La foscor (III)

Anterior

CAPÍTOL 3

EN LA FOSCOR

—Encén les teves llums, Cràter —va suggerir Milo, mentre seguien al droide cap a la foscor.

Una lluentor apagada va sorgir del cap de CR-8R i una sèrie de llums vermelles pampalluguejant va assenyalar les vores de la passarel·la. Però així i tot el passadís seguia a les fosques.

—Em temo que les meves energies s'estan esgotant —els hi va dir —. No he tingut ocasió de recarregar-me des que estàvem en l'Au Murmuri. No tenim ni idea de quanta energia hi ha en les cèl·lules de la nau, o quant temps anem a trigar a resoldre aquesta situació. Odiaria deixar de funcionar just quan més em necessiten.

—Tens raó, Cràter —va contestar Lina—. Una mica de foscor mai li ha fet mal a ningú, veritat?

—Suposo —va dir Milo insegur. No li tenia por a la foscor, exactament, però tampoc li agradava massa.

—Jo puc veure bé amb els meus infrarojos —va dir CR-8R—. Els guiaré.

Es va sentir un sobtat so metàl·lic i Lina va cridar. El cap de CR-8R es va tornar cap a ella.

—Estic bé —va dir la nena, amb les dents premudes—. És que he trepitjat alguna cosa punxeguda. Gràcies per l'advertiment, Cràter. No tots podem surar, te'n recordes?

El droide va mirar cap avall.

—Sembla una eina d'algun tipus —va dir—. Ho sento, senyoreta Lina; procuraré fixar-me més d'ara endavant.

El droide va seguir guiant-los i Milo s’adonà que la vista se li estava començant a acostumar a la foscor. Davant d'ells s'alçava una empinada escala.

—Aquesta escala condueix al moll de càrrega —va explicar CR-8R—. A l'altre costat del mateix està el pont de comandament.

—I aquí és on estan les respostes que necessitem —va dir Lina.

Mentre pujava, Milo va intentar formar-se una imatge mental del Festí Mòbil a partir del que havia vist en la pista d'aterratge de Lothal. Era una nau gran, no tant com un transport imperial, però molt més gran que l'Au Murmuri. Recordava que el cos central s'alçava considerablement. També havia vist la cabina, o almenys una filera de finestres en la part de davant.

Va sonar un grinyol metàl·lic i la nau es va inclinar alarmantment. Milo va trontollar al costat d'una barana i va sortir volant al buit. Lina el va agafar, retornant-lo al terra.

—La gravetat artificial s'està afeblint —va comentar la nena, mentre la inclinació del Festí Mòbil recuperava la normalitat.

—Què el pot haver provocat? —va preguntar Milo—. S'han fregit tots els sistemes de la nau alhora?

—No ho sé —va admetre Lina—. Alguna classe de virus informàtic? Una fallada en el sistema? No ho sabrem fins que arribem al pont.

—Aquí està la porta —va dir CR-8R, teclejant un codi—. Vagin amb compte ara. Segueixin només la veu de la meva...

—No us mogueu! —va cridar algú i, de sobte, un holograma blau va aparèixer enfront d'ells. Shade estava en la porta, de braços plegats—. Torneu a les cel·les immedi... edi... edi. Us ho he advertit!

CR-8R es va detenir, amb la mirada fixa en la cara de l'holograma.

—Oh, calli —va murmurar, abans de creuar el llindar de la porta. La seva pell metàl·lica es va tornar blava quan va travessar l'holograma.

—Alto! —va insistir aquest—. Immediatament! Es prendran mesu... mesu... mesu...!

Milo va mirar la severa i tremolosa figura. Hi havia alguna cosa estranya en l'holograma, que no deixava de parpellejar. El seu enregistrament tenia errors i repeticions.

—Anem, germanet —li va dir Lina, donant-li una suau empenta—. No ens farà mal.

Milo va fer un pas cap endavant i l'holograma es va tornar cap a ell.

—Atura’t! —va rugir—. Us ho he advertit... erti... erti... erti...!

La figura es va retorçar com si estigués sent electrocutada, cridant la mateixa síl·laba una vegada i una altra. La seva aguda veu va rebotar en les parets com una alarma. El so era estrident i Milo es va veure obligat a tapar-se les oïdes.

Lina es va obrir pas serrant les dents. Milo la va seguir i va poder veure caixes amuntegades fins a l'ombrívol sostre per tot el moll de càrrega.

Llavors la porta es va tancar i l'holograma es va esvair; es trobaven sumits en la més absoluta foscor.

—Bé, això ha estat increïblement rar —va dir Lina, i Milo va deixar anar una riallada.

La foscor era absoluta. Lina es va passar una mà per davant de la cara, però no va poder veure gens, fins i tot es va donar un cop en el nas sense voler.

—Limitin-se a seguir la meva veu —els va aconsellar CR-8R—. No estem lluny.

Milo va tendir els braços cap endavant per sentir-se més segur. El terra sota els seus peus era d'acer sòlid, però les parets eren desiguals, tot de piles de caixes i contenidors.

—Què hi ha en totes aquestes caixes, Cràter? —va preguntar mentre s'endinsaven en la cada vegada més densa foscor.

—La Capitana Mondatha em va dir que no preguntés —va contestar el droide—. Sospito que, sigui el que sigui, no és del tot legal.

—Espècia de Sansanna? —va preguntar Lina.

—No ho crec —va dir CR-8R—. En aquest cas les oloraríem. És una altra cosa. He vist una paraula impresa en molts dels contenidors. C-y-l-o —va lletrejar el droide.

—No sé què significa —va contestar Lina.

—Aquí hi ha una corba pronunciada —els va advertir CR-8R—. Així que vagin amb... oh!

Milo es va quedar quiet.

—Cràter, estàs bé?

—Gairebé bé —va respondre el droide—. És que... No importa.

—Què passa, Cràter? —va insistir Lina—. Si has vist alguna cosa estranya, hauries de dir-nos-ho. Sé que no vols que ens espantem, però és millor que sapiguem exactament el que està passant.

—No és important —va contestar CR-8R—. M'acabo de punxar amb alguna cosa, això és tot.

—I els infrarojos? —va preguntar Milo.

—No apareix en els meus infrarojos —va explicar el droide quan Milo i Lina van arribar on estava ell—. Sembla tenir una espècie de membrana. És molt tènue, gairebé invisible.

Milo va estirar el braç. Al principi no va notar gens, però de seguida la seva mà va topar amb alguna cosa tova i una mica enganxosa que se li va adherir als dits. Milo els va retirar, mentre la substància vibrava.

—Espera un moment, no has fet aquest camí fa un moment? —li va preguntar Lina al droide—. Quan has vingut a la cel·la?

—Llavors no estava aquí —va respondre CR-8R—. Això és el que m'estranya. Però segur que no és res. Segueixin movent-se. Potser una mica més ràpid.

El droide va avançar amb la vibració dels repulsors. Milo li va seguir, atent a qualsevol grinyol o gemec al seu voltant.

Després d'uns segons, el ressò dels seus passos es va fer molt més intens i Milo va saber que havia entrat en un espai obert. Va haver-hi un breu centelleig de llum blanca i va veure que estaven al centre d'un gran cercle de caixes.

I quan la llum va desaparèixer li va semblar haver vist una cosa més: una forma diminuta en el terra. S'estava movent.

—La llum ve de baix —va dir Lina mirant al terra.

El centelleig va aparèixer de nou, unes sobtades espurnes, i Milo va veure que la seva germana tenia raó. Pel que sembla, hi havia un forat en el terra, a la seva esquerra. Era gairebé circular, d'uns dos braços d'ample aproximadament i irregular en les vores, com si alguna cosa hagués arrencat el duramanti a mossegades.

Lina i Milo van treure el cap per la vora. La llum va arribar de nou, eren espurnes que sortien d'un cable pelat a un costat del forat. En aquest moment, Milo es va adonar com de profund que era el forat, que arribava fins a les entranyes de la nau. I de nou va percebre moviment provinent de diminutes figures.

—Has vist això? —li va preguntar a Lina—. Aquí a baix hi ha alguna cosa.

—Ho he vist —va dir ella. I va aixecar la veu—. Cràter! Crec que hauries de tornar aquí. Necessitem llum.

—I què passa amb les seves bateries? —li va recordar Milo.

—Això és més important —va contestar la seva germana—. Em sembla massa rar, hem d'aconseguir una mill...

La nau es va trontollar de nou sota els seus peus i el terra es va inclinar de cop. Lina va perdre l'equilibri i Milo es va apressar a subjectar-la de la samarreta. Al seu voltant, van poder sentir com les caixes es bolcaven i xocaven.

La nau va tornar a tremolar i, en el centelleig que va venir després, Milo va veure que Lina perdia l'equilibri.

—Milo! —va cridar ella trontollant-se.

El seu germà va tractar d'agafar-la de la samarreta de nou, però el teixit es va trencar i Lina va caure al forat.

La nau es va redreçar i la llum va tornar a desaparèixer. Lina ja no estava.

—Senyor Milo —va dir CR-8R apareixent darrere d'ell—. Què ha passat? On està la senyoreta Lina?

—Ha caigut! —va cridar Milo—. Lina! Lina, pots sentir-me?

CR-8R va encendre les seves llums i va inundar el forat de llum. Milo va sentir un so xiuxiuejant, com el de centenars de diminuts peus movent-se allà baix.

—Milo? —La veu de la Lina sonava distant i apagada, rebotant fins a on estaven ells—. Milo, on estàs?

—Estic aquí —li va respondre ell, mirant cap avall.

—No puc moure'm —va explicar Lina—. Milo, estic atrapada. I aquí sota hi ha alguna cosa. Alguna cosa viva.

—Hem de baixar —li va dir Milo a CR-8R—. Pots baixar surant i rescatar-la?

—Això esgotaria les bateries —va contestar el droide—. I no li deixaré sol. Segueixi'm, hi ha una escala per aquí.

—Ja anem, Lina! —va cridar Milo—. Aguanta.

—Val —va dir ella—. Però doneu-vos pressa.

CR-8R va mantenir les llums enceses, guiant a Milo entre les caixes fins arribar a la paret de la nau. En aquesta paret hi havia una fosca obertura i una sinuosa escala que descendia.

CR-8R va començar a baixar, però Milo era incapaç de moure's. Es va quedar dempeus a la part alta de l'escala, amb el cor accelerat.

Els records d'una casa en la qual havien viscut quan estaven a Tharl van inundar la seva ment. Una antiga casa de fusta que el seu pare havia llogat entre expedicions. A Milo li encantava tot d'aquell lloc, excepte el soterrani. L'escala cruixia, les llums mai funcionaven i estava ple de bestioles i insectes, teranyines i pols. Solia plantar-se a la part alta de l'escala i intentava baixar, però mai va poder fer-ho.

Bé, ara era més gran i més valent. I a més Lina tenia problemes i no l'abandonaria. Es va empassar la seva por i va començar a baixar.

 Següent