La foscor (IV)

Anterior

CAPÍTOL 4

El SOTERRANI

Lina va sentir com alguna cosa grimpava per la seva cama. Va intentar quedar-se quieta, estrenyent els braços contra el cos. De totes maneres, no podia anar massa lluny, estava embolicada per alguna cosa suau i enganxifosa que la mantenia tombada en l'aire, la mateixa substància que CR-8R havia trobat en la coberta superior. Aquella cosa estava pertot arreu, com unes grans xarxes enganxades a les parets. Una d'elles s'havia trencat amb la caiguda, però quan va intentar alliberar-se va veure que estava atrapada.

Les espurnes van tornar a il·luminar el forat i allò que grimpava per la seva cama es va detenir, però al moment es va tornar a moure. De sobte se li va unir un altre, que va començar a caminar pel seu peu i a pujar silenciosament per la seva cama. Lina va estirar el coll, sentint l’enganxifosa substància que tenia enganxada en el cabell.

Va respirar profund i va intentar calmar-se. Si es quedava completament quieta, potser aquelles criatures no li fessin mal. Ja havien arribat al seu estómac; va sentir un tacte fred, gairebé metàl·lic sobre la seva pell quan van passar per on se li havia trencat la samarreta en caure.

Llavors el centelleig de llum va tornar de nou i Lina va haver de mossegar-se la llengua per no cridar. Una de les criatures estava just damunt d'ella, un cos circular de la grandària de la seva mà. Tenia vuit potes brillants com la plata. Els múltiples ulls negres reflectien la llum que arribava des de dalt.

Estava penjada d'un prim fil que descendia a poc a poc però directe cap al seu rostre. Va poder veure com espetegava unes diminutes pinces i va percebre el so d'uns engranatges microscòpics.

I llavors la llum va desaparèixer. Lina va sentir una onada de pànic en pensar que en qualsevol moment l'aranya la tocaria i passejaria les seves petites potes per la seva cara. No podria resistir-ho.

Va sacsejar el cap violentament, intentant alliberar-se. Les altres aranyes seguien grimpant, tirant de la seva samarreta a mesura que s'acostaven. Podia sentir com la majoria d'elles estava en la seva cama.

—Milo! —va cridar aterrida—. On estàs?

De sobte, l'espai es va inundar de llum. Era CR-8R, amb els seus focus a tota potència. Milo el seguia amb els punys per davant.

Lina va sentir un crit agut i va veure com l'aranya que estava sobre ella retrocedia, retorçava les potes i recollia el seu fil. La pell platejada de la seva esquena semblava inflar-se al contacte amb la llum i li va semblar veure que li sortia fum. Es va esvair en les ombres, deixant una olor de metall socarrimat.

Les altres aranyes també havien fugit per les petites esquerdes del terra. Lina camejà i va lluitar fins que va aconseguir alliberar un braç.

CR-8R va usar un dels seus apèndixs inferiors per tallar les teranyines que penjaven de la coberta, una enganxifosa membrana que li impedia moure's. Milo li va seguir, esquivant els fils penjants.

Ja estaven al costat de Lina, i Milo la va agafar de la mà.

—Estàs bé? —va preguntar.

—Només atrapada —va contestar ella—. Heu vist aquestes aranyes? On estan?

—No he vist gens —va dir Milo—. Pots alliberar-te?

Lina va negar amb el cap.

—Això és molt enganxifós.

—Esperi, senyoreta Lina —va intervenir CR-8R—. Vaig a tallar-ho.

Ella va veure com el seu serpentejant braç s'acostava, amb la fulla del ganivet coberta de la substància blanca. Va sentir el soroll de la fulla i va caure sobtadament, d'esquena contra el terra.

—Oh, senyoreta Lina, ho sento molt! —es va disculpar CR-8R—. Seré més acurat.

Ella va alliberar l'altre braç i va començar a llevar-se de damunt la teranyina. La samarreta i els pantalons li brillaven per la substància i el seu pèl era un embull. Es va posar dempeus, colpejant i trepitjant el terra.

CR-8R va passar els focus per tota l'habitació. La llum va creuar el bosc de teranyines fins arribar a les parets fosques del fons. Milo va deixar anar un esbufec.

—Què ha passat aquí?

A l'altre costat de l'habitació hi havia una sèrie de canonades i maquinària, entre les quals Lina va poder reconèixer els conductes de refrigeració, els convertidors d'energia i uns alts generadors. Però tot estava retorçat, com si alguna cosa hagués mastegat el metall i ho hagués escopit després. Tot estava buidat, esquerdat i amb els seus budells d'acer escampats pel terra. I cobert per la mateixa substància blanca i enganxifosa.

—Bé, al final sí hi havia una fallada en el sistema —va dir Lina—. Un munt d'insectes, pel que sembla. I han estat ocupats.

—És increïble —va comentar Milo—. S'alimenten d'energia i poden travessar el terra d'acer. Han de tenir la pell metàl·lica.

—Ciborgs? —va preguntar CR-8R—. Però d'on han sortit?

Milo es va encongir d'espatlles.

—Un enviament? —va preguntar.

—Hem d'arribar al pont de comandament —va dir Lina amb fermesa—. Podem fer un cop d'ull als arxius de la Shade i fer-nos una idea del que portava.

—Però aquesta vegada mantingues les llums enceses, Cràter —va afegir Milo—. Crec que els hi espanta la llum.

—Bon pla —va assentir el droide—. Sempre que les meves bateries aguantin.

—Bé, a què estem esperant? —va preguntar Lina—. En marxa.

Es van apressar a pujar la sinuosa escala, mentre CR-8R mantenia les seves llums enfocades cap a Milo i Lina. A mesura que pujaven, van sentir com les aranyes tornaven a la fosca coberta, reclamant el seu territori.

Van arribar al cim de l'escala, on els esperava un laberint de caixes. Moltes d'elles s'havien escampat en fallar la gravetat i els tres van haver d'escalar una muntanya grinyolant i inestable per aconseguir arribar a la porta.

—Mireu —va dir Milo, assenyalant amb el dit.

Caigut de costat sobre la pila, hi havia un contenidor fet de grans plaques de metall. Havia estat forçat i l'acer estava retorçat cap a fora, com si alguna cosa s'hagués alliberat.

—Cylo —va llegir Lina en un dels costats.

Les llums de CR-8R van enfocar una pesada porta en una paret corbada. Va teclejar el codi en una pantalla i la porta es va obrir.

Lina va treure el cap per escodrinyar el pont. L'única llum procedia de l'exterior de la nau; la llunyana lluentor del centre galàctic relluïa com un pàl·lid riu en la foscor. Sota el finestral hi havia un gran panell de control i quatre cadires. Però els controls estaven apagats i l'habitació sumida en un absolut silenci.

Va fer un pas cap endavant i es va detenir.

—Hola? —va dir aixecant la veu—. Capitana Mondatha, és vostè?

Asseguda en el seient del pilot, d'esquena a ells, hi havia una fosca figura vestida amb una toga.

 Següent