El Sabotejador (II)

Anterior

II

Vestit amb un flexible i lleuger vestit i una capa negra, amb la seva caputxa ferma davant l'abundant pluja, Darth Maul donava gambades, baixant pel carrer principal del poble que Lommite Societat Limitada havia establert a la meitat del que havia estat una vegada un bosc tropical sense traçat. Sota la capa, portava la seva espasa de llum de doble tall penjant del seu cinturó, de fàcil abast en cas que la necessités. La gravetat de Dorvalla era lleugerament menor a la qual estava acostumat, així que es movia amb certa elegància.

El poble era una quadrícula de carrers de permacret, un laberint de cúpules prefabricades i trontollants estructures de fusta, moltes d'elles no tenien transpariacer en les seves finestres. Se sentia música procedent de les entrades a les cantines i menjadors, i folklore de tot tipus deambulava sota els passos elevats. Feia la sensació que es tractava d'un poble fronterer dels sistemes estel·lars perifèrics, amb les rutinàries barreges d'alienígenes, humanoides i droides de generacions passades; l'esterilitat i la contaminació; els vehicles d'elevació per repulsió operant al costat de bèsties de càrrega de quatre i sis potes.

Els residents, els que, d'una manera o altra, treballaven directament per Lommite Societat Limitada, o els que hi eren per estafar aquells que ho feien, reflectien la mateixa barreja entre l'autonomia enfront de les lleis que regulaven la vida en els mons del Nucli i l'esclavitud al treball i la pobresa eterna.

Al contrari que a Coruscant, on els éssers s'afanyaven amb determinació, aquí regnava una atmosfera de sense sentit, de vida desganada, com si els lamentables éssers que havien nascut aquí, o que havien vingut per alguna raó, s'haguessin resignat a les profunditats. Com si fossin els ramals inferiors de Coruscant, on no hi havia lleis, semblaven deixar-se portar pels designis de la vida, més que dominar-la i canalitzar-la cap als seus propis propòsits.

La revelació va deixar tan fascinat a Maul que li va arribar a desanimar. Va decidir que necessitava mirar amb determinació més enllà de les aparences.

L'aire era espès a causa de la calor i la humitat, i els brunzits i refilades del bosc d’enfront sonaven al límit de la seva audició. Va poder sentir la interacció de la vida allà, les baralles i els vols, i els forcejaments en curs per la supervivència. I el bosc havia impartit una mica de si mateix al poble. Aquí els éssers vius no necessitaven recórrer a la caça o la matança per obtenir el suport que requerien. Una aparença de legislació regulava aquestes coses, però sota aquesta aparença s'amagava una base moral més gran que permetia als delinqüents establir els seus assumptes sense témer la intrusió dels guardians de la pau, els jutges, o pitjor encara, els Cavallers Jedi.

La vida era fàcil.

Maul va estendre la seva mà dreta i va atrapar al vol a un insecte de la mida del seu puny. Atordit, va voletejar en el seu palmell, potser preguntant-se a algun nivell primitiu sobre el que acabava de fer o sobre el mètode emprat pel depredador per capturar-li. La criatura de sis potes es va retorçar i el seu parell d'antenes es van moure nerviosament. Les taques idèntiques dels seus ulls i la seva closca corporal van brillar amb una feble bioluminescència verdosa.

Darth Maul va estudiar a l'insecte, després el va deixar anar perquè es reunís amb la multitud que brunzia sobre el poble.

El seu Mestre li havia mostrat molts llocs, però sempre sota la seva escorta, i ara, de sobte, estava sol, un estrany en un món estrany. Es va preguntar si podria haver trobat el seu lloc en un lloc com Dorvalla si no hagués existit Darth Sidious, i el que la vida li hagués proporcionat. Havia estat educat per creure que era algú extraordinari i que havia d’acceptar-ho. Però de tant en tant dubtava sobre si havia de canviar de rumb seguint la seva pròpia voluntat, i així deixaria de preguntar-s’ho.

Va deixar de banda la seva intrusió mental i va tornar ràpidament al seu pas.

El seu entrenament Sith li permetia descobrir la debilitat en el caràcter o la constitució de cada un dels variats éssers amb els quals es creuava. Va invocar els seus instints del Costat Fosc perquè li guiessin cap a la millor manera de dur a terme la seva missió.

Maul va fer una parada davant l'entrada d'una sorollosa cantina. Era la classe de lloc on tot el qui entrés no seria avaluat per la clientela, així que es va moure ràpidament – una taca per a la majoria; per a altres, només era un altre treballador refugiant-se de la pluja. Va lliscar sobre un tamboret del bar, mantenint la seva caputxa elevada i la seva cara de perfil quan la cambrera humana es va acostar.

-Què puc fer per tu, estranger?

-Aigua pura -va grunyir Maul.

-Gran malgastador, eh?

Maul va fer un negligent moviment amb els dits.

-Portaràs la meva aigua i em deixaràs sol.

La musculosa i tatuada dona va pestanyejar dues vegades.

-Et portaré la teva aigua i et deixaré sol.

Maul va expandir la seva visió perifèrica per captar l'existència de dues habitacions adjacents.

Va fer ús del mirall que hi havia darrere del bar per veure el que els seus ulls no podien, i va invocar al Costat Fosc per fer la resta.

La cantina tenia un aire d'abandonament benigne, una olor de líquids embriagadors i menjar greixós. La il·luminació era deliberadament baixa. Els insectes voladors de diverses mides circulaven al voltant dels focus, i nens de diverses espècies entraven i sortien corrent. Homes i dones fraternitzaven obertament amb frivolitat o disbauxa. La música la proporcionava una esparracada banda de biths i grossos ortolans. Al llarg de la barra, weequays conversaven amb ugnaughts, twi'leks i gands. Maul era l'únic iridonià del lloc, però no l'únic representant d'una espècie.

Si alguns dels residents amb els quals s'havia topat al carrer fossin els caçadors, els gats manka, aquí eren les preses que s'alimentaven de gats, aquells que es donaven a la beguda, els jocs d'atzar i altres vicis. Era la total absència de disciplina el que li posava malalt. La disciplina era la clau del poder. La disciplina impertorbable era el que li havia forjat en un mestre espadatxí i guerrer. La disciplina era el que li capacitava per desafiar la gravetat i alentir les intrusions d'entrades sensorials, pel que podia moure’s entre els rastrejos.

Maul va aguditzar les seves facultats, estenent el rang de la seva audició per controlar les converses properes. Moltes eren tan prosaiques com s'esperava que fossin, per la qual cosa es va submergir entre la tafaneria, els coquetejos, les insignificants reclamacions i els plans de futur que mai es durien a terme.

Llavors va sentir la paraula sabotatge i les seves orelles es van aguditzar. El client que ho havia dit era un humà corpulent, assegut a la dreta d’en Maul, en un locutori a la paret del fons de la cantina. Un altre humà alt i de complexió fosca estava assegut davant d'ell. Dos homes vestien lleugers micos grisos, l'estàndard dels empleats de Lommite Societat Limitada, però la manca de pols de lommite en els seus cabells o les seves robes deixava clar que no eren miners.

Un tercer home, d'amples esquenes i aparença robusta, es va acostar mentre Maul romania vigilant de cua d'ull. Maul va prendre un glop d'aigua i es va girar lleugerament en la direcció al locutori.

-Em figurava que us trobaria aquí als dos- va dir el nouvingut.

L'alt va somriure i va fer un forat a l’encoixinat seient.

-Entra a la nostra oficina i et convidarem a una copa.

El tercer home va seure, però va rebutjar l'oferta amb el cap.

-Potser més tard.

Els altres dos socis li van mirar amb sorpresa. Maul va llegir els moviments labials del més alt.

