i tot podríem casar-nos, amor. Si
tu vols, és clar...
Han
va veure que Bria havia quedat profundament commoguda per la seva maldestra
manera de declarar-se, però un instant després la jove remenà el cap.
–Els
teus somnis, Han... No pots renunciar a ells. Ens quedava tan poc camí per
recórrer... Hem de trobar alguna forma d'aconseguir-ho. Anaves a ser oficial de
l'Armada Imperial, recordes?
Aquesta
vegada li va tocar el torn a Han de bellugar el cap.
–Ja
no, Bria. Això s’ha acabat. Haig de pensar en què vaig a fer amb la meva vida.
–Oh,
Han! –va exclamar Bria, i es va posar a plorar– No puc suportar veure't tan
trist!
–Estic
bé –va insistir Han, encara que era una mentida.
Bria
va recolzar el cap sobre el seu pit i li va envoltar amb els braços.
–Aquesta
nit no correm perill –va dir Han–, però demà haurem de fer bastants plans.
I un
instant després Bria li estava besant –en la boca, en el mentó, en la
mandíbula–, vessant sobre ell un desesperat diluvi de petons tan suaus que amb
prou feines li fregaven la pell. Han la va estrènyer contra el seu pit i va
capturar la seva boca, besant-la i acariciant-li la galta, lliscant els dits
entre els seus cabells, anhelant desesperadament tocar-la i ser guarit pel seu
contacte.
La
petita habitació plena de brutícia es va esfumar, i Han només va poder pensar
en el molt que s'alegrava d'estar al costat de la Bria...
Bria
Tharen estava asseguda en la minúscula i no gaire neta unitat de neteja, en
aquell món on el dia i la nit significaven molt poc per qui no portés una
opulenta existència de «nivell superior», mentre la nit s'anava preparant per
esfumar-se davant l’arribada de la llum diürna. Les seves mans sostenien un
punxó d'escriptura, i davant ella hi havia una fulla de plastipaper i un gran
munt de crèdits.
Podia
sentir els suaus roncs d’en Han, que arribaven tènuement fins a ella des del
dormitori. Han estava tan esgotat que no l’havia sentit aixecar-se i sortir de
l'habitació i, hores després, tampoc l'havia sentit quan va tornar.
Bria
lluitava amb el punxó i la fulla, deixant-los caure a cada moment per netejar-se
les llàgrimes que li ennuvolaven la vista i feien que li resultés gairebé
impossible escriure. Havia esborrat el plastipaper sis o set vegades per tornar
a començar, però el temps seguia transcorrent, i no podia estar allà quan Han
despertés..., perquè Bria sabia que en aquest cas mai seria capaç de marxar-se.
Per
això, una vegada més, estava escollint l'escapatòria del covard. Els sanglots
van formar un nus de llàgrimes en la seva gola, i Bria es va estrènyer el pit
amb les mans. Durant un moment es va preguntar si el seu cor aniria a deixar de
bategar a causa del dolor que sentia, però després va bellugar el cap i es va
dir a si mateixa que havia de deixar de perdre el temps. «Ho sento moltíssim
–es va obligar a escriure–. Si us plau, perdona'm que et faci això...»
Aquella
nit, i per primera vegada, Bria havia comprès que Han tal vegada no aconseguís
convertir en realitat el somni de tota la seva vida si seguia al costat d'ella.
Portava setmanes suposant una càrrega i un obstacle per a ell, però no ho havia
volgut admetre. Però aquella nit, en veure l'angoixa que hi havia en els seus
ulls i la tensió tremolosa de la seva veu... Bria no havia pogut suportar un
espectacle tan terrible.
I per
això havia sortit sigil·losament de l'habitació i hi havia trobat un bar, el
propietari del qual va acceptar uns quants crèdits a canvi de deixar-li usar la
seva unitat de comunicacions, i havia trucat al seu pare. Bria li havia demanat
ajuda, tant per a ella com per al Han. El munt de certificats de crèdit que hi
havia en el terra era el resultat d'aquesta petició. Renn Tharen era un home
que sabia com aconseguir que es fessin les coses, i no havia malgastat ni un
segon. Els diners havien arribat a les mans de Bria a través un dels socis
comercials del seu pare a Coruscant, qui li va lliurar els crèdits sense
permetre que la jove li donés les gràcies i va desaparèixer entre la foscor,
visiblement alleujat en poder sortir d'aquella taverna dels barris baixos que
romania oberta durant tota la nit.
Durant
la seva breu conversa, el pare de la Bria la hi havia advertit que no havia de
tornar a casa. Renn Tharen li va dir que uns inspectors de la Corporació de
Seguretat s'havien presentat en la mansió dels Tharen poc després que Bria i
Han s'escapolissin, i que havien preguntat on podien trobar-la.
–No
els vaig dir res –li havia explicat el seu pare–. I ara el teu germà i la teva
mare no em dirigeixen la paraula, perquè he decidit no lliurar-los la seva
assignació de fons habitual durant un mes a pesar que juren que ells no van
avisar a la Corporació de Seguretat. Tingues molta cura, estimada...
–La
tindré, papa –li va prometre Bria–. T’estimo, papa. Gràcies...
«També
li he fet mal a ell –va pensar la Bria–. Per què sempre acabo fent mal a les
persones que més estimo?»
Una
onada de desesperació va envair tot el seu ésser, però Bria es va negar a
deixar-se dominar per ella. L'única cosa que podia fer pel Han, si realment l’estimava,
era deixar-lo. «Sigues forta, Bria», es va ordenar a si mateixa.
Aferrant
el punxó amb més força, Bria es va netejar les llàgrimes i després es va
obligar a acabar la carta més difícil que havia escrit en tota la seva vida...
Han
va saber que una cosa anava malament abans d'obrir els ulls. No hi havia ni el
més mínim so, i tot estava en silenci.
–
Bria? –va murmurar. «On està?» Es va aixecar del llit i es va vestir–. Bria, cor...
No va
haver-hi resposta.
Han
va respirar profund i li va ordenar al seu cor desbocat que es calmés i deixés
de bategar tan de pressa. «Probablement haurà sortit a comprar uns quants
congrets i una mica de te estimulant per l’esmorzar», es va dir. Era una
suposició raonable, donades les circumstàncies..., però quelcom li deia que
s'equivocava.
Va
tancar el segell de la pitrera del seu mico i va agafar la seva jaqueta. Només
llavors es va adonar que la borsa de viatge de la Bria havia desaparegut.
Va
veure una cosa blanca que sobresortia de la butxaca de la seva jaqueta i va
deixar escapar un ronc gemec ple d'angoixa. Va treure aquella cosa blanca..., i
es va trobar sostenint una petita borsa plena de certificats de crèdit de la
categoria màxima. I també hi havia una cosa més...
Era
una nota escrita sobre una tira de plastipaper doblegada i plena d'arrugues.
Han va tancar els ulls, sostenint la nota a la mà, i després va transcórrer
gairebé un minut sencer abans que aconseguís obligar-se a obrir els ulls i a
llegir-la.
Estimadíssim Han:
No mereixes que t'ocorri això i l'única
cosa que puc dir és que ho sento. T'estimo, però no puc seguir al teu costat...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada