Llinatges (XXII)

Anterior

CAPÍTOL 22

Sento anunciar que el govern corellià ha declinat la nostra oferta de converses a menys que l'Aliança Galàctica es comprometi a reconèixer el dret de Corèllia a mantenir la seva pròpia força de defensa independent i els seus elements dissuasius. Atès que l'Aliança és incapaç d'acceptar una negativa al desarmament, ara estem en un estat de guerra amb Corèllia i els seus aliats.

-Cap d'Estat Cal Omàs, en una breu declaració al Senat.

FALCÓ MIL·LENARI EN RUTA CAP A CORONITA.

Fins i tot estar assegut una altra vegada als comandaments del Falcó no podia fer que Han se sentís millor. Volia que els successos dels últims dies es rebobinessin com una hologravació de manera que pogués esborrar-los i fer les coses bé aquesta vegada.

Corèllia va aparèixer més gran a la pantalla. Almenys ara podrien aterrar obertament i el pitjor que passaria serien unes quantes burles sobre ser un traïdor... si és que algú recordava una cosa tan vella. Unes quantes setmanes eren molt temps en una guerra. I ja no li importava si els Solo eren una vergonya política per al Luke. Luke havia fet la seva elecció.

I el meu fill s’està convertint en un monstre.

La Leia va allargar el braç i va posar la mà a sobre de la seva mentre ell agafava els controls dels impulsors davanters.

-Són vuitanta quilos per centímetre quadrat.

-El què? -va preguntar Han distret.

-El punt de deformació del duracer. Sembla com si l’estiguessis comprovant.

Han va deixar anar els controls. De tota manera el pilot automàtic estava activat. Havia estat subjectant la palanca per consolar-se perquè sentia que era tot al que podia agafar-se en aquest moment de la seva vida.

-Som nosaltres? El vam criar d'aquesta manera? Com ho vam fer? Com és que la Jaina no va sortir així?

-Jo tampoc sé què està passant.

-Vaig pensar que entenia tota aquesta cosa del Costat Fosc i el Lluminós. Que tot és part de l'única Força. Així que què em vaig trobar aquí darrere que solia ser el nostre Jacen?

-Amor, has de calmar-te.

-Jacen tortura a presoners fins matar-los. Com puc calmar-me? S'està tornant boig? El sents diferent?

La Leia va ser sempre la sensible amb els nervis freds i l'habilitat de fer que tot sonés com si estigués sota control. Ell era qui feia les coses físiques. Aquesta era la manera en què el seu matrimoni funcionava i havia suportat algunes proves bastant terribles. Ara semblava com si ella no pogués arreglar les coses una altra vegada.

-D'acord -va dir ella-. A Jacen el sento... canviat. Potser això és el que estic sentint de la Jaina. Ella és molt infeliç. Puc sentir-ho.

-Al menys no està en missions de vol. Entrarà en raó.

-Però no ha contactat amb nosaltres, el que normalment vol dir que hi ha alguna cosa que creu que serà millor que no sapiguem.

-Creus que potser podries canviar la telequinesi de la Força per la telepatia si tinguessis l'oportunitat? Això resultaria realment útil.

Han es va fregar les mans sobre la cara i llavors va comprovar la consola de control. Aterrarien en una hora. Però Thrackan s'havia anat per sempre. Això era alguna cosa. I el Falcó podia volar una altra vegada, el que era un altre plus.

-Quan Fett vegi l'estat del cos, s’ho figurarà per si mateix -va dir la Leia.

-Potser no miri.

-No em sembla de la classe de persones aprensives, amor.

-Mai la va veure en cinquanta anys. No és que sembli que es preocupi molt per ella. Quina classe de pare no veu al seu fill durant anys?

-Bé, nosaltres no vam veure a Jacen durant cinc anys -va apuntar la Leia.

-Allò va ser diferent. Tens por d’en Fett?

-M'agrada mantenir les distàncies.

-M'agradaria dir que puc acabar amb ell en qualsevol moment, però tinc els meus dubtes.

La Leia va tancar els ulls durant un moment com si organitzés els seus pensaments.

-Tractarem amb això si passa i quan passi. Podria no ser el nostre major problema.

-Què, que el nostre fill estigui assenyalat pel caça-recompenses més letal de la galàxia? Què està per sobre d'això a la llista?

La Leia es va aixecar del seient del copilot i es va dirigir cap a l'escotilla posterior que unia la cabina amb els cellers de càrrega. Han sabia que anava a fer-li una altra ullada al cos de l’Ailyn Vel. Potser anava a fer que semblés una mica més presentable per al seu pare o a reunir informació dels seus últims moments d'alguna manera d'aquelles maneres Jedi. Ell no va preguntar.

-Et diré què és pitjor que tenir una picabaralla amb Boba Fett -va dir ella-. Tenir un fill que mata quan no ha de fer-ho.

Han es va preguntar si aquesta era la primera vegada que Jacen havia fet això i es va sentir avergonyit fins i tot de pensar-ho.

Llavors es va preguntar quan ho tornaria a fer en Jacen.

PORT ESPACIAL DE CIUTAT CORONITA, CORÈLLIA.

Mirta estava esperant a Fett quan ell va obrir l'escotilla davantera de l'Esclau I. Ella no tenia una pistola làser a la mà, així que li va donar el benefici del dubte.

Just llavors ell estava sentint la seva edat i la seva malaltia. Un dolor aspre li corcava. El va ignorar.

-Els Solo porten de tornada el cos de l’Ailyn -va dir a ella.

-Ho sé. El vull.

Allà hi anem.

-No tens una nau i no tens crèdits. Què faràs amb ella?

-Què planeges tu fer amb ella?

-Enterrar-la.

-Ara és una mica tard per tenir cura de la teva filla.

-Creus que no ho sé? -Fett va notar que ella portava el cor-de-foc al voltant del seu coll-. Així que ella et va donar el penjoll com a esquer per a mi.

Mirta va tancar la seva mà al voltant de la pedra.

-No, realment el vaig recuperar.

-Llavors què li va passar a Sintas?

-Per què t'importa?

-Perquè jo la volia. I ni tan sols l’Ailyn podia saber possiblement el que ens va passar i per què me'n vaig anar. Així que no em jutgis.

La cara de la Mirta estava fixa en un grunyit.

-Mai vas fer un intent de contactar amb elles.

-Vols saber com va ser la meva vida?

-Sí, ha d'haver estat dur pastar aquesta fortuna.

-El meu pare va ser assassinat davant meu quan tenia tretze anys. Vaig estar fugint durant tres anys. Em vaig casar amb la Sintas als setze perquè vaig pensar que podia redreçar la meva vida fent el que la gent normal feia, però estava equivocat. Vaig intentar ser un Protector de Viatgers però vaig matar a un oficial superior i vaig ser empresonat i exiliat de Concord Dawn. I aquest va ser el final d'intentar ser un home normal. Després d'això, vaig decidir ser Boba Fett, perquè simplement no sabia com fer res més.

Mirta el va mirar com si s'estigués debatent entre posar-li un parell de trets al cap o intentar un tret al pit. Ell no volia la seva simpatia.

Volia que ella entengués per què hauria fet més miserable a la Sintas i a l’Ailyn si tornava amb elles després de la seva sentència que si les deixava.

I ell havia matat un oficial que una vegada havia estat el seu mentor, el seu amic. Realment no tenien necessitat d'exiliar-lo. Ell havia volgut anar-se'n tan lluny d'aquest dolor com podia.

Però per què volia que la Mirta ho entengués?

Ella era simplement una estranya que havia conegut feia unes quantes setmanes. Ella no és res per a mi. Potser no és ni tan sols de la meva pròpia sang, només una aprofitada intentant treure’m uns quants crèdits.

Hi havia una manera d'arreglar això d'una vegada i per sempre. Va treure el seu quadern de dades i va accedir als seus comptes.

-Tens un banc?

-Per què ho vols saber?

-Vas ser la primera a disparar contra Sal-Solo. Agafa el milió de crèdits i perd-te.

La cara d'ella era una màscara de menyspreu.

-Saps el que pots fer amb els teus crèdits.

Ella era de la família, per descomptat. Ell ho sabia a un nivell força pur de les seves entranyes.

-Tens algun germà o germana?

-No. I tampoc tinc fills.

Mai va pensar a preguntar això.

-De totes maneres ets massa jove.

-Vaig estar casada. Ens vam casar joves, oi?

Oh, com repetim la història. No necessito aquest problema. Ja en tinc prou amb els meus propis.

Fett no va preguntar per què ja no estava casada. Els modals agres d'ella podien tenir alguna cosa a veure amb això. Però ell havia començat a respectar-la. I era la seva néta. Era tota la família que tenia.

No, la necessites per trobar el clon i ella sap què li va passar a la Sintas...

Estava jugant amb si mateix, justificant el seu sentimentalisme amb un pragmatisme fals. Podia trobar al clon per si mateix. No necessitava saber el que li va passar a la seva esposa. No, estava sent dirigit pel mateix anhel que havia fet que el seu pare li demanés a Dooku un fill clonat com a part de la seva paga per ser el progenitor de l'exèrcit clon: volia desesperadament una família. Hauria estat més simple trobar una esposa i posar seny, però Boba Fett no era més capaç d'això del que havia estat el seu pare.

-Així que lluitarem pel cadàver.

-Tu simplement vols guanyar -va dir la Mirta-. No importa què guanyis.

Fett no podia ni tan sols enfadar-se amb ella. Es va inclinar sobre el casc de l'Esclau I i va aixecar la mirada cap al cel a través del visor macrobinocular del seu casc, esperant que aparegués el Falcó Mil·lenari com una brossa al cel i que caigués fins a la pista d'aterratge. Mirta va esperar al seu costat, però no amb ell. Gairebé podia sentir la paret invisible que ella havia col·locat entre ells.

Va ser una mitja hora llarga.

El Falcó va passar sobre les línies i després es va girar i va aterrar a cinquanta metres de distància.

Fett es va redreçar i va anar fins a ell, amb la Mirta trepitjant-li els talons.

La Leia Solo va ser la primera a eixir de la nau i va caminar cap a ell com si bloquegés el seu camí.

-Em sap greu molt tot això, Fett. Els meus condols a tu també, Mirta.

Fett va caminar més enllà d'ella i va pujar per la rampa oberta fins al celler de càrrega. Han estava maniobrant amb una llitera repulsora dins del celler principal i els va mirar als dos de dalt a baix.

-Ens tornaràs a posar en la teva llista d'objectius? -va preguntar en Han-. Si estàs pensant a anar darrere d’en Jacen, ell és una presa massa dura, fins i tot per a tu.

Fett va negar amb el cap amb un menyspreu lent i mesurat.

-No he de castigar ningú, Solo. El teu fill va ordenar a la seva pròpia germana que disparés contra civils i després la va suspendre del servei quan ella s’hi va negar. No, crec que et deixaré amb la família feliç. Tinc negocis més importants.

Va veure al Han mirar la Leia i la Leia mirar al Han i va saber que havia deixat caure un detonador termal sobre ells. Així que no ho sabien.

Fierfek, és la meva filla la que està en aquesta borsa per a cadàvers.

El silenci era aquest moment pesat abans de la tempesta, pressionant sobre tots ells. La Leia (sí, el seu predecessor Fenn Shysa havia estat molt amable amb la Leia, molt abans que ella es casés amb el gandul espacial) va fer un gest indefens cap a l'escotilla.

-Puc fer que algú arregli un funeral per tu, Fett.

-No -va dir ell-. Ella és meva. -És hora d'un gest-. Ella és nostra.

-D'acord. -La veu de la Leia era baixa i acurada-. Pren-t'ho amb calma.

-Vull veure el seu cos.

-No crec que això sigui una bona idea.

-Princesa Leia, he dit que vull veure el cos de la meva filla.

Mirta va abraçar-lo el braç. Això és pel seu consol o pel meu? Fett de nou es va alegrar de tenir el seu casc, perquè no volia que Han Solo veiés la seva pena.

La seva veu no va trair res.

-I jo vull veure la meva mare -va dir la Mirta.

La Leia va fer un pas enrere, però Han es va quedar allà.

Fett no va poder evitar que la seva veu s'endurís.

-Deixa’ns uns minuts, Solo.

-Fett...

-He dit que ens deixessis.

Han va semblar avergonyit i la Leia va arrossegar-lo cap a l'escotilla. Fett i Mirta estaven ara sols en l'avantsala del celler de càrrega amb la llitera.

Tots dos van dubtar i van fer un moviment cap a ella en el mateix moment. Fett es va retirar de la Mirta i ella va obrir el tancament, amb els ulls fixos i va mirar.

Va ser només la més lleugera estirada de la barbeta d'ella el que li va dir que estava sorpresa. Ell es va col·locar al seu costat i va veure una estranya. La cara de l’Ailyn Vel estava morada i tallada però sorprenentment pacífica. Portava un tatuatge kiffar, tres línies negres des de la seva cella esquerra fins a la galta, com havia fet la seva mare Sintas. El seu pèl negre estava pesadament solcat pel gris.

Aquesta és la meva nena petita.

Va intentar molt sentir que el cos d'una dona de mitjana edat que no reconeixia era la nena que un cop havia sostingut.

Deien que els teus fills mai deixaven de ser els teus nadons, sense importar com de grans que fossin, però Fett no podia fer aquesta connexió.

Però vull fer-ho. Vull sentir això.

Et vas perdre tota la seva vida. Tota. Alguna vegada em va dir dada? No, no recordo que ho fes.

Mirta es va inclinar cap endavant, va col·locar el cor-de-foc al voltant del coll de la seva mare i va descansar la seva galta contra la d'ella. Llavors es va posar dreta i es va apartar, com per donar-li a ell espai perquè també s'acomiadés de l’Ailyn. I això va ser dur. Ell va dubtar, perquè va poder sentir un altre record, un que no havia suprimit i que no volia suprimir, inundant-li. Estava en un estadi ple de pols a Geonosis seixanta anys abans, recollint el casc del seu pare.

Els Jedi sempre m'ho arrabassen tot.

Fett s'hauria de treure el casc per donar-li un petó de comiat i no estava preparat per això, aquí no. Va acariciar metòdicament el pèl de l’Ailyn amb els seus dits enguantats i estava a punt de tancar la borsa per a cadàvers quan la urgència de no perdre el cor-de-foc el va superar. Era tot el que tenia d'un temps més feliç. El va descordar i va trobar a la Mirta mirant-lo, sorruda i sense parpellejar.

Ella volia que descansés amb el cos de l’Ailyn.

Hi havia una solució.

Els cors de foc tenien una veta, una estructura cristal·lina que creava línies de debilitat que els joiers utilitzaven per partir les pedres en altres peces més petites i pràctiques. Fett va col·locar el petit disc sobre la vora i va treure la seva pistola làser. Un parell de cops durs amb la culata va trencar la pedra per la línia de la veta i aquesta va caure en dues parts. Fett va treure una peça del cordó de cuir i la hi va lliurar a la Mirta abans de tornar a col·locar les restes del penjoll al voltant del coll de l’Ailyn.

Ell havia manejat molts cossos morts. Si eres caça-recompenses, això anava amb el treball.

Va ser només quan maldestrament va tancar el cordó de cuir a la part de darrere del coll i va haver de treure’s els guants quan realment va tocar a l’Ailyn.

El seu pèl era més aspre del que ell havia imaginat. La seva pell era sedosa i gelada.

I aquest va ser el punt en el que realment va saber que havia perdut a la seva única filla. Mai havia estat allà per a ella i aquest era un dolor que sabia que mai desapareixeria, no com el seu record de la Sintas. El seu pare havia estat allà per a ell. Però ell havia fallat en estar a la seva altura de la manera més important de totes: en ser tan bon pare com Jango Fett.

-Vinga -va dir la Mirta-. Nosaltres la portarem a casa.

Tot d'una s'havia convertit en nosaltres.

-On és a casa? No a Taris.

-Mandalore.

-En realitat no tinc una propietat allà ara.

-Llavors és hora que en tinguis una.

Boba Fett i Mirta van tornar a l’Esclau I i van deixar a l’Ailyn Vel al celler refrigerat que havia estat dissenyat per a presoners amb una ordre de detenció que havia inclòs la paraula mort. No se sentia correcte, però era l'única solució pràctica per al viatge de tornada a Mandalore.

Qui vulgui que fos Kad'ika, tenia raó. A vegades realment necessites algun lloc al que anomenar la teva llar per sempre. Fett es va obrir camí a través de l'escotilla central de l'Esclau I i es va col·locar al seient del pilot. Mirta, encara en silenci, va lliscar fins a la posició del copilot.

-Beviin em diu que nosaltres els mandalorians rarament enterrem els nostres morts -va dir en Fett-. Però jo mai vaig ser molt mandalorià.

-La mare era kiffar.

D’acord.

-Llavors què vols fer?

Els ulls de la Mirta es van omplir de llàgrimes.

-No ho sé en aquest moment.

Fett es va treure el casc.

-Anirem de tornada a Mandalore. Passant per Geonosis, perquè allà és on vaig enterrar al meu pare. La família necessita mantenir-se unida.

Era la conversa més llarga sobre alguna cosa a part de negocis que havia tingut amb algú des que era un nen. Era personal, agonitzantment personal, i l'esforç feia mal. Finalment va deixar que les llàgrimes correguessin per la seva cara en silenci.

Mirta plorava al seu costat, empassant ocasionalment per aconseguir aire. Tot era molt tranquil i vergonyós, com si cap estigués disposat a admetre que podia plorar, però la veritat era que tots dos podien i molt.

Ara eren família. Era la pitjor manera possible per forjar un llaç. Però era un llaç, fins i tot si no hi havia afecció, i per primera vegada a la vida era un al que Boba Fett intentaria apropar-se com un pare, no com un home vivint constantment en el passat a la recerca d'un que mai tornaria.

Següent