Reunió (Ep)

Anterior

EPÍLEG

Feia estona que el pont de l'Orgull de Selònia estava molt silenciós i només un grapat de tripulants treballava en els llocs situats al voltant d'una Leia asseguda a la consola de comunicacions. Els últims dies, la seva tripulació, i la de l'Enviduadora, havien estat molt ocupades netejant el que quedava de la força yuuzhan vong que va atacar Esfàndia. Però ara que havien disminuït aquestes activitats, es concentraven en preparar el retorn a Mon Calamari per tenir un merescut descans. El Falcó Mil·lenari estava fent el mateix, momentàniament atracat al Selònia mentre realitzava una revisió general i reparacions menors. La capitana Mayn havia donat permís a la Leia per provar l'antena amb el sistema de comunicacions del pont. Mentre esperava el senyal de la comandant Ashpidar, es distreia observant el planeta en els monitors que l'envoltaven.

Des d'òrbita, l'atmosfera grisa d'Esfàndia romania immutable. Banyada només per la llum de les estrelles i la fogonada ocasional d'algun motor, el planeta havia absorbit les recents injeccions d'energia tèrmica com un llac hauria absorbit una cullerada de sal, tornant en poques hores al seu estat de zero gairebé absolut. Mentre el mirava a través dels instruments de l'Orgull de Selònia, la Leia va esperar que les formes de vida brrbrlpp haguessin tornat a les seves rutines habituals, parlant entre elles i arrencant motes comestibles del dens aire on suraven. Es va preguntar quant temps circularien les històries de la batalla que havia portat la llum al seu món, i si això despertaria en la seva cultura una ànsia de sortir fora del planeta.

-Princesa Leia -guspirejà pel comunicador una veu amb tanta emoció com la d'un droide.

La Leia va deixar a un costat els seus pensaments.

-Estic aquí, comandant.

-L'enginyera Gantree ha completat les comprovacions preliminars de l'antena i l'ha declarat llesta per ser provada -va dir l'Ashpidar.

La Leia no va haver de simular entusiasme.

-Excel·lent. Digueu-li a Fan que estic impressionada.

-Així ho faré -la Leia va creure notar un toc d'orgull en el to monòton-. Pot començar a transmetre quan estigui a punt.

-Suposo que estarà vostè controlant-lo.

-Només per comprovar la qualitat del senyal i realitzar més calibratges.

-Entesos. Doni'm vint segons.

La Leia va tancar la línia i va activar el transponedor. Va teclejar el nombre de Mon Calamari, i gairebé immediatament va rebre el senyal de comprovació en verd. Per ara, bé, va pensar. Després va marcar el número privat d'en Cal Omàs, vagament conscient que havia de ser prop de mitjanit al distant món aquàtic.

-O tot o res -va mussitar per dins.

Segons després, a l'holoprojector apareixia el Cap d'Estat de la Federació Galàctica d'Aliances Lliures.

-Sigui qui sigui -va dir amb ulls plorosos-, més li val tenir un bon motiu per trucar-me al meu número privat a les...

-Què passa, Cal? He interromput el teu somni de bellesa?

Ell va pestanyejar allunyant la son, fent l'ullet des de l'holopantalla.

-Leia? Ets tu?

-És que ja no em reconeixes? -va dir la Leia simulant estar dolguda-. Segur que no ha passat tant de temps.

-No és això -va dir-. És que l'holo està una mica borrós. A més de què estic mig adormit!

-Em sap greu despertar-te, Cal -Va dir amb sinceritat-, però vaig suposar que voldries saber que hem reparat la base de comunicacions d'Esfàndia. Generis no trigarà a seguir-la.

-I no podia haver esperat a demà?

La Leia va somriure. Estava despertant-se, i la seva actitud rondinaire era cada vegada més simulada.

-M'hi jugo a què el gran almirall Pellaeon no triga tant a despertar-se.

-M'hi jugo a què el gran almirall dorm amb l'uniforme posat. Per què esmentes a Pellaeon? És que també hi és?

-Així és -va dir la Leia-. Igual que els ryn.

-Els ryn? Què tenen a veure ells amb res? -va sospirar, fregant-se els ulls amb els artells-. Igual hauries d'explicar-me el que està passant, des del principi.

-Podria portar un temps.

-Penso tornar al llit d'aquí a deu minuts, així que salta't l'explicació. Aquesta transmissió és segura?

-No. Almenys no per aquesta part. Però el que vaig a dir-te no és cap secret aquí. És de domini públic.

La Leia va resumir la batalla d'Esfàndia en les menors frases possibles. En Cal Omàs va assentir durant tot el relat. No va interrompre per preguntar, i ella va admirar això en ell. Un bon Cap d'Estat havia de confiar en el judici dels que tenia al seu servei, i en Cal Omàs s'estava convertint en un molt bon Cap d'Estat.

-Així que vau agafar al traïdor -va dir quan ella s'acostava al final del seu relat-. I vau rebutjar als yuuzhan vong. Un treball excel·lent, Leia. Heu descobert per què volien acabar amb aquesta base? És l'únic que segueixo sense entendre.

-En Han i jo vam interrogar a Tegg quan les coses es van calmar. L'únic que vam aconseguir treure-li és que Vorrik li va donar instruccions perquè enviés un senyal de socors des de la base quant acabés amb l'Ashpidar. El senyal s'hauria interpretat com que la base estava sent atacada per punyents naus txiss, i hauria acabat amb la base destruïda de veritat. No creiem que Vorrik ens hagués deixat intacte un recurs així.

-Així que creus que continuava aquesta maleïda estratègia d'enfrontar a uns veïns amb altres?

-Escampava confusió i discòrdia -va dir la Leia, assentint-. Per complet. Hauríem trigat segles a aclarir les coses, i qui sap el dany s'hauria fet per llavors. I atès el que li va passar al Luke a Csilla, en els dos bàndols hi ha faccions de sobres que no volen que treballem en equip. No seria difícil que una espurna així provoqués un incendi.

-Però no aquesta vegada -va dir, somrient aprovador-. Has fet un treball excel·lent, Leia.

Ella va somriure educada i va canviar de tema.

-Podem tornar sense problemes a Mon Cal?

-De moment, sí. Hem localitzat una mica de trànsit de reconeixement al final del sistema, però res que hagi intentat arribar fins aquí. Per cert que només hi ha hagut uns pocs atacs importants. En Sovv creu que s'estan reagrupant, reunint forces per a un gran atac.

-Igual que nosaltres.

-Exacte. Si estàs pensant a tornar, és bon moment perquè descansin els teus pilots.

-Entesos -va dir.

El rostre d'ell es va posar seriós.

-No vull arriscar-me a perdre un dels meus millors recursos, Leia. M'agradaria tenir-te aquí per si et necessitem. Puc enviar a altres a ocupar el teu lloc en els posts amb problemes de comunicacions. Ara que heu identificat el problema, serà més fàcil arreglar-ho.

-El crèdit li correspon a qui li correspon. Els ryn ho van fer per nosaltres, i ens van salvar d'una escaramussa molt lletja. Vull que se'ls concedeixi tot el respecte que es mereixen.

-Potser sí, però a Gron no li agradarà tractar amb ells.

-No creia que en Marrab estigués en posició de qüestionar una ordre. Després de tot, la seva xarxa d'espies no tenia ni idea del que està passant. I tampoc les altres xarxes d'espies, ja posats.

L'Omàs va assentir.

-Creu-me, Leia, entenc el teu punt de vista.

-Bona nit, Cal -Va dir ella, somrient-li amb afecte-. Tornarem a parlar aviat.

Quant es va tallar la comunicació, la Leia va tornar a enfonsar-se en el seient, usant aquest moment de silenci per tancar els ulls i sumir-se en els seus pensaments. La pau no va durar molt; segons després, la unitat de comunicacions reclamava la seva atenció amb un brunzit tallant.

La Leia es va inclinar cap endavant per parlar pel comunicador.

-És vostè, comandant Ashpidar?

-Ho sóc, princesa -va replicar la gotal-. Només volia fer-li saber que l'antena ha funcionat de manera adequada i que ens agradaria poder provar-la en una altra direcció, lluny del nucli.

-Potser puc ajudar-los en això -va dir la Leia-. Doni'm un segon.

Però, abans que pogués tornar a activar el comunicador, va sentir la veu del seu marit darrere d'ella. Girà el seient per mirar-lo i va veure com s'acostava a ella, esquivant als pocs tripulants que hi havia al pont.

-Aquí estàs -va dir, quan va arribar al seu costat-. La capitana Mayn va dir que podria trobar-te aquí.

-L'Ashpidar ha aconseguit arreglar l'antena. Ho estem provant.

Ell va assentir distret, com si no l'escoltés.

-Has vist a Droma?

-Últimament, no -va pensar un moment.- Va pujar amb nosaltres quan vam sortir de la base?

-Estic bastant segur que si. Però en aquest moment em concentrava a pilotar, així que... -va acabar la frase amb un encongiment d'espatlles mentre feia gest d'anar-se'n -. Bé, igual la Jaina ho sap.

-Abans que te'n vagis. Anava a veure si podia parlar amb Luke, per si t'interessa.

Un somriure familiar es va obrir pas en el seu aire preocupat.

-És clar, per què no? A veure com li va al granger.

La Leia va teclejar els codis de l'Ombra de Jade i va esperar mentre la xarxa buscava la signatura de la nau entre les moltes que hi havia a les Regions Desconegudes. Va trigar molt més que en trucar a Mon Calamari, però per fi el rostre de la seva cunyada va aparèixer en l'holopantalla, somrient obertament.

-Ah, ets tu -va dir la Mara, amb una expressió que no amagava la seva alleujament-. Per fi has pagat la factura, eh?

* * *

Elegància Consagrada va baixar d'entre els arbres, emetent un udol que va fer tremolar fulles i arbres. Milers d'ocells i insectes saltadors s'agitaven al pas de l'aeronau, brillant amb mil colors, dispersant-se amb frenesí, sumits en el caos. Trepadores de fines extremitats responien udolant i cridant al seu torn mentre saltaven agitats amunt i avall.

La Saba, segura a la góndola de la nau, descobria les dents en un somriure. L'aire era ple de sons i d'excitació. El sol era càlid i Mobus estava alt en el cel com un globus d'improbables colors.

La cacera havia conclòs. Zonama Sekot havia acceptat prestar la seva considerable ajuda a l'esforç bèl·lic. Encara quedava molt per decidir, sobretot la forma concreta en com contribuiria el planeta vivent, però el bàsic estava fet. S'havia aconseguit tot el que el mestre Skywalker s'havia proposat. Per fi podrien tornar a casa.

«A casa».

Aquesta idea li resultava menys amarga que en setmanes anteriors. La Saba es trobava còmoda al planeta vivent, malgrat les òbvies diferències que hi havia en clima i topografia entre Barab I i Zonama Sekot. L'aire era càlid fins i tot quan plovia. La humitat constant significava prestar atenció freqüent a les seves escates i urpes per assegurar-se no agafar una infecció de fongs, però res d'això era un problema insuperable. En els seus viatges havia visitat planetes menys acollidors.

Jabitha li havia deixat clar que podria quedar-se si volia, tot el temps que necessités. Era una invitació que apreciava i, sent honesta amb si mateixa, havia d'admetre que l'oferta era temptadora, tot i que encara no s'havia decidit en un sentit o un altre. Zonama seria un bon lloc on recuperar-se de les seves ferides, una cosa que no s'havia permès fer des de l'incident de Barab I. Almenys, no de forma adequada. La caçadora que hi havia en ella no li ho havia permès. Però ara s'adonava que era important. Quan tancava els ulls per pensar en el seu planeta, no volia veure els incendis que assolaven la seva faç sinó l'agresta bellesa de les seves antany grans muntanyes i valls. Quan dormia, els seus somnis no s'havien de veure turmentats pel rostre del seu poble en vessar-se de la nau esclavista, sinó el rostre de tots els amics i parents que tenia mentre es criava. Va decidir que havia arribat el moment de deixar de recordar al seu món natal en la mort, i recordar-lo només amb vida.

«Deixar de limitar-se a perseguir el moment -va pensar-, i perseguir també el futur».

-Preciós, oi? -va dir en Kroj'b, el company de l'aeronau, en seure al seu costat, mentre aquesta planejava sense esforç cap al camp d'aterratge.

-Aquezta ho troba... -es va prendre el seu temps per triar la paraula-. Exquisit.

-Gran part d'això va quedar destruït durant la travessia. Els boras, el tampasi, els animals -va fer un gest amb la mà que abastava tot el que es veia per la finestra de la góndola. La Danni, la Soron Hegerty i la Tekli escoltaven les paraules de l'home encara que aquest les dirigia a la Saba-. Van ser temps terribles. Molts ens vam amagar sota terra, en refugis especials que Sekot va fer créixer per a nosaltres. La foscor va cobrir el cel i cada salt en el buit espessia encara més aquesta foscor. El món va tremolar tant que vam témer que es trenqués -la mirada d'en Kroj'b es va perdre en el passat-. Tots vam perdre a algú.

-Aquezta zent la teva pèrdua.

Ell va somriure ensenyant les dents en agraïment per les paraules.

-Recordo el dia en què els refugis es van obrir la darrera vegada i els núvols es van aclarir a la fi. Vam veure Santuari al cel i vam saber que Sekot era feliç. Per fi havíem trobat la nostra nova llar. Va haver-hi celebracions per tot Zonama; balls, bon menjar, beguda... tantes rialles. Van durar una setmana, però com jo llavors era un nen, em van semblar tota una vida.

-Et preocupa la idea de tornar alz refugiz? -va dir la Saba, endevinant cap a on anava la història.

Ell va negar amb el cap.

-Em pensava que sí, però no.

-Encara que pot ser que així mai torneu a Santuari? -va preguntar la Danni des del banc contigu.

El pilot de l'aeronau va arronsar les espatlles.

-Suposo que vam tenir sort en lliurar-nos d'hostilitats durant tant de temps. I si Sekot pot marcar la diferència que creu el vostre Mestre Jedi, potser no sigui durant molt de temps. Sekot podria guanyar la guerra per a vosaltres, i potser després tornar aquí.

-No crec que vagi a ser tan fàcil -va dir la Hegerty, darrere de la Saba.

Un altre encongiment d'espatlles.

-Suposo que ho descobrirem aviat.

-He d'admetre -va dir la Danni-, que demostres més calma sobre això del que m'esperava.

-Sí -va dir la Hegerty-. Ho acceptes millor que gent com Rowel i Darak.

El corpulent ferroan va somriure en sentir això.

-Ja es faran a la idea. Estic segur. Quina altra sortida tenen? Sekot ha decidit, i hem de confiar en el seu judici. Si no ho fem, potser no hauríem de viure aquí.

-Estan espantats -va dir la Tekli-. La majoria ho estaria després d'un període de pau tan llarg.

-Ho sé -va dir en Kroj'b-. Però Sekot ens protegirà. I no serà com l'última vegada. Tots aquests llargs anys hem estat ocupats. Tenim en les serralades escuts planetaris que haurien de mantenir-nos sencers durant els salts, i ja heu vist que bé que es desenvolupa Sekot contra un atac de l'exterior -es va encongir d'espatlles-. Què cal témer?

La conversa va concloure quan l'Elegància Consagrada va iniciar el descens final fins a una extensió d'herba. La Saba va veure al Mestre Skywalker i Jacen Solo aturats al costat de la Jabitha i la personalitat Vergere de Sekot, al costat de l'Ombra de Jade. Els preparatius per al viatge començarien així que els visitants es relocalitzessin en una altra comunitat de la regió anomenada Distància Mitjana. Encara hi havia molt per organitzar i decidir, però la Saba estava segura que hi havien pres les decisions més importants. L'únic que quedava era dur-les a terme.

L'Elegància va baixar els últims deu metres amb una accelerada que va fer que l'estómac els hi donés una bolcada. La Saba i els altres es van agafar per mantenir l'equilibri fins que, segons més tard, l'herba alta del camp va acariciar la part inferior de la góndola. Llavors es van aturar, mentre el cos de l'aeronau es movia sobre ells en estranyes i hipnòtiques ondulacions.

Mentre els altres baixaven a terra per l'escala, la Saba es va quedar enrere, mirant al reposat paisatge que l'envoltava. Era verd i lluminós, i l'aire ric i revigoritzant. Zonama Sekot era una seducció temptadora. Però es va prevenir a si mateixa contra encapritxar-se massa del planeta vivent. Per bell que fos, contenia vida i mort en les mateixes proporcions que qualsevol altre lloc. La seva superfície bullia amb petites tragèdies. Per a res era un oasi davant els mals de l'univers. L'únic que havia fet la seva intel·ligència controladora era donar-li una finalitat, intentar mantenir-se fora de perill de l'exterior. Res més. Sekot, que havia demostrat sobradament la seva capacitat per ser cruel, era l'epítom de la mateixa naturalesa.

«Jacen li va dir que no lluités -es va recordar la Saba-, però tot i així ho farà. És aquest un acte d'una intel·ligència amant de la pau? O és el següent pas en la seva evolució presa fàcil a caçador?».

Va negar amb el cap. El concepte era massa gran per ocupar-se ara d'ell. Hauria d'esperar un altre moment, quan el futur es revelés.

Es va balancejar fins al costat de la góndola i va baixar per la grinyolant escala de lianes. Quan els seus peus van tocar el terra, va sentir l'aclaparadora sensació d'haver completat alguna cosa. La cacera havia acabat. S'havia redimit i proporcionat honor a la memòria del seu poble. Fos el que fos el que li reservava el destí, estava segura que podria enfrontar-s'hi.

* * *

La Jaina es va enfadar mentre l'oficial metge en cap de l'Orgull de Selònia li examinava el crani amb els seus llargs dits. Semblava estar trigant una eternitat i la forma en què taral·lejava feia que li resultés més irritant. La Jaina ho va suportar tot el temps que va poder abans d'apartar-se.

-Vinga, doctor, no pot donar-me una resposta clara? -va dir, mirant-lo als grans ulls vermells-. Em deixa volar o no? Tinc el peu completament curat.

Dantos Vigos es va tornar per escriure unes notes en l'historial de la Jaina.

-Un dia més.

-Quina diferència hi ha? -va objectar ella-. O estic a punt o no ho estic.

-Llavors no ho està -va dir en Vigos, tornant-se per a mirar-la amb els seus ulls vermells-. Miri, coronel Solo, entenc la seva impaciència per tornar amb el seu esquadró. Però la meva consciència m'impedeix donar-li el vistiplau per tornar al deure sense que hagi recuperat completament l'equilibri.

En Vigos va somriure, i la Jaina es va veure obligada a acceptar l'argument. Sabia que ell tenia raó. El seu sentit de l'equilibri no era molt bo des que es va colpejar el cap a Esfàndia. Aquell mateix matí, en un passadís del Selònia, la coberta s'havia mogut sota els seus peus quan menys s'ho esperava, i havia perdut el sentit de la direcció.

-D'acord -va dir amb poca elegància-. Però demà tornaré a la mateixa hora.

En Vigos inclinà el corretjós cap.

-Fins llavors, coronel Solo.

La Jaina va deixar la sala de reconeixements i es va dirigir als barracons de l'esquadró, grunyint tot el camí per la injustícia de la seva situació. El que arribés a la sala de l'esquadró i la trobés buida no va contribuir a alegrar-li l'ànim. Semblava que tots els altres havien sortit de patrulla o estaven ajudant als imperials a netejar el cel d'Esfàndia. Hi havia un bon munt de restes surant en el cel, qualsevol de les quals podia precipitar-se al planeta i danyar la recentment reparada antena, per no parlar d'alterar el medi ambient. Ara que l'Aliança Galàctica sabia que aquest món estava habitat, es prendrien mesures extraordinàries per assegurar-se que deixaven en pau als habitants.

Va agafar un seient i va observar pels monitors l'operació de neteja, durant cosa de mitja hora, de vegades fent algun suggeriment però sempre esforçant-se tot el possible per no interposar-se en el camí d'en Jag. Era completament capaç de dirigir l'esquadró sense ella, i sabia que no havia d'interferir. A mesura que la neteja de brossa orbital prenia forma, i les escombraries acumulades van augmentar de grandària fins a semblar un enorme i accidentat asteroide, no va poder seguir contenint-se i va trucar a Jag per suggerir que l'anomenés «la bogeria de Vorrik» en honor del comandant yuuzhan vong que havia donat la vida per crear-lo.

Estava tan concentrada observant les activitats del seu esquadró que ni tan sols va notar que la porta situada darrere d'ella s'obria i algú entrava.

-És mal moment?

La Jaina es va sobresaltar i va saltar de la cadira per tornar-se cap a la veu.

-Hola, Tahiri.

La jove va somriure mentre se li acostava. Portava el cabell groc pàl·lid molt més curt del normal en ella, i anava a tot arreu amb el vestit de combat posat, cordat fins al coll. Fins i tot portava sabates, una cosa al que la Jaina li costava acostumar-se. No sabia si la noia intentava amagar amb aquest abillament les cicatrius o si aquest uniforme li agradava a la seva personalitat combinada. En tots dos casos seguia sent una imatge molt distintiva. La seva expressió, fins i tot el seu somriure, era discreta i concentrada, com si es mogués a cegues i palpant per una cultura completament diferent.

Potser fos justament això el que passava, va pensar la Jaina. L'antiga Tahiri ho hauria trobat tot familiar, mentre que la Riina ho veuria tot per primera vegada. Ja no hi havia separació entre les dues personalitats, però la nova personalitat posseïa a les dues simultàniament. Suposava que havia de ser el contrari d'un déjà vu.

-Què puc fer per tu?

-Volia parlar -va dir la Tahiri-. Si tens temps.

La Jaina va tornar a seure.

-Tampoc és que tingui l'agenda molt plena.

La Tahiri va agafar una cadira situada davant on s'asseia la Jaina i es va asseure a la vora. Era tot energia continguda i concentrada. Li feia semblar molt madura malgrat la seva aparença juvenil. Les seves reobertes cicatrius s'havien curat deixant línies blanques i fredes.

-Volia dir-te que ho sento.

La Jaina va arrufar les celles.

-El què?

-Moltes coses. Desitjo que sàpigues que lamento el que et vaig fer passar per culpa meva. I, sobretot, em sap greu que et triessin a tu.

La Jaina va negar amb el cap, confusa.

-Escollir-me? Qui em va triar? Per fer què?

-Et van buscar a Mon Calamari. La Riina i el meu antic jo et van triar a tu, per diferents motius. Si algú podia ajudar-les, aquesta havies de ser tu.

La Jaina va combatre amb la complicació conceptual que la Tahiri es referís a les seves antigues personalitats com si fossin identitats diferents i es va concentrar en el que ella intentava dir-li.

-Recordo quan em va trucar l'antiga Tahiri -va dir-. Creia que l'Ànakin intentava matar-la. Era la Riina la qui parlava?

La Tahiri va assentir.

-En part, però també era jo, perquè seguia turmentada per la culpa. L'antiga jo sentia que havia abandonat a l'Ànakin per haver seguit endavant amb la seva vida. Creia que havia d'haver fet més per ell, fins i tot morir amb ell -hi havia llàgrimes als ulls de la jove, però contenia acuradament les altres emocions-. Estàvem a punt de col·lapsar mentalment, compartint un mateix cos, alguns records i poca personalitat. Cap volia que sobrevisqués l'altra, però crec que la Riina va ser la que primera que va saber el que havia de fer-se. Si no s'haguessin fusionat, les dues haurien mort, o perdut el poc seny que ens quedava. Quan el nostre fràgil equilibri s'enfonsava, ens vam lliurar a l'única persona que podia ajudar-nos, confiant que fes el que devia, encara que en aquell moment no sabés el que era.

-Crec que començo a entendre-ho -va dir la Jaina.

-Ens recordaves a l'Ànakin. Eres la seva germana, i nosaltres ens assemblem a ell en molts sentits. Sentíem que podíem confiar en tu. Estàvem segures que ens ajudaries en cas de necessitar-ho.

-Per acabar amb tot?

-O per rescatar-nos. El que calgués -l'expressió de la Tahiri era seriosa-. Jo, la nova Tahiri, la persona que ha heretat tot el que eren elles, estic agraïda perquè, nosaltres, et triéssim. Sempre estarem en deute amb tu pel que vas fer, Jaina.

La Tahiri va inclinar el cap i la Jaina va lluitar per trobar una manera d'alleugerir la situació. Havia vist el que els deutes pendents li feien a la gent.

-Mira, no té importància. Qualsevol hauria fet el mateix que jo.

La Tahiri es va aixecar i va assentir respectuosament.

-Gràcies per les teves paraules, Jaina, i gràcies per escoltar les meves.

La Jaina estudià a la jove que tenia al davant, preguntant-se qui era aquesta nova persona i com acabaria. Semblava quedar poc de la noia que un cop va ocupar aquest cos.

-Tahiri -va dir, quan la noia ja se n'anava. Aquesta es va aturar i la mirà-. Vull que sàpigues que, encara que és evident que has canviat, el que sento per tu segueix sent el mateix. Segueixo considerant-te una amiga.

Alguna cosa va canviar darrere dels freds ulls verds de la Tahiri, i per un moment la Jaina va pensar que anava a somriure.

A la porta hi va haver un soroll, i les dues es van tornar per veure al Han entrar a l'habitació.

La Jaina es va aixecar.

-Pare, què fas aquí?

-És que un pare no pot visitar la seva filla malalta?

-Jo no estic malalta!

-Retinguda a terra, llavors. És el mateix, no? -el somriure d'en Han era ampli, gaudint del joc.

Ella li va tornar el somriure.

-Com vulguis. Què és el que passa, digues?

-Em preguntava si no sabries per on pot caminar en Droma. No aconsegueixo trobar-lo per enlloc.

-Va sortir del planeta amb nosaltres -va dir-, però no sé què va ser d'ell després d'atracar. I tu, Tahiri? Saps...?

La seva pregunta no va arribar més lluny, ja que la Tahiri ja no estava a l'habitació. La Jaina va suposar que s'havia anat així que el seu pare va començar a parlar.

L'expressió del seu pare reflectia la seva mateixa sorpresa.

-Si que sap moure's en silenci quan vol -Va dir, afegint a continuació, amb una mica d'embaràs- esta...?

-Està bé, pare -el va interrompre la Jaina, anticipant-se a la preocupació del seu pare.

Va assentir, acceptant la seguretat de la Jaina.

-Suposo que segueixo inquietant-me una mica quan hi ha yuuzhan vong pel mig.

-Ho entenc, pare. De veritat que si. La Tahiri només necessita temps per assentar-se -va dir, abans de tornar al tema original-. Igual hauries de trucar al Selònia per si saben on podria estar en Droma. Algú ha hagut de fixar-se en ell.

El seu pare va riure.

-Estàs de conya? Estem parlant d'un ryn, recordes? Els éssers més ignorats de la galàxia. És el que fa que siguin tan bons espies -es va encongir d'espatlles-. El que suposo que no els perjudica en res.

-Què va fent la mare?

-Està al pont del Selònia, ajudant a provar l'antena.

-Potser m'uneixo a ella, per si vol una mica d'ajuda.

-Has d'estar molt avorrida -va dir el seu pare amb un somriure irònic.

* * *

Següent