Els nens ghostling (i XIV)

Anterior

CAPÍTOL 14

Kitster va portar als seus amics a través de la fortalesa. Van grimpar per més conductes de ventilació, a través de túnels abandonats dels que poca gent sabia.

Només el coneixement d’en Kitster de la fortalesa els va salvar.

Un cop, Ànakin va haver d'utilitzar els transmissors per fer volar a un droide guàrdia, només per crear una distracció suficient perquè ell i els seus amics poguessin sortir d'un embotellament.

Semblava que tothom en la fortalesa de la Gardulla estava despert, buscant els nens ghostling. Ànakin i els seus amics estaven corrent constantment, ocultant-se dels sons dels guàrdies aproximant-se. Kitster es va colar de tornada a la seva habitació, desitjant als seus amics sort.

Ànakin temia que algú pogués anar darrere d'ell, així que cada vegada mentrestant havia amagat els diminuts transmissors al seu pas... ficant-los entre les esquerdes a la roca, llançant-los a terra on els droides ratolí els podrien recollir, o deixant-los anar pels conductes d'aire.

Una hora abans de l'alba estaven reptant a través d'un antic buit de mina cap a la sala de piscines de la Gardulla quan l’Ànakin va escoltar el so que més temia.

En un llarg túnel darrere d'ell, va escoltar els motors repulsors d'un droide cercador... una bola flotant, feta específicament per caçar esclaus fugitius.

Els droides cercadors tenien munts de sensors cars... ensumadors, seqüenciadors d'ADN. Si aquest droide tenia la seva essència, no hi havia manera d'escapar! El caçaria per tot Tatooine, fins i tot si li portava anys.

Pitjor que això, després del droide cercador, va escoltar la marxa de peus de ferro. Droides més grans estaven seguint al cercador, i tenien escuts de ferro. No hi havia manera que pogués plantar batalla als droides amb el seu blàster d’ions de jawa.

Desesperat, Ànakin va llançar la resta de la caixa de transmissors a terra i va cridar:

-Correu a per ell!

Només hi havia una forma d'escapar. Havia de detonar tots els transmissors a la vegada, fent volar al droide cercador en peces tan diminutes que mai podria ser reparat.

Els seus amics van accelerar cap a la sala de piscines. Ànakin hi va arribar també, però mentre els seus amics corrien fins al conducte de ventilació, ell es va quedar al costat de la porta, amb el transmissor en mà, i va introduir la comanda per fer volar tots els transmissors alhora.

Va mirar enrere cap al passadís.

El droide cercador brillà girant la cantonada, venint cap a ell. Els seus quimioreceptors estaven estesos, i el seu ull electrònic es movia com un focus reflector. El va veure i va deixar sortir un grinyol electrònic, advertint als droides de combat de darrera.

Sis droides de combat davant del passadís, blàsters pesats en mà. Com un es van agenollar i van obrir foc.

Ànakin va saltar per cobrir-se darrere de l'entrada. El foc de blàster va escombrar a través de la sala de piscines en una barrera brillant. Ell ho va comprovar per assegurar-se que els seus amics estaven bé.

Pala i Dorn estaven fora de perill a l'altra banda de l'habitació, fora de la línia de foc, enfilant-se cap al conducte de ventilació. Però encara no estaven fora de perill. Ànakin havia de destruir aquests droides!

Ell va prémer les dents i va esperar fins que el foc de blàster es va aturar. El droide cercador brunzí i va començar a lliscar cap a ell. Els droides de combat van marxar després.

Ell va escoltar amb força, tractant de dir on eren al passadís de darrere. Havia de sincronitzar el seu atac bé.

Hi havia una part de si mateix que l’Ànakin estava només aprenent a tocar, un sentit que encara no havia dominat. A vegades, quan estava corrent en la seva Beina de carreres, podia deixar-se portar, simplement sentir el camí per davant.

Ara lluitava per calmar-se, per tocar aquest centre pacífic. Va escoltar amb força a la recerca del so dels droides, però els sons eren enganyosos aquí baix en els túnels. La corba del túnel i els sostres irregulars feien difícil jutjar les distàncies només pel so.

Va esperar fins que va pensar que era gairebé massa tard. Llavors va pressionar el botó d'ENVIAR.

El foc va omplir el túnel, i tota la muntanya de la fortalesa va semblar gemegar. Trossos del droide cercador i els droides de combat van sortir disparats al costat de l’Ànakin tan ràpid que no podia si més no jutjar què havien estat. El fum rodava per la cova, i el terra va tremolar violentament. En alguns llocs, podia dir, les cavernes senceres s’estaven col·lapsant. La fortalesa de la Gardulla continuava tremolant.

Ànakin va córrer fins al conducte de ventilació. El fum li cremava als ulls, i el conducte de ventilació es va tornar insuportable. Va reptar a través tan ràpidament com va poder, contenint l'alè.

Quan va arribar a l'obertura, no va tenir temps de seure i esperar o preocupar-se per si pogués ser vist. Havia de sortir del conducte de ventilació, arribar a l'aire fresc.

Es va agafar a la corda de fibra i va caure per la vora de la paret, deixant-se baixar tan ràpidament com s'atrevia, mà rere mà.

Només llavors es va atrevir a alçar la mirada per veure si havia estat vist.

Un reptador de les sorres jawa estava rodant pel desert passant la fortalesa, els seus enormes rodes cruixint. Semblava com si estigués dirigint-se a la trobada al Mercat de Roca. Feia un soroll de bram com un tro distant.

Des dels murs superiors de la fortalesa de la Gardulla, un canoner va disparar un canó blàster. Potser va pensar que els jawes estaven venint a atacar amb una força completa, donada la pertorbació que l’Ànakin i els seus amics havien causat.

Els raigs blaus van solcar cap al cel nocturn i van rebotar sense fer danys des de l’armadura pesada del reptador de les sorres. El reptador de les sorres es va moure lluny.

El soroll i la confusió li van donar una distracció a l’Ànakin i els seus amics perquè fessin la seva escapada.

Van aterrar a la base de la fortalesa, i van alçar la mirada. El fum estava alçant-se des del palau de la Gardulla en una dotzena de llocs. Ànakin dubtava que ningú estigués buscant-los aquí fora.

Es van dirigir al desert, i aviat es van separar. Ànakin, Pala, i Dorn van muntar fins a la ciutat en els seus skimmers de sorra.

De camí a casa, Ànakin va pensar en el que havia arriscat per salvar els nens ghostling.

Si algú alguna vegada esbrinava el que l’Ànakin i els seus amics havien fet... bum. Això seria la fi per a tots ells.

No hi havia aconseguit tot el que volia, però havia fet algun bé. Els nens ghostling no estaven lliures encara, però almenys estaven ocults. No tenien els transmissors implantats en ells. I potser, si tenien sort, els nens ghostling serien capaços d'anar a casa tots.

Va tractar d'imaginar les llàgrimes d'alegria que serien vessades si aconseguien arribar a casa. Pensa-ho, estar a casa en els braços de la teva pròpia mare i pare després d’aquesta gesta terrible.

I el més sorprenent de tot, ser lliures!

Això era una cosa que l’Ànakin no podia imaginar. Era una cosa que desitjava per a tothom... per als nens ghostling, i per a la Pala, que seria venuda fora del planeta al matí.

Els nens es van separar una vegada que van aconseguir arribar a Mos Espa. Ànakin i Dorn li van donar a Pala una abraçada. Es van dir adéu.

Ànakin va prometre venir a veure-la abans que se n'anés amb Lord Tantos.

Per quan Ànakin va arribar al seu propi llit, ja gairebé era hora d'aixecar-se.

Els seus ulls se sentien sorrencs, i va jeure al llit molt de temps, tan cansat que no podia moure’s.

Aviat, va pensar. Aviat m'aixecaré.

* * *

Sebulba el dug estava davant la Gardulla just abans de la sortida del sol del matí següent. Estaven a la sala de recepció de la hutt, amb dotzenes de guàrdies al voltant. Gardulla semblava estar enfadada. Jeia sobre un vast tron ​​morat, fumant d'una enorme pipa plena d'espècia brillestim.

-Així que, Oh Gran, va dir Sebulba en huttès-. He lliurat als nens ghostling, i ara he de treure el poc delicat assumpte... del pagament.

-Ho, ho, ha! -va riure la Gardulla la hutt, un so profund tronador-. Ara veig el teu truc. Hauria d’haver-ho sabut!

-Truc, Oh Increïble? -va preguntar en Sebulba de la seva forma més servil-. Quin truc?

-Els esclaus s'han anat, -va dir Gardulla-. Van escapar a la nit. Al principi em preguntava qui podria haver-los robat. Qui seria tan estúpid com per robar-li esclaus a la Poderosa Gardulla?

-Robats? Els esclaus s'han anat? –Esbufegà en Sebulba incrèdul-. Impossible! Vaig fer que Gondry els vigilés!

-Hah! -va cridar la Gardulla-. Pràcticament ho admets. Tenies al teu propi home «protegint» als nens. Estic segura que això va fer molt més fàcil robar-los. Però veig a través del teu pla. Esperaves que et pagués per ells ara, llavors paga de nou més tard. Quina traïció! Vaig a matar-te!

-Matar-me? -Va dir en Sebulba, esperant que fos un farol-. Si ho fes, a qui apostaria a la següent Cursa de beines? Admeteu-lo, la meva vella amiga: li sóc més valuós viu que mort.

Els ulls de la Gardulla es van obrir mentre considerava el punt d’en Sebulba.

-Quina traïció, -va mussitar la hutt-. Quina... admirable traïció. -La hutt va rugir de riure-. Però el teu pla no va funcionar.

Gardulla es va arrossegar fora del seu tron, fins que estava davant del prim dug. Ella va apuntar amb un dit carnós a Sebulba i es va alçar en la seva altura completa.

-Bon intent, Corredor de beines. Però si vols un pagament, hauràs de lliurar als nens.

Sebulba estava furiós. La seva ment anava a tota velocitat.

On podien estar els nens? Gondry havia dit que Gardulla va enviar als seus propis homes a retirar-li del deure... una història improbable. Però... podia ser que algú hagués ajudat els nens ghostling a escapar?

Sebulba va mirar fermament a la hutt.

Trobar els nens seria difícil per a la majoria de la gent. Però Sebulba tenia a Djas Puhr perquè cacés per ell. Amb el nas esmolat de Djas Puhr i la seva visió nocturna, pocs esclaus li eludien molt de temps.

-Faré tornar als nens, -Jurà Sebulba-. I aviat!

Continuarà...

SEGÜENT AVENTURA: LA CAÇA DE L’ÀNAKIN SKYWALKER