-Si no està bevent és que una cosa seriosa ha passat.- El tercer home va assentir.

-El cap ha fet una crida especial. Ens vol a la seva oficina en mitja hora.

-Tens idea de per a què?- Va dir l'alt.

-Ha de ser com l'accident de la llançadora -el que estava al davant s'ho figurava.-Bruit probablement té una llista de sospitosos.

Maul va reconèixer el nom. Bruit era el cap de les operacions de camp de Lommite Societat Limitada. Els tres individus probablement eren personal de seguretat.

-Com si hi hagués alguna pregunta sobre els culpables -estava dient l'alt.

-Pitjor que això- va dir el tercer home, baixant la veu fins al punt que Maul va haver d’estirar-se per sentir-lo. -Arrant ha fet especial èmfasi en com anem a respondre.

L'alt es va acomodar a la taula que dividia el locutori.

-Bé, ja és l'hora.

-Demanaré una altra ronda- va dir el seu company.

Maul continuava escoltant, però els seus ulls ja no es fixaven tant en els homes sinó sobre alguna cosa que havia albirat a la paret, a sobre del locutori. Semblava l'insecte bioluminescent que havia capturat poc abans. Aquest, però, no estava movent-se per la superfície de la paret. Maul va descobrir la raó quan el va sondejar amb la Força. No només era una fabricació, sinó també un dispositiu d'escolta.

Maul va rastrejar l'habitació, després va encarar al mirall. El dispositiu no era molt sofisticat; la seva gran grandària evidenciava el que era. Tot i així, això no significava que els qui estiguessin espiant als guardes de seguretat haguessin d'estar dins de la cantina. Però Maul va sospitar que hi eren. Sense mirar-lo, va dirigir la seva atenció a l'insecte artificial i va rebutjar tots els sons estranys –l’emotiva música, les dotzenes de converses aïllades, els sorolls dels vasos en colpejar o els glops dels borratxos. Una vegada que va poder discernir els sords xiulets del transmissor de l'aparell, va escoltar senyals del receptor amb el qual s’estava comunicant.

En una taula rodona situada en una sala contigua s'asseia un rodià i dues twi'leks, que aparentment es dedicaven a jugar a les cartes, sàbacc, amb tota seguretat. Maul els va observar per un instant. El seu joc era desganat. Es va fixar en els seus gestos mentre els agents de seguretat continuaven la conversa. Cada vegada que un dels homes deia alguna cosa d'interès, els sortits ulls del rodià brillaven i el seu prim nas s'arrissava a un costat. Alhora, les cues cranials de les twi'leks es movien amb nerviosisme i els seus pàl·lids rostres es ruboritzaven molt lleugerament.

L'orella esquerra del rodià contenia un receptor, mentre que els que portaven les twi'leks tenien forma de pegats dèrmics, dissimulats perquè semblessin tatuatges de lekku.

Maul estava convençut que el trio formava part dels empleats secrets de l'únic competidor mundial de Lommite Societat Limitada, Mineral InterGalàctic. Va reconèixer al rodià d'haver-li vist en el disc que Sidious li havia lliurat. Era possible que fossin els sabotejadors en persona. Els seus ulls van tornar a clavar-se en el dispositiu d'escolta i en els guardes de seguretat. Criatures d'hàbit, probablement ocupaven el mateix locutori nit rere nit, completament inconscients que les seves converses estaven sent controlades. Tal despreocupació exasperava a Maul fins a arribar al punt de la fúria. Els homes eren mereixedors de qualsevol mal amb el que segurament es trobarien.

Els tres agents van deixar la cantina a peu i es van dirigir cap a un sender que zigzaguejava a través d'una densa zona boscosa. Maul els va seguir a una distància discreta, ocultant-se entre les ombres produïdes per l’ascendent lluna plena de Dorvalla, de color blanc platejat.

Finalment el camí va arribar a una atapeïda comunitat de pobres cases, moltes de les quals estaven elevades amb fustes per evitar els rierols produïts per la pluja. La humitat era aclaparadora.

La barraca a la qual es dirigia el trio era un cub elevat amb un sostre metàl·lic angulat per canalitzar la pluja cap a una cisterna de ferrocret. L'única porta de l'habitacle només era accessible mitjançant el que semblava ser una escala de mà. Un oxidat lliscant amb el parabrisa trencat estava aparcat al davant, sobre un bassal de fang.

Maul va romandre entre els arbres mentre un humà de constitució obesa va respondre als cops que l'agent alt va donar al marc de la porta.

-Passeu- va dir l'home. -Tots els altres ja són aquí.- Bruit. Darth Maul va esperar que els tres agents entressin, després va córrer entre les ombres i es va plantar sota una finestra oberta. No content amb la seva elecció, es va ajupir i va gatejar sota la casa fins a una de les bigues per elevar-se entre les bigues del terra de l'habitació frontal.

A sobre d'ell, algú estava servint líquid en diversos gots.

Maul va extreure un dispositiu de gravació diminut de la butxaca pectoral del seu vestit i el va col·locar contra els toscs taulers que componien el sòl.

-Aquí està el bo i el dolent d'això- va dir en Bruit mentre s'omplien els gots. -Arrant ha decidit que necessitem anivellar el camp de joc. Anem a atacar InterGalàctic a Eriadú. Les nostres naus arribaran al planeta, les seves no.

Algú va xiular de sorpresa.

-Hi haurà pensat el cap en el que està deslligant?- Va preguntar, potser, el mateix home. -Això conduirà a una guerra.

-Us diré el que m'ha dit Arrant- va dir Bruit. -Ja ha estat abans en les trinxeres. Aquestes són les seves paraules, i aquest és el seu espectacle.

-El seu espectacle i el nostre pa - va assenyalar un. -Hi ha d'haver una millor manera de resoldre això. Què hi ha de la petició al Senat perquè intervingui?

-Una cura que pot ser pitjor que la malaltia- va respondre un altre, per diversió d’en Maul.

-El Senat deferirà en comitès moguts per buròcrates corruptes. Ens portarà mesos arribar als tribunals.

-Res de Senat ni tribunals- va dir en Bruit. -Això ja ha estat decidit. És qüestió nostra.

-I què passa a Eriadú?

-Hem estat capaços de descobrir la ruta hiperespacial que les naus d’InterGalàctic van a prendre. Arribaran via Rimma 13, i han programat sortir de l’hiperespai a les 1400 hores, hora local d’Eriadú. Els amics que estem contractant per executar l'atac seran capaços de calcular les coordenades de reentrada precises.

-A qui estem contractant?

-Al clan Toom.

Expressions de consternació van volar per totes les cantonades.

-Salvatges- va dir algú.

-Exacte- va dir en Bruit. -Però necessitem un equip que ho aconsegueixi, i la bona voluntat d’Arrant gastarà els crèdits necessaris. Usant-los, ningú sospitarà de nosaltres, i a Arrant no el preocupa, ja que no vol saber res del que necessiti. Vol mantenir les seves mans netes mentre jo faig les connexions. A més, els Toom saben el que significa fer una feina.

-I no tenen escrúpols amb els quals posar traves.

-Han acceptat els termes?

-En el primer contacte –va dir en Bruit. -Encara que he de dir que de vegades desitjaria poder veure tant a Lommite com a InterGalàctic enfonsades, de manera que algú amb una previsió realista pogués construir una organització millor des de l’escòria.

Diversos gots van brindar junts.

-Així que quina és la nostra part en això, cap, si el tracte ja ha estat acordat?

Bruit va esbufegar.

-Necessitem preparar-nos per al contraatac d’InterGalàctic.

Maul va enlairar la gravadora dels taulers del sòl i es va deixar caure sobre l'enganxós terra de sota de la casa. Va romandre quiet per un llarg moment, ajupit en la foscor, escoltant els sons de rialles distants i els sorolls de la intensa vida insectil.

Llavors es va recordar de Coruscant, i de la pregunta que el seu Mestre li havia fet considerar sobre la seva espasa de llum de doble fulla.

Em feia ser capaç d'atacar amb dos extrems, havia respost en Maul. Després de donar-li el vistiplau, el seu Mestre li havia dit que havia de portar això a la ment quan anés a Dorvalla.

Maul va alçar la seva capa i va deixar anar el llarg cilindre del seu cinturó. Un cop acabi d'usar un tall, prendré l'altre, es va dir a si mateix. Tots dos, per aconseguir un mateix propòsit.

Maul va esperar fins que la lluna estigués baixa abans de dirigir-se cap a la seu de Lommite Societat Limitada, a la base de l’escarpat. Els incidents de sabotatge havien causat que el complex d'edificis estigués en estat d'alerta. Sentinelles armats patrullaven, alguns acompanyats per bèsties lligades amb corretges, i potents focus traçaven cercles de brillant lluminositat sobre els espaiosos terrenys. Una tanca electrificada de cinc metres d'altura configurada per atordir ho abastava tot.

Maul va emprar una hora a estudiar els moviments dels sentinelles, els escombrats periòdics dels focus, l'extensa tanca i els làsers detectors de moviment que quadriculaven l'àmplia gespa de més enllà. Estava segur que les càmeres infraroges estaven filmant els terrenys, però hi havia una mica d'espai en el qual podia actuar sense deixar evidència de la seva infiltració. Un droide sonda hauria estat capaç de dir-li tot el que necessitava conèixer, però no hi havia temps i volia fer allò personalment. Per provar la possibilitat que els detectors de pressió haguessin estat instal·lats en el terreny, va usar la Força per impulsar roques sobre la reixa. Quan van colpejar llocs específics de la gespa, va esperar alguna resposta, però els guàrdies estacionats en els arcs de l'entrada simplement van continuar amb les seves tasques.

Quan va estar satisfet d'haver comprovat de memòria els resultats del seu reconeixement, es va desfer de la seva capa i va saltar per sobre de la tanca, aterrant amb precisió on havia llançat algunes pedres. Llavors va anar saltant cap a una sèrie d'altres llocs que finalment el van portar fins al mur de l'edifici principal, movent-se durant tot aquest temps a una velocitat que les hologravacions no el mostrarien llevat que fossin reproduïdes a càmera lenta.

Va aconseguir arribar a una de les portes i la va trobar tancada, així que va començar a treballar al voltant de l'edifici, provant altres portes i finestres. Totes elles estaven assegurades de forma similar.

Va comprovar la teulada plana a la recerca de detectors de moviment o pressió com havia fet amb la gespa. Saltant fins arribar-hi, es va trobar davant d'una extensió plena de panells solars, claraboies i conductes de refrigeració. Es va moure cap a la claraboia més propera i va encendre la seva espasa de llum. Estava preparat per clavar la lluminosa fulla mitjançant el panell de transpariacer quan es va aturar, i va observar atentament el panell. Hi havia cadenes de monofilament incrustades en el transpariacer, de manera que si es trencaven, es dispararia l'alarma.

Va desactivar llavors la fulla, va reenganxar l'espasa i es va asseure a pensar. Era improbable que l'ordinador central de Lommite Societat Limitada fos una màquina aïllada. Hauria de ser accessible des de localitzacions exteriors. Bruit disposaria d'accés remot. Maul es va renyar per no haver reconegut aquest fet amb anterioritat. Però no era massa tard per rectificar la seva distracció.

Maul va tornar a l'edifici d’en Bruit poc abans de l'alba. Al contrari que el complex de la seu, la casa elevada no tenia seguretat. El cap de les operacions de camp ni tenia enemics ni li preocupava tenir-los, d'una manera o una altra. Potser Bruit es resignava al seu destí, va pensar Maul. En qualsevol cas, amb prou feines li importava.

