2
Els genets del Poble
de les Sorres es van anar aixecant a la gèlida foscor abans que el primer dels
sols bessons de Tatooine es llisqués sobre l'horitzó. En Han es va estremir, no
trobant cap calor en els embenats que envoltaven el seu cos. En Luke es movia
encara més lentament i més cansadament que abans.
En Han estava molt
preocupat pel seu amic. A més de l'esgotament. En Luke patia una profunda
frustració davant la seva incapacitat per ajudar la Callista, la Jedi a la qual
estimava, a recuperar els seus poders perduts. Després de diversos dies sense
dormir i vivint contínuament en el tall del perill, amagant-se entre ferotges
nòmades del desert, les reserves d'energia d’en Luke estaven apropant-se a un
nivell perillosament baix.
Els incursors tusken
van ensellar els seus banthes i les bèsties peludes van colpejar impacientment
el terra amb les potes, com si estiguessin desitjosos de posar-se en marxa
abans que la calor del dia caigués sobre ells. El Poble de les Sorres va
començar a avançar silenciosament pel desert, amb els bastons gaffa i els
rifles desintegradors obtinguts en les seves incursions preparats per a ser
usats, mentre el cel s'anava omplint d'un porpra que es va anar aclarint per
tornar-se d'un color groc esquitxat per motes d'or fos.
El primer sol va
pujar pel cel, i en Han va notar que la temperatura pujava a tota velocitat en
qüestió de moments. La màscara impregnava l'aire que respirava d'una olor
metàl·lica, però en Han ho va suportar en silenci.
Va pensar en la Leia
i en els seus tres fills, que estaven a Coruscant, i es va omplir el cap amb
fantasies sobre l'existència tranquil·la i afable d'un petit comerciant que es
guanyava folgadament la vida. Però de seguida va torçar el gest darrere dels
embenats: una vida tan pacífica i previsible seria una tortura pitjor que
qualsevol salvatge càstig que el poble de les Sorres pogués arribar a concebre.
A mitjans del matí
els incursors tusken van arribar al cim d'un promontori rocós i les seves
mirades van creuar les ombres disteses i el desert pintat per posar-se sobre
les ruïnes del palau de Jabba el Hutt. La ciutadella, silenciosa i monolítica,
s'alçava entre les carrerades. En Han es va estremir res més veure-la.
-Et vaig dir que ens
portarien fins aquí -va murmurar la veu d’en Luke pel receptor vocal.
-Encara no estem
dins, noi -va respondre en Han.
-Quan em separi del
grup, segueix-me -va dir en Luke -. Distrauré als genets del Poble de les
Sorres perquè ni tan sols se n'adonin que ens estem allunyant d'ells. Quant
estiguem prou lluny per no ser vistos podré deixar de controlar-los..., i
t'asseguro que serà un alleujament.
Molt lluny d'ells,
en el gegantí oceà de sorra, els vents que es barrejaven els uns amb els altres
formaven un petit remolí de sorra semblant als que solien aparèixer en els erms
i escombrar-los, però en Luke el va utilitzar en benefici seu.
El genet que obria
la marxa va deixar anar un grunyit i va assenyalar amb el seu bastó gaffa, i
després va fer tornar gropes al seu bantha per observar el remolí de sorra. La
resta del Poble de les Sorres també es va tornar cap a aquesta direcció,
inusualment fascinat pel remolí de pols. Els genets van començar a xerrar entre
ells, deixant anar grunyits i clàxons ofegats a través de les seves mascaretes
respiratòries.
Luke va utilitzar la
diversió per encoratjar la seva bantha cap a la dreta, separant-se de la filera
d’incursors tusken. En Han va tirar de la banya toscament tallada de la seva
muntura. No podia creure que el truc anés a funcionar, però en Luke i ell van
avançar l'un al costat de l'altre i aviat es van trobar baixant al trot pel
pendent sorrenc. Els banthes van travessar el gran bol buit, aixecant nuvolets
de pols a cada pas, i van entrar al canó rocós que portava al palau d’en Jabba.
En Han va llançar
una nerviosa mirada cap enrere, però ni un sol incursor tusken es va tornar en
la seva direcció. El Poble de les Sorres seguia assenyalant el remolí amb els
seus bastons, cridant com si fos un exèrcit que s'aproximava a ells.
Luke va fer avançar
al seu bantha per entre els murs de roques de color òxid fins arribar a un lloc
on les ombres del canó van caure sobre ells. Penyals trencats per la calor
s'alçaven a cada costat, i la sorra saturada de sofre i el fang recuit pels
raigs dels sols bessons van ressonar sota ells com una calçada de duracret quan
les seves muntures van trotar cap a l'entrada inferior del palau d’en Jabba.
Quant van estar prou
lluny per no ser vistos, en Luke va deixar escapar un llarg sospir i es va
recolzar a la seva cadira de muntar.
- Ho hem aconseguit!
-Va exclamar -. No haurien de recordar-se de nosaltres.
-Sí -va dir en Han
-, i hem aconseguit recórrer tot el trajecte des de Punta d’Àncora sense que
ningú es fixés en nosaltres: ni espies, ni testimonis, ni registres... Ara
podrem esbrinar si hi ha alguna cosa de veritat en aquests rumors i tornar a
casa.
Un vent ressec
xiulava pel canó, gemegant mentre passava per entre els minarets del palau d’en
Jabba. Les grans torres d'observació mostraven les taques negres de les
finestres obertes en elles, que semblaven bretxes en una calavera somrient. En
Han va alçar la mirada i va veure els senyals que els feixos desintegradors
havien deixat sobre els maons fosos. Uns quants llangardaixos corrien aquí i
allà, anant d'una ombra com una butxaca a alguna esquerda fosca i fresca.
Els tubs oculars
rodons de l'embolcall facial tusken no li permetien veure prou. Es va treure
els embenats amb una ganyota d'irritació i va apartar les cobertures
metàl·liques, llançant tot a terra. Després va empassar una profunda glopada
d'aquell aire carregat de pols i va tossir.
-Noi, com m'alegra
poder lliurar-me d'això..., va comentar.
La disfressa tusken
que envoltava el rostre d’en Luke li donava un aspecte monstruós, però el
Mestre Jedi se'l va anar llevant amb meticulosa lentitud i va guardar els
parracs sota de la seva malmesa túnica del desert.
En Han va bellugar
el cap mentre contemplava les ruïnes. Jabba no havia estat el primer propietari
d'aquell immens palau. La colossal estructura havia estat construïda diversos
segles abans que el senyor del crim hutt naixés, o fos covat..., o el que fos
que es feia amb els nadons Hutts quan venien al món.
Feia molt de temps
uns monjos exiliats de l'Orde de B'omarr havien fundat un conventet al remot
món de Tatooine i havien construït allà el seu gegantí monestir, romanent
embolicats en un halo de misteri i mantenint-se allunyats dels altres habitants
del planeta. Algun temps després el bandoler Alkhara havia irromput al monestir
i havia utilitzat parts d'ell com amagatall mentre llançava les seves
incursions contra els grangers d'humitat. Però la presència d’Alkhara no havia
semblat importar gens ni mica als monjos de l'Orde de B'omarr, que l'havien
ignorat per complet.
Des d'aquell
llavors, una successió d'indesitjables havia instal·lat el seu quarter general
en parts del monestir de B'omarr, i l'últim d'ells havia estat Jabba el Hutt.
Després que Jabba morís al Gran Pou de Carkoon, va esclatar una guerra civil
entre els seus esbirros: tots van tractar d'apoderar-se de les possessions del
senyor del crim hutt, i van saquejar el palau.
Amb l'imperi del
crim d’en Jabba en ruïnes, els silenciosos i misteriosos monjos van aprofitar
aquella ocasió per reclamar el que havia estat seu i van destruir als seguidors
d’en Jabba que no van saber fugir prou de pressa. El palau s'havia convertit en
un lloc temut, un recinte encantat que era evitat per tots excepte pels més
agosarats.
Però recentment
alguns dels que la Leia cridava els seus «impresentables» amics del passat
havien fet arribar a oïdes d’en Han rumors una mica inquietants, que altres
Hutts estaven ensumant al palau abandonat, buscant alguna cosa..., i aquesta
cosa era prou important com perquè haguessin corregut el risc de tornar-hi.
Luke va baixar del
seu bantha i li va donar uns copets a un costat cobert de llanut pelatge. El
bantha va deixar anar un esbufec de confusió i va picar de peus el sòl. El bantha d’en Han també estava
olorant l'aire.
La porta corroïda
s'alçava davant d'ells, una barrera de duracer plena de cicatrius deixats pels
feixos desintegradors, alguns brillants i nous i altres ja gairebé invisibles i
amb dècades d'antiguitat. En Luke i en Han van anar cap a ella. Els cablejats
de control s'havien curtcircuitat o avariat amb el pas dels anys, i la pesada
barrera havia començat a pujar i havia acabat quedant-se encallada a mig metre
del sòl. La sorra s'havia anat acumulant en el buit. Una brisa freda que feia
olor de floridura brollava dels passadissos interiors plens d'ombres.
-Suposo que podríem
arrossegar-nos per sota de la porta -va dir en Han sense molt entusiasme mentre
lliscava els dits sobre la gruixuda planxa de duracer.
Luke va anar cap al
panell exterior, que estava cobert de líquens.
-Podria caure de
sobte i aixafar-nos com va fer amb el Rancor d’en Jabba. Crec que abans provaré
sort amb aquests controls.
Tot just va prémer
un dels botons, un panell es va obrir al centre de la porta i un ull artificial
va brollar d'ell, balancejant d'un costat a un altre sobre un circell de metall
oxidat: aquell ull era el sistema de vigilància d’en Jabba. Les paraules que
van sorgir de la màquina van sonar pastoses i deformades, com si la seva
programació s'hagués deteriorat.
En Han estava fart
de tot allò, i el to de retret del sintetitzador vocal va ser més del que podia
tolerar. Va ficar la mà entre els plecs de la seva túnica del desert, va
extreure la seva pistola desintegradora i va convertir l'artefacte en una massa
d'estelles fumejants i filferros que deixaven anar espurnes.
- Oh, tanca el bec!
-Va dir, i després es va girar cap en Luke amb un somriure maliciós als llavis
-. No m'agradava la manera com ens mirava.
Luke va començar a
treballar en els controls de la porta, i finalment aquesta va pujar un altre
metro amb una mena de tos i va tornar a encallar-se en les seves guies.
- Et sembla
suficient? -Va preguntar després.
Abans que en Han
pogués replicar, un feix desintegrador va caure sobre la porta amb un gemec
estrident i va crear una altra lluent cicatriu platejada.
- Què passa? -Va
cridar en Han, girant sobre els seus talons.
Els seus dos banthes
van llançar un esbufec de salutació.
Un altre feix desintegrador va solcar veloçment el canó i va crear un forat a
la túnica del desert d’en Han, fallant el seu pit per un parell de
centímetres. En Han va alçar la tela fosca i va contemplar el forat fumejant
amb cara de perplexitat.
Tot el grup de
genets del Poble de les Sorres estava avançant pel canó en un galop eixordador,
agitant bastons gaffa mentre esperonaven als seus banthes fins a llançar-los a
un frenesí de velocitat. Els incursors van disparar els seus rifles
desintegradors, i els banthes d’en Han i en Luke es van encabritar.
-Sembla que has
deixat de distreure'ls massa aviat, noi -va dir en Han, corrent cap a la porta
parcialment oberta -. Deuen haver vist les nostres petjades.
-Suposo que aquesta
porta ja està prou oberta -va dir en Luke, i es va afanyar a ficar-se entre les
ombres per darrere d’en Han -. I ara, si aconseguís esbrinar com tancar-la...
Més feixos
desintegradors van xocar amb la porta, omplint d'ecos dels corredors, que feien
olor de floridura i fent que vibressin. El Poble de les Sorres llançava crits
de ràbia, i els seus banthes van armar un considerable estrèpit mentre
s'agitaven al voltant de la porta.
Luke va trobar els
controls interiors de la porta i va agafar un manat de cables retorçats i mig
corroïts. Una guspireta va brollar d'ells, i després tot el tauler de control
va quedar inutilitzat.
- Serà millor que
facis alguna cosa de pressa, Luke! -Va cridar en Han, ajupint-se amb el seu
desintegrador a la mà.
Un incursor tusken
va disparar contra les ombres de l'interior. El feix d'energia va rebotar en
les lloses del sòl, i es va perdre en la foscor per darrere d’en Han i Luke. En
Han va disparar el seu desintegrador contra els peus embenats que podia veure.
Un incursor tusken va deixar anar un xiscle i va retrocedir d'un salt.
Luke va decidir
oblidar-se del tauler de control i es va quedar immòbil amb les mans penjant
dels costats. Els seus punys es van tensar, i es van relaxar un instant després
quan es va concentrar en la Força.
Les guies van
gemegar quan en Luke va fer moure els mecanismes que mantenien immobilitzada la
gruixuda porta metàl·lica. La planxa va caure de sobte amb un toc eixordador,
una ventada de núvols de pols vell i submergint la sala en la foscor.
-Bé, això ha estat
molt divertit -va dir en Han -. Suposo que no t'hauràs recordat de portar un
il·luminador portàtil, oi?
Luke va furgar entre
els plecs de la seva túnica.
-Un Jedi sempre està
preparat -va dir, i va treure la seva espasa de llum i va prémer el botó
activador. La vibrant fulla verda va sorgir de l'empunyadura amb una barreja de
xiuxiueig i espetec, una vara de llum incandescent que va obligar al Han a
protegir-se els ulls -. No és l'ús més impressionant que puc donar a la meva
espasa de llum -va comentar Luke -, però servirà.
Es van anar
internant per les catacumbes serpentejants del palau i van avançar cap a la
sala del tron d’en Jabba. No
sabien amb exactitud què cercaven, però tots dos confiaven que sabrien adonar-se’n si hi havia
alguna cosa estranya amagada en aquell lloc.
-No tenia molt
millor aspecte quan en Jabba vivia aquí -va dir en Luke.
-Potser tots els
androides del servei domèstic estiguin avariats -va dir en Han.
Un cop dins la sala
del tron abandonada en
la qual la
massa inflada i deforme del hutt havia jutjat les seves víctimes indefenses en
el passat, l'espasa de llum d’en Luke va il·luminar els murs amb una resplendor
que va fer que les ombres saltessin i ondulessin. Animals carronyers de totes
les mides van emetre sorollosos crits en la gran estada, que d'altra banda
estava tan silenciosa com una tomba. Uns quants còdols es van desprendre d'un
bloc mig solt d'una paret.
-Aquests monjos tan
rars segueixen aquí -va dir en Han -. Però sembla com si no tinguessin molta
pressa per reclamar les sales que va usar en Jabba.
-Tinc la impressió
que ningú pot afirmar que entén a l'Orde de B'omarr -va respondre en Luke -.
Pel que he sentit dir, quan arriben a la fase final de màxima il·luminació
interior, cada monjo se sotmet a alguna classe d'operació quirúrgica en què se
li extreu el cervell per col·locar-lo dins d'un recipient de suport vital. Això
evita que es deixin atreure per les distraccions físiques, i els dóna una
llibertat total per meditar sobre els grans misteris.
En Han va deixar
anar un esbufec i va clavar la
mirada en els ulls blau clar d’en Luke. -És una sort que els Jedi no creguin en
aquesta classe de ximpleries. En Luke va somriure al seu amic.
-Em sembla recordar que quan ens vam conèixer vas dir que els Jedi
eren una «religió
de fira» o alguna cosa per l'estil.
En Han va desviar la
mirada, sentint-se una mica avergonyit.
-Bé, he après unes
quantes coses amb el pas del temps.
Un sobtat estrèpit
mecànic va ressonar amb l’ensordidora potència d'una sèrie d'explosions
llunyanes a la sala plena de ressons. Els dos companys van girar sobre els seus
talons, en Luke amb la seva espasa de llum preparada per atacar i en Han alçant
la seva pistola desintegradora. Els servomotors i les potes articulades que
brunzien i xiuxiuejaven es van anar apropant en una veloç aproximació de molts
peus que espetegaven com pica gels sobre les lloses dels sòls. En Han va sentir
que un calfred de repugnància li estarrufava el pèl quan es va recordar de les
aranyes cristal·lines d'energia que vivien a les negres mines d'espècia de
Kèssel.
Però la criatura que
va aparèixer davant seu no era ni del tot un androide ni del tot viva. En Han i
en Luke van veure un conjunt de primes potes mecàniques que es movien en un
avanç oscil·lant, com si tinguessin problemes de control muscular: estaven
davant d'un insecte d'acer automatitzat que va entrar pesat i maldestre a la
sala del tron. Suspès sota de les potes, allà on hauria estat el cos inflat
d'una aranya, hi havia un recipient esfèric ple d'un fluid transparent que
bombollejava i clapotejava, transmetent el batec del sistema de suport vital a
la forma esponjosa i recoberta de circumvolucions d'un cervell humà.
- Oh, oh! -Va
exclamar en Han -. Aquesta cosa és un dels monjos. Qui sap què poden voler?
Va alçar el
desintegrador i va apuntar el canó cap al recipient del cervell.
-No -va dir una
àtona veu processada.
La paraula
sintetitzada havia sorgit d'un diminut altaveu incrustat en el joc de potes
mecàniques.
Luke va alçar la
seva mà lliure.
-Espera, Han...
Només capto confusió. No hi ha cap amenaça.
- Sou... amics d’en
Jabba? -Van preguntar les potes d'aranya.
-Tinc bastant millor
gust a l'hora d'escollir les meves amistats -va replicar en Han -. Qui ets?
Les potes d'aranya
van ballotejar amunt i avall, com si el cervell hagués deixat de concentrar-se
i hagués perdut el control d'elles.
-Sóc Maizor. Hi va
haver un temps en què era rival d’en Jabba. Vam tenir una... confrontació, i jo
vaig ser el perdedor.
La veu sintetitzada
va fer una pausa, com si estigués processant les seves properes paraules.
-Jabba va ordenar
als monjos que m’operessin i col·loquessin el meu cervell dins d'aquest
recipient.
Més reflexió, més paraules
àtones de la veu mecànica.
-Utilitzo aquestes
potes quan desitjo anar d'un costat a un altre. Vaig necessitar tot un any per
deixar d’udolar en silenci i adaptar-me a les meves noves circumstàncies. Jabba
em mantenia en el seu palau com una mena d'acudit vivent, per poder riure de la
patètica criatura en la qual m'havia convertit.
Les potes d'aranya
van tremolar i van balandrejar, però la veu es va tornar més potent i va
adquirir un matís de desafiament.
-Però ara en Jabba
és mort. El palau està buit, i jo sóc qui riu l'últim.
En Han i en Luke es
van mirar. En Han va anar baixant a poc a poc el seu desintegrador.
-Bé, qualsevol
enemic d’en Jabba és amic meu -va dir després. De fet, estàvem al Gran Pou de
Carkoon quan van matar al Jabba.
-Tinc un deute
enorme amb vosaltres -va dir Maizor.
Un parpelleig de
llums va ballar al voltant dels sistemes del recipient de suport vital del
cervell.
-Llavors potser
puguis ajudar-nos -va dir en Luke, parlant amb veu tranquil·la i plena de poder
Jedi -. Estem buscant informació. Hem sentit alguns rumors. Si has estat en
aquest palau tant de temps, potser hagis vist el que necessitem saber.
-Sí -va dir en
Maizor. Molts desconeguts han vingut aquí recentment. Hi ha hagut molta
activitat, i molt misteriosa.
- Pots dir-nos qui
eren, i què buscaven? -Va preguntar en Han, sorprès davant la facilitat amb què
havia arribat la resposta -. Necessitem saber què estan tramant els Hutts.
-Hutts -va dir la
veu mecànica -. Menyspreu als Hutts. Molts Hutts han vingut aquí per interposar-se
i tafanejar.
- I què buscaven?-
va insistir en Han.
-Informació.
Buscaven la informació d’en Jabba. Jabba tenia molts coneixements emmagatzemats
en bancs de dades secrets. Tenia espies per tot arreu, i els seus espies
acumulaven dades per utilitzar o vendre. Jabba no només era un gran senyor del
crim, sinó que també sabia moltes coses sobre l'Aliança Rebel..., encara que
l'Imperi es va negar a pagar un preu prou elevat a canvi de la seva informació.
Jabba també coneixia molts secrets imperials.
Les potes d'aranya
es van flexionar en un lent pujar i baixar.
-Secrets imperials
-va dir la veu mecànica -. Això és el que buscaven els Hutts.
- Secrets imperials?
-Va preguntar en Luke -. Però l'Imperi ha caigut. Fa anys que no sabem res
d'ells. De quina utilitat pot ser-los als Hutts aquesta informació imperial?
-Informació imperial
-va repetir Maizor -. Centre d'Informació Imperial, la gran base de dades a
Coruscant... Jabba coneixia la contrasenya secreta. Podia accedir a la
informació més gelosament protegida de l'Emperador.
En Han va fer un
bot.
- Vols dir que els
Hutts poden accedir als nostres ordinadors? Impossible! Hem bloquejat i tancat
tots aquests arxius.
-Jabba tenia formes
d'accedir-hi -va replicar Maizor.
- Pots dir-me si els
Hutts van trobar el que anaven buscant quan van venir aquí?
-Sí -van replicar
les potes d'aranya -. Pretenen crear la seva pròpia força militar i obtenir una
arma invencible per prendre part en el gran joc. El sindicat del crim dels
Hutts serà més poderós que els rebels o el que queda de l'Imperi. -El cervell
de Maizor va tremolar dins del seu recipient -. Odio als Hutts.
En Han va deixar
anar un gemec.
-Oh, no... Una altra
superarma no!
- Coneixes algun
detall del seu pla? -Va preguntar en Luke, inclinant-se sobre el recipient del
cervell -. Pots dir-nos alguna cosa més sobre ell?
-No -va contestar
Maizor -. Ja tenen la clau que buscaven, i ara passaran a la següent fase del
seu pla.
En Han va assentir
amb expressió ombrívola i va mirar al Luke.
-Hem de tornar a
Coruscant per informar la Leia - va dir -. La Nova República ha d'estar alerta.
En Luke va
desconnectar la seva espasa de llum, amb el que va submergir la sala en un mar
d’espesses ombres olioses, però es va inclinar cap endavant per lliscar els
dits sobre el recipient que contenia el cervell de Maizor. Un diminut bull de
bombolles seguia enroscant-se a través dels fluids nutritius, però el cervell
estava immòbil dins del líquid.
- Hi ha res que
puguem fer per tu? -Va preguntar -. Potser podria ajudar-te a trobar la pau en
la teva existència.
Una mena d’aspre rot
entretallat va brollar del sintetitzador vocal.
-No, Jedi. Els
monjos de B'omarr ja m'han proporcionat tot l'alleujament que podien. El que
heu de fer per mi és aturar el pla dels Hutts. Humilieu-los. -Les potes
d'aranya van oscil·lar d'un costat a un altre -. Jo romandré aquí en
solitud..., i seguiré rient-me d’en Jabba. Aquesta és la meva recompensa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada