Curandera Jedi (XLI)

Anterior

41

La cúpula de força va explotar.

Irònicament, va ser un llamp de la tempesta, i no de partícules, el que va acabar per sobrecarregar la barrera. D'una banda, va ser una sort, com va reflexionar en Den, encara que el raig va ser prou potent com per posar-li a tothom els pèls, els tentacles o el que fos, de punta, ja que aquest raig no va arribar acompanyat del que era realment horrible, els raigs gamma. Però els agraïments haurien de quedar per més tard. En aquell moment, Den estava massa ocupat ocultant-se sota una taula a la cantina com per pensar en res més que no fos escapar. Les naus portaven una hora traslladant pacients, i sabia que els següents a pujar a bord serien els civils com ell. Després li tocaria als oficials i, finalment, i sempre que quedés algú per llavors, els soldats clon.

Aquest ordre li semblava fantàstic. Pel que a ell es referia, tenia intenció de ser el primer a la cua dels civils.

I-5 estava al seu costat, amagat sota la taula. Els fotoreceptors de l'androide estaven foscos; havia optat per apagar-se quan el joc entre les forces elementals va arribar al seu apogeu. Encara que la seva coberta solia ser suficient per suportar les ones electromagnètiques, per què arriscar-se? Acabava de recuperar la seva memòria i no volia tornar a perdre-la.

Den va encendre l'interruptor del clatell d'I-5.

–Ens anem –li va dir.

–Tu potser. La sortida dels androides està programada per després de les tropes, si no recordo malament.

Den va agafar a I-5 de la mà i va tirar d'ell cap a la porta. La cantina estava deserta. El personal i els cambrers ja estaven en els hangars de llançament, esperant a embarcar. Va veure diverses caixes de vins de collita i alcohol que li hagués encantat emportar-se, però dubtava que reunissin els requisits necessaris.

–No ets un androide –va dir Den mentre tots dos sortien de l'edifici cap a la tarda plena de fum.

–Ah, no?

–No. Ets un enviat diplomàtic en missió per als Jedi. Això et porta directament al principi de la cua –un impacte de morter a menys d'un klick els va omplir de fang–. Suposant que arribem a la cua –va afegir.

–No passem ja per això fa uns mesos?

–Sí, però l'última vegada només perseguien fer retrocedir les línies enemigues per fer-se amb més bota. Aquest cop volen eliminar-nos. Ja no els queda res a perdre.

Una altra explosió, aquest cop massa a prop. Amb prou feines es feien intents d'aixecar el campament, segons va poder veure Den. Els androides treballadors es concentraven en salvar les provisions i el poc que quedés de bota útil.

Den va ensopegar i va estar a punt de caure en un cràter. I-5 va estirar i li va posar dret de nou.

–La pista està aquí davant –va dir l’androide–. A poc més de quinze metres.

Den va intentar respondre, però de sobte tot es va omplir d'un fum àcid, omplint-li els forats del nas. Va tossir, lluitant per respirar aire net, però no ho va aconseguir.

Tot d'una va sentir que li alçaven pels aires. I-5 li estava portant en braços, avançant a llargues gambades cap a l'hangar d'enlairament. Den va intentar respirar, però va seguir sense aconseguir-ho.

M'està portant amb molta més facilitat que la que jo vaig tenir per portar la quetarra d’en Zan, va pensar. I va ser l'últim pensament coherent que va tenir en un temps.

Següent