Maul Tancat (XL)

Anterior

40

HEROI DE NINGÚ

Maul es va obrir pas a cops de colze profundament entre la multitud fora del menjador. Va deixar a Zero al menjador, tombat sobre el seu menjar, sense haver guanyat res del seu últim intercanvi. Mentre s'aixecava per anar-se'n, els tres reclusos que s'havien aproximat a ells abans, havien agafat al twi'lek i se l'havien emportat, sens dubte apressant-se a portar-lo a la plataforma mèdica. Maul dubtava que ho aconseguissin a temps, però suposava que era possible, si es donaven pressa.

Ara mateix tenia un assumpte més urgent del qual encarregar-se.

Va trobar al noi a la cel·la, assegut al costat del cos del seu pare. El vell jeia immòbil al catre, respirant superficialment. La seva pell estava clapejada amb taques citrines sobre ell.

–Jagannath? –va preguntar Eogan–. Què...?

–Agafa’l, –va dir en Maul–. Necessitem moure'ns.

–On?

–Segueix-me.

Suaument Eogan es va inclinar i va recollir el cos del seu pare en braços.

El dipòsit de cadàvers era tan silenciós com Maul el recordava. Van caminar a través de l'escotilla en fila índia, el noi aixecant el pes del seu pare sobre la seva espatlla per travessar l'entrada.

–Què estem fent aquí? –va preguntar intranquil Eogan.

Maul no va mirar enrere.

–Deixa’l aquí baix, –va dir, assenyalant amb el cap per indicar una de les taules buides que s'estenien des de la paret.

–Encara no m'has dit què...

–Ha dit alguna cosa més sobre els Bando Gora? –va preguntar Maul–. Alguna cosa en absolut?

–No, ja t'ho he dit, està... ell no pot parlar. La infecció, li... –El noi va empassar, incapaç de completar el pensament–. Necessita medicines.

Maul no va dir res, estenent el braç cap avall sota la consola inferior per recuperar l’holotransmissor d'on l'havia amagat, introduint el codi per activar els seus motors principals. Llavors es va girar per encarar a Artagan Truax.

–Vell.

Les parpelles es van elevar lleugerament, mirant-lo amb la mirada perduda. Els llavis esquerdats es van moure però no van fer cap so.

–Necessito que introdueixis la freqüència de contacte per als Bando Gora, –va dir en Maul.

Artagan Truax va negar amb el cap.

–No recordo... res.

–Te n’has de recordar, –va dir en Maul–. O mataré el teu fill.

Eogan es va girar per mirar-lo. El vell va tractar de recolzar-se.

–La freqüència, –va dir en Maul–. Introdueix-la.

Després del que va semblar una eternitat, Artagan Truax començà a teclejar. Els seus dits clicaven agitats pels controls del teclat, apunyalant les coordenades en arravataments irregulars. Acabant, es va estirar cap enrere en silenci.

–És això tot?

El vell no va dir res. Maul encara estava observant quan es va tornar conscient dels ulls del noi, fixos en el passadís de fora.

–Ho escoltes? –va preguntar ell–. És la crida del clarí.

Maul va escoltar. Eogan tenia raó.

–Deixa'm, –va dir ell–. Ara.

El noi va mirar al seu pare.

–On he de...?

–No hi fa res. Emporta–te'l. Torna a la teva cel·la, –va dir en Maul–. Simplement ves-hi.

Quan Eogan va aixecar al seu pare en braços i el va portar fora, Maul va desconnectar la freqüència de contacte de l’holotransmissor i va activar el dispositiu de nou. Es va agenollar davant seu, el seu cap cot, esperant.

En segons Darth Sidious va aparèixer davant d'ell. Aquesta vegada no es va molestar amb les formalitats.

–Tens notícies?

–Les tinc, el meu Mestre, –va dir en Maul.

–Què és?

–Iram Radique, –va dir en Maul–. L’he trobat.

Moments després, Maul estava de tornada a la planta de fabricació, obrint-se pas a través de les estàtues d'ossos, buscant en les ombres al qui podria ajudar-lo a avançar fins a la següent fase de la seva recerca.

La resposta del seu Mestre a les notícies de la identitat d’Iram Radique no havia estat la que esperava. Sidious havia escoltat impacientment mentre Maul li explicava sobre el weequay, i com per poc havia escapat d'haver estat fet trossos a estrebades sense trair les seves habilitats com a usuari de la Força.

Al final, el seu Mestre simplement havia assentit, com si tot hagués d'haver passat encara més oportunament del que ho havia fet, i va exigir que Maul contactés amb ell quan el tracte hagués acabat. Ell no va dir res sobre els Bando Gora o la dificultat de preparar un acord entre el culte i Radique. El detall havia quedat perquè Maul ho organitzés... i per tant, el seu retorn a la planta de fabricació, on gairebé havia mort.

Va caminar cap endavant, escoltant acuradament fins que va reconèixer el so del chadra-fan brunzint en la foscor.

–Ah, Jagannath. –Coyle es va girar, ja somrient cap a Maul expectant–. Has vingut a pel que és teu, no?

–Està preparat?

–Acabo d’acabar-lo. –Encara brunzint, l'altre reclús es va girar i es va allunyar, portant-li al voltant d'una pila d'ossos vagament reunits, llavors furgant entre la runa tant mecànica com orgànica fins que va trobar un estoig pla de metall, sostenint-lo perquè Maul l’inspeccionés–. Tres-cents mil crèdits. –Una brillantor d'orgull va il·luminar els ulls del chadra-fan–. Prou autèntics com per enganyar a l'inspector més discriminant. Ho aproves?

Maul va baixar la mirada a les piles i files de monedes amuntegades, llavors va alçar una de la part superior i la va sostenir a la llum. L'artesania, tot i que basta, probablement no aguantaria davant un escrutini de prop... però obriria les portes que necessitaria travessar per preparar els últims detalls amb Radique.

En aquest punt hauria de ser suficient.

Enmig de la presa de cossos en descomposició que omplia el passadís, Maul es va obrir pas juntament amb l'estoig de metall. Un Rei dels Ossos fornit va xocar les seves espatlles amb ell, massa a prop com per ser accidental. Sense girar-se i sense ni tan sols trencar el pas, va portar el seu puny cap al plexe solar del Rei, deixant-li doblegat sobre el sòl, panteixant buscant aire.

Es va aturar en el seu camí.

La seva mirada havia caigut en un reclús dret absolutament immòbil enmig del flux de cossos al seu voltant. Per un moment tothom es va calmar. Tot el so es va esfumar.

Era ell.

El que havia estat costat a costat amb Zero a la planta de fabricació.

Radique.

El weequay estava tornant-li la mirada a través de les multituds de reclusos, l'ocell arpa sobre la seva espatlla. Maul va observar-lo mentre treia un tros de sèu de bantha d'aspecte greixós de la butxaca del seu uniforme i el sostenia sense presses perquè l'ocell l’atrapés dels seus dits. En un parpelleig, el menjar va desaparèixer, i el weequay va treure un altre tros. L'ocell el va engolir fins i tot més ràpid que abans, el seu cap inclinant-se en un intent ansiós de baixar el mos per la seva gola.

Amb l'estoig de metall que Coyle li havia donat encara a la falda, Maul es va obrir pas a empentes a través de la multitud, noquejant els altres reclusos. Però quan va arribar a on havia estat el weequay, l'altre s'havia anat.

Maul es va girar i va mirar en cada direcció. Els passadissos estaven buidant-se ara mentre els últims extraviats tornaven a les seves cel·les per a l'enfrontament. El clarí sonava.

Estàs tan a prop ara. No pots detenir-te.

Maul es va girar i gairebé va córrer de cap contra el guàrdia que hi era.

