Epíleg
Més
tard, quan tots van marxar, Jos Vondar i Tolk le Trene es van abraçar i van
observar el firmament a través del visor.
–Segur que
això és el que vols? –va preguntar ella.
Ell va
fer que sí.
–Estic
segur. I tu?
Ella va
somriure.
–Jo aniré
on tu vagis. Però promet-me que no hauré de ser ni la cuinera ni l'assistenta.
–No ens
quedarem si les coses es posen difícils –va dir Jos–. No permetré que visquis
com una pària. Però l'hi dec a la meva família, i t'ho dec a tu. Com a mínim
cal intentar-ho.
Es va
sentir una veu des del darrere.
–Hi haurà
almenys un membre de la família que estarà del vostre costat.
Sorprès,
Jos es va girar per veure l'oncle avi Erel somrient des de la porta.
–He demanat
que em reassignin a la base de Borellos a Corèllia –va dir ell–. Si vas a
tornar per enfrontar-te a aquest prejudici, Jos, jo no puc ser menys.
Jos el
va mirar, incrèdul.
–De debò?
–Totalment.
M'he passat gairebé tota la vida sol. Ara que tinc una mica de família, no
penso renunciar-hi.
Tolk el
va abraçar.
–Llavors,
benvingut a casa, oncle Erel.
I,
mirant-los als dos, a la seva promesa i al seu oncle, Jos es va adonar que tota
la lluita duta a terme a Drongar per la droga miraculosa del moment havia estat
inútil. Perquè la veritable panacea dels problemes que assotaven a la humanitat
o a qualsevol altra espècie viva d'éssers orgànics, cibernètics, clons o el que
fos, ja portava mil·lennis descoberta, des que els éssers miraven amb recel a
les estrelles. Es podia dir Força, amor o de qualsevol altra forma, però Jos
sabia que no podia trobar-se als pantans d'algun planeta llunyà, sinó en les
profunditats inexplorades del cor.
El seu
intercomunicador va ressonar, i una veu els va advertir que es preparessin per
saltar a l'hiperespai. Jos va agafar la Tolk de la mà mentre l’hipermotor
s'activava, i van sortir de la Vora, cap al lluminós centre de la galàxia.
FI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada