Els últims Jedi NJ (X)

Anterior

CAPÍTOL 10

«Queda't aquí. Tornaré per tu, petita. T'ho prometo».

La porta de la nau es va tancar i els motors es van escalfar. Rey va intentar córrer cap a ell, però la mà d’Unkar Plutt la va detenir. No va haver-hi forma de pairar-se. Era només una nena humana, mentre Plutt era un crolute gegant.

—Torna! —va cridar Rey cap a la nau—. Torna!

Els seus crits van fer que Plutt li estrenyés el braç fins a causar-li dolor. Però el dolor físic no es comparava amb la decepció de veure enlairar-se aquest transport. La nau es va dirigir cap al sol de Jakku, i mai va tornar.

Rey va despertar amb el clarejar d'un altre món. Entraven rajos de llum per la porta de la barraca on es va protegir de la pluja. Afortunadament, la pluja va parar, igual que el malson dels seus pares abandonant-la a Jakku.

Va parpellejar fins que les imatges del somni van desaparèixer. Aquest dia era massa important per deixar que l'hi arruïnessin. Havia de concentrar-se per aprendre els camins dels Jedi.

Es va estirar, es va aixecar de la pedra en la qual estava estirada i es va dirigir a la porta. Llavors es va detenir. No estava sola en la barraca.

La presència d'algú conegut rondava en les ombres. Era una presència taciturna i molesta: Kylo Ren.

Ella el va veure, d'alguna manera, com si Ren estigués sotmetent-se a una cirurgia. Feia gestos de dolor mentre un droide li arrencava els punts de la cara. Rey va haver de ferir-lo durant el seu combat i ara podia sentir el dolor de la seva ferida, com si Ren l'hagués arrossegat fins al seu sofriment. Les seves pupil·les brillaven amb odi.

Per instint, va prendre el blàster que li va donar Han Solo i va disparar a les ombres.

El tret d'energia va obrir un clot en la paret. El lloc es va omplir de llum, la foscor es va dissipar. Kylo Ren va desaparèixer.

Rey va sortir. Per sort, Kylo Ren no semblava estar en cap lloc del llogaret. Només va ser una manifestació estranya d'aquella illa estranya. Un fantasma.

O potser no: Ren es materialitzava enfront d'ella de nou. Aquesta vegada podia veure amb claredat la seva cabellera, el seu rostre amb cicatrius i els seus ulls foscos. Es va dirigir a ella:

—Em portaràs a Luke Skywalker.

Ella gairebé es rigué. Aquest assassí pensava que ella l’obeiria? Pensava que podia controlar els seus moviments i extreure els seus secrets com una vegada ho va fer? Preferiria morir-se a permetre que això tornés a passar.

Ren va baixar la mà, sorprès del poder de la seva negació.

—No estàs fent això..., no. L'esforç et mataria.

Els seus ulls la van estudiar.

—Pots veure el meu voltant?

—Pagaràs pel que vas fer —va dir ella.

—Jo no puc veure el teu —va continuar ell ignorant la seva amenaça—. No puc, així que això és una altra cosa.

Una altra cosa? De què estava parlant? Què estava passant? Això era real?

Va escoltar uns passos darrere d'ella. Va girar-se. Luke Skywalker estava fora de la seva cabanya. Ella va guardar silenci. Si Kylo Ren descobria que ella va trobar al Mestre Jedi, podria arruïnar tot el progrés que ja hi havia aconseguit.

El seu silenci, no obstant això, no podia amagar les seves emocions a Ren.

—Luke... —va dir ell.

Luke es va detenir i va mirar-la.

—Què ha estat això?

Rey va buscar a Ren, però el seu enemic ja no estava allà. En el lloc de Kylo Ren hi havia un grup d’humanoides amb túniques blanques. La seva pell es veia gelatinosa, com la d'un amfibi, i d'un color blau grisenc, com el mar. Tenien dos ulls enormes en els seus caps en forma de meló. Caminaven pel llogaret sobre uns peus que tenien tres dits; van mirar a la Rey amb desconfiança i van murmurar alguna cosa entre ells en una llengua estranya. Un va assenyalar el clot que Rey va fer en la paret de la seva cabanya.

Rey es va avergonyir; ara s'adonava que Luke preguntava pel dany causat, i no per Kylo Ren.

—Estava netejant el meu blàster i... es va disparar.

Luke va acceptar la seva mentida sense qüestionar-la. Un altre dels éssers es va dirigir a Luke mentre li llançava mirades a ella. Luke li va respondre en la seva llengua, i ell i Rey se’n van anar.

—Què són aquestes coses? —va preguntar ella.

—Cuidadores —va dir Luke—. Nadius de l’illa. Conservaven les edificacions jedi des de la seva construcció.

Rey va mirar cap avall, al llogaret. Els estranys éssers cuidadors l'estaven observant.

—Crec que no els agrado.

—No imagino per què.

Una part de l'escala envoltava el penya-segat. Escoltava sorolls d'ocells que sortien d'uns petits clots en la paret de pedra. Va veure diverses aus en alguns graons, observant-la amb aquests ulls enormes i negres.

—Ja que està parlant, pot dir-me què són aquests ocells? —va preguntar.

—Porgs.

—Porgs?

—Porgs —va contestar Luke sense donar explicacions.

Després de molt esforç, van pujar l'última escala i van arribar a una petita plataforma prop del cim. Darrere d'ells hi havia una cova excavada a la muntanya. Rey va sentir que la cova l'atreia com ho va fer l'arbre. Luke la va portar al sortint.

L'altura proporcionava una vista increïble de l'oceà. Les enormes ones s'estavellaven en les roques de més a baix, i el cel es trobava amb el mar en l'horitzó gris. La vista l'hagués relaxat, però la seva conversa amb Kylo Ren seguia en la seva ment com un núvol amenaçador.

Luke va tallar un tros de planta —tall i fulles— que creixia entre les roques. La va moure d'un costat a un altre a la seva mà.

—Què saps de la Força?

La veritat era que no sabia pràcticament res. A Jakku ningú li va parlar de la Força. La vida era massa dura per creure en coses que no t'alimentaven. Però no es va atrevir a mostrar la seva ignorància.

—És un poder que tenen els jedi, que els permet controlar gent i... fer surar coses —va dir revelant el poc que sabia.

—Impressionant —va contestar Luke—. Cada paraula que acabes de dir està equivocada.

Rey es va sentir estúpida perquè no va fer més preguntes a la Leia. Es va anar de D’Qar amb tanta pressa que amb prou feines li va donar temps d'acomiadar-se de Finn.

Luke va assenyalar una pedra llisa.

—Lliçó u. Asseu-te aquí. Creua les cames.

Quan ella es va asseure sobre la pedra, Luke va parlar amb una reverència que no li va escoltar abans.

—La Força no és un poder que es té. I no és fer que surin les pedres. És l'energia que posseeixen totes les coses, una tensió, un equilibri que uneix a l'univers.

—Ok —va dir Rey. La seva descripció podia servir para milers d'altres tradicions místiques—. Però què és?

—Tanca els ulls.

Molesta per no rebre resposta, ella va fer el que se li va ordenar. El seu món es va convertir en sons, ones trencant, aus clacant i la veu de Luke.

—Respira —va dir ell.

Ella va inhalar i va exhalar, omplint els seus pulmons d'aire salat. Amb cada respiració, el seu cor es feia més lent i la seva impaciència disminuïa. La va posseir una tranquil·litat que mai va experimentar a Jakku.

—Ara estén-te.

Ella va aixecar un braç i va estirar la seva mà. Va sentir alguna cosa en la punta dels seus dits.

—Sento alguna cosa.

—Ho sents?

I tant que podia sentir un pessigolleig.

—Sí, sí, ho sento!

—Aquesta és la Força —va dir Luke.

—De debò?

Ara semblava molt fàcil accedir a aquest poder. Unes quantes respiracions i la seva mà pessigollejava amb una energia nova. Si tan sols hagués conegut aquest mètode abans, la seva vida hauria estat totalment diferent.

Luke semblava igual de sorprès.

—Deu ser molt forta en tu.

Era la primera vegada que li deia alguna cosa amable.

—Doncs jo...

Va deixar anar un crit de dolor. En obrir els ulls, va veure que el que sentia no era la Força sinó la branca que Luke tenia a les seves mans. La va colpejar amb ella.

Es ruboritzà de vergonya per ser tan fàcil d'enganyar. Luke no va voler dir que estengués el seu braç.

—Ah, estendre, ja —sense saber exactament com definir-ho, va assenyalar el seu centre, al seu cor. Ell va assentir—. Ok, entès.

Va tancar els ulls disposada a tornar a intentar-ho.

Luke va moure els braços de la Rey i els va col·locar de tal forma que els palmells de les seves mans toquessin la pedra on estava asseguda. Això li va ajudar a resistir la temptació d'usar les seves extremitats.

—Respira —va dir Luke—. Només respira.

Va respirar lentament, però amb seguretat: endins i fora. Així es van dissipar la seva confusió i les seves preguntes. Va tornar la pau, més profunda que abans.

—Ara —va dir Luke—, estén els teus sentits.

Rey no va pensar en les paraules del mestre. Només va deixar que ocorregués. Tots els seus sentits es van estendre, sense que dominés un sobre un altre. Una nova consciència del món va arribar a la seva ment, notant les coses petites que d'una altra manera no hauria notat. Va sentir la humitat de la pedra que estava sota ella. Va poder sentir l’olor de les algues que florien sota l'aigua. Va percebre el sabor de l'aire dens que provenia de la cova. Va escoltar la cançó d'un llunyà leviatan.

—Què veus? —va preguntar Luke.

Encara que els seus ulls romanien tancats, diverses imatges van aparèixer en la seva ment.

—L'illa —va contestar percebent-la en tota la seva esplendor, com si fos una de les aus que la sobrevolaven. Aviat va obtenir una altra imatge: unes plantes florint davant ella—. Vida —va dir gaudint la fragància de les flors i sense deixar de sentir la terra putrefacta en la qual creixien—. Mort i descomposició —va afegir observant la pastura créixer des de la terra—, que alimenta a nova vida.

Se li va presentar una vista de la muntanya, esplèndida sota la llum del sol.

—Calor —va dir Rey tremolant de sobte— i fred.

La seva percepció va tornar al penya-segat, on una mare porg s'acostava al seu niu.

—Pau —va observar Rey, commoguda per l'afecte matern. Però, com abans, la imatge va ser reemplaçada. El niu va ser destruït per una ona—. Violència —va dir en veure que el mar reclamava els ous.

—I dins de tot? —va preguntar Luke.

Rey va canviar el seu centre d'atenció. Va deixar que les imatges i les olors, els sentits i els sons es quedessin en el fons; es va concentrar en les maneres en les quals li arribaven els detalls, els camins que donaven vida als seus sentits.

Luke tenia raó. Hi havia alguna cosa dins de tot. Alguna cosa que la connectava amb la pedra, els porgs, el mar, les ones, l'illa. No podia tocar-ho, però era tangible, invisible però brillant.

—Equilibri —va descriure—, equilibri d'energia.

Era més que una font de poder, molt més. Ho governava una sèrie de principis. Tenia influència, però no jutjava. Simplement atreia coses com la gravetat o l'amor.

—Una... Força —va dir.

—I dins teu?

—Dins meu... —Aquí estava, també era part d'ella, com si no hi hagués diferència entre fora i endins—. La mateixa Força.

—Aquesta és la lliçó —va dir Luke—. La Força no els pertany als jedi. És molt més gran. Dir que si els jedi moren la llum també mor és vanitat.

L'alegria del descobriment va durar molt poc. Els seus sentits van prendre el control.

—Hi ha una cosa més aquí. Una llum molt poderosa. Encegadora.

—Aquest és el primer temple jedi. La concentració de la llum.

—Però hi ha una cosa més —en la seva ment va veure un clot en les roques, envoltat de molsa vermella—. Sota l'illa. Un lloc. Un lloc fosc. És fred. M'està cridant.

La veu de Luke va adquirir un to d'urgència.

—Resisteix, Rey. Lluita contra ella!

Però no podia. La foscor la va devorar. Va escoltar un rugit. Va sentir una sacsejada. El terra es va moure. Un cor d'estrelles va brillar en els cels. Una font rajava d'una badia subterrània. Algú la va cridar pel seu nom. Luke? On estava? No hauria d'estar aquí també ell? En la Força? Se suposava que connectava a tot amb tots.

—Rey! Rey!

La seva visió va acabar en dolor. Luke li va donar un cop per despertar-la. Es va ofegar i va tremolar. Estava mullada, com si realment hagués estat sota l'aigua.

—Aquest lloc —va dir recordant que havia de respirar— intentava...

Luke no la va deixar acabar.

—Vas anar directament a la foscor. Et va oferir alguna cosa que necessitaves i no vas poder contenir-te.

Va començar a caminar cap a la cova que hi havia darrere d'ells. Rey es va aixecar amb dificultat de la roca.

—Ho vaig veure tot: l'illa i més... Vaig sentir el cant dels estels. Vaig creure que el meu cor anava a explotar, però... no el vaig veure a vostè. Res, ni llum ni foscor.

Fins i tot ara, parada enfront d'ell, no el podia sentir. Per què? No era un Mestre Jedi? No hauria de brillar més que tota la resta?

—Es va tancar a la Força —va dir Rey.

Luke no només s'estava amagant de la resta de la galàxia. També estava fugint d'allò que va forjar el seu destí.

Va fer cas omís de l'acusació.

—Només vaig veure aquest poder una vegada abans, en Ben Solo —va dir Luke—. No em va espantar prou llavors. Ara sí.

Luke va entrar a la cova. Rey va romandre en la riba, esbalaïda. Va notar les esquerdes a la terra que estava al voltant seu. Una part de la muntanya va caure al mar. Quan va ocórrer això? Ella ho va ocasionar?

Va dirigir la seva mirada a la cova i després li va donar l'esquena.

 Següent