Els Lords dels Sith (IV)

Anterior

CAPÍTOL 4

Belkor va recórrer canons escarpats, altiplans de sal i valls rocoses amb enormes torres de pedra. A Ryloth hi havia moltes extensions deshabitades, amb l'excepció d'algun que un altre llogaret o població aïllada, que tenia poc contacte amb el món exterior. Fora de les ciutats hi havia moltes zones salvatges poblades per ramats de depredadors i les seves preses. Aquest planeta seria totalment insignificant si no fos perquè es va convertir en font de mà d'obra forçada per a l'extracció de ryll, un mineral miraculós amb múltiples aplicacions dins del camp de la ciència, l'exèrcit i els estupefaents.

Al lluny, a la dreta, va veure les llums d'una planta d'extracció de ryll. No obstant això, veient les coordenades, va saber que havia de seguir en direcció oest. Va reduir velocitat quan va començar a acostar-se a la seva destinació. Va observar atentament les coordenades fins arribar a la ubicació designada.

Davant d'ell, Belkor va veure una vall coberta de matolls, arbres fuet i roques que semblaven escampades per un gegant. Les parets de la vall estaven plenes de coves. Cham li esperava en una d'elles. Belkor va donar un parell de voltes en cercle, buscant la nau de Cham, però no veia res. En la segona volta, una balisa infraroja li va enviar un senyal des d'una de les coves.

—Bona nit, Syndulla —va murmurar, i es va dirigir cap allà.

En sortir de l’aerocotxe, li va rebre aquest vent omnipresent i la dona twi’lek que sempre acompanyava a Cham. Isval, creia recordar que es deia. Va sortir de darrere d'un matoll, se li va acostar, li va donar la volta bruscament i va començar a registrar-lo a la recerca d'armes. L'expressió que tenia el seu rostre intimidava més que els dos blàsters i la vibrofulla que portava.

—Espera un minut —li va demanar Belkor, però Isval no es va detenir. La força que tenia a les mans no li deixava cap dubte que tota resistència seria inútil. Isval li va llevar el blàster de la cintura, que era més cerimonial que una altra cosa: Belkor només havia disparat un blàster durant els entrenaments en el camp de tir, però mai en combat.

—Segueix-me —li va ordenar la dona—. I no em parlis.

—Qui ets tu per...?

Ella es va donar la volta, grunyint i alçant lleument el llavi per mostrar-li les dents punxants que ella mateixa s'esmolava, una cosa que només solen fer els twi’leks homes.

Es va dirigir a ell amb to amenaçador, amb els punys fortament premuts:

—És que no m'he expressat bé, imperial? No em parlis.

Es va donar la volta i el va conduir cap a la cova, on teòricament li esperava Cham. Belkor no tenia ganes de tornar a veure aquestes dents, així que es va quedar en silenci.

Cham li esperava en l'entrada d'una cova, amb la llum infraroja a la mà i un rostre adust i espectral. El vent nocturn agitava el pèl de Belkor. Va sentir un atac de nervis en l'estómac. Mai s'havia fiat de Cham, però estava segur que no era estúpid. I Cham sabia que Belkor era un traïdor (traïa a Mors i potser també a l'Imperi), però també sabia que tenia informació abundant sobre totes les seves operacions. Noms, llocs. Belkor podia desmuntar la resistència si s’ho proposava. I Cham no podia arriscar-se.

Per alguna raó, aquesta reunió tenia un to diferent a les seves trobades prèvies.

—Anem a parlar aquí mateix —li va proposar Belkor—. No necessito molt temps pel que haig de dir-te.

—Pel que jo haig de dir-te, sí —li va replicar Cham, apagant la llum infraroja. Va donar mitja volta i es va endinsar en la cova—. Segueix-me.

Belkor estava atrapat entre Isval i Cham i no tenia moltes alternatives. Es va portar la mà a la funda de blàster buida de la cintura. Isval va deixar anar una rialleta.

—Obre bé els ulls —li va cridar Cham a Isval, que es va quedar fent guàrdia en l'entrada de la cova.

Belkor es va apressar per seguir a Cham, endinsant-se amb ell.

—No veig res, Syndulla —va cridar Belkor, amb les mans esteses cap endavant. Els twi’leks passaven bona part de les seves vides sota terra i tenien la vista bastant adaptada a la foscor. Belkor se sentia més vulnerable que mai. Respirava massa ràpid i estava suant.

La llum infraroja va tornar a encendre's. Tenia a Cham just davant, mirant-li als ulls.

—Ahh! —va cridar Belkor, espantat.

—Aquestes coves són velles —li va explicar Cham—. Travessen totes aquestes muntanyes. La meva gent sempre s'ha amagat aquí per formar grups de resistència. Ha estat així un cicle darrere l'altre. L'opressor canvia, però les coves segueixen sent les mateixes.

Va acostar la llum a les parets. Belkor va veure que estaven cobertes de grafits anti-ocupació. Alguns es remuntaven a les Guerres Clon i fins i tot abans.

—Els twi’leks menyspreeu als Jedi i als separatistes tant com a l'Imperi —va dir Belkor.

—Menyspreem els jous de tot tipus —li va replicar Cham.

A les seves esquenes, una ràfega de vent udolava en l'entrada de la cova.

Belkor sentia que havia perdut terreny en la conversa. Es va proposar recuperar-ho.

—No vinc a rebre una lliçó d'història, Syndulla.

—No —li va respondre Cham amb un to diferent al de trobades anteriors, més segur de si mateix—. Véns per rebre un altre tipus de lliçó.

—I com és això? —va preguntar Belkor, intentant sonar despreocupat.

Mirà per sobre de l'espatlla, amb la sensació de què la twi’lek estava allà, enmig de la foscor, observant-lo. La hi imaginava amb els ulls fixos en ell, com un depredador observant la seva presa. Llavors es va recordar dels lyleks que havia vist en venir, desmembrant al més petit i feble.

Es va aclarir la gola i va tractar d'oblidar aquesta imatge.

El túnel girava a l'esquerra, cap a un espai obert il·luminat per una llum taronja.

Dins de la cova amb el terra de sorra hi havia una senzilla taula de fusta i dues cadires a cada costat. Res més. Només la taula i les cadires.

—Anem a jugar als holoescacs, Syndulla?

—Portem anys jugant als holoescacs, Belkor. I tu has perdut. Solament que no t'has adonat. Però vas a fer-ho. Asseu-te. Anem a ser honestos l'un amb l'altre. Totalment honestos.

—Això no sembla molt recomanable —va bromejar Belkor, intentant amagar la seva preocupació creixent. L'aire sec li drenava tota la humitat de la boca. Es va asseure davant de Cham. La pell taronja del twi’lek estava enrogida, els seus lekku es balancejaven lleugerament i tenia la mirada clavada en els ulls de Belkor.

Belkor s'esforçava per retornar-li la mirada a Cham.

—Has estat prenent espècia, Syndulla? Crec que has mal interpretat la nostra relació, igual que la teva noia aquí fora. Jo no treballo per a tu. Ets tu qui treballa per a mi. Puc perdonar un lapsus una vegada, però...

Cham aixecà una mà, amb un gest arrufat amenaçador. Belkor va quequejar una mica i va acabar quedant-se en silenci.

—He dit que anem a ser honestos —va insistir Cham—. Començaré jo. Estàs aquí per dir-me que Orn Free Taa vindrà a Ryloth en visita oficial d’aquí a deu dies.

—Jo... —Belkor es va mossegar la llengua—. Tens uns espies excel·lents.

—Més del que et pots imaginar. Anirà en el destructor estel·lar Perill.

Belkor es va reclinar cap enrere en la cadira, suant, escodrinyant a Cham, fingint indiferència, encara que sabia que no ho estava fent massa bé.

—I què?

Cham es va inclinar cap endavant, agafant els marges de la taula amb les mans. Mirava a Belkor directament als ulls.

—Doncs que et veig, Belkor. Tu em veus?

—Què? No t’entenc... Què vols dir? —Belkor se sentia desconcertat. Sabia que devia tenir un aspecte ridícul.

—Sempre t'he vist —va dir Cham—. I tot aquest temps et creies que estava ballant la teva cançó, no? Et pensaves que estaves jugant amb mi? Ets com un nen, Belkor.

Belkor va parpellejar davant la gran confiança que desprenia Cham. Va intentar buscar les paraules adequades, però no les va trobar. Va intentar buscar la seva dignitat, però no la va trobar. Es va posar dempeus, amb les cames tremoloses.

—La nostra relació ha acabat. Me’n vaig.

—No, no te’n vas. Asseu-te, Belkor Dray. Asseu-te.

Belkor va empassar saliva, amb la cara vermella de ràbia i por.

—Vas a matar-me? He pres mesures. Si em passa alguna cosa...

—Els teus agents em mataran? És mentida, Belkor. No confies en ningú prou com per parlar-li de la nostra relació. Ja sé que tens homes per tot el planeta que et són lleials a tu i no a la Mors. Però si els hi expliquessis això nostre deixarien de ser lleials, no? Precisament perquè tens aquest exèrcit és pel que em resultes interessant. Jo també tinc un exèrcit, Belkor. Tu i jo som una parella bastant singular.

—Un disc de dades —va dir Belkor ràpidament, amb un to més agut de l'habitual—. Preparat en cas que jo mori. Revela la teva identitat i la ubicació de moltes de les teves bases, de la teva gent. Ho rebrà tothom que necessiti saber-ho.

Cham li va dedicar un somriure de superioritat.

—Mira, això m'ho crec, però no canvia res. No saps ni la meitat del que cal saber sobre la meva xarxa, Belkor. La informació d'aquest disc suposaria un cop, però no un cop mortal.

El twi’lek es va quedar callat un moment, aparentment per deixar que Belkor digerís el que li havia dit. Belkor no sabia què pensar. Era mentida? Era veritat? No ho sabria dir.

El to de Cham es va tornar més ombrívol.

—A més, fa molt temps que estic preparat per morir pels meus principis. Les amenaces no m'afecten. Però i tu, Belkor? Tens principis? Estàs preparat per morir per ells? Estàs preparat per morir per l'Imperi? Aquí. Ara.

Es va posar dempeus, va desenfundar el blàster i li va apuntar al cap.

Belkor va parpellejar i va empassar saliva.

—No.

Cham va guardar l'arma i va tornar a asseure's.

—Això creia. Per què voldries morir? Ets una persona ambiciosa, Belkor. Això et fa fàcil d'entendre i de manipular. Dels dos, tu ets l'únic que té coses a perdre. Deixa que t'ensenyi una cosa.

Cham va treure un holocristall portàtil i un reproductor de mà d'un dels compartiments del cinturó. El va posar sobre la taula i el va activar. Belkor va veure una sèrie d'imatges de les seves trobades anteriors amb Cham. Dotzenes de trobades. Va escoltar la seva pròpia veu donant-li a Cham o a un dels seus agents informació sobre el proper enviament en tal o qual data, sobre la quantitat de soldats imperials de guàrdia en aquesta o aquella planta de producció d'espècia, sobre els esquemes de patrulles i com evitar-los... incomptables moments d'incriminació, innombrables casos de traïció.

Belkor sentia com si es desinflés, com si s'estigués quedant sense aire. Mirà al voltant de la cova a la recerca de la càmera. Segur que aquesta trobada també ho estaven gravant.

—També estàs gravant aquesta trobada —li va dir amb un fil de veu.

—Per descomptat —va respondre Cham—. Ets meu. Sempre has estat meu. I ara ja ho saps. Aquesta és l'honestedat que t'he promès. Ara ens entenem?

Belkor va assentir amb el cap, vacil·lant. Va sentir un mareig.

—Ens entenem.

—Molt bé. Puc portar-me millor amb tu del que l'Imperi s'ha portat amb Ryloth. Aquí ningú té per què perdre, Belkor. Estic sent honest. Però necessito més de tu del que t'he demanat mai. Necessito una mica més que informació. Necessito compromís. Necessito col·laboració.

Belkor negava amb el cap.

—No puc. No ho faré.

—És clar que pots i naturalment que ho faràs. Has de fer-ho.

Malgrat la seva negació, Belkor sabia que ho faria. Havia de fer-ho. Li donava voltes i més voltes, i no veia una altra sortida.

—Digues-me què vols —li va demanar calladament.

—Per començar, has de dir-me tot el que sàpigues sobre el Perill. Taa vindrà amb tot el seu seguici? Hi haurà altres dignataris a bord?

—Només sé que estarà Taa —va dir Belkor—. Estic segur que anirà també el seu personal, però no em consta cap altra figura destacada.

Cham li va estudiar el rostre, com si busqués mentides amb la mirada.

—Digues-me la veritat.

—És la veritat —li va respondre Belkor—. Solament anirà Taa.

Cham va arrufar els llavis.

—Et crec, Belkor. Molt bé, això és el que necessito que facis...

Cham es va reclinar cap enrere en la cadira. Durant la mitja hora següent, Cham li va explicar la seva petició. Belkor escoltava atentament, cada vegada amb major incredulitat. No tenia ni idea que Cham tingués tants homes i tant equip a la seva disposició. Hi havia subestimat al twi’lek i li havia costat car.

Quan va acabar, Cham li va preguntar:

—Ho has entès?

Belkor va assentir amb el cap, amb sensació de derrota.

—Molt bé —va dir Cham—. Ara una dosi més d'honestedat. Si tot això falla, et delataré.

—Què? T'he dit que t'ajudaria amb tot això! Però no et puc garantir l'èxit!

Cham va somriure, però era un somriure desproveït d'alegria.

—Jo no vull que em garanteixis l'èxit. Vull que em garanteixis que t'esforçaràs al màxim. Res de mitges tintes, Belkor. Ho fas a fons. Tenim èxit junts o morim junts, cadascun a la seva manera. Ho entens?

Belkor no podia ni parlar. Es va limitar a assentir lleument amb el cap.

—Molt bé —va concloure Cham—. Ara anem-nos d'aquí.

Van sortir junts pel túnel, caminant un al costat de l'altre, fins que van veure la silueta de l’Isval en l'entrada de la cova. Un pensament sobtat es va apoderar de Belkor. Mirà a Cham als ulls.

—I si no hagués dit que sí? M'hauries matat, no? O m'hauria matat ella?

Cham no va vacil·lar.

—Ho hauria fet jo, no ella. Per això venim a aquesta cova. Està molt apartada. No hi ha animals carronyers. El nivell d'humitat en l'aire és tan baix que un cos s'asseca a una velocitat sorprenent. T'hauria deixat aquí mateix. Així no m'hagués cansat ni embrutat en enterrar-te. Ningú t'hauria trobat mai.

Belkor es va quedar mirant la foscor de la caverna, veient-la com la seva tomba, i llavors va tornar a mirar a Cham.

—Però no ha estat necessari —va dir Cham—, perquè ets intel·ligent, Belkor. I ara et vaig a dir una altra cosa important. M'escoltes?

Belkor va assentir.

—Quan surtis d'aquí, començaràs a repensar-t'ho. Començaràs a pensar sobre com li pots donar la volta, salvar-te i lliurar-te de mi. Però no pots. Tinc gent a tot arreu, Belkor. Per això sabia això de Taa. Tota la informació que m'has anat donant en el passat... ja la sabia. Només volia que me la donessis per poder gravar-te mentre ho feies. Tenir-te en la butxaca per utilitzar-te quan fos necessari. I ara és el moment d'utilitzar-te. Si fiques la pota o intentes donar-li la volta a tot això, ho sabré immediatament. I llavors et delataré i se sabrà tot.

—Vas ser tu qui va cometre tots aquests crims, no jo.

Mentre Belkor ho deia, es va adonar com d'estúpides que sonaven aquestes paraules.

—Sí, però tu vas ser còmplice. Imperials morts, Belkor. Molts. L'Imperi et farà responsable d'això i, per molt que vulguis justificar-te, ningú et perdonarà. Quan surtis d'aquí i t'envaeixi la incertesa, has de recordar que només em tens a mi. Que si em traeixes, l'única cosa que t'espera és una mort molt lletja i un escàndol per a tota la teva família. Però... però si fas el que et dic, els dos sortirem beneficiats. Taa morirà, Mors caurà en desgràcia i ens encarregarem que quedis com l'heroi. Moff Dray. Sona bé, no?

—Però encara em tindràs en la butxaca —va replicar Belkor.

—Però seguiràs amb vida. I seràs moff. Això és molt millor que l'alternativa.

Belkor no va dir res.

—Adéu, Belkor. Comença amb els preparatius. Aviat em posaré en contacte amb tu. Ah, i benvingut a la resistència.

Belkor va sortir de la cova, va passar per davant d’Isval sense amb prou feines veure-la i va tornar al seu aerocotxe. Va entrar i es va asseure. Va passar un moment de calma absoluta, fins que tot va explotar en el seu interior.

Va començar a colpejar el panell d'instruments amb els punys una vegada i una altra, una vegada i una altra.

—Merda! Merda! Merda! Merda!

Va parar quan va veure que estava sagnant. El dolor li va ajudar a concentrar-se. Va pressionar la mà ferida contra el pit, va encendre els motors i es va dirigir a Lessu a tota velocitat. A mig camí s’ho va començar a repensar, com havia anticipat Cham. Malgrat la confusió que li envaïa, va començar a analitzar la qüestió des de tots els angles possibles. A part de col·laborar amb Cham o lliurar-se, solament veia una opció: fugir, buscar un racó remot en la galàxia i viure la seva vida en la clandestinitat. Cham el podria delatar, però ell ja estaria lluny d'aquí.

Però quan va començar a veure les llums de Lessu al lluny, ja havia descartat la idea de fugir. Sempre havia estat en perill. D'acord, Cham li controlava. Podia viure amb això. Podia viure amb Cham. Es necessitarien l'un a l'altre quan fos moff.

I l'única cosa que havia de fer era assassinar a un senador twi’lek.

Belkor podia viure amb això.

***

Cham i Isval van observar com la foscor engolia l’aerocotxe de Belkor.

—No ha esmentat a Vader o a l'Emperador? —va preguntar Isval.

—No. Li he donat l'oportunitat i estava amb la guàrdia baixa. Hagués dit alguna cosa, o li ho hagués detectat en la mirada. No sap res.

Isval va exhalar.

—Llavors la informació és bona. Vader i Palpatine vénen amb Taa.

Cham va assentir amb el cap.

—Però podria ser un parany. Només que Belkor no forma part d'això. Podrien sospitar que està col·laborant amb nosaltres.

—No —va dir Isval—. Hem anat amb molta cura i ell també. I Mors és una imbècil. Porta anys dropejant en aquesta lluna mentre Belkor porta les coses per ella, sabotejant-la sempre que pot. No, simplement és que no li han dit que Vader i l'Emperador vénen. La van a substituir, Cham, i per a això muntaran un gran espectacle. Probablement portin també una guarnició de soldats d'assalt. Ens van a envair en gran.

Cham va assentir amb el cap.

—Segurament tens raó.

—Llavors, seguim endavant? —va preguntar, alçant-se sobre la punta dels peus.

—Seguim endavant —va respondre Cham—. Pobre Belkor. Quan sàpiga en el que s'ha ficat...

Isval va endurir l'expressió.

—És xusma, Cham. Xusma imperial. No siguis sentimental. Ni amb ell, ni amb la resta. Mai.

La vehemència d’Isval no li va sorprendre, tenint en compte el que havia experimentat durant la seva joventut.

—No és una qüestió de sentiment. Són principis. Què sóc sense això?

—Ets algú que estarà en el costat dels guanyadors. Això és el que espero —va respondre Isval, i llavors va canviar de tema—. I ara què?

—Ara ho preparem tot —li va respondre Cham—. I vull dir tot. Aquesta és l'operació que hem estat esperant. Cal mobilitzar a tothom, preparar totes les armes i les naus. Tindrem els patrons de les patrulles imperials i podem moure-ho tot. Anem a veure si som tan bons com creiem.

—Ho som —va afirmar Isval—. Dóna-ho per fet. Però escolta'm, vaig a tornar a Lessu un dia o dos. M'ocuparé de tot des d'allà.

Cham es va donar la volta i es va quedar cara a cara amb ella. Gairebé mai percebia la seva bellesa, oculta com estava darrere de la màscara de la seva ràbia. Però just llavors, sota la llum pàl·lida de les llunes, Isval semblava tan vulnerable i tan bella com el dia en què la va conèixer. De tant en tant li ressorgien sentiments per ella, però els reprimia. Eren una complicació que no es podia permetre. Li havia dit que no fos sentimental. Doncs no ho seria.

—Què tens a Lessu? —li va preguntar, preocupat.

Va tornar a aparèixer la màscara.

—Són assumptes personals. D'acord?

Cham no va preguntar res més. No tenia cap dret a ensumar.

—Molt bé. Però vés amb compte.

—Sempre vaig amb compte.

—Segur —va respondre Cham, somrient.

***

Isval havia llogat una petita golfa en un complex residencial subterrani, en un barri pobre de Lessu. Les parets eren molt fines i se sentien sorolls de les habitacions adjacents; crits d'una, riures histèrics d'una altra. L'olor del sopar d'algú es filtrava pel sistema de ventilació compartit. Estava famolenca, però no de menjar.

En veure a Dray, amb el seu pèl pentinat impecablement, la seva roba planxada sense arrugues i aquesta expressió tan insofrible de confiança en si mateix... s'havia accentuat la seva necessitat. Feia dies que aquesta sensació l'anava envaint, com una de les tempestes de sorra de Ryloth. Finalment, la tempesta havia explotat.

Li havia dit a Cham que estaria a Lessu dos dies, però només tenia intenció d'utilitzar el primer. Sentia massa necessitat, pressió, agitació. No podia esperar dos dies. Havia de fer-ho aquesta mateixa nit. Havia de fer-ho. Si no ho feia, no podria ajudar a Cham, estaria massa enfadada, massa descurada. Necessitava una via de fugida.

Sabia com la veien els altres: impacient, brusca, sempre a punt d'explotar. L'esclavitud l'havia fet així. Si era un monstre, era un monstre engendrat per l'Imperi.

Va veure el seu propi reflex en el petit mirall que penjava de la paret. S'havia posat un mocador en el cap d’aquells que tant agradaven als homes, a més de maquillatge per accentuar els seus pòmuls alts, els seus ulls enfonsats i els seus llavis generosos. Era la màscara que es posava quan caçava.

La de la màscara no era ella, sinó més aviat qui havia estat en el passat. Una versió més monstruosa d'ella mateixa.

L'extensió blava pàl·lida de la seva pell semblava un mar d'aigües tranquil·les. Quantes vegades hauria sentit exactament això de llavis d'algun imperial? Massa vegades. Isval imaginava el que devien pensar els imperials: que si eren educats i disfressaven l'opressió amb paraules boniques, llavors, d'alguna forma, li estaven donant una oportunitat a la noia. Però no era així. Simplement s'estaven mentint a ells mateixos sobre el que volien d'ella i per què ella estava obligada a donar-los-ho. Mai havia tingut una oportunitat, una oportunitat de debò. Almenys fins que va escanyar a aquell caporal amb un mocador i va fugir a la resistència.

Però portava les seves cicatrius; les portaria sempre. No eren cicatrius en la pell, sinó en l'ànima. I les hi obria cada vegada que necessitava recordar el que era el dolor o alimentar la seva ràbia. L'esclavitud i les seves degradacions l'havien destrossat. Sabia que no s'anava a recuperar mai, no del tot, però li era igual. La van destrossar i la van deixar com una roca escarpada i abrupta. I ara utilitzava totes les seves puntes esmolades per fer-los mal. L'havien convertit en una cosa, en una esclava, en una possessió, en un objecte... i quan va fugir, el procés va continuar. Va seguir endurint el seu esperit com un ferrer colpeja el metall amb un martell, fins a convertir-se en alguna cosa nova: en una guerrera. De vegades, en una assassina. Cham Syndulla li havia donat un lloc i li estava molt agraïda. Per a ell era una causa, però per a ella no. Per a ella era la vàlvula de fugida que utilitzava per expulsar la seva ira contra l'Imperi.

Va practicar un somriure en el mirall mentre es posava un collaret al voltant del coll. El somriure li semblava útil, malgrat els seus ullals esmolats. Portava pantalons ajustats i una samarreta que deixava entreveure el seu ventre. Per damunt es va posar una túnica lluenta i transparent que accentuava les seves corbes en caminar. Es va guardar el blàster en una cartutxera en la part de darrere de la cintura i va amagar una vibrofulla sota les cintes que portava en la cama esquerra.

Va vacil·lar durant uns moments, recordant les paraules de Cham sobre els principis. Sabia que ell no li donaria el seu consentiment, que no aprovaria això que feia, això que havia fet una dotzena de vegades. Segurament estaria en desacord no només pel risc que corria, sinó també pels principis. Principis. Es va imaginar el que li respondria, i es va sentir alliberada.

—Fem el que hem de fer per guanyar, Cham. Són xusma i s’ho mereixen.

No obstant això, només s’ho creia a mig fer. Segur que Cham l'havia estat influint més del que pensava. Però creure-li-ho a mig fer era suficient per seguir endavant. Especialment amb la necessitat que sentia.

Va sortir de la golfa, va pujar per les escales, va passar al costat d'un borratxo que dormia tombat al costat de la paret i va sortir al carrer. L'avinguda li va omplir tots els sentits: el so del tràfic i la remor dels transeünts; l'olor dels focs on la gent cuinava, les pipes d'espècia i la pudor suosa i seca de la nit de Ryloth. Amb el vent, la túnica se li arrapava al cos. Podia sentir totes les mirades que es fixaven en ella i li recorrien la figura, però les ignorava.

Va aixecar el braç per detenir un aerotaxi. Amb les seves corbes i el maquillatge, no va trigar a parar un. Li va dir al conductor que la portés a l'Octàgon, una de les places principals de Lessu. Els seus vuit costats estaven plens de cantines i sales de ball freqüentades per imperials i per nois i noies de l'ofici. Mai havia anat aquí a caçar.

L'Octàgon estava excavat a l'interior rocós del penyal de Lessu. El terra de la plaça estava a trenta metres de profunditat. Una sèrie d'escales, túnels i balconades, excavats en la roca i il·luminats amb torxes, pujava fins als nivells superiors. D'aquí, un laberint de carrers i escalinates conduïa a l'exterior.

Els clubs i les cantines estaven excavats directament en la roca, i l'interior quedava amagat. Hi havia un flux constant de vehicles imperials i oficials somrients que anaven i venien entre els diversos nivells de l'Octàgon. La majoria anava amb acompanyants twi’leks. Banderes onejant al vent, cartells lluminosos i promotors de carrer anunciaven els nombrosos establiments. Isval els contemplava a través de la finestra de l’aerotaxi. Odiava tot allò.

—Nivell set, si us plau —va dir, i el conductor la va portar fins a una de les plataformes del nivell set, el segon començant per a baix. Quan es va obrir la porta del vehicle, la va assaltar immediatament aquesta olor, que li recordava a la seva vida anterior: una barreja de fum, perfum i espècia. Des del nivell inferior s'escoltaven riures, barrejats amb la música.

Un oficial panxut una mica gran, vestit de gris reglamentari, se la va quedar mirant mentre el seu aerotaxi se n'anava. Va aixecar les celles i li va dedicar un somriure de confiança, indici evident que li estava fent una proposició. Isval ho va ignorar i es va dirigir a unes escales properes.

—Estirada! —li va cridar l'oficial per darrere.

El laberint estava ple de racons foscos, amagatalls secrets, túnels estrets i atzucacs. Pertot arreu es podien veure borratxos, drogoaddictes penjats d'espècia, noies de l'ofici i altres deixalles del negoci del vici de Lessu. A mesura que Isval descendia cap a les profunditats de l'Octàgon, els vicis eren cada vegada més greus i els cartells lluminosos més explícits. S'havia passat la joventut en el nivell un, conegut com el Forat. I ara mateix anava a caçar allà, al Forat.

Amb un somriure fals i una habilitat molt entrenada, a mesura que baixava anava lliurant-se dels grapejos d'imperials borratxos o ensopits per l'espècia. Un d'ells s'estava fent excessivament pesat, així que li va donar un cop de genoll en l'engonal i el va deixar gemegant a l'escala. Els riures que se sentien des de dalt li van recordar que havia d'anar amb molta cura perquè no la veiessin.

Quan va arribar al fons, estava suant. La pudor del nivell un li va portar molts records. La degradació, la gana, els abusos i aquesta desesperació implacable i constant.

L'aire estava carregat de fum i pestilència. Hi havia poques torxes i els cartells lluminosos desprenien una llum escassa o estaven apagats. Humans, twi’leks i altres races es movien per aquesta foscor sufocant com espectres, tan avergonyits de les seves inclinacions que solament podien lliurar-se als seus desitjos pràcticament en la foscor total. Isval es movia entre ells, convertida ella també en un espectre, buscant una víctima i un lloc apropiats. Estava molt a prop d'ambdues coses.

Es va asseure en un racó proper a un club d'espècia i vici, a l'empara de la foscor, sumida en la seva ràbia. Va observar a un jove oficial que sortia del club, agafat del braç d'una twi’lek més aviat desnodrida. La noia hauria vist ja vint estius, i portava la roba justa per cobrir-se. L'oficial l'anava grapejant mentre caminaven. Anava suat, amb la cara envermellida per la calor de la nit i per les expectatives del que anava a succeir. Es va inclinar sobre ella matusser i va murmurar alguna cosa en la seva oïda.

La noia va somriure, amb aquest somriure fals que Isval coneixia tan bé i que havia practicat sovint.

Isval el seguia observant, cada vegada amb més menyspreu i ràbia. Era un jove tinent, probablement nouvingut en un transport des del Nucli, d'aquests que creien que portar l'uniforme gris i una arma els donava drets sobre tots els recursos i les dones de Ryloth.

Isval va buscar en el seu interior la determinació necessària, la va trobar i va sortir del seu amagatall. La seva aparició va sorprendre a la parella, i la sorpresa de l'oficial es va transformar en desig, en mirar-la lascivament de dalt a baix. No hi havia ningú més al voltant.

En el rostre enrogit i alcoholitzat de l'oficial es va formar un somriure desmanegat, i va balbotejar unes paraules:

—Que maca ets. Per què no t'uneixes a nosaltres?

Isval se li va acostar, somrient, mentre es portava la mà a la cartutxera de l'esquena. Quan el va tenir davant, va treure el blàster i li va assestar un cop de culata en la mandíbula. Li va fer saltar sang i alguna dent, i l'oficial va caure al terra, gemegant de dolor.

La noia va deixar anar una exclamació i semblava que anava a sortir corrent.

—No, queda't! Ajuda'm —li va demanar Isval. Va desarmar a l'oficial, el va agafar per les aixelles i el va arrossegar cap al racó fosc on s'havia amagat abans. La noia no la va ajudar, però la va seguir, indecisa i cautelosa. Dempeus sobre l'oficial, Isval li va preguntar a la noia:

—Com et dius?

La noia va parpellejar i no va dir res.

—A tu no et vaig a fer mal —li va assegurar Isval.

L'oficial va gemegar i va començar a moure la mà. Isval la hi va trepitjar, es va sentir un cruixit i l'oficial va cridar de dolor.

—Ryiin —va dir la noia en veu baixa, mirant alternativament a Isval i a l'oficial—. Què vols de nosaltres? Ens vas a robar?

—Tu i aquest... —li va fotre una puntada a l'oficial— no sou «nosaltres», és igual el que t'hagi dit.

—Jo no... què?

—De quin clan ets? —li va preguntar Isval. Ryiin va apartar la mirada, avergonyida.

—No ets de cap —va concloure Isval, assentint amb el cap. Llavors li va dir el que havia dit moltes vegades abans—. Doncs això va a canviar. Escolta'm, Ryiin. Jo abans estava com estàs tu ara. Em vaig passar tres anys en el Forat abans de poder escapar.

En els ulls de Ryiin no hi havia cap esperança.

—Escapar? No es pot escapar d'aquí.

—Sí que es pot, si vols.

Ryiin va alçar la barbeta, mirant-la fixament:

—Com?

—Vine amb mi. Et trauré d'aquí. Tinc un lloc, podràs quedar-te allà. Tornar a començar. Lluny de... això. Ja ho sé, ja ho sé. No et fies de mi. Per què anaves a fiar-te de mi? Però la meva oferta és autèntica.

Ryiin va fer un pas cap enrere, com si en lloc d'oferir-li la seva ajuda, Isval l'hagués amenaçat. Isval no es va sorprendre. L'esperança i la confiança no abunden entre les treballadores de l'Octàgon.

—No puc...

—Sí que pots. Hauries. Mira'm. Mira. Et vaig a ajudar.

La noia negava amb el cap.

—Em perseguiran.

Isval no li va mentir.

—Podria ser. Però no és molt probable. Ni tan sols saben el teu nom complet. I quan desapareguis, hauràs desaparegut. I si vols, pots anar-te’n per sempre.

—Jo... no puc.

L'oficial va deixar anar un gemec de dolor. Isval va treure la vibrofulla.

—Què vas a fer? —va preguntar Ryiin, horroritzada.

—El que caldria fer amb tots ells —li va respondre Isval, agenollant-se amb la vibrofulla a la mà.

—No, no! —li va cridar Ryiin. Es va llançar de genolls al costat d’Isval amb expressió de súplica, i li va agafar el canell.

—No ho facis, d'acord? M'aniré amb tu, però no facis això.

—No vull que vinguis amb mi per salvar-li a ell —li va cridar Isval—. Vull que vinguis amb mi per salvar-te a tu mateixa. Què significa ell per a tu?

Ryiin va mirar a l'oficial, després a Isval.

—No significa res, però... no m'ha fet res dolent.

—Ho hagués fet —li va replicar Isval—. A més, és un soldat de l'Imperi. I l'Imperi s'ha portat molt malament amb tots nosaltres.

—Ho sé —va dir Ryiin—. Però no ho facis. Entesos? No ho facis. Aniré amb tu. Vull anar-me’n amb tu. Però... tinc por.

Es van quedar congelades en sentir unes veus en el carreró, prop del seu racó. Però els sorolls van passar aviat.

—Llavors aquest tipus et deu la vida —va dir Isval. Es va posar dempeus i li va donar una puntada en el cap a l'oficial, que no va fer cap so. Simplement es va quedar sense forces.

—Anem-hi. No pots anar a recollir les teves coses.

—No tinc res per recollir.

Isval va portar la Ryiin de la mà i la va treure d'aquell tuguri, lluny del fum, dels somriures lascius, de l'espècia i el vici. Van pujar més i més. A mesura que pujaven, Isval es va començar a sentir més lleugera del que s'havia sentit des de feia mesos. Sabia que aquest sentiment no anava a durar, però ho va gaudir mentre podia. Es preguntava què pensaria Cham si sabés el que feia, allò que havia de fer. Segurament no ho entendria. Cham predicava sempre els seus principis, però només algú que no ha baixat mai al nivell un de l'Octàgon pot pensar en termes de principis. Al món real no sempre s'aplicaven els principis. Isval ho sabia. Potser Ryiin també.

Quan van arribar a la part superior de l'Octàgon, suades i sense alè, es van perdre entre la multitud. Ryiin mirava al seu voltant, bocabadada, respirant profundament l'aire de la nit.

—Quant temps hi has estat? —li va preguntar Isval.

—Fa setmanes que no surto del Forat.

—Encara estàs convençuda?

Isval li ho preguntava perquè en alguna ocasió, arribades en aquest punt les noies donaven mitja volta. Era estrany, però de vegades passava.

—Estic convençuda —li va assegurar Ryiin.

—No tornis mai —li va demanar Isval, i Ryiin va assentir amb el cap—. I ara et portaré a casa. A la teva nova casa.

Un aerotaxi les va portar fins a la golfa de l’Isval, de la qual havia sortit unes hores abans. Va conduir a Ryiin per les escales, van passar al costat del mateix borratxo d'abans, que no s'hi havia mogut, i van arribar a la golfa.

—No és gran cosa —va dir Isval, en ensenyar-li l'habitació—, però és segur. I és teu.

—Què vols dir? No et quedes? No és la teva casa?

—No, és teva. Està pagada per a tot un any.

—Un any!

—Hi ha menjar en els armaris i uns centenars de crèdits en el calaix, al costat de la nevera. Amb això hauries de tenir suficient per començar una vida nova.

En sentir tot això, a Ryiin li van fluixejar els genolls. Va agafar una cadira i es va asseure. Tenia llàgrimes en els ulls. Isval es va llevar el mocador del cap, es va desvestir i es va posar la seva camisa de sempre, els pantalons i el cinturó de les armes.

Ryiin no li llevava ull de damunt.

—No ho entenc. No t'entenc. Qui ets? Per què fas tot això?

—Ja t'ho he dit —li va respondre Isval, mirant-se en el mirall. Va agafar un drap, el va mullar amb aigua i es va llevar el maquillatge—. Jo també feia el que fas tu. Bé, allò que feies. Només vull ajudar. Tant de bo algú m'hagués ajudat a mi.

—No és això el que vull dir —va dir Ryiin—. Per què jo? No sóc ningú.

—Això no és cert! Ets algú! T'he triat... a l'atzar. Anaves amb un imperial i estàveu els dos sols.

—Això és el que fas? Cerques imperials per matar-los? Per què?

Isval se la va quedar mirant a través del mirall.

—De debò ho has de preguntar?

Ryiin no li va aguantar la mirada en el reflex del cristall.

—Ho... has fet abans? Has matat imperials?

Aquesta vegada, Isval es va mirar a si mateixa en el mirall.

—Has de preguntar-ho?

Ryiin no va dir res. Li va recórrer una esgarrifança.

—Tinc un amic —li va explicar Isval—. Vol salvar aquest planeta sencer. Però això és... és massa per a mi. Massa. Jo només vull salvar a algú, salvar a alguna gent. Potser a tu.

Ryiin va somriure.

Isval es va aclarir la gola i va recollir les seves coses.

—Cuida't, Ryiin. Normalment no torno a passar-me mai. Seria perillós per les dues.

—Normalment? Ho has fet abans amb altres noies?

—Sí.

—Sembla que ja has salvat a algú. Puc preguntar-te a quantes?

—A moltes. No importa.

—I cada vegada has...?

Isval va acabar la frase mentalment... matat a algú?

—Me’n vaig —va dir Isval.

—Espera, ni tan sols sé com et dius.

—No fa falta que ho sàpigues. Adéu, Ryiin.

—Bé, gràcies. Moltes gràcies. No només per salvar-me, sinó per no fer això.

Isval es va detenir en la porta però no es va donar la volta. Li va preguntar per sobre de l'espatlla:

—Per què t'importa tant?

Ryiin va negar amb el cap, es va recol·locar en la cadira.

—No ho sé, però... algun dia ha d'acabar, no? La violència. Les morts. Algú ha de parar, o mai acabarà. No creus? Potser jo t'estigui salvant a tu.

Ryiin va riure. Isval es va mirar les mans però no va respondre.

—Què passa? —li va preguntar Ryiin—. He dit alguna cosa dolenta? Ho sento.

—No has dit res dolent. Potser és que no vas passar massa temps en el Forat. Bona sort, Ryiin. No tornis mai allà, d’acord?

—Això és tot? —va preguntar Ryiin.

—Això és tot.

Isval va sortir de la golfa. Una altra noia més alliberada dels seus lligams. Alguna de les noies a les quals havia salvat en el passat havia acabat tornant, però la majoria no. La seva nova vida mai era fàcil, però almenys ja no eren esclaves.

Va parar un aerotaxi. Mentre el vehicle es detenia al seu costat, va tornar a escoltar les paraules de Ryiin.

Algun dia ha d'acabar, no?

Isval no veia com podia acabar. Almenys no per a ella. Li va demanar al conductor que la portés una altra vegada a l'Octàgon, aquesta vegada al nivell dos.

—No sembles el tipus de dones que hi ha en el nivell dos —va exclamar el conductor.

—Et sorprendria —va respondre ella. En sortir del vehicle, va començar a baixar cap a la foscor de les profunditats. No va trigar a trobar el racó. L'imperial seguia allà, mig inconscient, amb la mà trencada i la cara moradenca del cop que li havia donat. Hi havia saliva i sang en el terra, prop de la seva boca. Va treure la vibrofulla i la hi va posar en la gola. L'oficial va parpellejar i va obrir els ulls. Segurament li costava veure.

—No... —va murmurar l'oficial.

Isval es va quedar una estona mirant aquells ulls ennuvolats pel dolor, amb la vibrofulla a punt. La hi va apartar del coll.

—Ryiin t'ha salvat la vida aquesta nit. No ho oblidis. Si alguna vegada vas a buscar-la, llavors vindré a per tu. Em sents? Em sents?

Va assentir amb un grunyit.

Es va guardar la vibrofulla.

—És clar que viuràs. Però et dec una dosi de dolor.

Li va donar una puntada en les costelles. Dos. Es va escoltar un cruixit molt fort. L'oficial es retorçava, cridava. Isval es va inclinar sobre ell, el va aferrar de la camisa i li va donar un cop de puny en la cara. Va seguir donant-li cops de puny fins que va quedar sense sentit, com una nina de drap a les seves mans. El va deixar caure al terra i se’l va quedar mirant, respirant amb dificultat. Es va mirar els artells, que estaven en carn viva i ensangonats.

Tota ella se sentia així. En carn viva. Destrossada. Això no canviaria mai.

Va atreure moltes mirades quan va sortir del carreró i va començar a pujar per unes escales. Quan havia pujat un nivell sencer, va començar a sentir crits des de baix. Havia estat descurada, havia deixat un rastre. Cham li ho deia sempre: cal planejar bé la fugida. Però a l'Octàgon es produïen pallisses i baralles molt sovint. I ella semblava una esclava twi’lek qualsevol. Va pujar tres nivells més i semblava que ningú la perseguia.

Es va muntar en un altre aerocotxe. Ja no sentia la necessitat d'abans. Ja podia tornar a pensar amb claredat i va començar a planejar tots els preparatius necessaris per a l'atac sobre Taa i Vader. El pla de Cham era molt elaborat i extremadament arriscat, però li encantava pel que tenia d'atrevit.

Tenien nou dies per preparar-ho tot.

 Següent