La Tercera Lliçó (I)

La Tercera Lliçó 



Paul S. Kemp 

I

Un núvol de fum surava en l'aire, el residu negre del bombardeig de la flota Imperial sobre Alderaan previ a l'aterratge. La ira cremava en Malgus, i la seva llavor creixia davant la paraula que seguia escoltant a través dels canals de comunicació imperials: Retirada.

L'Imperi havia perdut Alderaan. Hores abans en Malgus havia caminat sobre la seva superfície com un conqueridor, però ara...

Ara la seva superfície estava clapada per fogueres de senyalització, marcant els punts de les forces de la República.

S'acostava un contraatac. Els informes indicaven una flota de la República de camí a Alderaan.

Retirada.

Retirada.

Va estrènyer els punys amb tanta força que va fer que li fessin mal els dits. La seva respiració sonava com una raspa sobre la fusta. La pell cremada li coïa. Un comando de la República li havia fet esclatar una granada a la cara, i combatre amb una bruixa Jedi havia danyat els seus pulmons. Laceracions i contusions dibuixaven un tètric mosaic en la seva carn.

Però no sentia dolor. Només sentia ràbia.

Odi.

Un sentiment de frustració que li donava ganes de cridar.

La seva llançadora personal va rugir a baixa altura sobre el paisatge cremat. A sota d'ell, els edificis i els cadàvers cremaven en les ruïnes d'una ciutat Alderaani. Al seu voltant, naus imperials patrullaven el cel, volant d'escorta. Va tractar d'obrir els punys, i no va ser capaç. Volia...

La presència d'un usuari de la Força del costat lluminós xocà contra la seva sensibilitat a la Força, una espurna sobtada en la seva percepció. Va mirar per la finestreta a l'exterior, cap avall. No va veure res excepte ruïnes calcinades, edificis derruïts, vehicles cremats. Va activar el comunicador que portava.

-Dóna'ns la volta.

-Senyor meu? -Li va preguntar el seu pilot.

-Fes-ho, redueix la velocitat a una quarta part, i redueix l'altura en cent metres.

-Sí, senyor.

Mentre el transbordador feia mitja volta i minorava, en Malgus va fer cas omís dels dispositius de seguretat i va baixar la rampa d'aterratge. El vent va assotar a la cabina, portant l'olor d'un planeta carbonitzat, un planeta que en Malgus havia intentat matar, però que només havia ferit.

Algú hauria de pagar per això.

Va agafar l'empunyadura del seu sabre de llum a la mà i es va enfonsar en la Força. Els edificis incendiats de sota sobresortien de la terra cremada com dents podrides, retorçades i negres.

-Més a poc a poc- va dir al pilot.

Va estendre la mà a través de la Força, sondejant per detectar la presència del costat lluminós que havia sentit.

Al principi no va notar res, i es va preguntar si s'havia equivocat, o si l'usuari del costat lluminós havia percebut a Malgus i amagat el seu poder. Però llavors...

Allà.

El va sentir com una irritació darrere dels ulls, una picor que només la violència podria rascar. Es va treure la capa i es va acostar a la vora de la rampa d'aterratge. El vent tirava d'ell. La ira va créixer en ell, el va mantenir ferm. La Força el va ancorar al seu lloc. Va activar de nou el seu comunicador.

-Planeja sobre les ruïnes fins que jo torni.

-Fins que torni, senyor? A on va? Està greument ferit.

En Malgus va desactivar el comunicador i va saltar de la rampa a l'aire lliure. Va activar la seva fulla mentre la terra es precipitava a la seva trobada. Usant la Força per esmorteir l'impacte, va caure a terra a la gatzoneta.

Es va posar dempeus al centre d'un carrer esquitxat de cràters i cobert de vidres trencats i lliscants bolcats. Un cotxe aeri cremava a 10 metres d'ell, vomitant gotes de fum negre cap al cel. En algun lloc, una campana va sonar amb fúria a les ratxes de vent.

-Estic aquí, Jedi! -va cridar en Malgus, la seva veu ressonant sobre les ruïnes.

Darrere d'ell, va sentir el brunzit d'un sabre de llum activant-se, i després un altre.

Es va tornar per veure un zabrak, un Jedi, sortir d'un dels edificis incendiats que s'alineaven al carrer. La línia blava d'un sabre de llum brillava en cadascuna de les seves mans. Va estudiar a Malgus de reüll.

-Malgus -Va dir el Jedi.

En Malgus no sabia el nom del Jedi, i no li importava. El zabrak no era més que el focus de la seva ira, un objectiu convenient per a la seva ràbia.

En Malgus es va deixar caure en la Força, va rugir, i va arrencar a córrer pel carrer, obtenint velocitat de la seva ira.

El Jedi es va mantenir ferm. Als vint metres, els Jedi va aixecar els seus sabres de llum a la part alta a cada costat i va fer-los baixar tots dos cap a terra amb una floritura.

L'estrèpit dels edificis ensorrant-se va penetrar massa tard en la boira de la ira d'en Malgus. Una allau de durciment i transpariacer es va desplomar sobre ell des dels dos costats del carrer...

Els plecs en l'uniforme imperial del seu pare semblaven prou esmolats per tallar carn, però el seu to de veu era tan suau com la panxa que desbordava els pantalons.

-Vine amb mi, Veradun.

En Veradun va seguir al seu pare a l'enorme casa de feres que mantenien en els terrenys de la finca de la família. El seu pare, un biòleg en el Cos Científic Imperial, havia recollit animals d'incomptables mons. La família tenia el seu propi zoo privat, finançat per l'Imperi. En Veradun havia ajudat a atendre els animals des que era un nen petit.

Crits, grinyols, udols, i un acre pudor animal els hi van donar la benvinguda. La veu del seu pare es va fer sentir per sobre del soroll.

-Saps per què m'agraden tant aquests animals?

En Veradun negà amb el cap. Es va veure reflectit en els vidres de les ulleres del seu pare.

-A causa que podem aprendre d'ells.

-Aprendre què?

El seu pare va somriure enigmàticament.

-Anem-hi.

El pare va posar una mà sobre la seva espatlla i el va conduir a través del laberint dels hàbitats, gàbies i tancs, fins que van arribar al cub de transpariacer del tanc del kouhun. Una gruixuda capa de sorra, esquitxada d'algunes roques disperses i algunes pells soltes, era tot el que es podia veure. L'artròpode segmentat, amb un cos tan llarg com el braç d'en Veradun, estava amagat en algun lloc sota la sorra del tanc.

En Veradun caminà cap al tanc, tractant de detectar qualsevol signe del kouhun. Res.

Mentrestant, el seu pare va aixecar una rata d'una gàbia propera i la va sostenir sobre el tanc del kouhun.

-Jo li he donat de menjar abans -va dir en Veradun.

-Ja ho sé.

El seu pare va deixar caure la rata en el tanc i aquesta es va quedar immòbil en el moment en què va colpejar la sorra. Va ensumar l'aire, agitant els bigotis.

Prop d'ella, la sorra es va inflar.

La rata va xisclar de por, però abans que es pogués moure, el kouhun va sorgir de la sorra sota d'ella, va atrapar al rosegador amb la seva mandíbula amb forma de tisora, i la va partir per la meitat d'una mossegada. La sang vessada va pintar la sorra de vermell.

El kouhun va reptar fins a sortir per complet de la sorra, amb el seu cap tota ell mandíbules i ulls negres desproveïts de vida. Dotzenes de parells de potes van impulsar el seu cos segmentat sobre els trossos sagnants de la rata. No obstant això, no va menjar, i després d'un moment va tornar a enterrar-se de nou a la sorra, deixant intacte el cadàver de la rata.

-Per què creus que va matar la rata? -va preguntar el seu pare-. No tenia gana. Com has dit, li has donat de menjar no fa molt de temps.

-Instint -Va dir en Veradun-. És una criatura salvatge.

-Bé, Veradun. Bé. En efecte, el kouhun mata sense raó. Té això sentit per a tu?

-No, però... és un animal.

El seu pare es va agenollar per mirar a Veradun a la cara.

-Tens raó. I no la tens. El kouhun ens ensenya que la violència sense sentit és propi dels animals, no dels homes. El salvatgisme és útil només si és controlat i posat al servei d'un fi. M'entens?

En Veradun va pensar un instant, i va assentir amb el cap.

-La Fi ho és tot -va dir el seu pare.

 Següent