El Joc de la Mà: El relat de la Mara Jade (i II)

Anterior

6.II

Va arribar un dia més tard, al matí, en despuntar l'alba, mentre Jabba i el seu seguici seguien roncant per les seqüeles de la seva celebració nocturna del desemmascarament i captura de la Princesa Leia Organa.

El sentit del perill de la Mara la va advertir anticipadament. Per a la seva sorpresa, aquest va ser l'únic advertiment que ningú va rebre. Sense un murmuri de soroll o de problemes amb els guàrdies suposadament alerta de fora, Skywalker de sobte estava a la sala del tron, amb el majordom twi’lek de Jabba guiant-lo dòcilment.

L’holo de l’Skywalker l’havia preparat per a una gesta d'aquest calibre. Així i tot, es va sorprendre.

Alguns dels guàrdies estaven començant a prendre posicions al voltant de l’Skywalker mentre el twi’lek es posava al costat del seu amo i li murmurava a cau d'orella. Jabba es va despertar amb una sacsejada, els seus enormes ulls lleganyosos parpellejant mentre feia balanç de la situació. Mirà al twi’lek i a Skywalker.

I després va esclatar a riallades.

El profund retrunyir va ressonar a través de la sala del tron, despertant a la resta de la companyia en una lluita contra el somni per la consciència i posar-se a peu dret. Alguns blàsters van aparèixer, però la majoria de les armes van romandre en les seves fundes mentre els intoxicats cervells dels cortesans tractaven d'esbrinar si aquesta figura silenciosa amb capa i caputxa era un amic o algun poc probable enemic.

Era el moment que la Mara havia estat esperant: confusió tranquil·la, ningú estava molt segur del que estava succeint, ningú estava molt segur d'on estava ningú. El moment d'atacar. El seu sentit del perill encara formiguejava, va fer un pas en silenci cap a la seva dreta, on un dels joves guàrdies humans de Jabba estava subjectant la seva pica de força tractant de trobar-li sentit a la situació. El seu blàster romania ignorat en la funda. Agafant-lo suaument per darrere d'ell, Mara el va subjectar...

I es va congelar quan un objecte dur es va clavar amb força en la part baixa de la seva esquena.

S'havia equivocat. Aquest formigueig de perill no havia procedit d’Skywalker.

—Subtil i fàcil —va murmurar a la seva oïda Melina Carniss—. Anem a anar tranquil·lament de tornada pel túnel. Tret que prefereixis morir aquí.

En silenci, furiosa amb si mateixa, Mara va deixar que Melina la guiés d'esquena fora de la sala del tron. Una discreta vigilant de seguretat. Una de molts, probablement, formant una barrera addicional entre Jabba i els seus enemics. Hauria d'haver sabut que aquesta barrera podria existir en un lloc com aquest, i haver estat pendent d'ella. Concentrant-se exclusivament en Skywalker i en els seus amics en el seu lloc, havia estat un error.

Des del tron va arribar una commoció sobtada, i un únic tret de blàster. Mara va estirar el coll, però estaven massa lluny com perquè pogués veure el que estava passant.

—Curiós, eh? —va comentar Melina—. Ell és un dels teus? Gira aquí... amb molta cura.

Mara va fer com va ordenar, estudiant la Melina de cua d'ull mentre es tornava i mirava cap al túnel indicat. Melina tenia el blàster; però ella, Mara, tenia l'entrenament, conduït per la Força i la voluntat de l'Emperador. Si en aquest moment s'estenia a través de la Força i li arrabassava el blàster...

Va baixar la mirada cap a la mà de la Melina. No. No d'una agafada tan forta. No abans que l'altra disparés, almenys, un tret.

Un truc mental, llavors? Hi havia diverses formes de calmar o confondre o simplement incapacitar completament a un enemic colpejant amb la Força directament en la ment de la víctima. Però totes les tècniques requerien almenys una mica de temps per fer efecte, i en l'estat d'alerta de la ment de la Melina hi havia una bona possibilitat que de nou disparés un tret abans.

—Estàs molt callada —va comentar Melina mentre caminaven.

—Això és perquè no tinc ni idea del que està passant —li va dir Mara—. No he fet res.

—Segur que no —va dir Melina amb gravetat—. No t'has infiltrat aquí sota falses pretensions. Ni has mentit sobre qui i què ets. Ni has conspirat amb la Dama Valarian per assassinar a Jabba —va clavar de nou el canó del blàster en l'esquena de la Mara—. Veritat?

Mara va parpellejar. Un intent d'assassinat? Allà? I sense que s'adonés? Això no era simplement ser descurada, era compromès.

—No sé del que estàs parlant —va protestar ella, intentant-ho una vegada més—. No tinc res en contra de Jabba. De debò.

