CAPÍTOL 15
Amb els estabilitzadors blancs com pilotes plenes dels
corrents d'aire, la nau es movia ràpidament sobre la devastada superfície de
Zonama Sekot. Luke, Mara, Jacen i el sacerdot yuuzhan vong Harrar omplien la
part posterior de la petita cabina de la góndola. La Saba Sebatyne i un ferroan
anomenat Kroj'b anaven als comandaments.
Company del dirigible amb forma de manta ratlla Elegància Consagrada, en Kroj'b havia
arribat a la Distància Mitjana el dia anterior, però havia accedit a acompanyar
els Jedi en la seva missió al regne del sud. Al costat dels dos pilots es
trobava la Jabitha, embolicada en una túnica folrada de pell. A tres mil metres
l'aire estava gelat, i l'udol del vent dificultava la conversa, tot i que de no
haver estat així, tampoc semblaven molt ansiosos per xerrar. Jacen estava
taciturn i silenciós, Mara preocupada i inquieta. Saba almenys tenia una
sorprenent varietat de palanques de control organiformes per mantenir-se
ocupada. Luke es va posar la caputxa de la túnica i va guardar les mans a les
mànigues. La Força parlava dèbilment a Zonama Sekot. La pluja havia cessat a la
fi en aquesta part del planeta, però la gruixuda cobertura de núvols romania.
El sol, fos l'estrella que fos, amb nom o desconeguda, era una taca ample
d'incandescència més enllà del vel gris. El fred vent persistent agitava els
boras gegants i les despullava ràpidament de les seves fulles globulars.
Moltes de les fulles s'havien posat blaves i grogues,
com si les haguessin ferit. Una cosa poc vist en la Distància Mitjana (excepte
en altituds elevades), els vapors es congelaven durant les llargues nits,
deixant els sòls del canó folrats de blanc fins que s'aixecava el sol. Fines
fulles de gel transparent es formaven sobre bosses tranquil·les del riu encara
crescut. En les escasses ocasions en què es deixaven veure, els animals
apareixien buscant refugi en coves o caus, o creant nius resistents, com si es
preparessin per a un llarg hivern. Les llavors de bora també s'havien vist
arrossegant cap al tampasi, potser buscant aliment entre els més vells boras de
punta de ferro, i esperant els rajos que caiguessin i les partissin per la
meitat. Els ferroans gairebé mai sortien abans de migdia, i després només
sortien prou com per recollir llenya o fer reparacions en els habitatges de la
falda del penya-segat.
Gairebé tots evitaven als Jedi en la mesura del possible,
i si no, intercanviaven poques paraules. Cap, però, havia tornat a exigir que
els hi lliuressin en Harrar. Luke va donar per fet que el jove Maydh havia
dissipat els temors que el sacerdot yuuzhan vong fos una amenaça. Va contemplar
a través del finestral de popa de la cabina dels danys que havia patit Zonama.
Els terratrèmols havien obert profundes rases a les
sabanes, els corriments de terra havien alterat la conca dels rius, els
incendis havien devastat enormes extensions de tampasi. En Luke havia pensat
portar-se l'Ombra de Jade per
investigar i catalogar els danys, i potser en aconseguir òrbita podrien fer una
ullada a les estrelles properes també, però no confiava que el planeta no
tornés a saltar a l'hiperespai, com havia fet després de la seva reversió
inicial a l'espai real.
Va mirar de reüll la Jabitha i després a Harrar. No
recordava haver estat tan a prop d'un yuuzhan vong sense haver de lluitar per
la seva vida, excepte potser en les ocasions en què havia estat a tocar d'en
Nom Anor. Però també era cert que qualsevol acostament a Nom Anor constituïa un
duel per si mateix. Per desena vegada des del començament del viatge, Luke va
intentar veure a Harrar en la Força però només va percebre una absència. Tot i
que la Vergere li havia assegurat el contrari, Harrar (i per extensió tots els
yuuzhan vong) no semblaven existir en la Força. Aquí estava el sacerdot, a
menys de tres metres, i en Luke no podia percebre'l. Harrar no era ni més ni
menys que el que aparentava: un humanoide alt i ossut, al qual li faltaven
alguns dits i estava marcat de tatuatges, cicatrius i altres modificacions. En Luke
sabia que podia emprar la Força per fer-lo levitar, fer-li donar voltes per la
petita cabina, però no podia veure'l de la mateixa manera que veia la Mara, Jacen,
Saba i Jabitha, com a éssers lluminosos. No com un garbuix de carn i ossos,
sinó un ésser de llum amb forma ovalada.
La Vergere, que havia passat cinquanta anys entre els
yuuzhan vong voluntàriament, insistia que l'aparent invisibilitat dels yuuzhan
vong no es devia a un error inherent de la Força sinó a la forma en què Luke i
els seus companys Jedi percebien la Força. La implicació era que d'alguna
manera no havien aconseguit entendre que la Força era més gran i anava més
enllà del que ells pensaven.
En Luke podia acceptar aquesta teoria. El seu
entrenament havia estat accelerat, i en morir Obi-Wan i Yoda s'havia vist
obligat en gran mesura a seguir la seva pròpia intuïció i trobar el seu camí
cap a la saviesa. Ell era el primer a admetre que la seva comprensió de la
Força potser era limitada o incompleta, que potser s'havia convertit en un
Mestre de la Força Vivent i no el que la difunta Vergere deia la Força
Unificadora.
Però ni aquesta deficiència li hauria d'impedir veure a
Harrar. Potser la Vergere s'havia deixat alguna cosa en les seves lliçons, quelcom
que no hagués aconseguit comunicar-li, o la seva pròpia comprensió del dilema
era insuficient. No dubtava ni per un moment que la fosh Jedi havia aconseguit
aprendre de manera autodidacta, tot i veure's obligada a amagar les seves
habilitats Jedi als seus capturadors, però la qüestió de la invisibilitat dels
yuuzhan vong anava més enllà del que la Vergere sabia o deia saber. Potser ella
creia, com Yoda en ocasions, que la seva responsabilitat acabava amb posar al
Luke en el camí correcte.
Potser era així com feien les coses els Jedi de la
Vella República. Amb tota l'educació i pràctica que havien rebut, aconseguir la
saviesa en definitiva era el resultat d'una recerca personal de coneixement. Si
hi havia algú al Nou Orde Jedi que entenia això de manera intuïtiva, era en Jacen.
Molt abans de la seva reeducació per part de la Vergere (alguns ho van anomenar
readoctrinament) Jacen havia buscat la seva pròpia comprensió personal de la
Força. En això s'assemblava molt a la Leia, amazona Jedi per dret propi, que
tenia raons per resistir-se a emprendre el camí Jedi. Va ser en Jacen qui va
insistir en què Harrar els acompanyés en el viatge. La Jabitha ho havia
proposat un dia abans, mentre visitava al Luke, Mara i els altres en la seva
residència del penya-segat.
-Sekot envelleix -va dir la Jabitha-. Puc sentir-lo,
però no em sento unida a ell. Segueix a l'exili per esbrinar el que ha passat.
I a retirar-se, descuida a Zonama. No crec que ho faci deliberadament. És com
si l'hagués abduït forces fosques i d'alguna manera estigués presa.
-Nom Anor, Nen Yim i jo som responsables del que li ha
passat a Sekot -va dir en Harrar-. Mai hauríem d'haver vingut aquí. Si els Déus
no han donat encara l'esquena als yuuzhan vong, ho faran ara, perquè hem
destrossat un planeta vivent.
La Jabitha va escoltar la confessió del sacerdot sense
dir paraula.
-Sé on podem començar a buscar a Sekot. Un lloc en el
qual la Força és intensa...
En Harrar va semblar notar la mirada d'en Luke i es va
girar. Els seus propis ulls humits i les llàgrimes havien deixat solc en les
seves galtes tatuades. La causa potser era el vent bufant per les escletxes de
la cabina.
-Estic aclaparat -va dir tristament-. Fins i tot amb
tots els seus recents danys, aquest és el planeta amb el que vaig somiar. El
planeta que tot el meu poble va somiar. El que va ordenar el nostre passat, pel
que preguem perquè prefiguri el nostre futur. Un món de simbiosi i no de
competició i depredació. El món que hem intentat recrear una vegada i una altra
només per acabar amb facsímils. No és d'estranyar que comencés a sentir
nostàlgia per aquest lloc des del moment d'aterrar. Em sentia com si estigués a
casa, tot i que mai hagi estat aquí.
-Si els yuuzhan vong van evolucionar en un planeta així
-va dir en Luke-, què us va portar a la guerra?
En Harrar trigà un moment a respondre.
-Els antics textos són confusos. Pel que sembla vam ser
envaïts per una raça que era més tecnològica que orgànica. Vam demanar
protecció als Déus i van venir a ajudar-nos, proporcionant-nos el coneixement
que necessitàvem per convertir els nostres recursos vivents en armament.
Derrotar l'amenaça i, crescuts per la victòria, acabàrem per convertint-nos en
conqueridors d'altres espècies i civilitzacions.
La Jabitha el va interrompre, instruint a Kroj'b perquè
orientés la nau cap al sud-oest. El terreny cada cop era més abrupte. Les
muntanyes irregulars de lava aixafada s'elevaven costerudes entre els núvols.
Trenes d'aigua tenyida de taronja queien de les altures cap goles cobertes de
vegetació. El vent bufava violentament, i la temperatura estava començant a
baixar. Sota indicacions de la Jabitha, Kroj'b i la Saba van pilotar la nau cap
avall, cap al talús expansiu d'una muntanya que al Luke li va semblar més jove
que en Ben i el doble d'impredictible.
-És aquí on antany es trobava la fortalesa del meu pare
-va explicar la Jabitha, quan la nau es va ancorar a la costa deserta-. Sekot va
ensenyar a l'Obi-Wan Kenobi i l'Ànakin Skywalker una imatge mental de la fortalesa
tal com era abans de l'adveniment dels Forasters Remots.
-Els Forasters Remots tenen nom, Jabitha -va dir en
Harrar-. Van ser els yuuzhan vong els que van enderrocar la fortalesa del teu
pare.
-És clar -va dir ella-. No és fàcil trencar els vells hàbits.
En Luke va demanar a la Saba que es quedés amb Kroj'b a
la nau. Després ell i els altres van sortir de la cabina i van començar a
seguir la Jabitha cap a l'alt del turó, lluitant contra el vent fred i fort que
baixava de la invisible cimera. En Luke va veure l'entrada de la cova abans que
la Jabitha la hi assenyalés a tots.
L'aire a l'interior era càlid i notablement humit. La
cova baixava cap a la muntanya i en Luke es va adonar immediatament que es
trobaven en el que en el seu moment va ser un antic tub de lava. El terra
estava empedrat amb còdols toscs que aixafaven sota els peus. Magma refredat
procedent de les entranyes del planeta, les parets estaven compostes d'una roca
negra densa, però en alguns llocs brillava amb una feble bioluminescència.
-S'assembla a l'interior de les nostres naus -va dir en
Harrar.
En Luke podia veure la semblança però li recordava a
alguna cosa totalment diferent: la cova de Dagobah a la qual Yoda va reptar a
entrar. Però aquell lloc fermament ancorat en el Costat Fosc, i el túnel de
lava semblava encantat, estranyament maternal i envoltant. Va començar a sentir
la presència de la intel·ligència animada que havia arribat a conèixer en la
seva breu estada a Zonama, la que va ser portada a la consciència pel primer
magistrat, Leor Hal, que també va ser qui va batejar el planeta amb
l'equivalent ferroan de «món de cos i ment».
-Podria tractar-se d'una altra prova de Sekot? -es va
preguntar la Mara mentre caminaven.
-No ho crec -va dir en Luke-. Tret que Sekot estigui
provant-se a si mateix.
-Pareu aquí -va dir la veu de Sekot, parlant a través
d'una sobtadament transposada Jabitha-. Qui camina amb tu, Mestre Jedi? Reconec
a dos, però el tercer...
-Es diu Harrar -va dir en Luke, no a la Jabitha sinó al
túnel a si-. Va venir a Zonama en companyia de qui et va sabotejar.
La Jabitha es va girar cap a Harrar.
-Per què em fa la impressió que conec en aquest? Els
meus records es remunten a milers de milions de voltes, i aquest em porta un
missatge de temps llunyans i esdeveniments remots.
-Harrar pertany al poble que coneixes com Forasters
Remots -va dir en Luke-. Els yuuzhan vong, que van intentar conquerir Zonama,
poc abans de l'arribada de la Vergere.
La Jabitha negà amb el cap.
-Aquests temps no són llunyans, Mestre Jedi. Però, per
què no el percebo? No com percebo els fills dels Primers, ni molt menys amb la
intensitat dels Jedi... si, recordo tenir la mateixa experiència amb els
Forasters Remots. Semblaven ser aliens a la Força.
-No, Sekot -va dir en Luke-. Tot i que no puguis percebre
a Harrar, ell existeix dins de la Força.
En Jacen es va posar la mà dreta al pit com si volgués
tocar la cicatriu deixada per la peça de corall esclau que la Vergere li havia
implantat. Es va girar cap a Harrar.
-Per què van abandonar la seva galàxia els yuuzhan
vong?
En Harrar va prémer els llavis plens de cicatrius i va
dir:
-Si confiem en la interpretació d'alguns dels textos
antics... vam ser expulsats.
-Per quina raó? -va insistir en Jacen.
-El nostre enamoriscament amb la guerra i la conquesta.
Alguns interpreten el nostre llarg viatge com un intent de recuperar el favor
dels Déus.
En Jacen va pensar un moment.
-Els teus ancestres van ser expulsats perquè es van
lliurar a la guerra. Van fer el contrari del que s'esperava d'ells. Us van
expulsar els Déus de... la Força?
Quan Harrar va alçar el cap, el seu rostre era una
ganyota de confusió espantada.
-No hi ha res a les nostres llegendes sobre la Força.
-Però fins i tot tu has comparat la Força amb els
vostres Déus -va dir la Mara.
En Luke va agafar a Harrar per les espatlles com per
sacsejar-lo però en lloc d'això el va ajudar a aixecar-se.
-Un poder, anomena'l Déus si ho desitges, podria haver-vos apartat de la simbiosi
original. El teu poble va experimentar un dolor intolerable i el dolor ha estat
l'única manera de tornar aquesta simbiosi.
En Harrar va estar a punt de defallir entrar les mans d'en
Luke.
-Apartats de la simbiosi. Del nostre planeta primordial...
En Luke va deixar caure les mans i es va girar
bocabadat cap a la Jabitha, com esperant que Sekot li confirmés el que estava
pensant.
-Ara ho entenc -va dir Sekot finalment-. Aquest, el seu
poble, ha estat privat de la Força.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada