Esquadró Cobalt (XIII)

Anterior

13

Tallador havia desaparegut de la pantalla de la Rose. Ella no sabia si era perquè també havien estat destruïts, o perquè havien tornat al refugi del Cinturó Atterra i la línia de visió estava trencada.

─Tallador Carmesí! ─va cridar ella─. Tècnic de la Tallador, pots sentir-me?

No va haver-hi resposta.

Calamarsada, l'últim dels bombarders pesats que van emergir del laberint d'asteroides, ja havia canviat de direcció. Els TIEs que havien estat a l'espera es dirigien cap a ell, però encara no l’havien atrapat, i Calamarsada estava viatjant a tota velocitat cap al cinturó. El cor de la Rose va saltar amb una sobtada sobredosi d'esperança i alegria, l'adrenalina va durar aproximadament mig segon, i després va deixar de mirar, perquè Calamarsada ja no era el seu problema. Tampoc ho va ser Tallador o Vespa o Escarabat. A més de la Martell, solament quedava el Borinot.

En els monitors, Borinot va fer un ampli bucle. Igual que la Martell, no tenia un cercle de gir molt tancat. Els caces TIE restants xisclaven d'un costat a un altre com un esbart d'orenetes sonars assetjant a algú que estava cantant amb tota la força de la seva veu en el bosc de D’Qar, excepte que els ocells de D’Qar no llançaven mortíferes ràfegues de foc làser quan volaven a prop.

Rose va veure que algunes de les enlluernadores imatges enemigues s'enfosquien quan els artillers de la Resistència van aconseguir destruir a alguns caces TIE.

Però hi havia massa perquè els bombarders pesats els destruïssin a tots. La seva única esperança ara estava a escapar. El bombarder Borinot va acabar de fer el seu torn, i Finch va accelerar per intentar volar prop de l'altra Fortalesa Estel·lar.

─Seguretat en les xifres ─va panteixar Finch─. Si algun d'aquests bandits s'interposa entre nosaltres, els rebrem, ai per l'amor d'una arma paralitzant carregada.

Es va interrompre, maleint, quan alguna cosa sòlida va colpejar la part superior de la cabina.

─Estan aguantant els escuts? ─va preguntar Spennie ansiosament des de la torreta posterior.

─Gairebé ─grunyí Finch, concentrant-se en el vol.

Rose podria veure el problema en els monitors. Els trossos dels bombarders destruïts s'interposaven en el seu camí.

─El cel està ple d'enderrocs ─li va dir a la tripulació─. Però això no és dolent, ens estan ajudant...

─Sí, vaig veure un TIE col·lidir amb un tros de ferralla fa un segon ─va confirmar Paige.

─Aquests TIE van tan ràpid que no poden sortir-se del camí ─va dir Finch─. Som prou grans com per no danyar-nos, però quin desastre... ─Es va interrompre de sobte i va dir en tranquil·la derrota─. Tenen a Borinot.

***

La Martell va volar a través de l'explosió. Va ajudar a mantenir als caces TIE allunyats del bombarder mentre la Martell realitzava la seva solitària fugida de retorn a través dels asteroides i després, finalment, cap a la tranquil·la seguretat blava de l’hiperespai.

***

Quan el bombarder Martell va entrar a l'espai real just més enllà de Refnu, Rose es va sentir alleujada de veure que la forma familiar de Calamarsada es movia constantment davant d'ells.

Tres naus de l'Esquadró Cobalt mai tornarien, i no hi havia senyals de l'altre bombarder Carmesí.

Ningú va parlar més del requerit mentre passaven la seqüència d'aterratge. La tripulació de la Martell ni tan sols es va parlar entre si després d'atracar i estaven lluitant amb els seus vestits impermeables. Paige es va estirar per estrènyer la mà de la Rose; això va ser tot.

Finalment Finch va dir:

─Hem d'informar a la Vella Dama per a l'interrogatori a la sala comuna vint-i-tres en el complex del capità de port. Ella va trucar mentre estava atracant. Aquesta líder de la resistència de Revolta Bravo estarà allà també. La tripulació de la Calamarsada està bé.

Miraculosament, ningú a bord de la Martell tampoc havia estat ferit.

Van entrar a trompades a la sala d'informes i es van lliurar dels seus impermeables de nou. Per un moment tot va ser un caos quan les dues tripulacions supervivents es van apressar a abraçar-se. La sala que Fòssil havia aconseguit apartar per a ells era massa gran per a les dotze persones reunides allà, Fòssil esperava acomodar més de trenta. El pilot de Calamarsada i Spennie van començar a sanglotar. Tots els altres estaven en silenci.

─Si us plau, asseieu-vos. Calmeu-vos ─Hi havia mantes i porcions de proteïnes i begudes calentes; Fòssil va assenyalar─. Tenim una sorpresa per a vostès.

Casca Panzoro estava presidint un sintetitzador orgànic portàtil molt antic, que es va estremir amb l'esforç de produir alguna cosa comestible d'una mescla de midons en pols. Després d'un moment, Fòssil es va acostar i va obrir el calaix de producció, va descórrer la tapa i, amb delicats i enormes dits, va apartar una capa de plàstic de bombolles. Sota les bombolles protectores hi havia quatre fruites rodones de la grandària del puny de la Rose. Eren del color flamejant d'una posta de sol a D’Qar.

─Baies d'estels? ─va respirar el pilot de la Calamarsada─. On en aquest planeta d'hivern...? ─

─No és fruita conreada en l'arbre ─va explicar Fòssil─. Res real. Són clons sintetitzats. La imatge de les baies d'estels, com els habitants de Refnu viuen sota la imatge de la llum del sol dins dels seus murs sense finestres.

Rose mai havia vist tal cosa. Ella va mirar fixament, juntament amb cada membre de la tripulació dels bombarders pesats que van tornar.

─És sintètica, però segueix sent fruita fresca ─va dir Casca─. No durarà dos dels llargs dies d'aquest planeta. Esteu treballant i morint per nosaltres, per un parell de mons distants dels quals la majoria de vostès mai ha posat un peu ─mirà cap amunt, amb la fugaç mirada càlida que la feia semblar més jove─. No espereu cap pagament. Pel que puc dir, el vostre sacrifici no és una altra cosa que la satisfacció de poder lluitar pel que creieu.

─Preneu aquesta fruita i mengeu-vos-la en memòria dels vostres camarades caiguts ─va dir Fòssil. Ella va treure el calaix del sintetitzador i ho va sostenir cap endavant.

─Pilots i enginyers de vol primer ─va agregar─. Farem una segona i tercera collita petita pels artillers i bombarders, i escoltaré el seu informe mentre esperem.

Fòssil, Casca, i els artillers i bombarders d'ambdues naus van observar solemnement mentre els pilots i els tècnics menjaven la rosada fruita sintetitzada.

Rose va mirar al seu voltant mentre rosegava la carn sorprenentment cruixent i dolça. Semblava completament irreal després de la dura brutalitat de l'última carrera a Atterra, i ella podia dir que Finch i els membres de la tripulació de la Calamarsada pensaven el mateix. Les seves cares estaven esgotades i desapassionades com si estiguessin menjant pols. S'estaven forçant com un ritual, en memòria dels seus camarades caiguts.

─Expliqueu-me com va començar ─va dir Fòssil.

De manera vacil·lant, i amb moltes correccions i interrupcions, els equips de Calamarsada i Martell van començar a explicar la història de la missió fallida del dia.

Per quan van acabar, Casca havia creat dos lots més de baies d'estels per a la resta de les tripulacions de les Fortaleses Estel·lars. Fòssil va passar la fruita sense parlar, excepte per incitar als pilots o artillers a continuar la seva història. Però quan havien esgotat el que havien de dir, i el pilot de la Calamarsada va començar a plorar una altra vegada, Fòssil es va aclarir la gola i va començar a fer preguntes inquietants i perspicaces.

─Descriu novament el que vas veure en la pantalla, Rose Tico, mentre observaves a Calamarsada volar des de la carnisseria. Com va ser que el bombarder Calamarsada va aconseguir escapar de la destinació dels altres?

─Eren... eren els últims en la línia. Van poder donar la volta a temps. Quan l'esquadró enemic es va acostar a ells, ja estaven de tornada en el cinturó d'asteroides i.. i suposo...

Rose va dubtar, perquè en realitat no sabia el que havia succeït després d'això.

El pilot de la Calamarsada es va encongir d'espatlles. Es va fregar els ulls, va llançar un últim sanglot i va parlar amb fermesa.

Ell va dir:

─Vam tenir sort. Dos dels caces en la nostra cua van col·lidir amb un dels asteroides, i vam perdre als altres per un temps, i estàvem preparats per a la velocitat de la llum quan sortíem del cinturó d'asteroides. No podríem haver-ho fet sense els escuts, o el deflector de potència, o els artillers.

El pilot va mirar als seus artillers, tots dos humanoides coberts de pells. Estaven asseguts un al costat de l'altre de braços plegats sobre les espatlles de l'altre.

El pilot i els artillers de la Calamarsada van intercanviar un moment tranquil, comunicant-se solament amb els seus ulls.

─Principalment no podríem haver-ho fet sense els artillers ─va modificar el pilot de la Calamarsada─. Però no podríem haver-ho fet sense l'ordre de retirar-se, o si no haguéssim estat el més enrere possible en la línia.

─Ah ─Fòssil es va tornar cap a Finch i el seu equip─. L'ordre en l'alineació importava. M'agradaria escoltar, llavors, equip Martell: Vostès eren els primers en la fila. Vau ser els primers a sortir, primer a disparar, i l'últim d’anar-se’n. Quina és la raó per la qual creuen que es van salvar?

Rose i els seus companys de tripulació es van mirar uns a uns altres amb perplexitat.

Fins aquest moment, no se'ls havia ocorregut que pogués haver-hi alguna raó més que les que el pilot de la Calamarsada acabava d'esmentar, més la pròpia habilitat d’en Finch com a pilot: bona sort, els escuts, el deflector de potència, i la precisió de Paige i Spennie en disparar els canons làser.

Però havien estat sota foc per més temps, i amb més TIEs damunt d'ells, que qualsevol dels altres bombarders pesats.

─Suposo que potser ens van deixar anar ─va dir Finch lentament.

Rose va veure a Paige assentint.

─Podrien haver volgut una nau que poguessin rastrejar ─va endevinar Paige─. Podrien haver volgut seguir-nos on vinguéssim...

─És possible que sospitessin que veníeu d'una base en Atterra Alpha, tal vegada, i volien seguir-vos fins allà ─va suggerir Casca Panzoro─. O fins i tot d'un dels asteroides en el Cinturó Atterra. Alguns d'ells tenen assentaments. I a causa que van escapar per l’hiperespai, ara sabran que vénen de fora del sistema.

─Revisarem les naus ─va retrunyir Fòssil─. És possible que hagin plantat amb èxit un dispositiu de rastreig durant la batalla. No correrem riscos. Sí, Nix?

─Podrien haver volgut prendre presoners ─va clacar el bombarder de la Martell, com si se li acabés d'ocórrer─. Si ens haguessin deshabilitat prou per abordar-nos, o per retenir-nos fins que arribés una altra nau, podrien haver... podrien haver intentat interrogar-nos, o... ─va acabar asprament─. Sabem molt.

─Confio que haguéssiu tingut el bon sentit de destruir-vos abans que tal cosa succeís ─va dir Fòssil secament.

Rose i Finch van assentir tan ràpidament que Fòssil mai va tenir l'oportunitat de dubtar de la seva resolució.

Rose mai es deixaria prendre presonera per ningú de la Primera Ordre. Si hagués de volar-se a ella i la seva germana juntes, ho faria.

Ella va intercanviar una mirada penetrant amb Paige i va saber que la seva germana sentia el mateix. Rose es va sentir encara més segura ara del que s'havia sentit abans dels desastrosos esdeveniments del dia.

─Per tant ─va concloure Fòssil─. El TIE que es va escapar en el vostre primer viatge va reportar als patrullers de la Primera Ordre en Atterra Alpha, que es van ocupar que una emboscada us aguaités en el vostre segon viatge. No hem pogut fer el nostre segon llançament. Hem perdut gairebé un enviament complet de subministrament de transport aeri, juntament amb quatre bombarders i la seva tripulació associada. Tenim poc temps de sobres. Però no volarem a Atterra demà. Necessitem reparar els nostres esperits i considerar una nova estratègia abans d'arriscar-nos en una altra missió suïcida.

Fòssil es va apartar de les dues tripulacions restants i, de sobte, Rose es va adonar que la dominant i autoritària comandant de la unitat estava tan destrossada pel dolor i la pèrdua com els seus propis equips.

─Parlarem de nou demà ─va dir la Vella en veu baixa─. I després avançarem.

La seva mà gran i brillant de plata va captar la llum artificial quan els va acomiadar.

***

Enmig de la nit, Paige es va despertar d'un somni irregular i ple de foc acariciant-li la cara i dient el seu nom una vegada i una altra.

─Rose, Rose! Desperta, bones notícies.

Rose es va asseure a l'instant, copejant-se el cap en la part superior de la badia per dormir. Ella estava en el nivell superior i no hi havia espai per asseure's allà. Sota ella, on estava Paige, la suau llum blava amb la qual podien jugar o xerrar durant les hores de silenci il·luminava la llitera de la Paige.

─Baixa, vine i uneix-te a nosaltres, Rose.

Rose va rodar i es va balancejar al costat de la Paige. Allà, asseguda en la llitera de Paige, estava la seva amiga Vennie, que havia volat com a pilot del bombarder Tallador.

Rose realment es va fregar els ulls.

─Què, com en el nom de totes les galàxies...

─Tallador va tornar ─va explicar simplement Paige, amb els ulls brillants.

Rose va saltar sobre Vennie i la va abraçar espontàniament. Igual que Paige, Vennie era una pilot multitalentosa. De vegades volava en Ala-A, acompanyant als bombarders. Però ara, atès que no hi havia escorta de combat per a ells, s'estava duplicant com a pilot de Fortalesa Estel·lar.

Paige va acostar a sa germana al seu costat perquè les tres estiguessin assegudes juntes sota la llum blava de la seva llitera, Paige es va ficar entre Rose i Vennie. Va enroscar el braç protector i reconfortant amb afecte al voltant de cadascuna de les seves esquenes a cada costat d'ella.

─El nostre hiperimpulsor es va danyar en la lluita ─va explicar Vennie─. Vam aconseguir sortir del sistema Atterra, però ens vam detenir a la velocitat de la llum en algun recés de la Vora Exterior, ni tan sols vam poder trobar un lloc on aterrar, solament ens vam asseure orbitant al voltant d'una estrella sense mons per un temps. Vàrem passar dotze hores surant allà, regenerant l’energia i tornant a unir la nau. Per això ens va prendre tant temps. No sé com ho fan els tècnics, francament, el nostre ha aconseguit reparar l’hiperimpulsor amb peces del teu deflector de potència...

─No! ─Rose no va poder evitar riure-se’n.

─Hauràs de preguntar-li al nostre tècnic què va fer. En realitat, algú ha de parlar amb tu sobre això, perquè va haver de trencar el deflector de potència perquè funcioni l’hiperimpulsor, i hauràs de reconstruir-ho.

─Faré tot això sense queixar-me ─va jurar Rose─ ja que d'alguna manera us va portar de tornada.

─Bé, això és el que fem millor, no? ─va dir Paige─. Treballar junts sense queixar-se.

Rose va posar els ulls en blanc.

─Em queixo.

─Tu ets la germaneta. Pots queixar-te.

─No ho faria, si no fossis tan manaire ─va bromejar Rose.

Paige i Vennie van riure. Es va sentir bé bromejant una mica. Es va sentir bé per estar contenta per alguna cosa.

Vennie va dir:

─Vaig venir directament a les germanes Tico després d'atracar, perquè no estaríem aquí sense vosaltres. Gràcies a ambdues per salvar les nostres vides. Mai haguéssim aconseguit sortir corrent d’Atterra sense ser vistos si no hagués estat per aquest deflector de potència, i mai haguéssim arribat tan lluny si no hagués estat perquè la Martell ens va cobrir amb els seus canons quan aquests caces estel·lars ens van atacar primer.

Vennie va vacil·lar, la seva veu tremolava d'emoció. Malgrat l'alegria de la seva reunió, cap d'elles s'havia recuperat de la sorpresa del que li havia succeït a l'Esquadró Cobalt.

─Tens raó, Paige ─va acabar Vennie, amb sentiment─. Treballar junts, és el que millor fem. Les nostres naus, Martell i Tallador, érem les primeres a entrar, els caces estel·lars havien d'haver-nos vençut fàcilment als dos, o a un de nosaltres de totes maneres. Però tu ens vas protegir. Ens vas donar l'oportunitat que necessitàvem per escapar.

Paige no va respondre immediatament, però Rose va sentir que el braç de la seva germana s'estrenyia al voltant de la seva cintura, i va saber que Paige tenia alguna cosa en ment, alguna cosa que l'havia copejat de sobte.

─Què passa? ─Rose va preguntar en veu baixa.

─Va ser el que vas dir sobre com treballem junts, Vennie ─va dir Paige lentament─. Vas dir que la nostra cobertura us va donar l'oportunitat d'escapar.

─Suposo que acabes de fer el que una escorta de combat hagués fet ─va dir Vennie─. Vas fer el que hauria fet si hagués estat volant en un caça estel·lar. Però, per descomptat, no estic volant un caça estel·lar. I no tenim una escorta de caces, i tampoc anem a aconseguir una.

─Però podríem protegir-nos uns a uns altres ─va dir Paige─. Vull dir, òbviament fem això de totes maneres. Però tal vegada podríem usar una petita estratègia i fer-ho millor. Tal vegada podríem fer-ho agressivament, a propòsit.

─Què vols dir? ─va preguntar Vennie, intrigada.

Rose havia vist les rodes girar així en la ment de la Paige abans. L'habilitat de la Paige per aprofitar una petita cosa i convertir-la en un pla estratègic era el que les havia tret vives del sistema Otomok.

─Aquí està el problema ─va dir Paige─. Avui ingressem en l'òrbita d’Atterra Bravo en una desfilada ordenada, predictible com uns planetes alineats al voltant d'una estrella. Llavors, una manera d'evitar que l'enemic ens intercepti en la línia és separar-se, no volar com un esquadró. Tots s'acosten a l'objectiu des d'una posició diferent.

─Hum, això és una mica suïcida ─va assenyalar Rose─. No deixa a les Fortaleses sense cap protecció?

─Sí, però, i si anem per parelles? Fòssil creu que van deixar anar la nostra nau intencionalment perquè esperaven rastrejar-la. Què passaria si viatgéssim en parelles, amb la primera nau entrant com una espècie de cimbell, per desviar l'atenció de l'altre? La primera nau podria estar buida, llavors seria més ràpida i maniobrable, i podria distreure als TIEs mentre la segona nau feia un llançament, tal vegada en l'altre costat del planeta. Llavors...

Com succeïa sovint quan Paige tenia una idea, Rose veia a on anava amb ella.

─Llavors, la primera nau podria escapar ─va interrompre-la Rose─ i la segona, que estaria buida una vegada que es retiressin els seus subministraments, podria actuar com a cimbell per al següent que ha d’entrar!

─Hauríem de cronometrar-ho i traçar les coordenades amb bastant atenció ─va dir Vennie─. Però ho veig! D'aquesta forma solament hi hauria dues naus en l'òrbita d’Atterra Bravo en un moment donat, per la qual cosa tots correríem un risc menor.

─I si arribem des de diferents punts d'entrada, no podrien desviar-nos com ho van fer avui ─va acabar sense alè Paige.

─És un pla desesperat, Paige Tico ─li va dir Rose a la seva germana.

─Però?

Les tres supervivents de la desastrosa excursió a Atterra d'aquest dia es van mirar com a conspiradores.

─Però podria funcionar, no? ─va dir Paige.

Vennie es va aixecar i es va estirar.

─Em dirigeixo a la meva llitera ─va dir─. Aquest va ser el dia més llarg que vaig passar en la Vora Exterior. Haig de descansar una mica si hem d’armar i reparar aquestes naus per a demà.

─Demà lliurem ─va dir Rose.

─Això va ser anit ─li va recordar Paige─. Solament tenim el dia lliure. Demà tornarem allà fora.

 Següent