Reunió (EpI)

Anterior

Ep I

-Cap d'ells? -el gran almirall Pellaeon va mirar amb sorpresa gens dissimulada a la imatge de la capitana Mayn de l'Orgull de Selònia-. Hi ha d'haver algú al comandament.

-Ha de recordar que no és una flota com les que estem acostumats a veure. Són poc més que un grup d'individus treballant junts, encara que sigui un grup nombrós. Pel que puc veure tampoc estan molt organitzats, cosa que resulta evident per la forma en què es dispersen. No es mouen en massa, sinó a poc a poc, aquí i allà, quan els ve de gust anar-se'n.

-I qui els hi dóna les ordres?

-La majoria amb els que he parlat diuen rebre ordres per mètodes inusuals. Cap coneixia l'existència dels altres fins que es van reunir al lloc acordat a esperar que vostè els hi donés el senyal. La majoria ni tan sols havia sentit parlar d'una xarxa ryn fins que els hi vam explicar nosaltres. Pel que a ells respecta, només estaven tornant un favor que algú els hi va fer un altre en algun moment de l'any passat. Semblen estar tan a les fosques sobre això com nosaltres.

Tot aquest concepte desconcertava al gran almirall, alhora que no podia evitar sentir-se impressionat per la forma en què treballaven els ryn. Era el sistema de cèl·lules més informal possible. Cada membre actiu de la xarxa ryn estava en contacte amb només dos o tres membres immediatament pròxims, però no més; així no hi havia possibilitats de què algú seguís el rastre fins al cim. Però havia d'haver un cim, o almenys un lloc on es generés. Havien d'arribar d'alguna part...

-Bé, doncs ara nosaltres els hi devem el favor a ells.

-Això sembla. Suposo que és la idea.

En Pellaeon va assentir.

-Aquesta gent no només està al corrent del que passa en els punts foscos de la galàxia, sinó que estan ajudant-nos a recuperar-los.

-No hi ha res com lluitar braç a braç perquè es creï un llaç entre complets desconeguts.

-Fins i tot entre vells enemics -va dir en Pellaeon amb un mig somriure.

-He d'admetre, almirall, que al principi estava... recelosa de vostè. Vaig creure que podia estar ocultant alguna cosa -La Mayn va fer una pausa-. Voldria dir-li que espero que disculpi les meves sospites. A vegades és difícil treure's els costums de tota una vida.

El somriure d'en Pellaeon es va ampliar.

-No m'importa el que la gent pensi de mi, capitana, sempre que sàpiga obeir ordres.

-Jo acato les ordres encantada, senyor, sempre que siguin bones.

En Pellaeon va llançar una riallada.

-Ha estat un plaer treballar amb vostè. Espero que no sigui l'última vegada que servim junts.

-Estic segura que tornarem a fer-ho, almirall. Encara queden moltes batalles per lliurar.

En Pellaeon va moure el bigoti.

* * *

-En els meus viatges he visitat molts sistemes -va dir la imatge de la Vergere-. I cap de les cultures que els habitaven deixava de tenir hostilitats en major o menor grau.

En Luke escoltava atentament el que li deia Sekot, encara que mirava fixament l'espectacle de l'aeronau descendint a l'herba. Podia veure com s'agitava la pell de criatura gegant en lliscar per l'aire. Tot el seu cos es va flexionar, detenint-s'hi amb els seus passatgers a menys de mig metre del terra.

-He vist batalles que devoraven ciutats senceres, i de vegades països sencers -va continuar Sekot-. És gairebé com si el desig de guerra s'hagués propagat com la pesta per entre les formes de vida d'aquesta galàxia.

-No tota la vida intel·ligent desitja la guerra -va dir en Luke, mirant com els passatgers desembarcaven de la góndola-. Els Jedi dediquen els seus esforços en aconseguir la pau.

-Pel que he vist, la pau no sembla ser l'estat natural de l'univers -va dir Sekot.

En sentir això, en Luke es va girar cap Sekot.

-Em sorprèn que algú com tu, que se suposa en contacte amb la Força vivent, pugui pensar d'aquesta manera.

-Tant com em sorprèn a mi que algú tan petit com tu presumeixi de saber quines són les inclinacions morals de la Força vivent.

En Luke va mirar de front la seva imatge, somrient.

-La primera nit que vam arribar aquí, Jabitha li va dir una cosa semblant al meu nebot -la magistrada va mirar en escoltar això, però no li va interrompre-. Ella es va indignar perquè Jacen s'atrevís a parlar per la Força vivent. La implicació era que algú tan petit dins del gran cosmos no hauria de presumir de parlar en nom d'una cosa tan poderosa. Però el fet és que la Força vivent pot triar a qui vulgui. La mida no importa. El Mestre Yoda era més petit que qualsevol dels que som aquí, però era la persona més sàvia que he conegut mai, a més d'un dels mestres Jedi més poderosos que han existit. Sekot, posseeixes un poder que va més enllà del que pugui imaginar qualsevol ésser viu, però això no vol dir que la teva connexió amb la Força sigui més gran.

La imatge de la Vergere va mostrar la seva aprovació amb un somriure i un assentiment.

-Ets savi, Mestre Skywalker -va dir Sekot-. Crec que en els dies vinents em proporcionaràs moltes respostes a les preguntes que encara tinc sobre la Força.

-Serà el principi d'un llarg viatge per a tothom. Crec que per quan acabi haurem après molt l'un de l'altre -llavors, va mirar a la magistrada-. Com marxen els preparatius, Jabitha?

-Els preparatius per a la partida estan ben encaminats -va dir ella-. Zonama ha vist molts canvis en els últims tres dies.

-O no s'han vist -va dir en Jacen, referint-se a la intensa activitat elèctrica que havia enfosquit molts llocs al voltant de l'equador del planeta.

La Jabitha va riure. Sekot i ella semblaven haver-li agafat afecte al nebot d'en Luke.

-Si desitjaves saber el que fèiem, només havies de preguntar-ho.

-No passa res -va dir en Jacen-. Tinc la sensació que no hi hauria entès ni la meitat del que em diguéssiu.

Els altres es van unir a ells abans que algú pogués replicar. La musculosa cua de la Saba xiulava en fregar l'herba. La Hegerty sostenia un sarró ple del que semblaven artefactes ferroans, a jutjar per les parts que sobresortien d'ell. El borrissol de la Tekli estava estarrufat sota la suau brisa, i la Danni es movia per posar-se a prop d'en Jacen, encara una mica temorosa de la seva escorta ferroana.

La Darak i en Rowel es van mostrar molt més civilitzats amb els seus convidats ara que Sekot els havia acceptat oficialment. No només s'havien presentat voluntaris per acompanyar en una gira per les rodalies als quatre que no participaven en les discussions del futur, sinó que s'havien assegurat que les seves estances fossin més que adequades, gairebé opulentes, i que se'ls tractés amb deferència. Això va suposar un canvi dramàtic en la relació amb els nadius, i en Luke es preguntava de vegades si no seria que Sekot els hi havia demanat que fossin educats, o si hi havia forces més subtils en acció. Potser viure en les energies vitals d'una ment de la mida d'un planeta els fes viure més en sintonia amb els seus pensaments del que creien. Per descomptat no hi havia signes de l'hostilitat amb què els havien rebut quan van aterrar. Fins i tot en Senshi es mostrava amistós, un cop lliure de la influència persuasiva de Sekot.

-Vam anar a les ruïnes -va dir la Danni al Jacen.

-Són increïbles -va dir la Hegerty excitada-. Ni t'imagines el que hi vam trobar!

En Luke es va sorprendre somrient davant l'entusiasme de la científica de cabell gris, però només mig va escoltar el que volia dir-li sobre les espècies indígenes en relació amb els ferroans. No la culpava per la seva excitació. Després de tot, Zonama Sekot era un món ple de secrets i misteris a l'espera de ser descoberts. Havia de ser un somni fet realitat per a qualsevol científic.

-Luke! -la veu de la Mara es va obrir pas entre els seus pensaments, i es va tornar per a veure-la apropant per l'alta herba.

-Tots els sistemes en marxa? -va preguntar.

-Millor que això. Tornem a tenir contacte amb Mon Calamari.

En Luke no va dubtar. Es va excusar del grup i va córrer amb la seva dona de tornada a l'Ombra de Jade seguit de prop per Jacen. Estar desconnectat de la resta de la galàxia tot el temps que havien estat a Zonama Sekot no li havia agradat gens. Qui podia saber el que li havia passat a la guerra? A la Leia i al Han? O al Ben?

R2-D2 va xiular tranquil·litzador quan va passar corrent pel seu costat. A l'holoprojector titil·lava el rostre allargat i aristocràtic d'en Kenth Hamner. Movia la boca, però no hi havia so.

-No he dit que fos perfecte -va dir la Mara, asseient-se en el lloc de pilot i manipulant els controls-. Però estem rebent un flux de dades. Sembla que no ha passat res dràstic mentre estàvem desconnectats.

En Luke va repassar les línies de text que baixaven en una pantalla situada darrere d'en Hamner, que havia deixat de parlar en adonar-se que no el sentien. En Luke va somriure i va assentir per indicar que les coses anaven bé pel seu costat. Poc més podia fer.

-Espera un moment -va dir la Mara-, sembla que tenim un altre missatge per un canal diferent -la imatge es va apagar i va ser substituïda per una altra molt més clara que va fer que la Mara somrigués obertament-. Ah, ets tu -va dir a la imatge de la Leia-. Per fi has pagat la factura, eh?

En Jacen es va inclinar sobre l'espatlla de la Mara.

-Mare!

La germana d'en Luke va somriure alleujada en veure el seu fill.

-Hola, Jacen.

En Jacen arrufà les celles.

-Des de quan té el Falcó un sistema hologràfic?

-Des de mai -va ser la rèplica del seu pare, que es va inclinar al costat de la Leia-. Ara estem en el Selònia. Com van les coses per allà?

-Ara bé -va dir en Jacen-. Però començava a estar preocupat en no haver comunicacions.

-Sí -va dir en Han-. Ho sentim. Els vong ens han tingut ocupats.

-Van eliminar les bases transmissores de Generis i Esfàndia -va explicar la Leia-. Acabem de recuperar-les i posar en marxa la d'Esfàndia, però Fan Gantree, l'enginyera d'aquí, encara intenta reparar el dany. Encara falta temps perquè les comunicacions tornin a ser òptimes.

-Per què van atacar les bases transmissores? -va preguntar la Mara-. Tampoc és que siguin uns nòduls de comunicació molt importants en el nostre esforç de guerra.

-Crec que els yuuzhan vong intenten interposar-se entre les Regions Desconegudes i nosaltres -va dir la Leia-. Igual per impedir que els Txiss se'ns unissin contra ells.

-Això pot ser part del motiu -va dir en Luke.

-Jacen! -va dir en Han. El seu somriure tort no podia amagar l'alegria d'un pare de veure el seu fill viu i bé-. Com estàs, noi? Segueixes posant als teus oncles dels nervis?

-Sempre -En Luke va sentir que la mà d'en Jacen li estrenyia l'espatlla-. Com està la Jaina?

-Té un bony, però a part d'això està bé.

-I en Jag?

-Molt ocupat supervisant als nostres nous aliats -va dir la Leia.

-Hauríeu de veure'ls -va intervenir en Han-. No tenen dues naus iguals, no tenen un comandament centralitzat... -En Han va moure el cap incrèdulament-. És de bojos.

-De qui esteu parlant? -va preguntar la Mara, arrufant les celles.

-Dels ryn -va dir la Leia, bellugant després el cap-. És una llarga història. Però sense amics, i han marcat la diferència quan importava. Ens alegrem de tenir-los a bord.

-Què tal la Danni? -va preguntar en Han-. Com li va?

-Es posarà bé -va dir en Jacen-. Tothom està bé. Això ens agrada molt. Ens costarà anar-nos d'aquí.

-Exactament on és aquí?

-Zonama Sekot -va dir en Jacen, somrient obertament.

-Ho vau trobar? -La Leia semblava molesta perquè no hagués estat el primer que li diguessin-. Per què no ho has dit abans, Mara?

-Volia deixar aquest honor al Luke.

La Mara va somriure al Luke, i una onada d'excitació li va recórrer davant el que implicava això, una cosa que fins aquell moment no havia tingut oportunitat d'apreciar per complet. Va assentir, somrient.

-Sí que ho hem trobat. Contra tot pronòstic.

-És tot el que esperaves que fos, Jacen? -va preguntar en Han.

-És bonic, pare... I més poderós del que ens atrevíem a esperar. És...

En Jacen titubejà, intentant trobar les paraules adequades.

En Luke podia comprendre la dificultat del seu nebot. Com explicar amb paraules tot el que representava el món vivent? O l'impacte de trepitjar la seva terra, sentir-se envoltat en la seva força vital?

-És meravellós -va dir finalment.

-Però tornarà amb vosaltres? -va preguntar la Leia, amb una expressió que suggeria que temia la resposta.

-En una setmana estarà a punt per sortir -va dir en Luke-. Vaig pensar que podíem quedar-nos fins llavors per desentranyar alguns dels seus misteris.

-Felicitats a tots -va dir la Leia-. Són les millors notícies que em donen en mesos.

La imatge titil·là, per redefinir-se millor.

-Perdó per això -va dir la Leia-. Encara estem ajustant la transmissió. Igual hem d'escurçar això perquè puguin recalibrar les antenes.

Encara que era trist perquè això posava punt final a la comunicació, en Luke se sentia profundament tranquil·litzat a un altre nivell. La seva família i la seva llar estaven fora de perill. Si li hagués passat alguna cosa al Ben o les Goles correguessin perill, la Leia ho hauria esmentat. Quan les antenes estiguessin ben calibrades, podria connectar amb el refugi segur del seu pare i fer el possible per mantenir-se al dia.

I es va prometre que, quan acabés la guerra, recuperaria el temps perdut amb el seu fill. Sabia el que era créixer sense un pare, i no volia que en Ben passés pel mateix.

-Què tal Tahiri? -va preguntar en Jacen, amb una nota de serietat suavitzant el seu to normalment alegre-. Com està?

En Han i la Leia van intercanviar una mirada.

-Això també és una cosa difícil d'explicar -va dir la Leia.

-Ha... Ha canviat -va dir en Han.

-A millor? -va preguntar en Jacen amb rudesa.

La Leia va assentir.

-Encara intenta saber qui és, però estic segur que ho descobrirà.

-Quin nom ha triat? -va preguntar en Luke.

-Segueix anomenant-se Tahiri, però... -La Leia es va interrompre de sobte, i va mirar al seu germà amb ulls entretancats-. No em diguis que sabies el que anava a passar-li.

-Ho sospitava -va dir en Luke-. Vaig pensar que només necessitava temps per aclarir-se i una oportunitat per provar-se a si mateixa.

-Bé, però ho ha fet -va dir la Leia.

La notícia li va inundar d'alleujament.

-Llavors suposo que bé està el que bé acaba.

-Això sembla -va dir en Han-. Nosaltres tornem a Mon Cal a fer reparacions i fitxar amb el nostre estimat líder. Igual té noves ordres per a nosaltres.

-I caldrà integrar els ryn a la nostra xarxa d'intel·ligència -va dir la Leia-. No sé com s'ho prendran els nostres espies habituals el fet d'haver de treballar amb els nostres nous amics, però segur que podrem fer que els acceptin.

-Viatgeu amb seguretat -va dir en Luke-. D'aquí a un parell de setmanes ens veurem a Mon Cal.

La Leia va assentir.

-Que la Força t'acompanyi, Luke.

L'holograma titil·là i es va apagar per complet.

-I a tu, germana -va murmurar cap a on un instant abans havia estat la imatge de la Leia.

Va romandre en silenci una llarga estona, subjectant la mà de la Mara i pensant en la seva família, dispersa en tantes direccions per tota la galàxia. Algun dia la veuria reunida en temps de pau, si tot anava bé amb Zonama Sekot.

-Pas a pas -va dir la Mara, com si li hagués llegit la ment.

I igual era així, va pensar. A vegades li semblava com si els ulls verds de la seva esposa poguessin veure en la seva ànima.

-El viatge ens canvia, Mara. Ja no som els mateixos que quan vam partir.

-Així és la vida, amor meu. Sense canvi, podríem donar-nos per morts.

En Luke va somriure, sentint-se ple amb la calidesa del seu amor. Hi havia tantes coses que volia experimentar en el futur, i totes amb ella. Només havia d'arreglar el problema yuuzhan vong i estava segur que tota la resta es redreçaria.

-Jacen, vols...?

En Luke es va tornar per demanar al seu nebot que s'assegurés que la Jabitha i Sekot no s'inquietaven fora de la nau, però Jacen se n'havia anat ja.

-Tu creus que l'hem avergonyit? -va dir en Luke.

-Potser -va dir ella-. O potser només està gelós del que tenim tu jo.

En Luke va guardar silenci per un moment.

-No ho sé, però no ho crec.

* * *

La Danni parlava amb la jove ferroana, Tèscia, a l'abric d'un Boras. El sol de la tarda escalfava l'aire fent-lo pesat, però gairebé feia fresca a l'ombra. La mala herba semblava plena, com si en qualsevol moment pogués apartar-se per descobrir una nova forma de vida.

En Jacen es va aturar per recolzar-se en una arrel que sobresortia del terra i les va escoltar.

-I llavors, vull veure d'on va venir l'Ànakin, i l'Obi-Wan -deia la nena.

-Et refereixes a Coruscant? -va preguntar la Danni, mirant a Jacen i oferint un somriure fugaç abans de tornar a mirar a la noia.

-Sí -va dir la Tèscia-. Ha de ser un lloc sorprenent!

-Ho era -va dir la Danni-. No sé l'aspecte que tindrà ara.

-Anirem allà -va dir la Tèscia-. Anirem allà, trobarem als Forasters Remots i reconstruirem el món de les ciutats.

-Espero que tinguis raó, Tèscia -La Danni va apartar del front de la noia un floc de rebel pèl ros-. De veritat que ho espero.

La noia va somriure a la seva nova amiga i van començar a discutir on anirien primer, quan Coruscant tornés a ser un lloc segur.

«Serà el planeta qui parla -es va preguntar en Jacen mentre escoltava-, o només és una nena que ha crescut sentint històries de llocs llunyans que mai va somiar arribar a veure?».

Fos quin fos l'origen d'aquest impuls, Jacen es va preguntar què passaria si Zonama Sekot ajudava a l'Aliança Galàctica a tornar la pau a la galàxia. No hi havia una solució fàcil. Els seus records de Coruscant eren una barreja de coses bones i dolentes que abastaven tota la vida. Una part d'ell se sentia temptada a donar suport a la demolició de la ciutat planetària des del cim del més alt dels gratacels fins al soterrani més profund, per així poder construir una cosa nova en el seu lloc, però qui decidiria que s'havia de substituir? Qui es mereixia aquesta responsabilitat?

Li va distreure una rialleta provinent de la mala herba. Va alçar la mirada per veure la imatge de la Vergere parada a prop seu, la cresta emplomada ballant sota la brisa virtual.

-Les coses vénen i van, Jacen Solo -va dir Sekot-. Els dos ho sabem.

-M'estàs llegint la ment? -va preguntar.

-Potser. A vegades et preguntes per què et vaig despertar a tu primer quan vau arribar aquí. Ho comprendràs amb el temps, juntament amb moltes altres coses.

Ell es va mirar les mans un moment.

-Tant de bo no te m'apareguessis amb aquesta forma. Em resulta desconcertant.

-Prefereixes aquesta? -va preguntar el nen que un dia seria Darth Vader.

Es va enfrontar tan directament com va poder a la pertorbadora mirada blava del seu avi.

-Per què has de prendre una forma concreta? Per què no pots ser qui ets?

-Perquè no pots ni començar a comprendre qui sóc -va dir Sekot, tornant a la imatge de la Vergere-. La teva comprensió té límits, com els té la meva. Només que la meva és d'un ordre molt superior a la teva. No t'ofenguis, Jacen Solo, però el que estigui parlant amb tu és com si tu parlessis amb un àcar que s'arrossegués per la teva pell. De veritat creus que aquest àcar podria comprendre't si li parlessis amb normalitat? Creus que podries sentir la seva resposta si escoltessis amb les teves orelles normals? -Sekot negà amb el cap de la Vergere, responent a la seva pròpia pregunta-. Doncs, és clar que no. Per poder comunicar-se entre escales d'existència tan diferents, una o les dues parts han de canviar. De moment, jo estic disposat a fer aquest canvi.

-Només de moment? -va repetir en Jacen.

-Veurem què ens reserva el futur.

L'expressió de Sekot era de preocupació, no amenaçadora, però Jacen se sentia clarament inquiet per la conversa. En què s'estaven ficant? Estaven tractant amb una criatura que estava literalment fora de la seva comprensió. Qui sabia quins eren els seus motius o objectius? Si tenia alguna agenda oculta?

-Saps què és el que jo anhelo? -va preguntar el planeta vivent a través de la imatge de la Vergere.

En Jacen va arronsar les espatlles.

-Pau? Consciència? Una consciència neta?

-Es necessiten totes aquestes coses per tenir una bona vida. I totes elles tenen un preu.

