El fred (IV)

Anterior

CAPÍTOL 4

LA CACERA FINAL

—I bé?

Korda va maleir en veu baixa en sentir la veu aguda de l’RX-48, més irritant encara des del comunicador. Es va treure el receptor del cinturó i va bramar una resposta.

—I bé què?

—Trobes alguna cosa?

Una pronunciada vena palpitava en el front d’en Korda. La insubordinació de l’RX-48 començava a ser molt desesperant. No feia molt, hauria fet que el fonguessin al costat de la ferralla, però ara...

Es va acostar a la vora del forat.

—Creus que va travessar el gel? —va preguntar RX-48.

—Se t'ocorre una altra cosa?

—No tens per què ser tan bord! Només estava intentant mantenir una conversa!

—Doncs no ho facis! Concentra't en el gel, en lloc de molestar-me!

—No et preocupis. A la mínima que vegi una esquerda surto volant. He fet més enlairaments d'emergència que aquests rebels!

—I què passa amb mi?

—Escolta, tu pots nedar, no?

Korda va ignorar el penós intent del droide de fer un acudit i es va acostar a l'irregular forat que hi havia en la superfície. Res d'allò tenia sentit. Els costats de la bretxa eren molt gruixuts, i podien suportar amb facilitat una nau tan petita com l'Au Murmuri. Per què es va trencar el gel?

Un sobtat moviment en l'horitzó li va proporcionar la resposta. Korda va aixecar la vista quan una columna d'aigua calenta va sortir cap al cel amb un espetec.

—Això és —va dir en veu alta—. Guèisers sota el gel. Si l'Au Murmuri va aterrar sobre un...

—De què parles?

—No estava parlant amb tu! —va dir Korda, apagant la transmissió abans que el droide pogués contestar. Es va fregar el pont del nas amb frustració. No li podia estar passant allò.

Havia tornat a perdre l'Au Murmuri.

La ment d’en Korda va tornar al dia en què havia rebut ordres de Darth Vader per primera vegada.

—Aconsegueixi aquests mapes, comandant. L'Espai Salvatge pertany a l'Imperi.

Què fàcil li havia semblat llavors! Trobar als Graf i tornar amb els seus arxius. Lord Vader li recompensaria pel treball ben fet. Qui sap a quines altres missions li hauria enviat? Quanta glòria esperant-lo?

Gloria. La paraula tenia un regust amarg en la seva llengua.

Korda estava barrejant la possibilitat de donar la volta i tornar a la nau. Potser podria descarregar la seva ira contra aquell droide, ensenyar-li una mica de respecte.

Però de sobte alguna cosa va captar la seva atenció. Es va posar de genolls i va passar els seus dits enguantats pel gel. Sí, hi havia marques, petites burxades deixades per subjeccions per al gel! Així que almenys un dels nens havia escapat de l'accident.

Es va posar dret i va seguir les marques. Es dirigien cap a un aflorament rocós en la distància. Korda va somriure. Per l'aspecte de les marques, havia sortit corrent.

Però no prou ràpid. Va treure l'electroscopi de la seva butxaca. El va col·locar davant del seu ull, intentant percebre una mica de moviment entre les roques. Aquí! Va acostar el focus, just quan Lina Graf mirava per sobre de la seva espatlla.

—Et tinc!

Korda es va apressar a tornar al Missatger Estel·lar. En qüestió de minuts estava de nou en la nau, obrint l'armari de les armes.

—Vas a algun costat? —va preguntar RX-48.

—La noia està amagada en unes coves properes.

—Sola?

—Només hi ha marques d'un parell de botes, però el droide podria estar amb ella.

—Vola, no?

Korda va comprovar el seu blàster, reprimint les ganes d'arrencar el cap del pilot.

—Planeja. Gràcies als seus repulsors.

—Quin luxe! —es va queixar RX-48—. El que donaria per un repulsor; però no, estic ancorat al terra mentre aquest va volant per aquí. Alguns droides tenen molta sort.

—No et preocupis —va dir Korda, encaixant dos pals per muntar una llança—. La seva sort és a punt d'acabar-se.

Girà l'eix de la llança, que es va encendre en la punta.

—I què se suposa que haig de fer mentre estàs fora passant-t'ho bé? —va preguntar RX-48.

—Col·loca una sonda en l'aigua —va respondre Korda apartant-se de la coberta de comandament—. Necessitem trobar aquesta nau, només per si de cas els mapes segueixen a bord.

—Sí, senyor i mestre. Els seus desitjos són ordres!

Korda va ignorar el sarcasme del droide. Va baixar la rampa fins al gel i va prendre una glopada d'aire. L'aire fred li va omplir els pulmons. Utilitzant la llança com a bastó, va posar rumb cap a la illa.

Per fi. La caça final!

***

A bord de l'Au Murmuri, Milo i CR-8R treballaven dur. CR-8R havia aconseguit bombar la major part de l'aigua de la nau, però encara no estaven fora de perill. El droide havia insistit que Milo es canviés la roba mullada i es posés mantes i escalfadors, però les coses havien anat com més va pitjor.

Poc després de tancar l’escotilla, l'Au Murmuri va quedar recolzat en el que Milo va suposar que era el fons de l'oceà. Però al poc temps es va adonar que havien de caure encara més. No havien aconseguit el fons, però estaven en la vora d'un penya-segat. No hi havia forma de saber quanta distància tenien per sota. L'única cosa que sabia Milo era que el més mínim moviment precipitaria la nau. Si la vora del penya-segat s'esfondrava, estarien perduts.

L'ideal hagués estat que Milo i CR-8R estiguessin quiets, però aquesta no era una opció. El sistema d'energia principal havia caigut, l'Au Murmuri seguia funcionant gràcies a les bateries d'emergència i els suports vitals estaven sota mínims, l'aire s'estava acabant i els costava veure. Totes les llums de la nau s'havien fos, però Milo havia trobat la caixa de llanternes del Dia del Fundador. Els records de la celebració van tornar a la seva ment, però no era el moment de rememorar-ho. Milo va penjar les llums de cada ganxo i porta, on es balancejaven amb el moviment de la nau.

Ara Milo tenia un altre treball. Corria d'un costat per a un altre de la nau tapant les bretxes amb una llauna d'escuma d'enduriment ràpid. Desitjava que hi hagués alguna cosa més que pogués fer. Si Lina estigués allà tancada amb CR-8R estaria amb els cables fins al coll, intentant arreglar els sistemes danyats de l'Au. Sempre havia tingut bona mà amb la tecnologia, mentre que Milo era més feliç amb la naturalesa. Tenia coneixements enciclopèdics sobre plantes i formes de vida d'una dotzena de planetes, però allò no li serviria de gens en aquell moment.

L'única cosa que podia fer era tapar forats, amb Morq penjat del seu coll. El petit mico-llangardaix estava aterrit i Milo no podia culpar-lo.

De sobte, es va sentir un soroll elèctric provinent de la cabina.

—Cràter?

Milo va travessar la nau, intentant ignorar com la coberta es movia sota els seus peus.

—Cràter, estàs bé?

CR-8R estava tombat d'esquena sobre el terra de la cabina, amb els braços retorçant-se en l'aire com les potes d'un cranc robòtic.

Milo es va inclinar per ajudar al droide.

—Què ha passat?

Els repulsors de Cràter van tornar a funcionar quan va estar en posició vertical.

—He estat un estúpid, això és el que ha passat. Estúpid, estúpid, estúpid!

El droide es va dirigir surant cap a l'exposat panell de control.

—He intentat intercanviar l'acoblador d'energia.

—I això és dolent? —va preguntar Milo observant el treball de CR-8R.

—Es fa quan no es poden reiniciar els interruptors de seguretat. Res del que hi ha en aquesta nau funciona.

—Sí! —va argumentar el noi, intentant veure el costat positiu—. Tenim els suports vitals...

—Amb prou feines!

—I vas dir que els escuts aguantaven.

Com si volgués demostrar que Milo estava equivocat, el casc de l'Au Murmuri es va estremir al voltant seu.

CR-8R va caure de nou al terra.

—Ara com ara. He hagut de dirigir tota l'energia als generadors de blindatge. Si fallen, l'Au Murmuri no serà capaç de resistir la pressió de l'aigua. Quedarem aixafats com una llauna!

—Doncs que bé —va dir Milo amb la veu tremolosa mentre Morq s'encongia cada vegada més.

CR-8R ho va ignorar i va seguir desmuntant la consola de l'ordinador.

—Fins i tot si aconseguís fer funcionar el sistema de propulsió, no tindríem suficient energia en els motors. Estem aquí atrapats i no hi ha res que pugui fer sobre aquest tema!

Milo mai havia vist a CR-8R tan enfadat. El droide solia estar irritat i sovint resultava exasperant, però això... això era quelcom més.

—Cràter, tot anirà bé... —Va allargar la mà per tocar el braç del robot, com si el contacte pogués ajudar d'alguna manera a una màquina. CR-8R va apartar la seva brillant extremitat. Quan va parlar, la frustració havia desaparegut de la seva veu artificial, per deixar pas a la tristesa.

—En realitat no, senyor Milo. No vaig ser programat per res d'això. Els seus pares em van activar per ajudar en les recerques, no per mantenir-li a vostè i la seva germana fora de perill. Pregunti'm el que vulgui sobre els milers de planetes que hem examinat durant anys i li donaré la resposta immediatament. Demani'm que cuidi dels nens, i no sabré fer gens ni mica.

Aquesta vegada, CR-8R va deixar que Milo acariciés la seva mà metàl·lica.

—Això no és cert. Ho estàs fent genial. La mama i el papa estarien orgullosos.

Alguna cosa va colpejar el sostre sobre ells.

Alguna cosa des de fora de la nau.

—Què ha estat això? —va preguntar Milo.

Es va produir un altre cop, més fort aquesta vegada.

—Hi ha alguna cosa fora —va murmurar Milo, amb Morq tremolant i amb la cara contra el seu coll—. Quant has dit que durarien els escuts?

—No ho he dit —va admetre CR-8R—. Seixanta minuts? Potser més?

Milo va treure el cap per una finestra. L'aigua, a l'altre costat, era fosca. No es percebia cap moviment.

—Crec que hauries de tornar a revisar el sistema de propulsió —va suggerir Milo—. Vaig a intentar contactar amb la Lina. Potser puc augmentar el senyal.

—Bona idea —va coincidir CR-8R mentre sortia surant de la cabina—. Intenta no pensar en monstres marins, o el que sigui que hagi estat això.

—Gràcies —va dir Milo activant el comunicador—. No ho faré!

 Següent