CAPÍTOL 37
La terra se sacseja tan fort que Rae Sloane està segura que
l'Observatori col·lapsarà per complet, una fissura devoradora que ha
d'engolir-los a tots. Sloane no està segura de poder fer alguna cosa sobre aquest
tema, però ha d'intentar-ho. Ella està aquí atrapada en aquest món, i quina
altra cosa podria fer-se si no és tractar de salvar-lo? Atordida, ensangonada i
atonyinada, segueix a Rax per les escales.
Blàster en mà.
Ell es gira sobre la seva espatlla, una covarda por travessa
el seu rostre a l'una que la màscara de confiança cau.
—Allunya't. —Ell està furiós batent la sagnant mà per
l'aire. Sloane li dispara al revers de la seva cama dreta.
Gallius Rax, Galli, crida de dolor i s'esfondra sobre els
esglaons. Amb un grunyit s'impulsa cap amunt amb ambdues mans.
Ella li dispara a l'altra espatlla. Cau sanglotant.
Llavors, mentre es volteja, alça les mans en senyal de
rendició i implora:
—No, no, no, si us plau.
Li engalta un tret a l'estómac.
Cada tret se sent perfecte. Cada tret se sent com la
venjança. Sloane ha sentit històries sobre la venjança, sobre com mai arregla
realment res, sobre com mai et completa, però en aquest instant, ella no s’ho
creu. Perquè això se sent millor que qualsevol altra cosa que hagi sentit.
Les mans de Rax es mouen cap al seu abdomen, on el color
vermell es propaga tacant les seves vestidures. Aviat la seva blanca roba naval
combina amb la capa vermella escampada sota ell.
Sense parpellejar, la mira fixament. La seva boca panteixa.
Alguna cosa humida es llisca en la part posterior de la seva gola com un ésser
reptant.
—Estàs morint —li diu.
En efecte. És evident a la vista.
Els seus llavis estan partits i pàl·lids.
—Companya exiliada —diu ell.
—Sí.
—Li serveixes a la Contingència ara.
—No li serveixo a ningú —ella diu.
—Escolta, escolta. Hi ha una nau. A una caminada de
distància—. diu entretallat—. Imperialis.
Pren-la. Hux està allà. Hi ha... hi ha altres també. Usa el mapa, en una
targeta d'informació en la... la computadora. Fixa el curs cap a la
inexplorada... —Ell tus. Esquitxades vermelles puntegen els seus llavis
juntament amb bombolles de saliva—... Infinitat. Ja vam enviar una nau. Un
dreadnought... l'Emperador...
Té una revelació. Per descomptat. Quan va estar a Coruscant
buscant en els Arxius Imperials i va veure els registres de totes les naus, una
va destacar en particular per no estar pròpiament catalogada. Es va dir que la
Nova República s'havia desfet d'ella, però cap registre mostrava aquest destí.
—L'Eclipsi —diu
ella.
Ell assenteix.
—Vés a la nau. Deixa aquest lloc. Troba alguna cosa nova.
Comença el joc una altra vegada. —Les seves dents s'estrenyen. A través d'elles
segueix parlant balbucejant—. No sóc digne. No sóc digne. Només un
skittermouse, no un vworkka. Bandejat, sempre un bandejat. Shah-tezh. Cora
Vessora. No sóc digne...
El seu cap colpeja contra el graó. Un camí de sang emana del
seu nas al mateix temps que l'últim feix de llum s'enfosqueix darrere dels seus
ulls.
Sloane es manté dempeus. De la seva mà pren una cosa més, el
parell de peces del joc. Imperator i Exiliat. «Meus», pensa ella.
***
La vibració per sota la desperta. Norra gemega en
aixecar-se. El seu espòs es troba sota ella. Ulls tancats, com si dormís. Ella
fingeix que això és el que passa. Ell només dorm. El despertaré en una estona.
Quan sigui hora de marxar. S'agafa de la paret i s'ajuda a aixecar.
En acostar-se a les escales, veu un altre cos. És ell.
Gallius Rax. La seva capa vermella s'escampa sota ell com unes vísceres
regades. Per a ell ella explica una història diferent. Ell no està dormit. Ell
està mort. La venjança ha triomfat. La justícia s'ha relegat a les ombres.
A prop, un so. Claus en uns dits. El terra fa un moviment
brusc i gairebé perd l'equilibri. Norra segueix el seu camí per les escales,
cada graó és una agonia. La seva mirada segueix el so, el so premut, i endavant
jeu una figura, una mica borrosa, però quan parpelleja la seva tèrbola visió
s'aclareix. És Sloane.
La pistola blàster es troba en el terra entre elles.
Norra s'abalança sobre ella per recollir-la.
—Sloane —diu ella mentre apunta amb el blàster.
La imperial o no, qui sap on està posada la seva lleialtat,
es volteja cap a ella, mans al costat. Darrere de si, les computadores
projecten la imatge d'un mecanisme: Cadenats, cadenes i portes telescòpiques.
Aquests són els deflectors que Brentin tractava de tancar, però no va ser així.
Ell es va detenir per salvar-la. No, es va detenir a morir.
—Norra Wexley —diu Sloane—. Tu i jo, una vegada més. Al
final de tot.
—Sí. —És tot el que pot dir. Què més hi ha aquí? És tot això
real? És un somni febril? O encara està estirada en el terra amb el seu espòs,
dormint, morint o ja mort?
—Brentin. Està?
—Està bé —Norra emet paraules tan contundents i feroces que
sona mordaç. Però ella sap que no és cert. Llàgrimes recorren les seves galtes
i ha d'aixecar el mentó per intentar negar-les—. Ell s'ha anat —diu, finalment,
manifestant la veritat en alt.
—Ho sento. Era millor company de viatge del que jo mereixia.
—Sí. És cert. —Norra empassa saliva amb dificultat.
—Què farem aquí?
—No ho sé encara.
—Necessito acabar el que Brentin va començar i evitar
l'autodestrucció d'aquest planeta. Alguna cosa ha passat en el seu nucli. Però
puc arreglar-ho. Pel que entenc, hi ha uns mecanismes que tanquen la
perforació, que poden segellar la reacció que escalfa el mantell i trenquen el
planeta com una geoda.
—Oh!
—Hauries de deixar-me fer això. Per si de cas, hauries
d'anar-te’n.
—No sé a on.
—Troba al teu fill. Vés a casa. Tingues una vida.
—És més fàcil dir-ho que fer-ho.
—És més fàcil per a tu del que serà per a mi. Jo no tinc res
d'això. Mai vaig tenir un espòs o esposa que pogués morir en els meus braços.
Mai vaig tenir fills. Només vaig tenir l'Imperi i ara... —Norra no necessita
que ella digui més.
—Em sento trista per tu —diu Norra, i li sorprèn que ho
digui de debò.
—Jo també. Em vas a matar?
—Brentin va dir que no eres tan dolenta com vaig creure que
eres.
Sloane s'encongeix d'espatlles.
—Condemnada a falsos elogis una vegada més, sembla.
—Què no tots nosaltres estem així? Condemnats, vull dir.
—Tal vegada. Tal vegada no.
—Endavant. Salva al món. Jo em retiro ara —diu Norra, mentre
sospira i es neteja les llàgrimes. El blàster tremola a la seva mà.
—Esperem que Brentin no s'equivoqui i no siguis tan dolenta
com penso.
Sloane assenteix lleument.
—Bona sort, Norra Wexley.
—Bona sort, Gran Almirall Sloane.
Norra es gira i torna per les escales per recuperar al seu
espòs.
***
Fora, l'aire és vermellós, saturat de pols. Norra cobreix la
seva barbeta i boca amb el coll de la seva camisa permetent-se un petit respir.
Brentin és pesat, però és un llast que sent necessari arrossegar. Ella el vol
portar de tornada a Akiva. On pot enterrar un cos en els aiguamolls de sal a la
manera del seu poble. De tornada al món on ell no només és un record. On ell
pot ser el rostre que el seu fill pot tocar. Un cos al que Temmin pot vetllar.
Però on? A on anirà ella?
La terra tremola novament. Ella trontolla, quedant recolzada
en un genoll, lluita per alçar-se de nou.
La llançadora. Aquí és segur, almenys, protegeix de la
tempesta. Ella el col·loca dins de l’ofuscada nau imperial. Ajunta quanta
saliva pot (que és molt poca) i li neteja les galtes.
Ara intenta arrencar la nau.
Res. Està morta. Els motors han fallat, i les cel·les de
combustible han mort intentant donar-li vida a la descomposta màquina.
Està encallada.
S’asseu en el seient del pilot. Acomoda a Brentin en el lloc
al seu costat. Norra pren la seva freda i rígida mà. Per un temps, ella dorm.
El so dels motors d'un vehicle la desperta. Mira per la
finestra de la cabina i veu a través de la tempesta de pols un resplendor,
observa una lluenta nau ascendir a través dels núvols carmesins. La nau de
plaer es mou amb rapidesa i desapareix. Una
al·lucinació, pensa ella. Algun fantasma que la provoca. «Mira aquesta
bonica i brillant nau. No desitjaries estar en ella?».
La somnolència s'apodera d'ella de nou. Dorm com si estigués
morta, en completa foscor i sense somni algun.
El mateix so, una repetició de l'anterior, la treu de
l'abisme una vegada més. Els motors d'una nau. Treu el cap i no veu res.
Però el so d'un taló raspant darrere d'ella la fa tremolar
de cap a peus.
«Sloane».
—Norra!
No es tracta de l’Sloane. És Jas. Jas, flanquejada per un
alt alien kyuzo amb un ample tocat en forma de dom. Jas Emari, la seva
salvadora. Jas Emari, el seu viatge a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada