La naturalesa de la compassió

La naturalesa de la compassió

Nicky Rea 

Keldon va córrer cap a l’oficina del comandant. L’atabalat metge es va detenir a l’exterior de la porta, preparant-se mentalment i físicament abans d’enfrontar-se a l’ancià. Les notícies eren nefastes, molt pitjors del que havien pensat al principi. Era possible que tot això hagués començat feia tan sols 12 hores? El propi Keldon era l’únic metge que estava en condicions prou bones para complir amb la seva feina. Els droides mèdics havien assumit la cura total dels 40 pacients que omplien la infermeria. El centenar més o menys de casos menys severs romanien a les seves habitacions, aparentment para detenir la propagació de la plaga. De les probes que acabava de terminar, en Keldon sabia que aquella estratègia estava condemnada. A l’igual que tot el personal de la base a menys que algú pogués anar a per la medicina que necessitaven i retornar a temps. Podia escoltar la tos agonitzant a l’interior de l’oficina i va saber que el comandant també estava greument malalt. Va trucar i va entrar, i després de reprimir la seva sorpresa per l’aspecte del comandant Astred, li va oferir l’informe i la seva recomanació.

-No podem enviar a ningú. –L’Astred es va parar per a tossir -. Al ritme que està progressant aquesta cosa, en qüestió d’hores tothom a la base estarà massa malalt per a continuar. Haurem de confiar en què alguna de les nostres naus de subministraments torni aviat. En qualsevol cas, no se’ls pot permetre que aterrin; haurem de enviar-los un missatge explicant la situació. Queda algú de comunicacions? Dimonis, llavors haurem de fer-ho nosaltres dos. Vinga, Keldon, hem de configurar el sistema droide amb la transmissió continua d’un missatge abans que nosaltres també ens desmaiem. Llavors tot el que podrem fer és esperar... i confiar.