El fred (V)

Anterior

CAPÍTOL 5

EL MUR

La llanterna de la Lina es va il·luminar a la seva mà. L'interior de la cova era completament negre. Per descomptat que ho era. Es va molestar per haver-se sorprès. Què esperava? També feia fred, molt fred, fins i tot amb la jaqueta posada.

Així que estava congelada, amb prou feines podia veure cap a on es dirigia i no tenia ni idea de què fer a continuació.

«Això és, Lina. Molt bé».

Però quina elecció tenia? Korda estava de camí. L'home que li havia arrabassat tot el que tenia. Primer a la seva mare i al seu pare, després a Dil Pexton. Ara, fins i tot l'Au Murmuri i Milo havien desaparegut.

Es va detenir. No, Milo no havia desaparegut. Només estava atrapat. Tornarien a trobar-se; estava segura d'això.

No anava a deixar que Korda guanyés. Aquesta vegada no.

La cova es va estrènyer fins a convertir-se en un ajustat passadís pel qual amb prou feines cabien les seves espatlles. Va considerar la possibilitat de tornar, però es va obligar a seguir endavant. Si era massa estret per a una nena de deu anys, seria impossible per a un home de la grandària de Korda.

Almenys, això era el que esperava.

Tal vegada es quedaria embussat. Tan sols de pensar-ho va somriure. Se’l va imaginar escodrinyant les roques, amb aquella mandíbula robòtica grunyint de frustració. Ha! Ho tindria ben merescut.

A més, ja havia explorat coves gelades abans. El seu pare l'havia portat a explorar coves a Orto Plutònia quan tenia vuit anys. La seva mare s'havia quedat en l'Au Murmuri amb Milo mentre ell li ensenyava com grimpar per les bretxes més estretes i escalar parets escarpades. Els seus pares eren els millors. A quants nens de vuit anys els havien ensenyat a usar un piolet?

Li va arribar un soroll des de la seva esquena. Lina es va quedar gelada i va escoltar atentament. Hi havia alguna cosa més en la cova. Un animal? Un keejin? O potser un shyrack? Es va tornar. La llum rebotava per les parets de la cova. No era cap animal, tret que aquest tingués una llanterna. Havia de ser Korda. Podia sentir els seus passos acostant-se. Eren lents, previnguts, Korda estava tractant de romandre en silenci, caminant d'amagatotis per atrapar-la.

No anava a deixar que això succeís.

Lina va continuar cap endavant, intentant no entrar en pànic. Les parets s'estrenyien i el terra era més inestable a cada pas. Alguna cosa la va aferrar del braç i ella es va tornar de cop, esperant veure la cara de Korda sortint de la foscor.

Va deixar anar un profund sospir. S'havia enganxat la màniga en una roca, això era tot.

Es va alliberar, esquinçant-se amb el material metàl·lic.

—Puc sentir-te!

Se li estava tirant damunt! Korda sonava molt a prop, com si pogués estirar-se i agafar-la.

—No pots amagar-te de mi, Lina. Aquesta vegada no.

Ella no volia amagar-se. Volia fugir. Va continuar, sense preocupar-se per si la sentia. No li tornaria a importar. La seva respiració s'estava convertint en un panteix mentre la mà que tenia lliure esquinçava les pedres per impulsar-se. Quan acabaria aquest túnel? Almenys ara les parets s'estaven eixamplant, obrint-se.

Va accelerar rebotant per les parets. Amb nerviosisme, va mirar cap enrere i només es va detenir quan el seu peu va trepitjar en l'aire. Va allargar un braç per agafar-se a la paret. Va ser suficient per no caure en l'enorme abisme que s'obria en el terra del túnel. Es va trontollar en el tall, empenyent diverses roques cap a la foscor. La distància era d'un metre o dos de diàmetre, però podrien haver estat centenars de quilòmetres per la por que sentia en el cor.

Podria envoltar-ho? Lina va apuntar la llanterna cap a les parets, però només hi havia roques llises; no podria agafar-se de cap costat. Mai havia fet alguna cosa així. Tornar enrere tampoc era una opció, tret que volgués ser capturada per Korda.

Hauria de saltar.

Va estar a punt de riure's davant com de boja que sonava aquella idea. Saltar la bretxa. Què passaria si fos més àmplia del que semblava? Què passaria si no ho aconseguia?

Només hi havia una resposta per a això. Cauria. Ràpid.

—Lina...

La veu burleta de Korda era l'estímul que necessitava.

La noia va retrocedir alhora que intentava mantenir la respiració sota control. Havia de concentrar-se en l'altre costat de l'esquerda; imaginar-se a si mateixa allà, aterrant amb seguretat. Havia saltat rierols més grans. No hi havia res a témer...

... a part de caure en un pou sense fons, per descomptat.

No podia pensar així. Es va posar tibant, preparant-se per córrer.

Un. Dos. Tres.

Som-hi!

Lina es va llançar cap endavant i va saltar al buit. No hauria sabut dir si va cridar mentre saltava o si ho va fer per a si mateixa. El temps va semblar alentir-se mentre volava per l'aire, amb els ulls fixos al capdavant.

No anava a aconseguir-ho. Què s'havia cregut? Estava massa lluny. Es va estirar cap endavant. El seu peu va impactar contra alguna cosa dura. Va caure, pensant que s'anava a submergir en l'abisme, però en lloc d'això la seva espatlla va fer contacte amb la roca. Va ser un contacte dolorós, però li va ser igual. Va rodar pel terra per allunyar-se del penya-segat. Ho havia aconseguit! Havia arribat!

La llanterna seguia ben subjecta a la seva mà. Va alçar la llum per veure com de lluny que havia arribat. La cara del Capità Korda la va mirar airada a través de l'abisme. Estava en l'altre costat!

Lluitant contra l'impuls de llançar-li la llanterna, es va posar dempeus i va córrer contra direcció. La cova es feia més empinada progressivament, però les estalactites s'estenien cap avall com uns dits rugosos. No li importava. Potser trobaria una càmera més endavant, algun lloc en el qual amagar-se. Va continuar pujant amunt i amunt fins a...

La noia es va detenir, amb el cor en un puny.

No. Això no podia estar passant.

No hi havia cap càmera al final del camí, només un sòlid mur de gel.

No hi havia cap lloc al qual anar, ni a la dreta ni a l'esquerra. I definitivament no podia tornar enrere!

Va tractar de calmar la seva respiració, mirant al capdavant. Què faria Milo? Quin pla boig proposaria?

Va il·luminar la paret. Li va semblar distingir una cornisa que s'estenia fins al cim.

De sobte, va saber exactament el que faria Milo. Escalaria!

«L'únic camí és cap amunt, germaneta!».

Agafant la llanterna entre les dents, Lina rebuscà en el seu cinturó d'eines. Havia d'haver-hi alguna cosa que pogués usar.

Els dits van fregar el metall. Ho va treure. Un petit mànec d'un tornavís de puntes intercanviables, només un d'un conjunt de tres. Havia perdut el més gran quan l'aigua va colpejar l'Au Murmuri, però aquest semblava bastant robust. El tornavís tenia una frontissa en el plançó perquè la punta pogués inclinar-se. Lina va doblegar la frontissa en angle recte i la va collar tot el que va poder. Almenys així tenia la forma d'un piolet. Podria agafar-se del mànec i introduir la punta en el gel per escalar.

Va buscar el tercer mànec en el cinturó. Era més petit que el primer i la frontissa no semblava ni la meitat de forta quan la va muntar.

Podrien mantenir el seu pes?

Només hi havia una forma d'esbrinar-ho.

Amb un grunyit, va clavar la primera punta en el mur. La broca es va introduir en el gel i es va mantenir ferma. De moment, molt bé. Usant la punta de les seves botes per alçar-se, es va balancejar amb el braç esquerre. De nou, la broca va aguantar. Va escalar a poc a poc, recordant tot el que el seu pare li havia ensenyat anys enrere.

«Això és, Lina. Pots fer-ho!».

—Puc fer-ho —es va repetir, amb la llanterna encara subjectada entre les dents—. Puc fer-ho.

