II
En Malgus
estava dempeus en un forat sota una muntanya de runa, amb les cames doblegades,
el poder de les seves mans alçades evitant que diverses tones d'acer i durciment
l'aixafessin. La pols dificultava encara més la seva ja costosa respiració. Va
tossir mentre les paraules del seu pare ressonaven en la seva ment.
Havia
estat descuidat, tan perdut en la seva necessitat de venjança que no havia
avaluat adequadament el poder del Jedi. Hi havia anteposat la seva set de sang
al seu raciocini. Però ja no. Amb un esforç de voluntat, va contenir la seva
ira, la va controlar, la va convertir en una pedra d'esmolar contra la qual va
aguditzar el seu poder. Usant la Força, va llançar la runa per l'aire, lluny
d'ell. Van caure amb estrèpit en els edificis adjacents. Un salt augmentat per la
Força va portar-lo fora d'aquest lloc per sobre del munt de runes. Els ulls del
Jedi es van obrir com plats quan en Malgus va aterrar al carrer. En Malgus va
somriure burleta i va atacar.
Va
cobrir la distància entre ells ràpidament. La línia vermella del sabre de llum
d'en Malgus es movia tan ràpid que es convertia en una borrosa taca vermella.
El Jedi va bloquejar l'atac una vegada i una altra, l'espurneig de fulla contra
fulla ressonant a través de les ruïnes. L'atac d'en Malgus -una tempesta de
talls, cops i espasades- no donava espai al Jedi per a un contraatac. El Jedi
es va retirar davant l'ofensiva, interceptant desesperadament els cops d'en
Malgus.
En Malgus
podria haver acabat amb el Jedi de qualsevol de les moltes maneres que
coneixia, però necessitava la satisfacció d'una mort mitjançant el sabre de
llum.
-Aquesta és la meva
preferida -va dir el seu pare.
-La viirsun?
En Veradun sempre
havia trobat avorrida aquesta au. Un petit ocell terrestre amb plomes grises,
marrons i negres, que no feia res especialment interessant llevat de cuidar la
seva cria, un mascle que estava a punt d'abandonar el niu.
-No, la viirsun, no
-va dir el seu pare.
-Llavors, què?
L'hàbitat del
viirsun -plantes natives, un arbre solitari, algunes roques- estava construït
darrere d'un mur de transpariacer. Mentre miraven, la mare regurgitava alguns
insectes parcialment digerits a la boca de la seva cria gairebé adulta. En Veradun
havia vist el mateix centenars de vegades, però el seu pare s'ho mirava
fixament, com si mai abans ho hagués vist.
-Què estàs mirant?
-va preguntar en Veradun. No veia res inusual.
-Observa.
Després de devorar
els insectes, la cria es va aixecar i va caminar una mica per l'hàbitat,
provant les seves potes. La mare el mirava, empolainant-se les plomes. Amb el
temps, la cria va tornar al costat de la mare, es va inclinar cap a ella, i va
començar a copejar-la amb el seu bec. Al principi en Veradun va pensar que
volia més aliments, però el pica-pica es va fer més i més violent. Les ales
batien, les plomes volaven. La mare va intentar retirar-se però la cria la va
perseguir, la va agafar del coll amb el seu bec i la va sacsejar violentament,
una, dues vegades. La cria la va deixar a terra i va començar a menjar-se-la.
En Veradun mai havia
vist res igual.
-La cria no és un
viirsun -va explicar el seu pare-. És un mimnil. En el seu estat immadur,
sembla un viirsun juvenil. Mata a les cries originals i les reemplaça. Quan
està a punt per a la muda, ataca a la seva mare adoptiva. He estat observant en
aquest durant un temps.
Un mimnil. En Veradun
mai ho hauria sospitat.
-Jo... Segueixo
sense entendre-ho.
-Sovint hi ha coses
que fingeixen ser febles i només esperen el moment adequat per mostrar la seva
força. Ho entens ara?
En Veradun va pensar
un instant i va assentir amb el cap.
-No has de confiar
en ningú -va dir el seu pare-. I menys en aquells que semblen febles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada