Enganyats (i Ep)

Anterior

Epíleg

La nit, i la ira controlada, van atrapar a Malgus. La seva ràbia cremava sempre ara, i els seus pensaments reflectien l'aire caliginós. Hi havia agafat una nau en secret des de les Regions Desconegudes, on estava estacionat actualment, i va fer el seu camí cap al planeta. Ningú sabia que havia vingut.

Es va centrar en mantenir el seu senyal de Força suprimit. No volia que ningú sabés de la seva presència prematurament.

Una rodanxa de la lluna tallava una esquerda encongida en el cel fosc, pintant-ho tot de grisos i negres.

El mur de pedra del recinte, vuit metres d'alt, s'alçava davant seu, la seva superfície tan dura i picada com el semblant d'en Malgus. Atraient la Força, va augmentar un salt que el va portar amunt i sobre el mur. Va aterrar en un pati de jardí ben atès. Els arbres nans esculpits i arbustos creaven ombres estranyes, deformes a la llum de la lluna. El lleu so d'una font es barrejava amb el brunzit nocturn dels insectes.

En Malgus es va moure a través del jardí, una foscor més profunda entre les ombres, les seves botes suaus sobre l'herba.

Unes poques llums il·luminaven les finestres de la mansió rectangular que s'assentava en el centre de les terres. La mansió, el jardí, la font, tot això, semblava similar a algun món suau de la República, algun santuari Jedi decadent on els tan anomenats erudits de la Força reflexionaven sobre la pau i buscaven la tranquil·litat.

En Malgus sabia que era estúpid. Els imperis i els homes que governaven imperis no podien romandre en forma quan estaven envoltats de comoditat, de pau.

D'amor.

Veus baixes sonaven del davant, a penes audibles a la tranquil·litat. En Malgus no es va frenar i no va fer cap intent d'ocultar el seu acostament mentre emergia de la foscor del jardí.

El van veure immediatament, dos soldats Imperials amb armadura mitjana. Van apuntar els seus rifles blàster.

-Qui dim...

Ell va atreure la Força, va fer un gest com si estigués apartant insectes, i va enviar a tots dos soldats volant contra la paret de la mansió prou fort com per trencar els seus ossos. Tots dos es van enfonsar a terra, immòbils. Els ulls negres dels seus cascos el miraven.

Va caminar entre els seus cossos i a través de les portes lliscants de la mansió, li va recordar al seu atac al Temple Jedi de Coruscant.

Excepte que llavors l'Eleena l'havia acompanyat. Semblava que havia passat una vida.

Pensar en l'Eleena va alliberar oxigen a les brases de la seva ràbia. En vida, l'Eleena havia estat la seva debilitat, una eina per a ser explotada pels seus rivals. En mort, s'havia tornat en la seva força, el seu record, la lent de la seva ira.

Residia a l'ull en calma d'una tempesta d'odi. El poder s'arremolinava al seu voltant, dins d'ell. No sentia com si estigués atraient la Força, usant-la. Sentia com si ell fos la Força, com si s'hagués fos amb ella.

Hi havia evolucionat. Res dividia les seves lleialtats. Servia per la Força i només a la Força, i el seu enteniment d'ella augmentava cada dia.

El poder creixent arremolinant-se al seu voltant, escapolint-se pels límits del seu control, va fer impossible la supressió del seu senyal en la Força. D'una vegada va baixar totes les barreres mentals, va deixar que la Força total del seu poder se sacsegés al seu voltant.

-Adraas! -Va cridar, posant el suficient poder en la seva veu per fer que el sostre i les parets vibressin-. Adraas!

Va caminar a través de les habitacions i vestíbuls del lloc de retir de l'Adraas, enderrocant o destruint-ho tot al seu abast... maçoneria antiga, l'estatuari extravagant, eròtic, favorit de l'Adraas, tot. Deixava ruïnes al seu pas, tota l'estona cridant-lo per què es mostrés. La seva veu tallava les parets.

Girant una cantonada per veure un esquadró de sis soldats Imperials en armadura completa, rifles blàster preparats, els tres del front de genolls davant els altres tres.

Havien estat esperant-lo.

Els seus reflexos millorats amb la Força es movien més ràpids que els seus dits al gallet. Sense minorar el seu pas, va tirar del seu sabre de llum cap la seva mà i el va activar conforme els blàsters es descarregaven. La línia vermella de la seva arma girà tan ràpid a la mà que es va expandir en un escut.

Dos dels trets de blàster van rebotar de la seva arma cap al sostre. Va reflectir els altres quatre als soldats, posant forats negres a través de dues pitreres i dues màscares facials. Dues passes i una envestida va portar-lo sobre els dos soldats supervivents abans que poguessin disparar de nou. Va fer un tall creuat, va girar i va tallar creuat de nou, matant-los a tots dos.

Va desactivar el seu sabre de llum i va continuar a través de la mansió fins que va arribar a una gran sala central, potser de quinze metres d'ample i cinc de llarg. Columnes de fusta decorativa que sostenien els balcons superiors s'alineaven en la seva longitud a intervals regulars. Un parell de portes dobles estaven dretes al costat allunyat de la sala, oposades a aquelles per les que en Malgus havia entrat.

Lord Adraas romania a l'entrada oberta. Portava una capa negra sobre la seva armadura elaborada.

-Malgus -Va dir l'Adraas, la seva veu mostrant sorpresa, però el seu to convertint el nom d'en Malgus en un insult-. Estaves a les Regions Desconegudes.

-Estic a les Regions Desconegudes.

L'Adraas va entendre la implicació.

-Sabia que vindries algun dia.

-Llavors saps que sóc aquí per tu.

L'Adraas va encendre el seu sabre de llum, va llançar la seva capa.

-Per mi, si. -Ell va riure entre dents.

-T'entenc, Malgus. T'entenc bastant bé.

-Tu no entens res -Va dir en Malgus, i va caminar cap a l'habitació.

En Malgus va sentir l'odi sortint de l'Adraas, el poder, però empal·lidia en comparació amb la ira i l'odi agitant d'en Malgus. A l'ull de la seva ment, va veure la cara de l'Eleena mentre moria. Li donava combustible a les flames de la seva ira.

L'Adraas, també va caminar cap a l'habitació.

-Creus que la teva presència aquí és una sorpresa? Que no feia temps que veia venir això?

En Malgus va riure entre dents, el so fort sobre l'alt sostre.

-Ho has vist venir però no pots aturar-ho. Ets un nen, Adraas. I aquesta nit tu pagues. L'Angral no està aquí per protegir-te. Ningú ho està.

L'Adraas es va mofar.

-He amagat el meu veritable poder de tu, Malgus. Ets tu el que no sortirà d'aquí.

-Llavors mostra'm el teu poder -Va dir en Malgus, burlant-se.

L'Adraas va grunyir i va alçar endavant la seva mà esquerra. Raigs de Força espeternegaven de les puntes dels seus dits, omplien l'espai entre ells.

En Malgus va interposar el seu sabre de llum, va atreure el raig cap a ell, i va començar a caminar cap a l'Adraas. El poder s'arremolinava al voltant de l'espasa vermella, xiuxiuejant, crepitant, va empènyer contra Malgus, però ell va caminar a través d'ell. La pell de les seves mans s'embutllofava però en Malgus va resistir el dolor, ho va pagar com el preu per la seva causa.

Mentre caminava, va girar la seva espasa en un arc sobre el seu cap, reunint els llamps, llavors els va llançar de tornada cap a l'Adraas. Van colpejar contra el seu pit, van elevar el seu cos del sòl, i el van llançar fort contra el mur allunyat.

-Aquest és el teu poder? -Va preguntar en Malgus, encara avançant, embolicat en ira-. Això és el que desitjaves mostrar-me?

L'Adraas saltà als seus peus, la seva armadura socarrimada i fumejant. Un grunyit dividia la seva cara.

En Malgus agafà els seus passos, va passar de caminar a carregar. Les seves botes enfonsades al terra de fusta de la sala. No li importaven les subtileses. Va ventilar la seva ràbia en un rugit continu mentre desfermava una sèrie de cops furiosos: un revés tallant que l'Adraas va bloquejar; una punyalada baixa que l'Adraas tot just va esquivar; un cop de peu lateral que va connectar amb el costat de l'Adraas, costelles trencades, i va fer-lo volar al llarg de tot l'eix reduït de la sala. Va xocar contra una columna i l'impacte la va partir com ho faria un llamp amb un arbre.

L'Adraas va grunyir mentre saltava als seus peus. El poder es reunia al seu voltant, una tempesta negra d'energia, i ell va saltar cap a Malgus, la seva espasa en alt.

En Malgus es va burlar, va fer un gest, l'agafà en el seu poder, i va tirar d'ell des de l'aire a la part més alta del seu salt.

L'Adraas colpejà el sòl en una caiguda, la seva respiració arribant a panteixos. Va saltar a quatre potes, després es va posar dret, protegint el seu lateral, la seva espasa es mantenia sense forces davant seu.

-No m'has amagat res -Va dir en Malgus, i el poder en la seva veu va fer que l'Adraas es doblegués-. Ets un imbècil, Adraas. Les teves habilitats són polítiques, passant al teu favor. El teu enteniment de la Força no és res comparat al meu.

L'Adraas va grunyir, va començar a carregar cap a Malgus, un últim intent d'abandonament de salvar la seva dignitat si no la seva vida.

En Malgus alçà cap endavant la seva mà i la ira en el seu interior es va manifestar en venes blaves de raigs que es van descarregar des de les puntes dels seus dits i van colpejar-lo. El poder va detenir la càrrega de l'Adraas, va deixar anar el seu sabre de llum de la seva mà, el va agafar en una gàbia de raigs ardents. Ell va cridar, retorçant-se en la frustració i el dolor.

-Acaba-ho, Malgus! Acaba-ho!

En Malgus va afluixar els seus dits i va alliberar el raig. L'Adraas va caure a terra, la seva carn fumejant, la pell de la seva cara una vegada atractiva amb butllofes i espellant-se. De nou es va alçar de quatre grapes i va mirar-lo.

-Angral em venjarà.

-L'Angral sospitarà el que ha passat aquí -Va dir en Malgus, i va caminar cap a ell-. Però no ho sabrà, no amb seguretat, no fins que sigui massa tard.

-Massa tard per a què? -Va preguntar l'Adraas.

En Malgus no va contestar.

-Estàs boig -Va dir l'Adraas, i va saltar sobre els seus peus i va carregar. Va tirar del seu sabre de llum cap al seu puny i el va activar. L'atac va agafar a Malgus momentàniament per sorpresa.

L'Adraas va deixar anar una ràfega de cops, la seva espasa brunzint, una taca vermella mentre girava, apunyalava, tallava, i tallava. En Malgus va retrocedir un sol pas, un altre, llavors va mantenir la seva posició, la seva pròpia espasa una resposta a tots els atacs de l'Adraas. L'Adraas cridà mentre atacava, el so de la desesperació, ple amb el coneixement que no era rival per a Malgus.

Finalment en Malgus va contestar amb un atac propi, forçant-lo a retrocedir amb el poder i la velocitat dels seus cops. Quan va fer-lo retrocedir contra la paret, va fer un tall creuat cap al seu cap. L'Adraas es va ajupir sota ell i en Malgus tallà una columna en dos. Mentre l'enorme part superior de la columna queia contra el terra i el balcó se sacsejava sobre ells, L'Adraas va caure sobre un genoll i va apunyalar al pit d'en Malgus. En Malgus girà fora del seu camí i va portar el gir cap a un tall que va seccionar el braç de l'Adraas des del colze. L'Adraas cridà i es va agafar el braç per al bíceps mentre el seu avantbraç queia a terra juntament amb la columna.

En Malgus havia ensenyat la lliçó que havia vingut a ensenyar.

Desactivant el seu sabre de llum, va alçar la seva mà esquerra, i va fer una pinça amb els dits.

L'Adraas va tractar d'usar el seu propi poder per defensar-se a si mateix però en Malgus pressionà a través d'ell i va fer una agafada telekinètica de la gola de l'Adraas.