-Llavors, és això el que vols? Pagar el preu i guanyar-te una bona vida?

Sekot va somriure amb la cara de la Vergere.

-Crec que és el que volem tots, Jacen Solo.

Amb aquestes paraules, Sekot es va esvair lentament i en Jacen es va quedar sol per meditar-hi.

* * *

La Tahiri estava en un dels hangars buits del Selònia. No és que s'ocultés allà, però sí que volia estar fora del camí dels altres. Li proporcionava una excusa per treballar la seva tècnica. Des que havia fusionat les dues parts del seu ésser, havia lluitat per assimilar alguna cosa més que formes de pensar, de parlar i de ser. La Tahiri i la Riina lluitaven de forma molt diferent i necessitava refinar les seves tècniques per poder-les incorporar de manera efectiva la propera vegada que entrés en combat.

Mentre lluitava amb ombres, passant-se el sabre làser d'una mà a l'altra i donant poderoses puntades, saltant amb elegància i colpejant en l'aire amb eficaç punteria, la seva ment realitzava un comentari constant: salt Jedi en la Força, clau asth-Korr a la gola, puntada voladora del poble de les sorres, doble cop de puny kwaad...

-Per què vas deixar que se n'anés?

La veu provenia de darrere d'ella i va aixecar ressons en l'hangar. La Tahiri no va interrompre el ritme ni per un moment. Sabia que arribaria vint segons abans que aparegués a l'entrada.

Va realitzar un últim i elegant salt i va aterrar sobre dos peus, de cara a Han Solo. La Tahiri va apagar el sabre làser, va tornar el mànec a la cintura i va caminar tranquil·lament cap a ell.

-Que marxés qui? -preguntà, encara que sabia a qui es referia.

-Droma! -la veu d'en Han estava carregada de frustració-. Estava preocupat per no haver tingut notícies seves des que vaig atracar, així que vaig començar a preguntar per aquí. La capitana Mayn em va dir que una nau ryn anomenada Cercador de Fortuna va atracar un temps en el Selònia no fa molt, i ara en Jag m'informa que Sols Bessons va escortar aquesta nau fins al seu punt de salt a l'hiperespai. Per descomptat, no sap si en Droma anava o no a bord, però suposo que tu sí que ho saps, ja que vas ser tu qui va sol·licitar aquesta escorta. Així que tornaré a preguntar: Per què vas deixar que se n'anés?

La Tahiri va arronsar les espatlles en resposta.

-Perquè ell m'ho va demanar.

En Han va donar dos passos dins de l'hangar. La seva expressió era indefinida, ferida, encara que ell mai ho admetria. Diria que estava enfadat perquè l'havien enganyat. Però en realitat no hi havia cap engany, és que no l'hi havien explicat.

-Per què a tu? Per què no m'ho va demanar a mi?

La Tahiri sabia que aquesta era la qüestió. En Han era transparent per a ella; podia veure a través de la seva reserva amb la freda claredat d'un guerrer alienígena i llegia els seus pensaments amb la sensibilitat d'un Jedi. En certa manera, ho sentia per ell.

-Perquè sabia que li faries preguntes. Pertanys massa al sistema que ell intenta torejar. Hi ha un límit a la forma en què poden solapar les coses abans que els membres de la xarxa ryn perdin allò que els fa especials i acabin sent com tu: cecs a les subtileses vulnerables quan no et pots permetre ser-ho. A hores d'ara, ell i tu heu de mantenir-vos distanciats fins que hi hagi pau.

En Han negà amb el cap.

-Droma no és part d'aquesta xarxa. El van rebutjar.

Ella va somriure davant la seva ingenuïtat.

-Et recordes d'Onàdax?

-Onàdax? Què té a veure això amb...?

-Droma em va donar un missatge per a tu -li va interrompre amb suavitat-. Que et digués que espera que la propera vegada siguis una mica més oportú. I que segueix sense voler els teus diners.

-Més oportú? Diners? -la confusió es va tornar de seguida en realització-. El mala peça que em va interrogar en aquell bar! Aquest era en Droma?

Ella no sentia cap plaer per la forma en què l'havien enganyat.

-Provocà la revolta a Onàdax per cobrir la teva sortida, i de pas la seva. Portava sis mesos dirigint la xarxa ryn des d'aquell lloc, el bar. Va dir que van ser tres mesos més del que li hauria agradat, però que havia necessitat tot aquest temps per assegurar-se que tot anava com cal; una vegada va estar segur d'això, va poder anar-se'n. Quan es dirigeix ​​una organització tan secreta, em va dir, un no s'ha de quedar quiet massa temps. La seva fortalesa resideix en la seva...

-Espera un moment -va dir en Han, negant desconcertat amb el cap-. Dirigia l'organització? Droma? El ryn?

-Té sentit per poc que ho pensis. La teva relació amb ell li va proporcionar una posició molt elevada a ulls de tots els ryn. La seva espècie portava molt temps sense un cap, encara que tampoc és que vulguin el que nosaltres considerem un cap. Són nòmades, van néixer per vagabundejar i, per tant, ser constantment explotats. S'espera que recorrin la galàxia, així que pocs oficials de seguretat els detenen, fora de l'assetjament habitual. I quan algú veu un ryn treballant, es tendeix a deixar-lo en pau. Els ryn van a tot arreu, ho veuen tot i parlen incessantment uns amb altres mitjançant notes, cançons i rumors que solen passar-se a través dels vaixells de càrrega. Són polissons habituals, així que poca gent sospita alguna cosa quan es troba un ryn on no se suposa que ha d'estar -es va encongir d'espatlles-. El que ha fet és agafar el que la majoria de la gent considerava una debilitat ryn i convertir-la en un recurs.

-Qui ho hauria dit? -va mussitar en Han amb un somriure corbant una comissura de la boca.

Ella va assentir.

En Han negà amb el cap, perdent el somriure.

-Segueixo sense entendre per què havia de marxar tan aviat. Ni per què no podia explicar-m'ho tot això en persona.

Ella es va enfrontar a les clares a la seva incomprensió.

-Com més gent sàpiga d'ell i això de la xarxa ryn, més perill correrà. Quantes menys proves hi hagi de què la dirigeix ​​ell, més segur serà. La seva família no el trairà, i tampoc tu, però hi ha gent no tan propera a la que no hi té per què confiar. Els ryn han après per la via dura a no dipositar la seva fe en els estranys.

-I què passa amb tu? Jo hauria suposat que ets més estranya per a ell que jo.

-Donats els informes que havia rebut d'en Goure a Bakura, a més dels del ryn de Galantos, es va oferir a acollir-me en el moviment.

-El que m'estiguis explicant això implica que no vas acceptar l'oferta.

Ella va negar amb el cap.

-Em vaig sentir temptada, per un moment, però em vaig decidir en contra. Almenys de moment.

La veritat és que era massa aviat per decidir què faria amb ella mateixa. Ja no intentava caminar per dos senders divergents alhora, destrossant-se en el procés; per fi recorria un sol camí, i gaudia amb la idea de seguir per ell fins a saber el que volia fer, per molt temps que necessités per això.

En Han va sospirar, el seu orgull ferit es va aplacar i es va tornar decepció.

-M'hauria agradat tenir l'oportunitat de dir-li com de bé que va estar tornar-lo a veure, saps?

-Ho sé -va dir ella-. I igual a ell.

-No m'agrada la idea de no acomiadar-me dels meus amics. En aquests temps un no està segur de poder-los tornar a veure.

-No crec que hagis de preocupar-te per això -va dir ella-. Tornaràs a veure'l. Potser abans del que creus.

En Han va tornar a somriure. No semblava convençut per les paraules de consol de la Tahiri, però les agraïa.

-Gràcies, Tahiri -va dir.

-Totes les ferides es curen amb el temps -va dir. Les paraules ressonaven amb tanta certesa que va sentir un calfred. Després de tant de temps, per fi podia dir alguna cosa amb absoluta convicció-. Tota culpa s'esvaeix, i els contraris es tornen un.

-De veritat? -va dir amb una mirada perspicaç-. Igual hauries de dir-li això als que et van fer això.

Ella va pensar en això mentre veia al Han sortir de l'hangar i tornar a la seva nau. Yun-Yammka, l'Aniquilador, penjava del seu coll en forma del petit penjoll platejat que va trobar a Galantos. Ara no significava res per a ella, excepte com un símbol. Era un recordatori, de vegades trist, més sovint triomfant, de tot el que havia suportat mentre buscava el seu nou jo.

«Potser els ho dic -va pensar quan en Han es va marxar-. Potser els ho dic...».

FI