Va donar una volta al voltant de la casa, detenint-se ocasionalment en els ampits de les finestres per observar l'interior. En una habitació del darrere, Bruit estava estirat cap per amunt en un llit cobert a mitges per una tela que impedia que els insectes nocturns es donessin un festí amb la seva sang. Estava completament vestit i totalment borratxo, i roncava lleument. Hi havia una ampolla de conyac mig buida en una de les tauletes de llit.

Maul va serrar les dents. Més despreocupació, més manca de disciplina. No podia evocar compassió per aquell home. Els febles necessitaven ser escardats. Maul es va obrir pas a través de la porta sense tancament i va observar la sala. Bruit era un home de pocs béns mundans, i no era particularment ordenat. Les seves estances eren tan caòtiques com aparentava ser la seva vida. L'espai confinat feia olor de menjar podrit, i la pols de lommite cobria tota superfície horitzontal. L'aixeta de la pica, que gotejava, podia haver estat reparada fàcilment. Les aranyes havien teixit xarxes perfectes en les quatre cantonades de l'habitació.

Maul va buscar l'ordinador personal d’en Bruit i el va localitzar al dormitori. Era un dispositiu portàtil, no molt més llarg que una mà humana. Es va acostar a la màquina i la va activar. La pantalla va cobrar vida i es va presentar un menú. Només li va portar uns instants trobar el que buscava en l'ordinador central de Lommite Societat Limitada, però, per segona vegada en aquella nit, es va trobar bloquejat.

L'ordinador estava exigint veure les empremtes dactilars d’en Bruit. Maul podia haver estat capaç de manipular l'interior de l'ordinador central, però no sense deixar un rastre fàcil de seguir.

El que es fa en secret té un gran poder, li havia dit el seu Mestre.

Maul va mirar fixament a Bruit. Amb un lleu moviment de la seva mà esquerra, va provocar que l'home rodés sobre la seva esquena. Alliberat d'algun molest somni, un perllongat grunyit va escapar de l'humà. Maul va gesticular el braç dret d’en Bruit perquè s'elevés i va doblegar el seu canell, amb el palmell de la mà cap a fora. Llavors va portar amb sigil l'ordinador cap a la mà d’en Bruit, facilitant que la pantalla entrés en contacte amb els estesos dits.

Quan la màquina havia conclòs el reconeixement, Maul va deixar caure el braç d’en Bruit i el va tornar a girar sobre la seva esquena per col·locar-lo com estava.

Alhora que Maul deixava enrere el llit, els directoris de la base de dades estaven desplaçant-se per la pantalla. Maul va localitzar els fitxers relacionats amb la imminent lliurament d’Eriadú i els va obrir.

A la cantina s'estava celebrant un enèrgic dinar de negocis quan Darth Maul va entrar sigil·losament i es va asseure en una taula situada en una de les cantonades de la sala més petita. A fora, un fosc xàfec estava inundant el poble. Va mantenir la regalimant caputxa de la capa elevada, i va observar la multitud, ignorant les mirades d'escassos segons que rebia.

Dos dels guardes de seguretat de Lommite Societat Limitada ocupaven el seu locutori habitual, alimentant els seus rostres amb menjars greixosos i parlant amb la boca plena. No gaire lluny d'on s'asseia Maul, el rodià i les dues twi'leks que havia identificat la tarda anterior com els agents de Mineral InterGalàctic, es reunien al voltant de la taula de cartes.

Poc després, una humana de pèl fosc es va unir a ells, posant un munt de crèdits de la companyia sobre la taula i entrant a participar a la partida de sàbacc que es jugava en aquell moment. Maul va reconèixer la peça de joieria barata que adornava l'orella esquerra de la dona: un receptor.

Va esperar el moment d'actuar fins que els quatre estiguessin ocupats controlant la conversa dels agents de seguretat. Llavors, amb un lleuger moviment de la seva mà, va projectar la Força cap al dispositiu d'escolta per desenganxar-lo de la paret sobre el locutori, fer-lo surar a la velocitat del llamp cap a la petita sala i posar-lo al centre de la taula de cartes.

El rodià es va moure en el seu seient, inquiet, clarament contrariat en reconèixer al seu insecte artificial.

-Un nou jugador s'uneix a la partida.

Una de les twi'leks va elevar la seva mà oberta a l'altura de l'espatlla.

-No per molt de temps.

Els llargs dits de la twi'lek estaven a mig camí d'aixafar el dispositiu quan la humana va subjectar el seu canell i va aconseguir aturar el cop descendent.

-Quieta -va xiuxiuejar amb rapidesa. -Vaig escoltar la teva veu.

-Això és perquè vaig dir alguna cosa- va dir la twi'lek.

-En el meu auricular- va dir la dona, gesticulant amb discreció. -I ara estic sentint la meva veu.

-Estic sentint la teva veu- va dir el rodià, confús.

-Què dimonis...

La twi'lek va permetre que la seva veu s'apagués, i els quatre agents es van asseure de nou en les seves rígides cadires de fusta, mirant fixament i amb sorpresa l'aparell d'escolta.

-És el nostre -va dir finalment la dona.

El rodià la va mirar.

-Què està fent aquí?

Maul va utilitzar la Força per moure l'insecte.

-Està amagant-se per aquí, això és el que està fent- va dir una de les twi'lek, amb certa angoixa. Va mirar per sobre de la seva espatlla als preocupats guardes de seguretat, després als seus camarades.

Maul va activar el control remot que havia sintonitzat a la freqüència del transmissor de l'insecte.

-Això ha de ser obra del clan Toom -l'insecte va enviar aquest missatge als auriculars i els pegats dèrmics d'àudio que portaven posats els conspiradors. Tots ells es van intercanviar mirades amb els ulls molt oberts.

-Aquí està el bo i el dolent d'això. Arrant ha decidit iniciar una ofensiva contra les naus de Mineral InterGalàctic. Sense fer cap sol·licitud al Senat. Està a punt de desencadenar una guerra, el que també ha estat decidit ja.

Absorta en el que estava sentint, la dona va usar el seu dit índex per inclinar l'auricular i així aconseguir una recepció més clara.

-El clan Toom té una manera de solucionar aquesta línia, una cura per a la malaltia. InterGalàctic pot anivellar el camp de joc utilitzant-nos per atacar a Eriadú. Nosaltres del clan Toom desitgem veure caure a LSL. Algú amb visió realista podria construir una organització millor des de l’escòria.

-Hem estat capaços de descobrir la ruta hiperespacial que les naus d’InterGalàctic agafaran per anar a Eriadú, així com les coordenades precises de la seva reentrada. Arribaran via Rimma 18, i han programat sortir de l’hiperespai a les 1300 hores, hora local d’Eriadú.

-Hem estat a les trinxeres. Això és el nostre pa. Podem intervenir i executar l'ofensiva. Els Toom saben el que significa fer una feina. Ningú sospitarà de nosaltres. No tenim escrúpols sobre el que passarà.

-Per formar un equip que aconsegueixi això, estem disposats a gastar els crèdits que siguin necessaris.

Maul havia emprat tot el matí a modificar l'enregistrament que havia fet durant la reunió celebrada a l'habitacle d’en Bruit, i va canviar les frases perquè sonessin com si haguessin estat pronunciades per un únic individu. El resultat semblava estar causant l'efecte desitjat. Els quatre agents continuaven mirant fixament l'insecte que ells mateixos havien instal·lat. La boca de la dona estava lleugerament entreoberta, i les cues cranials de les twi'leks es movien amb nerviosisme.

Maul es va donar per satisfet quan va sentir al rodià dir:

-Això ha d'anar directament al comandament, i com més aviat millor.

Següent