La foscor (II)

Anterior

CAPÍTOL 2

A LA DERIVA

—Callarà alguna vegada? —va murmurar Milo, mentre la veu de l’Stel sonava per tota la zona de cel·les,

—Bé, de vegades es dorm —li va recordar Lina.

Ho havia d'admetre, el seu germà tenia raó. No sabia quant feia que havien portat als dos presoners, però Stel havia estat parlant durant gairebé tot el temps.

Havien sentit com la nau imperial es desenganxava i poc després Lina havia notat un balanceig familiar que indicava que el Festí Mòbil hi havia, saltat a l’hiperespai. Stel s'havia quedat dormit i aviat els dos germans van fer el mateix, arraulint-se junts sobre el dur terra de metall. Lina es va despertar en notar com Milo l'agafava del braç i l'hi estrenyia d'una forma gairebé dolorosa, mentre murmurava i es removia en un somni. Per un moment va pensar que estaven de tornada en l'Au Murmuri, en el petit llit que havien compartit durant els llargs viatges quan eren petits.

Però quan es va asseure i va obrir els ulls, tot li va venir de nou. L'estreta cel·la, els resistents barrots, la penetrant llum. I el pitjor de tot, un parell d'ulls que l'escodrinyaven, infrangibles i durs. Davin es va posar a la gatzoneta amb les cames encongides. Lina l’anava a saludar amb la mà, però el lasat havia ajupit el cap.

Stel es va despertar una mica més tard, i després de saludar al seu company amb un alegre somriure va començar a parlar, i des de llavors no havia parat. Els havia explicat la seva infància a Lothal, com havia crescut en la tenda de reparacions del seu oncle i allà havia après tot el que sabia de naus, abans d'anar a l'Acadèmia, on va estudiar la República, l'Imperi i la resta de temes.

—Si necessites resposta a qualsevol pregunta, important o insignificant, pregunta-li al vell Stel —deia—. Exobiologia, manteniment de motors, el millor lloc per beure en el port espacial de Mos Eisley, la qual cosa vulguis, tu només pregunta.

—Com sortim d'aquí? —va dir Lina mig de broma.

Stel la va mirar i per un breu moment es va quedar en silenci. Després es va donar una palmada en la cama i es va petar de riure.

—M'has enxampat, germana —va exclamar—. Aquesta no me la sé.

—Llavors, quan va a donar-nos de menjar? —va preguntar Milo.

De nou Stel semblava perplex.

—Aquesta és bona també —va admetre—. Han passat hores, no? I res a part d'una tassa d'aigua. —Va treure la petita tassa de llauna i la va llançar a un costat—. El droide ha dit que vindria de seguida i no ho ha fet. Preneu, agafeu això de moment.

Va llançar alguna cosa entre els barrots, que va aterrar en la falda d’en Milo. Era menjar en barreta, fabricada per l'Imperi.

—On has aconseguit això? —va inquirir Lina amb recel.

—D'un d'aquests soldats d'assalt de l'altra nau —va contestar Stel—. Puc ser bastant simpàtic quan vull.

—No tens gana? —li va preguntar Milo.

—Per descomptat —va dir Stel encongint-se d'espatlles—. Però puc esperar. Vosaltres heu de créixer.

—Gràcies —va contestar Lina, al mateix temps que Milo obria la barreta i li donava una mossegada—. Ets molt amable.

Va estar a punt de somriure-li amistosament, però es va parar a temps. No podien confiar en ningú. No importava com de simpàtic que pogués semblar.

Va pensar en l'última vegada que CR-8R havia aparegut per la porta. Va ser com Stel havia dit: el droide els havia donat a cadascun una tassa plena d'aigua rància i Milo li havia preguntat quan anaven a menjar. CR-8R li havia promès tornar quan li hagués servit a la seva senyora, però no ho havia fet.

Lina estava preocupada. CR-8R mai els abandonaria, i sabia que devien estar famolencs. Però no tenia control sobre el seu propi cos. Potser volgués tornar, però Shade no l'hi permetia.

—Llavors, què passa amb aquesta caça-recompenses? —va preguntar Stel, recolzant la cara entre els barrots—. La coneixeu des de fa molt?

—No gaire —va dir Milo—. Semblava bona al principi, i de sobte ens va atrapar.

Lina li va llançar una severa mirada perquè no digués res més.

—Així és com treballa aquesta classe de mercenaris —va corroborar Stel—. Semblen simpàtics i, de sobte, pam. T'han capturat per alguna cosa que ni tan sols has fet. Aquesta vegada...

Es va sentir un soroll procedent de l'interior de la nau i les llums del sostre van parpellejar. Stel va callar de sobte, mirant al voltant amb nerviosisme. Davin estava assegut, amb els ulls brillants.

El so es va sentir de nou i es van quedar a les fosques. Lina va col·locar al seu germà darrere d'ella i va mirar fixament el passadís. Però la foscor només va durar uns segons abans que les llums parpellegessin i s'encenguessin de nou, amb menor intensitat que abans.

—Què ha passat? —va preguntar Milo.

—Hem sortit de l’hiperespai —els va explicar Stel.

La nau va sotraguejar sota els seus peus i Lina va estar a punt de perdre l'equilibri, fins que va poder agafar-se als barrots.

—Anem a la deriva —va dir, mentre creixia la seva ansietat—. On està CR-8R?

La va interrompre un cop ensordidor que va arribar de fora de la cel·la. Davin estava dempeus, amb la seva tassa a la mà, i la va usar per colpejar els barrots amb totes les seves forces. La porta de metall es va estremir, però es va mantenir ferma. Encara que la tassa es va abonyegar, Davin va colpejar els barrots de nou, protegint-se els punys amb la tassa. El soroll de metall contra metall rebotava per les parets de la presó.

—Bé, almenys algú té un pla —va comentar Stel, però Lina podia notar en la seva veu un to d'incomoditat. Ja tenien bastants problemes com perquè es deixés anar el monstre.

—Alto, presoners! —va cridar una veu aguda, seguida d'una llum blava que va il·luminar la sala—. Qualsevol intent d'escapar serà neutralitzat amb violència!

Al costat de la cel·la de Davin va aparèixer una figura. Era Shade, o almenys un holograma d'ella, projectat per un petit cristall en el terra. Estava delimitada per línies blaves i tenia una mà aixecada. Però la imatge es veia borrosa i produïa ondulacions, com un reflex en aigua agitada.

Davin va negar amb el cap i va colpejar de nou els barrots.

—T'ho he advertit! —va rugir l'holograma.

Llavors, un raig d'energia va sortir disparat des del projector i va estar a punt de donar-li. El projectil va rebotar en la paret i es va dirigir cap a l'holograma, que va desaparèixer. L'alienígena va seguir bastonejant.

—Quin gran sistema de seguretat —va dir Stel amb sarcasme—. Molt, molt eficaç.

—És com si tota la nau hagués sofert danys —va apuntar Lina—. Les llums, els motors. Però on està Shade?

—Potser intentant arreglar-ho —va suggerir Milo.

—O potser està fora de joc —va apuntar Stel ombrívol—. Potser li ha passat alguna cosa. O està malalta. Tal vegada estiguem en una nau a la deriva, a anys llum de distància de qualsevol lloc, i l'única cosa que trobaran d’aquí a centenars d'anys seran quatre esquelets tancats en aquestes maleïdes cel·les. —Va colpejar els barrots amb frustració.

—No diguis això —va dir Lina—. No ajudes. A més, tenim una oportunitat. Si tots els sistemes han deixat de funcionar, això podria significar que...

—Cràter! —va cridar Milo, i Lina es va tornar en veure que la porta de la sala s'obria i el robot entrava surant.

—Cràter! —li va cridar—. Estàs bé!

El droide es va dirigir cap a ells, picant-se el front metàl·lic amb la mà.

—I vostès també —va dir—. Durant tota la meva captivitat he estat preocupat per la seva seguretat.

—Captivitat on, Cràter? —li va preguntar Milo—. Què està passant?

—No estic segur —va admetre el droide—. Després de portar-li a la capitana el seu menjar, m'ha ordenat que em tanqués en un armari de manteniment fins que em cridés. He intentat negar-me, senyor Milo, de debò que ho he intentat. Ja sé el mal geni que té vostè quan està famolenc.

Stel va deixar anar una riallada i Milo es ruboritzà.

—Però no tenia alternativa —va insistir CR-8R—. De totes maneres, una mica més tard he vist que les llums s'apagaven i he notat que començàvem a anar a la deriva. Llavors m'he adonat que el dispositiu de control ja no funcionava. He sortit de l'armari, però no hi havia rastre de la Capitana Mondatha. I he decidit que havia de comprovar que vostès estiguessin bé abans de buscar la font del problema. A més, està molt fosc aquí fora.

—Ben fet, Cràter —va dir Lina—. Pots treure'ns d'aquí?

—De seguida —va dir CR-8R, mentre teclejava el codi en la pantalla.

La porta de la cel·la es va obrir.

—Haig de dir que mai m'havia sentit tan content de veure a un droide —va intervenir Stel, somrient entre els barrots de la seva cel·la—. Ara traieu-me d'aquí i podrem anar a veure què està passant amb la nau.

CR-8R va mirar a Lina, que es va mossegar el llavi. Després, lentament la nena va negar amb el cap.

—Ho sento —va dir—, però no us coneixem. T'informaré del que passa quan ho descobrim.

Stel va ajupir el cap.

—M'aneu a deixar aquí? Amb això?

Va fer un senyal cap a Davin, que havia parat de colpejar i els estava mirant intensament.

—No hauries de deixar que surti —va dir de sobte el lasat, amb els ulls fixos en Lina.

Ella el va mirar sorpresa. Havia estat un advertiment o una amenaça? Davin sabia més del que deia? Però el gegant es va limitar a donar-se la volta.

La nena es va separar del grup i es va tornar de nou cap a Stel.

—Ho sento de debò —li va dir—. Hem tingut algunes males experiències amb estranys últimament.

Milo ja estava esperant al costat de la porta. Darrere d'ell només hi havia foscor.

—Us he donat una barreta de menjar! —va protestar Stel—. Us he explicat tota la meva vida. Pensava que érem amics!

—Segur que ho serem —va dir ella disculpant-se, mentre es reunia amb el seu germà—. Quan tot això hagi acabat, et compensarem. T'ho prometo. Ara asseu-te i espera.

—No! —va cridar Stel desesperat, abans que la porta es tanqués interrompent els seus crits. La foscor es va fer més profunda i Lina va deixar anar un llarg sospir. L'aire del passadís estava quiet i fred.

—Tornarem a per ell? —va preguntar Milo.

—Per descomptat —va contestar la seva germana—. Però primer pugem al pont.

Darrere d'ells van sentir un cop i un altre i un altre.

«Davin —va pensar Lina—. Espero que aquests barrots siguin tan resistents com semblen».

 Següent