–Ja has sentit el clarí. –El guàrdia el mirà–. Per què no estàs a la teva cel·la?

–Vaig de camí ara, –va dir en Maul.

–Espera, cuc. –El guàrdia va mirar l'estoig de metall en les mans d’en Maul–. Què és això?

–Ho he recuperat de la pila en el Costat Nocturn.

–Què hi ha dins?

–Res.

–Res? –El guàrdia va tirar de l'estoig de les mans d’en Maul i el va obrir, alçant la tapa i bolcant-lo de dalt a baix.

Una pila solta d'ossos va caure, xocant contra el terra. Escombrant-los amb el peu cap a un costat, el guàrdia va llançar l'estoig i va mirar a Maul.

–Vés a la teva cel·la ara.

Següent

Maul Tancat (XXXIX)

Anterior

39

Reptar

Smight va córrer.

Per quan els crits a la sala de preparació finalment es van reduir a silenci, estava dret, disparat a tota velocitat pel forat de manteniment, esprintant de cap a través de la gairebé foscor. No sabia on anava o què faria quan arribés allà, però ara mateix això no era tan important com posar una distància tan gran com fos possible entre ell i els membres de les bandes que el perseguien.

El seu crani estava bategant; els seus pulmons cremaven. Girant una cantonada, incapaç de donar un altre pas sense descansar, es va recolzar contra la freda paret i va succionar alè profundament de manera irregular. El brillestim havia perdut completament els seus efectes ara, i se sentia espremut i inquiet, sacsejant-se tant que escassament podia aixecar-se, els seus genolls amenaçant amb trair-lo en qualsevol segon.

Mira als fets.

Fet # 1: Era un guàrdia desarmat atrapat dins d'una presó plena de monstres homicides, qualsevol dels quals aprofitaria l'oportunitat per matar-lo.

Fet # 2: No podia tornar a Jabba buscant ajuda, fins i tot si hi hagués alguna manera de contactar amb ell.

Conclusió: Era un home mort errant.

Smight va lluitar amb la urgència gairebé irresistible de sanglotar, de cridar, de col·lapsar. Cap d'aquestes coses li ajudaria ara. Una diminuta veu dins d'ell murmurava que si potser pogués colar-se de tornada a la seva habitació i consumir una mica més d’estim que mantenia amagat entre els seus objectes personals, l'ajudaria a aclarir les coses, però fins i tot això semblava sense esperances. Baixar de l'eufòria de l'especia només li feia més conscient de quant havia depès d'ella fins ara. No sabia on era o cap a on anava.

Va sentir la seva gola elevar-se de disgust. L’autocompassió s'embolicava al seu voltant com una capa humida, familiar. Havent fracassat en la seva missió per a Jabba, hi havia confirmat sobre si mateix tot el que en secret sospitava que era cert: covard, inadequat, incompetent. Quin era, llavors, el sentit de seguir cap endavant?

Llavors, al túnel davant d'ell, alguna cosa es va moure.

Smight va escoltar. Hi havia una enormitat muscular en ell, una gran massivitat reptant com res del que s'havia topat dins d'aquestes parets. Realment podia escoltar l'espetec enganxós, cloquejant de les seves peces bucals.

El Cuc-Llop.

Hi havia escoltat les històries del syrox... tots ho havien fet. Una cosa que vivia dins de les canonades i conductes de la presó, que s'alimentava i creixia llis i gros de la sang dels enfrontaments. Alguns dels altres guàrdies fins i tot juraven haver-lo vist, tot i que mai hi havia hagut cap evidència sòlida de la seva existència.

Aquí va ser quan va escoltar alguna cosa més. No en veu alta. En la seva ment.

Veus...

... Ajudaajuda...

... Les paraules...

... Assassinarmatarvosestrangularvosatots...

... Emanant del seu cervell.

... SortirdeixanssortirdeixansALIMENTARNOS...

Smight va inclinar el seu cap de més a prop cap a la paret, captivat malgrat tot . No s’ho estava imaginant. Les veus que emanaven a través del seu mal de cap eren un embolic d'horrors, una troca trenada de milers de llengües diferents, humanes i no humanes, totes udolant i robant i mofant-se i bramant per pietat, salvació, venjança.

Smight no era un home particularment intel·ligent per naturalesa, però sabia prou com per confiar en la seva percepció, fins i tot quan volava a la cara del que pensava que era cert. I la seva percepció en aquest assumpte era cristal·lina.

El syrox no només era real, era intel·ligent.

La seva ment era un tren de violència i dolor, entreteixida per cada reclús del qual la cosa havia devorat els seus cossos durant el seu temps retorçant-se a través de les entranyes de la presó. Les seves ments col·lectives, encara que mortes, estaven encara d'alguna manera vives dins d'ell.

Alçant la mirada, va captar només un cop d'ull d'una cosa tan estrepitosament enorme i grossa que omplia tot el passadís, brillant i pàl·lida i sense ulls, sorgint cap a ell amb les seves peces bucals obrint-se com els pètals d'alguna flor albina horrorosa. Smight va veure una dotzena d'anells de dents de color rosa. L'olor que arribava emanant de dins estava més enllà de la descripció, la pudor d'una tomba comuna.

El seu cor va saltar cap a la boca de la seva gola i es va amarrar allà, acovardit.

Es va girar i va fugir.

La por li feia lleuger, fent-li recaure en els seus reflexos més essencials. Tot l'efecte feia que l’estim semblés feble en comparació. La força que mai havia imaginat explotar a través de les seves cames, bombejant-li en la direcció oposada, l'adrenalina bombant amb força a través de cada sinapsis.

Podia escoltar la cosa esmunyint-se a través del passadís darrere d'ell, sorgint cap endavant més ràpid ara, escurçant la distància amb cada segon que passava. Va mantenir el seu cap cot i va duplicar el seu pas, navegant pels girs i voltes purament per instint, les parets grises volant com una taca. En la distància, l'aproximació estrepitosa de la cosa va desaparèixer sota el bombar regular del seu cor, els seus ritmes optimitzats per la pura supervivència.

Va córrer amb més força. Podria córrer per sempre si hagués de fer-ho.

Gronxant-se al voltant d'una cantonada, es va colpejar de cap amb alguna cosa sòlida però no tan dura com una paret. Li va noquejar de ple, i va alçar la mirada per veure a Vas Nailhead encongint els ulls cap a ell. El reclús, com els Reis dels Ossos reunits darrere d'ell, estava amarat de cap a peus en sang.

–Bé, bé. –Nailhead hi era amb Strabo al costat d'ell, els Reis dels Ossos i els Massiva reunits a prop–. Suposo que no hi ha final per al que anaves corrent cap aquí, no?

Smight no es va moure. No podia respirar.

–Quin problema tens, cuc? –Nailhead es va netejar la boca amb el canell, tacant la franja escarlata de sang per la seva barba–. No hi ha un blàster amb el qual puguis apuntar-me? No hi ha una caixa de desplom en la qual puguis teclejar els meus números? –Ell va agafar a Smight i el va tirar als seus peus–. Què passa, germà, no hi ha res que vulguis dir-me?

–Bé, –va aconseguir dir Smight, en una veu que no sonava ni remotament com la seva pròpia. Podia escoltar-lo arribar de nou, el soroll tornant-se més fort mentre es movia pel passadís–. Hi ha una cosa...

–Sí? Què és?

Ell va assenyalar al passadís.

–Serà millor que vigilis.

Nailhead va inclinar cap enrere el cap. Darrere d'ell, Strabo també estava mirant. Mentre les seves expressions canviaven, el propi Smight es va adonar d'alguna cosa... la presència tornant-se, enorme i càlida i terriblement ansiosa.

I llavors els crits van començar.

Següent