Bandes de motards

Bandes de motards


John Beyer i Wayne Humfleet

Els aguts udols de múltiples motors repulsors van ressonar pels estrets carrers i carrerons de Gallisport, anunciant un altre enfrontament més entre les autoritats i els residents locals. Perseguides molt de prop, dues barredores repulsores volaven a velocitats de vertigen. Els pilots portaven els colors vermell i negre distintius d'una banda de motards local, els Mynocks Rabiosos. Les barredores eren seguides, perillosament de prop, per un parell de transports de personal amb armament lleuger, amb els motors esforçant-se al límit. Els pilots de les barredores encara no havien aconseguit despistar als transports en el laberint de carrers i edificis del barri de negocis abandonat, malgrat algunes perilloses maniobres.

La Quayce, la pilot de pèl atzabeja a la barredora del capdavant, va deixar anar un jurament entre les seves dents premudes i després va activar l'auricular comunicador que portava posat.

- Per què no se'n van ja a casa?! -Va exclamar al micròfon -. Total, tot el que vam fer va ser robar unes quantes llesques de pa.

A la barredora que la seguia, en Roy va ajustar els impulsors i es va col·locar al costat de la barredora de la Quayce abans de contestar.

- Assaltar un centre de distribució d'aliments i deixar-lo buit és més que només "robar unes quantes llesques de pa". O no ets capaç de fer aquestes distincions?

- No faig distincions quan estic famolenca -va grunyir -. A més, això ho van començar ells. Només perquè uns quants treballadors de fàbriques estiguin en vaga no és motiu per aturar la distribució d'aliments a la resta de nosaltres.

- Això és irrellevant ara -va declarar en Roy -. A més a més, hem de tornar abans que reparteixin tot el més bo!

La Quayce es va atrevir a fer un ràpid cop d'ull per sobre l'espatlla. Tot just a deu metres darrere d'ells brunzien els dos transports, amb les lletres "Alal" visibles en un fosc blau metal·litzat sobre el casc gris mat. Això no estava bé, va pensar. Se suposava que les autoritats Legals Autoritzades Legalment (anomenades ALALs per les bandes) no mostraven tanta dedicació. Contractades per un govern corrupte per mantenir el control en llocs als quals les veritables forces de seguretat tenien por d'anar, les ALALs no resultaven ser una altra cosa més que matons a sou. En alguns dels suburbis exteriors de Gallisport, les ALALs eren de fet operades per les mateixes bandes i organitzacions criminals per a les quals havien estat contractades a capturar. Llevat que estiguessin ben pagats, hi havia pocs incentius perquè aquesta ajuda contractada arrisqués les seves vides fins a aquest punt.

L'assalt d'avui, per molt agosarada que fos la seva naturalesa, havia estat petit en comparació amb les usuals revoltes pel menjar. Atacant just quan els guàrdies del centre realitzaven el canvi de torn, la banda havia agafat per sorpresa els defensors. Els Mynocks Rabiosos ja estaven de retirada quan va començar el contraatac. La banda es va retirar i es va dividir en grups petits, permetent que els transports de terra s'escapessin amb el menjar robat. A hores d'ara, els transports ja haurien d'haver arribat als seus diversos destins i la distribució d'aliments a la població famolenca ja hauria començat fa una bona estona. Durant els dei últims minuts la Quayce i en Roy havien estat dirigint als dos transports de personal a una caça de gundarks salvatges, guanyant temps addicional per als altres transports. Normalment, a hores d'ara els ALALs ja s'haurien rendit i haurien abandonat la persecució, però aquesta vegada s'estaven prenent realment seriosament els seus deures. La idea de donar aliments gratis a la gent famolenca devia haver tocat la fibra sensible d'algú a les altes esferes. La Quayce estava convençuda que en aquest mateix moment algú estava estirant fils i reclamant favors per obtenir una resposta amb tanta dedicació.

- Molls de càrrega just davant -va exclamar en Roy pel comunicador -. Tu manes, Cap.

La Quayce s'ho va pensar només un instant abans de respondre.

- Juguem una mica amunt i avall. Jo vaig amunt!

Va girar bruscament a l'esquerra, fora del carrer principal, desapareixent per la connexió d'un túnel de servei. Simultàniament, en Roy va repetir la maniobra, però va virar a la dreta i girà cap a un túnel de servei en el costat oposat del carrer.

Predictiblement, els transports van trencar la formació, un seguint la Quayce i l'altre en Roy. Els túnels de servei només tenien uns cinc metres d'alt i no gaire més d'ample. Construïts principalment com un accés subterrani als sistemes de cablejat d'energia i comunicacions, el limitat espai dels túnels impedien pensar en qualsevol maniobra desgavellada. Encara que els transports portaven armes lleugeres, no hi havia molta por que realment arribessin a obrir foc. Estaven construïts per a control de masses, no per persecucions a alta velocitat. Qualsevol tret probablement no encertaria a les barredores, més petites i àgils, i el drenatge de potència provocaria que els transports perdessin velocitat.

Els túnels continuarien baixant sota els molls de càrrega en una suau corba semicircular abans de tornar a pujar al nivell del carrer. La Quayce va obrir gas a fons. Rere d'ella, el sobtat canvi de to del motor del transport li va indicar que les ALALs havien fet el mateix. Inclinant-se sobre els seus controls, la Quayce va ajustar el seu camp repulsor, guanyant tanta altitud com es va poder atrevir. A escassos centímetres sobre el seu cap, el sostre passava disparat a una velocitat marejadora. La Quayce es va permetre que un somriure creués els seus llavis fermament tancats, sabent que en aquest mateix instant en Roy estaria executant una maniobra similar. No obstant això, en lloc de guanyar altitud, en Roy estaria reduint el seu camp repulsor al mínim possible, permetent que la seva barredora acariciés el terra a una alçada suïcida.

L'ascens del túnel havia començat, amb la llum d'última hora de la tarda assenyalant la sortida just davant. Contenint l'alè i taral·lejant mentalment la seva melodia preferida, la Quayce va creuar la sortida com una exhalació, tornant al carrer principal. Immediatament, va girar bruscament a l'esquerra, col·locant la seva barredora al centre del camí. La barredora d’en Roy va sorgir del seu viatge subterrani davant seu, arrencant espurnes fregant el terra del carrer. Amb menys de mig metre de separació, en Roy va passar directament sota la part inferior de la barredora de la Quayce. Immediatament va girar a la dreta, sense atrevir-se a alçar el cap.

Només uns segons rere d'ells, dos transports de personal van sorgir dels seus respectius túnels a màxima velocitat. Fins i tot si els pilots dels transports blindats poguessin reaccionar, no tenien cap lloc on anar. De manera contundent i força espectacular, els dos vehicles van tractar d'ocupar la mateixa part del carrer exactament al mateix temps. L'impacte va causar una ressonant explosió que va trencar vidres i va agitar edificis en més d'un quilòmetre a la rodona.

Minorant fins aturar-se, els pilots de les dues barredores van respirar per fi i es van incorporar de les seves posicions ajupits. Tornant la mirada a l'espectacle de focs artificials, en Roy va deixar escapar un crit que hauria d'haver estat ensordidor... si el rugit de l'explosió els hagués deixat intacta l'audició. La Quayce va esperar que la seva oïda deixés de xiular abans de preguntar a Roy si volia anar a algun lloc a menjar alguna cosa. Rient amb ganes gairebé tant per l’alleujament com per autèntica diversió, van accelerar les seves barredores i es van dirigir a casa.

Una cosa curiosa que va passar a la cantina...

En Roy va alçar la seva copa en un brindis, amb el líquid blau brillant antinaturalment sota la tènue il·luminació de la cantina. Els altres van seguir el seu exemple, alçant les seves begudes.

- Que els Mynocks sàpiguen cuidar-se de si mateixos, i de la seva llar -va proclamar amb els seus toscs modals. La resta va respondre al brindis amb una forta exclamació d'ànim abans de buidar les seves copes d'un glop.

-Almenys la Zona Tres no passarà fam aquesta setmana després de l'assalt en aquell centre d'aliments -va intervenir la Quayce. Els altres Mynocks van ocupar els seus seients al voltant de la taula amb un murmuri d'aprovació.

- M'alegro que hàgim acabat amb això, estic famolenc -va dir en Roy com si res.

- I ho estaràs, Roy -va respondre la Quayce amb un somriure.

El soroll de la cantina estava al seu volum habitual: molt alt. Els Mynocks habitualment hi anaven per celebrar l'èxit d'una missió contra la corrupció del govern de Gallisport. Sevron Ta, l'astut sullustà propietari del Penjador de Ta, s'assegurava que els Mynocks Rabiosos sempre tinguessin una taula. A més, tenir els protectors de la Zona Tres com a clients habituals era molt bo per al negoci, proporcionant una sensació de seguretat a la resta de parroquians.

Un silenci inusual va caure sobre la cantina. Tots els ulls es van dirigir a l'entrada, on es trobava un grup de nouvinguts. Portaven els ponxos de color marró clar com la sorra dels Banthes Furiosos, una nova banda que s'havia aliat amb els Aranyes per arrabassar als Mynocks el control de la zona. El líder, un perdonavides anomenat Westwood, portava a la mà una bandera vermella i negra, la bandera dels Mynocks Rabiosos.

- Us vaig dir que no tornéssiu a mostrar les vostres cares en territori Bantha, perdedors. Sembla que no m'heu escoltat -va dir en Westwood amb veu nasal. Les seves paraules resultaven gairebé inintel·ligibles per culpa de la cigarreta que subjectava amb fermesa entre les seves dents. Llançant la bandera a l'aire, va extreure le seu blàster i va disparar. La bandera es va agitar en l'aire i va caure, fumejant, a terra.

En Roy i la Quayce van intercanviar mirades, amb un somriure apuntant en els seus rostres.

- Quin idiota -va dir la Quayce.

- Això serà divertit -va respondre en Roy.

El desafiament

- Farà trampes -va dir en Chop, amb una serietat inusual en la seva veu.

La Quayce assentí amb el cap. Es va ajustar les ulleres de sol sobre els ulls, arrencant el motor, la seva barredora va cobrar vida amb un rugit. El soroll de la barredora modificada va ofegar les esbroncades de la multitud. Aquesta no seria una audiència fàcil d'acontentar. Per sort, el codi del desafiament mantenia a ratlla als Aranyes. Sabent que no interferirien, la Quayce només hauria de preocupar-se en cas que perdés. Es va prendre un instant per ajustar-se el cinturó de seguretat, no serviria de res que caigués abans que comencés la cursa.

Al costat d'ella, a la seva pròpia barredora, en Dean Lado li va fer una ganyota de desdeny. Com la major part dels Aranyes, era cregut, una barreja perillosa quan es combinava amb un cor de gel. En Lado volia per a si el prototip de barredora Honda Estel·lar, i faria qualsevol cosa per posseir-lo. Quants dels Aranyes havien desaprofitat les seves vides tractant d'aconseguir la barredora experimental i havien fracassat? Era difícil de dir.

Aquesta vegada era diferent. L'objectiu d’en Dean Lado no era l'Honda Estel·lar en si, sinó la filla d’en Chop, la Jardra. La Jardra era una bona noia; la Quayce desitjaria que no estigués embolicada en aquest embolic. La prometedora carrera com a cantant de la Jardra acabava de començar amb el llançament de "Guerra de Trinxeres", una cançó de rock que ja era a la llista de cançons prohibides per l'Imperi.

- El cinturó no et servirà de res! Ja has perdut! Per què no m’entregues els plànols de l'Honda Estel·lar i t'oblides d'això? -Va exclamar en Lado amb un somriure apuntant a la boca.

- Ets un perill motoritzat, Lado! - Va replicar ella.

La Quayce va desitjar estar tan segura de si mateixa com aparentava. En Lado no sabia que ella pilotava el prototip de l'Honda Estel·lar, el mateix premi que anhelava. No obstant això, ell tenia un avantatge, en Lado era un excel·lent corredor, i habitualment guanyava d'una manera o altre en cada cursa de barredores de les bandes en què participava. Ella, per la seva banda, era una pilot competent, però mai havia corregut en cap de les carreres anteriors. Les seves úniques avantatges eren l'Honda Estel·lar i un "equalitzador" especial que esperava no necessitar. Havia de mantenir-se centrada. En Lado era conegut per tendir trampes als seus oponents, i un error podria resultar fatal.

L'única regla de la cursa era que no hi hagués interferències externes. El desafiament era simple, tres voltes al voltant de l'antic circuit de barredores, que estava cobert de runa pels anys d'abandonament. No hi havia manera de saber quan o on cauria algun fragment de l'estadi. Els pilots havien de confiar únicament en el seu instint per guiar-los. Si en Lado guanyava, obtindria els plànols de l'Honda Estel·lar, i la Quayce renunciaria al lideratge dels Mynocks. Si la Quayce guanyava, la Jardra els seria retornada i en Lado deixaria de ser el líder dels Aranyes. El codi del desafiament obligava al perdedor a acceptar el resultat. No fer-ho, suposaria que tota la banda quedaria en desgràcia.

L'estadi va quedar en silenci quan dos corpulents Aranyes van escortar la Jardra al centre de la pista plena de runa. A cada mà, portava banderes amb els colors de cadascuna de les bandes: vermella i negra per als Mynocks, platejada i blava per als Aranyes.

Espantada, va mirar la Quayce buscant suport. La Quayce li va fer un gest aixecant els polzes que va portar un petit somriure a la cara de la Jardra. Va indicar als dos pilots que es preparessin, alçant les dues banderes a l'aire sobre el seu cap. La Quayce i en Costat va revolucionar els seus respectius motors preparant-se per l’imminent senyal. En Chop retrocedí fora de la pista, exclamant i cridant a ple pulmó en suport de la líder dels Mynocks. La Jardra va mirar als dos pilots. Llavors les banderes van caure. Les dues barredores van sortir disparades cap endavant amb una ferocitat que va sorprendre fins i tot als membres més veterans de les bandes. La cursa havia començat.

En Lado es va posar al capdavant amb facilitat, maniobrant la seva barredora per sobre i entre els obstacles. La Quayce es va quedar enrere, però no per molt. L'Honda Estel·lar es comportava gairebé com una barredora normal. Els seus impulsors especials romandrien latents mentre no els activés. En Chop li havia advertit abans de la cursa que els usés només en cas d'emergència. Tot i que l’Honda Estel·lar podria avançar amb facilitat a l'altra barredora, el primer i únic viatge de prova de la seva predecessora usant els impulsors havia acabat en una ferotge explosió. Si això no acabava amb la Quayce, sens dubte acabaria amb els motors de la barredora. Hauria d’arriscar-se a usar els impulsors com a última opció.

La primera volta va acabar amb Lado al capdavant. En absolut sorpresa, la Quayce va continuar en la cursa. En diverses ocasions en Lado va tractar d'obligar-la a anar a l'extrem exterior de la pista, on hi havia major quantitat de runa. La Quayce va aconseguir romandre fora d'aquesta zona de perill, però cada esforç li havia fet perdre terreny. En Lado mostrava un somriure de suficiència començant la segona volta. Va disminuir bruscament entrant al primer revolt, fent xocar la seva barredora amb la d'ella. Una vegada i una altra les barredores van topar quan en Lado tractava d'empènyer la Quayce contra les ruïnes de l'estadi esfondrat.

La Quayce va ajustar els seus controls, ajustant els danys menors. Per sota d'ella, el sòl passava a una velocitat d'escàndol, fent que la pista i els espectadors es fonguessin en un indistingible esborrall. Quan els pilots van entrar a la volta final, la Quayce es va preparar per un altre intent d’en Lado d’obligar-la a sortir de la pista. Per a la seva sorpresa, ni tan sols ho va intentar. En lloc d'això, es va mantenir lluny d'ella i ara estava corrent a màxima velocitat cap a l'últim revolt. Perseguint-lo just darrere seu, va veure com en Lado treia una petita caixa de l'interior de la seva armilla. La caixa no mostrava cap tret especial, excepte per un petit botó vermell just al centre.

-En aquest joc poden jugar dos -es va dir la Quayce mentre extreia un petit dispositiu esfèric de l'interior de la seva armilla, “l’equalitzador”. Anys de guanyar carreres havien ajudat a Lado a dominar les tècniques d'arraconament, i van sortir a la recta final, amb ell mantenint el liderat. Apuntant amb la petita caixa davant seu, en Lado va pressionar el botó vermell. Tot d'una, davant d'ells van brillar petites llums verdes, anunciant visiblement la presència d'un totalment letal camp de mines repulsores.

Les mines repulsores, va suposar la Quayce, probablement estaven ajustades per detonar sentint un segon camp repulsoelevador. En Lado passaria disparat i, incapaç de maniobrar, la Quayce seguiria darrere seu, volant en trossos fent-ho. La Quayce es va preparar per activar els impulsors de l'Honda Estel·lar, però en Lado havia obtingut massa avantatge sobre ella, fent impossible un avançament net.

Assaborint la victòria, en Lado va deixar que la caixa negra es llisqués de la mà. Va caure a terra, fent-se trossos rebotant sobre la pista. Amb un somriure triomfal, en Lado va mirar per sobre de la seva espatlla per observar la reacció de la Quayce. La Quayce, però, havia ignorat la seva última maniobra. Per a sorpresa d’en Lado, estava cridant alguna cosa, i les seves paraules eren impossibles de distingir. Ella li va llançar una cosa: “l’equalitzador”. En Lado empal·lidí quan la inconfusible forma d'una granada magnètica volava cap a ell i, amb un cop magnètic, es quedava enganxada a la seva barredora. En lado va començar a girar sense control, tractant sense èxit de deixar anar la granada magnètica de la seva moto. Veient la seva oportunitat, la Quayce va activar els impulsors. Amb una brusca accelerada, la Quayce va passar com un coet al costat d’en Lado just quan les barredores entraven al camp de mines. En Lado va cridar amb incredulitat quan la primera mina detonà sota d'ell. La força de l'explosió el va empènyer encara més cap a les mines. Les mines restants van detonar simultàniament en una tremenda explosió que va sacsejar els fonaments de l'estadi. Una bola de foc es va obrir sobre la pista de barredores, llançant flames a més de cent metres d'altura. La Quayce va sorgir de la bola de foc, amb l'armilla cremant i la seva barredora en flames quan l'Honda Estel·lar es va calar foc. Ràpidament va tallar l'energia als impulsors i es va descordar el cinturó de seguretat. Quan la barredora va creuar la línia de meta, la Quayce va saltar a terra, rodant sobre si mateixa per extingir les flames de les seves robes. L'Honda Estel·lar va passar rugint, va xocar contra el mur de l'estadi, i va esclatar.

El desafiament havia acabat. La Quayce havia guanyat i en Dean Lado estava mort. Va avançar coixejant per reunir-se amb en Chop i la Jardra en un emotiu retrobament.

- Quan vam veure el camp de mines, pensàvem que estaves acabada -va dir en Chop -. Què és el que vas fer per distreure en Lado?

- Recordes la granada magnètica que els Aranyes ens van llançar la setmana passada? -Va preguntar -. Simplement els he tornat el favor.

En Chop va obrir els ulls com plats.

-Però no funcionava. Estava defectuosa. Tu havies de saber això.

Sacsejant-se el sutge de l'armilla, la Quayce va respondre:

- Jo ho sabia. Tu ho sabies. -Assenyalant per sobre de la seva espatlla a les restes en flames que abans havien estat Dean Lado, va dir -: Digues-li al perill motoritzat!

  FI