Planeta de Penombra (i XXII)

Anterior

Capítol 22

Donades les circumstàncies sota les que havia tingut lloc la seva última trobada, el descens a la superfície de Nam Chorios va ser tan incòmode pel Han Solo com per a l’Almirall Daala, antiga encarregada de seguretat de la Instal·lació d'Armament Imperial del cúmul de les Goles.

C3PO, que els va acompanyar juntament amb en Chewbacca, l’R2 i un considerable nombre dels companys d'emigració de la Daala, va fer el que va poder per alleujar la tensió informant al Han sobre els esdeveniments que havien portat al segrest de la Leia, així com sobre l'estat del sector de Meridià tal com ho havien pogut percebre els dos androides durant els seus viatges, i sobre la molt ben documentada teoria exposada per Yarbolk Yemm segons la qual tot el que ha passat havia estat el resultat d'un pla concebut per en Gnifmak Dymurra, president executiu de la Corporació Loronar, a fi d'obtenir cristalls polaritzats hipercomplexos de l'única font coneguda, que es trobava a Nam Chorios, per emprar-los en la fabricació tant de sindroides com de les Agulles dirigides per un controlador central.

C3PO no va poder explicar per què aquelles Agulles suposadament programables havien interromput de manera totalment inesperada el seu atac contra la petita flota de la Nova República i s'havien llançat sobre la nau grisa de forma cúbica que estava pujant a l'espai des de la superfície del planeta, ni per què havien obert foc sobre ella i sobre el navili d'exploració imperial, que pretenia remolcar-la cap a la seguretat del punt de cita amb la flota Imperial, i havien seguit disparant fins que les dues naus quedessin convertides en lluents fragments per l'eternitat. Una observació prima facie de l'atac, fins i tot si es prescindia de les transmissions altament especulatives i plenes de fúria efectuades per l'almirall Larm des del navili d'exploració que havien pogut ser interceptades pels sensors, revelava sense cap dubte que aquell no era el tipus de desenllaç planejat per l'almirall Larm.

El núvol de restes del Protector i la seva escorta encara no havia acabat de dispersar-se quan tot l'esquadró d’Agulles va virar a l'espai amb la precisió d'una companyia de dansa i va començar a submergir-se en l'atmosfera, iniciant un ràpid descens cap a la superfície del planeta.

Quant a la incògnita de si el successor de l'almirall Larm hauria continuat l'atac –les seves forces seguien superant a les naus de la Nova República en una proporció de tres a un, i la petita flota d’en Han havia patit serioses pèrdues -en el cas que els navilis de l’almirall Daala no haguessin sorgit de l’hiperespai en aquell mateix instant per caure sobre les naus imperials com una negra onada de tenebres venjadores, ja mai arribaria a tenir resposta.

-La flota ha estat la meva vida des dels setze anys.

La Daala, immòbil amb els braços creuats, les cames separades i les negres botes fermament plantades a la coberta, va llançar una ràpida mirada de dalt a baix al Han. La cada vegada més intensa resplendor del planeta que brillava sota d'ells ja era suficientment potent per projectar gèlides ombres fantasmagòriques sobre el seu rostre. La sala davantera d'una llançadora de descens del model Sentinella Seinar comptava amb un visor corbat, i també incloïa petits luxes com un armariet-refrigerador que contenia vi i cervesa. Els rastres de condensació giraven i s'arremolinaven sobre el visor de transpariacer, de manera que l’almirall semblava estar aureolada per una suau claredat boirosa.

-Servei. Ordre. El triomf sobre les forces del caos... –La Daala va decantar el cap en el mateix instant en què el suau palpitar dels motors era alterat per la transferència d'energia motriu als feixos de repulsió. Un plec de sobtada duresa va aparèixer a la comissura dels seus llavis, l'empremta d'algun pensament ple d'amargor-. Dipositar tota la meva vida i tot el que hagués pogut arribar a tenir sobre l'altar de la flota, i em vaig sentir immensament satisfeta. I ara..., això.

-Bé, ho puc entendre -va dir en Han en veu baixa-. No ets l'única persona a la qual han traït al llarg de la història.

La Daala va obrir la boca per respondre amb algun sarcasme, però es va contenir i va tornar el rostre cap al visor. Més enllà de les filagarses de vapor que ondaven en l'espai i de la claredat que reflectien, la foscor plena d'estrelles era substituïda a poc a poc per un migdia de color blau cobalt.

-No -va acabar dient per fi, sense poder evitar que la seva veu es convertís en un suau xiuxiueig-. Potser no.

- Oh, mirin! -Va exclamar C3PO des de l'altre costat de la sala-. Totes les Agulles semblen haver efectuat un descens d'emergència. Hi són. Les veuen? -Un filet de fum començava a enroscar-se en l'atmosfera, que gaudia d'un dels seus rars moments de calma-. No entenc com han pogut mantenir una formació tan impecable mentre patien els efectes del que resulta obvi era una avaria del seu controlador central.

-Naturalment, si... Bé, potser serà millor que anem a recollir les restes d'un parell d'aquests trastos i esbrinem com podem aconseguir que tornin a avariar-se.

-Vostè coneix molt bé a la Leia Organa, Solo-va dir la Daala, continuant la seva conversa amb en Han com si C3PO no hagués ha parlat, i tot i que hi va haver un temps en el qual mai hagués reconegut al Han com un igual i en el qual no li hagués dirigit la paraula sense que la seva veu estigués plena de menyspreu-. Creu que el seu cap d'Estat serà capaç de mantenir-se allunyada dels sistemes de Chorios quant sàpiga fins a quin punt són valuosos?

-No sé què dirà el Consell -va murmurar en Han-. Però sí que sé que Lei..., que la seva excel·lència ha estat a punt de morir merament perquè es va negar a entremetre’s en els assumptes d'un planeta on no hi havia una majoria que aprovés aquesta classe d'interferències. Això vol dir que no crec que aneu a tenir cap problema mentre aconseguiu sent majoria a Pedducis.

Es va aixecar, va anar a reunir-se amb la Daala i va contemplar el món que per a ell només havia estat un nom fins aquell moment.

- Quina roca! I realment hi ha gent vivint allà baix?

En Chewbacca va udolar una observació.

-Oh, naturalment -va dir en Han-. Un miserable bloc d'edificis aquí i una mena de quatre cases perdudes en la llunyania, eh? Ja veig que estem en un dels centres de població més importants del sector.

-De moment, capità Solo, se m'ocorren molt pocs panorames més agradables que un planeta totalment desproveït de vida humana -va observar secament la Daala.

La balisa de guiatge de la superfície va portar a la llançadora no a la fortalesa d’en Seti Ashgad, sinó a l'estació artillera de Punta Lúgubre, que es trobava a setze quilòmetres de distància, allà on l'anomenada tendresa de vidres resplendents formava una mena de pista de descens sobre la qual ja hi havia un vaixell de càrrega lleuger.

-No sé quant de temps seguirà fora de servei aquesta estació -estava dient una dona de llarga cabellera blanca, prima, no molt alta i que es movia i parlava amb nerviosa eficiència en el moment en què es van obrir les portes de la llançadora-, però seria una idiota si no aprofités aquesta ocasió per treure un bon carregament de majie del planeta i intentés tornar amb alguna mercaderia. Estic segura que vaig a obtenir els millors preus de la meva vida. Vaja, vaja... Què tenim aquí? -Va preguntar, girant sobre els seus talons mentre en Han, en Chewie i els dos androides baixaven per la rampa d'abordatge i contemplaven els encegadors centelleigs del paisatge.

Les empremtes de la devastació causada per la tempesta de la Força jeien escampades sobre la grava en un radi de mig quilòmetre al voltant dels murs de la torre: masses de filferro espinós, bigues mig destrossades, armes fetes miques per la violència de la voluntat incontrolada d’en Beldorion... Tant els theranians com els seguidors del Partit Racionalista s'havien anat apropant als murs, i la plana s'havia convertit en una immensa zona d'estacionament per a lliscadors, motos aèries i co-pes que xisclaven, esbufegaven i es rascaven. Una caravana de theranians coberts de pols i vestits amb peces molt primitives havia sorgit del no-res i estava contemplant amb visible sorpresa els lliscadors, el vaixell de càrrega de l’Umolly Darm i l'esvelta i mortífera silueta de la llançadora de la Daala. Un instant després dues figures van sorgir de la multitud de theranians i van arrencar a córrer cap en Han i en Chewie.

En Han es va girar cap aquelles dues siluetes esparracades cobertes de pols, brutícia, sutge i sang..., i va veure que eren en Luke i la Leia.

- Han! -Va cridar la Leia.

Es va llançar als seus braços i el va prémer contra el seu pit, enganxant el rostre a la seva camisa i deixant-hi una gegantina taca de pols barrejada amb substàncies viscoses mig resseques. En Han va abaixar la mirada cap al rostre de la seva dona, i un segon després es va adonar que anava sense afaitar i que no s'havia tret de sobre el sutge i la pols negrosa després d'haver estat intentant reparar l'última bretxa soferta pels escuts defensius, que gairebé havia destruït al Falcó en els últims moments de la batalla abans que la Daala i la seva flota sorgissin de l’hiperespai.

- Leia!

S'estaven abraçant com un parell de col·legials, cadascun bressolant-se en els braços de l'altre, i en Han va sentir l'impuls, ridícul però gairebé irresistible, de fer-la girar entre els seus braços i començar a ballar.

-L’almirall Larm... -Va començar a dir la Leia.

-... ha quedat convertit en un nuvolet de pols espacial -va dir en Han, acabant la frase per ella-. La seva flota ha tornat a Antemeridià per obsequiar-lo amb un magnífic funeral. No crec que tornin per aquí.

- Saps què ha passat?

-Més o menys. La plaga s'ha estès a tres quartes parts del sector, i no sembla haver cap forma de detenir-la. Els nois de la Central Mèdica diuen que s'assembla molt a la Llavor de la Mort...

-És la Llavor de la Mort. -En Luke va anar cap a ells, coixejant visiblement i recolzant-se en un bastó, i vestit amb el mateix tipus de jaqueta encoixinada i folgada, la túnica esparracada que usaven els theranians-. I els..., els tsils Guardians han accedit a permetre que alguns Guardians surtin del planeta i vagin a les instal·lacions mèdiques del sector perquè siguin instal·lats en aparells que destruiran als drochs. Quant disposem dels vidres-fantasma intel·ligents per canalitzar la llum a través d'ells, no hauria de resultar molt difícil destruir els drochs allà on els trobem. L'únic que demanen a canvi és que els tornem tots, els vidres-fantasma, que han estat trets del planeta i programats.

- I com li vas a explicar tot això a Loronar?

-Els hi explicaré que si no accedeixen a cooperar farem pública tota la història del paper que han jugat en l'epidèmia -va replicar la Leia amb immensa dolçor-, i que aquesta divulgació anirà acompanyada per sancions tan severes que la seva corporació haurà deixat d'existir abans que transcorri una setmana.

En Han va assentir solemnement.

-D'acord, d'acord... M'has convençut.

-Quan els Guardians puguin sortir del planeta crec que Loronar ja no disposarà d'un mercat per les Agulles -va intervenir en Luke-. Els sistemes de control a distància funcionaven gràcies a què els controladors centrals imitaven les vibracions dels Guardians. Però ara, i fins i tot si són reprogramats, els vidres-fantasma esclavitzats per fi seran capaços de reconèixer les veus dels Guardians i les obeiran, perquè els Guardians són el seu..., la seva família, el seu altre jo. No hem d'oblidar que els Guardians són els vidres supervivents que han habitat aquest planeta des que es va formar.

»Els Guardians sabien que els drochs eren molt perillosos -si va seguir dient, dirigint-se a la Leia-. Van ser conscients de l’amenaça que suposaven quan la dinastia dels Grissmath va sembrar el planeta amb ells per matar els seus enemics polítics. Durant set segles i mig van fer quant van poder per evitar que els drochs aconseguissin del planeta. Envaint els somnis del profeta Theran i dels seus Seguidors, adoptant qualsevol forma que trobaven en ells i en la qual els humans estiguessin disposats a creure, i els van explicar que havien d’impedir que cap nau més gran que una ala-B s'enlairés de Nam Chorios perquè qualsevol nau més gran disposaria d'un blindatge prou gruixut per protegir els drochs de la radiació, però en realitat mai van dir res sobre impedir l'arribada de carregaments a gran escala. Ah, i en les profunditats de les muntanyes hi ha vetes d'una enorme riquesa mineral, platí i ivori de les roques que es pot exportar en quantitats prou petites perquè siguin irradiades i, tot i així, proporcionar beneficis més que suficients als que les extreguin...

-La qual cosa em sembla magnífic -va dir l’Umolly Darm, que s'havia acostat a ells juntament amb l’Àrvid i la seva tia-. Tot aquest assumpte dels vidres-fantasma mai em va agradar massa, la veritat... Són massa fràgils i els que tenen un color realment bo estan massa lluny, i amb una sola caixa d'aquests vidres ja n'hi havia prou per donar-me calfreds. Bé, aquest Oient dels theranians, ja ha estat parlant amb mi i amb l’Àrvid, i hem decidit organitzar una expedició per anar a la recerca d'un bon carregament d'ivori de les roques.

L’Umolly es va anar a corre-cuita, amb l’Àrvid saludant en Luke, en direcció al vaixell de càrrega que s'havia posat molt a prop dels murs de l'estació artillera.

La Leia es va tornar cap a la llançadora, i després va llançar una mirada interrogativa al Han.

-És una vella amiga -va dir en Han en un to més aviat sec-. Va aparèixer en l'últim moment per ajudar-nos. Vol mantenir una discussió diplomàtica amb tu i que li proporcions unes quantes garanties de cara al futur.

-D'acord -va dir la Leia, i va assentir-. Luke? -Va preguntar després, tornant-se cap al seu germà.

En Luke i en Liegeo estaven entre els theranians i estrenyien les mans dels genets que havien trobat al Luke al desert després d'haver estat enviats allà per les veus que parlaven dins de les ments dels seus Oients, i s'acomiadaven dels seguidors del Partit Racionalista i d’en Booldrum Caslo, la tia Gin i l'home que li havia donat allotjament. En Luke es va quedar immòbil durant un moment i va mirar al seu voltant, i en Liegeo es va tornar cap a ell.

-Serà millor que ens anem, en Luke -va dir-. He reiniciat els sistemes de l'estació artillera, i d'aquí a poc ja estarà en condicions de tornar a impedir que les naus s'enlairin d'aquest món. I a més -va afegir amb una suau dolçor en veure que en Luke titubejava-, crec que ja no et queda res més a fer a Nam Chorios.

«Tan a prop... -Va pensar en Luke amb desesperació-. He estat tan a prop... Si pogués dir-li...»

I per moltes tenebres que pugui enviar-los el món...

Es va recordar de com brillaven els ulls de la Callista sota la llum crepuscular que banyava les torres de Yavin IV, i del dolor que hi havia en la seva veu quan li va enviar aquell últim missatge.

Tinc la meva pròpia odissea...

«És que puc dir-li alguna cosa que no agreugi encara més el dolor que ja sent?»

-No -va murmurar en Luke-. Tens raó.

Va girar sobre els seus talons i va seguir la seva germana i en Han, i als androides, en Chewbacca i en Liegeo, fins a la llançadora. «Si més no ara tindré una raó per aixecar-me així que surti el sol -va pensar amb sarcàstica amargor-, tant demà com durant algun temps.» En Luke sabia que tornaria a aquell món per portar als Guardians quan els que havien sortit del planeta per crear l'aparell destructor de drochs tornessin i per tornar a Nam Chorios les restes dels vidres dels sindroides i les Agulles, que els Guardians intentarien rehabilitar i realinear després de la seva esclavitud.

I per esbrinar el que pogués sobre la Força tal com l’entenien els tsils i tractar d'entendre aquella civilització de ments intemporals.

Però sempre es preguntaria què seria de la Callista.

Es va aturar al final de la rampa per llançar una última mirada a aquell sol de freda claredat, a les estrelles crepusculars i els llits marins assotats pel vent, els erms de vidres multicolors i els immensos tsils cristal·lins.

En Liegeo li havia dit que la Callista tenia un camí propi que recórrer, i tenia raó. «Visitarà llocs als quals no puc seguir-la», va pensar en Luke.

L'única manera d'entrar o sortir de la torre de l'estació artillera era escalant els murs. Un theranià estava descendint àgilment per un cable, una silueta, la jaqueta carmesina i vels grisos li van semblar vagament familiars: en Luke va pensar que era el guerrer que havia llançat les granades durant la primera batalla que va presenciar en aquell planeta. Quan la silueta gràcilment desmanegada va arribar a terra i va començar a caminar cap al vaixell de càrrega de l’Umolly Darm, en Luke va veure l'espasa de llum que penjava del gruix cinturó de cuir i la llarga cua de cabells castany daurats que va quedar al descobert quan es va treure els vels..., i el cor li va donar una bolcada al pit.

 La Callista es va aturar al costat de la base de la rampa del vaixell de càrrega, a l'altre costat de la zona de descens, i es va girar cap al Luke. Sempre havia sabut quan la mirava, de la mateixa manera com en Luke sempre havia sabut quan els seus ulls estaven posats en ell.

Els dos van romandre immòbils durant un moment interminable. En Luke va pensar que la Callista es trobava en l'inici del seu llarg camí, i que ell es trobava en l'inici del seu.

I va aixecar la mà en un gest de comiat.

Les espatlles de la Callista es van relaxar i en Luke va poder sentir com la tensió abandonava el seu cos, i com la por de què tornés a creuar aquell tros de plana per obrir de nou unes ferides massa recents prenent-la en els seus braços es dissipava juntament amb aquella rigidesa.

El moment en què hauria pogut fer tot això ja havia quedat enrere.

«Intenta entendre-ho, Luke... Intenta entendre-ho, si us plau». El pensament va arribar amb tota claredat des d'aquella silueta immòbil. «Ho entenc.»

 La Callista va alçar la mà, i en Luke va sentir el frec impalpable del seu somriure.

Els sistemes antigravitatoris de la llançadora eren tan eficients que no hi havia cap necessitat de posar-se els arnesos de seguretat per a l'enlairament, encara que en Luke sabia que quan la nau comencés a moure’s estaria millor assegut. Va estrènyer el pas per arribar al costat d’en Liegeo mentre anaven cap a la sala davantera. En Luke sabia que el filòsof tenia raó. «Confia en els teus instints», li havia dit Obi-Wan i, per curiós que pogués semblar, pel que fa en Liegeo havia parlat d'estimar i de la llibertat, en Luke ja no va poder seguir negant per més temps el que li havia estat dient el seu instint.

Hi havia un temps per abraçar, i un temps per deixar en llibertat. I sempre hi hauria temps per a tot.

Va entrar a la sala davantera seguint en Liegeo, i la dona asseguda al costat de la boirina i el magnífic panorama que omplien el visor es va aixecar del seu seient.

-Excel·lència... -Va començar a dir aquella dona pèl-roja mentre dirigia la mirada cap la Leia, que havia entrat abans que ells.

Però després no va dir res més. Es va limitar a romandre totalment immòbil, com si s'hagués quedat paralitzada, mentre se li trasmudava el rostre i la duresa implacable de les seves faccions i aquella amargor terriblement adusta, que havia semblat ser tan part d’ella com el crani ocult de sota la pell, anaven desapareixent juntament amb el color.

I de sobte en Luke va tenir l'estranya impressió que hi havia un altre rostre ocult darrere d'aquells ulls verd maragda plens d'amargor. Era la cara d'una noia, i resultava gairebé irrecognoscible: era la cara d'una somiadora plena d'orgull i passió, i estava solcada per les cicatrius que li havien deixat els ganivets d'èxtasi dels seus somnis.

- Liegeo? -Va murmurar la Daala, incapaç de creure el que estava veient.

En Liegeo l'estava mirant com si es trobés davant d'un fantasma, però cap fantasma hagués pogut fer aparèixer semblant alegria en el rostre d'un home.

- Daala?

Van anar l'un cap a l'altre i es van aturar quan només els faltaven uns quants centímetres per tocar-se, com si, després de tota una vida de camins divergents i quan per fi havien arribat a la cruïlla, no s'atrevissin a permetre aquell contacte. Va ser la Daala qui va estendre el braç primer i li va agafar la mà.

- Has...? -Un titubeig va trencar la veu d’en Liegeo durant una fracció de segon-. Has caminat per un bon camí tots aquests anys?

-Ha estat un camí molt llarg -va dir la Daala, i la veu de la noia, la veu de la somiadora plena d'orgull, encara podia sentir-se per sota dels estralls de la batalla i dels anys. En Luke va creure veure com la mort abandonava els seus ulls, i com una vida llargament oblidada tornava a agitar-s’hi -. I alguns dels seus trams han estat molt, molt cruels amb mi... I tu?

-El meu camí ha estat molt llarg.

La Daala va alçar la mà, i les puntes dels seus dits van fregar la cara sense afaitar del filòsof.

-T'he trobat a faltar, Liegeo -va murmurar-. T’he trobat a faltar... Ja sé que sembla una estupidesa, però he trobat a faltar el fet de tenir algú amb qui parlar.

Els dits d’en Liegeo li van fregar la galta, explorant amb tremolosa sorpresa les empremtes dels anys, i després es van alçar per sostenir el pes color coure de la seva cabellera.

Mentre els contemplava, en Luke va pensar que la Daala sempre havia estat més forta que en Liegeo, i va comprendre que el fet de saber-ho era el que li havia permès deixar-la marxar i lliurar-la novament a la seva fortalesa.

Els seus llavis es van trobar, al principi merament en una primera i temorosa exploració, perquè els dos tenien molta por, i després per beure àvidament, com si mai poguessin tornar a satisfer la seva set per molt que beguessin. Els braços de la Daala van envoltar en Liegeo en un gest totalment incongruent amb la severitat militar del seu uniforme i en Liegeo la va estrènyer apassionadament contra ell, sense importar-li que la seva abraçada pogués xocar amb els obstacles de les medalles o el desintegrador.

Els altres ocupants de la sala havien deixat d'existir. Era com si la Leia, en Han, Chewie, els androides i en Luke haguessin estat esborrats de l'existència, i com si els vint últims anys s'haguessin esfumat amb ells.

Ningú es va sorprendre gens ni mica quan la Daala i en Liegeo van sortir de la sala, sense dir ni una paraula i agafats de la mà, per dirigir-se cap algun dels compartiments de la llançadora.

-Suposo que hauràs de deixar aquesta conferència per algun altre moment -va observar en Han, atraient a la Leia cap a ell sobre el negre cuir del sofà.

La Leia va sospirar i va recolzar el cap en la seva l'espatlla, sentint-se envaïda per un indicible cansament.

-Sí, suposo que sí.

Els braços del seu marit la van envoltar, forts i durs com la roca sota l'aspre lli de la seva camisa. En Han feia olor de suor salada i aïllants cremats, la seva barbeta era com paper de vidre sobre la templa de la Leia, i el seu alè era una suau calor viva que lliscava sobre la seva pell. L'única cosa que desitjava en aquells moments era seguir allà, on era, i quedar-se endormiscada a poc a poc.

En Luke estava contemplant la prima estela groga que deixava el vaixell de càrrega de l’Umolly Darm a mesura que s'anava allunyant del planeta, solcant l'atmosfera i sortint d'ella.

«No li passarà res -va pensar. Era com contemplar un ocell de caça que torna al bosc després d'anys de servitud quan el seu amo per fi el deixa en llibertat -. Està bé, i és forta... Algun dia trobarà el seu propi camí, i aquest camí la portarà a la Força i a la llum.» En Luke se sentia en pau amb si mateix, estranyament ingràvid i lliure.

L'aire blau va ser substituït per la foscor i els estels. Les siluetes de les naus de la flota es van fer visibles, arracades platejades suspeses en les tenebres, i en Luke es va trobar contemplant el món que havia buscat cada vegada que alçava la mirada cap al cel de Tatooine després d'haver complert els divuit anys.

I en Luke va pensar que la Callista li havia deixat en llibertat de recórrer el seu camí, fos quin fos el lloc on el portés i el final que pogués tenir el seu viatge.

Va sentir un suau so de passos darrere d'ell i va saber que era la Leia abans que les seves mans li freguessin les espatlles.

- Estàs bé? -Li va preguntar, i la seva veu era plena de preocupació.

-Sí -va murmurar en Luke-. Sí, Leia, sí...

FI

(Fi de la Trilogia de la Callista)