La foscor (I)

La foscor

Aventures a l’Espai Salvatge

Llibre 5

Tom Huddleston

Milo i Lina van a la deriva en una nau que es cau a trossos, en companyia d'un perillós criminal i amb l'Imperi trepitjant-los els talons. Per si no fos poc, alguna cosa terrible els aguaita des de la foscor.

Fa molt temps, en una galàxia molt molt llunyana...

Són temps de foscor. Amb la fi de les Guerres Clon i la destrucció de l'Orde Jedi, el malvat Emperador Palpatine domina la galàxia sense oposició.

Després que els seus pares fossin capturats pel cruel capità imperial Korda, els joves exploradors Lina i Milo Graf es disposen a trobar-los. Per ajudar-los en la seva cerca, van contactar amb els agents rebels Mira i Ephraim Bridger al tranquil planeta Lothal.

Però abans que poguessin sortir del planeta, Lina, Milo i el seu lleial droide CR-8R van ser traïts i empresonats per la caça-recompenses Shalla Mondatha, també coneguda com Shade. Aquesta pretén portar-los de tornada amb Horda, i cobrar la seva recompensa...

CAPÍTOL 1

PRESONERS

Si es posava de puntetes, Milo Graf podia mirar a través de l'única finestra que hi havia en la seva estreta cel·la. Encara que només podia veure una gran superfície verda amb algunes parts blanques. Al centre hi havia una taca negra que es feia més i més petita a mesura que el Festí Mòbil s'elevava cap a l'atmosfera superior.

Aquest petit punt era Ciutat Capital, el bulliciós centre del planeta Lothal. I l’estaven deixant enrere. Deixant enrere la seva nau, l'Au Murmuri, abandonada en una vella pista d'aterratge, a l'espera de ser reparada. Deixant enrere al benvolgut mico-llangardaix kowakià d’en Milo, Morq, que mai havia passat un dia sense el seu amo des que va sortir de l'ou.

I deixant enrere als seus nous amics, Mira i Ephraim Bridger, que havien ajudat a Milo i a la seva germana quan aquests més els necessitaven. Els Bridger eren els únics que podien ajudar als nens Graf a trobar als seus pares, així que també deixaven enrere aquesta esperança.

—Els veurem de nou —va dir Lina, passant un braç per les espatlles del seu germà en actitud protectora—. Sé que els veurem.

—No, no ho saps —va contestar Milo en veu baixa. Ara podia veure la curvatura del planeta i la llum de Lothal va donar pas a la foscor de l'espai—. Però gràcies per intentar que em senti millor.

Es va tornar cap a ella i li va oferir el seu millor somriure. Lina li va regirar el pèl.

—El que necessitem és algun pla —va dir ella—. Ha d'haver-hi alguna forma de sortir d'aquí. Un vaixell de càrrega com aquest no està dissenyat per retenir presoners. Shade deu haver adaptat un dels cellers de càrrega, així que potser se li ha passat alguna cosa per alt.

Es va donar la volta, inspeccionant la cel·la. Tres de les parets eren de duramanti i en elles només hi havia una petita finestra. La quarta era una reixa de barrots, cadascun del grossor d'un braç de Milo, a més d'una resistent porta assegurada amb un aparatós pany electrònic. Més enllà es veia un passadís amb tres cel·les a cada costat.

Lina va assenyalar cap a fora.

—Aquí hi ha un panell de control, al costat d'aquesta porta —va dir—. Tal vegada podríem llançar alguna cosa per intentar colpejar-ho. Lleva't una sabata.

—Per què jo? —va preguntar Milo—. Per què no et lleves tu una de les teves?

—D’acord, una de les meves —va contestar Lina, ajupint-se—. Si li dono al panell, pot ser que desactivi el tancament.

Milo la va mirar dubitatiu.

—La Capitana Mondatha..., vull dir, Shade, pot ser malvada, però no és tan estúpida: No crec que posi els controls de les cel·les just on qualsevol pugui arribar-hi.

—Bé, però val la pena intentar-ho —va replicar Lina, inclinant-se entre els barrots i intentant apuntar—. Potser no espera que provem una cosa com això, perquè només som nens. O potser sí sigui ximpleta...

—Ja descobrireu que no ho sóc —va dir una veu femenina que va arribar des d'algun costat del passadís buit.

Milo va reconèixer el to fred de la caça-recompenses que els havia traït a Lothal.

—Llança’l si us voleu quedar a les fosques —va afegir la dona—. Aquest és l'interruptor de la llum.

Shalla Mondatha, o Shade, com preferia que la diguessin, havia estat contractada pel Capità Korda, l'oficial imperial que havia capturat als pares de Lina i Milo. Ara també anava a l’encalç dels nens Graf, desesperat per atrapar al seu droide, CR-8R, i els mapes que tenia en la seva base de dades. Mapes de l'Espai Salvatge, i de molts altres mons que els Graf havien estat explorant durant tota la seva vida. El que volia fer amb els mapes només ho sabia Korda, però Milo i Lina no anaven a permetre que caiguessin a les seves mans.

—On ens portes? —va preguntar Lina, sense tenir molt clar cap a on dirigir la seva mirada d'odi.

—Amb Korda, per descomptat —va respondre la veu—. Només haig de fer un petit encàrrec, després li faré saber on ha de recollir-vos. Al droide també.

—On està CR-8R? —va preguntar Milo—. Què has fet amb ell?

—Oh, està intacte —va respondre Shade—. Mira.

La pesada porta al final del passadís es va obrir i una figura familiar va entrar surant. CR-8R es va acostar a ells, impulsat pels seus repulsors. Els seus daurats ulls es van il·luminar quan va veure als nens.

—Oh, senyoreta Lina, senyor Milo —va dir el droide, preocupat—. Estic encantat de veure que tots dos estan fora de perill i...

—Silenci —li va etzibar Shade. La veu de CR-8R es va detenir de sobte—. Ho veieu? Puc fer amb ell el que em doni la gana.

Lina va estirar la mà i va agafar la de CR-8R.

—Un forrellat de seguretat —va dir, en veure el dispositiu metàl·lic al voltant del coll del droide—. Oh, Cràter. Ho sento.

CR-8R la va mirar impotent i Milo va saber que mentre aquell dispositiu estigués allà, el droide no podria fer res per ajudar-los.

—Com veieu, els tres esteu sota el meu control —els va interrompre Shade—. Comporteu-vos i tot acabarà aviat.

—Deixa'ns anar! —va cridar Lina perdent els nervis—. Pagaràs per això, t'ho prometo.

—No, no —va dir Shade fredament—. Algú em va a pagar per això, que és molt diferent. —A través dels altaveus van sentir el so d'una alarma—. Bé. Ja estan aquí.

Els altaveus es van apagar. Lina va bellugar el cap amb rancor.

—No es culpi, senyoreta Lina —va dir CR-8R—. Si li serveix de consol, també em va enganyar a mi. Semblava molt amable,

—Bé, aquesta és l'última vegada que confiem en un estrany —va sospirar la nena—. Vine, deixa'm fer-li un cop d'ull a aquest dispositiu.

Milo es va tornar cap a la finestra. Lothal ja estava molt lluny, un disc verd enmig d'un mantell d'estels brillants.

Llavors, de sobte, va veure que un dels estels s'estava movent. Hi havia una nau allà fora, il·luminada pel sol de Lothal, acostant-se a ells.

—Ve algú —li va dir a la seva germana.

Lina va mirar també per la finestra. La petita llum s'havia convertit en una nau quadrada, d'un color grisenc i amb dues ales curtes dirigides cap avall. Al costat de la cabina hi havia dos canons làser.

—Un transportador de tropes imperial —va observar Lina.

La nau va plegar les ales mentre girava sobre el Festí Mòbil. Milo va poder veure que tenia uns sistemes d'acoblament per tota la base.

—És Korda? —va preguntar, sentint com els nervis s'apoderaven del seu estómac—. Ha vingut a buscar-nos?

Es va sentir un soroll sord quan el transport es va detenir sobre la nau. Les parets de la cel·la es van estremir.

—No ho sé —va dir Lina—. I no vull descobrir-ho. Cràter, vine aquí. Si pogués llevar-li aquest dispositiu, potser tindríem alguna possibilitat.

Es va estirar entre els barrots, agafant el collaret col·locat al voltant del coll de CR-8R. Va tirar tan fort com va poder, clavant les ungles. Milo va sentir un espetec, acompanyat d'un centelleig de llum.

Lina es va allunyar d'un salt.

—Ai! —va dir—. Això dol.

—Em temo que el dispositiu de retenció ha estat dotat amb càrregues elèctriques per evitar la seva manipulació —va explicar CR-8R.

—Per què no m'ho has dit abans? —va exclamar Lina furiosa.

—La Capitana Mondatha em va ordenar que no ho fes —va dir CR-8R—. Va pensar que seria divertit.

—I ho ha estat.

Shade va entrar per la porta oberta, mostrant-los un lleu somriure. Portava una toga verda que li arribava fins als turmells i els talons de les seves botes ressonaven en el terra metàl·lic.

—De debò, noia, per quina classe de ximpleta em prens?

—Per la classe de tanoca que captura nens i fa negocis amb l'Imperi —li va cridar Lina—. Korda et matarà només per haver-nos vist.

—Que ho intenti —va replicar la caça-recompenses—. No seria el primer. Però això més tard. Ara, anem a donar-los la benvinguda als nostres convidats.

A Milo se li va accelerar el cor quan un parell de soldats imperials van entrar amb pas ferm per la porta. Les seves armadures brillaven i els seus cascos giraven a esquerra i dreta mentre els seus ulls escodrinyaven les cel·les.

—Has dit que no anaves a portar-nos amb ell de seguida —va protestar Milo—. Has dit que...

—Calla —li va etzibar Shade—. Vénen a portar, no a emportar-se. No tot gira al voltant vostre.

Mentre parlava, Milo s’adonà que cadascun dels soldats tenia una llarga cadena de metall al voltant del puny. Un d'ells va donar una estirada i un alienígena va ensopegar en creuar la porta i a punt va estar de caure al terra. Milo ho va identificar immediatament com un lasat, una espècie d’humanoide gran, procedent del planeta Lasan, de la Vora Exterior, d'ample pit i braços musculosos. Va aixecar el cap calb i Milo va poder veure el seu rostre ple de cicatrius, des de petites picades fins a profunds talls en la pell. Els seus ulls quedaven aombrats pel seu engruixat front.

Un home humà anava darrere d'ell, encadenat pels canells i els turmells, com el primer. Era el contrari del seu company, pàl·lid i prim, amb un floc pèl-roig eriçat sobre el cap. El jove li va fer l'ullet amistós a Milo, tenia els ulls verds i brillants.

Els soldats van saludar amb un moviment de cap a la Capitana Mondatha.

—El pagament quan arribin a Noctu, com vam acordar —va dir un.

—Sempre que estiguin d'una peça —va apuntar l'altre.

—No em donaran cap problema —els va assegurar Shade, assenyalant cap a una gran cel·la, a l'altre costat del passadís—. Podeu posar al gran allà. L'altre pot quedar-se aquí.

Un dels soldats va ficar al pèl-roig en la cel·la d'enfront de la de Milo i Lina i va tancar la porta darrere d'ell. Shade va teclejar un codi i el pany es va bloquejar.

—Eh, en què estan ficats aquests dos? —va preguntar el presoner, assenyalant als nens Graf.

Shade va arrufar les celles.

—Els estic ensenyant el que passa si no es mengen la verdura.

El lasat va avançar pel passadís, ignorant a Milo i Lina en passar. El soldat va tirar de la cadena i el presoner va ensopegar de nou i va deixar anar un grunyit.

—Ja t'he dit el que passaria si tornaves a fer això —va dir l'alienígena ple de cicatrius, amb una veu que sonava com un devessall de pedres.

—Tranquil, escòria —va replicar el soldat, donant una altra estirada a la cadena.

El lasat va trontollar de nou. Però, en lloc de caure, es va abalançar sobre el soldat, empenyent-lo cap endavant. Aquest va impactar contra la porta de la cel·la amb un fort cruixit i va rebotar cap a l'enorme presoner, que el va envoltar amb els braços i va començar a estrènyer.

L'altre soldat d'assalt va passar al costat de la Shade, va aferrar a l'alienígena i el va intentar apartar del seu company, però el pres va sacsejar un dels seus enormes braços per colpejar-lo. Milo i Lina van retrocedir quan el soldat es va estavellar contra els barrots de la seva cel·la i va caure al terra amb estrèpit.

Shade va fer un pas cap endavant mentre treia una cosa del seu cinturó, un pal de duramanti gairebé tan llarg com el seu braç. Va prémer un botó i un flux d'energia blava va recórrer tot el bastó.

Va colpejar suaument al convicte en el clatell amb la punta del pal. Es va produir un lleu centelleig i el lasat es va desplomar, inconscient abans fins i tot abans d'arribar al terra.

El soldat es va alliberar de l'enorme cos de l'alienígena, va fer rodar al gegant fins a l'interior de la seva cel·la i va tancar la porta.

Shade va introduir el codi de bloqueig.

—Sembla que necessitaven ajuda. No es preocupin, no els cobraré un extra per això.

—Ens les podríem haver arreglat —va rondinar el soldat.

El seu company s'estava posant dret, sacsejant-se la pols de l'armadura.

—Clar que podrien —va assentir la caça-recompenses educadament—. Ara, si us plau, deixin que els escorti fins a la seva nau. Droide, amb mi.

Mentre la porta es tancava darrere d'ells, Milo va sentir un sorollet. El presoner més jove estava assegut en el terra de la cel·la de davant, balancejant-se cap endavant i cap enrere, plorant de riure.

—Ho heu vist? —va preguntar, donant-se palmades en les cames—. Preciós. Simplement preciós. Aquest Davin no és molt encantador, però té els seus moments.

Milo va fer un cop d'ull a la figura tendida en la cel·la del costat. El pit de l'alienígena pujava i baixava, mentre els seus roncs rebotaven en les parets d'acer.

—Llavors, en què esteu ficats realment? —va preguntar el pres pèl-roig quan va deixar de riure.

Lina li va llançar una mirada recelosa.

—Això és cosa nostra —va dir.

L'home va aixecar les mans.

—Per descomptat —va contestar—. És només que m'estranya que sigueu tan joves. Però segur que l'Imperi té les seves raons. Sempre les té, no? —Picà l’ullet de nou.

—El soldat ha dit que anem a Noctu? —va preguntar Milo.

L'home va assentir.

—Segur —va dir—. Directes a les mines d'asteroides. I ja sabeu que ningú ha sortit d'allà... Encara que és per la meva culpa. No hauria d'haver deixat que m'agafessin. Parlo massa, aquest és el meu defecte. —Va negar amb el cap amb tristesa—. Em dic Stel, per cert. I aquest tros de carn d'allà és Davin. Però en realitat no necessiteu saber això, perquè no us parlarà, i si sou llestos, tampoc li parlareu vosaltres.

—És... perillós? —va preguntar Milo.

Stel va deixar anar una riallada.

—Perillós? Davin? —va esbufegar—. Mai heu sentit parlar del Carnisser de Brentaal IV?

Milo va negar amb el cap.

—El van atrapar la setmana passada —va explicar Stel—. Ha estat fugint durant anys, burlant-se dels seus perseguidors. Encara que al final l’han agafat. Però, escolteu, no esmenteu res d'això quan es desperti, val? És una mica susceptible, per si no ho havíeu notat.

Milo va negar amb el cap ràpidament, observant com l'home es tombava, recolzava el cap en la paret i tancava els ulls.

—Sembla simpàtic —li va murmurar a Lina—. Potser...

—No ho diguis —el va interrompre ella—. Aquesta vegada anem a solucionar les coses pel nostre compte.

 Següent