39
Reptar
Smight va
córrer.
Per quan
els crits a la sala de preparació finalment es van reduir a silenci, estava dret,
disparat a tota velocitat pel forat de manteniment, esprintant de cap a través
de la gairebé foscor. No sabia on anava o què faria quan arribés allà, però ara
mateix això no era tan important com posar una distància tan gran com fos
possible entre ell i els membres de les bandes que el perseguien.
El seu
crani estava bategant; els seus pulmons cremaven. Girant una cantonada, incapaç
de donar un altre pas sense descansar, es va recolzar contra la freda paret i
va succionar alè profundament de manera irregular. El brillestim havia perdut
completament els seus efectes ara, i se sentia espremut i inquiet, sacsejant-se
tant que escassament podia aixecar-se, els seus genolls amenaçant amb trair-lo
en qualsevol segon.
Mira als fets.
Fet # 1:
Era un guàrdia desarmat atrapat dins d'una presó plena de monstres homicides,
qualsevol dels quals aprofitaria l'oportunitat per matar-lo.
Fet # 2:
No podia tornar a Jabba buscant ajuda, fins i tot si hi hagués alguna manera de
contactar amb ell.
Conclusió:
Era un home mort errant.
Smight
va lluitar amb la urgència gairebé irresistible de sanglotar, de cridar, de
col·lapsar. Cap d'aquestes coses li ajudaria ara. Una diminuta veu dins d'ell
murmurava que si potser pogués colar-se de tornada a la seva habitació i
consumir una mica més d’estim que mantenia amagat entre els seus objectes
personals, l'ajudaria a aclarir les coses, però fins i tot això semblava sense
esperances. Baixar de l'eufòria de l'especia només li feia més conscient de
quant havia depès d'ella fins ara. No sabia on era o cap a on anava.
Va
sentir la seva gola elevar-se de disgust. L’autocompassió s'embolicava al seu
voltant com una capa humida, familiar. Havent fracassat en la seva missió per a
Jabba, hi havia confirmat sobre si mateix tot el que en secret sospitava que
era cert: covard, inadequat, incompetent. Quin era, llavors, el sentit de
seguir cap endavant?
Llavors,
al túnel davant d'ell, alguna cosa es va moure.
Smight
va escoltar. Hi havia una enormitat muscular en ell, una gran massivitat
reptant com res del que s'havia topat dins d'aquestes parets. Realment podia
escoltar l'espetec enganxós, cloquejant de les seves peces bucals.
El Cuc-Llop.
Hi havia
escoltat les històries del syrox... tots ho havien fet. Una cosa que vivia dins
de les canonades i conductes de la presó, que s'alimentava i creixia llis i
gros de la sang dels enfrontaments. Alguns dels altres guàrdies fins i tot
juraven haver-lo vist, tot i que mai hi havia hagut cap evidència sòlida de la
seva existència.
Aquí va
ser quan va escoltar alguna cosa més. No en veu alta. En la seva ment.
Veus...
... Ajudaajuda...
... Les
paraules...
... Assassinarmatarvosestrangularvosatots...
...
Emanant del seu cervell.
... SortirdeixanssortirdeixansALIMENTARNOS...
Smight
va inclinar el seu cap de més a prop cap a la paret, captivat malgrat tot . No s’ho
estava imaginant. Les veus que emanaven a través del seu mal de cap eren un
embolic d'horrors, una troca trenada de milers de llengües diferents, humanes i
no humanes, totes udolant i robant i mofant-se i bramant per pietat, salvació,
venjança.
Smight
no era un home particularment intel·ligent per naturalesa, però sabia prou com
per confiar en la seva percepció, fins i tot quan volava a la cara del que
pensava que era cert. I la seva percepció en aquest assumpte era cristal·lina.
El syrox
no només era real, era intel·ligent.
La seva
ment era un tren de violència i dolor, entreteixida per cada reclús del qual la
cosa havia devorat els seus cossos durant el seu temps retorçant-se a través de
les entranyes de la presó. Les seves ments col·lectives, encara que mortes,
estaven encara d'alguna manera vives dins d'ell.
Alçant
la mirada, va captar només un cop d'ull d'una cosa tan estrepitosament enorme i
grossa que omplia tot el passadís, brillant i pàl·lida i sense ulls, sorgint
cap a ell amb les seves peces bucals obrint-se com els pètals d'alguna flor
albina horrorosa. Smight va veure una dotzena
d'anells de dents de color rosa. L'olor que arribava emanant de dins estava més
enllà de la descripció, la pudor d'una tomba comuna.
El seu
cor va saltar cap a la boca de la seva gola i es va amarrar allà, acovardit.
Es va
girar i va fugir.
La por
li feia lleuger, fent-li recaure en els seus reflexos més essencials. Tot
l'efecte feia que l’estim semblés feble en comparació. La força que mai havia
imaginat explotar a través de les seves cames, bombejant-li en la direcció
oposada, l'adrenalina bombant amb força a través de cada sinapsis.
Podia
escoltar la cosa esmunyint-se a través del passadís darrere d'ell, sorgint cap
endavant més ràpid ara, escurçant la distància amb cada segon que passava. Va
mantenir el seu cap cot i va duplicar el seu pas, navegant pels girs i voltes
purament per instint, les parets grises volant com una taca. En la distància,
l'aproximació estrepitosa de la cosa va desaparèixer sota el bombar regular del
seu cor, els seus ritmes optimitzats per la pura supervivència.
Va
córrer amb més força. Podria córrer per sempre si hagués de fer-ho.
Gronxant-se
al voltant d'una cantonada, es va colpejar de cap amb alguna cosa sòlida però
no tan dura com una paret. Li va noquejar de ple, i va alçar la mirada per
veure a Vas Nailhead encongint els ulls cap a ell. El reclús, com els Reis dels
Ossos reunits darrere d'ell, estava amarat de cap a peus en sang.
–Bé, bé.
–Nailhead hi era amb Strabo al costat d'ell, els Reis dels Ossos i els Massiva
reunits a prop–. Suposo que no hi ha final per al que anaves corrent cap aquí,
no?
Smight
no es va moure. No podia respirar.
–Quin problema
tens, cuc? –Nailhead es va netejar la boca amb el canell, tacant la franja
escarlata de sang per la seva barba–. No hi ha un blàster amb el qual puguis
apuntar-me? No hi ha una caixa de desplom en la qual puguis teclejar els meus
números? –Ell va agafar a Smight i el va tirar als seus peus–. Què passa,
germà, no hi ha res que vulguis dir-me?
–Bé, –va
aconseguir dir Smight, en una veu que no sonava ni remotament com la seva
pròpia. Podia escoltar-lo arribar de nou, el soroll tornant-se més fort mentre
es movia pel passadís–. Hi ha una cosa...
–Sí? Què
és?
Ell va
assenyalar al passadís.
–Serà millor
que vigilis.
Nailhead
va inclinar cap enrere el cap. Darrere d'ell, Strabo també estava mirant.
Mentre les seves expressions canviaven, el propi Smight es va adonar d'alguna
cosa... la presència tornant-se, enorme i càlida i terriblement ansiosa.
I
llavors els crits van començar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada