L’Espasa Fosca (I)

L’ESPASA FOSCA


 


La trilogia de la callista 

Kevin J. Anderson

TATOOINE

1

Els banthes avançaven en una llarga filera, deixant únicament un estret sender de petjades a través de les dunes.

Els sols bessons descarregaven la seva abrasadora llum sobre la comitiva. Onades de calor ondaven com escuts de camuflatge, tornant borrosa la llunyania i convertint el Mar de les Dunes en un veritable forn. Les criatures indígenes buscaven refugien qualsevol ombra que poguessin trobar fins que la tempesta de foc de la tarda s'anés dissipant a poc a poc per esdevenir el més fresc crepuscle.

Els banthes es movien sense fer cap soroll a part dels cruixits ofegats del seu caminar sobre la sorra. Embolcallats en tires de tela, els incursors tusken muntats sobre les enormes i peludes bèsties tornaven la mirada d'un costat a un altre en una contínua vigilància.

Embolicat des del cap fins els peus amb embenats, i tot i així encara no molt segur que la disfressa fos efectiva, Han Solo va mirar pels estrets tubs metàl·lics que servien per protegir els seus ulls de les partícules que suraven en l'aire. Un filtre metàl·lic corroït per la sorra cobria la seva boca. El filtre contenia un petit humidificador intern per fer que l’abrasador aire de Tatooine fos una mica més respirable. El Poble de les Sorres comptava amb diminuts ventiladors incrustats en les seves vestimentes del desert. Només els més forts sobrevivien per arribar a l'edat adulta, i s'enorgullien d'això.

En Han cavalcava sobre el seu bantha, esperant passar desapercebut al centre de la fila. La bèstia peluda es tentinejava d'un costat a un altre amb cada pas, i en Han tractava de no agafar-se a les corbes de les seves banyes en espiral més sovint del que ho feien els altres incursors tusken. Les protuberàncies òssies de l'esquena del bantha estaven cobertes de flocs embullats, i la incomprensiblement prima cadira de muntar feia que el viatge resultés gairebé insuportablement incòmode.

En Han va empassar saliva, va prendre un altre glop de la seva preuada aigua i va reprimir una queixa. Després de tot, aquell boig suggeriment havia partit d'ell. Senzillament no hi havia esperat que en Luke Skywalker estigués d'acord, i en Han es trobava atrapat en la seva pròpia trampa. La missió era vital per a la Nova República, i havia de seguir endavant.

L’incursor que obria la marxa va murmurar una ordre al seu bantha perquè anés més de pressa. La filera va seguir avançant sobre els fins grans de sorra, movent-se en una serpentejant progressió al llarg del cim d'una duna que s'alçava com un gegantí sentinella en l'àrid oceà. En Han no va ser conscient de les enormes dimensions de la duna fins que portaven gairebé una hora d'ascens sense arribar al cim.

Els raigs dels sols bessons es van tornar encara més calents, si és que això era possible. Els banthes tossien i esbufegaven, però el Poble de les Sorres estava decidit a aconseguir el seu objectiu.

En Han va empassar saliva, intentant alleujar la sequedat de la seva gola resseca. Va arribar un moment en el qual no va poder romandre callat per més temps i va començar a parlar en murmuris pel transmissor d'ona curta implantat en la seva màscara respiratòria.

- Què està passant, Luke? -Va preguntar-. No sé què tramen, però em fa mala espina.

Luke Skywalker va trigar un moment a respondre. En Han va veure com el prim genet que avançava dos banthes per davant d'ell es posava una mica més dret: En Luke semblava sentir-se molt més còmode amb la seva disfressa que en Han, en Luke havia crescut a Tatooine, naturalment, però quan per fi li va respondre a través del receptor vocal que en Han portava a l'orella, la veu del jove semblava estar plena de cansament.

-No té res a veure amb nosaltres, Han -va dir -. Alguns genets del Poble de les Sorres tenien vagues sospites, però encara no les en Han centrat en nosaltres. Estic utilitzant la Força per distreure a qualsevol que pugui prestar massa atenció. No, això és una cosa totalment diferent. Una gran tragèdia... Ja ho veuràs. -Luke va fer una llarga inspiració a través de la seva mascareta respiratòria -. Ara no puc parlar. He de concentrar-me. Espera fins que estiguin ocupats, i ja t'ho explicaré.

Luke va tornar a encorbar-se davant seu, inclinant-se cap endavant sota la seva disfressa. En Han sabia que el seu amic estava consumint una increïble quantitat d'energia per influir sobre el Poble de les Sorres i aconseguir que ignoressin la presència d'aquells dos convidats no desitjats. En Luke era capaç d'usar els seus poders per ennuvolar les ments d'individus dèbils, però fins aquell moment en Han mai l'havia vist manipular tantes ments alhora.

El truc consistia a impedir que el Poble de les Sorres se n'adonés que hi eren, i un cop aconseguit això al Luke li resultava bastant fàcil desviar uns quants pensaments casuals. Però si algú donava l'alarma i tot el Poble de les Sorres concentrava la seva atenció en els intrusos, ni tan sols un Mestre Jedi podria seguir mantenint aquella mascarada. Llavors hi hauria xivarri.

En Han portava el seu vell i estimat desintegrador amagat sota de les seves esparracades vestidures. No sabia si ell i en Luke podrien acabar amb tot el grup d’incursors, però si les circumstàncies els obligaven a lluitar farien tot el dany possible.

El primer genet va arribar al cim de la muntanya de sorra. Els enormes peus del bantha van trepitjar la vora agusada pel vent que coronava la duna. L'atmosfera estava totalment encalmada, com atordida. Les sorres centellejaven incessantment amb la llum d'un milió de noves en miniatura.

En Han va ajustar els filtres corroïts sobre els seus ulls. Els altres banthes van seguir avançant amb el seu lent i pesat caminar fins que van envoltar el seu líder, que va alçar un braç embolicat en tela que empunyava un bastó gaffa d'aspecte temible. Darrere del líder dels tusken, el seu únic passatger romania immòbil, i aparentment encongit sobre si mateix, encara que sempre resultava bastant difícil entendre el llenguatge corporal d'aquelles estranyes criatures emmascarades.

En Han va percebre d'alguna manera inexplicable que el passatger distant i callat era el centre de la cerimònia. En Han es va preguntar si se li estava conferint alguna classe d'honor, o si estaria sent exiliat de la seva tribu.

El passatger es va deixar relliscar de la gropa del bantha del líder i va baixar de la bèstia peluda. Es va aferrar al pelatge llanut com en un gest de desesperació, però cap so va brollar del seu rostre embenat, ni tan sols els grunyits i esbufecs guturals que el poble de les Sorres usava com a llenguatge. Amb el cap baix, els tubs oculars dirigits cap a la sorra remoguda on les petjades dels banthes havien alterat la llisor de la duna, el passatger va romandre abatudament immòbil davant del genet que havia obert la marxa.

El líder va esperar al costat de la seva muntura, sostenint en alt el seu bastó gaffa. Els altres genets del Poble de les Sorres van baixar dels seus banthes i van enarborar les seves armes. En Han i en Luke van imitar els gestos, intentant no cridar l'atenció.

En Luke es movia amb cansada lentitud sota la seva disfressa. Aquella missió estava sent esgotadora per al Cavaller Jedi, i en Han esperava que no triguessin massa a arribar al seu destí.

El passatger malenconiós i silenciós va titubejar al costat de la vora de la duna i la seva mirada va recórrer el gegantí oceà de sorres que s'estenien fins a l'horitzó. El Poble de les Sorres va romandre immòbil, amb els seus bastons gaffa alçats cap al cel.

La veu d’en Luke va brunzir a l'oïda d’en Han mentre es concentraven en la intensitat d'aquell moment.

-D'acord, ja estan distrets -va dir -. Ara puc explicar-t'ho. Aquest incursor tusken va perdre el seu bantha fa tres dies. Un drac krayt el va matar, i per desgràcia el nostre amic va aconseguir escapar amb vida.

- Què vols dir amb això de «per desgràcia»? -Balbucejà en Han, esperant que els sons de l'agitació del Poble de les Sorres ofegarien la seva veu.

-Els incursors tusken mantenen una relació molt estreta amb els seus banthes, Han -va dir en Luke -. És un vincle mental, una simbiosi, gairebé com un matrimoni... El bantha i el tusken es tornen part l'un de l'altre. Quan un membre de la parella mor, l'altre queda incomplet... És com si hagués patit una amputació.- En Luke va flexionar la seva mà cibernètica sense adonar-se del que feia -. Aquest incursor ja no té cap lloc en la societat dels tusken, encara que és més objecte de compassió que d'odi. Molts creuen que hauria d'haver mort amb el seu bantha fossin quines fossin les circumstàncies.

-Així que ara van a matar-lo, no? -Va preguntar en Han.

-Sí i ​​no -va respondre en Luke -. Creuen que l'esperit del bantha mort ha de decidir què serà d'ell. Si l'esperit desitja que estableixi un nou vincle amb una altra muntura, el nostre amic trobarà un bantha salvatge al desert, s'unirà a ell i tornarà triomfant a la tribu, on serà plenament acceptat..., i fins i tot altament reverenciat. Però si l'esperit del bantha vol que el seu genet es reuneixi amb ell en la mort, llavors l'exiliat vagarà sense rumb pel desert fins que mori.

En Han va bellugar el cap en una sacsejada gairebé imperceptible.

-Sembla com si no tingués moltes probabilitats de sortir amb vida.

-Probablement no, però són els seus costums -va dir en Luke.

El Poble de les Sorres estava esperant que l'exiliat fes el primer moviment. Finalment, amb un breu crit ple d'angoixa que tant podria haver estat un crit de triomf com un desafiament, l’incursor va començar a baixar per la costerut i relliscós pendent de la duna. Els genets del Poble de les Sorres van alçar els seus caps cap al cel abrasador i van deixar escapar un prolongat crit udolant que va fer estremir al Han.

Després els incursors tusken van agitar els seus bastons gaffa en l'aire per desitjar bona sort al seu company. Els banthes van alçar els seus peluts i angulosos caps i van cridar a l'uníson, emetent una barreja de grunyit i rugit que va fer vibrar el Mar de les Dunes.

L’incursor solitari va seguir baixant per l'abrupta pendent. Una polseguera de sorra daurada es va agitar al seu voltant mentre les seves cames i els peus s'enfonsaven en la duna. Els seus parracs aletejaven darrere d'ell, acompanyant-lo en el seu avanç. L’incursor va ensopegar, va trontollar i va agitar els braços, i va acabar enfonsant el seu bastó gaffa en aquella superfície traïdora, amb un braç estès per conservar l'equilibri, i va anar deixant un deixant de sorra remoguda darrere d'ell.

L’incursor exiliat va tornar a incorporar-se. La sorra va degotar de les seves capes d'embenats i draps, però va seguir avançant sense mirar enrere. Uns quants banthes van tornar a llançar el mateix crit d'abans. El so va ser engolit per la immensitat buida del desert. Els parracs descolorits del tusken expulsat de la tribu no van trigar a fer que es confongués amb el paisatge.

El líder dels genets va girar sobre si mateix i va pujar al seu bantha amb un àgil salt. Els altres genets del Poble de les Sorres van enfilar a les seves cadires de muntar. Els banthes varen rebufar i aixafar les sorres.

En Han es va tornar a instal·lar a la seva cadira de muntar. En Luke va ser l'últim a pujar a la seva muntura, i quan s’hi va equilibrar el líder dels genets ja havia fet tornar gropes a la seva peluda bèstia i estava començant a baixar pel pendent menys costerut de la part de darrere de la duna. El Poble de les Sorres el va seguir, avançant en una atapeïda fila per ocultar les seves petjades.

En Han es va atrevir a fer una mirada de dalt a baix. Amb prou feines si va poder distingir l’incursor exiliat empetitint-se en la llunyania, avançant amb lenta decisió mentre les ondulacions de la calor anaven ocultant la seva diminuta silueta. L’exiliat no va trigar a quedar totalment engolit per les implacables goles del Mar de les Dunes.

La calor del dia semblava no acabar mai i en Han va seguir cavalcant en una mena d'estat de trànsit, a penes conscient del que l'envoltava i com si s'hagués hipnotitzat a si mateix mitjançant una lletania de passos balancejants. En Luke seguia alçat sobre la cadira de muntar del seu bantha per davant d'ell, encara que es trontollava de tant en tant. En Han es va preguntar a quina classe de reserves d'energia estava recorrent el Cavaller Jedi.

El grup va acampar en un laberint d'erms rocosos puntuat per agulles de pedra mig erosionada que sorgien de la sorra escombrada pels vents. La foscor va descendir ràpidament sobre ells amb el doble crepuscle, i la temperatura va caure en picat. Les roques van seguir bategant durant una estona amb la calor que havien emmagatzemat, però es van refredar ràpidament.

El Poble de les Sorres va muntar el campament entre un guirigall de grunyits i esbufecs de la seva incomprensible llengua. Cada genet coneixia les seves obligacions sense importar quin fos el seu sexe. En Han no sabia quins eren mascles i quines femelles, i en Luke li va dir que només els companys d'una parella establerta es podien veure l'un a l'altre amb les cares al descobert.

Dos dels incursors més joves van envoltar una part plana del sòl amb roques i van amuntegant maons del que en Han va comprendre devia ser excrement de bantha sec, l'única font de combustible de la qual es podia disposar en aquell erm.

En Han i en Luke van passejar d'un costat a un altre, intentant semblar estar molt ocupats. Els banthes, que no serien tancats en una pleta ni lligats, van ser portats a un canó lateral en el qual podrien descansar durant la nit. Altres incursors van obrir paquets de corretjosa carn seca. En Han i en Luke van prendre la seva ració i es van aclofar sobre uns penyals.

En Han va aixecar cautelosament la seva màscara respiratòria de metall i es va ficar un tros de carn a la boca. El va mastegar i va desaprofitar diversos glops d'aigua mentre intentava aconseguir que el tall es tornés prou engolible.

- Què és aquesta cosa? -Va murmurar pel micròfon vocal. En Luke va respondre sense mirar-li.

-Crec que és flanc d’antílop del desert assecat i salat.

-Sap a cuir -va remugar en Han.

- És més nutritiu que el cuir..., crec -va dir en Luke.

Va tornar els seus tubs oculars cap en Han, que no va poder detectar cap expressió a la cara embolicada pels embenats. Si girava el cap massa de pressa mentre estava mirant pels petits forats dels tubs oculars, en Han es marejava una mica.

Els genets del Poble de les Sorres van acabar el seu sopar i es van anar congregant al voltant de la foguera mentre un incursor molt alt s'arraulia allà on les flames donaven més llum. La lentitud amb què es movia i la cautela amb què desplaçava els seus membres, per no esmentar la silenciosa reverència que li atorgaven els altres incursors, van fer que en Han tingués la impressió que es trobava davant un tusken molt ancià.

-És el narrador -va dir la veu d’en Luke a cau d’orella.

Altres incursors van portar llargs pals i van desplegar estendards de clan multicolors solcats per corbes i traços rectes que semblaven alguna espècie de violent llenguatge escrit. Devien ser tòtems, símbols que el món exterior no veia mai.

Un incursor jove, prim i nerviüt va seure al costat del narrador. Altres van tornar de les cadires de muntar dels seus banthes portant amb ells trofeus, ajudes visuals per a la història, i van sostenir a les seves mans tires d’aspra tela i una bandera ensangonada. En Han va veure cascs de soldats de les tropes d'assalt esquerdats i plens de bonys exhibits com si fossin els cranis d'enemics caiguts, i una gemma d'un lluminós blanc lletós de la mida del seu puny, que va reconèixer amb un bot de sorpresa com una perla de drac krayt, un dels tresors més rars procedents de Tatooine.