L'Adraas s'ennuegava, els capil·lars dels seus ulls ben oberts començant a explotar. El poder d'en Malgus l'elevà del sòl, les seves cames fotent puntades, panteixant.

En Malgus es va posar dempeus directament davant d'ell, el seu odi, el cargol tancant-se sobre la tràquea de l'Adraas.

-Tu i l'Angral vau provocar això, Adraas. I l'Emperador. No hi pot haver pau amb els Jedi, no hi pot haver treva. -Ell va prémer el seu puny-. No hi pot haver pau, del tot. Mai.

L'única resposta de l'Adraas ser un asfixiament continu.

Veient-lo aquí, penjant, mig mort, en Malgus va pensar en l'Eleena, en la descripció que l'Adraas va fer d'ella. Va alliberar-lo de l'agafada del seu estrangulament en la Força.

L'Adraas colpejà el sòl d'esquena, panteixant. En Malgus tenia un genoll sobre el seu pit i dues mans en la seva gola abans que l'Adraas pogués recuperar-se. El mataria amb les seves mans nues.

-Mira'm als ulls -Va dir ell, i va fer que l'Adraas el mirés-. Als ulls!

Els ulls de l'Adraas mostraven una hemorràgia petequial però en Malgus sabia que era coherent.

-Li vas dir sense raça -Va dir en Malgus. Es va treure els seus guants, l'agafà per la gola, i va començar a prémer-. A la meva cara li vas cridar això a ella. A ella.

L'Adraas va parpellejar, els seus ulls entelats. La seva boca obrint-se i tancant-se, però no sortia cap so.

-Tu ets el sense raça, Adraas. -En Malgus es va inclinar ben a baix, nas amb nas-. El sense raça de l'Angral i tu i aquells que han creuat la puresa de l'Imperi amb la vostra contaminació, canviant la força per una pau miserable.

La tràquea de l'Adraas es va col·lapsar en l'adherència d'en Malgus. No hi va haver una tos final ni ennuegament. L'Adraas va morir en silenci.

En Malgus es va alçar i es va aixecar sobre el cos de l'Adraas. Es va posar els seus guants, va ajustar la seva armadura, la seva capa, i va caminar fora de la mansió.

El sol naixent despuntava sobre les muntanyes de Dantooine, i la fina línia de núvols a l'horitzó semblava estar en flames. Les ombres s'estiraven sobre la vall, gradualment esvaint-se conforme el sol s'alçava més amunt. Els arbres murmuraven en una brisa que portava l'essència dels fertilitzants, fruita en descomposició, i la pluja recent.

En Zeerid va romandre enmig de la terra humida i l'herba alta, sota el cel obert, i va enfrontar-se amb el fet que no tenia ni idea del que hauria d'estar fent.

Probablement sembrant llavors, va suposar ell, o fent empelts en les vinyes, o comprovant el sòl o alguna cosa. Però tot eren conjectures. Mirà al voltant com si hi hagués d'haver algú a prop a qui pogués demanar ajuda, però la granja més propera estava a vint klicks a l'oest.

Ell estava pel seu compte.

-Com sempre -Es va dir a si mateix amb un somriure.

Després de sortir de Coruscant, va volar a Vulta, va alçar en braços la Nat i l'Arra, i va volar profundament a la Vora Exterior. Aquí, va vendre la Navalla i el seu carregament al mercat negre i, amb els crèdits que va guanyar li va comprar a la Nat seva pròpia llar i es va comprar a ell i a l'Arra una vella vinya -molt temps en desús per a la collita- d'una parella gran.

S'havia convertit en un granger, d'algun tipus. O almenys en l'amo d'una granja. Just com li havia dit a l'Aryn que faria.

Pensar en l'Aryn, especialment en els seus ulls, li va fer somriure, però el somriure es va corbar cap avall sota el pes dels mals records.

Mai l'havia tornat a veure després de deixar Coruscant. Per un temps va intentar saber què li havia passat, però una recerca a l'HoloRed no li deia res. Sabia, però, que Darth Malgus vivia. Va suposar que això significava que l'Aryn no, i no seria capaç d'explicar a l'Arra per què el seu Papi de vegades plorava.

I ell, en secret, esperava la presumpció que estigués equivocat, que ella hagués escapat d'alguna manera, que recordés qui era.

Va pensar en ella cada dia, el seu somriure, el seu pèl, però especialment els seus ulls. La comprensió que va veure en ells sempre li havien atret d'ella. Encara ho feien, encara que només se sentia atret pel seu record ara.

Esperava que hi hagués trobat el que fos que estigués buscant abans del final.

Va mirar al voltant del seu nou estat, la gran llar on ell i l'Arra rondaven, a les diverses construccions annexes que albergaven l'equip que ell no sabia utilitzar, a la filera rere filera d'enreixats que s'alineaven en els camps de vinyes en guaret, i es va sentir... lliure.

No li devia res a ningú i L'Intercanvi mai el trobaria, encara que d'alguna manera descobrissin que encara era viu. Posseïa terres, una llar, i tenia crèdits suficients encara per contractar un grup que l'ajudaria a convertir la terra en una vinya decent en un any o dos. O potser convertiria la granja per cultivar t'bac. Mesos abans, no podia haver imaginat una vida així per a si mateix.

Somrient com un imbècil, es va asseure al centre del seu terreny de terra i va mirar la sortida del sol.

Un punt negre sobre l'horitzó va atreure la seva mirada.

Una nau.

La va observar, despreocupat fins que va començar a fer-se més gran. No podia encara esbrinar el seu perfil, però podia veure la seva trajectòria.

Es dirigia en la seva direcció.

Una espurna de pànic li va agafar però va lluitar per abatre-la. Els seus ulls van anar a la casa on l'Arra dormia. Va tornar la seva mirada cap a la nau.

No li agradava que naus no identificades baixessin des del cel en la seva direcció. Sempre li recordaven el saltador de rases que havia vist estampar-se contra el Temple Jedi. Sempre li recordaven a l'Aryn.

-No poden haver-nos trobat -Va dir ell-. No és res.

La nau es va fer encara més gran mentre escurçava la distància. Es movia ràpid.

Pel disseny de tres ales va esbrinar que era un Tro BT7: una nau multiusos comuna fins i tot fora de la Vora. Ell es va aixecar a mesura que s'acostava. Podia escoltar el brunzit profund sota dels seus motors.

-Papi!

La veu de l'Arra va fer girar el seu cap. Havia sortit de la casa i es va asseure al balancí del porxo cobert de la casa. Ella somreia i saludava.

-La pluja se n'ha anat! -Va dir ella.

-Entra a la casa, Arra! -Va cridar ell, assenyalant a la porta.

-Però Papi...

-Entra ara mateix.

No es va molestar a veure si ella obeïa. La nau probablement encara no l'havia vist. Les reixes i les seves venes de vinyes marrons l'haurien ocultat d'un observador aeri. Es va ajupir i va anar a corre-cuita cap a la vora del camp, refugiant-se el millor que podia rere d'una de les reixes. Tirà d'alguna de les vinyes mortes per poder mirar a través de l'àrea oberta del camp on la nau anava a aterrar.

Si venia a la seva granja.

Ell va dirigir una mirada de nou a la casa i va veure que l'Arra havia tornat dins. Va agafar la seva pistolera del turmell i va treure l'E-3 que guardava allà, llavors va arribar a la petita de la seva esquena cap a l'E-9 que guardava allà. Es reprenia a si mateix per no tenir les seves pistoleres normals de maluc amb els seus BlasTech bessons 4s. A l'Arra no li agradava veure les armes, així que havia decidit portar només aquelles que pogués portar en pistoleres ocultes. Però les petites pistoles de joguina sèrie E tindrien problemes fent res a algú amb una armadura ablativa.

De nou, si la nau anava a la seva granja.

La nau va sorgir a la vista, i ell va notar la seva absència de marques. No era un bon senyal. Va disminuir, va envoltar la granja, i ell va tractar de fer-se petit. Els seus motors es van frenar i els propulsors es van connectar. Estava baixant.

Ell va maleir, va maleir, i va maleir.

La tensió s'enroscava dins d'ell però encara sentia la calma habitual que sempre li servia bé en el combat. Es va recordar a si mateix no disparar fins que sabés a què s'estava enfrontant. Era possible que qui fos que era al Tro no tingués intenció de fer-li cap mal. Un altre local, potser. O un oficial en una nau sense marcar.

Però ell ho dubtava.

Si eren agents de L'Intercanvi, volia deixar almenys un amb vida, per esbrinar com li havien seguit el rastre.

La nau va baixar, els seus patins enfonsant-se en la terra humida. Els motors disminuïen la ventilació però no es van apagar. Podia veure al pilot a través de la coberta de transpariacer... un home humà amb la jaqueta, casc, i ulleres que semblaven ser l'uniforme de pilot explorador de fora de la Vora. Estava parlant amb una persona o amb vàries en el compartiment posterior, però en Zeerid no podia veure qui.

Ell va escoltar les portes del costat allunyat de la nau lliscar per obrir-se, llavors tancar-se. Ell encara no podia veure ningú. Els motors de la nau van tornar augmentar la ventilació, els propulsors es van encendre, i va començar a enlairar-se. Li va portar uns pocs segons elevar-se en l'aire i connectar els seus motors per complet i llavors sortir per darrere de les reixes.

Una única figura caminava cap a casa, una dona humana amb els cabells curts, vestida en uns pantalons amples i un abric curt. Va apuntar dos blàsters a la seva esquena.

-No donis ni un pas més.

Ella es va aturar i va alçar les mans a cada costat.

Ell va començar a envoltar-la per veure la seva cara.

-Vas a disparar-me cada vegada que ens trobem?

El so de la seva veu va detenir els seus passos, fent que el seu cor s'accelerés, robant-li l'alè.

-Aryn?

Ella es va girar, i era ella. Ell no podia creure-s'ho.

Les primeres paraules que van sortir de la seva boca eren ridícules.

-El teu pèl!

Ella va passar la seva mà pel seu pèl esquilat.

-Sí, necessitava un canvi.

Ell va escoltar la serietat en el seu to i va contestar de la mateixa manera conforme caminava cap a ella. Les seves cames se sentien intranquil·les sota ell.

-Sé a què et refereixes.

Ella va somriure suaument, i era la mateixa que sempre havia estat, tan càlida com el sol naixent.

-T'he buscat per tot arreu -Va dir ella-. Volia assegurar-me que estaves bé.

-Jo et vaig buscar, també -Va dir ell-. Però no hi havia res. Vaig veure cada holo història sobre els Jedi. Deia que estaven abandonant Coruscant...

La seva expressió va caure.

- Vaig sortir de l'Orde, Zeerid.

Ell es va aturar en els seus passos.

-Que vas fer què?

- Vaig sortir-me'n. Com et vaig dir, necessitava un canvi.

-Vaig pensar que et referies al teu cabell.

Ella va somriure a això, també, llavors va assenyalar als blàsters amb els seus ulls.

-Penses allunyar aquests?

Ell va sentir que es posava vermell.

-Per descomptat. Vull dir, si. Cert.

Ell va enfundar les dues armes, les mans tremolant.

-Com em vas trobar?

-Vas dir que et convertiries en granger a Dantooine. -Ella va estendre les seves mans a un costat, assenyalant el paisatge-. I aquí estàs.

-I aquí estic.

-No et preocupis -Va dir ella, anticipant la seva preocupació-. Ningú més podria trobar-te. Només jo.

-Només tu. Només tu.

Ell estava somrient estúpidament, fent ressò de les seves paraules, i probablement semblava un imbècil. No li importava. Ella estava somrient, també, i ell no podia resistir-ho més.

-Stang, Aryn! -Va dir ell. Va córrer cap a ella i la va alçar en els seus braços.

Ella li va tornar l'abraçada i ell la va estrènyer més fort, sentia el seu cos contra el seu, va inhalar l'aroma del seu pèl. Va gaudir el moment llavors la va apartar a l'altura dels braços.

-Espera, com... vas sortir de Coruscant? Malgus...

Ella va assentir.

-Vam arribar a una entesa, d'alguna manera.

Ell volia preguntar sobre la twi'lek però temia la resposta. Potser ella va sentir la seva inquietud emocional, o potser ella el coneixia prou bé per anticipar la pregunta.

-Fins i tot després que marxessis no la vaig ferir. A l'Eleena, em refereixo. La vaig deixar amb Malgus. No sé si li vaig fer cap favor, tot i així.

Ell la va abraçar de nou, més alleujat del que hauria esperat.

-M'alegro, Aryn. M'alegro que ho fessis. M'alegro que estiguis aquí.

Les llàgrimes es vessaven dels seus ulls. Ell no estava segur de per què.

Ella el va empènyer enrere i va estudiar la seva cara.

-Què passa? Estàs alterat.

Les paraules empenyien per la seva gola però les va mantenir darrere de les seves dents. Ell recordava l'escotilla d'aire a la Navalla, però va sacsejar el seu cap. En Vrath era el seu pes amb el que havia de carregar.

-No és res. Només m'alegro de veure't. Una entesa amb Malgus? Què significa això?

-Em va deixar anar.

-Que ell què?

L'Aryn va assentir.

-Ell em va deixar anar. Encara no entenc per què. No del tot.

-Encara estàs... caçant-lo?

Una ombra va passar sobre l'expressió de l'Aryn, però el seu somriure suau li il·luminava la cara i la feia esvair-se. Va posar els seus dits en un collaret que portava. Una pedra penjava d'una cadena de plata. En Zeerid pensava que era una joia Nautolana d'algun tipus.

-No, no estic caçant-lo. Quan em vaig enfrontar a ell vaig sentir el seu odi, la seva ira. -Ella es va estremir, va enrotllar els seus braços al voltant del seu prim cos-. No era com res que hagués trobat en un Sith abans. Viu en un lloc fosc. I jo... no vull seguir-lo allà.

En Zeerid ho va entendre millor del que ella sabia. Ell vivia en el seu propi lloc fosc.

-No vols carregar amb això -Va dir-li a ella, a ell mateix.

-No -Va dir ella-. No vull carregar amb això.

Ell es va treure la foscor i va forçar un somriure.

-Et quedaràs per un temps?

Abans que l'Aryn pogués contestar, la veu de l'Arra arribava des de la casa.

-Papi! Puc sortir ara?

Ell li va fer un gest perquè sortís i ella va obrir la porta, va saltar sobre el porxo i va baixar les escales, i va travessar la franja de terra.

L'Aryn el va agafar pel braç.

-Està corrent, Zeerid.

-Prostètics -Va dir ell, i els seus ulls es van humitejar de nou per veure-la córrer cap a ell amb l'Aryn al seu costat.

Quan l'Arra hi va arribar, es va aturar davant d'ells, sense alè, el seu pèl arrissat regirat, els seus ulls curiosos i el seu somriure ampli. Ella va estendre una petita mà, tota seriosa.

-Hola. Em dic Arra.

L'Aryn es va agenollar per mirar-la als ulls. Agafant la mà, va dir:

-Sóc Aryn. Hola, Arra. Encantada de conèixer-te.

-Tens uns ulls preciosos -Va dir l'Arra.

-Gràcies.

En Zeerid va dir en veu alta les seves esperances.

-Crec que l'Aryn es quedarà amb nosaltres un temps. No serà genial?

L'Arra va assentir.

-Ho faràs, Aryn? Et quedaràs un temps?

L'Aryn es va alçar i les esperances d'en Zeerid es van alçar amb ella, fràgils, preparades per sortir corrent. Quan ella el va mirar i va assentir, ell va somriure com un babau.

-T'agrada jugar a la gravitació-bola? -li va preguntar l'Arra.

-Pots ensenyar-me'n -Va dir l'Aryn.

-Què tal si mengem? -Va dir en Zeerid.

-Fem una cursa! -Va dir l'Arra, i va esprintar cap a la casa.

En Zeerid i l'Aryn van caure darrere d'ella, els tres rient, lliures.

FI