La paret no era tan vertical com havia pensat al principi. S'inclinava lleugerament, la qual cosa era d'ajuda, però els braços li feien mal i les cames li tremolaven a causa de la fatiga. Aviat, fins i tot el més lleuger moviment seria complicat.

«Continua, Lina —deia la veu del seu pare—. Fes-ho per mi. Fes-ho per Milo!».

El seu peu dret va relliscar i ella va deixar anar un crit, deixant caure la llanterna de la seva boca. Es va quedar penjant fins que va sentir el cop en el terra. Des de quina altura havia caigut? Devia haver pujat més alt del que pensava.

Seria fàcil mirar cap avall. Massa fàcil. Però no podia arriscar-se a un possible mareig. Havia de mirar sempre cap amunt. Havia de seguir.

Les botes van colpejar el mur com si fossin projectils d'un blàster.

Pum.

Pum.

Pum.

El dolor en els seus braços era insuportable; les seves espatlles estaven completament tibants i li donaven enrampades en els músculs.

Pum.

Pum.

Pum.

Va pensar en Milo, en com es riuria d'ella si caigués. «Au vinga, Lina. Dóna't pressa! Mai arribaràs».

«Ah, sí? Ara veurem!».

Pum.

Pum.

El so d'unes botes cruixint provinent de més a baix va estar a punt de fer-la detenir-se. Es va imaginar a Korda arribant al final del camí i trobant la seva llanterna al peu del mur. Què faria ara? Mirar a dalt cap a ella? La veuria penjada del gel com una aranya? Estaria alçant el seu blàster per apuntar-li?

«Continua, Lina. Continua!».

Va preparar el seu braç dret, però estava massa cansada. La broca va rebotar en el gel, i el mànec es va lliscar pels seus adolorits dits. L'eina li va caure i, per primera vegada des que havia començat l'ascens, Lina va mirar cap avall.

Aquí estava Korda, amb els ulls fixos en ella. Lina va entrar en pànic. Els seus peus van començar a esgarrapar el gel quan es va relliscar i va perdre l'agafador del tornavís restant.

La jove va relliscar cridant pel vessant. Les seves mans enguantades buscaven desesperadament alguna subjecció, qualsevol cosa que detingués la seva caiguda.

I de sobte va ser atrapada per un parell de forts braços. Mirà cap amunt i es va trobar el seu propi reflex, retornant-li una aterrida mirada des de la mandíbula metàl·lica de Korda.

—Et tinc! —va dir aquest triomfant.

—Deixa'm! —va cridar Lina mentre li fumia puntades amb força—. Deixa'm anar!

Korda va trontollar cap enrere i la va deixar anar. Lina es va estavellar contra el terra. Uns dits es van tancar sobre la part posterior de la seva jaqueta, just quan la seva pròpia mà va trobar alguna cosa en el terra. Un dels tornavisos!

Es va donar la volta i va sacsejar l'aire amb l'eina. Korda va retrocedir, esquivant fàcilment l'atac. Va buscar alguna cosa en la seva esquena. Lina no tenia ni idea de què era fins que la punta d'una llança va aparèixer enfront de la seva cara.

Va deixar anar el tornavís i es va quedar completament quieta.

—Noia llesta —va dir Korda—. Aquesta llança conté suficient energia com per atordir a un dewback, imagina el que faria amb una nana com tu.

Lina va mirar cap enrere.

—Què vols?

Korda rigué com si aquella fos la pregunta més ximple que havia sentit mai.

—El teu droide, per descomptat. O millor dit, tots aquests mapes que hi ha en el seu cap. On està?

—En el fons de l'oceà —va dir Lina—. Ha desaparegut, al costat dels mapes. Ho entens? L'Au Murmuri. Milo. Cràter. Estan sota el gel i no hi ha forma de portar-los de tornada!

Alguna cosa va vibrar en el seu cinturó. Els ulls de Korda van buscar el so i es van obrir de bat a bat quan una veu va sorgir del comunicador.

—Germaneta? Pots sentir-me? Sóc Milo. Necessitem la teva ajuda.

Un terrible somriure va sorgir en la cara de Korda.

—Ho has sentit? Sembla que el teu germà necessita ajuda.

 Següent