El vell narrador va alçar una mà embolicada en benes i va començar a parlar. Els altres incursors van romandre totalment immòbils, paralitzats per la fascinació mentre les històries anaven sent narrades amb grunyits ofegats i sons a penes recognoscibles que podrien haver estat paraules.

Luke va anar traduint per al Han.

-Està explicant les seves gestes, com van acabar amb tot un regiment de les tropes d'assalt fa molts anys... Com van matar un drac krayt i van treure les perles de les seves entranyes. Com van derrotar a un altre clan del Poble de les Sorres, van matar a tots els seus adults i adoptar els seus fills i filles en el seu clan, de manera que van aconseguir ser més nombrosos.

El narrador va acabar el seu recitat i es va encongir una mica més sobre si mateix, cridant a l'aprenent amb un gest de la mà. El noi es va tornar cap a ell. Dos incursors el van flanquejar, sostenint els seus bastons gaffa amb les fulles en forma de destral inclinada cap avall i dirigida cap a l'aprenent. El narrador va alçar una mà tremolosa i la va mantenir immòbil en l'aire com si fos un ganivet. L'aprenent va titubejar durant un moment, i després va començar a parlar lentament.

- I ara què passa? -Va preguntar en Han.

-Aquest noi està sent ensinistrat per esdevenir el proper narrador del clan -va dir en Luke -. El Poble de les Sorres té una gran fe en la inflexibilitat de la tradició. Quan una història ha quedat fixada com a sender oral, ha de romandre inalterada per sempre més. Aquest noi ha après la història: ara està explicant una incursió contra un granger d'humitat que va intentar que hi hagués pau entre els humans, els Jawes i el Poble de les Sorres.

-Però per què les armes? -Va preguntar en Han -. Sembla com si estiguessin a punt de carregar-se el pobre noi.

-I ho faran si comet ni que sigui un error. Si el noi altera una sola paraula, el narrador baixarà la mà i els incursors mataran immediatament l'aprenent. Creuen que recitar les històries de qualsevol manera diferent de com van ser comptades originalment suposa una gran blasfèmia.

-Els errors no estan permesos, oi? -Va preguntar en Han.

Luke va moure el cap. Els altres incursors tenien tota l'atenció concentrada en el discurs del noi.

-El desert és un lloc molt dur, Han. No et permet equivocar-te. El Poble de les Sorres és un producte d'aquest entorn. Els seus costums són durs i salvatges, però aquesta duresa i aquest salvatgisme els han estat imposats pel lloc on viuen.

El noi va acabar el seu recitat i el vell narrador va alçar l'altra mà en un gest de felicitació. El jove aprenent va arronsar-se sobre si mateix tremolant d'alleujament, i els genets del Poble de les Sorres van expressar el seu reconeixement amb murmuris.

Passat una estona, la foguera va ser coberta amb pedres perquè cremés en forma de brases durant la nit. Els incursors es van anar ficant al llit.

-Vaig a veure si descanso una mica -va dir en Han -. Portes dos dies sense dormir, Luke. No pots esperar fins que tots s'hagin quedat adormits i dormir una estona llavors?

Luke va moure el cap.

-No m'atreveixo a fer-ho. Si deixo de vigilar els seus pensaments i afluixo el control que estic exercint sobre les seves ments, podrien donar-se compte de sobte que no hi ha cap raó per la que hàgim d'estar amb ells. Si algú dóna l'alarma, estem perduts. A més, un Jedi pot resistir molt de temps sense descansar.

-El que tu diguis, amic -va murmurar en Han.

-Demà hauríem d'arribar al palau d’en Jabba -va dir en Luke amb cansada esperança.

-Oh, hem deleixo per arribar-hi -va respondre en Han -. Ja saps com de bé que ho vam passar l'última vegada que vam estar allà.

Següent