—És clar que no. Només volies el blàster d'aquest guàrdia com a record —Melina li va clavar el canó de nou—. Per aquí.

Era un altre túnel, aquest s'inclinava fortament cap avall abans d'anivellar-se i corbar-se fins a perdre's de vista. Dropejant just en l'entrada del túnel hi havia un parell de guàrdies gamorreans, recolzant-se casualment sobre unes piques de força i grunyint en veu baixa entre si.

—Què dimonis esteu fent vosaltres dos aquí? —els va renyar Melina—. Redreceu-vos. Ara.

A poc a poc, òbviament desconcertats perquè una senzilla coreògrafa de ball estava donant-los ordres, es van posar en postures una mica més verticals.

—Això està millor —grunyí Melina—. Però només marginalment. De totes maneres, qui us creeu que sou, la Guàrdia Reial Imperial? Bellugueu els vostres culs i porteu aquesta dona a les masmorres per mi.

Li va donar una empenta a la Mara cap a ells.

—En marxa. Sigues una bona noia i tal vegada li demani a Jabba que et deixi morir ràpidament.

—T'ho agraeixo —va dir la Mara, mirant sobre la seva espatlla. Encara no podia arrabassar amb seguretat el blàster de l'agafada de la Melina. Però el que sí podia fer...

Estenent-se amb la Força, va aferrar el canó i el va girar bruscament a la dreta. Va haver-hi un centelleig quan la Melina va disparar per reflex, l'esclat va sonar dues vegades més fort de l'habitual en els límits del túnel.

Va ser seguit per un esguell de dolor i ràbia del gamorreà al que Melina havia disparat. L'altre gamorreà també esguellà, i els dos van baixar les seves piques de força i van avançar pesadament cap aquesta humana que els havia atacat injustificadament.

L'expressió de la Melina pel que acabava de fer no tenia preu, però la Mara no tenia temps per gaudir d'ella. Amb l'atenció de la seva raptora distreta, ara era el moment d'actuar. Esquivant als gamorreans, va arrencar a córrer pel túnel.

—Deteniu-la! —va cridar Melina. Però els guàrdies no li van fer cas. Un parell de trets ràpids van il·luminar el túnel, escampant resquills de roca i dolls de pols.

I després només es van escoltar els grunyits dels descerebrats gamorreans i els crits enutjats i cada vegada més frenètics de la Melina. Mara va seguir corrent, amb l'esperança de poder sortir de la línia de foc abans que aconseguissin resoldre les coses allà dalt. Prop de la part inferior del túnel va arribar la seva primera oportunitat: un túnel transversal corbat i altament olorós es bifurcava per l'esquerra. Llançant una última mirada cap a la sorollosa confrontació, es va submergir per ell.

Era curt (no més de vint metres), i era gairebé un atzucac. Gairebé. Al final hi havia una paret de roca amb una reixeta de ventilació de mig metre quadrat en ella, una reixeta que estava literalment tremolant pels grunyits d'alguna cosa que hi havia darrere. Cautelosament, es va acostar a ella i va mirar dins.

El rugit procedia de la probablement més gran i més lletja criatura bípeda que havia vist mai. Una criatura que, si s'ha de jutjar pel nombre d'ossos escampats al voltant del fossat, era tant carnívora com voraç.

I en aquest moment semblava decidida a fer de Luke Skywalker un aperitiu.

Pressionant la cara contra la reixeta, oblidant la pudor, Mara va veure com Skywalker sortia de quatre grapes de sota un petit sortint i es llançava entre les cames de la criatura cap a un àrea en forma de túnel del fossat que no podia veure des del seu angle. Això era perfecte. La criatura faria el treball ràpidament amb Skywalker, enfront de les desenes de testimonis que podia sentir animant al monstre, i sense un sol enllaç que Vader pogués seguir fins a ella o l'Emperador. I si per alguna raó la criatura necessitava ajuda, bé, ella estava allà per donar-la-hi.

La criatura ara s'havia donat la volta i s'obria camí en la seva persecució. El propi Skywalker estava fora de la vista, però del soroll que procedia d'aquesta direcció podia dir que la gent de Jabba estava bloquejant la seva fugida. La criatura estaria sobre ell en breu.

I llavors, sense previ avís, alguna cosa petita va sortir volant per l'aire just en la vora de la seva visió, estavellant-se contra un panell de control fixat en el mur de pedra. Va haver-hi un centelleig d'espurnes... el grinyol de maquinària alliberada...

I una pesada porta dentada va caure del sostre, atrapant a la criatura a través de la part posterior del seu massiu coll i empenyent-la fins al terra. Grunyí un últim gemec i es va quedar immòbil.

Mara es va quedar mirant a la mola, sense creure-s’ho. Skywalker l'havia matat. Sol, sense armes, realment l'havia matat.

I si s'ha de jutjar pel to de les paraules en huttès retrunyint a través del silenci sorprès al capdamunt, Jabba no estava gens content.

Mara va prendre una respiració profunda del fètid aire. D'acord. Bé. Així que la criatura no havia matat a Skywalker; però ara Jabba ho faria. Probablement també de forma cruel, si només la meitat de les històries sobre el hutt eren certes. Despatxaria a Skywalker ja. Havia d'haver estat extremadament estúpid i extremadament confiat per haver anat allà sol i desarmat d'aquesta manera...

L'aire pudent va semblar congelar-se en la seva gola, dues imatges mentals abruptament es van superposar entre si en l'escenari davant d'ella. Skywalker fugint de la criatura; Skywalker lliurant el seu holomissatge a Jabba.

El seu nou sabre de llum. No l’havia portat amb ell.

O més aviat, no l’havia portat ell mateix.

El wookiee no el tenia... no tenia cap lloc on ocultar-lo. L’androide de protocol no el tenia. Leia Organa decididament no el tenia.

El droide astromecànic.

Va maleir en veu baixa. No, no era Skywalker qui estava sent massa confiat. Era Jabba. I de sobte tot això depenia de nou d'ella. Fent un pas cap enrere des de la reixeta, va buscar algun tipus de mecanisme d'obertura...

El seu sentit del perill es va engegar una fracció de segon abans d'escoltar darrere d'ella l'arrossegament d'uns peus pel terra del túnel. Es va donar la volta, adoptant una posició de combat.

Els guàrdies gamorreans que havia deixat en la part superior del túnel l'havien atrapat. I portaven mitja dotzena d'amics amb ells. De dos en dos, bloquejant la sortida amb el seu volum, es van dirigir cap a ella.

Mara no tenia temps per a això, i de totes maneres tampoc estava d'humor. Estenent-se en la Força, es va introduir amb força en les ments dels dos primers guàrdies. Ells es van detenir en sec, per un moment es van estremir sobre les gruixudes cames, les seves llargues piques de força van caure amb estrèpit de les mans flàccides. Després, davant la consternació evident dels qui estaven darrere d'ells, es van esfondrar.

Mara tenia una de les piques de força a les seves mans abans que toquessin el terra. Balancejant-la expertament al seu voltant en els límits del túnel, fintà més enllà de les armes de la segona fila de guàrdies i va atacar amb la poderosa punta d'energia sobre els seus rostres. Es van trontollar, subjectant les seves ferides, i caient cap enrere contra la tercera fila. Saltant sobre les esquenes dels primers gamorreans derrocats, Mara va copejar de nou més enllà del momentani batibull per tallar en la següent fila.

Un breu minut després, tot havia acabat.

Respirant amb dificultat, es va tornar de nou cap a la reixeta. La vibrofulla de la pica de força va fer una mica de soroll mentre tallava a través del metall, però probablement no hi havia el suficient xivarri com perquè baixessin de la sala del tron de Jabba a investigar-ho. Passant la pica de força per l'obertura, es va retorçar obrint-se camí fins al fossat.

El lloc era encara més desagradable del que semblava des de l'exterior. La porta que havia matat a la criatura estava bloquejant qualsevol sortida en aquesta direcció, però hi havia una petita escotilla rodona en la meitat superior de la paret de davant. La pica de força va fer un treball ràpid en l’escotilla, revelant un empinat però escalable tobogan darrere d'ella. Probablement el final de la ruta que s'iniciava en la trapa de Jabba. Agafant un os proper que era una mica més llarg que l'amplària del tobogan, el va encaixar en l'obertura i es va empènyer a si mateixa per l'interior. Alternant l'esforç entre l'os i les seves pròpies cames, va iniciar la pujada.

Va avançar un escàs parell de metres, la secció directament sota la trapa resultava ser una gran caiguda recta que canalitzava a la víctima cap al tobogan. Calçant l'os contra l'obertura del tobogan, es va obrir camí fàcilment fins a una precària posició alçada. Una caixa de connexió petita estava fixada en la paret; una acurada empenta al connector dret, i les dues seccions de la trapa es van obrir per sobre d'ella.

Ningú va caure o va baixar la mirada cap a ella. De fet, les converses que podia escoltar sonaven distants. Fent una ganyota dintre seu, esperant que no fos massa tard, va aconseguir agafar-se a la vora d'una de les meitats de la trapa i va començar a pujar.

El saló del tron estava buit mentre sortia per la vora, no obstant això el ràpid esvaïment del soroll li va mostrar per on s’havien anat tots. Seguint els sons, vigilant buscant guàrdies que poguessin haver estat alertats per ella, es va dirigir en la seva recerca. Skywalker estava per aquí en algun lloc; amb sort (i la Força) potser encara pogués atrapar-li.

• • •

Més enllà de la compacta multitud en el vast hangar de vehicles hi havia una gran barcassa, a la qual pujaven delerosament passatgers. A un costat un parell d’esquifs estaven sent abordats de manera similar. Els guàrdies estaven a tot arreu: humans, gamorreans, una mitja dotzena d'altres espècies; en els esquifs, en la barcassa, controlant més o menys a la multitud mentre apartaven a aquells que aparentment no estaven convidats a anar-hi. Onsevulla que Skywalker estigués (assumint que, després de tot, estigués allà), Mara no el va poder localitzar.

Però podia veure a Jabba. Estava en la seva plataforma flotant, envoltat de guàrdies i lacais, sent conduït cap a l'ascensor de la barcassa. Obrint-se pas entre la multitud, es va apressar cap a ell.

Els guàrdies van mirar mentre ella s'acostava, però no va poder llegir res excepte la precaució normal en els seus rostres i postures. Pel que semblava, la notícia de la seva suposada relació amb aquesta Dama Valarian encara no havia arribat a ells.

—Sa Exaltació? —va cridar, detenint-se just abans de l'anell d'advertiment de les armes—. Sa Exaltació? Si us plau.

Jabba va tornar el cap cap a ella.

—Sóc Arica, Sa Exaltació —va cridar—. Una de les seves ballarines. Si us plau, podria anar amb vostè?

El hutt va retrunyir alguna cosa i va fer un gest cap a un dels guàrdies, que al seu torn va empènyer a l’androide de protocol C-3PO.

—Oh... ah... el gran Jabba el Hutt diu que no —va traduir distret l’androide, sense si més no mirar-la. Ella va seguir la seva mirada fins a un dels esquifs...

Just a temps de fer un cop d'ull fugaç a Skywalker, en posició orgullosa i recta, mentre l’esquif sortia per la porta de l'hangar.

S'estava allunyant.

—Si us plau, Sa Exaltació —va pregar la Mara, posant tota la força de la seva tècnica més poderosa de control mental en la Força darrere de les paraules.

Podria haver-li-ho etzibat a un mur de pedra. El hutt es va riure entre dents, els seus ulls girant cap a ella, i va tornar a parlar.

—El gran Jabba el Hutt diu que ha de deixar-ho ara —va dir l’androide de protocol, sense deixar de mirar amb tristesa la partida de l’esquif—. Diu que un lliscant es posarà a la seva disposició, i no se us ha de tornar a veure per aquí mai.

Per un moment Mara va trobar amb els seus ulls amb els del hutt, tractant inútilment de llegir en la impenetrable ment alienígena. Tenia alguna idea de qui era, tal vegada fins i tot de per què estava allà? O simplement sospitava, com la Melina, que era part d'una conspiració i tenia l'esperança que ella li portés fins als seus enemics?

En realitat no importava. No podia atrapar l’esquif de l’Skywalker amb un lliscant, i no podia lluitar contra tots ells. D'una forma o una altra, era hora d'anar-se’n.

—Agraeixo a Sa Exaltació la seva bondat —va dir, fent coincidir l'ambigüitat amb l'ambigüitat—. Que visqui per sempre.

Així que has fracassat, va dir en els seus pensaments l'Emperador, la fredor de la seva ira enviant una esgarrifança a través de la Mara malgrat la calor abrasadora dels sols bessons de Tatooine. Estic decebut, Mara Jade. Realment decebut.

Ho sé, va respondre la Mara, el sabor amarg de la derrota es barrejava amb els grans de sorra en la seva boca mentre el lliscant volava a través del desert. Però potser Jabba pugui ocupar-se d'ell.

La seva ira li havia fet estremir. El seu menyspreu ara li feia mal. De debò ho creus?

Ella va sospirar. No.

Per un moment es va quedar en silenci, i Mara li va poder sentir estenent-se profundament en la Força. Buscant en el futur... Skywalker no és d'importància immediata, va dir per fi. Continua a Svivren. Discutirem això quan tornis.

La imatge i la sensació es van esvair, i ell s'havia anat.

Amb un sospir, Mara va retornar tota la seva atenció al paisatge desèrtic davant d’ella. Així que havia fallat. El seu primer veritable fracàs des que l'Emperador l'havia designat la seva Mà. Li feia mal. D’una manera terrible.

Però tot aniria bé. Ella faria que anés bé. Skywalker podia escapar ara, però no podria evitar-la sempre. Amb el temps, en algun lloc, l’atraparia.

I llavors ell moriria.

FI