La foscor (VII)

Anterior

CAPÍTOL 7

ARANYES

—Desperta! —va cridar Milo, sacsejant els barrots tan fort com podia—. Si us plau, desperta!

Davin estava tombat en el terra de la cel·la més allunyada, amb els braços estesos als costats. Es va retorçar, grunyí i es va gratar el nas. Després es va posar còmode i va començar a roncar, amb el seu enorme pit pujant i baixant repetidament.

Milo es va recolzar en els barrots i va cridar amb desesperació. Havia passat molta estona des que Stel s'havia emportat a Lina i a CR-8R al pont de comandament. La seva germana era capaç de cuidar-se sola, ja ho sabia, però també sabia que Stel no era un qualsevol; havia vist una resplendor de bogeria en els seus joves ulls.

La porta de la sala de les cel·les estava oberta i es distingia el passadís perdent-se en la foscor. Uns moments abans, a Milo li havia semblat veure alguna cosa pel terra allà fora. I si aguantava l'alè i es concentrava, podia sentir el soroll de petites potes.

Les cèl·lules d'energia de la sala de les cel·les havien atret a les aranyes. Però mentre les llums funcionessin, no podrien entrar.

Una idea va començar a prendre forma en el seu cap. Però abans que Milo pogués desenvolupar-la, va sentir un rugit. Davin estava intentant aixecar-se.

—Sí! —va cridar el nen—. Molt bé, Davin. Ànim.

El lasat va sacsejar el seu enorme cap i va recolzar un puny en el terra per donar-se impuls.

—Estic despert —va dir—. Ja vaig, mare. No arribaré tard.

Llavors es va donar la volta i es va asseure, parpellejant. Va estirar el coll i va intentar enfocar la mirada. Es va fixar en ell i Milo va veure una lluentor de comprensió en els ulls de l'alienígena.

—Què ha ocorregut? —va preguntar Davin amb veu apagada—. Què està passant?

—Stel s'ha emportat a la meva germana —va explicar Milo—. Ell és el dolent, no tu.

—Així que us heu adonat —va dir el lasat, agafant-se als barrots per posar-se dret.

—Ho sento —es va disculpar Milo—. Ell semblava més... simpàtic.

—Aprèn a no fiar-te de les aparences —grunyí Davin, fregant-se el cap—. M'ha atacat amb l’atordidor. Una altra vegada.

Milo va assentir.

—Ha dit que volies fer-nos mal —va explicar—, així que hem deixat que t'ataqués. I després ens ha explicat la veritat.

—Treballa per a l'Imperi —va dir Davin—. Vaig poder ensumar-ho quan el vaig veure. Per això jo no us podia dir de part de qui havia vingut. La veritat és que els Bridger em van enviar.

—Tenia l'esperança que ho fessin —va contestar Milo amb afecte—. Però, escolta, estem en una situació complicada. Stel ha trobat la manera de fer funcionar la nau de nou. Quan arribem a Noctu, l'Imperi estarà esperant-nos. —I li va explicar tot el que havia passat, des del tema de les aranyes fins a la traïció de l’Stel.

—Llavors no hi ha temps que perdre —va dir Davin quan Milo va acabar la seva història. Va donar un fort cop de puny als barrots de la seva cel·la i l'acer va tremolar, però la porta no va cedir. Davin grunyí—. L'altra tenia una frontissa solta.

Aquesta és sòlida com una roca. Tant de bo tingués un soldat d'assalt per llançar-ho contra ella.

—Tinc una idea —li va comunicar Milo—. Se m'acaba d'ocórrer, però crec que podria funcionar. Pots aconseguir això?

Va assenyalar la tassa de metall aixafada tirada en el passadís entre les dues cel·les. Davin es va posar de genolls i es va enganxar contra els barrots. Les venes del braç se li marcaven com unes branques retorçades. Va tocar la tassa una vegada, dues, i va aconseguir empinar-la cap a ell.

—D’acord —va dir posant-se dempeus—. La tinc. Ara què?

—Veus el panell al costat de la porta? —va preguntar Milo—. Shade ens va dir que era l'interruptor de la llum. Necessito que l'apaguis.

—Per què? —va preguntar Davin estranyat—. Llavors ens quedarem a les fosques.

—L'única forma de sortir d'aquestes cel·les és desconnectar els panys —va explicar Milo—. I només veig una manera d'aconseguir-ho.

Va tornar a mirar cap a la porta oberta. Petites formes es movien de dalt a baix en la foscor.

Davin es va quedar atònit.

—No parles de debò —va dir—. He escoltat idees boges, però deixar entrar un munt d'aranyes ciborgs... jo no ho faria.

—Estic segur que no ens mossegaran tret que les provoquem —va insistir Milo—. Només hem de quedar-nos quiets i deixar que facin el seu treball.

Però Davin va negar amb el cap.

—Això no ho saps —va dir—. I a més no suporto a les aranyes. Em donen esgarrifances des que era nen.

Milo no va poder evitar somriure.

—Et fan por! —va exclamar sorprès—. Suposo que tothom té por d'alguna cosa, però pensava que tu...

—Pensaves que jo què? —el va interrompre Davin—. Puc semblar dur, d’acord, ho sóc. Però això no vol dir que vulgui tenir bestioles recorrent el meu cos.

—Bé és l'únic pla que tinc —va contestar Milo—. Si funciona, podríem arribar al pont de comandament abans que Stel aconsegueixi fer funcionar l’hiperpropulsor. Però si ets massa covard...

Davin va deixar anar un grunyit profund i va escopir en el terra.

—Molt bé —va dir—. Però si una d'aquestes coses em mossega, serà culpa teva.

Es va inclinar tot el que va poder amb la tassa a la mà. Milo va contenir la respiració mentre l'alienígena apuntava. Finalment, va llançar la tassa tan fort com va poder. Es va sentir un cop i les llums es van apagar.

—Bon tret! —va cridar Milo.

Davin va esbufegar.

—Gràcies —va dir—. Ara què?

—Ara ens quedem quiets —va respondre Milo—. I escoltem.

Al principi només es van sentir uns pocs passos diminuts, amb prou feines audibles, procedents de la primera aranya que va entrar a la sala de les cel·les. Després van percebre que la seguia una altra, i una altra més. El tritlleig es va convertir en una estampida de petites criatures que es movien pel terra metàl·lic.

—Això no m'agrada gens —va murmurar Davin en la foscor.

—Queda't quiet —va dir Milo—. T'ho prometo, no et faran mal. —Es va mossegar el llavi, esperant tenir raó.

Davin va gemegar.

—Puc notar com em toquen —va murmurar aterrit—. Les tinc en les cames. I estan pujant.

—Respira profund —li va dir Milo—, intenta pensar en una altra cosa.

El lasat esbufegà.

—Estic pensant que mai més vaig a fer-los un favor als Bridger —va dir.

Milo també podia notar-ho, petites potes que s'agafaven als seus pantalons. Gairebé li feien pessigolles, però no tenia ganes de riure. Es va quedar tan quiet com va poder, sentint com arribaven a la seva samarreta, que afortunadament portava ficada en els pantalons. «No et faran mal —va repetir per a si—. Són només petites criatures amistoses, no et faran mal...».

De sobte, una de les aranyes va aconseguir arribar al seu coll i va tenir què esforçar-se per no cridar. Li van començar a tremolar les mans, així que va tancar els punys i se’ls va ficar en les butxaques.

Una veu va trencar el silenci i l'habitació es va il·luminar amb una sobtada llum blava.

—Alto, presoners! —va ordenar l'holograma de la Shade—. Qualsevol intent d'escapar serà neutralitzat amb violència! —Estava dempeus al centre de la sala, amb una mà alçada—. Torneu a les vostres cel·les! Torneu immediatament!

Gràcies a la llum, Milo va poder veure a Davin, una enorme i immòbil ombra en la cel·la més llunyana. Llavors la llum es va desplaçar i per un moment li va semblar que l'alienígena s'havia posat una espècie de vestit metàl·lic. Però de seguida es va adonar que en realitat estava tot cobert d'aranyes. S'apinyaven sobre ell i generaven ones platejades quan es movien.

—Uau, sembla que els hi agrades —va comentar Milo. Ell tenia tres aranyes en la samarreta, una en el cap i un parell més en les cames, però en la resta del cos gens.

—Genial —va contestar Davin amb la veu apagada entre aquella massa brillant—. Com faig que parin?

—Silenci! —va bordar l'holograma—. Tothom, silenci!

—És rar —va dir Milo—. Per què se senten tan atretes cap a tu?

—T'ho hauria d'haver dit abans —va contestar Davin amb timidesa—. Fa uns anys, em van disparar amb un bláster. Els medi-bots em van posar un pulmó de metall. Deu tenir la seva pròpia font d'energia.

De sobte, els va arribar un zumzeig de l'altre costat de la cel·la, com el d'un motor. Milo va mirar de reüll i va poder veure que algunes aranyes es reunien al voltant d'un panell del terra, amuntegant-se unes sobre altres en el seu afany per arribar-hi. Van començar a furgar en el terra, usant les seves esmolades pinces per estripar el metall.

L'aranya que ell tenia en el pèl s’escapolí i va saltar al terra. Va notar que la resta feia el mateix, i corria després cap a la font del so.

—Han trobat la cèl·lula d'energia —va murmurar—. No haurien de trigar molt. Espero.

—Tant de bo tinguis raó —va murmurar Davin amb veu esmorteïda—. Perquè crec que... Oh, no, aquesta intenta ficar-se'm en la boca.

Va escopir i Milo va sentir que alguna cosa colpejava el terra.

—Vigila —li va advertir—. No les espantis.

Les aranyes ja havien fet un forat en el terra de la cel·la. Es van introduir per ell i el zumzeig de l'electricitat va començar a disminuir a mesura que drenaven la seva energia.

—No... —va murmurar Davin, intentant mirar a Milo—, no intentaran fer-me això, veritat?

Milo no sabia què dir. Les aranyes volien energia i no els hi importava on estigués. Si creien que hi havia una font dins de Davin, farien el que fos necessari per fer-se amb ella.

—No crec... —va començar.

Però abans que pogués acabar, les llums del sostre es van encendre i un moment després es van tornar a apagar. Amb un espetec, les portes de les cel·les es van obrir.

—Alto! —va cridar l'holograma, mentre Milo sortia amb cura cap al passadís—. Enrere! No et moguis! Circula!

Milo va anar fins a l'altra cel·la, on l'enorme figura metàl·lica s'alçava al mig. Va alçar la mà acuradament i va agafar una aranya entre els dits. Les seves petites potes es movien violentament i les seves pinces intentaven pessigar-lo. La va deixar caure i l'aranya es va marxar cap a l'altra font d'energia.

Milo va agafar una altra aranya, i una altra. Al poc temps, el cap de Davin estava lliure d'elles. Mirava a Milo amb els ulls ben oberts, mentre el nen li llevava els ciborgs un a un de la pell i de la roba. Poc després, Davin el va poder ajudar.

Mirà a Milo i va somriure penedit.

—Era un bon pla —va dir—. Ets un noi llest.

—I tu molt valent —va respondre Milo abans de ruboritzar-se—. Ho sento, és que això era el que la meva mare solia dir-me.

Però l'alienígena estava somrient.

—La meva també —va dir—. Vinga, sortim d'aquí.

Milo caminava de puntetes, posant el peu amb cura. Les aranyes encara estaven creuant la porta de la cel·la, recorrent el passadís fins al forat que hi havia a l'altre costat de la sala. Es va aferrar al marc de la porta i es va balancejar. Davin el va seguir a grans gambades.

Una vegada en el passadís, es van dirigir cap a la porta. Es va sentir un sobtat soroll metàl·lic i Davin va murmurar una disculpa. Mirà cap avall.

—Eh, mira, una clau hidràulica —va dir—. Ens pot ser d'ajuda.

—Saps reparar naus? —va preguntar Milo.

—No —va admetre Davin—. Però van d'allò més bé per atonyinar-li a algú en el cap.

Milo va somriure. Arribarien al pont de comandament, trobarien la Lina i detindrien a Stel abans que fos massa tard.

Llavors va notar que el terra començava a vibrar i la nau va cruixir al voltant seu. Es va agafar al braç de Davin intentant mantenir l'equilibri, mentre notava com l'estómac li donava voltes.

Havien passat a la velocitat de la llum.

 Següent